NO a les balances fiscals

Un altre NO s’ha afegit als nombrosos NO que arriben des del “Gobierno de España”. Ara li ha tocat a les balances fiscals. Montoro ha dit que no les vol publicar, amb l’excusa que això augmentaria el nombre d’independentistes, fantàstic !. L’economista Clara Ponsatí, especialista en Economia Pública, Estratègia i Negociació va donar fa temps unes opinions favorables a la celebració del referèndum que li van proporcionar l'honor d'haver estat expulsada de la Càtedra Príncep d'Asturies de la Universitat de Georgetown. En un article mol lúcid, titulat “El mètode Montoro: Amagar les dades”, aquesta experta economista fa una anàlisi del fet que ara Madrid no vulgui donar les balances fiscals. Podeu llegir l’article complert tot seguit.

El mètode Montoro: Amagar les dades

En la seva darrera visita a Barcelona el Ministre Montoro ha anunciat a bombo i platerets que ha encarregat a un grup d'experts un “nou mètode” per mesurar els fluxos fiscals interterritorials. Diu que aquest mètode superarà la noció de balança fiscal, i acabarà amb la polèmica del Dèficit Fiscal de Catalunya. El “Metode Montoro” desmuntarà definitivament, amb evidències contundents, els arguments que afirmen que Catalunya contribueix a les arques de l’Estat molt massa més del que rep en retorn –el famós 8% del PIB, ho recorden?. Quan el “Metode Montoro” es faci públic quedarà meridianament clar que pertànyer a Espanya és un bon negoci pels catalans.

Les balances fiscals interterritorials són exercicis de comptabilitat pública complexos. Els criteris no són indiscutibles. I sobretot, cal disposar de bones dades. Tot i la complexitat, els diversos mètodes han estat abastament estudiats i tenen un sòlid consens entre els experts de la comunitat acadèmica internacional. Hi ha dos procediments. El més directe és facil: s’assignen despeses i ingressos al territori on es es mouen els calés. És el que es coneix com el criteri dels fluxos monetaris.

L’altre mètode es diu del flux de beneficis. Aquest és molt més complicat d’aplicar: cal identificar els “beneficiaris” de les despeses, i això no es tan fàcil perquè requereix criteris per decidir quins territoris són els beneficiaris de despeses com un nou Picasso pel Museu Reina Sofía, o la coberteria a l’Ambaixada de Washington. Finalment el resultat d’un o altre mètode cal ajustar-lo segons el nivell de deficit de l’Estat: o sigui, allò que tots plegats paguem avui a crèdit i en el futur en impostos. Fins ara, sempre que s’ha fet el càlcul de les balances, ja sigui el govern i economistes privats, catalans o no, ha donat el mateix: 8% del PIB pel primer mètode. I ha resultat un gran joc de trilers pel segon mètode, segons el qual els catalans ens beneficiem de la inversió en polítiques que, per exemple, minoritzen la nostra llengua. Al capdavall, però, calculant les balances fiscals amb un criteri o l’altre el que compta és que l’aplicació del criteri sigui rigorosa, i s’exposi amb transparència. El mètodes estàn ben establerts. Per fer els números, els experts només necessiten les dades.

Ah, les dades, on són les dades? A gener de 2014, ja fa temps que totes les operacions de l’hisenda pública espanyola es fan amb una clicada del ratolí. L’Agencia Tributaria i el Tresor són punters en l’ús de les noves tecnologies. El Govern espanyol té les dades, hi tant! Però ningú més hi té accés: ni els ciutadans, ni els experts, ni els governs de les comunitats autònomes, ningú. El 2008 el govern espanyol va encarregar el càlcul de Balances Fiscals al Instituto de Estudios Fiscales. Van publicar els resultats corresponents a l’any 2005: un dèficit del 8,5% del PIB per Catalunya. Mai més, res més. Des d’aleshores les dades territorialitzades d’ingressos i despeses del govern espanyol són un secret d’Estat.

I vet aquí que el senyor Montoro, en lloc de fer públiques les dades d’una vegada, ens promet una gran innovació metodològica. El ministre excita la meva curiositat; m’agraden els reptes per ampliar la frontera de l’anàlisi econòmica. Qui són els eminents experts als quals ha encarregat aquest desafiament intel·lectual? Friso per saber els detalls de la seva contribució, i per veure la llum. Si aquest savis s’empesquen un nou mètode que supera els estàndards actuals per calcular balances fiscals, la descoberta valdrà la pena. Però, ¿com podrem avaluar la seva contribució, i donar-los crèdit si s’escau, si no disposem de les dades?. ¿Com podrem avaluar les virtuts del seu mètode si no el podem comparar amb les balances fiscals de sempre?

Però Montoro no diu que la raó del canvi de metodologia sigui la voluntat de ser més precís, més transparent, més veraç. No. La raó, diu, és evitar que es generin greuges territorials. ¿Deu voler dir que si es publiquessin les dades ens sentiríem agreujats? Cada any, els catalans contribuïm amb el 8% del noste PIB a l’Estat sense cap contrapartida: Solidaritat, delme, espoli, extorsió... triïn el terme vostès mateixos. ¿Si el ministre Montoro disposés de dades per desmentir-ho, no creuen que li interessaria fer-les públiques? El resum polític és admirable: mentre no es reconegui l’abast de la injustícia, ningú no podrà queixar-se. Ja m’imagino, doncs, que per crear el nou mètode primer deuen haver decidit el resultat conciliador, i després ja s’inventaran la metodologia.

El Mètode Montoro: Amagar les dades. En aquest cas, el menysteniment als experts, és també el menysteniment als ciutadans.

Clara Ponsatí

Economista

Article publicat a elSingulardigital.cat el diumenge 26 de gener del 2013

SI a la independència de Catalunya (4ª sessió)

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El proppassat dijous 23 de gener i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, va tenir lloc la quarta conferència del Cicle “SI A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta quarta conferència es va desenvolupar sota el títol:

“El dèficit de les infraestructures”

La conferència va anar a càrrec d’en Pere Jordi Puig i Ysern, empresari del sector logístic i responsable d’infraestructures a la Cambra de Comerç de Sabadell.

Els nombrosos assistents a l'acte van seguir l’exposició del conferenciant amb molt interès. Tot seguit oferim un breu resum de la seva brillant exposició:

Per començar el Sr. Puig va constatar el fet que Catalunya aporta cada any a Espanya el 12% del seu PIB, més de 22.000 milions d’€. Premeditadament, l’Estat espanyol, utilitza aquests diners per fer tota classe d’infraestructures inútils i absurdes als llocs on menys es necessiten. Va posar diversos exemples, com la línea de l’AVE entre Madrid i la Corunya, amb estacions pobles amb tres-cents habitants, o la línea entre Madrid i Alacant on s’han gastat més de 1.900 milions d’euros per estalviar només 50 minuts en el recorregut amb tren convencional. En definitiva la gran aposta per cohesionar la nació espanyola dels últims governs de l'Estat fa aigües per tot arreu. A les faraòniques despeses per obrir noves línies com la de Galícia i l'alt cost del seu manteniment cal sumar-hi la poca rendibilitat de molts dels seus trajectes. Així, segons dades de Renfe de l'any 2012, un de cada quatre trajectes oferts per Renfe dins dels serveis AVE, només té un passatger diari.

El conferenciant va explicar abastament que el dèficit d’infraestructures públiques a Catalunya s’ha convertit en una qüestió de creixent preocupació entre les principals institucions civils catalanes, en el món empresarial i acadèmic. De fet, s’ha erigit en el tema central del debat sobre el futur econòmic de Catalunya. El Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç, Foment del Treball i el Col·legi d’Enginyers, entre d’altres, han elaborat molts treballs que manifesten amb profusió el handicap que representen per al desenvolupament de l’economia catalana les greus deficiències en matèria d’infraestructures. Unes limitacions que també tenen conseqüències serioses per a l’economia espanyola en la mesura que Catalunya n’és el motor econòmic més important. La falta d’infraestructures està frenant de forma alarmant la productivitat de

les empreses catalanes.

Els governs tant del PP com del PSOE han malbaratat els recursos, construint més vies ràpides que França i Alemanya juntes. Autovies gratis i sense cotxes. En canvi a Catalunya ni fa ni deixa fer. Amb aquesta política centralitzada, radial, discriminatòria i econòmicament ruïnosa, dificulta que les empreses catalanes es puguin desenvolupar i ser rendibles. Una empresa mal comunicada, mai serà competitiva. Els beneficis dels aeroports catalans, serveixen per subvencionar els aeroports sense avions d’Espanya. Els beneficis dels ports de Catalunya s’utilitzen per millorar els ports deficitaris espanyols, que ens fan la competència. És de sentit comú, que les carreteres i els trens s’han de fer allà on es necessiten, com fan tots els governs del món. L’Estat espanyol prefereix fer les infraestructures al mig del no res, allà on no fan falta. Pren les decisions en funció de la seva ideologia nacionalista i xovinista. Mai pensant en la rendibilitat de les inversions. Ara s’han esverat perquè el Prat porta més viatgers que Barajas. És el gran problema d’Espanya. La seva fal·lera centralista i discriminatòria envers Catalunya, és una fàbrica d’independentistes.

Pel que fa a la nostra comarca el Sr. Puig, com a responsable d’infraestructures de la Cambra de Comerç, coneix molt be el tema del Quart Cinturó i referent al mateix va dir que el govern espanyol ha deixat caducar la paperassa per construir el denominat Quart Cinturó, la via ràpida que havia d'unir el Baix Llobregat i els dos Vallesos envoltant Barcelona i que s'ha trobat amb tota mena d'entrebancs. Hi ha trams del cinturó construïts, però ara com ara no es podrà completar. Si el govern espanyol, que té la competència de l'obra, la decidís acabar, hauria de començar tràmits des de zero. El ministeri de Medi Ambient del govern espanyol ha confirmat que ha declarat la caducitat de l'expedient de tramitació del quart cinturó en el tram entre Sabadell i la Roca. Això implica que l'expedient queda arxivat. El reconeixement de la caducitat implica l'aturada de l'estudi informatiu que es va presentar a final de 2010 i obliga a iniciar el tràmit des de bon començament.

A la vista de tots aquest despropòsits, i per acabar la seva intervenció, el Sr. Puig va afirmar que la única possibilitat de disposar d’infraestructures adequades, de poder decidir sobre les inversions necessàries i d’evitar l’espoli econòmic a que estem sotmesos, es aconseguir un Estat propi, que defensi els nostres interessos. Som els catalans, els que hem de decidir que fem amb els diners que recaptem. Quines obres, infraestructures i serveis són els que necessitem. Només amb la independència, podrem sortir de la crisi i assegurar el benestar de tots els ciutadans de Catalunya.

Per finalitzar l’acte es va obrir un col·loqui entre els assistents i el conferenciant que van intercanviar un seguit d’impressions que van confirmar l'interés sobre el tema de la conferència.

La Tercera Via als Oscars

Amb una ploma àgil i molt encertada, el periodista Victor Alexandre, escriu un article titulat “Rubalcaba & Navarro, Companyia Espanyola de Comèdies”, en el que compara les recents i freqüents trobades entre Navarro i Rubalcaba amb una escenificació còmica i podríem afegir de vodevil, i l’escriptor titula la comèdia amb el nom de “Tercera Via”. Val la pena llegir l’article que publiquem íntegrament en el nostre Blog. En aquests moments tant seriosos, posar una mica d’humor a la política sempre és convenient. Tal vegada si l’obra assoleix un gran èxit de taquilla, podria presentar-se com a candidata als Oscars d’enguany.

Rubalcaba & Navarro, Companyia Espanyola de Comèdies

Les escenificacions de Pere Navarro amb Alfredo Pérez Rubalcaba tenen un punt de comicitat que cal agrair en uns moments tan mancats d’alegries com els actuals. No són bons actors, perquè se’ls nota massa que interpreten, i els seus espectacles estan mancats de contingut intel·lectual, però hi posen tan bona voluntat, s’esforcen tant a ser creïbles, que acaben dibuixant un somriure indulgent en els rostres que els miren. El nou muntatge de la seva companyia és una comèdia d’un sol acte titulada “Tercera Via” i compta amb un repartiment farcit de noms que pel seu histrionisme recorden els primers anys del cinema sonor, en què els actors i les actrius, influïts encara pel cinema mut, gesticulaven teatralment i emfasitzaven l’expressió. Aquí, en el repartiment de la nova comèdia de Rubalcaba i Navarro, hi trobem, entre d’altres, Susana Díaz, Elena Valenciano, Maurici Lucena, Antonio Balmón i Miquel Iceta. És a dir, un estol de veus grandiloqüents i de cantarella rància que vaguen erràtiques per un decorat amb olor de naftalina.

L’argument gira entorn d’un grup d’amics conservadors, immobilistes i antidemocràtics –però afeccionats a fer-se passar per progressistes- que opinen que el seu país s’ha tornat boig i decideixen aturar-lo abans no faci un disbarat. El disbarat de voler ser lliure. Lliure com la resta de països lliures. La llibertat, segons els estatuts de l’associació d’aquesta colla d’amics, és un mal molt perniciós, i la dèria de voler ser lliure és un desequilibri psíquic que requereix tractament mèdic. La prova és que la llei prohibeix la llibertat. La prohibeix pel bé del país i també per la salut mental dels seus habitants. I això, per tant, inclou la prohibició de votar, ja que l’expressió del pensament de la gent per mitjà d’una papereta en una urna constitueix un deliri que ratlla la demència. Rubalcaba, Navarro i els seus amics ho repeteixen a tort i a dret: “La consulta no es pot fer i no es farà. La democràcia és fer el que diu la llei, si no ja no és democràcia”.

Sembla, doncs, segons aquests amics, que el país està equivocat, ja que pensa just al contrari. Per això, en veure’s en minoria al Parlament, s’esgarrifen i es pregunten: com pot ser que un país pensi que no és la democràcia el que està al servei de la llei, sinó que és la llei el que està al servei de la democràcia? Com por ser que un país digui que unes lleis que no permeten l’exercici de la democràcia són lleis antidemocràtiques? Com pot ser que un país defineixi com a totalitàries unes lleis que prohibeixen votar? Hi ha coses que no es poden permetre, i aquesta n’és una. Sort en té el país, d’aquests amics que vetllen pel benestar de la seva captivitat. Una hora i mitja després, en caure el teló i aparèixer Rubalcaba, Navarro i companyia a saludar, els quatre gats que hi ha a la sala fan un breu aplaudiment de cortesia i respiren alleujats pensant que tot plegat només ha estat una comèdia.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat a NacióDigital.cat el dissabte 18 de gener del 2014

SÍ a la independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El proper dijous dia 23 de gener a les 7 de la tarda i al Saló d’Actes de l’Acadèmia, carrer Sant Joan 20 de Sabadell, tindrà lloc la cuarta conferència del Cicle "SÍ A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA", que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquest curs el Cicle s'ha dividit en dues parts, i en la primera s'analitza la qüestió

PERQUÈ VOLEM LA INDEPENDÈNCIA ELS CATALANS ?

i dins d'aquest apartat aquesta cuarta conferència desenvoluparà el tema:

EL COL·LAPSE DE LES INFRAESTRUCTURES

L’Estat espanyol ens discrimina i ens roba. Malgasta els nostres diners en obres absurdes i no fa les infraestructures necessàries per l’activitat econòmica i comercial. Les obsessions nacionalistes i centralistes del govern del PP, ofeguen els criteris de racionalitat i d’eficàcia. La marca Espanya és sinònim d’incompetència, descrèdit i corrupció.

La conferència anirà a càrrec del Sr. Pere Puig i Ysern. Empresari del sector logístic i responsable d’infraestructures a la Cambra de Comerç de Sabadell.

El silenci d’Obama

La indiferència i el silenci del president Obama davant l’enèsim intent de Mariano Rajoy per menystenir el procés d’independència de Catalunya, cal entendre’l perquè a dia d’avui els mandataris de les primeres potències del món no volen posicionar-se en un afer que consideren “intern”, però això no vol dir que no tinguin una opinió formada del que passa a Catalunya i a l’Estat espanyol. També és cert que la majoria d’aquests màxims mandataris sí entenen que les lleis no poden estar per damunt de la democràcia. El català amb passaport canadenc Sr. Agustí Bordas, en un article titulat “Rajoy perd el temps a Washington” escriu una reflexió molt ben documentada de la visita que ha fet recentment el president Rajoy a la Casa Blanca, i que podeu llegir tot seguit.

Rajoy perd el temps a Washington

Com molts altres centres acadèmics del món, la Georgetown University –la universitat catòlica més antiga dels EUA i una de les més prestigioses d’Amèrica del Nord– segueix amb interès el procés d’independència de Catalunya. De fet, el Georgetown Public Policy Review, el butlletí imparcial del Georgetown Public Policy Institute, amb seu a Washington, destaca la possible autodeterminació catalana com un afer d’importància mundial enguany.

Hom pot imaginar amb facilitat que esdeveniments com la massiva Via Catalana per la Independència o bé la repressió exercida per l’ambaixador espanyol contra la sobiranista Clara Ponsatí –doctora en economia per la Universitat de Minnesota i antiga ocupant de la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown– han familiaritzat les elits del Districte de Colúmbia amb les aspiracions catalanes i els mètodes antidemocràtics del govern espanyol.

Unes altres elits, les de l’Altiplà castellà, semblen començar a prendre consciència de la fragilitat del règim constitucional post-franquista. Davant la seva manca d’autoritat ètica, la fugida endavant triada pel partit governant a l’Estat espanyol ha estat l’accentuació del seu tarannà més autoritari. Així doncs, propostes legislatives altament coercitives com ara la Llei Fernández–Díaz –Orden Público 2.0– demostren les tendències despòtiques d’un partit incapaç de condemnar, encara avui, els crims impunes del règim feixista.

Segons la crònica de la Razón, un dels diaris més descaradament sotmesos als dictats del Partido Popular, Mariano Rajoy es va presentar ahir a la Casa Blanca amb “una explicació preparada per situar en el seu context l’ofensiva sobiranista del nacionalisme català i explicar a Obama per què Catalunya no és Escòcia ni el Quebeq” (sic).

Si hom dóna credibilitat al pamflet marhuendià, és evident que Rajoy malbaratà els pocs minuts que li dedicà Obama i el seu intèrpret. Mentre la Secretaria d’Estat americana sap que Catalunya segueix el perfil de qualsevol altre moviment d’autodeterminació modern, pacífic i democràtic d’Occident, l’equip de John Kerry també és conscient que la gran diferència d’aquest cas rau en la resposta donada per l’administració central espanyola.

Així doncs, mentre la Federació canadenca i el Regne Unit –democràcies de prestigi internacional– han demostrat com accepten el principi democràtic, els dos principals partits de l’Estat espanyol –PP i PSC-PSOE– romanen obstinadament oposats a donar la veu als catalans.

És precisament per donar veu a les legítimes aspiracions catalanes que, enguany, el govern català tindrà delegat a Washington per potenciar els contactes polítics amb les autoritats dels EUA. Desitjo que aquest sigui el primer pas per consolidar, en un futur no massa llunyà, unes excel·lents relacions diplomàtiques entre dues repúbliques veritablement democràtiques.

Agustí Bordas
Conseller del Govern Federal Canadenc.

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 13 de gener del 2014

Els somnis de la Camacho

Alícia Sanchez Camacho deu somniar cada nit amb l’Artur Mas. Cada cop que obre la seva formosa boqueta, és per nomenar el President Mas. Ara ens ha dit i promès que el seu PP no pactarà mai més amb CiU. Això és totalment possible perquè el PP com a partit desapareixerà de Catalunya quan siguem independents. El problema per l’Alícia no és Ciu ni l’Artur Mas, el seu problema és la seva nul·la credibilitat desprès de l’afer de la Camarga i de la seva promesa d’un “Foro de la Verdad” que encara l’estem esperant. De fet el PP català té encara un altre problema i s’anomena Enric Millo. El periodista Victor Alexandre en el seu article “Enric Millo, portaveu de la caverna”, afirma que els espanyols ens volen mesells i sotmesos i no volen insubmisos, i per evitar-los i anorrear-los, tenen els seus negres a Catalunya, com Millo que és la versió catalana d’aquells negres amarats d’autoodi, que renyaven els negres insubmisos. Llegiu l’article complet tot seguit.

Enric Millo, portaveu de la caverna

El sotmetiment d’una col·lectivitat als designis d’una altra és impossible sense la col·laboració parcial de la col·lectivitat sotmesa. El dominador es pot imposar per la força, sí, però sense el col·laboracionisme, és a dir, sense el submís carregat d’autoodi que li faci la feina bruta, la dominació tindrà poc futur. Tard o d’hora, per més actiu que sigui el col·laboracionisme, la dignitat malmesa del dominat es regenerarà i acabarà recuperant allò que li va ser arrabassat. Espanya, per desgràcia, n’ha trobat molts, de col·laboracionistes, a Catalunya. Especialment entre la gent de dretes i benestant. En general, es tracta de persones militants o simpatitzants de partits d’extrema dreta i ultranacionalistes espanyols, com ara PP, Ciudadanos i PxC, que repeteixen com un lloro les consignes de la caverna madrilenya contra els drets i les llibertats nacionals de Catalunya. En són un exemple les declaracions d’Enric Millo, portaveu del PP, acusant el simposi acadèmic “Espanya contra Catalunya”, celebrat dies enrere al Centre d’Història Contemporània, d’“atiar el victimisme i la hispanofòbia”. Madrid dicta i Millo repeteix.

A Madrid no li interessa que els catalans coneguin la seva història, no li interessa que prenguin consciència de l’atac secular espanyol que han sofert en forma de repressió militar, cultural, lingüística, econòmica i social. L’espanyolisme sap que la consciència es fonamenta en el coneixement, i el coneixement és l’arma més poderosa contra l’opressió. Per això Enric Millo va tan atrafegat aquests dies repetint les consignes de Madrid. Millo és la versió catalana d’aquells negres amarats d’autoodi, que renyaven els negres insubmisos. La difusió de les barbaritats que l’amo havia comès es considerava victimisme i amofòbia, i els negres que les denunciaven eren qualificats de victimistes i amofòbics. Uns quants anys més tard, Millo i el seu amo de Madrid fan el mateix. L’amo de Madrid arrufa les celles i Millo renya els catalans, l’amo de Madrid dóna un caramel a Millo i Millo s’estarrufa. “Quina llàstima que la majoria de catalans no són com tu”, diu l’amo de Madrid a Millo. I Millo respon: “Els catalans són uns desagraïts, amo”. El que Millo no sap és que l’amo de Madrid el menysprea més a ell que no pas als catalans insubmisos. No li ho diu, perquè li és útil, però el menysprea profundament. Tothom menysprea el qui, mancat de la més mínima dignitat, intenta destruir la dignitat dels seus.

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat a Nació Digital.cat el dissabte 21 de desembre del 2013