Els altres CDR

CDR són les sigles dels "Comitès de Defensa de la República" , una sèrie d'organitzacions a nivell de petites unitats —barris, localitats...— que es gestionen de manera assembleària i tenen com a objectiu comú implementar la declaració d' independència de Catalunya, aprovada per el Parlament el 27 d'octubre de 2017.

Ara volem parlar d’un altre CDR: El “Consell per la República”, que fou una institució política creada també l’any 2017 amb la finalitat d’articular un espai representatiu i organitzatiu per a la defensa de la independència de Catalunya i el projecte de la República Catalana. L'objectiu fonamental del Consell era el de consolidar la idea de la sobirania catalana i vetllar per la seva implementació, tot mantenint l’impuls independentista tot i les dificultats polítiques i judicials que van sorgir a partir de l'1 d'octubre de 2017.

Això sí, des del moment en què ERC va torpedinar el CDR, el president Puigdemont es va trobar sol al capdavant de l’entitat, i això va transformar, de fet, el Consell en un òrgan de suport a Junts per Catalunya. Però, més enllà d’aquesta deriva força previsible, el que li faltava al Consell de la República era un projecte concret que conduís a actuacions i una estratègia per implementar-les. En concret, podria posar un sòlid contrapès a la propaganda anticatalanista que s’aplica als mitjans internacionals. També podia haver promocionat accions potents com el Consum Estratègic o el debat constitucional, impossibles des del territori espanyol, però factibles des de Bèlgica.

Ara, però, sembla que molts vulguin donar-lo per mort. El Consell de la Republicà encara no es mort. Dins del Consell de la República en són molts que des dels Consells locals estan lluitant per tirar-lo endavant. Volen seguir per posar en valor la democràcia directa de baix a dalt, al marge dels partits polítics. Ara, amb la desfeta del control polític, tenim una nova oportunitat de reprendre la idea original des de les bases i refer l’Assemblea de Representants. No serà feina fàcil i els mitjans que donen per mort el Consell malauradament no ajuden. Sembla molt cínic que els que van vetar-lo de del primer dia, diguin que no serveix per a res. Sempre ens quedarà el dubte del què podria ser si hi hagués dos milions de participants. I l’alternativa dels de “eixamplar la base” (ERC principalment) era torpedinar Quim Torra i el Consell, renunciar a la força negociadora, i donar estabilitat a canvi de res al PSOE.

Si el Consell de la República no ha pogut desenvolupar-se fins on estava previst al seu inici, va ser per culpa del sabotatge dels que ara tornen a dominar ERC. Fem memòria si us plau. Ser exigents està molt be, però amb tothom. Per tot plegat és molt interessant llegir l’article d’en Vicenç Partal titulat “El fracàs del Consell de la República”, on constata que la pràctica destrucció del Consell de la República és totalment equivalent a l’intent general de esborrar, i destruir d’arrel l’esperit i la revolució de l´1-O. Podeu llegir l’article tot seguit.

El fracàs del Consell de la República

El Consell de la República avui ja no és pràcticament res. Els problemes polítics i de gestió d’aquesta institució s’han anat acumulant fins al punt de convertir-lo en una caricatura d’allò que era destinat a ser. El final, ple de polèmiques de tota mena sobre la gestió interna, és molt decebedor i una font d’un profund malestar per a molts de nosaltres. Sap greu que s’haja malbaratat políticament aquest projecte de la manera que s’ha fet.

A parer meu –i ho he defensat tots aquests anys en articles editorials com aquest–, el Consell de la República era la idea més brillant i sòlida nascuda a partir de la reacció violenta de l’estat espanyol l’any 2017. Especialment, en la perspectiva de la confrontació des de l’exili i el litigi estratègic, el consell era una peça clau per a resoldre el conflicte i organitzar la resistència.

Però era molt més que això. També era, o havia de ser, un embrió de democràcia directa o si més no d’una democràcia diferent i molt millor. Per aquest motiu les eleccions a l’Assemblea de Representants van ser –probablement– el moment més brillant, tot i que també van marcar, paradoxalment, el principi de la fi. Perquè la voluntat de controlar políticament la institució, sobretot per part de Junts, que és qui hi tenia més influència, es va imposar a la voluntat de construir un referent col·lectiu innovador, tot acceptant els riscs que això implicava.

En relació amb això, em pareix que l’agonia final del consell significa també una lliçó, molt trista, sobre l’aversió a l’espontaneïtat que marca tant la nostra classe política.

Els partits polítics la temen, l’espontaneïtat ciutadana, perquè, en aquest entorn altament controlat que és la política, qualsevol declaració o acció no planificada pot tenir conseqüències inesperades. El control del missatge, la por del risc mediàtic, o la pressió de la imatge pública expliquen, en part, aquest conservadorisme tan instal·lat en la nostra classe política. I tan perjudicial.

Però el problema és que després d’haver viscut tot allò que vam viure el 2017, una part dels ciutadans ja no podem aguantar, com si no passés res, els discursos previsibles i el control obsessiu que els partits polítics intenten d’exercir sobre la voluntat popular i les seues formes d’expressió.

Tots hem pogut comprovar que l’enfocament monolític en la gestió del govern i la burocràcia –en la gestió de l’autonomia o els pactes a Madrid– elimina la capacitat d’acció transformadora dels moviments polítics i converteix la política en un exercici bàsicament d’autoreproducció de les estructures de poder –on passa a importar el sottogoverno i la construcció d’un partit fort, no pas el futur col·lectiu del país.

Però la política, quan és real, necessita passió. O ja no recordeu la nit abans del referèndum, l’emoció que tots sentíem com si ens hi anés la vida?

Per desgràcia, els nostres polítics, amb el pas dels anys, han anat decantant-se –els uns més de pressa que no els altres, els uns amb més entusiasme que no els altres, però al capdavall tots– per una gestió apàtica dels problemes, allunyada de les emocions. I què n’han fet, d’aquell entusiasme col·lectiu del 2017 sinó refredar-lo?

El Consell de la República ha estat objecte de tota mena de boicots des que va nàixer, i no ho ha trobat mai un camí fàcil. Això és evident. ERC hi va fer sabotatge de manera immisericordiosa a partir del primer minut i ha posat sempre la proa en contra, d’una manera malaltissa. Però també Junts l’ha fet servir quan li ha convingut i per a allò que li ha convingut, sense prou pudor. Aquesta és la trista realitat, però és una realitat que encara no ho explica tot.

Perquè hi ha també el fet que una societat dominada per estructures tancades i repetitives, això que tenim ara mateix, és l’antítesi de la revolució del 2017. I sols entenent això podrem entendre que, en aquest context, el Consell de la República era, encara i malgrat tot, una nosa per a tots. Una molèstia. Com, lamentablement, s’ha acabat demostrant.

Vicent Partal

Director

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 16 de novembre de 2024

L’envit de Puigdemont

Al president Carles Puigdemont sempre l'han motivat els grans reptes, el disseny a l'engròs, l'èpica, el debat dialèctic (de fet, en el seu moment, va convertir el ple de Girona en un petit Parlament); molt més que no pas la gestió del dia a dia, la burocràcia i els petits detalls. A Puigdemont li agrada pensar, projectar, i tenir un equip que executi. Ens agradarà o no, però és un home d'idees.

A les portes de les eleccions autonòmiques del 12M, el President Puigdemont ha fet un envit que pot sortir-li bé si obté una majoria suficient. Carles Puigdemont tornarà de l’exili tant sí com no a Catalunya pel debat d'investidura posterior al 12-M. Ho farà tant si guanya les eleccions i té opcions de ser investit president com si no guanya els comicis, i en tots dos casos la seva intenció és participar en el debat al Parlament, segons ha assegurat aquest dimarts des de Perpinyà, després que va anunciar la seva candidatura. Va ser llavors, en un gran acte a Elna de finals de març, quan va prometre el seu retorn si tenia la majoria suficient per "restituir" la seva presidència de la Generalitat, una aposta que ara ha decidit apujar, ja que també ha anunciat que si no pot ser president deixarà la política. Ha decidit deixar de banda la pretensió d'anar a les eleccions europees del 9 de juny i “sumar tots els esforços” per articular una “majoria” per “acabar la feina” de l'1-O.

La llei d’amnistia deixa clar que les mesures cautelars –com ara les ordres de detenció o d’entrada a la presó– s’han d’aixecar tan bon punt entri en vigor, i que això permetrà  que Puigdemont pugui tornar de l’exili encara que es presentessin qüestions de constitucionalitat o qüestions prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Amb l'amnistia es tanca per Puigdemont una etapa personal i política. Es tanca l'etapa de l'exili, ha dit l'expresident i candidat de Junts, que sí que ha volgut deixar clar que, passi el que passi, la seva candidatura és a tot o res: ha anunciat que deixarà la política activa si no aconsegueix ser investit president. "En absolut em veig de cap de l'oposició [...]. No puc fer política activa si no tinc la responsabilitat de la presidència", ha dit, i ha afirmat que tindria "poc sentit" tornar al Parlament per "controlar" un altre president o marxar a "escalfar una cadira" al Senat. Tampoc preveu, ha dit, acabar al consell d'administració d'una gran empresa.

Puigdemont s’ha col·locat al centre del debat electoral i ha complicat la vida a Pere Aragonès no volen debatre amb un possible, segons diu ell, “company de viatge”. Va prioritzar un debat amb Pedro Sánchez o potser amb Feijoo, abans que discutir-se amb l’actual  President de la Generalitat. També ha dit que tindria molt poc sentit que donéssim suport a un govern de Madrid quan la seva franquícia a Catalunya intenta de posar bastons a les rodes i ha avisat el PSC que no tingui temptacions de repetir una operació política com la que va fer Jaume Collboni batlle de Barcelona malgrat que Xavier Trias va guanyar les eleccions. “Si el senyor Illa vol fer una jugada tipus Collboni, demostrarà poc interès perquè al seu partit li vagi bé. Ell sabrà què ha de fer.” Per tant, com escriu la historiadora Rosa Maria Ortega en el seu article titulat “El camí de retorn el farem junts”, cal que mirem de concentrar les forces i aplegar una majoria política i social al voltant de Puigdemont, que siguin capaces de capgirar les previsions i sorprendre els il·lusos enterradors. Podeu llegir aquest article tot seguit.

El camí del retorn el farem junts

No soc escriptora ni periodista; però m’agrada molt llegir. I escriure. Moltes vegades he pensat que –si no hagués estat professora de música– m’hauria agradat anar pel món com a freelance venent notícies i fotos a les grans capçaleres. Ara feia dies que no escrivia. Em faltava la calma i la tranquil·litat per asseure’m i ordenar idees per a confegir un bon text. Tenint en compte el meu nivell, és clar! Ho dic perquè soc molt conscient de les meves limitacions com a articulista. Escric per intuïció. Mai he anat a cap taller d’escriptura ni a cap classe d’aprendre a escriure. Però les lletres i les paraules m’han acompanyat sempre. I reconec que –tot i la necessitat de repòs– aquests dies he trobat a faltar aquests moments d’intimitat davant del paper en blanc. I avui –després de dos mesos– hi torno. Estic contenta perquè hi ha lectors que m’heu fet arribar que els dimecres trobàveu a faltar el meu escrit. I també estic molt agraïda per les vostres mostres d’afecte.

En l’últim article parlava de quan en Roger Torrent –el mediocre president del parlament d’aleshores– va ajornar la investidura del president Puigdemont. I avui reprenc el fil amb la conferència que el president legítim va fer a Elna dijous passat. L’escoltava i pensava que no hi havia color. Que deu ser veritat que tant ERC com el PSC-PSOE deuen haver fet mans i mànigues per convocar eleccions a correcuita per mirar de posar tantes traves com sigui possible a la seva candidatura. Això és el que passa per tenir caps de llista –també mediocres– repetint com lloros les consignes de partit. Que la presidència d’Aragonès ha estat una de les més nefastes de la nostra història em sembla que no es pot posar en dubte. Fins i tot , pitjor que la del president Montilla, que ja és dir. Com a mínim, Montilla, ens va deixar allò de «les greus conseqüències polítiques d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya». I la va encertar.

Tinc seriosos problemes per destacar alguna cosa de la presidència d’Aragonès. El primer que em ve al cap és la fantasmagòrica taula de diàleg, el caos de les oposicions i la versió d’Els segadors en la seva presa de possessió. Ara és hora segadores, cantaven. Ridícul. Després d’afirmar que «posaria en marxa la nova Generalitat republicana» i de disposar d’una majoria independentista d’un 52%, ha fet la fi del cagaelàstics. El balanç d’aquesta legislació fallida no pot ser més desolador. Un president amb una incapacitat manifesta de lideratge al capdavant d’un govern de consellers que només tenien en comú l’oportunisme. I amb Astrid Barrio d’assessora. Rodó.

Com va dir a Elna el president Puigdemont «ens caldrà molta mobilització, començant per la mobilització a les urnes. No deixem cap papereta a casa, mirem de concentrar les forces i aplegar una majoria política i social que, com en les millors ocasions de la nostra història, siguin capaces de capgirar les previsions i sorprendre els il·lusos enterradors». Som-hi!

Rosa M. Ortega i Juncosa

Llicenciada en Història Contemporània (UAB).

Article publicat al diari  Regió7  el dimecres 27 de març del 2024

No tot és terrorisme

El terrorisme és una amenaça global que afecta la pau i la seguretat a tot el món i que sovint es defineix com l'ús de la violència indiscriminada per aconseguir objectius polítics, religiosos o socials. Aquesta pràctica ha generat una profunda preocupació a escala internacional, ja que els seus efectes es poden sentir en tots els aspectes de la vida quotidiana. Les arrels del terrorisme són variades, des de factors socioeconòmics fins a tensions ètniques o religioses. Les organitzacions terroristes sovint es valen de la por per provocar canvis en la política o en la societat. Les seves accions, siguin atacs armats, segrestos o atemptats suïcides, tenen un impacte devastador tant en l'àmbit humà com econòmic.

Si analitzem la definició d’aquest fenomen veurem que les paraules clau són: “ús de la violència indiscriminada”, i per tant quan veiem sovint que moltes actuacions, discursos i esdeveniments són qualificats de ‘terrorisme’, i a les persones que hi intervenen de “terroristes”, potser podríem plantejar-nos aquestes acusacions. L'informe anual del Fiscal General de l'Estat d'Espanya corresponent a l'any 2021 qualifica al moviment independentista català com a «terrorisme nacional». Sota l'epígraf «Moviment Violent Independentista Català», enumera les detencions per danys i les efectuades en relació amb una manifestació «il·legal» i detalla les «accions violentes i de sabotatge», entre les quals s'inclouen la provocació de desordres públics, el bloqueig de carreteres, la col·locació de pancartes, la crema de banderes i fins i tot els danys a símbols franquistes.

Podríem discutir si la classificació dels actes esmentats anteriorment com a activitats terroristes, per part de les autoritats dels Estats de la UE, és conforme amb la definició de «delictes de terrorisme» establerta pels Estats membres, per tant, totes les acusacions vessades contra els que defensen l’autodeterminació, no poden ser-ho per terrorisme. Tots els catalans desgraciadament coneixem el terrorisme perquè l’hem sofert a casa nostra. Sabem també què és i què no és terrorisme i, per molt que insisteixi el jutge Manuel García Castelló, no va haver-hi terrorisme en el procés català, ni en el Tsunami Democràtic, ni en els CDR. Això no obstant, forçant les lleis, els jutges si volen poden acusar de terrorisme a qualsevol persona que hagi tocat alguna tecla del sobiranisme. Excloure el terrorisme de la llei d’amnistia pot resultar una desviació descomunal, perquè a l’altre bàndol hi ha els jutges encarregats d’inventar el relat i decidir què vol dir terrorisme, des del seu punt de vista. Sembla que darrerament s’han incorporat a la darrera redacció de la Llei d’amnistia unes esmenes que protegeixen de l’aplicació d’aquests delictes, a les persones acusades barroerament de terroristes. Llegiu tot seguit l’article titulat “El Govern ajusta la llei d'amnistia” publicat al digital ‘eldiario.es’ que analitza a fons aquest tema.

El Govern ajusta la llei d'amnistia

El Govern revisa amb lupa l'articulat de la llei d'amnistia i malda per polir durant la tramitació parlamentària fins al més mínim detall que pugui dificultar la seva aplicació per part dels tribunals. Aquest dimarts el PSOE va aconseguir pactar amb Junts i ERC una esmena en la redacció dels supòsits que queden exclosos de la mesura de gràcia. En concret, l'esmena registrada es refereix al delicte de terrorisme, per al qual ara el text passa a diferenciar aquells casos que “hagin causat violacions greus de drets humans”, que quedarien al marge de l'empara de la llei, dels que no.

El moviment de l'Executiu amb els seus aliats parlamentaris es produeix en paral·lel a les últimes maniobres del jutge de l'Audiència Nacional, Manuel García Castelló. Després de reprendre després de quatre anys la causa de Tsunami Democràtic per les mobilitzacions entorn de l'aeroport del Prat el 2019, el magistrat ha suggerit al Suprem la imputació de Carles Puigdemont, Marta Rovira i altres deu persones per un delicte de terrorisme relacionat amb la defunció per infart d'un ciutadà francès en el transcurs d'aquestes mobilitzacions. Tant el Govern com en el PSOE, que havien insistit en els últims dies en què l'exclusió dels delictes de terrorisme suposaven “línies vermelles” infranquejables, intenten desvincular públicament la revisió de l'article 2 de la llei de cap decisió judicial. El que sostenen oficialment és que els canvis introduïts suposen simples “ajustos tècnics” per a reforçar la seguretat jurídica de la norma. “Hem pactat amb els grups parlamentaris dues esmenes tècniques que milloren una llei que ja era sòlida i completament conforme a la Constitució. Vam dir que el terrorisme es quedava fora de la llei de l'amnistia i fora es queda quan suposa violacions greus de drets humans”, va defensar en ministre de Justícia, Félix Bolaños, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres.

L'anterior redacció de la norma excloïa de la seva aplicació els actes de terrorisme sempre que hi hagués sentència ferma. Aquesta estructura permetia, en principi, abastar les dues causes que més han tibat les negociacions: la citada de Tsunami Democràtic i la dels membres dels Comitès de la Defensa de la República (CDR), que estan acusats d'organització terrorista per planejar protestes el 2019. Tots dos procediments estan encara en fase d'instrucció. És a dir, ni tan sols han estat jutjats. Però fonts de l'Executiu reconeixen que és una qüestió que havia generat un gran debat jurídic i que en les últimes setmanes havien sorgit dubtes sobre que aquesta redacció pogués passar el filtre del Tribunal Constitucional, on la norma serà recorreguda després de la seva aprovació amb tota seguretat. La clau era una possible vulneració del dret d'igualtat, atès que el terrorisme era l'únic dels delictes, la inclusió dels quals o no en la norma, estava vinculada a l'existència d'una sentència ferma. No ocorria així, per exemple, amb els actes dolosos contra les persones o les tortures.

És un assumpte sobre el qual també va cridar l'atenció l'informe dels lletrats de la Comissió de Justícia del Congrés que va sortir a la llum la setmana passada i que criticava la “indefinició” en els delictes que quedarien amnistiats. Segons aquest dictamen, que no és vinculant, el fet que l'aplicació de l'amnistia afectés els delictes de terrorisme “només quan hagi recaigut sentència ferma” podia ser “contrària al Dret europeu”.

En realitat, ningú en el Govern ni a Ferraz creu que cap dels actes derivats del procés català puguin encasellar-se en casos de terrorisme homologables a l'experiència acumulada a Espanya respecte a la violència d'ETA, els GRAPO o l'islamisme radical. I per això observen amb suspicàcia alguns dels passos donats recentment per magistrats com García Castelló, alguna cosa que va verbalitzar expressament la vicepresidenta tercera, Teresa Ribera, posant veu a un pensament generalitzat que, no obstant això, cap dels seus companys ha volgut recolzar públicament.

Els de Junts reconeixien aquest dimarts que aquests últims moviments del jutge García Castelló i la guia que una plataforma de juristes va distribuir entre els jutges per a frenar l'aplicació de l'amnistia, va motivar el seu pacte amb el Govern. I, encara que admetien la seva satisfacció per l'acord aconseguit, insistien que el seu objectiu és ampliar l'àmbit d'aplicació de l'amnistia per a blindar-la totalment davant hipotètiques decisions judicials. En les files independentistes es manté viu el temor al fet que, fins i tot amb aquest canvi, hi hagi persones vinculades al procés que puguin quedar-se fora. A la Moncloa posen en valor que l'acord amb l'independentisme català fa que Junts i ERC s'allunyin dels propis postulats que van defensar fa només una setmana, quan en les seves pròpies esmenes al·legaven per l'eliminació total del delicte de terrorisme com a causa d'exclusió de l'amnistia. I creuen que la correcció de l'article ve a pal·liar un problema de seguretat jurídica que havia estat detectat per les judicatures espanyoles i europees.

Fonts de l'Executiu admeten, de fet, que la redacció anterior que fixava el límit de l'amnistia en les sentències fermes per terrorisme suposava en la pràctica un acolliment generalitzat a la mesura de gràcia perquè no existirien cap d'aquestes sentències abans de l'entrada en vigor de la llei, previsiblement a l'abril. Alguna cosa que, segons reconeixen aquestes mateixes fonts, havia suscitat un intens debat jurídic respecte a la consistència legal que pogués tenir aquesta diferència de tracte entre els amnistiats.

Enfront d'aquesta redacció, el nou text delimita l'aplicació de la llei tenint en compte elements com la “intencionalitat” i “gravetat” de la conducta realitzada i no la fase processal en la qual estigui un procediment. És un canvi substancial que fonts socialistes atribueixen a un intent d’homologar el règim d'exclusió d'aquest tipus penal a la resta de conductes que també queden fora de l'aplicació de l'amnistia.

A més, l'esmena transaccional pactada recorre als paràmetres fixats pel Conveni Europeu de Drets Humans. D'aquesta manera, sosté en el PSOE, es garanteix l'existència de “una referència clara i de caràcter internacional per a aquesta qüestió”. Fonts socialistes reiteren que no és cert que la nova redacció ampliï el perímetre de l'amnistia, mentre que en els partits independentistes van deixar veure aquest dimarts la seva satisfacció amb el canvi acordat encara que van mantenir vives les seves esmenes que inclouen una pretensió de màxims: treure el terrorisme del capítol d'exclusions.

L'altra esmena pactada pel Govern de coalició i els independentistes catalans —que també porta la rúbrica d'EH Bildu, PNB, Podemos i el BNG— tracta de blindar els “efectes” de la llei una vegada aprovada. Així, modifica l'article 4 per a establir que la suspensió “per qualsevol causa” d'un procediment relacionat amb el *procés “no impedirà l'alçament” de les mesures cautelars acordades abans de l'entrada en vigor de l'amnistia. Per exemple, una petició d'extradició o les ordres de detenció a Espanya que segueixen en vigor contra Carles Puigdemont i els exconsellers que romanen a Bèlgica des de 2017.

L'anterior redacció recollia que, en tot cas, “s'alçaran les mesures cautelars fins i tot quan tingui lloc el plantejament d'un recurs o una qüestió d'inconstitucionalitat contra la present llei o alguna de les seves disposicions”. El nou text, al no delimitar les causes de suspensió que possibiliten aixecar mesures cautelars, deixa oberta la porta al fet que aquestes mesures també s'aixequin si algun dels jutges que ha d'aplicar la llei planteja una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per a veure si és compatible amb el dret de la UE, com tot apunta al fet que succeirà.

Elena Herrera /José Enrique Monrosi

Article publicat al digital  “elDiario.es”  el dimarts 23 de gener de 2024

Junts té la clau

Puigdemont és aquests dies el gran protagonista en tots els mitjans i ha esdevingut el que a Europa s’anomena ‘Kingmaker’ (el ‘fabricant de reis’, una expressió que en anglès s’adjudica a qui pot fer president algú), ja que el seu partit, Junts per Catalunya, té el poder de decidir qui serà president d’Espanya. Com el mateix Carles Puigdemont ha manifestat recentment: “Junts, a diferència d’altres partits, no deu res al PSOE, cosa que l’allibera de subordinacions i pactes inconfessos i li deixa les mans lliures per decidir amb sentit d’Estat, d’Estat català”. Per tant, cal dir-li a Pedro Sánchez que, o fa com David Cameron amb Escòcia i afirma que, tot i no volent com no vol, la independència de Catalunya, abans que nacionalista espanyol és demòcrata i que, per tant, ha d’acceptar que els catalans decideixin el seu destí o, en cas contrari, la investidura ja se la pot pintar a l’oli.

El president Sánchez està atrapat en aquest atzucac,  ja que és obvi que l’alternativa és la repetició d’eleccions amb l’esperança espanyola que Junts no faci escac de nou a l’Estat. Però, i si el resultat és si fa no fa el mateix?, o potser molt pitjor per a Espanya, i si l’independentisme que es va quedar a casa el 23-J, decideix ara, veient la situació, votar Junts per Catalunya per donar-li encara més força? I si guanya PP-Vox? La resposta a totes aquestes qüestions la va donar la portaveu de Junts, Míriam Nogueras: “Junts no va néixer per donar estabilitat a Espanya, va néixer per alliberar Catalunya”.

Està clar que la independència de Catalunya mai no serà possible sense el bloqueig d’Espanya. Mentre l’independentisme no abandoni el procés involutiu que suposa el retorn a la política pujolista del ‘peix al cove’, que ara propugna ERC, Catalunya està condemnada a ser una vulgar comunitat autònoma espanyola més. L’única via és la desestabilització i el bloqueig amb totes les conseqüències. No vam fer 1-O pel traspàs de Rodalies o la repetició del referèndum. Junts amb només 7 escons té la clau de la governabilitat d’Espanya; Junts té Pedro Sánchez agafat per les orelles. Pedro Sánchez, que fa quatre dies insultava el president Puigdemont, li deia que era aigua passada i el titllava d’anècdota, es troba ara a les seves mans i és Puigdemont qui, si vol, pot convertir Pedro Sánchez en aigua passada i en pura anècdota. Quines ironies que té la vida: ara com ara, tota Espanya és presonera del demòcrata Puigdemont que volien empresonar.

El PSOE també ha d’entendre que ERC no el salvarà aquesta vegada i que Puigdemont no és Junqueras, i no negocia amb un partit, sinó amb un Estat, cosa que també obre la porta al PP. Qui estigui disposat a negociar de veritat, tindrà la clau de la investidura. Haurien de començar a fer els deures, perquè van tard. Tal com escriu el director d’ EL NACIONAL.CAT, José Antich, en el seu editorial titulat ‘Quan falten 48 hores’ que ‘el PSOE ha de tenir en compte que a la seu de Ferraz havien arribat a donar per bo l'anàlisi de la Moncloa que amb Puigdemont i Junts un no s'havia de preocupar gaire, ja que no tenia cap altre moviment possible que donar suport al PSOE’, anàlisi que ha resultat totalment equivocat. Podeu llegir l’article complet d’en Josep Antich, tot seguit.

Quan falten 48 hores

La decisió de Junts per Catalunya d'esgotar fins al mateix dijous per decidir el vot a la Mesa del Congrés dels Diputats i a la presidència de la cambra, té tres claus: el calendari de les converses el marca el president Carles Puigdemont i no els socialistes; en segon lloc, fer evident que la negociació no és ni exclusivament ni prioritàriament amb el PSOE, ja que en les converses també han de sortir les seves condicions; i, finalment, deixar clar que poden aguantar un envit fins al final i que si no hi ha un acord amb Pedro Sánchez, serà responsabilitat seva. Al frontispici de la negociació, un record recent: en l'últim minut Xavier Trias va perdre l'alcaldia de Barcelona.

En aquesta estratègia de Puigdemont, el president a l'exili es reserva una carta per si hi ha repetició electoral, ja que la seva confiança en Pedro Sánchez no és precisament alta: els acords que obtingui, sigui ara per a la presidència del Congrés o en una negociació futura per a la investidura d'un candidat a president del govern espanyol, han de partir de la base que no se'n refia, que serà car i que l'elector independentista ho ha d'entendre fàcilment i d'una manera molt àmplia. Això no és una posició maximalista, ja que tant al PSOE com al PP els ha traslladat que està disposat que siguin graduals i que en l'amnistia hi ha determinades urgències: els del jutjat 13 de Barcelona i les del judici del mes de novembre vinent del Tribunal de Comptes a 27 ex alts càrrecs de la Generalitat, inclosos els presidents Puigdemont i Artur Mas i el vicepresident Oriol Junqueras.

En aquesta teranyina de contactes, converses, personatges interposats i mediadors, la insistència des de Waterloo que no es deu res a Pedro Sánchez, sinó, en tot cas, és al contrari, està provocant un gran desconcert a la seu de Ferraz, on havien arribat a donar per bo l'anàlisi de la Moncloa que amb Puigdemont i Junts un no s'havia de preocupar gaire, ja que no tenia cap altre moviment possible que donar suport al PSOE. Molt han tardat els socialistes a despertar-se d'aquest miratge i ara comença a arrelar la idea a Madrid que, realment, el país de les meravelles que els havia dibuixat el president en funcions abans d'anar-se'n de vacances a les Canàries i el Marroc no era així.

A aquest diari li consta que Alberto Núñez Feijóo ha enviat emissaris a conèixer el terreny i a explicar als seus interlocutors que l'expresident gallec no és com Mariano Rajoy i que està disposat a parlar de tot. En aquests moments, és més del que ha fet Sánchez. I el temps s'està acabant. Els socialistes, en un intent de presentar un pols a Puigdemont, estan mirant d'apartar una possible candidatura del PNB a la presidència del Congrés —a Bildu també li va bé que el seu rival directe no tingui un càrrec així— pensant que en la recta final el president a l'exili no s'alinearà en una votació amb Vox. Em temo que no coneixen bé Puigdemont, ja que la seva prioritat serà el que hipotèticament obté a canvi d'un resultat així, no a qui tenen al costat els del PP.

I, a més, si Coalició Canària es manté al costat del PP, amb l'abstenció de Junts n'hi ha prou perquè el somni de la presidència del Congrés per al PSOE desaparegui. Qui juga amb foc té moltes possibilitats de cremar-se.

José Antich

Periodista

Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT el dilluns14 d'agost de 2023.

I ara què? Reflexions després del 23-J

El resultat de les eleccions generals del diumenge 23 de juliol ha deixat un panorama polític realment enrevessat i ha estat un cataclisme per a tots els partits espanyols, atès que no només no han aconseguit el que volien, sinó que han esdevingut presoners d’un partit independentista que, per a acabar-ho d'adobar, és el partit que més odien: Junts per Catalunya. La veritat que més els hi cou és que Junts ha estat el gran guanyador d’aquestes eleccions. Guanyador indiscutible. La prova és que tota la resta de partits, absolutament tots, són presoners de la decisió que prengui.

Junts per Catalunya, i per descomptat el seu líder, Puigdemont, a diferència d’altres, no deu res al PSOE, i li deixa les mans lliures per decidir amb sentit d’Estat, d’Estat català, naturalment. Per tant, cal dir-li a Pedro Sánchez que, o fa com David Cameron amb Escòcia i afirma que no volent, com no vol,  la independència de Catalunya, abans que espanyol és demòcrata i que, en conseqüència, ha d’acceptar que els catalans decideixin el seu destí, o la investidura ja se la pot pintar a l’oli. El partit de Puigdemont, amb només 7 escons, té la clau de la governabilitat d’Espanya i té Pedro Sánchez agafat per les gònades. Pedro Sánchez, que fa quatre dies insultava el president Puigdemont, li deia que era aigua passada i el titllava d’una simple “anècdota”, es troba ara a les seves mans i és Puigdemont qui, si vol, pot convertir Pedro Sánchez en aigua passada i en pura anècdota. És una humiliació en tota regla, tant per a Pedro Sánchez, en particular, com per a l’Estat, en general, ja que el president Puigdemont és la seva bèstia negra, és l’home que des de Brussel·les posa en evidència els principis totalitaris de l’Estat espanyol. Quines ironies que té la vida: ara com ara, tota Espanya és presonera del demòcrata que volien empresonar.

Espanya encara no han copsat l’abast de la tragèdia. Europa sí que han entès això del "rei Puigdemont". La gran premsa europea destaca dues conseqüències de les eleccions: "Prepareu-vos per a la reaparició de Catalunya com un afer polític" i també "Espanya esdevé com més va més ingovernable". Quan llegeixes la premsa estrangera, novament Puigdemont és el gran protagonista. Primer el qualifica de ‘Kingmaker’ (‘el fabricant de reis’, una expressió que en anglès s’adjudica a qui pot fer president algú), i recorda que ERC i Junts tenen el poder de decidir qui serà president d’Espanya. La por d’una nova aliança dins el Consell Europeu de països governats per l’extrema dreta s’allunya, però ressalta que Espanya s’ha de preparar per a la reaparició de Catalunya com un afer polític, o per a unes noves eleccions.

La periodista Pilar Rahola ha escrit un article titulat ”Puigdemont, l'irrellevant” on ressalta que, malgrat els ingents esforços per enviar-lo a la paperera de la irrellevància, Puigdemont continua sent el principal interlocutor per encarar el conflicte català i el líder indiscutible de la resistència. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Puigdemont, l'irrellevant

Un dels errors més recurrents dels dirigents i periodistes espanyols és que sempre donen per morta la causa catalana abans d’hora. I el moment actual ratifica aquesta evidència de manera rotunda. Tots els líders polítics i tots els analistes que s’arrosseguen pels micròfons de l’España grande, han afirmat reiteradament que ja estàvem calmats, tranquils i controlats, és a dir, feliçment domesticats, i que, dominada la fera —via repressiva, cal dir—, el mal estava fumigat. Al capdavall, és el que demanava el flamant comissari europeu, Borrell per a més senyes, quan deia que calia desinfectar Catalunya. Dotats de la supèrbia innata dels colonitzadors —i respecte a Catalunya, aquest n’és el tracte— confonen un moment de ferida i desconcert, amb una derrota definitiva, sense entendre que la causa catalana ve de lluny, ha superat situacions de repressió terrible, i sempre ha ressorgit. No és la primera vegada que ens alcem i ens envien tot el seu poder per esclafar-nos, com tampoc no és la primera vegada que creuen que la nostra retirada és una derrota.

Felip V va donar per acabada la nació catalana, i a fe de Déu que va emprar tota la seva capacitat per aconseguir-ho. Ferran VII va enviar-nos el cruel Carlos de España (que els catalans anomenaven ‘l’assassí de Catalunya’) per acabar amb els “liberales catalanes”, als quals matava a cabassos, però després de patir la decadència catalana (fruit d’una sistemàtica política de neteja identitària) va arribar la renaixença. Al segle XX ho varen intentar dos dictadors, Primo de Rivera i l’assassí de masses Francisco Franco, que només arribar a Barcelona va assegurar que s’havia acabat “el problema catalán”. I durant el segle XXI, especialment després del 2017, hem patit piles d’esforçats exterminadors de plagues que ens han cantat les absoltes cada dia. Pletòrics per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra, mar i aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han afanyat a menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per liquidats. I d’aquesta fatxenderia clàssica n’han sorgit tota mena d’epítets, insults i menysteniments adreçats tant a la causa catalana, com als seus dirigents, als quals han intentat humiliar de la manera més barroera i pública. Pletòrics per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra, mar i aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han afanyat a menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per liquidats.

El cas més brutal ha estat el del president Puigdemont, la ridiculització del qual ha anat paral·lela a l’acarnissament amb què s’ha tractat la seva persona, reduïda a una mena d’esperpent grotesc abandonat a la seva dissort en terres belgues. Des del 2017 periodistes i polítics espanyols no han estalviat esforços a denigrar i deshumanitzar Puigdemont, sempre amb l’ajuda d’esforçats i servils catalanets que fan la feina bruta, disposats a vinclar l’esquena perquè l’amo els doni la ‘palmadeta’. L’exemple més notori d’aquest gènere cortesà va ser l’article infame que va publicar Antoni Puigvert contra Puigdemont, al qual, amb una condescendència humiliant, enviava a la irrellevància. Què deu pensar ara, el pobre, de la “irrellevància” del president?

Capellanets cortesans a banda, la realitat torna a ser tossuda i envia un doble i poderós missatge a la supèrbia espanyola: la causa catalana no està dominada, ans al contrari, comença a reaccionar; i l’home més perseguit d’Espanya, el seu enemic públic número u, aquell a qui menyspreen i insulten, no només no és irrellevant, sinó que ara és el salvavides de l’Espanya “roja” que tant l’ha menystingut, amenaçat i perseguit. No era Sánchez qui assegurava que portaria Puigdemont a Espanya? I ara resulta que és la seva “salvació”. Fins i tot assegura, tota aquesta progressia, que el president serà el responsable si Vox arriba al govern, com si fos Puigdemont el culpable de les misèries que acumula Espanya. En aquest sentit, les orgàsmiques portades espanyoles d’aquests dies són un homenatge al karma.

Novament, doncs, malgrat els ingents esforços per enviar-lo a la paperera de la irrellevància, Puigdemont continua sent el principal interlocutor per encarar el conflicte català i el líder indiscutible de la resistència. Al capdavall, ja ho va dir en Zapatero, un dels poquíssims líders espanyols que veu Catalunya amb una mica més de complexitat: “Puigdemont forma parte de la solución”. O dit altrament, sense Puigdemont no hi ha solució. Però a diferència d’altres líders independentistes, el president no és un interlocutor que es posarà en mode catifa a la primera que li gratin l’esquena. És això el que els té desconcertats i espantats: que ara ja no podran vendre fum, ni negociar la morralla, perquè ara no tenen un mesell a l’altra banda de la taula. Ara, senyor Sánchez, ara va de veres.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

 

Article publicat al digital   EL NACIONAL.CAT   el diumenge, 30 de juliol de 2023

Dos anys perduts

Ara fa dos anys es feu públic l'acord d'investidura de Pere Aragonès entre ERC i la CUP, la idea del qual era la d’establir una relació de consens creixent entre ambdós partits i, com a mostra de bona voluntat, Aragonès es comprometia a sotmetre’s a una qüestió de confiança a la meitat de la legislatura: la primavera del 2023. Durant els primers dos anys del govern d’ERC, la CUP es comprometia, a partir de la crítica i l’escepticisme, a donar un marge de temps a la taula de diàleg i no basar el seu suport o la seva oposició al govern en l’existència d’aquesta taula. Arribada la primavera de 2023, si es constatava el fracàs de la taula de diàleg per a pactar l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació, la legislatura havia de fer un tomb cap a una nova confrontació democràtica amb l’estat espanyol que reactivés el procés d’independència.

Com dèiem, Aragonès es va comprometre a sotmetre’s a una qüestió de confiança el 2023. Ara, si la naturalesa de l’acord preveia d’acostar posicions, amb el temps les males relacions van fer que la CUP s’avancés i ja demanés la qüestió de confiança tan sols un any després de la investidura. Però Aragonès ho va considerar un escenari superat. “La qüestió de confiança ja es va decidir en els pressupostos del 2022. Si en aquell moment es va retirar la confiança del govern, no té sentit afrontar dosis d’inestabilitat que no convenen a la societat catalana”, va dir llavors. El govern d’Aragonès, des de la primavera del 2021 fins al gener del 2022 es van reunir periòdicament amb membres d’ERC, Junts, CUP, Òmnium, ANC i del Consell  per a acordar una estratègia conjunta, però les reunions es van interrompre per la manca d’acord sobre com i quan activar la nova estratègia independentista. En veure que la taula de diàleg no havia aconseguit la negociació d’una solució política basada en l’autodeterminació i l’amnistia, la CUP i ERC es comprometien  a  generar les condicions i els acords necessaris per a plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valorés com la més adequada.  Aquest nou embat democràtic amb l’estat s’havia de coordinar amb el Consell de la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes, que eren els organismes que havien de traçar les línies estratègiques i preparar les condicions per al nou embat democràtic amb l’estat.

Ara com ara no existeix cap prova d’haver-se produït aquest embat i, per tant, es pot constatar la pèrdua de dos anys per part del govern d’ERC per aconseguir qualsevol avenç en el procés d’independència. En declaracions de la diputada de la CUP, Eulàlia Reguant, aquesta és una legislatura fracassada pel que fa a les quatre revolucions  ―la social, la feminista, la verda, i la democràtica―  que proposava el president al començament. El govern va considerar trencat l’acord d’investidura quan la CUP es va negar a aprovar el primer pressupost d’Aragonès i va provocar la inestabilitat del govern, agreujada més tard amb la constatació que realment Aragonès no té una majoria parlamentària que li faci costat quan, arran de les tensions amb Junts que van acabar amb el trencant del govern, la CUP va tornar a demanar una qüestió de confiança, i Aragonès s’hi va negar.

Un altre front obert dins l’estratègia de Junqueras/Rovira, que ha convertit els independentistes en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme, són les divergències  entre els camins seguits per Puigdemont i el president de la Generalitat. Mentre el president a l’exili lluita per portar la confrontació amb l’Estat fins a les darreres conseqüències ―Puigdemont té determinació i coratge en les detencions a Alemanya o Sardenya― Aragonès té una actitud de ‘jo no hi tinc res a veure’ davant les mentides de Zoido. Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries. Per això resulta interessant tombar la vista enrere i recordar, passats cinc anys, els esdeveniments ocorreguts l’any 2018, amb la detenció del President Puigdemont i les conseqüències que aquells fets van provocar en les estratègies dels dos partits catalans majoritaris. Ho recorda la periodista, Pilar Rahola, en el seu article titulat  ”La cacera continua”, que podeu llegir tot seguit.

La cacera continua

Ahir va fer cinc anys d’un viatge que va entrar, per mèrits indiscutibles, a la història de la lluita nacional catalana. Un 25 de març de 2018 el president Puigdemont era detingut per la policia alemanya en una benzinera a prop de la frontera danesa, al land de Schleswig-Holstein. Començava així un periple de dotze dies a la presó de Neumünster, una llibertat sota fiança, que va passar a Berlín, mentre s'estudiava el seu procés d’extradició, i l’èxit judicial final quan el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein rebutjava definitivament l’extradició per rebel·lió. Era el 19 de juliol de 2018, i aquell dia els titulars eufòrics de la premsa espanyola varen quedar congelats, abruptament derrotats per la realitat del seu fracàs: el president Puigdemont s’escapava de les seves urpes, i ho feia per la porta gran, derrotant Espanya en la justícia alemanya, el pilar de la justícia europea. Ahir, el mateix president va voler recordar aquella eufòria espanyola que va arribar al paroxisme, fins que va quedar estroncada. Ho feia en un tuït, amb el punt de sornegueria que li és característic. Deia així:

“No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Una abraçada als periodistes patriòtics que avui fa cinc anys van arribar a l’èxtasi, confonent desitjos amb realitat i empassant-se, com és costum, les fantasies dels seus col·legues de la policia patriòtica. Soc conscient que la cacera continua; que espien, denigren i difamen. No pararan mai, n’han fet una obsessió nacional; fins i tot el president del govern en va fer promesa electoral. Tant se val.”

Certament, la cacera va continuar per tot Europa, tant com es varen succeir les derrotes espanyoles en tots els països on varen intentar caçar el president, deixant al seu pas un ròssec de justícia ideològica que ha tacat considerablement la imatge de la democràcia espanyola. I és sobrer afegir que la cacera continua i continuarà, perquè Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries, fins i tot quan se’l regiren en contra.

Tanmateix, i més enllà de l’obtusa fixació espanyola, la detenció del president a Alemanya va ser l’inici d’un seguit de fets conseqüents d’enorme importància. D’una banda, l’estratègia judicial de l’exili va superar la seva primera prova d’estrès i es va demostrar intel·ligent i eficaç. Com sempre havia dit Gonzalo Boye, calia guanyar a Alemanya, perquè fer-ho a Alemanya, era fer-ho a Europa, i el reguitzell posterior d’èxits judicials enfront d'Espanya així ho ha confirmat. A més, aquell moment difícil i alhora èpic feia valdre la constància i la resiliència de l’estratègia de Puigdemont, enfront d'altres estratègies polítiques, a l’interior català, que creien necessari renunciar al llegat del Primer d’Octubre, no se sap si per avançar o per fer-se perdonar els pecats davant Espanya. A partir de la repressió i del 155 es varen dibuixar dues estratègies dins de l’independentisme que han acabat bifurcant clarament els camins: el de l’exili, liderat per Puigdemont, compromès amb el llegat del Primer d’Octubre i decidit a mantenir alçada la bandera; i l’estratègia contrària d’Esquerra Republicana, liderada per Oriol Junqueras, que optava per fer una marxa enrere, renunciar al llegat i establir aliances de pacte amb partits espanyols d’esquerres, transmutant l’eix nacional per l’eix ideològic. De fet, les explícites —i per a molts de nosaltres, escandaloses— declaracions d’ahir mateix de Marta Rovira a Neus Bonet, que assegurava que el Primer d’Octubre no va tenir legitimitat interna ni va connectar amb gran part del país, no deixen cap dubte de l’estratègia de renúncia dels republicans. O de rendició, per fer servir un sinònim més exacte.

Cinc anys després de la detenció del president, ja es pot fer un balanç força precís de quina ha estat l’estratègia més eficaç per a defensar l’independentisme, i no hi ha gaire marge per al debat: l’estratègia de renúncia d’ERC no ha portat cap benefici, no ha aconseguit ni una sola reivindicació, no ha permès avançar en cap dret nacional, no ha desjudicialitzat el procés, no ha aconseguit que no es criminalitzi l’independentisme, no ha evitat l’espionatge, la infiltració, el menyspreu i els judicis continuats contra l’independentisme i, a més, ha aconseguit que Catalunya deixés d’existir com a conflicte, com a problema i com a notícia. És a dir, l’estratègia de Junqueras/Rovira ens ha convertit en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme. Per contra, la resiliència de l’estratègia de l’exili català i del mateix Puigdemont ha aconseguit èxits judicials d’enorme rellevància, ha mantingut viva la causa catalana i, sobretot, ha mantingut ferm el compromís amb el llegat del Primer d’Octubre. No hi ha color. Cinc anys després de la detenció a Schleswig-Holstein, ha quedat demostrat que l’únic camí era ser fidel a aquest llegat i mantenir la lluita.

La detenció també va obrir un altre episodi gens sorprenent, però dolorós: la repressió que va caure damunt de tot l’entorn del president. No només va ser l’inici de la persecució judicial a persones com Josep Lluís Alay o Jami Matamala, sinó que també van perseguir amb ferotgia els mossos que acompanyaven el president. En aquest sentit, cal subratllar la indefensió amb què s'han trobat aquests mossos i un fet molt greu: la nul·la voluntat de la Conselleria d’Interior de posar escorta a Puigdemont tot i saber els riscos que corre. També aquí, el conseller Elena és un exemple ben trist de submissió.

Han passat cinc anys i, com diu el president, la cacera continua. De fet, gràcies al pacte amb ERC per modificar el Codi Penal, intenten aconseguir una via pel darrere per poder-lo caçar, tot i que Boye assegura que no se’n sortiran. En tot cas, continua la cacera d’uns i la resiliència i la lluita dels altres, i és aquesta lluita la que manté viu el llegat del Primer d’Octubre. A hores d'ara ningú no pot dubtar que Puigdemont és el líder indiscutible de l’independentisme. No només perquè manté el pols amb l’Estat, sinó també perquè l’altre líder, el senyor Junqueras, hi ha renunciat.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digita  EL NACIONAL el diumenge 26 de març de 2023

Puigdemont, la peça de caça major

El jutge Llarena va fer pública fa uns dies una nova interlocutòria, en què adaptava el procediment contra els exiliats als canvis del Codi Penal que van pactar PSOE, Podemos i ERC. Llarena compensava la rebaixa de les penes contra els polítics exiliats que hauria de comportar la derogació del delicte de sedició, imputant Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Lluís Puig pel delicte de malversació en la forma agreujada, que implica fins a vuit anys de presó. Però és que fa dos dies, el Codi Penal es va actualitzar i ara tampoc no existeix el premi de consolació que va trobar al Suprem per saciar la fam de càstig. La sedició ha desaparegut, però Llarena se les ha empescat per retorçar el Codi Penal i carregar la malversació a la màxima potència, tot i que fa quatre anys ell mateix va rebutjar la malversació, perquè li semblava massa curt.

 

L’Estat espanyol busca com sigui un pacte de rendició del president a l’exili pel qual torni a casa, passi per un teatre judicial a Madrid i renunciï finalment a la via europea. Un pacte, en resum, que posi punt final a la humiliació que suposa ―i suposarà― per a la justícia espanyola, però també per a les seves clavegueres, els serveis policials i també els partits que van prometre des del minut zero de l’exili independentista una fotografia de Carles Puigdemont emmanillat i baixant d’un avió a Barajas, que continuï lliure a la UE. És la peça de caça major que Espanya no aconsegueix tot i disparar a tort i a dret. Sense el cap de la banda, la resta de subjectes caçats no tenen valor per a Madrid.

 

Però el MHP Puigdemont resisteix des de l’exili els embats de Llarena i Marchena, plantant cara als jutges del Suprem. En un vídeo a les seves xarxes socials, l'expresident de la Generalitat carrega contra la reforma del Codi Penal, assegurant que no busca solucions personals, explicant que mantindrà l'estratègia que tenien fins ara, mentre espera el pronunciament de la justícia europea. Diu Puigdemont: “No avalaré amb el meu benefici personal una política que pretén criminalitzar l'anhel dels catalans de viure definitivament en un país lliure i no tornaré ni emmanillat ni rendit davant un jutge espanyol per tal que sigui indulgent. Lluitaré per tornar lliure". Puigdemont no ha amagat les seves reticències davant la reforma del Codi Penal que van pactar PSOE i ERC. Enfront d'aquesta estratègia ha insistit en l'aposta per la batalla judicial a Europa. "Soc conscient del valor polític que té mantenir-la i també del dany que faria que la deixés córrer pel fet que personalment em convingués més", ha assegurat. El president ha advertit que no es tracta d'acceptar condemnes per delictes menors, sinó de no permetre cap condemna per decisions polítiques, i "això no pot assegurar ni cap pacte amb el govern espanyol ni cap connivència amb la justícia d'aquell país"."A Espanya es fa política des dels tribunals i es canvien els actes judicials a conveniència només per aconseguir una finalitat política, que és perseguir i penalitzar el procés d’independència", assegurant que aquesta situació s'ha mantingut inalterable els darrers cinc anys i no ha canviat “malgrat els funambulismes parlamentaris”, en referència implícita als acords al Congrés entre PSOE i ERC.

 

Per tots aquests factors i la ferma posició del MHP Puigdemont, queda clar que la peça de caça major que contempla amb fruïció el ”Gobierno de España” és la del President català. Per això resulta importantíssim mantenir una ferma unitat d’acció enfront dels atacs que rep constantment el President, tant des de l’exterior de Catalunya com també des de l’interior. Aquesta anàlisi el desenvolupa el periodista, Joan Rovira, en el seu article titulat  “Caçar Puigdemont”, on escriu que mentre nosaltres ens barallem els ‘altres’ van fent feina. Si voleu, podeu llegir l’article tot seguit.

Caçar Puigdemont

Mentre perdem el temps miserablement. Mentre ens barallem i n’hi ha que no fan altra cosa que treure les navalles o fer llistes d’afectes i desafectes, d’enemics, de neutres (perillosíssims, els pitjors) o posar en marxa la màquina de fer carn picada. Mentre ho anem destrossant tot, en una mena d’onada de fúria destructiva contra nosaltres mateixos… Mentre ens anem fent mal, insultant-nos, ofenent-nos, acusant-nos… Mentre passa tot això, hi ha qui va fer feina.

Gent que no cal que sigui intel·ligent ni subtil, però que té claríssims els objectius i que sap que estem contribuint amb entusiasme suïcida a aconseguir-los. Catalunya contra Catalunya, igual a victòria de Castella.

La roda del hàmster gira i gira i gira, poques coses més tontes que un hàmster donant voltes a la roda.

Això impedeix que ens adonem de l’autèntic objectiu de caça major: caçar Puigdemont. És una de les coses que comparteixen Pedro Sánchez, Marchena, Llarena, Feijóo, Ayuso, Abascal, Marlaska, Robles, Felip VI, Felipe González, Aznar i fins i tot la senyora de la neteja del despatx de la cap del CNI. I els de Podemos, tot i que dissimulant i xiulant una mica per despistar, i ja no parlem de Catalunya, país fratricida on hi ha massa gent que respiraria alleujada si veiés Puigdemont emmanillat i de camí cap a una presó castellana.

No ens queda res més que Puigdemont. Cert, @KRLS no és gran cosa, això ens ho podem dir, tot i que ell significa més del que realment és. Va arribar a la presidència de la Generalitat pel «dedazo» del brillantíssim i astutíssim Artur Mas, a la mexicana, com Quim Torra, visca la democràcia a la catalana i l’amanida catalana i totes les coses a la catalana manera. A Puigdemont, com a Mas, Catalunya li quedava gran. I per a la independència li faltaven unes quantes talles.

Però és exactament igual. No importa si el vas votar o no o si el maleeixes per aquella no-declaració d’independència, per no haver fet els deures quan encara hi érem a temps, per no haver preparat res, per no haver tingut el valor de fer el salt final i confiar en el poble català.

L’important és que és l’enemic públic número u, des de fa anys. Sort en té de l’extraordinari advocat Boye i de tota la gent que l’ajuda, dels fidels de l’exili. Sort en tenim.

Des dels aparells, despatxos i clavegueres de l’Estat castellà l’objectiu està claríssim: caçar Puigdemont. Castella és un Estat caçador, d’escopeta carregada i ànsia per exhibir les bèsties caçades, no ho oblidem. El llenguatge de la caça grinyola a Catalunya, on ens hem tornat no sé si més pacífics, mesells o covards, però a Castella és un llenguatge testicular, animal, mascle, que tothom entén.

Castella és un estat més covard i més feble del que sembla, però poderosíssim si tu ets un gallina. És un estat covard, amb ínfules dels Tercios de Flandes i altres glorioses i èpiques gestes colonials, plenes de mentides. Volen caçar Puigdemont com un conill, no pas plantar cara i lluitar un combat a mort. No. No tenen els dallonses necessaris.

Puigdemont no es mereix acabar emmanillat, empresonat i humiliat. Per poc que depengui de cadascú de nosaltres, no ho podem permetre, perquè així ens humiliaran i agenollaran a tots. Que demani, si us plau, el que necessiti, estic segur que hi ha desenes de milers de persones que li donarem el que calgui, que estarem al seu costat.

A Madrid ho saben, no cal ser cap geni: «muerto el perro, se acabó la rabia». Empresonat Puigdemont, «game over»: Catalunya està acabada per 50 o 100 anys. Ho sap tothom i no ho diu gairebé ningú, aquest és el joc, això és el que busquen amb els seus canvis legals i els tripijocs policials i judicials: caça major i derrota per golejada.

Els donarem aquest gust? Quin país de covards, de manipuladors, de sonats, d’il·lusos! Ara tot això només va d’una sola cosa, de no permetre que ens robin l’ànima. Els partits no ho entenen, les diferents sectes grogues (bon terme, per cert), tampoc. Però hi ha moltíssima gent, com un servidor, que sí que ho entenem: si deixem que cacin Puigdemont, final de la partida i ves a saber si n’hi haurà una altra en molt, molt de temps.

Si cau Puigdemont, cau tot. O és que no ho sabem? I si ho sabem, ho pensem permetre? Aquesta és l’única qüestió que val la pena ara mateix. Tota la resta és una patètica pèrdua de temps. Aquesta és la clau de la salvació de Catalunya, més enllà del valor real del molt honorable Puigdemont.

És com Companys, salvant totes les distàncies: màrtir, sí, i honorabilíssim, però un nefast president. Franco ho tenia claríssim, amb la complicitat de Hitler: afusellant Companys, matava Catalunya. Permetrem que això passi una altra vegada, encara que sigui sense escamot d’afusellament a Montjuïc?

Joan Rovira

Escriptor i periodista

 

Article publicat al digital  elMón  el diumenge 19 de febrer del 2023

L’independentisme és un GOI ?

La setmana passada, tal com s’esperava, es van anunciar les resolucions del TJUE sobre l’extradició de l’exconseller de la Generalitat Lluís Puig ―actualment resident a Bèlgica― en relació amb el judici pel Referèndum d’Independència del 2017. El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena havia demanat al tribunal que respongués set preguntes sobre els procediments d’ordres d’extradició europees arran dels múltiples fracassos d’Espanya (a Bèlgica, Escòcia, Itàlia i Alemanya) a l’hora d’obtenir l’extradició dels consellers catalans exiliats. Aquesta sentència era esperada feia temps amb candeletes pel Tribunal Suprem espanyol com a base per aconseguir finalment l’extradició del president Carles Puigdemont i els seus col·legues a l’exili.

Els paràgrafs inicials i les primeres resolucions de la sentència semblaven deixar clar que el magistrat del Tribunal Suprem espanyol, el polèmic jutge Llarena, tindria tot el dret a continuar emetent peticions internacionals d’extradició contra els exiliats catalans Puigdemont, Ponsatí, Comín i Puig, cosa que va desfermar l’aplaudiment entusiasta de Madrid i dels mitjans unionistes en general. Però a mesura que s’anava fent una lectura més acurada de les resolucions, van anar apareixent condicionants que haurien d’haver fet reflexionar aquests mitjans. La realitat és que ben mirat, paràgrafs sencers de la sentència semblaven qualsevol cosa menys un llum verd a l’extradició dels líders catalans. Fins i tot s’hi arribava a especificar possibles raons per les quals podrien ser denegades les peticions, un element aparentment absent de documents precedents sobre aquesta matèria.

Alguns observadors fins i tot van apuntar que les resolucions podrien donar peu a novetats legislatives en el sentit que podrien proporcionar una base sòlida sobre la qual construir una protecció jurídica per a determinats tipus de grups minoritaris. ¿Per què, sinó, hauria introduït la sentència el curiós embarbussament Grup Objectivament Identificable en referència a col·lectius susceptibles de protecció contra l’extradició? Per altra banda, no podem evitar d’associar el terme Grup Objectivament Identificable amb un element assenyalat en una resolució del Grup de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides en relació amb la situació de Catalunya: una discriminació sistèmica de l’Estat contra una minoria nacional.

Ara li toca a Llarena moure fitxa. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en la sentència de dimarts, lluny d’aplanar-li el camí de les euroordres, ha creat un gran maldecap al jutge del Suprem. D’entrada li ha dit que aquí no s’acaba res i que la partida continua. Sembla inversemblant pensar que ni Llarena ni tota la sala segona del Suprem en pes, després de llegir la sentència, reconeixeran entre els GOI (Grup Objectivament Identificable) els independentistes catalans, i encara menys, és clar, que admetran que els han perseguit per terra, mar i aire i de manera arbitrària. Això ho hauran de dir altres tribunals de fora de les fronteres espanyoles si no és que el magistrat Llarena renuncia a perseguir els exiliats, una aposta que ara mateix sembla poc realista.

Durant anys els advocats de Puigdemont van insistir al jutge Llarena, també a la Sala penal del Suprem i al mateix Tribunal Constitucional, sobre la necessitat de cursar una qüestió prejudicial sobre diversos aspectes relacionats amb la persecució a l’independentisme català; sempre s’hi havien negat, fins que Llarena va decidir cursar-la el març del 2021, obrint-nos la porta al que finalment ha succeït. Sabien que les ‘prejudicials’ eren la clau i la forma de reintroduïr en el procés espanyol els criteris interpretatius dels sistemes judicials d’una Europa democràtica per tal de, sobre aquesta base, desmuntar tota aquesta persecució. La sentència representa un èxit rotund per a l’exili, permet superar una sèrie de discussions absurdes i, sobretot, demostra que no rendir-se sempre té premi. I, a més, permet conservar la dignitat. Llegiu tot seguit l’article de l’escriptora, Pilar Rahola, en el que analitza la sentència del TJUE i n’extreu unes conclusions molt interessants.

Una sentència i tres conclusions

Ara que han passat uns dies i que ja s’ha pogut esmicolar, fil per randa, la sentència de trenta-set pàgines que ha fet el TJUE, arran de la requisitòria del jutge Llarena, sembla que Espanya comença a adonar-se que acaba de rebre una bona bufetada. La desbordant exultació dels primers instants, que va marcar els titulars apressats de la premsa del règim, s’ha refredat a mesura que llegien els diferents punts i detectaven les bombes de temps que s'hi amagaven. Fins i tot aquells que volen mantenir el relat d’una pretesa victòria de Llarena, han fet una notable marxa enrere en l’eufòria, i ara utilitzen una prosa força més ambigua i circumspecta.

S’agafi com s’agafi, Luxemburg li ha dit a Espanya que no pot fer el que li rota, que els drets fonamentals s’han de tenir en compte a l’hora de plantejar una euroordre, que els informes de l’ONU són importants en la valoració final i que també és significativa la pertinença a un “grup objectivament identificable”, és a dir, que no només cal considerar els drets individuals, sinó també els col·lectius. Si afegim l’avís directe del TJUE al Suprem espanyol, en el punt 100, i l’acotació, al punt 141, que fa a Llarena a l’hora de plantejar una altra euroordre, la primera conclusió que s’extreu de la sentència és demolidora: les euroordres s’han convertit en un camp minat per a Espanya. De fet, com va dir el president Puigdemont, han entrat en via morta. I les possibilitats que s’obren amb aquesta sentència, tant en el proper judici per la immunitat al TGUE, com al que es produirà al Tribunal de drets humans d’Estrasburg, poden ser molt favorables per a la causa catalana. Per dir-ho en termes taurins —demanades les excuses animalistes pertinents—, Espanya ha rebut una bona estocada. La causa catalana es reforça, alhora que es reforça la raó de l’exili, com a únic espai on poder defensar els nostres drets fora de les urpes de l’estat.

La segona conclusió es referma de manera alarmant, per bé que no és cap sorpresa: l'absoluta servitud de la pràctica totalitat de la premsa espanyola —inclosa molta de catalana— pel que fa a comprar el relat dels poders de l’Estat. En la qüestió catalana, no existeix el periodisme espanyol, convertida tota la premsa en una màquina de propaganda més propera a la mentalitat Pravda (o al “Arriba”), que al periodisme del segle XXI. La certesa que tots els abusos dels estaments de l’Estat —des dels policials, fins als polítics i judicials— gaudiran d’una completa impunitat, permet col·locar qualsevol relat manipulat, tergiversat o directament fals, sense que sigui qüestionat en els mitjans que el repeteixen com si fossin una moviola. No cal dir que aquesta servitud els porta a fer un ridícul considerable, i el cas de la sentència del TJUE n’és un exemple paradigmàtic, per bé que, atès que ningú no ho assenyala, també el ridícul gaudeix d’impunitat. A sobre, la majoria d’aquesta premsa no dissimula l’entusiasme amb què verbalitza qualsevol indici d’esclafament de la causa catalana, convertits, no només en servents adoctrinats, sinó també en hooligans de l’espanyolisme.

La tercera conclusió retorna la mirada cap endins, amb especial significació en una setmana on l’independentisme ha viscut dues notícies rellevants que caminen en direccions oposades: l’èxit de l’estratègia judicial de l’exili, amb la sentència del TJUE; i el fracàs de l’estratègia republicana, amb la subjugació del govern d’ERC al PSC en l’acord de pressupostos. La comparativa no és menor perquè exemplifica a la perfecció la bipolaritat en què està immers l’independentisme: per una banda, des d’una majoria independentista, la persistència en l’envit contra l’Estat i el manteniment del compromís emanat del Primer d’Octubre; i de l’altra, el gir copernicà d’ERC, que ha abraçat la lògica autonomista, amb un entreguisme que ha deixat sota mínims la capacitat de negociació catalana. Puigdemont ha optat per plantar cara, convençut que hi ha partida per jugar i que és l’única possible, no endebades a Espanya no hi ha ni un sol camí alternatiu que meni a la independència. A la inversa, Junqueras ha optat per acceptar la situació repressiva, abandonar la confrontació i deixar-se abraçar per l'os socialista, a l’espera de temps millors. De la resistència de Puigdemont, al desistiment de Junqueras, ambdós consideren que la seva és la via que pot resoldre el conflicte català, però la realitat és una llosa que dificulta les justificacions que fan els republicans. Perquè, de moment, l’única estratègia que aconsegueix mantenir alçada la causa catalana, denunciar internacionalment la vergonya repressiva espanyola, i assoleix èxits judicials contra l’estat, és la que planteja la confrontació. Puigdemont i amb ell tot l’exili han demostrat que es pot guanyar Espanya i fer-se respectar. Junqueras no sols no sembla que guanyi res, sinó que aconsegueix que l’humiliïn per un plat de llenties. Cosa que recorda que els que lluiten poden guanyar o perdre, però els que renuncien a la lluita, surten derrotats de casa.

Pilar Rahola

Escriptora

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 5 de febrer de 2023

Espanya, el fracassat estat-nació

L'Estat és un concepte purament polític, ja que fa referència a les institucions permanents que fan que un país funcioni. D'altra banda, una Nació es concep com el conjunt dels habitants d'un país que comparteixen un mateix origen, són administrats per un mateix govern i, generalment, tenen una tradició o context sociocultural comuns. Aquesta diferència és senzilla i s'explica gairebé sola: l'Estat és una entitat política i la Nació una construcció sociocultural .

El concepte ‘país’ no l’heu sentit anomenar gaire als espanyols ―perquè un país no necessita tenir un grup ètnic predominant― sinó que ells defineixen el seu país com “el estado español”, ja que l’estat-nació s’adequa molt millor al seu pensament d’un estat amb qui la majoria dels seus ciutadans s'identifica, a partir d'una identitat comuna basada en el concepte de nació, que es construeix a partir de trets compartits com ara una llengua, una religió, una història de convivència o una tradició cultural. Sovint es basteix també sobre mites —un passat gloriós, unes qualitats incomparables, una suposada raça originària— en contraposició a altres identitats nacionals.

Susceptible de ser classificada com a democràcia ètnica, actualment l’Estat espanyol només reconeix com a minoria nacional els gitanos, i n’exclou a catalans (i per descomptat valencians i illencs), bascos i gallecs. Tot i això, és una evidència per a qualsevol observador extern que existeixen diversitats socials a l'Estat espanyol que responen a diverses categories de minoria nacional, com ara per exemple l'existència de minories lingüístiques a territoris ancestrals. La construcció de l'estat-nació espanyol (i, per tant la destrucció de les cultures no castellanes) és una política d'estat activa al marge dels règims polítics i color dels governs.

El principal cavall de batalla del nacionalisme espanyol són les llengües no castellanes, com el gallec, el basc i, per damunt de tot, el català, que al llarg dels darrers tres-cents anys s'ha intentat substituir pel castellà amb centenars de lleis i disposicions, però també amb accions de gran violència, com ara durant la guerra civil. Per exemple, amb les declaracions del Queipo de Llano a l’article subtitulat «Contra Cataluña, la Israel del mundo moderno», publicat al Diario Palentino el 26 de novembre de 1936, on deixa caure que a Amèrica consideren els catalans com «una raça d'hebreus, perquè es valen dels mateixos procediments que realitzen els hebreus en totes les nacions del globus». I considerant als catalans com a hebreus i tenint en compte el seu antisemitisme «La nostra lluita no és una guerra civil, sinó una guerra per la civilització occidental contra el món jueu», no es fa estrany que aquest mateix militar expressés clarament les seves intencions anticatalanes: «Quan la guerra hagi acabat, Pompeu Fabra i les seves obres seran arrossegats per les Rambles i llençades a les brases» No era parlar per parlar, atès que en arribar a Barcelona els sollevats assaltaren la casa del filòleg català, llençaren la seva enorme biblioteca al carrer i li calaren foc.

Per arrodonir el concepte d’estat-nació, cal veure la campanya que Espanya està portant a terme des de fa temps contra un símbol de la nació catalana, Carles Puigdemont, qualificant-lo de fugit, traïdor, etc. Per això ens sembla interessant publicar el recent article escrit per un prestigiós polític com Josep-Lluís Carod-Rovira, titulat ”El trofeu Puigdemont”, i on, qui fou vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya de 2006 a 2010 ―recordem-ho, per Esquerra Republicana― analitza la qüestió de l’estat-nació i la situació del President a l’exili. Podeu llegir l’article d’en Carod-Rovira tot seguit.

El trofeu Puigdemont

De segles ençà, els esforços per tal de crear un estat-nació únic a la península han estat prioritaris per als seus promotors. Curiosament, però, la identitat “nacional” espanyola sempre s’ha caracteritzat per reforçar-se, no pas consolidant-se cap a l’interior de les seves pròpies arrels, sinó que, per afermar la seva identitat, ha necessitat sortir fora i destruir, negar, perseguir la dels altres, la d’aquells als quals, finalment, ha aconseguit d’assimilar o fer desaparèixer. Tots els que eren diferents havien de deixar de ser-ho, perquè ells fossin alguna cosa. S’afirmen, doncs, negant. Primer van ser els jueus, després els moriscos, més endavant els protestants... I, un cop independent Portugal, Espanya sempre ha mirat el seu estat veí amb una barreja de paternalisme colonial i menyspreu imperial. Mai no els han perdonat que se n’haguessin alliberat.

En un estat-nació com Espanya, fracassat com a tal, ja que no ha aconseguit d’uniformar tots els pobles que hi són sotmesos en una sola identitat, consciència, i sentiment nacional ―l’espanyol―, li calen sempre enemics per afirmar-se i cohesionar-se. Enemics de l’interior del propi Estat, però no pertanyents, clar, al grup nacional de matriu única castellana-madrilenya. I aquests enemics, aquells que aconsegueixen de personificar totes les ires per la seva actitud contrària a l’espanyolització política, cultural i nacional, van canviant segons les èpoques.

La catalanofòbia, és a dir, l’odi, el rebuig, la persecució de tot allò que sigui català, és un element constitutiu del nacionalisme espanyol i, alhora, un factor essencial de cohesió nacional i social espanyola. La catalanofòbia és interclassista, plural des del punt de vista ideològic, no fa diferències entre generacions i abasta tots els territoris espanyols. El conegut “a por ellos” és entonat, així, per veus diverses, que, en altres temes, es trobarien en camps contraris. En aquest, però, quan es tracta d’anar contra Catalunya, tots fan pinya. I no cal dir que, per motius lingüístics, culturals, econòmics, demogràfics i territorials, la catalanofòbia supera, amb escreix, les actituds antibasques.

Durant molt de temps, quan la resistència a la uniformització espanyola era ben viva, sobretot, al País Basc, aquests enemics públics d’Espanya eren, doncs, bascos. És el cas de Xabier Arzallus i, després, de J. J. Ibarretxe. A principis del 2004, l’animadversió es desplaçà cap a Catalunya, de manera que, durant quatre anys seguits, en una enquesta d’un diari madrileny a milers de persones, un polític català va ser votat com “la persona más odiada de España”. La campanya de linxament, amb la inevitable col·laboració catalana, va ser tan gran que l’odiat en qüestió ja no ha tornat mai més a Espanya ni com a turista. I, pel que en sé, no té la intenció de fer-ho en el futur. Ja és indicatiu de quin tipus de societat és aquella on hi ha diaris capaços de fer enquestes d’aquesta mena.

No hi ha dubtes que, a hores d’ara, a Espanya, l’enemic públic número u es diu Carles Puigdemont. Les ires que suscita són extraordinàries i tan colossals com les ganes de detenir-lo. No poden dissimular que n’hi tenen ganes, bavegen imaginant-ho, és el seu somni humit. La catalanofòbia personalitzada ara en el president Puigdemont assoleix la unanimitat dels seus detractors espanyols, amb la sempre present complicitat interior catalana, de forma que no fa distincions entre ells. De dretes i d’esquerres, joves i grans, homes i dones, de poble i de ciutat, Puigdemont ha aconseguit el que és més difícil en política: la unanimitat, en contra, però unanimitat.

En ser detingut a Alemanya i fer-se’n pública la notícia en un espai televisiu amb públic al plató, aquest va esclatar en un aplaudiment col·lectiu apoteòsic, espontani, viscut amb la màxima intensitat patriòtica, amb la complicitat somrient dels conductors del programa. Eren aquells dies en què, tertulians que un dia foren d’esquerra, solidaris, antifranquistes, vociferaven amb el mateix fervor “rojigualda” que els seus companys de taula, més fatxes encara que Roberto Alcázar y Pedrín. Aquella progressia espanyola, antifranquista, que alçava el puny i que simulava simpatitzar amb la cultura catalana, ara ha emmudit vergonyosament davant la repressió contra els independentistes, si no és per formar marcialment, “prietas las filas”, al costat dels que blasmen Catalunya, la llengua i la cultura dels Països Catalans. Actors, cantants, escriptors, sense cap vergonya, dient el mateix que militars, jutges i policies. Les poques excepcions serveixen, en tot cas, per a confirmar-ne la regla.

Sovint costa de veure que, a la Generalitat, hi ha un govern independentista i, al Parlament, una majoria del mateix signe. Quan partits que es diuen “independentistes” fan govern a municipis, consells comarcals i diputacions amb forces que en són contràries, res no hi fa pensar. Ni tampoc quan el govern espanyol sap que pot comptar amb els vots fidels i segurs de diputats i senadors “independentistes” al congrés i al senat d’Espanya. Els pressupostos, les lleis fonamentals que van aprovant-se i el manteniment del govern espanyol són possibles perquè tenen el suport d'"independentistes" per a l’estabilitat política d’Espanya.

Se’l veuen tan segur, el suport, que es permeten de ridiculitzar i humiliar els catalans independentistes amb menyspreu i aquella fatxenderia política tan típicament espanyola. Per això asseguren en veu alta que el procés s’ha acabat i que a Catalunya tot està controlat i sense cap conflicte nacional. I, realment, ho sembla. Tot fa pensar que hem deixat de ser un problema per a Espanya, un cop neutralitzat, domesticat i ensarronat molt bona part de l’independentisme polític i institucional, a l’interior del qual també hi ha qui diu que el procés s’ha acabat o que està congelat.

Tot? No.  La voluntat d’independència viu, però, a les consciències i al cor de la gent i, amb menys intensitat, als carrers i places.  I com a l’època dels romans, al nord de la Gàl·lia, hi ha un Astèrix que no encaixa en el disseny espanyol, perquè és la peça que falta per presentar com a complet, acabat i normalitzat el trencaclosques constitucional espanyol. I, mentre hi sigui, amb la veu lliure, és la garantia de continuïtat de la lluita d’emancipació nacional. Voldrien més que detenir-lo, capturar-lo, talment un “capo” de la màfia, el líder d’un càrtel de la droga o un criminal de guerra i passejar-lo emmanillat per Espanya, exhibint-lo de forma vexatòria com el trofeu més preuat, ocupant portades de diaris i obrint telenotícies amb la mateixa foto, per escarmentar-nos i fer-nos creure que el nostre projecte és impossible.

Detenir Puigdemont, neutralitzar Puigdemont, fer callar Puigdemont és l’objectiu bàsic d’estat que té Espanya en aquests moments i així ho diuen, sense embuts, uns quants ministres. D’aquí venen els esforços no ja de jutges i magistrats, sinó també de la Fiscalia i l’advocacia de l’estat que tothom sap, com Sánchez no s’oblida de recordar-ho, de qui depenen. La defensa de Puigdemont i la de tots els independentistes sense excepció ha de ser prioritària per a l’independentisme, com ho és la seva anul·lació i persecució per part d’Espanya. Només el sectarisme pot impedir de veure que és el polític català més conegut arreu del món, amb els seus errors inclosos, i tothom sap els motius del seu exili en plena Unió Europea. És la sola peça pública que ens queda per desmentir que ens han desactivat com a poble. Puigdemont ha de tornar, no emmanillat, sinó amb tota normalitat, perquè el retorn no sigui la foto de la derrota de la nostra il·lusió col·lectiva, sinó la imatge victoriosa d’un avenç simbòlic en la lluita per la nostra llibertat nacional.

Josep Lluis Carod-Rovira

Ex conseller en Cap (2004-2008)

 

Article publicat al digital  nació (Nació Digital) el dimecres 25 de gener de 2023