Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de desembre 2016

La tieta també desobeeix

El 30 de juny del 2010 publicàvem en el nostre Blog “La nostra desobediència ha d’arribar tan lluny com puguem, tan com siguem capaços. Només la força i la violència ens poden impedir d’exhibir els nostres símbols nacionals, parlar sempre en català, cantar els nostres himnes, proclamar que som una Nació, preparar la independència i lluitar per aconseguir un Estat propi.” Han passat més de sis anys i moltes coses des d’aquella llunyana data i el sentit de la desobediència resta inalterable, però ara te uns matisos que ha endevinat amb molt encert el periodista Jofre Llombart en el seu article titulat “La desobediència amb corbata” que podeu llegir tot seguit, com a darrera col·laboració d’aquest any, tot aprofitant per desitjar al lectors del nostre Blog 

BON ANY 2017 !!

La desobediència amb corbata

La idea d’independència no va ser majoritari fins que no hi van haver tietes i corbates independentistes. Amb la ‘normalització’ de la desobediència passarà el mateix. Fa uns anys, quan l’independentisme era minoritari s’associava a la part més radical i eixelebrada de la societat; era la que es manifestava els onzes de setembre a les cinc de la tarda i els seus assistents (per bé que ara tothom diu que hi anava) cabien al carrer Pelai de Barcelona. Les manifestacions no van ser desbordants fins que hi van anar el gruix central de la societat. No és cap judici moral ni polític: gruix central de la societat entès estrictament com un concepte demogràfic. I això no s’aconsegueix si no hi poses famílies senceres, petits empresaris, assalariats, botiguers, aturats, pagesos, treballadors de la banca, transportistes, comerciants, rastes, repentinats, pijos i poligoneres. O hi són tots, o no hi ha moviment que aconsegueixi el seu objectiu. És un suïcidi pensar que algun d’aquests sectors pot prescindir de l’altre i que el global no se’n ressenteixi.

Que la CUP tingui el monopoli simbòlic de la desobediència és tornar a empetitir el terreny de joc: si guanya la imatge que és només la CUP la que desobeeix, els sectors als que els costa més assumir la independència podrien tenir recel d’acabar de pujar al tren perquè ho associarien a que l’independentisme el tutela una extrema esquerra amb la que no combreguen. I aquesta percepció d’una CUP com a desobedient única inclou una altra circumstància: afegeix un estrès absolutament estalviable a una Convergència (ara PDECAT). M’explico: Dels tres partits independentistes, CDC, ERC i CUP, l’únic que no ho era d’origen era la formació convergent. Però per contra, l’independentisme no ha estat al carril central fins que Convergència no s’ha definit com a tal. Malgrat això, a Convergència se li exigeix permanentment unes proves del cotó que no es fa amb les altres dues formacions. Se li va dir que el problema era que anaven amb Unió. Fora Unió. Se li va dir que el problema eren els Pujol. Fora Jordi Pujol. Se li va dir que el problema era que Artur Mas s’agafava a la cadira. Fora Artur Mas. Se li va dir que el problema era que es deien Convergència. Fora el nom de Convergència. Ara, a més, se’ls hi reclama una desobediència que, per més inri, ja ha practicat no un regidor ni alcalde sinó la seva cúpula: Mas, Homs, Rigau i Ortega (D’Unió!) estan imputats, ras i curt, per haver desobeït.  L’Estat no va voler que es fes el 9N i el 9N es va fer. I a més va provocar una protesta, ordenada, amb el DNI a la boca, de 2,3 milions de persones: poca broma. Cap manifestació de l’ANC ha assolit mai aquesta xifra.

El problema no és doncs qui la té més llarga desobeïnt sinó qui marca més paquet. I en vistositat, aparatositat i impacte, la CUP no té rival. Mai 3 diputats, com al 2012, ni 10, al 2015 havien tingut tant protagonisme com l’ha tingut la formació anticapitalista. I quan el juny del 2015 Joan Coma va assumir la seva acta de regidor de Vic, Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau ja havien desobeït. S’havien plantat davant de la maquinària estatal i havien engegat la catalana. Dir que Homs desobeeix menys que Coma per la reacció que tenen quan els crida el jutge resulta un pèl injust però sobretot estèril. Mediàticament, una detenció és insuperable, però llogar un pavelló de la Fira de Barcelona per ensenyar al món un diumenge al vespre com es desafia un estat membre de la UE tampoc està malament. Tots dos han desobeït, però el més important és que no es consideri una desobediència més ‘cool’ que l’altra. Totes dues són compatibles: una serveix per mostrar com de nerviós es pot posar tot un aparell judicial espanyol per una truita feta amb ous trencats. L’altra, com la que es veurà el 6 de febrer amb Mas, Ortega i Rigau al banc dels acusats servirà per mantenir mobilitzades les corbates i les tietes. Això sí, no caldrà llogar cap pavelló de la fira. Aquesta vegada, l’anunci el paga el TSJC.

Jofre Llombart
Periodista

Article publicat al digital elMon.cat el divendres 30 de desembre del 2016