El pressupostos de l’Alícia

Parelles

La política, diuen, és l'art del possible. A la pràctica això vol dir que s'ha d'estar disposat a menjar-se algun galàpet de tant en tant i, sobretot, que no s'han de tenir manies a l'hora de compartir llit. La política propicia companys de llit estranys, inesperats. En aquest sentit fa pensar una mica en aquelles comunes hippies dels anys seixanta: no es tractava de triar la parella i després anar al llit, la norma era triar el llit i després ja es veia quina parella t'havia tocat. Vull dir, res de prejudicis burgesos. Toca qui toca i endavant.

El lúcid lector ja sap en què estic pensant. Efectivament, un se'n va al notari acompanyat de fotògrafs per registrar rebuig etern a segons qui i al cap de no res es troba agafat de bracet del segons qui. No és culpa de ningú, es que la política té aquestes coses. Els polítics realment professionals són fàcils de detectar: no diuen mai mentides i no diuen mai la veritat. És l'art de la política. Estan condemnats –com els homes del temps– a anunciar avui el que passarà demà i a explicar l'endemà per què no ha passat el que varen anunciar. Ara mateix la política catalana està condicionada per un estat de cohabitació un pèl contra natura. Estem en plena política matrimonial hindú: obedient, el cavaller Artur accepta una núvia que ell no hauria triat si no fos per les circumstàncies i la pressió familiar. L'Alícia, que ho sap, se sent feliç per l'estatus aconseguit però no pot dissimular el sofriment que li causa el desdeny de l'ingrat. I és així com l'un i l'altra hauran de trobar la manera de fer-nos oblidar les febleses mútues que els han portat a aquest punt.

Aquest és el programa polític de fons de l'actual majoria parlamentària: han de convèncer la ciutadania que no sempre els matrimonis per amor tenen final feliç. Han de persuadir-nos que, com a l'Índia, els matrimonis de conveniència acordats amb el vistiplau de les dues famílies tenen millors garanties d'èxit. Els temps que corren són tan estranys i difícils que la gent està disposada a acceptar apostes contra pronòstic.

Miquel Berga Bagué

Doctor en Filología Anglesa

Professor a l’Universitat Pompeu Fabra

Article publicat a EL PUNTAVUI el diumenge 19 de febrer del 2012