Pactes contra natura

CiU, ERC i els pactes

Una de les coses en què, en política, costa més filar prim, és la política de pactes. D'entrada ja hi ha alguns puristes segons els quals els pactes (tots, per naturalesa) són nefastos, perquè impliquen la renúncia als propis ideals. Però quan la gent deixa de somiar truites i toca de peus a terra s'adona que la política, com la realitat, es basa en la transacció, i no és altra cosa que l'art d'obtenir allò que és possible. També hi ha els que pensen que determinats pactes mai no poden sortir bé, perquè són contra natura: en aquest grup hi inclourien els de CiU amb el PP, o els d'ERC amb el PSC. Aquesta és una teoria que ha fet forat, i m'agradaria refutar-la.

Va ser contra natura el pacte de CiU amb el PP? No ho crec. El primer pacte, el de 1996 al Majestic, va donar bons resultats i va mantenir les expectatives electorals de CiU. El segon pacte, al 2000, amb la majoria absoluta del PP, va ser un error letal pel qual CiU va perdre el govern de la Generalitat el 2003. Si el primer pacte va funcionar i el segon no, és que la natura no hi té res a veure. La causa és molt senzilla. En el primer pacte es van visualitzar uns beneficis, com l'augment de la cessió de l'IRPF del 15% al 30% o el desplegament dels Mossos, per exemple, que formaven part d'un relat que agradava l'electorat de CiU: Pujol havia fet passar Aznar per l'adreçador. El segon pacte amb el PP va ser just el contrari: Aznar va fer passar per l'adreçador Pujol, sense compensacions.

Va ser contra natura l'aliança d'ERC amb el PSC? Tampoc. El primer pacte, el del Tinell el 2003, va donar als republicans uns resultats acceptables. El segon, el 2006, ha acabat en una desfeta sense precedents. Causes? Que el 2003 es fa fer un pacte amb contrapartides i un relat creïble: la redacció d'un nou Estatut com a estació federal cap a la independència i el compliment de la necessària alternança. El 2006 tot va ser diferent: es va fer un pacte sense relat i sense cap contrapartida, que va ser interpretat per bona part de l'electorat com a mera submissió al PSC a canvi del manteniment d'una colla de poltrones.

En resum: no hi ha pactes contra natura. El que hi ha són pactes bons o dolents, amb contrapartides programàtiques o sense, amb projecte de futur o sense. L'elector no és ximple; al contrari, és intel·ligent. L'elector sap distingir perfectament un acord fet des de l'exigència i el projecte, d'un altre fet des de la mera ànsia de poder.

Tot això ho hauran de tenir ben present Artur Mas i Duran Lleida l'any que ve, si els números els són favorables. Que no els tremoli el pols: un pacte amb el PP no seria contra natura. Però que siguin valents: el preu polític de l'acord haurà de ser molt superior al que va aconseguir Pujol el 1996. La societat catalana segueix sent majoritàriament pactista, però també demana majoritàriament exigència. Molta exigència.

Francesc Puigpelat i Valls

Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num. 341 de la FCO el dijous 13 de gener del 2011