El català, cosa de tots

Què posa en perill el català?

Moltes coses. La pressió del castellà a través dels mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals, o a través d’una gran part de l’activitat comercial, o alguns hàbits administratius, etc. I, evidentment, l’alta proporció de gent castellanoparlant que viu a Catalunya, en bona part fruit de les onades immigratòries del segle XX. Tot i que amb la dels anys 10, 20 i 30, i dels anys 50, 60 i 70, s’ha produït una molt important integració social, econòmica i de promoció personal i familiar. I d’ascensor social. I tot plegat ha permès mantenir la cohesió i la convivència del país. Catalunya ha estat un exemple bo i positiu de capacitat d’acollida i de barreja. I de conservació d’una personalitat col·lectiva. Una conservació feta des de l’obertura i no des del tancament.

També de conservació de la llengua i la cultura catalanes malgrat la potència i la qualitat del castellà, i durant molts anys de persecució o d’arraconament del català. I de conservació en un alt nivell, és a dir, no com a llengua secundària i d’estar per casa.

Ara això podria tornar a estar en perill. Per un clima de renovada hostilitat en l’àmbit espanyol, per la pressió de la globalització audiovisual i per la molt massiva immigració que en bona part –la procedent de Sud-amèrica– parla castellà. O bé àrab, ucraïnès, romanès, etc. Però que sovint aprèn aviat, poc o molt, el castellà. Això pot alterar l’equilibri ja difícil entre el català i el castellà.

Però les nostres administracions –Generalitat i ajuntaments, sobretot– i també les entitats de la societat civil fan un gran i meritori esforç perquè el nombre màxim de nouvinguts possible conegui el català. I a més –i això és molt decisiu– l’escola fa en aquest sentit un molt meritori i eficaç esforç. Per això és del tot necessari mantenir la immersió lingüística. Cal afegir-hi que en molts ambients el tracte social, laboral o de diversió ha facilitat amb naturalitat l’aprenentatge del català (no en tants com convindria, però tot i així afecta una quantitat important de persones). El resultat de tot això és que hi ha molta gent no nascuda a Catalunya, però que hi viu des de fa tres anys, o deu o vint, que sap parlar català, i moltíssima més que l’entén sense dificultat. I, molt important, que no té una actitud de rebuig. Que l’assumeix amb normalitat.

Però amb això no n’hi ha prou. Tot això és positiu, però no n’hi ha prou. Hi falta un més alt grau de conscienciació per part dels catalanoparlants.

El català es defensa amb lleis i normatives. I a l’escola. I en els mitjans de comunicació. Etcètera. Però sobretot al carrer. En el tracte amb la gent. I aquí hi ha un dèficit important per part de molts catalanoparlants. Que es manifesta de mil maneres. Exemples d’això. Dirigir-se directament en castellà a un desconegut. O bé, passar al castellà si l’interlocutor parla en català però amb un punt d’accent castellà o de qualsevol altra llengua. O si és negre o de faccions sud-americanes o àrabs, encara que parli català. O en el restaurant no demanant la carta en català (que per llei han de tenir i que molts restaurants realment tenen).

Algunes anècdotes personals il·lustraran el que vull dir.

Primera. Entro a un bar i demano un cafè. El cambrer em reconeix i es queixa perquè deia que el govern que jo aleshores presidia no havia plantat prou cara a Madrid en un tema concret. M’increpa en un to molt crític i mirant d’atreure l’atenció dels clients que hi ha a la barra del bar. Diu: «sempre us abaixeu els pantalons». I aleshores entra un negre i diu, textualment, al cambrer: «Posi’m un tallat, sisplau». I el cambrer respon: «Enseguida voy». La meva reacció va ser: «Et permets increpar en to fatxenda el president de la Generalitat, l’acuses de poc catalanista i ara no aguantes el català ni mig segon a aquest client que t’ha parlat en català». L’adjectiu final que li vaig aplicar me’l callo. I ell, encongit, va respondre amb veu fluixeta: «És que és negre». Amb el negre que feia quatre anys que vivia a Catalunya, hi vaig seguir parlant una bona estona. En català, naturalment.

Segona anècdota. Jo he estat «parella lingüística» d’argentins, madrilenys, bolivians, mexicans, senegalesos... Però les meves parelles sovint es desanimaven. Una d’elles, un argentí, que parlava bastant bé el català, encara que amb una mica d’accent, em va dir: «El mal és que jo només puc parlar català amb vostè. A l’empresa on treballo quasi tothom parla català. És la llengua habitual. Però amb mi tots parlen castellà. Saben fins i tot que faig classe amb vostè, però continuen parlant-me en castellà».

Això repetit mil vegades des del carrer a les oficines de les administracions o a les botigues, o restaurants, és el que falla per part de molts catalanoparlants.

I això posa en perill el català. Perquè les lleis i els reglaments i l’acció dels ajuntaments i dels governs són del tot necessaris. Però no és suficient. La llengua es defensa parlant-la. D’una manera considerada i educada, però sempre que es pugui, que és gairebé sempre. O en tot cas molt més sovint del que se sol fer.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial publicat al Butlletí núm.267 del CEJP el dimecres 28 de setembre de 2011