Artur Mas no aprova

Artur Mas: "Jo no em platejo el dret a decidir per perdre" (23.04.2008); "No vull portar a Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria" (23.04.10); "Prometo molt poques coses, molt poques vegades i a molt poca gent. Perquè si ho faig, compleixo" Amb aquestes frases es podria definir la personalitat i el pensament polític del nostre President. Ara que s’ha publicat una enquesta del CIS on surt la nota que obté l’Artur Mas (no arriba a l’aprovat), potser caldria repassar les hemeroteques per trobar aquestes i d’altres declaracions, de l’home que avui mena la nau de la nostra Nació. Un article amb una valoració actual d’aquest polític que, avui per avui, és l’encarregat de portar el nostre país fins a la independència, l’ha escrit un català que es va exiliar voluntàriament a Alemanya i que podeu llegir, si voleu, en el nostre Blog.

Sobre Artur Mas. Qui la diu més grossa?

Un aclariment per endavant: ni conec el nostre president, ni hi he tingut mai cap relació personal, a part d'un parell de cartes d'encoratjament que he gosat d'enviar-li quan els atacs que rep m'han fet pujar massa la pressió. Em va agradar molt que dos companys del Matí Digital (Marta Royo i Joan Barqué, el 12 i el 13 de juny) sortissin a defensar-lo obertament i avui voldria afegir-hi algunes consideracions que complementin el que ells van exposar tant bé.

Per què defensem el nostre president? No perquè el creguem infal·lible. No perquè el creguem un superhome. Superhomes (vull dir els que es creuen ser-ho, com Erdogan i Aznar, p.e.) no m'inspiren gens de confiança. Amb ells s'acaba malament. Els que el defensem ho fem senzillament perquè creiem que és un home íntegre en tots els sentits, valent, amb un esperit de sacrifici pel nostre país que va més enllà de totes les ambicions personals i partidistes, i fins i tot més enllà del que potser la seva salut li permeti. I ara em direu: si tu mateix dius que no el coneixes, com t'arrisques a fer afirmacions gaire categòriques? Doncs, de la mateixa manera que emetem judicis sobre altres figures del nostre temps o de temps passats: per allò que han fet, per allò que han dit, i per allò que n'han opinat els que més podien conèixer-los. El primer criteri encara coixeja. Jutjar Mas pel que ha fet és prematur, perquè ho està fent i encara és a mig camí. Però hi han altres elements que són útils. Per exemple el llibre de Pilar Rahola, de la que ningú no pot pas creure que sigui una aduladora professional. O totes les entrevistes que li han fet els medis catalans (sobretot El Punt-Avui) on ha dit més d'una frase que retrata ─potser més del que ell mateix es pensa─ la seva manera de ser. O alguna cosa de les que han dit els seus col·laboradors més immediats. O l’avaluació d'allò que en diuen els seus adversaris polítics, en funció d'allò que opinem d'aquests. Dels atacs des de fora no ens en hem de meravellar. Si tan incapaç fos el nostre president no l'atacarien amb tanta mala bava. I els atacs des de dintre són sovint tant més forts com més mediocres són els que els fan.

Al llibre de Rahola, en Germá Godó diu d'en Mas: "És capaç de no dir-te la veritat. Però és incapaç de dir-te una mentida". Això que sembla un contrasentit no ho és pas. Vol dir que si ho creu oportú en Mas no dirà tota la veritat, o potser no dirà res o no respondrà a una pregunta. Però que si ho fa podràs pujar-hi de peus que no et menteix. I el mateix Mas diu a Pilar Rahola: "Prometo molt poques coses, molt poques vegades i a molt poca gent. Perquè si ho faig, compleixo". Ja tenim dues coordenades per començar a definir el president: complir la paraula donada i no mentir en cap cas. I aquest ha estat alguna vegada el seu punt feble: esperar dels altres el mateix capteniment i sortir-ne defraudat. Hi ha proves d'aquestes qualitats? Jo crec que sí. Des del primer moment en Mas no ha amagat cap de les dificultats del país i de la seva gestió i ha donat sempre la cara, dient les coses tal com són i sense amagar-se al darrera dels seus col•laboradors com fan sovint altres polítics que tots coneixem.

Una acusació que li fan molts ben sovint és la de ser, o haver estat, massa vagarós en les seves manifestacions (per què parlar de "dret a decidir" i no d'independència?). O de fer massa marrades (pacte fiscal, parlar de la llei de consultes amb Madrid que no en voldrà saber res, etc.) i no tirar al dret amb una declaració d'independència demà mateix. O de fugir d'estudi i esquivar el xoc amb Madrid, per tal de poder seguir al poder més temps. I és que és molt fàcil criticar l'actuació d'un altre quan hom mateix no té cap responsabilitat tan feixuga al damunt de les espatlles i no ha de mesurar cada pas i cada paraula per no relliscar i caure de nassos, amb les conseqüències que això tindria per més de set milions de persones. El camí cap a la independència no és un campionat de triple salt, sinó una mena de viacrucis en la que hom no es pot saltar cap de les seves estacions, per molt que les ganes de posar-nos a córrer siguin gairebé irresistibles. I un dels motius és (com he dit més d'una vegada al Matí Digital) carregar-nos de raó davant de l'estranger per tal que ens prenguin seriosament i no ens mirin com un furóncol empipador que els fa picor a deshora. Contra els que molts encara semblen creure, un primer suport a l'estranger que després n'arrossegui d'altres, serà una de les claus principals de l'èxit. I com que en Mas i el seu equip en tenen plena consciència, saben que fins el dia "D" encara hauran de fer més d'un paperet que s'estalviarien de grat i hauran de seguir aguantant que, com ha escrit tan gràficament Mn. Ballarin, "els pollastrets de vuit rals els picotegin sense compassió ni respecte". És com foradar un túnel: s'ha de fer més a poc a poc del que hom voldria i cal apuntalar cada metre aconseguit, perquè no s'ensorri tot al damunt nostre.

Això, però, ho ignoren els que, amb una lleugeresa que sempre em sorprèn, l'acusen de voler donar llargues a tot el procés, d'evitar la topada amb Madrid per seguir a la seva cadira tan temps com pugui. En primer lloc, per tot el que hom pot saber del caràcter d'en Mas si s'ha pres la feina de seguir-ho, les ànsies de poder, costi el que costi i caigui qui caigui, no hi encaixen en absolut. Cap polític que s'embriagui amb el poder no anuncia que el dia següent d'haver aconseguit la fita que ara persegueix es retirarà del seu lloc (i fins i tot, potser de la política, cosa que molts catalans lamentaríem, però hauríem de respectar). En segon lloc, seria fins i tot comprensible que, en circumstàncies més normals, un polític volgués conservar el seu càrrec fos com fos. Però en les actuals, tan dures i sovint tan amargues, això seria d'un masoquisme incomprensible. Per què no acceptar el que sembla més evident? Que Artur Mas vol seguir el seu camí fins al final per pur esperit de servei al país, quan altres potser ja haurien dit: ja us ho fareu!

Hi ha especialment quatre frases d'ell que per mi retraten molt bé la intenció que guia tots els seus passos: "Jo no em platejo el dret a decidir per perdre" (23.04.2008); "No vull portar a Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria" (23.04.10): el mateix dia, diu: "Hem de tenir tothom el cap clar: sense perdre els somnis ni renunciar a res, hem d'evitar errors que desgraciadament hem comès al llarg de la nostra història. I que no ens han portat enlloc". I darrerament, fa poques setmanes: "No serem tan babaus d'explicar-los-hi tot [als de Madrid]"

Seria bo que d'això en prenguessin nota tots els impacients que creuen que amb un sol gest tot estaria dat i beneït, i tots els que l'acusen de no aconseguir allò que ells, governant abans, ni tant sols van pensar que fos aconseguible.

Si, com molts esperem i confiem, ve el dia que tornem a manar a casa nostra sense interferències de ningú, llavors segur que sortiran a la llum molts fets, moltes converses i acords entre bastidors, que aclariran perquè el procés es va fer d'una determinada manera i no d'una altra. Llavors serà el moment d'opinar i de judicar cadascú que en pensa. Fins llavors, però, cal anar molt en compte a no fer el joc a la claveguera calumniadora que fa tot el que pot per desmuntar les figures que creuen més "perilloses".

Segur que no serà pas la darrera vegada que, igual que ho faran altres, creuré precís de tornar a sortir "amb llança i escut" (com diuen uns vells versos) a defensar el president. "Un home normal", com diu Mn. Ballarin, amb defectes com tothom, però que lluita a pit obert per tots nosaltres, en unes circumstàncies d'entorn que hom no desitjaria ni al seu pitjor enemic.

Pere Grau

Autodidacta intensiu

Exiliat voluntari a Alemanya

Article publicat al diari EL MATI DIGITAL el dimecres 10 de juliol del 2013-07-11

La rendició de Granada del PSC

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, va dir ahir després de signar una proposta de reforma constitucional amb el PSOE a Granada: “La declaració de Granada d’aquest sis de juliol passarà a la història”. El líder dels republicans, Oriol Junqueras, ja ha respost ràpidament Navarro dient-li: "Certament. De fet... ja és història". En el mateix sentit Ernest Maragal ha lamentat el "pacte de rendició" que el PSC ha signat a Granada i especialment greu les declaracions de satisfacció del primer secretari socialista, Pere Navarro, a propòsit de la inclusió del concepte d'ordinalitat "tal i com es preveu en la sentència del Tribunal constitucional", es a dir "si Madrid ho autoritza" ha afegit Maragall. Amb aquest acord, el PSC valida la sentència contra l'estatut. La periodista Marta Lasalas ja preveia aquesta claudicació del PSC en el seu article, que va publicar el divendres passat i que podeu llegir tot seguit.

PSC i PxC

Les costures del PSC s’estan tensant per moments. El debat sobre el dret a decidir està provocant una autèntica tempesta dins d’una formació que durant dècades havia fet de la transversalitat un dels seus grans capitals. El trencament del grup socialista en la primera declaració sobiranista del Parlament va ser la imatge més gràfica de la dificultat amb què la formació de Pere Navarro està vivint aquest procés. Però gestos com absentar-se del Pacte nacional pel dret a decidir –fins i tot abans que ho fes Foment del Treball– han acabat de reblar el clau d’una gestió excessivament dubitativa i poruga.

I és en aquest context d’extrema preocupació dels socialistes per evitar una identificació excessiva amb la reivindicació del dret a decidir, que resulta encara més sorprenent la indiferència amb què aquesta formació ha acceptat fotografiar-se al costat de PxC en mocions municipals contràries a les aspiracions sobiranistes.

Fa un mes, l’ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, encapçalat per la socialista Núria Marín, va aprovar una moció del PP en contra de posar facilitats a una hipotètic referèndum convocat unilateralment pel govern català. Ho va fer amb el vot dels regidors del PSC, PP i PxC. Aquesta setmana, a Santa Coloma de Gramenet els socialistes s’han trobat sols, amb l’única companyia de la formació ultradretana d’Anglada, votant una iniciativa socialista a favor de la unitat d’Espanya. Ni tan sols el PP s’hi ha sumat.

L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya per nombre d’habitants i, per tant, un dels principals consistoris que governa el PSC. La seva alcaldessa és membre de l’executiva del partit, igual com l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, que va ser número tres de la llista del PSC en les darreres eleccions catalanes. No es pot considerar, doncs, aquests moviments com a anecdòtics atès que les seves protagonistes són persones de pes molt considerable dins del partit.

Tot plegat il·lustra un cridaner contrast: el contrast entre l’alarmada preocupació per no semblar excessivament sobiranista i la sorprenent indiferència davant perilloses aliances amb una formació d’ultradreta i xenòfoba.

Marta Lasalas

Periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el divendres 5 de juliol del 2013

L’Alicia no se’n surt

No sabem com acabarà tot plegat, però sembla que l’Alicia Sánchez Camacho s’ha ficat tota soleta en un laberint , embolic o merder, dieu-li com vulgueu, que ningú sap com acabarà. Ahir es va produir una nova volta de clau en aquest afer, quan el director de Método 3, Francisco Marco, va assegurar al jutge que investiga el presumpte cas d'espionatge, que la gravació de la conversa mantinguda per la presidenta del PPC i l'exparella de Jordi Pujol Ferrussola, Victoria Álvarez, en el restaurant La Camarga la va encarregar un "client habitual" de l'agència de detectius i que aquest ho va fer "en nom" d'Alícia Sánchez-Camacho. Sembla clar doncs que Sánchez-Camacho tenia "coneixement ple" de l'enregistrament. Llavors encara és més patètic el posat de super-woman que l’Alícia exhibeix dia si i dia també i que, com molt bé explica en l'article que podeu llegir més avall, sembla talment aquella “Reina de los mares” de la cançoneta de la nostra infantesa.

«La reina de los mares»

Quan jo era petit, les nenes cantaven una cançó que feia: “Soy la reina de los mares, y ustedes lo van a ver. Tiro mi pañuelo al suelo, y lo vuelvo a recoger”. Com poden observar pel contingut de la lletra, la cançoneta no pot ser més estúpida... o més intel·ligent. L’autor, ¿volia demostrar que molta gent es considera transcendental quan, de fet, les seves actuacions són d’allò més corrent? Aquesta cançó porta donant-me voltes pel cap des de ja fa temps. Concretament des que va entrar en l’escena política la senyora Sánchez Camacho.

Sempre m’ha sorprès que coneixent aquesta senyora la història del PP (anteriorment Alianza Popular i, encara més abans, partit dels tardofranquistes) es comporti com es comporta. O potser no coneix la història del PP perquè no s’ha llegit el llibre del senyor Joan B. Culla? No ho sé. La realitat és que mai he entès com podia gastar aquesta arrogància algú que, tots ho sabem, acabarà com un “kleenex” quan els de Madrid hagin acabat de mocar-se.

Jo entenc que algú senti la necessitat de defensar una Catalunya espanyola. I, en aquest sentit, els senyors de Ciudadanos es comporten correctament –a més de perseguir un fet lloable: la regeneració de la classe política–. Un pot pensar que una Catalunya independent pot perjudicar als seus ciutadans. Tot és possible. Però una cosa molt diferent és comportar-se com allò que el nostre diccionari defineix com “botifler” i que el senyor Coromines tant bé va comentar en el seu diccionari etimològic: “Sobrenom donat des del 1700 a la figura odiosa dels traïdors a la causa nacional, denominació comuna a totes les terres catalanes, en totes les quals ha estat comú que els caragirats s’escudessin en la conveniència de protegir llurs altes pretensions socials per mitjà de l’aliança amb els enemics externs del nostre poble”.

I aquí tenim la clau de volta, com és sovint, de la mà del senyor Coromines. La senyora Sánchez Camacho s’escuda en la conveniència de protegir llurs pretensions socials per mitjà de l’aliança amb els enemics externs del nostre poble. I ho fa amb una insolència que només els ignorants o els inconscients gasten. Ataca amb una verbositat de cotorra i mira “al tendido” com si acabés de “rematar la faena” per, finalment, acudir al amos (com l’endemà de les eleccions en les que només va guanyar un diputat) a que li donin el terròs de sucre corresponent. Després s’han succeït esdeveniments inevitables tenint en compte el comportament quotidià de l’individua en qüestió: dinarets per conspirar contra altres, demandes poc clares, retirades de demandes encara menys clares, etc.

La senyora Sánchez Camacho no és només un element que no convingui a la política catalana. Tot va més enllà: cap país necessita gent com ella que es dediqui a la política. I la qüestió ens hauria d’amoïnar: quin sistema ha permès que arribi on ha arribat una persona així? Com pot ser que faci tant de soroll i enrenou una nena, ja granadeta, que es limita a tirar el mocador a terra per després proclamar als quatre vents que l’ha recollit?

Xavier Roig
Enginyer i, a hores lliures, escriptor

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dimarts 2 de juliol del 2013

Mn. Ballarín al President Mas

Mossèn Josep Maria Ballarín ha fet una contundent defensa del procés independentista que viu Catalunya, en el nou llibre que ha escrit titulat "Pluja neta, bassals bruts", en el qual ha decidit parlar de política. En la forma d'una carta adreçada al President Mas, Ballarín fa un repàs molt gràfic d'episodis històrics i surt en defensa del president de la Generalitat per tal que condueixi el procés sobiranista, davant els atacs que ha rebut. L'autor de 'Mossèn Tronxo' aposta amb realisme escèptic de pagès per "una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa". Val la pena llegir la carta que publiquem tot seguit.

President

Amic Mas, no et tracto d'honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i honorabilitats.

De la mena que et costarà que la gent t'entengui, no tens res de l'èpica gloriosa del President Macià ni d'aquella follia urgellenca del malaurat Companys. I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.

No esperis que ningú t'acabi d'entendre en allò més bell que ets.

Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaries de la política del país.

Ets el tipus d'home més estrany que produeix la política d'aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d'ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairebé enlloc en aquest país i en el seu govern.

Ves què et dic, ets un home normal, la mena més estranya d'homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l'instint de mestre Pujol no l'enganyava.

De patac vas trobar-te amb aquells d'enllà. Com que no em ve d'una ratlla t'ho explicaré com un dels meus records del temps de la República. Discutint de l'Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya". Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d'Espanya" i feia l'elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d'Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.

Aquest era l'esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco.

Per no allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d'ençà de la transició, tots els governs d'enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.

I en aquestes vas sortir tu. Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans, i molt menys anant de gairell com l'edifici de Bankia, mai no serà capaç de saber què s'amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.

Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d'independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se'ns arronsa el melic tenint-ho per impossible.

I vet ací. Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.

Ja hi vam ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les eleccions. Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense els pollastrets de vuit rals t'han picotejat sense compassió ni respecte.

He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític. Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat, tu ets l'únic camí.

Tu ets l'únic camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T'han bastonejat, amb el que diuen els diaris d'enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se'ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.

Josep M. Ballarín

Capellà

Publicat al diari elSingulardigital.cat el dimarts 2 de juliol del 2013

Catalunya és poderosa

Manllevant l’estrofa que va cantar ahir Peret “Catalunya és poderosa, Catalunya té molt poder”, en el Concert per la Llibertat, es pot assegurar que l’espectacle d’ahir al Campo Nou és la primera baula de la cadena humana per la independència, que el proper 11 de setembre unirà la nostra Nació des del Pertús (Alt Empordà) amb Alcanar (Montsià). Peret, ahir doncs, va oficialitzar el canvi de majoria política a la societat catalana. En només vint anys aquest país ha abandonat la pau narcòtica d'aquella Barcelona subtilment castellanitzada, aquell Cobi estúpidament mut i innocu, aquella catalanitat autoritzada pel PSOE... I aquell mateix país s'ha tornat autoexigent i ambiciós. Només un govern espanyol cec i sord, pot negar avui la realitat de 90.000 persones cridant a favor de la llibertat, la independència i la democràcia. Un resum del que va viure un periodista digital que hi va ser, el podeu llegir més avall.

90.000 veus aclamen el rei

Una imatge: el mosaic Freedom Catalonia 2014. Espectacular. El clímax del “delirio independentista” del que parlen alguns diaris internacionals. És la imatge que volíem fer que donés la volta a tot el món. I de ben segur que la farà. Actuacions emotives, clam independentista i sobretot festa i convenciment de que això sortirà bé.

Lluís Llach -el rei- , i les seves cançons van omplir un Camp Nou que va resoldre l’etern dilema Llach-Serrat a favor del primer, del més compromès. L’altre ni hi era ni se l’esperava, com al PSC. Trist. Alguns crítics musicals comentaven en les darreres hores que al concert hi faltaven les grans estrelles emergents. Els artistes de moda, vaja, que encapçalen les llistes d’èxits: Manel, Els Amics de les Arts, Mishima... Això no va fer que el concert fos pitjor, perquè per sobre de tota aquesta gent, inclús de Llach, hi havia el clam. Era un concert de compromís, i al final els artistes compromesos amb Catalunya des de sempre son uns, mentre que els altres es dediquen a vendre discs.

Per altra banda va faltar gent que darrera hora es va desdir per pressions. Artistes reconeguts a l’Estat espanyol que havien que tenien por de que els cancel·lessin concerts. Pobres aquells que aleshores s’excusaven atacant-nos: “no es nuestra guerra”, “demasiado independentista” deia el canari Pedro Guerra. Fill meu, que no sabies on t’havies apuntat? va home va! Aquests son els que després veuran als concerts per la llibertat de Palestina, que per cert, aquests sí que van venir i van cantar per Catalunya.

Però el que tothom està esperant a banda de les cròniques del telenotícies, amb el pitet posat, son les portades dels diaris estrangers, començant per els de Madrid. És com sempre, un exercici divertidíssim. “Independentismo demodé en el Camp Nou” diu La Razón, “delirio independentista” El Mundo com hem esmentat abans. L’ABC dedica una portada a l’entrevista amb Aznar. Anant a veure els diaris de matriu espanyolista a Catalunya, observin com tant El Periódico com La Vanguardia, posen el concert en portada, i per compromís, amb una fotografia molt tèbia. En canvi els diaris plenament catalans, El Punt Avui i l’ARA, posen la foto que tocava posar, la del mosaic “Freedom Catalonia 2014”. I jo també hi vaig ser.

Oriol Jordan

Llicenciat en història i periodista digital

Article publicat a l'indirecte.cat el diumenge 30 de junydel 2013

L’enemic d’Artur Mas

Des de les files convergents s’han censurat recentment els “dubtes” sobre el procés sobiranista que ha generat a la Federació de CiU l’ínclit Josep Antoni Duran i Lleida. Fins ara la direcció de CDC havia procurat que les crítiques al secretari general de la federació es quedessin de portes endins. Però, davant del malestar generat a les bases per les declaracions del líder socialcristià durant les darreres setmanes, Lluís Corominas i Josep Rull van intervenir al consell nacional de Convergència per refermar el compromís amb la consulta i el procés. Sembla clar que les hores de Duran Lleida dins de l’UDC estan contades. Aquesta és la opinió del periodista Victor Alexandre que reflecteix en el seu article que podeu llegir a continuació.

L’enemic d’Artur Mas es diu Duran i Lleida

El principal enemic del president Mas no es diu Rajoy, ni Camacho, ni Rivera, ni Navarro, ni Millo, ni Lucena... Tots aquests, amb el seu nacionalisme espanyol, encara li donen més vida política i fan que, comparat amb ells, les seves ambigüitats independentistes quedin minimitzades. El veritable enemic del president Mas es diu Josep Antoni Duran i Lleida. Aquest és l’autèntic enemic. Però no pas perquè sigui diferent dels altres, sinó perquè va disfressat d’amic, i això el fa més perniciós.

Duran i Lleida és l’“amic” que tothom identifica amb les mateixes sigles que Mas; és l’“amic” que té quota al Parlament, als telenotícies i als altaveus mediàtics; és l’“amic” que cada vegada que obre la boca resta vots al seu soci de govern; és l’“amic” que amb les seves declaracions contra la independència en plena campanya electoral va restar escons a CiU; és l’“amic” espanyolista disfressat de catalanista que està en contra de la independència de Catalunya i que va anar a la manifestació de la Diada per desacreditar-la i per poder dir que els prop de dos milions de persones que hi havia eren tan autonomistes com ell. Duran és també l’“amic” que enamora la caverna espanyola i tots aquests grans referents de la llibertat dels pobles, que són Soraya Sáenz de Santamaría, Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro, Albert Rivera i Maurici Lucena; Duran és l’“amic”, en definitiva, que va dient que Artur Mas “és el seu president i el seu candidat”, però que contraprograma actes a Espanya, el mateix dia, per entelar els actes del seu estimadíssim president a Catalunya.

La pregunta és: per dir que Mas és el seu president, calia fer un acte el mateix dia a Madrid? Per dir que “el que digui Mas estarà ben dit”, calia convocar tots els mitjans de comunicació? Creu algú que aquestes anodines paraules tenien el més mínim interès per a cap periodista? Si la premsa de Madrid va anar a escoltar Duran va ser perquè tothom sabia que ell és l’aliat de l’espanyolisme i que aquell acte constituïa un boicot enverinat en tota regla contra el govern de Catalunya i, especialment, contra el procés independentista.

Duran no només és molt conscient que el seu projecte personal és incompatible amb la independència de Catalunya, també percep que el temps se li esmuny i gesticula tant com pot esperant que, arribat el moment –manca de majoria absoluta de Rajoy al Congrés espanyol– el Partit Popular li ho tingui en compte i li agraeixi els serveis prestats. I és que l’ambició d’aquest senyor és tan desmesurada que, com es va veure en les eleccions, està disposat a dinamitar fins i tot Unió per autosatisfer-se. És Unió, per tant, qui ha de decidir si vol connectar amb el gros de la societat catalana i esdevenir una força independentista o acompanyar Duran en la seva caiguda pel penya-segat i desaparèixer com a partit.

Així les coses, em sembla suïcida per a CiU la presència de Duran en una propera llista electoral. Una llista electoral catalana en el marc espanyol, és clar, ja que en una Catalunya independent, Duran, políticament parlant, no serà absolutament ningú. Això significa que CiU haurà de reflexionar i decidir què vol fer: o mantenir Duran, afavorint la sagnia de vots cap a Esquerra, o sacrificar-lo per salvar la federació. En altres paraules, cal que el president Mas, si vol donar versemblança al seu projecte nacional, és tregui Duran del damunt plantejant un ultimàtum a Unió. És a dir, que sigui Unió qui el sacrifiqui. I si, malgrat tot, no hi ha entesa, Convergència haurà de deixar Unió tota sola davant les urnes, cosa que significarà la seva mort. Unió, és clar, encara podria aixoplugar-se sota les faldilles del PP, però no podria evitar una fugida de militants cap a CDC, cosa que també acabaria essent letal. Hauran de decidir: o la fi de Duran i Lleida o la immolació de Convergència i Unió.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dimarts 18 de juny del 2013

Jordi Pujol no vol més peix al cove

Sempre pot ser interessant llegir les reflexions que un home de 83 anys com Jordi Pujol, pactista amb l’estat espanyol durant més de trenta anys, està fent darrerament envers el procés independentista. La setmana passada va escriure un editorial al seu butlletí del Centre d’Estudis que analitza amb detall aquestes relacions entre Catalunya i Espanya i la visió que un polític que va ser vint-i-tres anys President de la Generalitat amb el seu eslògan preferit del “peix al cove”, te avui de la nova Catalunya independent. Tot seguit podeu llegir-lo.

Quin projecte per a una Catalunya independent?

Sovint, quan es parla dels pros i contres de la independència sorgeix la pregunta: i com seria aquesta independència? Com seria una Catalunya independent? Com seria econòmicament, o socialment, o culturalment? Quina Catalunya, quina societat tindria, si s’assolís la independència?

Sembla una pregunta difícil de contestar. De fet, alguns la posen per crear dubtes sobre la conveniència de la independència. Però no és difícil de contestar.

Per què no és difícil de contestar? Perquè tots els sectors polítics que a hores d’ara reclamen el dret a decidir o la independència, durant més de trenta anys han participat en la configuració de la societat catalana actual. Amb projectes socials, polítics, econòmics i nacionals, no del tot coincidents però prou propers entre ells, per poder veure quina Catalunya voldríem construir si disposéssim del poder polític propi d’un estat independent, i ens poguéssim alliberar de l’ofec polític i financer que a hores d’ara imposa l’Estat espanyol. En qualsevol d’aquests aspectes la situació seria millor que la que ara progressivament se’ns va imposant.

Quines han estat les línies bàsiques de l’acció política a Catalunya durant els darrers trenta-cinc anys?

1. Un objectiu principal ha estat la implantació de l’estat del benestar. En tots els seus àmbits. És lògic que hagi estat així perquè ha estat norma del nacionalisme català, des de sempre, la idea que «Catalunya serà fidel a l’ideal de justícia social, o no serà».

Ara –aquí i a la majoria de països europeus– es viu un moment difícil a causa de la crisi econòmica general. Agreujat en el nostre cas per un tractament políticament hostil i financerament discriminatori. Que la independència o un canvi radical del sistema autonòmic canviarien substancialment. Probablement no d’avui per demà, però el canviarien.

2. Suport a l’economia productiva i a tot el que incrementi la seva competitivitat i capacitat d’internacionalització. D’acord amb la consigna de fa vint-i-cinc anys d’«El nostre món és el Món». Que ha tingut èxit –com ara s’està demostrant– però que se’n pot treure molt més profit. I jugant a fons la carta de les noves tecnologies. I de recerca. Com també ja estem fent. Amb iniciatives d’alta qualificació mundial en camps com la investigació mèdica, l’ICREA, o el sincrotró, o la supercomputació, la fotònica i l’enginyeria de materials.

3. Procurant mantenir el màxim possible d’equilibri territorial. El pes de Barcelona i el seu entorn creen una situació inevitable de predomini. Però durant els darrers trenta anys s’ha vist que això no és incompatible amb un desenvolupament intens de la resta del territori. La xarxa hospitalària, les comunicacions, el conjunt d’universitats, les implantacions industrials, la recuperació de comarques menys desenvolupades, el subministrament d’aigua arreu del territori i moltes més iniciatives impulsades per administracions de diversos colors polítics demostren que l’equilibri territorial forma part d’un programa de país, d’acceptació i d’impuls generals.

I això ha estat així sense desatenció envers Barcelona. Afortunadament. Perquè només una Barcelona potent pot ser la “force de frappe” que Catalunya necessita. En tots els sentits.

4. Catalunya té uns elements bàsics de la seva personalitat col·lectiva que són la llengua, la cultura, la memòria històrica. N’hi ha més, però aquests són molt principals. La llengua i la cultura són dos elements diferencials de màxima importància que, per tant, haurien de rebre molta atenció en una Catalunya independent. Però tenint en compte que a Catalunya hi ha dues llengües que han de ser objecte d’atenció. I no perquè totes dues siguin oficials, sinó perquè el català és llengua pròpia de Catalunya i perquè el castellà és la llengua familiar de molts catalans. La situació demogràfica, l’equilibri o desequilibri lingüístic dels mitjans de comunicació, el caràcter de llengua pròpia del català, etc., són fets que cal tenir en compte. Però l’objectiu és que al cap d’un cert temps de viure a Catalunya el català i el castellà siguin entesos i assumits per tothom.

5. De fet, un element bàsic i principal del projecte de país d’una Catalunya independent és la preservació i l’enfortiment de la cohesió de la societat catalana. I el reforçament de la convivència. A les antípodes del neguit que en aquest sentit vol crear el discurs dominant a Espanya. El discurs del «os van a echar», que no respon al que ha estat des de fa dècades l’actitud de Catalunya. Catalunya ha estat i serà un país integrador. On «català és tota persona que viu i treballa a Catalunya».

Aquesta ha estat la nostra força i el nostre orgull.

O sia que, resumint, es pot dir que:

1. Una Catalunya independent tindria com a objectiu la consolidació del model social europeu de l’estat del benestar, de la modernització de l’economia i de la projecció internacional.

2. Reforçaria tot el que signifiqués identitat pròpia, i també cohesió, integració social i respecte a la realitat plural catalana.

3. De fet, les institucions i la societat catalanes ja treballen des de fa dècades en aquestes dues línies. Però ara no ho podem seguir fent adequadament amb la situació política i financera que l’Estat espanyol està imposant i amb la no dissimulada voluntat que sigui veritat allò que ens diuen en els més alts nivells de la política espanyola: «Dentro de dos generaciones todo esto se habrá acabado».

Tot plegat ha obligat a un canvi d’actitud també a Catalunya.

Jordi Pujol

President de Catalunya (1980-2003)

Editorial del Butlletí 343 del CEJP del dimecres 12 de juny del 2013

Dret a parlar en català

La Plataforma per la Llengua ha presentat aquest dimecres l'informe 'En español o nada', un dossier de més de vuitanta folis que recull quaranta casos documentats de discriminació lingüística greu a catalanoparlants per part de les administracions públiques. Des de la parella a qui se li va negar el dret a contreure matrimoni en llengua catalana fins a les intimidacions d'agents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional espanyola, l'informe posa de manifest que els ciutadans dels territoris de parla catalana no tenen garantits els drets lingüístics reconeguts en l'ordenament jurídic, i també demostra que encara hi ha ciutadans que s'arrisquen a ser discriminats, vexats i, fins i tot, agredits físicament per utilitzar el català davant les instàncies públiques. El problema és ben actual, només cal recordar les noticies sobre detencions, intimidacions, retencions, agressions, imposicions i maneres barroeres per imposar l’espanyol arreu dels Països Catalans per part dels cossos de seguretat espanyols.

Si voleu llegir l’informe complert, aneu a

http://www.grupnaciodigital.com/redaccio/arxius/documents/1371060949Informe_discriminacions_ling__stiques_07-13.pdf

“En español o nada”

Aquesta frase, a alguns els pot recordar els llargs anys de la dictadura franquista, on la llengua i la cultura catalanes eren prohibides i perseguides de manera planificada i sistemàtica. Una situació que, en principi, hauria d’haver quedat superada per la democràcia, l’ingrés de l’Estat espanyol al Consell d’Europa, a la Unió Europea, etc. Però després de més de 30 anys de democràcia, els actes i situacions de discriminació cap a la llengua catalana i els catalanoparlants per part de funcionaris i representants de l’Estat es mantenen. Succeeixen amb una regularitat en el nombre de casos i en la freqüència temporal que fan que no puguem justificar-ho dient que són situacions anecdòtiques.

En tots els països democràtics els ciutadans tenen dret a dirigir-se oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin davant els treballadors de l’Administració pública i del servei públic. A Catalunya encara avui es viuen, i toleren, situacions de discriminació per parlar en català. Dic toleren perquè el mateix Estat no actua per tal de no només prevenir-les (fet que implicaria un plus de sensibilitat que actualment sembla difícil), sinó per perseguir-les quan tenen lloc.

Per evidenciar i denunciar aquests fets, la Plataforma per la Llengua ha elaborat l’informe “En español o nada” on es reuneixen 40 casos greus de discriminació lingüística a les administracions públiques. És una tria de 40 casos que hem recollit a la Plataforma per la Llengua, i que considerem greus, i en alguns dels quals hem intercedit. Aquest informe es presentarà en un acte el dia 12 de juny a les 19.00 als Lluïsos de Gràcia (Barcelona).

A la nostra entitat ens arriben moltes més informacions de casos i situacions (controls de policia, punts fronterers, oficines d’atenció ciutadana, etc.). Fins i tot en els casos en què hem intercedit per tal que arribin a instàncies parlamentàries com ara el Congrés dels Diputats, la resposta oficial sempre ha estat negar-ho i fins i tot acusar la víctima. Com deia al començament, som al segle XXI i en principi els valors democràtics i el respecte per les lleis catalanes i per la llengua pròpia del país haurien d’estar garantides. El que passa és que la realitat és tossuda i a la pràctica això no és així. El paper de les entitats de la societat civil, d’organitzacions com la Plataforma per la Llengua és importantíssim per denunciar aquestes situacions i no permetre que ni s’acceptin amb normalitat ni es tractin de manera frívola. Per compromís amb una societat justa i democràtica ni ens ho podem permetre ni, en la mesura de les nostres possibilitats, ho permetrem.

Daniel Mundet

Plataforma per la Llengua.

Enquestes i realitats

Aquesta setmana s’ha publicat una enquesta en la que, per primera vegada, ERC supera a CiU en intenció de vot. Tothom fa les seves valoracions, interpretacions i anàlisis més o menys interessats. Quan es parla de la influència que les retallades poden tenir en aquestes enquestes i valoracions dels partits, potser caldria fer memòria, que durant set anys va governar Catalunya una coalició de tres partits (entre ells ERC) que van gastar el diners que no tenien i que per aquest motiu, ara els catalans hem de patir unes retallades que ningú vol. En el darrer Ple del Parlament s’ha presentat l’informe de la Sindicatura de Comptes de l’any 2010 (darrer any del tripartit) que fou debatut i aprovat gairebé per unanimitat de tots els partits. Si no vàreu poder seguir el debat o no coneixeu aquest informe val la pena que llegiu l’article titulat “Testament obert”, que publiquem més avall, escrit per un economista en Josep Gabarró i on totes les dades provenen del informes de la mateixa Sindicatura de Comptes.

Testament obert

Com en aquelles herències que no es coneixen fins que no s'obre el testament, la veritable herència del govern tripartit no l'hem coneguda fins fa pocs dies. La Sindicatura de Comptes ha emès l'Informe sobre el Compte General de la Generalitat de Catalunya de l'exercici 2010, i per tant el testament del tripartit s'ha fet públic i tots els catalans l'hem pogut conèixer.

Després de les eleccions catalanes de novembre de 2010 i durant el traspàs de poders, les discussions sobre dèficit i endeutament van ser intenses i contradictòries, i les van recollir exhaustivament els mitjans de comunicació. La immediatesa de l'actualitat informativa fa que l'aclariment d'aquell ball de xifres, dos anys després, ja no tingui el mateix interès. Tot i això les dades són significatives i cal treure'n conclusions.

Situem-nos en context. Any 2010. Feia dos anys que havia esclatat la crisi econòmica i financera. Els governs de tots els països ja parlaven de contenció. La mateixa Generalitat de Catalunya anunciava plans d'austeritat. Plans que, com veurem, van ser incapaços d'aplicar.

Dèficit públic . El govern de la Generalitat el 2010 va continuar gastant sense control generant un dèficit de 8.352 milions d'euros calculats d'acord amb els criteris del Sistema de Comptabilitat Europeu (SEC95). Això suposà un 4,22% de dèficit sobre el PIB català. Recordem que avui per avui, si no es modifica a l'alça, com seria de justícia, el límit de dèficit està en el 0,7%. La diferència és evident.

Endeutament . L'any 2003 el deute total viu de la Generalitat era de 17.364 milions d'euros. Com tothom sap, els anys dels dos tripartits aquest endeutament es va incrementar exponencialment. L'any 2009, ja en plena crisi econòmica, el deute era de 34.079 milions d'euros (amb un increment de més de 6.000 milions d'euros respecte al 2008). L'exercici 2010, quan ja tothom parlava de contenció i austeritat, el deute total viu de la Generalitat de Catalunya va incrementar-se encara un 26,4%, pujant fins als 43.063 milions d'euros. Aquesta és la hipoteca de generacions de catalans.

Contractació de personal . També malgrat la situació de crisi, i les dificultats que ja s'albiraven, el tripartit va seguir contractant personal. L'any 2009 es van contractar 2.225 nous treballadors públics i 2.323 més l'any 2010. Està clar que no hi va haver cap propòsit de control tampoc en aquest aspecte. A més es detecta un transvasament intern de treballadors. Disminueixen els eventuals, interins i laborals i s'incrementa significativament el nombre de funcionaris. El 2010 va ser un any de consolidació de places funcionarials. Des del 2011 la Generalitat ha suspès l'oferta pública i no ha pogut treure cap més convocatòria de places.

Despeses projectades cap al futur . L'any 2009 el tripartit ja va deixar compromisos de despesa diferida cap al futur per valor de 64.325 milions d'euros. Una quantitat incomprensible si tenim en compte que l'any 2004 aquesta xifra era de 6.811 milions d'euros. Doncs bé, l'any 2010 el govern de la Generalitat es va superar i va incrementar aquest compromisos, ja escandalosos, en un 26% fins als 79.502 milions d'euros. Això vol dir que en només sis anys de govern tripartit els compromisos de despesa diferida es van multiplicar per 11. La Generalitat té compromesos pagaments d'inversions diferides i càrregues financeres fins al 2108. Sí, no és un error: 2108. Els venciments del deute i de les despeses diferides són les pedres a la motxilla de Catalunya que no permeten fer front a necessitats avui dia socialment imprescindibles.

Ni José Montilla va tenir la valentia política d'Artur Mas, ni Antoni Castells va exhibir el rigor econòmic que ha demostrat Andreu Mas-Colell. Catalunya va malbaratar tres anys des del començament de la crisi, i aquesta irresponsabilitat va posar en risc el nostre benestar. Som un país poc donat a l'autocrítica i ningú l'espera per part dels responsables d'aquell desgavell econòmic. La gent es queixa, amb raó, de l'actual situació de Catalunya, però el que no s'entén és que darrere la pancarta de les protestes hi trobem els que van arruïnar el país.

Les dades d'aquest article provenen dels informes de la Sindicatura de Comptes sobre els Comptes Generals de la Generalitat de 2010, 2009 i 2003, que es poden consultar al web www.sindicatura.org.

Josep Gabarró i Rivelles

Economista

Article publicat al diari El Segre el dimarts 16 d’abril del 2013

El tripartit de l'abisme

Dimarts passat a l'Hospitalet, els socialistes del  PSC-PSOE i els homes de Plataforma per Catalunya del feixista Anglada, van votar una moció del PP contra el consell de transició nacional en el Plenari de l’ajuntament de la segona ciutat de Catalunya. La Moció del PP aprovada, diu textualment que serveix "para que el ayuntamiento muestre su rechazo a formar parte del consejo para la transición nacional cuya intención es promover la independencia de Cataluña". Així mateix demana a l'ajuntament que "no facilite recursos humanos ni materiales de carácter municipal para la celebración en la ciudad de un referéndum ilegal sobre la independencia de Cataluña”. Perfecte, amb aquesta nova versió del Tripartit, el PSC s’acaba d’ensorrar del tot en el seu galimaties particular. Major desprestigi pels socialistes catalans, impossible. Dubto molt que la gent sensata torni a votar mai més una opció "d´esquerres" que és capaç d´unir-se a PxC i al PP. Només els nostàlgics sense capacitat d´autocrítica i els sectaris seguiran fidels a un partit que ha perdut definitivament el nord. El director de Vilaweb, en Vicent Partal ha publicat un editorial en el mateix sentit que sota el títol: “PSC-PP-PxC: el tripartit de l'abisme” podeu llegir tot seguit.

PSC-PP-PxC: el tripartit de l'abisme

En la vida de les persones i de les institucions, la lògica del comportament diari és condicionada pel passat, sobretot. Els humans respectem què hem estat perquè sabem que oblidar d'on venim i renegar de tot allò que hem fet ens condemna a un abisme personal perillós. És per això que, raonablement, en la vida volem seguir una línia més o menys coherent. I, per això també, quan algú fa un tomb estrany i incomprensible solem dir que s'ha tornat boig.

Ahir l'abisme es va badar als peus del PSC, amb la inimaginable votació de l'Ajuntament de Hospitalet. Els socialistes van aliar-se amb el PP, que han combatut durant dècades gairebé com a argument electoral únic, i, cosa pitjor, amb Plataforma per Catalunya, el representant més clar de l'extrema dreta. La simple definició de la coalició ja far posar la pell de gallina, però l'argumentari que els uneix, encara més. Els tres partits criden ni més ni menys que a fer sabotatge al referèndum d'autodeterminació, a rebel·lar-se contra el govern de Catalunya. Tots tres junts i tots tres sols. Ells tres, PSC-PP-PxC, a l'un costat, i les forces de tradició democràtica a l'altre.

Això, mentre Pere Navarro anava soltant discursos a Madrid i mentre molts militants socialistes, perplexos i desesperats, expressaven com és fàcil, en pocs mesos, d'arruïnar una trajectòria de decennis. D'aquell 'si tu no hi vas ells tornen' a l'abraçada de l'ós amb l'extrema dreta hi ha una distància llarguíssima sobre el mapa, però ha estat fàcil --ja veiem que fàcil-- de recórrer.

Pere Navarro haurà de donar explicacions de tot plegat, però li costarà molt. Pot dir que ha perdut el control del partit o pot mirar de dissimular. Però diga què diga el mal ja és fet. Perquè el tripartit Navarro-Alícia-Anglada no és que siga difícil d'explicar a la ciutadania, és que tothom sap que resultarà mortal per al PSC. La fi.

Els socialistes van acceleradament pel camí de la marginalitat i, després d'això, cap proposta que vulguen fer no tindrà credibilitat. Si volien crear un pol que no era ni dels uns ni dels altres, ahir, en una votació descarada, es va acabar tot: amb l'extrema dreta i amb el PP, units per a impedir la consulta. Això sí que és un autèntic pas històric per al partit dels pobres Pallach, Obiols i Maragall. Això sí que és un pas directe cap a l'abisme.

PS. No vull afegir més llenya de la necessària, però Navarro faria bé de recordar que, com va deixar escrit Nietzsche, quan mires a l'abisme, l'abisme et mira a tu...

Vicent Partal

Director de Vilaweb

Editorial publicada al diari digital Vilaweb el dijous 30 de juny del 2013

Les relacions Catalunya – Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proper dijous dia 30 de maig a les 7 de la tarda i al Saló d’Actes de l’Acadèmia, carrer Sant Joan 20 de Sabadell, es celebrarà la cloenda del cicle amb un debat amb tots els ponents que han intervingut en aquestes conferències que sota el títol “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA” , l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, han vingut oferint aquest curs. Amb aquest motiu, el President de l’ASM ha volgut publicar la següent carta oberta:

Benvolgudes amigues i amics:

Amb aquest Debat Obert, s’acaba el curs 2012-13 amb el cicle de cinc conferències que han analitzat des de diversos punts de vista les relacions Catalunya-Espanya.

Pel proper curs, i responent a la qüestió de màxima actualitat i transcendència a Catalunya, hem programat un nou Cicle de conferències que sota el nom “La independència de Catalunya” vol ajudar a divulgar, entendre i donar resposta al dilema que els catalans tenim plantejat: La Independència de Catalunya o la submissió a Espanya. En la situació en que ens trobem immersos, és convenient fer un comentari o justificació d’aquest cicle de divulgació.

L’Estat Espanyol i per extensió natural el conjunt de l’Espanya d’idiosincràsia castellana, no te cap projecte de futur, ni social, ni polític, ni econòmic. El govern del PP i la oposició del PSOE, han perdut la carta de navegar, estan instal·lats en la indefinició i tots els seus plans es resumeixen al “qui dia passa, any empeny”. L’Estat de les Autonomies ha fracassat i s’ha convertit en un fòssil pudent, inútil i que no satisfà a ningú.

A Catalunya i als catalans, perquè s’ha convertit en un instrument d’opressió, que vol continuar la política franquista i falangista, utilitzant subreptíciament, una democràcia intervinguda pel poder judicial i submisa al dictat del govern madrileny de torn.

Tampoc als poders fàctics de l’Estat Espanyol, dominats i al servei d’una casta de funcionaris, amics i parents, on la corrupció, la ineficàcia i la cobdícia són els trets dominants i definitoris d’aquesta banda de delinqüents. Una situació que es vol perpetuar utilitzant una Constitució i uns Tribunals supeditats als interessos dels polítics i oligarques dominants. Que no els repugna, gens ni mica, la utilització de la guerra bruta o de qualsevol altra mitjà per espuri que sigui.

Als espanyols per la seva lògica imperialista i dominadora, per radicalitzar la seva política assimiladora, jacobina i destructora de tot allò que no sigui espanyol. Per esborrar del mapa qualsevol discrepància o personalitat diferenciada del model oficial. Per poder seguir robant i espoliant als catalans. Per acabar la feina del dictador Franco aliat de Hitler i servidor fidel dels nazis, obsessionat per eliminar definitivament la cultura, llengua i la personalitat de la nació catalana.

En aquesta croada anticatalana, són factors importants, la hostilitat permanent del PP i dels Ciutadanus, contra el Govern de la Generalitat i molt especialment contra el seu President. Ajudats pel PSC, que seguint les consignes del PSOE, intenten torpedinar la política de la Generalitat, amb propostes forassenyades i estúpides com ara el federalisme o la submissió a l’ordre constitucional establert.

La degradació és tan important i evident, que en qualsevol país civilitzat, tot el Govern del PP, hauria dimitit i anat a la presó. Amb aquest panorama, és fa més que evident la necessitat de constituir un Estat propi i un govern que defensi els nostres interessos i com la única via per superar la crisi i l’espoli a que estem sotmesos. Per totes aquestes consideracions, l’ASM va endegar un cicle de conferències sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. Culminarà aquest cicle, amb un Debat Obert amb la intervenció dels ponents i la participació els assistents.

Aquest és la nostra aportació al procés sobiranista en que Catalunya està compromesa i que condiciona i assegura el nostre futur. També la nostra supervivència com a poble.

Rebeu una cordial salutació.

Manel Pagès i Panadès

President de l’Associació Sabadell Memorial

En el debat es tractaran els següents temes a càrrec del seus respectius ponents:

1- Els fets diferencials entre Catalunya i Espanya.

Per en Miquel Crusafont i Sabater. Dr. en Història i Enginyeria. President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’IEC.

2- La Societat Civil a Catalunya.

Per na Teresa Mira i Lozano. Arquitecte. Membre de l’Assemblea Nacional de Catalunya i de la Fundació Bosch i Cardellach.

3- L’Economia catalana sense Espanya.

Per en Modest Guinjoan, economista, autor del llibre “Balanç de l’Economia Catalana sense Espanya”.

4- Les infraestructures de Catalunya.

Per en Pere Puig i Ysern, Empresari del sector logístic. Responsable d’infraestructures a la Cambra de Comerç de Sabadell.

5- Catalunya en el marc de la Unió Europea.

Per en Joan Canadell, Secretari general del Cercle Català de Negocis, empresari, Enginyer Industrial.

La por

Publiquem tot seguit unes interessants reflexions sobre la independència, que el periodista i presentador de “Singulars” a TV3 en Jaume Barberà, autor de “S'ha acabat el bròquil”, llibre de no-ficció en llengua catalana més venut d'aquest Sant Jordi, ha publicat desprès de la seva darrera xerrada a Radio Puig-Reig i que ell mateix titula “La por”, aquesta mena de por que tots el catalans hem de perdre si volem tenir un Catalunya lliure i sobirana. 

Llegiu aquestes reflexions, valen la pena.

La por

Ahir, vaig participar en el Forum 10, organitzat per Ràdio Puig-reig. La trobada va començar a les 9 del vespre, i havia de durar 60-75 minuts. La meva intervenció no havia de passar de 30 minuts i, després, seria el torn del públic. Els organitzadors esperaven unes 100 persones. Aquestes eren les previsions de la bona gent de Puig-reig.

Els resultats van ser diferents. La trobada va durar gairebé 150 minuts i la meva intervenció va superar els 90 minuts. La sala es va fer petita: se'm va dir que hi havia 200 persones i n'hi va haver que no van poder entrar. Plovia a bots i barrals. Vaig arribar a casa a les 2 de la matinada, quan hi havia d'haver arribat a les 12. Hi hauria pogut arribar més tard: la gent no volia marxar. El públic era majoritàriament de mitjana edat, encara que també hi havia joves i gent gran. La trobada es va acabar amb un aplaudiment la durada del qual em va incomodar força.

Sí, ara ja ho puc dir ben alt: tornem a voler implicar-nos. Tornem a voler escoltar. Tornem a voler ser subjectes. Si això és el que ens ha portat la crisi, benvinguda crisi!. Jo no vaig anar a Puig-reig a fer de "celebrity" de segona fila. No hi vaig anar a explicar batalletes de la foguera de les vanitats. Hi vaig anar com faig sempre, sense cap guió previ. Això sí, la meva intervenció tenia aquest títol: "El futur és nostre: impliquem-nos-hi".

Vaig mirar els ulls d'alguns dels assistents i em vaig deixar anar. Viure és trobar-se, és comunicar-se. I vaig començar a parlar de la indefensió apresa i de la por, de la por que ens fa sobreviure i de la por tòxica, la que ens paralitza. Vaig parlar de la independència. I ho vaig fer de la mateixa manera que ho fet aquí: la independència és només un instrument, un instrument que ha de servir per construir una societat millor.

Vaig posar molt èmfasi en la necessitat d'acceptar l'altre, perquè l'altre també som nosaltres. Vaig recordar que Catalunya és el que és avui gràcies a centenars de milers de persones que van haver de marxar forçosament dels seus pobles per sobreviure. Vaig repetir el que ja he dit moltes vegades i que ho puc resumir així: la independència de Catalunya no respon a cap sentiment de superioritat ni es fa des de l'odi, sinó que és una simple resposta a un fracàs, el fracàs de constatar que la classe dirigent espanyola, avui ampliada i legitimada per una Constitució que ens condemna sempre a perdre qualsevol votació, no ens accepta com som. Una classe dirigent, el Madrid-Centre de Poder, que no té res a veure amb els madrilenys ni amb altres ciutadans espanyols. Una classe dirigent que, de fet, no entén ni vol entendre com és possible que encara no hagi pogut assimilar-nos, que no hagi pogut eliminar-nos com a ciutadans que ens sentim nació.

Vaig voler destacar també que Catalunya ha fet sempre de la diversitat riquesa, i que això ha de continuar així. Vaig defensar que la llengua castellana és la meva segona llengua i que vull que també sigui oficial en la nova Catalunya. I, per si algú ho oblida, vaig fer notar també que de la mateixa manera que jo em sento català, i vull que em respectin els meus sentiments, també hi ha persones que se senten espanyoles i tenen tot el dret a no ser ofeses ni menyspreades. I encara que pugui semblar un contrasentit, vaig explicar que hi ha conciutadans que, tot i sentir-se espanyols, votarien sí a la independència. Però que no ho farien si entenguessin que sentir-se català exclou el fet de poder-se sentir espanyol. És a dir, vaig defensar, com he fet aquí diverses vegades, la independència inclusiva.

Avui, s'ha escampat per Espanya l'entrevista que em va fer el "Punt-Avui" i que es va publicar ahir. I s'ha fet amb aquest titular: "Un conocido presentador de TV3 afirma que España quiere "eliminar" a Cataluña". És obvi la intencionalitat d'aquest titular. I no em detindré a rebatre'l. No cal. Si els que el destaquen no entenen que la classe dirigent espanyola no ha volgut fer mai pedagogia de la plurinacionalitat d'Espanya ni ha volgut entendre que la diversitat és riquesa, no ho aconseguirem ara. Si no veuen que l'única Espanya que ells accepten i defensen és la de la uniformitat, ara tenen un problema: els que ens sentim exclosos, volem sortir-ne. Volem decidir.

Com podem voler quedar-nos dintre d'un Estat on el partit que en aquests moments el governa és capaç de fer un vídeo on es diu que en la Catalunya independent tots els conciutadans amb cognoms d'origen espanyol seran obligats a canviar-se'ls? Sí, en lloc de García, Garriga?. L'estratègia dels disbarats, de la por tòxica. Les pensions, la ciutadania europea, la llengua, el mur, els sentiments, la frontera, la pobresa, l'enfrontament, la divisió, la resta, l'exclusió, el nazisme.....

He comès un altre error. Com sabeu, era dels que defensava que des de Catalunya es podia tornar a proposar una alternativa a Espanya, una Espanya regenerada políticament i econòmicament. Una Espanya amb una nova Constitució feta sense l'alè franquista al clatell. Em vaig equivocar. I ho he tornat a fer quan, en un primer moment, esperava que des d'Espanya sorgís un discurs sensat, amb arguments. No és així. La resposta d'Espanya és poder estendre al màxim el virus de la por tòxica.

La resposta a aquests disbarats és la que ens va donar ahir un pare de família a la trobada de Puig-reig: "No he nascut a Catalunya. A casa, parlem en castellà. I vull la independència de Catalunya".

Jaume Barberà

Periodista

Dretes i esquerres

Potser ara toca que esquerres i dretes es posin d'acord d’una punyetera vegada. Hi ha una cita atribuïda a Josep Pla que diu: “El que s'assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres”, per justificar la tírria universal que els espanyols mostren envers Catalunya. Potser no és cert aquesta assignació a Pla, el que si es veritat és que el jove Pla posa en llavis del seu pare la següent expressió: “Pensa que el que s'assembla més a un home d'esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet.” Per això semblaria lògic que, en aquests moments d’emergència nacional, s’arribessin a posar d’acord en el Parlament des del partit més progressista i d'esquerres fins al més conservador i de dretes, per defensar Catalunya enfront dels atacs que, dia si i dia també, es reben des de Espanya més retrograda. Aquest és el fil conductor de l'article titulat: “Catalanisme prioritari” escrit per en Jofre Llombart.

Catalanisme prioritari

Ja aniria sent hora que Catalunya deixés de ser un segon plat ideològic i passés a ser el primer. M’explico. Durant la Guerra Civil es va “aconsellar” al catalanisme que renunciés a reclamar la plena sobirania per defensar la República. Val, d’acord: legítim, lògic i necessari. El mateix durant la oposició al franquisme. A la transició, es va reclamar “responsabilitat” al catalanisme per consolidar la democràcia i una Constitució que, per cert, va sacralitzar la unitat indissoluble d’Espanya (I) i per cert (II) amb l’aval de l’exèrcit. Però vaja, res, tot sigui per la democràcia, companys. Més tard l’excusa va ser l’entrada a la CEE (1986), després els Jocs Olímpics i posteriorment l’entrada a l’euro. Ara és la sortida de la crisi. Sempre apel·lant al nostre seny, sempre demanant que el catalanisme renunciés al discurs rupturista pel “bé comú”, per “l’interès general”, o el sempre irritant “sentit d’Estat”. Això hauria estat bé si aquesta lleialtat hagués estat recíproca. Però a canvi vam rebre un AVE vint anys tard, el combat contra la llengua catalana, l’espoli fiscal i una autonomia política que com a molt ens permet escollir dos festius l'any.

Diversos factors poden haver intervingut en aquest fre. Per exemple, la bona fe europeista del president Pujol. No se li pot imputar cap mala volença. Es creia que un nacionalisme controlat afavoriria l’entrada a Europa de l’Estat, i amb ella de Catalunya. És cert que hi van haver renúncies (la primera el pacte fiscal l’any 1978) però els diferents governs espanyols (començant amb els de la UCD passant pels de Felipe i els d’Aznar) van saber treure profit d’aquest sentit del deure que tenia el President Pujol. Ara fins i tot ell s'ha adonat d'aquest engany i s'ha reconegut independentista per eliminació. I amb ell, el partit que va fundar, dirigir i manar: Convergència Democràtica. A l’altre eix, i com a segon factor, també hi ha hagut una esquerra que també s'ha mostrat atemorida pel poder de l’esquerra espanyola. Sempre amb l'ai, ai, ai... l’ui, ui, ui, el “junts, que ve la dreta”. Era el seu “ara no toca” particular, aquest cop disfressat amb jaqueta de pana. És aquesta esquerra que sempre ha confiat (també quasi sempre de manera benèvola) en què a l'altra banda del riu hi havia una esquerra espanyola esperant-la amb la mà estesa i la guitarra penjada. Una esquerra però, que ha estat abans espanyola que esquerra, i que mai ha perdut el sentit unívoc de l'Estat, que mai s’ha cregut el federalisme, o almenys no ha pres ni una sola mesura en aquest sentit mentre ha governat (de 1982 a 1996 i de 2004 a 2011). Els Bardem i Víctors Manuels capaços de fer una vaga de fam pel Frente Polisario i callada amb la vergonya aberrant del Lapao i del reportatge de Telemadrid.

Doncs bé ni que sigui per justícia però sobretot per una qüestió d'intel·ligència, dignitat i supervivència, ara potser aniria sent hora que dretes i esquerres del país li tornessin a Catalunya aquest deute ideològic. Tampoc passaria res, de fet seria un experiment força saludable, que les dretes i les esquerres nacionals es posessin d’acord en allò que ja estan d’acord: que Catalunya té dret a decidir i a dret –si així ho vol la majoria- a formar un nou Estat. I després, un cop assolit aquest estadi, ja tornaran les baralles ideològiques. Ja tornarem a discutir sobre si hi ha d’haver més o menys impostos, quin grau d’intervenció ha de tenir l’estat, quines prestacions es posen a la salut pública o si s’han de tancar les centrals nuclears. Ah, i també escollir el nombre de festius l’any.

Jofre Llombart

Periodista

Article publicat a elSingularDigital.cat el dimecres 15 de maig del 2013

El xoc de trens està servit

El Tribunal Constitucional ha liquidat una declaració política, una simple idea que només era un punt d'arrencada per a, més endavant, fer un plantejament jurídic i institucional. Aquests dotze funcionaris de partit, han respost a l'estímul del PP i el PSOE i s'han pensat que amb quinze línies en tenen prou per passar per sobre de la voluntat democràtica del poble català. Aquest malaurat tribunal només és una pedra més en el camí que, inexorablement, porta Catalunya cap a l'emancipació. Els espanyolistes no conceben altra cosa que guanyar. Arrasant, devastant, derrocant. No hi haurà un "parlem-ne", ni tampoc un "no, però...", no oferiran cap altra sortida que la derrota i la rendició. Si cal ho faran amb els tancs i la Guàrdia Civil. Ni tan sols són conscients que aquesta vegada per a vèncer necessitaran convèncer. Tots aquests sentiments queden prou ben reflectits, en dos articles titulats: “És la sobirania, estúpids” d’en Francesc Puigpelat i “Ara toca desobeir l'Estat” d’en Vicenç Partal, triats entre les nombroses opinions que han aparegut avui als diaris i que, si voleu, podeu llegir tot seguit.

És la sobirania, estúpids!

El Tribunal Constitucional (TC) ha dit que "no" a la declaració sobiranista del Parlament i hi ha hagut un seguit de gent que, per a variar, s’ha començat a exclamar i esquinçar les vestidures. Fins i tot s’han anunciat noves acciones legals, recursos i contrarrecursos. Tot plegat, em cansa. Per què no fem l’únic coherent que es pot fer, que és ignorar la legalitat espanyola? El TC ha fet el que havia de fer. Si la Constitució diu que la sobirania recau sobre el poble espanyol, i el Parlament replica amb una declaració dient que recau sobre el poble català, la conclusió és evident: la declaració del Parlament és inconstitucional. No cal ser doctor en Dret ni passar cinc mesos debatent per adonar-se’n.

La qüestió és simple i irreductible: o el poble espanyol és sobirà, o el poble català és sobirà. I punt. Tota la resta és xerrameca. Cal portar el conflicte a aquest punt de simplicitat absoluta i despullada. O sigui que, sisplau, senyor Artur Mas i senyora Núria de Gispert: ¿podrien estalviar-nos la humiliació i confusió de més paperassa legal?

Parafrasejant Bill Clinton, cal arribar al cap del carrer i exclamar: “És la sobirania, estúpids!” Per part de suposant no-nacionalistes, havíem sentit fa anys sonors sermons que advertien que la “sobirania” és un concepte bizantí i inútil, i que debatre sobre aquest concepte era com fer-ho sobre el sexe dels àngels. Que n’eren, de mentiders! La sobirania és la clau de volta de tot. Totes les guerres que en el món han sigut, han estat per qüestions de sobirania. I totes les crisis que es fan i es desfan, es basen en temes relacionats amb la sobirania.

Per exemple: tota la (nefasta) gestió de la crisi que han fet, primer Zapatero i després Rajoy, no ha pivotat sobre el deute, ni el creixement, ni l’atur. No, això no els interessava. L’únic que comptava era la sobirania. Espanya no podia “cedir sobirania” a Europa sota cap concepte, i per això l’únic criteri que guiava l’actuació del PSOE i el PP era evitar el rescat. “Espanya no pot perdre sobirania”, clamaven. “No estem disposats a donar la nostra sobirania a Brussel•les ni a Berlín”, afegien. Tot el creixent antieuropeisme i antigermanisme que es detecta a bona part de l’opinió espanyola té com a única base una defensa aferrissada, estil alçament del 2 de maig, de la sobirania espanyola.

I arribem al cap del carrer. Els espanyols reivindiquen el dret a cometre qualsevol animalada disfressada de pujada d’impostos per tal de no cedir sobirania a la UE ni a Alemanya. I, alhora, responen als catalans que reclamar sobiranies és cosa de nacionalismes medievals i passats de moda. En què quedem?

Francesc Puigpelat

Escriptor i periodista

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dijous 9 de maig del 2013

Ara toca desobeir l'Estat

La metàfora del xoc de trens va fer fortuna ja fa anys en la política catalana, en el sentit que seria inevitable tard o d'hora un xoc de trens entre la voluntat del poble de Catalunya i l'immobilisme supremacista de l'Estat. Ara el xoc de trens ja ha passat, com ho demostra la insòlita actitud del Tribunal Constitucional espanyol que suspèn, o creu que suspèn, la Declaració de Sobirania feta pel Parlament de Catalunya. No sé si ho saben ells però aquesta és una suspensió pírrica.

Hi ha moments en els quals dubte si els nostres diputats són conscients del que van votar aquell dia però això no invalida en cap cas el valor jurídic, he dit jurídic sí, de la Declaració de Sobirania. Si les coses segueixen com van, la independència de Catalunya acabarà essent objecte de disputa al Tribunal Internacional de l'Haia. I per al Tribunal, hi ha tota la jurisprudència que ho avala, les decisions d'Espanya després de la declaració de sobirania ja no tindran l'efecte legal que tenien abans. De fet no en tindran cap. El marc de joc el va moure la declaració, ho sàpiguen o no els nostres diputats, i ja no és el Regne d'Espanya sinó la comunitat internacional on es juga el nostre futur. Cosa que el text de la suspensió, per cert, deixa més que clar. Ells sí que en són conscients i per això ho diuen que la declaració “és un acte de poder constituent”. Clar que sí.

Ara, però, de forma immediata, la qüestió és com reaccionar a tot plegat. I a parer meu, decidisca el que decidisca el Parlament, cal que hi haja un gest explícit de desobediència a les institucions de l'Estat per part de les institucions catalanes i per part de la societat també. Com una resposta proporcionada a l'agressió rebuda. La forma que aquesta desobediència prenga em sembla secundari. Poden proposar arriar la bandera espanyola dels edificis de la Generalitat. O retirar els diputats de Madrid. O votar al Parlament negant el dret del TC a ingerir-se... o posar data a la consulta. No és tant el que fem sinó com ho proposem i com guanyem espai.

Vicent Partal i Montesinos

Periodista i director de Vilaweb.

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dijous 09 de maig de 2013

Retalleu, retalleu catalans!

Els polítics extremenys es superen dia a dia. Ahir la vicepresidenta de la Junta d’Extremadura exigia a Catalunya que retalli més i més. La número dos de Monago i portaveu del Govern, Cristina Teniente assegurava que la seva comunitat no pot ser sempre la que se sacrifiqui i que les comunitats incomplidores no haurien de tenir un dèficit del 2,1%” com demana el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell. Quina barra! Catalunya subvenciona Extremadura i encara volen que nosaltres retallem més. Val la pena llegir l’article “Perles espanyoles” que publiquem més avall, per veure quina mena de gent pul·lula per aquesta Espanya de cabra i pandereta i que els catalans hem de aguantar, confiem que per poc temps.

Perles espanyoles

El dia de Sant Jordi el vaig passar a Washington perquè, aprofitant que visc a Nova York, la "traidora del reino" Clara Ponsatí m'havia convidat a participar a una taula rodona sobre la situació a Catalunya vista per les noves generacions. Quan preparava la meva intervenció, vaig pensar que la manera més directa i efectiva d'explicar a un grup d'americans què està passant a Catalunya seria explicar com és Espanya. Entre d'altres coses, en el meu guió hi duia una tirallonga de declaracions fetes per espanyols i que eren frontalment contràries a la sobirania, al dret a decidir i a la independència. Al final no vaig poder llegir-les, no vaig tenir temps, però crec que està bé fer un repàs dels grans èxits espanyols.

L'Aleix Vidal Quadres és l'estrella indiscutible d'aquesta secció, és una mina de ràbia i d'hostilitat, sobretot per aquesta obsessió que té de voler empresonar Artur Mas i de voler que la Guàrdia Civil intervingui Catalunya. Ho ha dit tantes vegades que segur que es toca davant del mirall imaginant-se amb l'uniforme i prenent Catalunya ell mateix. És un animal. No és limita a criticar la il·legalitat del procés, com poden fer els de Ciutadanus o Alícia Sánchez Camacho, sinó que també menysprea el sentiment: "Una gran majoria dels nostres conciutadans distingeix perfectament qui és el veritable demòcrata entre el que reclama serenament que es compleixi la llei i el que se la posa com a gorra embriagat d'emocions tribals". I la més bèstia: "Espero que algun dia els catalans paguin per tot això". Mare de Déu Senyor. A sobre, després de tot aquest patriotisme de vena inflada, és capaç d'acabar les seves intervencions dient coses com aquesta: "Hem d'apostar per una Europa que promogui valors universals que facin capaç a la ciutadania de superar diferències culturals, vèncer egoismes nacionals, desmitificar sobiranies i assegurar la pau, viure en llibertat i per la llibertat." Amén. És com José Bono, que després d'assegurar que preferia morir que veure una Espanya "trencada i desintegrada", va dir que ell no és un "nacionalista" sinó un "internacionslista", que dius, encara sort!

Toni Cantó -l'anti-nacionalista- i el "feixisme lingüístic" que per a ell representa la immersió lingüística, també era a la llista. "A mi no em deixen estudiar en castellà a Catalunya. De la mateixa manera que qualsevol alumne pot estudiar ciències o lletres jo vull triar si prefereixo castellà o valencià, crec que és lògic, que no hi ha país al món en què passi això." Que a 126.000 famílies valencianes els fos denegat l'accés a una escola valenciana per falta de places, això és la llei, democràcia, però que 1.000 famílies hagin demanat l'educació en castellà a Catalunya i la immersió els ho impedeixi, això és feixisme. S'entén molt bé, és la mar de comprensible.

Després hi ha els de la broma, com Peces Barba, tot un pare de la sacra Constitució, que després de dir que aquest cop no caldria bombardejar Barcelona per resoldre la situació, va considerar que "no es el mateix fer broma amb els bombardejos de Barcelona que amb els de Gernika o els assassinats d'ETA". La meva besàvia no pensaria el mateix. Pobreta, el sostre li va obrir el cap mentre corria amb la seva filla en braços per amagar-se sota el llit. Mira tu quina gràcia. El cas d'Antonio Tejero, que un 20 de novembre -maco!- va anar a la comissaria per denunciar a "Arturo" Mas per voler saltar-se la llei, també és molt graciós. "Who is Tejero?", m'haguessin preguntat els americans. Res, un que va entrar al Congrés amb uns amics i unes pistoles. I això m'hagués portat de cap a Ibarra, que li disputa el primer lloc a Vidal Quadras, sobretot després de comparar el que pretén fer Artur Mas amb el que van fer Tejero, Mussolini i... va, fot-li un Hitler també. En general els polítics extremenys mai baixen del top-10. Sempre serà un clàssic el cas de Fernández Vara demanant a Catalunya que retorni la mercaderia humana que ens vam emportar fa anys -més els fills i els néts, que deuen ser els interessos. I aquesta fatxenderia que gasta l'actual govern extremeny presumint del seu compliment del dèficit i criticant l'incompliment del govern català, és per pixar-se de riure. "No serem sempre les mateixes comunitats autònomes les que ens sacrifiquem", protestava ahir la vicepresidenta de la comunitat amb més superàvit fiscal de l'estat. S'han de tenir molt grans. De res, extremenys, de res.

És una llàstima que no tingués temps de llegir cap d'aquestes declaracions ni moltes més que duia preparades, són molt gràfiques, retraten molt bé el nivell de la gent amb la qual ens toca enfrontar-nos. En tot cas, diria que tot va quedar clar. Saps, quan ets fora i expliques que l'únic que demanem nosaltres és votar i que ells no ens deixen, no cal explicar gaire més, tothom entén que tinguem tantes ganes de fotre el camp.

Astrid Bierge

Llicenciada en Periodisme per la UAB.

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 1 de maig del 2013.