Que enviïn algun tanc, per favor

S’apropa l’11 de Setembre i els motors s’escalfen de cara a la Via Catalana, que serà sens dubte una altra puntada de peu a la boca dels espanyolistes que malden per ensorrar el procés català d’independència. He recuperat avui un article que va publicar el periodista i filòsof Eugeni Casanova fa unes setmanes i on diu que potser convindria que aparegués per la Diagonal un tanc que arribés fins la Plaça Sant Jaume. Com deia el President de la Segona República en Manuel Azaña: “es una ley de la historia de España, la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”. Doncs ja triguen... També escriu l’Eugeni: “Brussel·les vigila perquè saben que aquesta trepa són capaços no únicament d'ensorrar-se a ells mateixos, com van demostrant, sinó d'ensorrar la Unió sencera.” Aquestes i d’altres reflexions del periodista, m’han semblat molt escaients rellegir-les en aquestes dates prèvies a la Diada. Si voleu podeu trobar l’article complert tot seguit, llegiu-lo val la pena.

Que enviïn algun tanc, per favor

Ja no es mostren tan segurs d'ells mateixos. Ja comencen a dubtar de l'estratègia. El diari El País cridava en un editorial el dia 14 passat a dialogar i negociar amb Catalunya. És una actitud inèdita, perquè fins ara s'havia limitat a fer igual que La Razón o El Mundo: amenaces, constitució, amenaces, constitució... El 'diario global en español', far del progressisme a occident, rectifica després d'haver vist com alguns teòrics de l'espanyolisme advertien des de les pàgines del diari mateix que el dret de votar 'és un argument imbatible' i que Catalunya pot anar-se'n d'Espanya sense contravenir la constitució (Javier Pérez Royo, 'Referéndum permanente'). El Concert per la Llibertat els ha fet veure que aquella 'algarabía' de l'Onze de Setembre no era cap 'soufflé' i els comencen a tremolar les cames.

El canvi de percepció el va insinuar ja el PP català quan va assajar la brometa propagandística del 'dret de saber'. Ja no era la cantarella de la por habitual, sinó que intentaven argumentar. El problema és que van proclamar un parell de ridiculeses majúscules i Sala i Martín els va enviar al racó de pensar per ignorants. Twitter va ser encara més cruel i ja no han provat una tercera argumentació.

El govern espanyol i el PP han basat la política catalana en l'exabrupte i les falsedats i, passat un any, comproven que no han fet sinó afegir benzina al procés. I fent el ridícul: els títols acadèmics no seran reconeguts, us expulsaran d'Europa, no podreu pagar les pensions, perdreu els ajuts a l'agricultura de la UE, tindreu una desocupació del 30%, el valencià ve de l'iber, LAPAO 'maravillao'...

L'estratègia de la por ha estat en realitat la cara amable Per sota circulen les clavegueres. El punt u del seu pla era Artur Mas. Estaven convençuts que tombant-lo el procés es liquaria. Van començar amb una conxorxeta de col·legues entre el director d'El Mundo i el ministre d'Interior publicant una 'soap opera'. Van repescar tots els dossiers dels últims anys i hi van posar tota la imaginació possible, i només van poder fer caure Oriol Pujol. Finalment, s'ho han acabat fent a sobre. Les batalletes d'informes i espies han apunyalat per l'esquena la presidenta del PP a Catalunya, que ha resultat amiga íntima i inductora de la delatora de Jordi Pujol Ferrusola.

L'endemà de les eleccions catalanes, la caverna sencera –també la de Barcelona– feia difunt Artur Mas i el moviment independentista. Però uns mesos i unes enquestes més tard el 'rigor mortis' s'ha apoderat del unionistes: Alicia Sánchez-Camacho, Josep Antoni Duran, Pere Navarro estan més que tocats. També els qui no van remar en la direcció adequada quan calia: Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Lluís Recoder... I resulta que els polítics més ben valorats són els 'radicals' (Junqueras, Fernàndez i Mas), i els altres han estat literalment ensorrats per la demoscòpia.

L'estratègia espanyola la va detallar Aznar: 'Si volen trencar Espanya abans s'haurà de trencar Catalunya.' La idea consistia a fer alçar el cinturó de Barcelona amb la 'rojigualda'. Unes quantes alcaldesses del PSC ho han provat, però s'han trobat en actitud poc elegant votant amb Plataforma per Catalunya contra un dret democràtic, i no hi han volgut insistir. Ho han provat tot: llei Wert per a enfrontar els catalans ells amb ells, manipular el vot a l'estranger, difamar la Generalitat a cada ambaixada del món, escanyar Mas-Colell...

La gran escenificació va ser la manifestació del Dia de la Hispanitat: 6.000 persones a la plaça de Catalunya de Barcelona. S'havien plantejat fer-ne una altra el Dia de la Constitució i ja no s'hi van veure amb cor. La comparació resulta massa sagnant i s'estimen més no comptar-se.

El punt culminant de l'estratègia que han seguit –i el seu últim recurs– és la salmòdia dels tancs. Alguns 'hidalgos' sense responsabilitats de govern han propugnat la intervenció de la guàrdia civil o de l'exèrcit, la supressió de l'autonomia o la inhabilitació del president de la Generalitat. Però, recorrent al llenguatge casernari que correspon, no tenen pebrots. S'entén que fins i tot en una democràcia feble com l'espanyola per materialitzar una intervenció cal una base jurídica i parlamentària. Segons la constitució, és l'executiu que ha de mobilitzar les tropes. Els militars no poden prendre la decisió tots sols. Cal pensar que hi hauria també un debat parlamentari. Rubalcaba, Chacón... fins i tot Rosa Díez, votarien disparar contra els catalans? Ho faria Rajoy? Que se sàpiga, ni el parlament ni el consell executiu no han violat cap precepte constitucional ni ho pensen fer. Fer un referèndum no contravé cap llei; de fet, Jordi Hereu en va fer un. I el pot organitzar l'AMI. Inhabilitaran centenars de batlles? Ara s'han muntat un Tribunal Constitucional a mida. I què?

És viable la proposta de Vidal-Quadras d'un escamot de la guàrdia civil ocupant la Generalitat. La pregunta és: què farien l'endemà? Suspendrien les llibertats públiques 'ad aeternum'? Quant de temps aguantaria la borsa una ocupació policíaca? Haurien de conculcar els drets electorals dels catalans, perquè és obvi que a les eleccions següents els partidaris de la independència ja no serien 54% contra 23 %. Tot això és el que a Madrid sospesen ara que comproven que els falla el pla A. I senten una suor freda.

Fora no hi tenen gaires amics, com es va comprovar amb l'expropiació de Repsol YPF a l'Argentina. La UE travessa el pitjor moment de la seua història. Financerament, acumula un fracàs darrere l'altre –en bona mesura per culpa d'Espanya– i si li fallés el puntal més essencial, la convivència i els drets humans, què li quedaria? Europa entraria en una espiral irrecuperable. D'ací ve l'avís de David Cameron a Rajoy que la voluntat d'independència dels pobles ha de ser respectada. Coneixen els espanyols i no poden permetre una actuació antidemocràtica contra set milions i mig de ciutadans europeus. Un Kosovo al meridià de Greenwich? Brussel•les vigila perquè saben que aquesta trepa són capaços no solament d'ensorrar-se a ells mateixos, com van demostrant, sinó d'ensorrar la Unió sencera.

Cada generació de catalans s'ha rebel·lat d'una manera o una altra contra Espanya i tradicionalment ho havien solucionat bombardejant Barcelona. Van despistats perquè per primera volta a la història veuen que no poden fer res davant d'un poble unit, alegre i combatiu, per dir-ho a la valenciana. Si deixen de fer-se trampes al solitari –i de creure's els sainets dels diaris de José Manuel Lara i Pedro José Ramírez– s'adonaran que això és un moviment popular que arriba del fons dels temps i que arrossega els polítics, i no a la inversa. Només que un 10% dels qui es van mobilitzar l'Onze de Setembre o durant les consultes populars baixi al carrer...

Fet i fet, seria fantàstic que enviessin alguna tanqueta o que trenquessin alguna urna. Faria goig de veure nens catalans posant clavells a la boca dels canons, o àvies mostrant la papereta del sí a les càmeres de la CNN. Seria el favor definitiu a la causa. Posats a demanar, que enviïn la tanqueta a la tardor, perquè l'agenda de 'happenings' sobiranistes queda una mica buida entre l'Onze de Setembre i Sant Jordi. La primavera i l'estiu els tenim ja molt atapeïts amb actuacions musicals i actes a l'aire lliure.

Han cremat la pólvora de la guerra bruta i a Madrid tenen, ara mateix, algun problemet propi. El Concert per la Llibertat els ha mostrat que aquí queda molta energia i comencen a sentir vertigen. La cadena humana els tallarà la digestió.

Eugeni Casanova

Periodista i filòsof

Article publicat al diari digital Vilaweb el 18 de juliol del 2013-08-25

Els dos eixos i l'últim cagarro

S’està perfilant un poble català autònom, al marge dels partits. Un subjecte polític crític i tan divers com ho són tots els pobles. Això ho afirma l’Anna Punsoda, una periodista filla de Concabella, la Segarra, que va llicenciar-se en periodisme i en filosofia a Barcelona i ara està instal·lada a Hamburg, on comenta l'actualitat política i cultural d'Alemanya. Amb la visió ampliada que li proporciona la distància, ha escrit un magnífic article que podeu llegir tot seguit al nostre Blog, i on afirma: “A dia d’avui encara hi ha qui parla de dos eixos, progressisme i nacionalisme, que agafant-los contraposats ja no serveixen per explicar el país” Ara que molts estem de vacances i podem llegir una mica més, val la pena esmerçar uns minuts del nostre temps de lleure repassant les consideracions que fa aquesta periodista catalana al seu article.

Els dos eixos i l'últim cagarro

Entre els meus amics hi compto un bolxevic que abans votava ICV i que ara vota la CUP. Sempre que sortim a sopar, la conversa s’encalla als mateixos episodis: si els germans Badia eren o no dos feixistes que, sota l’aura de la catalanitat, van ataconar els obrers impunement, si els d’UDC exageraven l'anticatalanisme de la CNT per victimitzar-se i apropar-se als conservadors espanyols, si el president Pujol va aportar unitat i orgull a un poble apallissat, o si el ‘tites, tites’ va ser el joc per engreixar la família.

Sempre donem tombs a si el catalanisme era i continua sent l’amenaça que uns quants exhibien a Madrid per forrar-se gràcies a la misèria de molts catalans. I donem tombs i més tombs a fins a quin punt la lluita social s’ha usat, a Catalunya, com un mecanisme d’espanyolització amable i subtil. Fa deu anys, el meu amic i jo érem la pubilla en estat de xoc perquè a la Barcelona socialista es parlava molt castellà, i el noi perpètuament indignat per l’imperi de Convergència i la complicitat de la classe mitjana. Érem un vot a favor de l’Estatut, perquè val més això que un cop de roc a les dents, i un vot en contra, perquè l’oportunista del president de dretes vol l’amor de Zapatero al preu de vendre’ns un cagarro d’Estatut. Ara som dos farts de la puta, la Ramona, els tertulians sempre fidels al guió i els intel·lectuals que parlen de ‘dreta sobiranista’ amb sous de quatre mil euros, que no dic que no ho puguin fer, només dic que cal entendre que fa emprenyar.

Explico això perquè a dia d’avui encara hi ha qui parla de dos eixos, progressisme i nacionalisme, que agafant-los contraposats ja no serveixen per explicar el país. S’està perfilant un poble català autònom, al marge dels partits. Un subjecte polític crític i tan divers com ho són tots els pobles. No hi ha catalanista, ni amb carnet d'ICV, capaç de justificar un Pedro Guerra dient que no vol cantar al Concert per la Llibertat perquè aquella ja no és la seva causa. I tret dels militants més fanàtics, no hi ha convergent que no perdi la cara de vergonya pel cas Palau.

És cert que encara tenim molts tics provincians, com les corrues d’independentistes manifestant-se a la seu del PP. O com els encomis d'autors nostrats en articles com ‘Una solució política per a Catalunya'. De veritat volem que ideïn una solució per a Catalunya, com si fossim el seu fill rebec? Necessitem tutela? Som o no som un ens independent, una nació? Ho tenim tot per ser una nació com les altres, des de lladres d’americana a monges bolxevics. Ho tenim tot, excepte, potser, la capacitat de confiar i de perdonar-nos. Quan jo era petita, a casa van riure's del meu pare perquè va votar el PI, l’exitós partit de l’Àngel Colom i la Pilar Rahola. Els que aleshores se’n reien, fa dies que van a manifestar-se amb l’estelada. Me’n guardaria prou de fer-los cap retret, perquè em sembla que la base d’un poble és la comprensió profunda dels seus ritmes i les seves pors. Comprenc perfectament que fa mig any el meu amic bolxevic no es refiés dels moviments de Convergència, però a les altures que som hauríem d’anar acceptant que el president Mas, en aquest sentit, ho està fent bé.

Potser d’aquí a dos anys podrem deixar de llegir Catalunya al dictat d’Espanya, alliberar-nos dels dos eixos i del seu encreuament, que perverteixen conceptes i el sentit dels vots. Caldrà pressionar Convergència perquè no accepti el tracte de finançament autonòmic o el traspàs de competències que oferirà Rajoy. Caldrà estar atents a les noves gestes del Cerillo del Palace, que mirarà de convertir-se en el príncep d'una Navarra catalana, amb el suport de la dreta i l’esquerra espanyoles. Caldrà vetllar perquè ERC no perdi electorat si aprova uns pressupostos terribles el 2014, a canvi de dia i hora de la consulta al mateix any. I caldrà mirar que els de més a l'esquerra no quedin al marge del moviment general, com a la Diada. Perquè no sé si cal o no encerclar La Caixa, però sé que som en un moment clau. No tornarem a tenir una conjuntura com la d'ara. Una Espanya tan debilitada, una Convergència entre l’espasa i l’espasa, un PSC sense discurs, un líder d’ERC que no molesta ningú i que no diu cap bajanada. Un any i mig, a tot estirar dos, i podrem tenir els mateixos problemes que els de qualsevol Estat, imagini's si som ambiciosos. Dubto que el meu amic i jo ens posem mai d’acord pel que fa a Companys, a la CNT o al president Pujol. Però estaria bé que, quan ens jubilem, no haguem de discutir si els els nostres bolxevics no podien fer altra cosa que posar-se de cul al procés perquè va liderar-lo el president de Convergència. Estaria bé no rabiar perquè PP i PSOE, per debilitat d’ERC i CiU, ens van colar el gol més gros de la nostra història democràtica. I potser ara no podem fer res més que tirar endavant amb el líder d'un partit amb la seu embargada, però també estaria bé poder dir que el cas Palau va ser l'últim cagarro que, en nom de Catalunya, ens vam empassar.

Anna Punsoda

Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 15 d’agots del 2013

Són bojos, aquests catalans!?

La lingüista alemanya Alina Moser es defineix com a alemanya catalanoparlant, o catalana alemanyoparlant i afirma que el poder més gran dels catalanoparlants és parlar la seva llengua. Alina Moser és la protagonista del documental “Són bojos, aquests catalans!?” que, dirigit per David Valls, recull durant més d’una hora, l’experiència de la l’Alina en el viatge que va fer amb la seva furgoneta per tot Catalunya i on explica les dificultats que te una noia que només parla alemany i català per desenvolupar-se pel nostre país. Aquesta jove lingüista alemanya sosté en un vibrant article publicat a Núvol que el futur de la llengua catalana depèn sobretot dels catalans. El documental el podeu veure en el següent enllaç

http://vimeo.com/65124539

i l’article on explica la seva experiència i la visió que ha pogut obtenir una persona estrangera que ha après el nostre idioma, del fet que a Catalunya i convisquin dues llengües, les seves dificultats i els problemes en que ella mateixa s’ha trobat, el podeu llegir en el nostre Blog.

Escollim cada dia en quina llengua volem viure

Quan la gent em pregunta si és veritat que no parlo castellà ho acostumen a fer amb una cara entre desconcert i incomprensió. Això sí, la majoria de gent agraeix el meu aprenentatge de la seva llengua amb un afecte i uns ulls brillants que em fan sentir tan important que em fa vergonya… Però és curiós, perquè si ens ho mirem fredament, no seria el més normal aprendre la llengua pròpia del territori on un se n’hi va a viure? Sembla que gairebé 40 anys després de la caiguda del règim franquista encara no han assumit que la seva llengua ja és -o al menys podria ser- lliure.

Per calmar el lector que ja es comença a mossegar les ungles de nerviositat, li puc dir que sí, que després de dos anys vivint a Catalunya, també parlo -o al menys entenc força bé- el castellà. Ara, això és una bona notícia? No n’estaria gaire segura. He vingut a viure a Catalunya, sabent només català, com podria haver anat a Islàndia, sabent o aprenent només l’islandès. Però òbviament a tothom li sembla normal que hagi après, a més a més, una altra llengua, la castellana, que jo no he triat lliurement. En canvi, a Islàndia dubto que algú m’hagués exigit l’aprenentatge de l’anglès o del danès, que allà són les llengües que s’ensenyen obligatòriament a l’escola, si no fos per temes laborals. No us sembla curiós?

I parlant del tema laboral, em ve al cap una situació molt reveladora que vaig viure fa poc més d’un any, buscant feina a l’àrea metropolitana de Barcelona. Havia enviat un currículum a una empresa que buscava parlants nadius de l’alemany que parlessin català també, per un servei d’urgències d’atenció telefònica. Quan vaig veure l’anunci vaig pensar: Vaja, em busquen a mi! I sí, em van trucar pocs dies després.

La senyoreta a l’altra banda, per desgràcia, només parlava castellà, així que vaig fer un esforç per fer-me entendre en la seva llengua, perquè aleshores ja m’havien encomanat que millor no parlar en català en segons quines situacions. (És sorprenent amb quina rapidesa assumim els prejudicis lingüístics.) Però al cap d’una estona de conversa prou esperançadora em va preguntar pel meu castellà, perquè al meu CV deia que en tenia un nivell bàsic, només. Jo, sincera i convençuda que això no podia influir en el procés de selecció, ja que buscaven algú que parlés català i alemany, li vaig dir que això era correcte, que no el portava massa bé. Greu error. Amb una frase havia perdut l’accés a la feina. “Moltes gràcies, quan hagis après castellà torna a enviar el CV.” Com? La veritat és que em vaig quedar parada.

Avui només en puc riure, de la meva innocència d’aleshores. Molt probablement hauria pogut fer aquesta feina sense problemes i fins i tot m’hauria ajudat a practicar una mica el castellà. Però m’havia descuidat d’un detall molt important: El català, al mercat laboral de Catalunya mateixa, és un suplement i no pas un requisit imprescindible com ho és el castellà. Un anunci, escrit en català, i demanant una persona que parli català i alemany, dóna per suposat que el lector sàpiga castellà també… Així està el català a la Catalunya del segle XXI.

Aquesta situació, com moltes altres que m’he trobat al llarg de dos anys, posa en evidència quina és la llengua dominant, la llengua comuna, d’aquest territori. Ens pot agradar o no, ho podem percebre com a problema o no, però en tot cas és inútil negar aquesta realitat, perquè ens negaríem la possibilitat de reaccionar i de canviar-la

En aquest sentit, la meva estratègia per defensar la llengua catalana no es basa en cercar els culpables per l’estat actual d’aquesta, sinó en animar cada parlant o futur-parlant a fer-la servir, amb la rigorositat necessària, en tots els àmbits de la vida on hauria de ser normal la seva presència, o millor dit: on un parlant nadiu desitjaria poder fer-la servir. Però això requereix una reflexió de cadascú sobre les seves necessitats, les seves ambicions. Ens hem de preguntar on volem arribar i on ens trobem respecte a això. Perquè a vegades sembla que els catalanoparlants, després de tants anys de repressió, s’acontenten amb “coses a mitges”, amb un ús “normalitzat” que en algunes ocasions només arriba a ser superficial.

Trobem exemples per aquesta superficialitat al llarg del viatge que vam fer amb el documental “Són bojos, aquests catalans?!”, que parteix de la idea del lingüista David Valls, per exemple just al principi, entrant a una farmàcia, on sí m’atenen en català, però no em poden oferir cap medicament amb el prospecte en català. O també al supermercat, on puc trobar amb més facilitat productes etiquetats en la meva llengua materna que no pas en català. Però a part de les situacions que vam poder retratar en aquests 70 minuts de documental, puc anomenar uns quants exemples de la meva experiència pròpia més enllà de la càmera.

Una situació que em fa especialment molta gràcia és quan un dia vaig demanar una magdalena a una parada d’aquestes del metro de Barcelona i la senyora em va respondre en anglès, com si li hagués parlat en una llengua estrangera. També m’he trobat que al Servei Català de Trànsit ningú no em va poder atendre en català ni em van donar l’examen del carnet en català que en principi havia demanat prèviament. Aquí he de dir que tampoc no em vaig queixar, perquè d’alguna manera anava a favor meu, ja que tot el material disponible a internet per estudiar era en castellà i així ja m’ho havia après en aquella altra llengua. Al lector li pot semblar normal, però poseu-vos dins la meva pell i digueu-me com us semblaria vist des de fora…

Però tornem al què deia abans: No busco culpables. Busco incitar els parlants a observar amb esperit crític l’ús que en fan de la seva llengua en cada moment de la seva vida quotidiana. Jo no sóc cap purista que vol fer desaparèixer qualsevol (suposat) castellanisme de la llengua catalana. No crec que el camí per mantenir aquesta llengua vagi per aquí. O al menys, no veig com a amenaça una paraula com “bueno”, que fins i tot jo he adaptat instintivament, d’alguna manera. Més aviat em preocupa l’ús indistint de les dues llengües, del català i del castellà, cosa que molta gent anomena “els beneficis del bilingüisme”. Però el bilingüisme, en un sentit rigorós, seria la igualtat entre les dues llengües i implicaria que tothom les parlés, que l’etiquetatge es fes en les dues llengües i que al cinema pogués veure tants films en una com en l’altra llengua.

Per a que passi això, encara quedaria molta feina a fer. Aquesta no la farà ningú altre per a nosaltres. Ni els polítics ni els mestres i professors. Ni els de Madrid ni els de la Generalitat. I llavors, també ens hem de preguntar si el bilingüisme realment és un objectiu desitjable, perquè no sabria dir cap exemple hagi funcionat del tot. Però això ja és un altre tema.

Vaja, quin discurs més fatalista! – podrien dir alguns lectors. Jo els dic que no es preocupin, que el futur de la seva llengua -o de les seves llengües- el tenen entre les seves mans. Si la pròxima vegada que es trobin amb una situació igual o semblant a una de les què he descrit més amunt pensaran en aquest article o reflexionaran sobre la posició que volen que tingui el català a la seva vida ja estaré més que contenta. Per mi és aquest, el camí. Escollim cada dia en quina llengua volem viure. I això ens dóna més poder que a qualsevol polític.

Alina Moser Dubbel

Estudiant de lingüística.

Article publicat al digital de cultura NÙVOL el 29 de juliol del 2013

"Mirada torticera"

Deu meu! Quan vaig escoltar aquestes paraules en boca del ministre Montoro, vaig recular en el túnel del temps fins a l’època del Franco. Quin lèxic, senyor! “Torticero” és un adjectiu que s'empra ... Des del segle XIII! ... per designar quelcom injust. I tant que ho és d’injust ministre Montoro l’objectiu de dèficit fiscal per a Catalunya de l'1,58% que vol imposar a Catalunya per l’any 2012. Ja ho diuen a Castella: “Quien parte y reparte se queda la mejor parte”. O si ho prefereixen en català, tot emprant els mots del conseller Mas-Colell:  qui remena la cassola es queda el millor tall. I això és el que ha fet l’estat en repartir el dèficit permès per Europa per al conjunt de les administracions. Si tinguéssim Estat propi ens defensaríem per nosaltres mateixos. No és cap privilegi perquè és també un risc. Només tindríem el nostre paraigua i l’hauríem de fer anar amb prudència, però seria el nostre i no te l’ha de deixar l’estat, que te’l deixa ple de forats, amb barnilles trencades i damunt te’l cobra. I ja ens anuncien que l’any que ve el paraigua s’encongirà. Ara és el moment de fer pinya entre els qui van sota el paraigua, que som tots els catalans. No els votants d’un o altre partit o d’una o altra ideologia. Els qui ens mullarem per tenir un paraigua ronyós som els ciutadans de Catalunya. I el que més greu sap és que ens en podríem pagar un paraigua de pastor, com Déu mana i aniríem ben servits. Tot depèn de nosaltres. L’escriptor i periodista Vicent Sanchis, opina en el diari El Punt Avui arran d’aquesta “mirada torticera”. Podeu llegir la seva opinió tot seguit.

La ranera autonomista

El Consell de Política Fiscal i Financera –és a dir, el PP– va decidir ahir adjudicar i imposar un objectiu de dèficit fiscal per a Catalunya de l'1,58%. Amb dos decimals i tot, perquè es vegi que són aplicats. L'Estat s'ha reservat el 4,8% per poder fer més vies d'AVE. El president Mas i el seu conseller d'Economia havien proclamat, de manera solemne i insistent, que no acceptarien un dèficit per sota del 2%. Sabien i deien que cada dècima representa 200 milions d'euros de reducció pressupostària. Amb l'1,58, doncs, vestir uns pressupostos vol dir estirar de la màniga dreta i veure com s'escurça l'esquerra. Som on érem i qui sigui ho podrà vestir com vulgui, però la precarietat angoixa i mata. Si encara algú a Convergència dubtava de la jugada audaç que cal mamprendre, s'ha quedat sense arguments. La via autonòmica és una via morta. Misèria i resignació. D'ací al 2014 el govern d'Artur Mas ha de dissenyar l'estratègia de trencament. La unitat dels partidaris del sí. I qui tingui por del foc que fugi.

Vicent Sanchis Llacer

Escriptor i periodista

Article publicat al PuntAvui el dijous, 1 d'agost del 2013

Catalanes de mierda

La xiulada que el públic va dedicar a l'himne espanyol en la inauguració del Mundial de natació de Barcelona ja comença a despertar les reaccions més furibundes del nacionalisme espanyol. Una de les més contundents ha estat la de Juan Carlos Gafo, director adjunt de l'alt comissionat del govern per a la Marca España, que aquest divendres a la nit va piular la frase: "Catalans de merda. No es mereixen res". Al cap d'un temps, el mateix Gafo s'ha disculpat, però això no li ha evitat la destitució fulminant des del Ministeri d'Afers Estrangers. Aquest tal Gafo, llicenciat en Dret i tinent del Cos Jurídic de l'Armada, ha estat ambaixador al Líban, ha integrat diferents representacions diplomàtiques espanyoles en països com Argentina o l'Iran i ha tingut diversos càrrecs al Ministeri d'Afers Exteriors espanyol. Vol dir això que per tots aquest càrrecs diplomàtics que ha ostentat tingui més educació? Doncs no, ell és el prototipus de la Marca España, la marca que, tal com escriu en l’article, que podeu llegir més avall, el periodista Bernat Ferrer al piular que tots els catalans som una merda, ens ha fet venir a la memòria aquell infaust director de la Vanguardia en Luis de Galisonga que ja l’any 1959 va dir exactament el mateix.

De Luna, Rivera, Gafo

Llanos de Luna i Albert Rivera entraven a la sala rient i conversant alegrement. Tot un presagi. A la presentació de la Marca España a Barcelona, fa menys d'un mes, hi havia caspa. Força caspa. Molta caspa. Aquell tipus d'empresari que veu en Gay de Montellà tot un referent a seguir, vaja. Suposo que el pobrissó d'en Juan Carlos Gafo devia ser-hi. Llavors no pintava gaire cosa. La mateixa cosa que pinta la Marca España en la promoció dels productes catalans, de fet.

L'Alt Comissionat per a la Marca España, Carlos Espinosa de los Monteros, ens va intentar convèncer que l'Estat està fent esforços arreu del món per associar Espanya a tradició i modernitat, a solidesa i solidaritat. I, també, a diversitat. Sí, sí, a diversitat. Diversitat... de fauna. Diversitat... de flora. Diversitat... de climes. De la diversitat cultural o lingüística, pràcticament ni mu. De los Monteros no va creure ni necessari mirar de caure simpàtic als empresaris barcelonins fent alguna referència al català. Potser va creure que, amagant la catalanofòbia dels seus col·laboradors, ja feia prou. Espanya és España, que quedés ben clar. I De Luna i Rivera somreien amablement.

En un atac de gosadia, qui els escriu va gosar preguntar-li a De los Monteros en què beneficiava la Marca España a un producte fa uns anys tan espanyol com el cava català. Descol·locat, tan sols va saber dir que feia uns dies havia brindat amb cava amb els seus companys de despatx. Una resposta de nivell còsmic. Aquell dia, Gafo devia haver alçat la copa, suposem. Potser es va ennuegar. Potser va escopir. En tot cas, ara ha tingut els seus cinc minuts de glòria que ens va prometre en Warhol. "No merecen nada", ens diu. Quin nivellàs, l'Estat. Salut, company.

Bernat Ferrer

Periodista

Article publicat a NacioDigital.cat el dissabte 20 de juliol del 2013

Artur Mas no aprova

Artur Mas: "Jo no em platejo el dret a decidir per perdre" (23.04.2008); "No vull portar a Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria" (23.04.10); "Prometo molt poques coses, molt poques vegades i a molt poca gent. Perquè si ho faig, compleixo" Amb aquestes frases es podria definir la personalitat i el pensament polític del nostre President. Ara que s’ha publicat una enquesta del CIS on surt la nota que obté l’Artur Mas (no arriba a l’aprovat), potser caldria repassar les hemeroteques per trobar aquestes i d’altres declaracions, de l’home que avui mena la nau de la nostra Nació. Un article amb una valoració actual d’aquest polític que, avui per avui, és l’encarregat de portar el nostre país fins a la independència, l’ha escrit un català que es va exiliar voluntàriament a Alemanya i que podeu llegir, si voleu, en el nostre Blog.

Sobre Artur Mas. Qui la diu més grossa?

Un aclariment per endavant: ni conec el nostre president, ni hi he tingut mai cap relació personal, a part d'un parell de cartes d'encoratjament que he gosat d'enviar-li quan els atacs que rep m'han fet pujar massa la pressió. Em va agradar molt que dos companys del Matí Digital (Marta Royo i Joan Barqué, el 12 i el 13 de juny) sortissin a defensar-lo obertament i avui voldria afegir-hi algunes consideracions que complementin el que ells van exposar tant bé.

Per què defensem el nostre president? No perquè el creguem infal·lible. No perquè el creguem un superhome. Superhomes (vull dir els que es creuen ser-ho, com Erdogan i Aznar, p.e.) no m'inspiren gens de confiança. Amb ells s'acaba malament. Els que el defensem ho fem senzillament perquè creiem que és un home íntegre en tots els sentits, valent, amb un esperit de sacrifici pel nostre país que va més enllà de totes les ambicions personals i partidistes, i fins i tot més enllà del que potser la seva salut li permeti. I ara em direu: si tu mateix dius que no el coneixes, com t'arrisques a fer afirmacions gaire categòriques? Doncs, de la mateixa manera que emetem judicis sobre altres figures del nostre temps o de temps passats: per allò que han fet, per allò que han dit, i per allò que n'han opinat els que més podien conèixer-los. El primer criteri encara coixeja. Jutjar Mas pel que ha fet és prematur, perquè ho està fent i encara és a mig camí. Però hi han altres elements que són útils. Per exemple el llibre de Pilar Rahola, de la que ningú no pot pas creure que sigui una aduladora professional. O totes les entrevistes que li han fet els medis catalans (sobretot El Punt-Avui) on ha dit més d'una frase que retrata ─potser més del que ell mateix es pensa─ la seva manera de ser. O alguna cosa de les que han dit els seus col·laboradors més immediats. O l’avaluació d'allò que en diuen els seus adversaris polítics, en funció d'allò que opinem d'aquests. Dels atacs des de fora no ens en hem de meravellar. Si tan incapaç fos el nostre president no l'atacarien amb tanta mala bava. I els atacs des de dintre són sovint tant més forts com més mediocres són els que els fan.

Al llibre de Rahola, en Germá Godó diu d'en Mas: "És capaç de no dir-te la veritat. Però és incapaç de dir-te una mentida". Això que sembla un contrasentit no ho és pas. Vol dir que si ho creu oportú en Mas no dirà tota la veritat, o potser no dirà res o no respondrà a una pregunta. Però que si ho fa podràs pujar-hi de peus que no et menteix. I el mateix Mas diu a Pilar Rahola: "Prometo molt poques coses, molt poques vegades i a molt poca gent. Perquè si ho faig, compleixo". Ja tenim dues coordenades per començar a definir el president: complir la paraula donada i no mentir en cap cas. I aquest ha estat alguna vegada el seu punt feble: esperar dels altres el mateix capteniment i sortir-ne defraudat. Hi ha proves d'aquestes qualitats? Jo crec que sí. Des del primer moment en Mas no ha amagat cap de les dificultats del país i de la seva gestió i ha donat sempre la cara, dient les coses tal com són i sense amagar-se al darrera dels seus col•laboradors com fan sovint altres polítics que tots coneixem.

Una acusació que li fan molts ben sovint és la de ser, o haver estat, massa vagarós en les seves manifestacions (per què parlar de "dret a decidir" i no d'independència?). O de fer massa marrades (pacte fiscal, parlar de la llei de consultes amb Madrid que no en voldrà saber res, etc.) i no tirar al dret amb una declaració d'independència demà mateix. O de fugir d'estudi i esquivar el xoc amb Madrid, per tal de poder seguir al poder més temps. I és que és molt fàcil criticar l'actuació d'un altre quan hom mateix no té cap responsabilitat tan feixuga al damunt de les espatlles i no ha de mesurar cada pas i cada paraula per no relliscar i caure de nassos, amb les conseqüències que això tindria per més de set milions de persones. El camí cap a la independència no és un campionat de triple salt, sinó una mena de viacrucis en la que hom no es pot saltar cap de les seves estacions, per molt que les ganes de posar-nos a córrer siguin gairebé irresistibles. I un dels motius és (com he dit més d'una vegada al Matí Digital) carregar-nos de raó davant de l'estranger per tal que ens prenguin seriosament i no ens mirin com un furóncol empipador que els fa picor a deshora. Contra els que molts encara semblen creure, un primer suport a l'estranger que després n'arrossegui d'altres, serà una de les claus principals de l'èxit. I com que en Mas i el seu equip en tenen plena consciència, saben que fins el dia "D" encara hauran de fer més d'un paperet que s'estalviarien de grat i hauran de seguir aguantant que, com ha escrit tan gràficament Mn. Ballarin, "els pollastrets de vuit rals els picotegin sense compassió ni respecte". És com foradar un túnel: s'ha de fer més a poc a poc del que hom voldria i cal apuntalar cada metre aconseguit, perquè no s'ensorri tot al damunt nostre.

Això, però, ho ignoren els que, amb una lleugeresa que sempre em sorprèn, l'acusen de voler donar llargues a tot el procés, d'evitar la topada amb Madrid per seguir a la seva cadira tan temps com pugui. En primer lloc, per tot el que hom pot saber del caràcter d'en Mas si s'ha pres la feina de seguir-ho, les ànsies de poder, costi el que costi i caigui qui caigui, no hi encaixen en absolut. Cap polític que s'embriagui amb el poder no anuncia que el dia següent d'haver aconseguit la fita que ara persegueix es retirarà del seu lloc (i fins i tot, potser de la política, cosa que molts catalans lamentaríem, però hauríem de respectar). En segon lloc, seria fins i tot comprensible que, en circumstàncies més normals, un polític volgués conservar el seu càrrec fos com fos. Però en les actuals, tan dures i sovint tan amargues, això seria d'un masoquisme incomprensible. Per què no acceptar el que sembla més evident? Que Artur Mas vol seguir el seu camí fins al final per pur esperit de servei al país, quan altres potser ja haurien dit: ja us ho fareu!

Hi ha especialment quatre frases d'ell que per mi retraten molt bé la intenció que guia tots els seus passos: "Jo no em platejo el dret a decidir per perdre" (23.04.2008); "No vull portar a Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria" (23.04.10): el mateix dia, diu: "Hem de tenir tothom el cap clar: sense perdre els somnis ni renunciar a res, hem d'evitar errors que desgraciadament hem comès al llarg de la nostra història. I que no ens han portat enlloc". I darrerament, fa poques setmanes: "No serem tan babaus d'explicar-los-hi tot [als de Madrid]"

Seria bo que d'això en prenguessin nota tots els impacients que creuen que amb un sol gest tot estaria dat i beneït, i tots els que l'acusen de no aconseguir allò que ells, governant abans, ni tant sols van pensar que fos aconseguible.

Si, com molts esperem i confiem, ve el dia que tornem a manar a casa nostra sense interferències de ningú, llavors segur que sortiran a la llum molts fets, moltes converses i acords entre bastidors, que aclariran perquè el procés es va fer d'una determinada manera i no d'una altra. Llavors serà el moment d'opinar i de judicar cadascú que en pensa. Fins llavors, però, cal anar molt en compte a no fer el joc a la claveguera calumniadora que fa tot el que pot per desmuntar les figures que creuen més "perilloses".

Segur que no serà pas la darrera vegada que, igual que ho faran altres, creuré precís de tornar a sortir "amb llança i escut" (com diuen uns vells versos) a defensar el president. "Un home normal", com diu Mn. Ballarin, amb defectes com tothom, però que lluita a pit obert per tots nosaltres, en unes circumstàncies d'entorn que hom no desitjaria ni al seu pitjor enemic.

Pere Grau

Autodidacta intensiu

Exiliat voluntari a Alemanya

Article publicat al diari EL MATI DIGITAL el dimecres 10 de juliol del 2013-07-11

La rendició de Granada del PSC

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, va dir ahir després de signar una proposta de reforma constitucional amb el PSOE a Granada: “La declaració de Granada d’aquest sis de juliol passarà a la història”. El líder dels republicans, Oriol Junqueras, ja ha respost ràpidament Navarro dient-li: "Certament. De fet... ja és història". En el mateix sentit Ernest Maragal ha lamentat el "pacte de rendició" que el PSC ha signat a Granada i especialment greu les declaracions de satisfacció del primer secretari socialista, Pere Navarro, a propòsit de la inclusió del concepte d'ordinalitat "tal i com es preveu en la sentència del Tribunal constitucional", es a dir "si Madrid ho autoritza" ha afegit Maragall. Amb aquest acord, el PSC valida la sentència contra l'estatut. La periodista Marta Lasalas ja preveia aquesta claudicació del PSC en el seu article, que va publicar el divendres passat i que podeu llegir tot seguit.

PSC i PxC

Les costures del PSC s’estan tensant per moments. El debat sobre el dret a decidir està provocant una autèntica tempesta dins d’una formació que durant dècades havia fet de la transversalitat un dels seus grans capitals. El trencament del grup socialista en la primera declaració sobiranista del Parlament va ser la imatge més gràfica de la dificultat amb què la formació de Pere Navarro està vivint aquest procés. Però gestos com absentar-se del Pacte nacional pel dret a decidir –fins i tot abans que ho fes Foment del Treball– han acabat de reblar el clau d’una gestió excessivament dubitativa i poruga.

I és en aquest context d’extrema preocupació dels socialistes per evitar una identificació excessiva amb la reivindicació del dret a decidir, que resulta encara més sorprenent la indiferència amb què aquesta formació ha acceptat fotografiar-se al costat de PxC en mocions municipals contràries a les aspiracions sobiranistes.

Fa un mes, l’ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, encapçalat per la socialista Núria Marín, va aprovar una moció del PP en contra de posar facilitats a una hipotètic referèndum convocat unilateralment pel govern català. Ho va fer amb el vot dels regidors del PSC, PP i PxC. Aquesta setmana, a Santa Coloma de Gramenet els socialistes s’han trobat sols, amb l’única companyia de la formació ultradretana d’Anglada, votant una iniciativa socialista a favor de la unitat d’Espanya. Ni tan sols el PP s’hi ha sumat.

L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya per nombre d’habitants i, per tant, un dels principals consistoris que governa el PSC. La seva alcaldessa és membre de l’executiva del partit, igual com l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, que va ser número tres de la llista del PSC en les darreres eleccions catalanes. No es pot considerar, doncs, aquests moviments com a anecdòtics atès que les seves protagonistes són persones de pes molt considerable dins del partit.

Tot plegat il·lustra un cridaner contrast: el contrast entre l’alarmada preocupació per no semblar excessivament sobiranista i la sorprenent indiferència davant perilloses aliances amb una formació d’ultradreta i xenòfoba.

Marta Lasalas

Periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el divendres 5 de juliol del 2013

L’Alicia no se’n surt

No sabem com acabarà tot plegat, però sembla que l’Alicia Sánchez Camacho s’ha ficat tota soleta en un laberint , embolic o merder, dieu-li com vulgueu, que ningú sap com acabarà. Ahir es va produir una nova volta de clau en aquest afer, quan el director de Método 3, Francisco Marco, va assegurar al jutge que investiga el presumpte cas d'espionatge, que la gravació de la conversa mantinguda per la presidenta del PPC i l'exparella de Jordi Pujol Ferrussola, Victoria Álvarez, en el restaurant La Camarga la va encarregar un "client habitual" de l'agència de detectius i que aquest ho va fer "en nom" d'Alícia Sánchez-Camacho. Sembla clar doncs que Sánchez-Camacho tenia "coneixement ple" de l'enregistrament. Llavors encara és més patètic el posat de super-woman que l’Alícia exhibeix dia si i dia també i que, com molt bé explica en l'article que podeu llegir més avall, sembla talment aquella “Reina de los mares” de la cançoneta de la nostra infantesa.

«La reina de los mares»

Quan jo era petit, les nenes cantaven una cançó que feia: “Soy la reina de los mares, y ustedes lo van a ver. Tiro mi pañuelo al suelo, y lo vuelvo a recoger”. Com poden observar pel contingut de la lletra, la cançoneta no pot ser més estúpida... o més intel·ligent. L’autor, ¿volia demostrar que molta gent es considera transcendental quan, de fet, les seves actuacions són d’allò més corrent? Aquesta cançó porta donant-me voltes pel cap des de ja fa temps. Concretament des que va entrar en l’escena política la senyora Sánchez Camacho.

Sempre m’ha sorprès que coneixent aquesta senyora la història del PP (anteriorment Alianza Popular i, encara més abans, partit dels tardofranquistes) es comporti com es comporta. O potser no coneix la història del PP perquè no s’ha llegit el llibre del senyor Joan B. Culla? No ho sé. La realitat és que mai he entès com podia gastar aquesta arrogància algú que, tots ho sabem, acabarà com un “kleenex” quan els de Madrid hagin acabat de mocar-se.

Jo entenc que algú senti la necessitat de defensar una Catalunya espanyola. I, en aquest sentit, els senyors de Ciudadanos es comporten correctament –a més de perseguir un fet lloable: la regeneració de la classe política–. Un pot pensar que una Catalunya independent pot perjudicar als seus ciutadans. Tot és possible. Però una cosa molt diferent és comportar-se com allò que el nostre diccionari defineix com “botifler” i que el senyor Coromines tant bé va comentar en el seu diccionari etimològic: “Sobrenom donat des del 1700 a la figura odiosa dels traïdors a la causa nacional, denominació comuna a totes les terres catalanes, en totes les quals ha estat comú que els caragirats s’escudessin en la conveniència de protegir llurs altes pretensions socials per mitjà de l’aliança amb els enemics externs del nostre poble”.

I aquí tenim la clau de volta, com és sovint, de la mà del senyor Coromines. La senyora Sánchez Camacho s’escuda en la conveniència de protegir llurs pretensions socials per mitjà de l’aliança amb els enemics externs del nostre poble. I ho fa amb una insolència que només els ignorants o els inconscients gasten. Ataca amb una verbositat de cotorra i mira “al tendido” com si acabés de “rematar la faena” per, finalment, acudir al amos (com l’endemà de les eleccions en les que només va guanyar un diputat) a que li donin el terròs de sucre corresponent. Després s’han succeït esdeveniments inevitables tenint en compte el comportament quotidià de l’individua en qüestió: dinarets per conspirar contra altres, demandes poc clares, retirades de demandes encara menys clares, etc.

La senyora Sánchez Camacho no és només un element que no convingui a la política catalana. Tot va més enllà: cap país necessita gent com ella que es dediqui a la política. I la qüestió ens hauria d’amoïnar: quin sistema ha permès que arribi on ha arribat una persona així? Com pot ser que faci tant de soroll i enrenou una nena, ja granadeta, que es limita a tirar el mocador a terra per després proclamar als quatre vents que l’ha recollit?

Xavier Roig
Enginyer i, a hores lliures, escriptor

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dimarts 2 de juliol del 2013

Mn. Ballarín al President Mas

Mossèn Josep Maria Ballarín ha fet una contundent defensa del procés independentista que viu Catalunya, en el nou llibre que ha escrit titulat "Pluja neta, bassals bruts", en el qual ha decidit parlar de política. En la forma d'una carta adreçada al President Mas, Ballarín fa un repàs molt gràfic d'episodis històrics i surt en defensa del president de la Generalitat per tal que condueixi el procés sobiranista, davant els atacs que ha rebut. L'autor de 'Mossèn Tronxo' aposta amb realisme escèptic de pagès per "una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa". Val la pena llegir la carta que publiquem tot seguit.

President

Amic Mas, no et tracto d'honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i honorabilitats.

De la mena que et costarà que la gent t'entengui, no tens res de l'èpica gloriosa del President Macià ni d'aquella follia urgellenca del malaurat Companys. I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.

No esperis que ningú t'acabi d'entendre en allò més bell que ets.

Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaries de la política del país.

Ets el tipus d'home més estrany que produeix la política d'aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d'ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairebé enlloc en aquest país i en el seu govern.

Ves què et dic, ets un home normal, la mena més estranya d'homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l'instint de mestre Pujol no l'enganyava.

De patac vas trobar-te amb aquells d'enllà. Com que no em ve d'una ratlla t'ho explicaré com un dels meus records del temps de la República. Discutint de l'Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya". Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d'Espanya" i feia l'elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d'Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.

Aquest era l'esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar mestre Franco.

Per no allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d'ençà de la transició, tots els governs d'enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.

I en aquestes vas sortir tu. Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans, i molt menys anant de gairell com l'edifici de Bankia, mai no serà capaç de saber què s'amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.

Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d'independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se'ns arronsa el melic tenint-ho per impossible.

I vet ací. Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.

Ja hi vam ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les eleccions. Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense els pollastrets de vuit rals t'han picotejat sense compassió ni respecte.

He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític. Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat, tu ets l'únic camí.

Tu ets l'únic camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T'han bastonejat, amb el que diuen els diaris d'enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se'ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.

Josep M. Ballarín

Capellà

Publicat al diari elSingulardigital.cat el dimarts 2 de juliol del 2013

Catalunya és poderosa

Manllevant l’estrofa que va cantar ahir Peret “Catalunya és poderosa, Catalunya té molt poder”, en el Concert per la Llibertat, es pot assegurar que l’espectacle d’ahir al Campo Nou és la primera baula de la cadena humana per la independència, que el proper 11 de setembre unirà la nostra Nació des del Pertús (Alt Empordà) amb Alcanar (Montsià). Peret, ahir doncs, va oficialitzar el canvi de majoria política a la societat catalana. En només vint anys aquest país ha abandonat la pau narcòtica d'aquella Barcelona subtilment castellanitzada, aquell Cobi estúpidament mut i innocu, aquella catalanitat autoritzada pel PSOE... I aquell mateix país s'ha tornat autoexigent i ambiciós. Només un govern espanyol cec i sord, pot negar avui la realitat de 90.000 persones cridant a favor de la llibertat, la independència i la democràcia. Un resum del que va viure un periodista digital que hi va ser, el podeu llegir més avall.

90.000 veus aclamen el rei

Una imatge: el mosaic Freedom Catalonia 2014. Espectacular. El clímax del “delirio independentista” del que parlen alguns diaris internacionals. És la imatge que volíem fer que donés la volta a tot el món. I de ben segur que la farà. Actuacions emotives, clam independentista i sobretot festa i convenciment de que això sortirà bé.

Lluís Llach -el rei- , i les seves cançons van omplir un Camp Nou que va resoldre l’etern dilema Llach-Serrat a favor del primer, del més compromès. L’altre ni hi era ni se l’esperava, com al PSC. Trist. Alguns crítics musicals comentaven en les darreres hores que al concert hi faltaven les grans estrelles emergents. Els artistes de moda, vaja, que encapçalen les llistes d’èxits: Manel, Els Amics de les Arts, Mishima... Això no va fer que el concert fos pitjor, perquè per sobre de tota aquesta gent, inclús de Llach, hi havia el clam. Era un concert de compromís, i al final els artistes compromesos amb Catalunya des de sempre son uns, mentre que els altres es dediquen a vendre discs.

Per altra banda va faltar gent que darrera hora es va desdir per pressions. Artistes reconeguts a l’Estat espanyol que havien que tenien por de que els cancel·lessin concerts. Pobres aquells que aleshores s’excusaven atacant-nos: “no es nuestra guerra”, “demasiado independentista” deia el canari Pedro Guerra. Fill meu, que no sabies on t’havies apuntat? va home va! Aquests son els que després veuran als concerts per la llibertat de Palestina, que per cert, aquests sí que van venir i van cantar per Catalunya.

Però el que tothom està esperant a banda de les cròniques del telenotícies, amb el pitet posat, son les portades dels diaris estrangers, començant per els de Madrid. És com sempre, un exercici divertidíssim. “Independentismo demodé en el Camp Nou” diu La Razón, “delirio independentista” El Mundo com hem esmentat abans. L’ABC dedica una portada a l’entrevista amb Aznar. Anant a veure els diaris de matriu espanyolista a Catalunya, observin com tant El Periódico com La Vanguardia, posen el concert en portada, i per compromís, amb una fotografia molt tèbia. En canvi els diaris plenament catalans, El Punt Avui i l’ARA, posen la foto que tocava posar, la del mosaic “Freedom Catalonia 2014”. I jo també hi vaig ser.

Oriol Jordan

Llicenciat en història i periodista digital

Article publicat a l'indirecte.cat el diumenge 30 de junydel 2013

L’enemic d’Artur Mas

Des de les files convergents s’han censurat recentment els “dubtes” sobre el procés sobiranista que ha generat a la Federació de CiU l’ínclit Josep Antoni Duran i Lleida. Fins ara la direcció de CDC havia procurat que les crítiques al secretari general de la federació es quedessin de portes endins. Però, davant del malestar generat a les bases per les declaracions del líder socialcristià durant les darreres setmanes, Lluís Corominas i Josep Rull van intervenir al consell nacional de Convergència per refermar el compromís amb la consulta i el procés. Sembla clar que les hores de Duran Lleida dins de l’UDC estan contades. Aquesta és la opinió del periodista Victor Alexandre que reflecteix en el seu article que podeu llegir a continuació.

L’enemic d’Artur Mas es diu Duran i Lleida

El principal enemic del president Mas no es diu Rajoy, ni Camacho, ni Rivera, ni Navarro, ni Millo, ni Lucena... Tots aquests, amb el seu nacionalisme espanyol, encara li donen més vida política i fan que, comparat amb ells, les seves ambigüitats independentistes quedin minimitzades. El veritable enemic del president Mas es diu Josep Antoni Duran i Lleida. Aquest és l’autèntic enemic. Però no pas perquè sigui diferent dels altres, sinó perquè va disfressat d’amic, i això el fa més perniciós.

Duran i Lleida és l’“amic” que tothom identifica amb les mateixes sigles que Mas; és l’“amic” que té quota al Parlament, als telenotícies i als altaveus mediàtics; és l’“amic” que cada vegada que obre la boca resta vots al seu soci de govern; és l’“amic” que amb les seves declaracions contra la independència en plena campanya electoral va restar escons a CiU; és l’“amic” espanyolista disfressat de catalanista que està en contra de la independència de Catalunya i que va anar a la manifestació de la Diada per desacreditar-la i per poder dir que els prop de dos milions de persones que hi havia eren tan autonomistes com ell. Duran és també l’“amic” que enamora la caverna espanyola i tots aquests grans referents de la llibertat dels pobles, que són Soraya Sáenz de Santamaría, Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro, Albert Rivera i Maurici Lucena; Duran és l’“amic”, en definitiva, que va dient que Artur Mas “és el seu president i el seu candidat”, però que contraprograma actes a Espanya, el mateix dia, per entelar els actes del seu estimadíssim president a Catalunya.

La pregunta és: per dir que Mas és el seu president, calia fer un acte el mateix dia a Madrid? Per dir que “el que digui Mas estarà ben dit”, calia convocar tots els mitjans de comunicació? Creu algú que aquestes anodines paraules tenien el més mínim interès per a cap periodista? Si la premsa de Madrid va anar a escoltar Duran va ser perquè tothom sabia que ell és l’aliat de l’espanyolisme i que aquell acte constituïa un boicot enverinat en tota regla contra el govern de Catalunya i, especialment, contra el procés independentista.

Duran no només és molt conscient que el seu projecte personal és incompatible amb la independència de Catalunya, també percep que el temps se li esmuny i gesticula tant com pot esperant que, arribat el moment –manca de majoria absoluta de Rajoy al Congrés espanyol– el Partit Popular li ho tingui en compte i li agraeixi els serveis prestats. I és que l’ambició d’aquest senyor és tan desmesurada que, com es va veure en les eleccions, està disposat a dinamitar fins i tot Unió per autosatisfer-se. És Unió, per tant, qui ha de decidir si vol connectar amb el gros de la societat catalana i esdevenir una força independentista o acompanyar Duran en la seva caiguda pel penya-segat i desaparèixer com a partit.

Així les coses, em sembla suïcida per a CiU la presència de Duran en una propera llista electoral. Una llista electoral catalana en el marc espanyol, és clar, ja que en una Catalunya independent, Duran, políticament parlant, no serà absolutament ningú. Això significa que CiU haurà de reflexionar i decidir què vol fer: o mantenir Duran, afavorint la sagnia de vots cap a Esquerra, o sacrificar-lo per salvar la federació. En altres paraules, cal que el president Mas, si vol donar versemblança al seu projecte nacional, és tregui Duran del damunt plantejant un ultimàtum a Unió. És a dir, que sigui Unió qui el sacrifiqui. I si, malgrat tot, no hi ha entesa, Convergència haurà de deixar Unió tota sola davant les urnes, cosa que significarà la seva mort. Unió, és clar, encara podria aixoplugar-se sota les faldilles del PP, però no podria evitar una fugida de militants cap a CDC, cosa que també acabaria essent letal. Hauran de decidir: o la fi de Duran i Lleida o la immolació de Convergència i Unió.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dimarts 18 de juny del 2013

Jordi Pujol no vol més peix al cove

Sempre pot ser interessant llegir les reflexions que un home de 83 anys com Jordi Pujol, pactista amb l’estat espanyol durant més de trenta anys, està fent darrerament envers el procés independentista. La setmana passada va escriure un editorial al seu butlletí del Centre d’Estudis que analitza amb detall aquestes relacions entre Catalunya i Espanya i la visió que un polític que va ser vint-i-tres anys President de la Generalitat amb el seu eslògan preferit del “peix al cove”, te avui de la nova Catalunya independent. Tot seguit podeu llegir-lo.

Quin projecte per a una Catalunya independent?

Sovint, quan es parla dels pros i contres de la independència sorgeix la pregunta: i com seria aquesta independència? Com seria una Catalunya independent? Com seria econòmicament, o socialment, o culturalment? Quina Catalunya, quina societat tindria, si s’assolís la independència?

Sembla una pregunta difícil de contestar. De fet, alguns la posen per crear dubtes sobre la conveniència de la independència. Però no és difícil de contestar.

Per què no és difícil de contestar? Perquè tots els sectors polítics que a hores d’ara reclamen el dret a decidir o la independència, durant més de trenta anys han participat en la configuració de la societat catalana actual. Amb projectes socials, polítics, econòmics i nacionals, no del tot coincidents però prou propers entre ells, per poder veure quina Catalunya voldríem construir si disposéssim del poder polític propi d’un estat independent, i ens poguéssim alliberar de l’ofec polític i financer que a hores d’ara imposa l’Estat espanyol. En qualsevol d’aquests aspectes la situació seria millor que la que ara progressivament se’ns va imposant.

Quines han estat les línies bàsiques de l’acció política a Catalunya durant els darrers trenta-cinc anys?

1. Un objectiu principal ha estat la implantació de l’estat del benestar. En tots els seus àmbits. És lògic que hagi estat així perquè ha estat norma del nacionalisme català, des de sempre, la idea que «Catalunya serà fidel a l’ideal de justícia social, o no serà».

Ara –aquí i a la majoria de països europeus– es viu un moment difícil a causa de la crisi econòmica general. Agreujat en el nostre cas per un tractament políticament hostil i financerament discriminatori. Que la independència o un canvi radical del sistema autonòmic canviarien substancialment. Probablement no d’avui per demà, però el canviarien.

2. Suport a l’economia productiva i a tot el que incrementi la seva competitivitat i capacitat d’internacionalització. D’acord amb la consigna de fa vint-i-cinc anys d’«El nostre món és el Món». Que ha tingut èxit –com ara s’està demostrant– però que se’n pot treure molt més profit. I jugant a fons la carta de les noves tecnologies. I de recerca. Com també ja estem fent. Amb iniciatives d’alta qualificació mundial en camps com la investigació mèdica, l’ICREA, o el sincrotró, o la supercomputació, la fotònica i l’enginyeria de materials.

3. Procurant mantenir el màxim possible d’equilibri territorial. El pes de Barcelona i el seu entorn creen una situació inevitable de predomini. Però durant els darrers trenta anys s’ha vist que això no és incompatible amb un desenvolupament intens de la resta del territori. La xarxa hospitalària, les comunicacions, el conjunt d’universitats, les implantacions industrials, la recuperació de comarques menys desenvolupades, el subministrament d’aigua arreu del territori i moltes més iniciatives impulsades per administracions de diversos colors polítics demostren que l’equilibri territorial forma part d’un programa de país, d’acceptació i d’impuls generals.

I això ha estat així sense desatenció envers Barcelona. Afortunadament. Perquè només una Barcelona potent pot ser la “force de frappe” que Catalunya necessita. En tots els sentits.

4. Catalunya té uns elements bàsics de la seva personalitat col·lectiva que són la llengua, la cultura, la memòria històrica. N’hi ha més, però aquests són molt principals. La llengua i la cultura són dos elements diferencials de màxima importància que, per tant, haurien de rebre molta atenció en una Catalunya independent. Però tenint en compte que a Catalunya hi ha dues llengües que han de ser objecte d’atenció. I no perquè totes dues siguin oficials, sinó perquè el català és llengua pròpia de Catalunya i perquè el castellà és la llengua familiar de molts catalans. La situació demogràfica, l’equilibri o desequilibri lingüístic dels mitjans de comunicació, el caràcter de llengua pròpia del català, etc., són fets que cal tenir en compte. Però l’objectiu és que al cap d’un cert temps de viure a Catalunya el català i el castellà siguin entesos i assumits per tothom.

5. De fet, un element bàsic i principal del projecte de país d’una Catalunya independent és la preservació i l’enfortiment de la cohesió de la societat catalana. I el reforçament de la convivència. A les antípodes del neguit que en aquest sentit vol crear el discurs dominant a Espanya. El discurs del «os van a echar», que no respon al que ha estat des de fa dècades l’actitud de Catalunya. Catalunya ha estat i serà un país integrador. On «català és tota persona que viu i treballa a Catalunya».

Aquesta ha estat la nostra força i el nostre orgull.

O sia que, resumint, es pot dir que:

1. Una Catalunya independent tindria com a objectiu la consolidació del model social europeu de l’estat del benestar, de la modernització de l’economia i de la projecció internacional.

2. Reforçaria tot el que signifiqués identitat pròpia, i també cohesió, integració social i respecte a la realitat plural catalana.

3. De fet, les institucions i la societat catalanes ja treballen des de fa dècades en aquestes dues línies. Però ara no ho podem seguir fent adequadament amb la situació política i financera que l’Estat espanyol està imposant i amb la no dissimulada voluntat que sigui veritat allò que ens diuen en els més alts nivells de la política espanyola: «Dentro de dos generaciones todo esto se habrá acabado».

Tot plegat ha obligat a un canvi d’actitud també a Catalunya.

Jordi Pujol

President de Catalunya (1980-2003)

Editorial del Butlletí 343 del CEJP del dimecres 12 de juny del 2013

Dret a parlar en català

La Plataforma per la Llengua ha presentat aquest dimecres l'informe 'En español o nada', un dossier de més de vuitanta folis que recull quaranta casos documentats de discriminació lingüística greu a catalanoparlants per part de les administracions públiques. Des de la parella a qui se li va negar el dret a contreure matrimoni en llengua catalana fins a les intimidacions d'agents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional espanyola, l'informe posa de manifest que els ciutadans dels territoris de parla catalana no tenen garantits els drets lingüístics reconeguts en l'ordenament jurídic, i també demostra que encara hi ha ciutadans que s'arrisquen a ser discriminats, vexats i, fins i tot, agredits físicament per utilitzar el català davant les instàncies públiques. El problema és ben actual, només cal recordar les noticies sobre detencions, intimidacions, retencions, agressions, imposicions i maneres barroeres per imposar l’espanyol arreu dels Països Catalans per part dels cossos de seguretat espanyols.

Si voleu llegir l’informe complert, aneu a

http://www.grupnaciodigital.com/redaccio/arxius/documents/1371060949Informe_discriminacions_ling__stiques_07-13.pdf

“En español o nada”

Aquesta frase, a alguns els pot recordar els llargs anys de la dictadura franquista, on la llengua i la cultura catalanes eren prohibides i perseguides de manera planificada i sistemàtica. Una situació que, en principi, hauria d’haver quedat superada per la democràcia, l’ingrés de l’Estat espanyol al Consell d’Europa, a la Unió Europea, etc. Però després de més de 30 anys de democràcia, els actes i situacions de discriminació cap a la llengua catalana i els catalanoparlants per part de funcionaris i representants de l’Estat es mantenen. Succeeixen amb una regularitat en el nombre de casos i en la freqüència temporal que fan que no puguem justificar-ho dient que són situacions anecdòtiques.

En tots els països democràtics els ciutadans tenen dret a dirigir-se oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin davant els treballadors de l’Administració pública i del servei públic. A Catalunya encara avui es viuen, i toleren, situacions de discriminació per parlar en català. Dic toleren perquè el mateix Estat no actua per tal de no només prevenir-les (fet que implicaria un plus de sensibilitat que actualment sembla difícil), sinó per perseguir-les quan tenen lloc.

Per evidenciar i denunciar aquests fets, la Plataforma per la Llengua ha elaborat l’informe “En español o nada” on es reuneixen 40 casos greus de discriminació lingüística a les administracions públiques. És una tria de 40 casos que hem recollit a la Plataforma per la Llengua, i que considerem greus, i en alguns dels quals hem intercedit. Aquest informe es presentarà en un acte el dia 12 de juny a les 19.00 als Lluïsos de Gràcia (Barcelona).

A la nostra entitat ens arriben moltes més informacions de casos i situacions (controls de policia, punts fronterers, oficines d’atenció ciutadana, etc.). Fins i tot en els casos en què hem intercedit per tal que arribin a instàncies parlamentàries com ara el Congrés dels Diputats, la resposta oficial sempre ha estat negar-ho i fins i tot acusar la víctima. Com deia al començament, som al segle XXI i en principi els valors democràtics i el respecte per les lleis catalanes i per la llengua pròpia del país haurien d’estar garantides. El que passa és que la realitat és tossuda i a la pràctica això no és així. El paper de les entitats de la societat civil, d’organitzacions com la Plataforma per la Llengua és importantíssim per denunciar aquestes situacions i no permetre que ni s’acceptin amb normalitat ni es tractin de manera frívola. Per compromís amb una societat justa i democràtica ni ens ho podem permetre ni, en la mesura de les nostres possibilitats, ho permetrem.

Daniel Mundet

Plataforma per la Llengua.

Enquestes i realitats

Aquesta setmana s’ha publicat una enquesta en la que, per primera vegada, ERC supera a CiU en intenció de vot. Tothom fa les seves valoracions, interpretacions i anàlisis més o menys interessats. Quan es parla de la influència que les retallades poden tenir en aquestes enquestes i valoracions dels partits, potser caldria fer memòria, que durant set anys va governar Catalunya una coalició de tres partits (entre ells ERC) que van gastar el diners que no tenien i que per aquest motiu, ara els catalans hem de patir unes retallades que ningú vol. En el darrer Ple del Parlament s’ha presentat l’informe de la Sindicatura de Comptes de l’any 2010 (darrer any del tripartit) que fou debatut i aprovat gairebé per unanimitat de tots els partits. Si no vàreu poder seguir el debat o no coneixeu aquest informe val la pena que llegiu l’article titulat “Testament obert”, que publiquem més avall, escrit per un economista en Josep Gabarró i on totes les dades provenen del informes de la mateixa Sindicatura de Comptes.

Testament obert

Com en aquelles herències que no es coneixen fins que no s'obre el testament, la veritable herència del govern tripartit no l'hem coneguda fins fa pocs dies. La Sindicatura de Comptes ha emès l'Informe sobre el Compte General de la Generalitat de Catalunya de l'exercici 2010, i per tant el testament del tripartit s'ha fet públic i tots els catalans l'hem pogut conèixer.

Després de les eleccions catalanes de novembre de 2010 i durant el traspàs de poders, les discussions sobre dèficit i endeutament van ser intenses i contradictòries, i les van recollir exhaustivament els mitjans de comunicació. La immediatesa de l'actualitat informativa fa que l'aclariment d'aquell ball de xifres, dos anys després, ja no tingui el mateix interès. Tot i això les dades són significatives i cal treure'n conclusions.

Situem-nos en context. Any 2010. Feia dos anys que havia esclatat la crisi econòmica i financera. Els governs de tots els països ja parlaven de contenció. La mateixa Generalitat de Catalunya anunciava plans d'austeritat. Plans que, com veurem, van ser incapaços d'aplicar.

Dèficit públic . El govern de la Generalitat el 2010 va continuar gastant sense control generant un dèficit de 8.352 milions d'euros calculats d'acord amb els criteris del Sistema de Comptabilitat Europeu (SEC95). Això suposà un 4,22% de dèficit sobre el PIB català. Recordem que avui per avui, si no es modifica a l'alça, com seria de justícia, el límit de dèficit està en el 0,7%. La diferència és evident.

Endeutament . L'any 2003 el deute total viu de la Generalitat era de 17.364 milions d'euros. Com tothom sap, els anys dels dos tripartits aquest endeutament es va incrementar exponencialment. L'any 2009, ja en plena crisi econòmica, el deute era de 34.079 milions d'euros (amb un increment de més de 6.000 milions d'euros respecte al 2008). L'exercici 2010, quan ja tothom parlava de contenció i austeritat, el deute total viu de la Generalitat de Catalunya va incrementar-se encara un 26,4%, pujant fins als 43.063 milions d'euros. Aquesta és la hipoteca de generacions de catalans.

Contractació de personal . També malgrat la situació de crisi, i les dificultats que ja s'albiraven, el tripartit va seguir contractant personal. L'any 2009 es van contractar 2.225 nous treballadors públics i 2.323 més l'any 2010. Està clar que no hi va haver cap propòsit de control tampoc en aquest aspecte. A més es detecta un transvasament intern de treballadors. Disminueixen els eventuals, interins i laborals i s'incrementa significativament el nombre de funcionaris. El 2010 va ser un any de consolidació de places funcionarials. Des del 2011 la Generalitat ha suspès l'oferta pública i no ha pogut treure cap més convocatòria de places.

Despeses projectades cap al futur . L'any 2009 el tripartit ja va deixar compromisos de despesa diferida cap al futur per valor de 64.325 milions d'euros. Una quantitat incomprensible si tenim en compte que l'any 2004 aquesta xifra era de 6.811 milions d'euros. Doncs bé, l'any 2010 el govern de la Generalitat es va superar i va incrementar aquest compromisos, ja escandalosos, en un 26% fins als 79.502 milions d'euros. Això vol dir que en només sis anys de govern tripartit els compromisos de despesa diferida es van multiplicar per 11. La Generalitat té compromesos pagaments d'inversions diferides i càrregues financeres fins al 2108. Sí, no és un error: 2108. Els venciments del deute i de les despeses diferides són les pedres a la motxilla de Catalunya que no permeten fer front a necessitats avui dia socialment imprescindibles.

Ni José Montilla va tenir la valentia política d'Artur Mas, ni Antoni Castells va exhibir el rigor econòmic que ha demostrat Andreu Mas-Colell. Catalunya va malbaratar tres anys des del començament de la crisi, i aquesta irresponsabilitat va posar en risc el nostre benestar. Som un país poc donat a l'autocrítica i ningú l'espera per part dels responsables d'aquell desgavell econòmic. La gent es queixa, amb raó, de l'actual situació de Catalunya, però el que no s'entén és que darrere la pancarta de les protestes hi trobem els que van arruïnar el país.

Les dades d'aquest article provenen dels informes de la Sindicatura de Comptes sobre els Comptes Generals de la Generalitat de 2010, 2009 i 2003, que es poden consultar al web www.sindicatura.org.

Josep Gabarró i Rivelles

Economista

Article publicat al diari El Segre el dimarts 16 d’abril del 2013