Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 d’abril 2009

Selecions Esportives Catalanes


Boicot a Madrid 2016



La Unió Catalanista de Sabadell, dona suport a totes les iniciatives, reivindicacions i tot allò que enforteix el Moviment Catalanista, reforça la Identitat del nostre Poble i forma patriotes disposats a aconseguir la Independència de Catalunya.

D’una manera especial volem Informar, Persuadir i Mobilitzar a tots els ciutadans de Catalunya per aconseguir el reconeixement internacional de les

SELECCIONS ESPORTIVES CATALANES

que l’Estat Espanyol, impedeix amb tots els seus mitjans (i els nostres impostos).

Per aquests motius proposem un Boicot a la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics, fins que Catalunya pugui tenir Seleccions Esportives pròpies. També volem denunciar l’actitud servil i estúpida del Sr. Carod-Rovira en proclamar el suport a Madrid, com a seu dels Jocs Olímpics, a canvi de res.

El suport a la Candidatura de Madrid a les Olimpíades, només es pot donar, si el Govern Espanyol accepta (encara que sigui a contracor) i no impedeix directament o indirectament, utilitzant les Federacions Espanyoles, l’existència de Seleccions Catalanes en tots els esports i que puguem competir internacionalment sense cap mena de restricció i amb els nostres símbols Nacionals.

Mentre el Govern Espanyol ens impedeixi disposar de Seleccions Esportives Catalanes, la Generalitat i el Poble de Catalunya han de boicotejar la candidatura de Madrid com a seu dels Jocs Olímpics.

Sense complexes i amb la cara ben alta !

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Carta enviada per l'IPS a tots el adherits a l'UCS el mes d'abril de 2009.


20 d’abril 2009

La bandera espanyola continuarà onejant a Montjuïc


PP i PSC són el mateix


El pacte entre el PSC i el PP per convertir el castell de Montjuïc en "un centre de la pau", vigilat per l'exèrcit espanyol, portarà cua. A partir d'ara, quan Montilla recorri a la cantarella del pacte de CiU amb el PP, els nois de Mas podran respondre-li que quan la dreta catalana pacta amb la dreta espanyola aboleix la mili obligatòria, mentre que, quan l'esquerra espanyola pacta amb la dreta espanyola, el que fa és legitimar tres segles d'ocupació militar i repressió. Després d'aquest pacte per la mínima, queda clar que el PSC i el PP són el mateix. Queda clar que si el PSC no pacta més amb el PP -per exemple a la Generalitat- és perquè no sumen prou encara, i que si els partits catalans no s'espavilen acabaran devorats per l'enganyifa patriòtico-burocràtica que torna a ser Espanya, mort el somni de la Transició. La deriva del PSC recorda la del partit lerrouxista. Vull dir que el PSC cada dia és més de dretes, més espanyolista i cada dia s'assembla menys a un partit i més a una oficina de col·locació. Les preferències del PSC per la dreta espanyola, que té una tradició d'explotació, fanatisme i privilegi, davant la dreta catalana que, com a mínim, ha produït riquesa i ha pagat sempre el sou als treballadors, és la demostració que l'eix social és una pura farsa i que la Transició no ha passat per l'Ajuntament de Barcelona. Per això, l'alcalde troba tan normal, ara que hi ha crisi, utilitzar els nostres diners per netejar les vergonyes de l'exèrcit i tapar les mentides de Zapatero amb una remodelació del castell que no canvia ni restitueix res.

Enric Vila
Llicenciat en Història i Doctor en Periodisme

Article publicat al diari AVUI el divendres 17 d’abril del 2009.

13 d’abril 2009

Montilla: l'encarregat que vigila el tros ?


El convergent que estima Montilla


Passejava a prop de Catalunya Ràdio i vaig trobar-me amb un il·lustre ciutadà, durant anys polític convergent amb càrrec. Amb aquest bon home, que ara ja no té el protagonisme d’abans, vam comentar breuement el panorama del moment i, de cop i volta, em clava: “Però en Montilla no ho fa tan malament, és correcte i no fa coses estranyes, té una manera de fer tranquil·la...”. Diria mentida si digués que em va sorprendre molt aquesta expressió, perquè ja em conec la fauna del país. Vaig saber, poc després, que el convergent en qüestió ha estat cridat a integrar una comissió de savis creada pel Govern de la Generalitat, la qual cosa explicaria les seves paraules. La vanitat és motor de la bèstia. Però tot plegat és encara més trist: estic segur que la criatura pensa, de debò, que Montilla aprova l’examen. I no és l’únic, malgrat les evidències. De propagandistes de les virtuts de Montilla n’hi ha més dels que sembla.

El mateix empresari que fa un moment t’ha comentat que el president Montilla és un personatge que no té conversa, i que pot passar-se tot un sopar sense dir res de substancial, t’acaba assegurant que “aquest home, al capdavall, va fent”. En què quedem, senyor empresari? Aquesta mena de judicis tan desfigurats i tan absurds sobre l’actual president de la Generalitat assenyalen –en la meva modesta opinió- tres coses: a) Hem perdut la capacitat d’avaluar la realitat i preferim moure’ns entre ombres i tocant el flabiol; b) la nostra classe dirigent és poruga i està massa acostumada a rebre el favor dels de dalt en comptes de provocar canvis amb audàcia; c) la propaganda del PSC sobre les fantàstiques virtuts del seu líder ha acabat fent forat entre alguns cercles. Així les coses, l’aparell socialista (amb l’ajut de ximples com el convergent anònim que esmento) aspira a sedimentar el següent argument: el tripartit ha tingut problemes per culpa d’ICV i d’ERC, però Montilla ha salvat els trastos i cal que obtingui una segona oportunitat.

Ja es veu a venir l’ensarronada del carrer Nicaragua. El que fa riure és que col·laborin en aquesta operació persones que saben les quatre regles i que, a més, són víctimes objectives de les polítiques del PSC i del tripartit. El prestigi del Montilla president és un dels mites més colossals de la nostra vida pública. La veritat és que Madrid se’l rifa cada dia (vegeu el recent canvi de ministres) i que els seus socis no li permeten tocar cap peça del Govern. Això és un president o és un encarregat que vigila el tros? Val a dir que Montilla, en canvi, és un perfecte timoner del seu partit, però qui sap fer cabassos no ha de saber fer cistells, necessàriament. Com a president, Montilla és gris, escàs, prim i buit. A més de ser un dirigent lligat de peus i mans pel PSOE i la Moncloa.

“No ho fa tant malament”, diuen els carallots. El fet cert és que Montilla no fa res, no pren cap decisió important, no malda per dominar la realitat, no fa cap esforç per assolir èxits en la defensa dels interessos de Catalunya. Res de res. Només deixa passar el temps i calla. Com si el silenci acredités la seva inacció.

Francesc-Marc Álvaro
Periodista i assagista.
Professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (URL)

Article publicat al diari digital elSingulardigital.cat, el dilluns 13 d’abril de 2009

06 d’abril 2009

Els pactes post-electorals


L’estranya parella


Aquests dies el PP i el PSOE estan pactant a Euskadi la formació d’un nou govern que, segons sembla, només està pensat per extirpar la crosta nacionalista basca, doncs els pactes d’aquesta estranya parella serviran al país basc per, entre altres coses: canviar els límits geogràfics del mapa del temps a Euskal Telebista o que els pares dels alumnes puguin escollir la llengua oficial d'escolarització. Aquesta situació la coneixem molt bé el catalans, que ara podríem preguntar al president Montilla: com el líder d’un PSC que en les darreres eleccions ens feia la por de que, si no guanyaven ells “tornaria el PP”, i també com el president d’un tripartit “catalanista i d’esquerres” justifica aquest front espanyolista contra el nacionalisme basc? Crec que ara, el president català, s’ha empescat un curiós acudit: el pacte basc és bo perquè fa possible l’alternança. Fantàstic!. Ara només cal que el PSC-PSOE apliqui aquest mateix raonament a totes les institucions i àmbits de poder on els socialistes manen des de fa dècades i només s’alternen entre ells, com per exemple l’Ajuntament o la Diputació de Barcelona.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Carta publicada als diaris La Vanguardia, Diari Sabadell i Avui+Sabadell el divendres 3 d’abril de 2009

04 d’abril 2009

Amunt, Avant, Visca Catalunya Lliure!! (*)


Encara hi pàtria, admirat senyor Carrasco, encara hi pàtria.


Se’ns acumulen les bones notícies, estimat Sr. Carrasco i Formiguera. El dissabte 7 de març, deu mil catalans anaren a proclamar a Europa que existim, encara. Fa poques setmanes, companys del vostre partit han constituït l’associació Sobirania i Justícia. Ara, Honorable senyor, toca el torn a aquest digital, elmatidigital.cat.

Us faria gràcia llegir-lo, aquest digital. A mi em recorda vagament aquell L´Estevet que vós vau impulsar i que us va costar el primer viatge a la presó de Burgos. Del segon, ja no sortiríeu dempeus. A L´Estevet, “setmanari nacionalista i popular” vau fixar unes fites ben senzilles: “Pàtria i llibertat”. Vós hi escrivíeu amb un pseudònim, La Bugadera i vau mantenir-hi una secció “Tornant del mercat”, on criticàveu el tímid regionalisme lligaire i l’Espanya opressora i reclamàveu audàcia i valentia a les noves joventuts de catalans. Quines belles paraules! No són justament les mateixes que inspiren avui aquest web?

La Dictadura de Primo de Rivera va caure i vós vau representar al Pacte de Sant Sebastià el que aleshores era el vostre partit, Acció Catalana. En vau escriure un llibret, del que sempre m’ha agradat recordar aquest paràgraf: “Catalunya, com a poble que té pendent de resolució la seva llibertat, la seva vida com a poble, l’hora no pot ésser de cap manera la d’una part dels catalanistes; pot, deu, ha d’ésser, l’hora de tots els catalans”. L’hora de tots els catalans! Avui, com vuitanta anys enrere, la seguim anhelant, aquesta hora, l’hora de tots els catalans. Sovint se’ns encomana el pessimisme, de vegades pensem roïnament que no hi ha res a fer, però de sobte l’ànima del poble batega de nou, s’alça, s’exalta, demana pas. Deu mil catalans van anar a Brussel·les en un acte que segur que ens hi haguéssiu acompanyat, no en tinc cap dubte coneixent-vos. L’hora dels catalans passava aquell dia per la Grand Place. Joves i vells, esquerrans i convergents, reagrupats, matinaires i de la CUP, tant se val, deu mil catalans cridaven el mateix que vós vau cridar tota la vostra vida: llibertat per la pàtria!

I va arribar la República, honorable senyor, i vós vau restar al costat del vostre amic, el President Macià, i quan després vau ingressar a la Unió Democràtica, amb els vostres companys Vila Abadal, Trias Peitx, Romeva, Serrahima, Roca Caball, vau estar també sempre defensant el somni de la democràcia, la República i Catalunya. Un somni impossible?. En un acte de vilesa monstruosa, ja començada la guerra civil, quan us enviaren en missió oficial al País Basc, us van detenir i, en aquell fatídic 1937, us van tornar a portar a la presó de Burgos.

Anys després un historiador que us estima, l’Hilari Raguer va reconstruir aquells dies de passió. No crec que hi ha hagi ningú al món que no s´hagi commogut en llegir les vostres últimes hores de vida. Vau administrar la vostra pròpia missa, la missa “pro agonizantibus”, amb el pare Romanyà, que us va acompanyar després fins al pati de la presó. Besàveu un santcrist i no vau voler que us embenessin els ulls. Amb els vostres ulls néts i clars, vau mirar l’escamot d’afusellament i vau exclamar: “El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: Visca Catalunya lliure!”. Diu el Pare Raguer que vau poder encara murmurar “Jesús, Jesús” . Després es va sentir el crit de “Fuego!”. I es va fer el silenci.

Vau caure cridant Visca Catalunya lliure. Com podríem oblidar-ho?. Per això avui som molts els que ens aixequem cridant el mateix: Visca Catalunya lliure. Sentim arribar de nou una nova hora, la vostra, la nostra, l’hora de tots els catalans. Us recordem ara més que mai, Honorable senyor, i us sentim a prop, xiuxiuejant-nos a l’orella les mateixes paraules que vós vau escriure:” si ajuntem l’esforç de tots, sense por a dificultats i amb la generositat de tots els sacrificis, no haurem de trigar a recollir el fruit i veurem sortir per la nostra Pàtria, per Catalunya, l’alba resplendent de la seva independència”. Encara hi pàtria, admirat senyor Carrasco, encara hi pàtria.

(*) Frase pronunciada per Manuel Carrasco i Formiguera el 9 d’abril de 1938, pocs segons abans d'ésser afusellat.

Article publicat a elmatidigital.cat, el dimecres 1 d’abril de 2009