Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




04 d’abril 2009

Amunt, Avant, Visca Catalunya Lliure!! (*)


Encara hi pàtria, admirat senyor Carrasco, encara hi pàtria.


Se’ns acumulen les bones notícies, estimat Sr. Carrasco i Formiguera. El dissabte 7 de març, deu mil catalans anaren a proclamar a Europa que existim, encara. Fa poques setmanes, companys del vostre partit han constituït l’associació Sobirania i Justícia. Ara, Honorable senyor, toca el torn a aquest digital, elmatidigital.cat.

Us faria gràcia llegir-lo, aquest digital. A mi em recorda vagament aquell L´Estevet que vós vau impulsar i que us va costar el primer viatge a la presó de Burgos. Del segon, ja no sortiríeu dempeus. A L´Estevet, “setmanari nacionalista i popular” vau fixar unes fites ben senzilles: “Pàtria i llibertat”. Vós hi escrivíeu amb un pseudònim, La Bugadera i vau mantenir-hi una secció “Tornant del mercat”, on criticàveu el tímid regionalisme lligaire i l’Espanya opressora i reclamàveu audàcia i valentia a les noves joventuts de catalans. Quines belles paraules! No són justament les mateixes que inspiren avui aquest web?

La Dictadura de Primo de Rivera va caure i vós vau representar al Pacte de Sant Sebastià el que aleshores era el vostre partit, Acció Catalana. En vau escriure un llibret, del que sempre m’ha agradat recordar aquest paràgraf: “Catalunya, com a poble que té pendent de resolució la seva llibertat, la seva vida com a poble, l’hora no pot ésser de cap manera la d’una part dels catalanistes; pot, deu, ha d’ésser, l’hora de tots els catalans”. L’hora de tots els catalans! Avui, com vuitanta anys enrere, la seguim anhelant, aquesta hora, l’hora de tots els catalans. Sovint se’ns encomana el pessimisme, de vegades pensem roïnament que no hi ha res a fer, però de sobte l’ànima del poble batega de nou, s’alça, s’exalta, demana pas. Deu mil catalans van anar a Brussel·les en un acte que segur que ens hi haguéssiu acompanyat, no en tinc cap dubte coneixent-vos. L’hora dels catalans passava aquell dia per la Grand Place. Joves i vells, esquerrans i convergents, reagrupats, matinaires i de la CUP, tant se val, deu mil catalans cridaven el mateix que vós vau cridar tota la vostra vida: llibertat per la pàtria!

I va arribar la República, honorable senyor, i vós vau restar al costat del vostre amic, el President Macià, i quan després vau ingressar a la Unió Democràtica, amb els vostres companys Vila Abadal, Trias Peitx, Romeva, Serrahima, Roca Caball, vau estar també sempre defensant el somni de la democràcia, la República i Catalunya. Un somni impossible?. En un acte de vilesa monstruosa, ja començada la guerra civil, quan us enviaren en missió oficial al País Basc, us van detenir i, en aquell fatídic 1937, us van tornar a portar a la presó de Burgos.

Anys després un historiador que us estima, l’Hilari Raguer va reconstruir aquells dies de passió. No crec que hi ha hagi ningú al món que no s´hagi commogut en llegir les vostres últimes hores de vida. Vau administrar la vostra pròpia missa, la missa “pro agonizantibus”, amb el pare Romanyà, que us va acompanyar després fins al pati de la presó. Besàveu un santcrist i no vau voler que us embenessin els ulls. Amb els vostres ulls néts i clars, vau mirar l’escamot d’afusellament i vau exclamar: “El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: Visca Catalunya lliure!”. Diu el Pare Raguer que vau poder encara murmurar “Jesús, Jesús” . Després es va sentir el crit de “Fuego!”. I es va fer el silenci.

Vau caure cridant Visca Catalunya lliure. Com podríem oblidar-ho?. Per això avui som molts els que ens aixequem cridant el mateix: Visca Catalunya lliure. Sentim arribar de nou una nova hora, la vostra, la nostra, l’hora de tots els catalans. Us recordem ara més que mai, Honorable senyor, i us sentim a prop, xiuxiuejant-nos a l’orella les mateixes paraules que vós vau escriure:” si ajuntem l’esforç de tots, sense por a dificultats i amb la generositat de tots els sacrificis, no haurem de trigar a recollir el fruit i veurem sortir per la nostra Pàtria, per Catalunya, l’alba resplendent de la seva independència”. Encara hi pàtria, admirat senyor Carrasco, encara hi pàtria.

(*) Frase pronunciada per Manuel Carrasco i Formiguera el 9 d’abril de 1938, pocs segons abans d'ésser afusellat.

Article publicat a elmatidigital.cat, el dimecres 1 d’abril de 2009