Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 d’agost 2009

Dues pedres a les sabates


Els "èxits" del tripartit


El Govern tripartit català s'ha fonamentat en dues qüestions que ha convertit, de forma propagandística, en els seus principals èxits. Un n'és el nou model de finançament, i l'altre n'és l'Estatut.

El finançament ha estat objecte d'una de les majors campanyes publicitàries que es recorda en la història de Catalunya. D'aquesta manera s'ha convertit en èxit un monumental fracàs. Mitjançant aquesta campanya de manipulació, que ha estat un autèntic frau, s'ha intentat donar la imatge que aquest sistema implica grans beneficis.

D'entrada, el primer benefici és que la Generalitat haurà de tornar diners a l'administració espanyola. El sistema es fonamenta en els ingressos tributaris, i si aquests ingressos disminueixen, el sistema entra en números vermells.

Cada any, l'administració espanyola calcula els ingressos tributaris que rebrà i avança a les comunitats autònomes una quantitat en funció d'aquest càlcul. En èpoques de creixement econòmic, com fins ara, aquest càlcul era inferior al que després recaptava l'Estat, i per això havia d'afegir una quantitat al que ja havia avançat.

Tanmateix, en èpoques de crisi, com l'actual, passa exactament el contrari. És a dir, el càlcul partint del qual s'avancen unes quantitats a les comunitats, resulta que és superior al que després es recapta realment. Per tant, les comunitats han de tornar diners.

La ministra d'Economia ja ha anunciat que el deute de les comunitats amb l'administració espanyola, per l'aplicació d'aquest mecanisme, és d'uns 6.000 milions d'euros. No s'ha donat oficialment la xifra que correspon a Catalunya, però podria ser d'uns 750-800 milions d'euros.

Aquest és el primer èxit del tripartit, consistent en negociar un sistema de finançament que, en èpoques de crisi, es torna en contra de les comunitats autònomes, com ha passat ara. Quan ha començat a entrar en vigor, el primer resultat és que Catalunya ha de tornar diners a l'administració espanyola.

El segon èxit és l'Estatut, que va ser votat de forma favorable per una part molt petita del cens electoral. Aquest fet no deslegitima legalment el text, però és evident que li treu molta legitimitat política. De fet, la realitat és que són molt pocs els catalans que van donar el seu suport a aquest text.

Però, a més, aquesta norma, producte d'una considerable retallada de l'Estatut que va aprovar inicialment el Parlament, pot experimentar ara un altra àmplia retallada amb la sentència que ha de pronunciar el Tribunal Constitucional.

Estem davant d'un altre èxit, acompanyat, també en aquest cas, per una altra descomunal campanya de manipulació de l'opinió pública i de falsejament de la realitat per convertir un enorme fracàs en un triomf.

En espera de la sentència del Constitucional, Montilla demana silenci; l'autèntic vicepresident polític de la Generalitat, Antoni Castells, no ho respecta i ja ha qüestionat la sentència demanant fer front a una retallada; Josep Lluís Carod Rovira demana una mobilització; la direcció d'Esquerra Republicana contradiu Carod Rovira i demana calma, i Iniciativa per Catalunya, com sempre, espera a veure qui guanya la pugnar per apuntar-se al cavall guanyador, amb l'esperança que el guanyador sigui Montilla.

Com es veu, la unitat del tripartit és un altre èxit de Montilla, que s'uneix al finançament i a la realitat d'un Estatut retallat, sense suport ni legitimació política i en espera d'una nova retallada. A més, a Montilla, ja no li fan cas ni al seu partit. Aquest és el Govern de Catalunya i aquesta és la situació.

Antonio Galeote
Periodista.
Director del diari digital Diario Ibérico


Article publicat al diari digital e-Noticies el dissabte 29 d’agost del 2009

16 d’agost 2009

Relaxem -nos a l’agost


Sobiranes vacances

Com faríem les vacances si tinguéssim la independència? Sap greu desenganyar-vos, però em temo que tindríem els mateixos dies de festa que tenim ara; i si fem cas d'allò de la laboriositat catalana, potser encara menys. Però hi guanyaríem en molts i destacats descobriments.

Crec que nosaltres viatjaríem més a gust per Espanya, sense cap atac de fetge en veure les grans autovies i el trens ràpids i els aeroports de primera que s'hi fan. Ens semblaria molt correcte que es gastessin els seus quartos en allò que triessin. I Madrid ens faria cara de gran ciutat, animada i potser fins i tot atractiva, no pas aquesta fila de gran atracadora que ens fa ara. Descobriríem que bonic que és passejar sense ser víctimes de res.

Els espanyols vindrien a estiuejar a la República Catalana, i en marxarien ben contents. En lloc de rondinar pels rètols i les converses que no entenen, s'esforçarien un pèl. Trobarien que Lleida s'assembla mooolt a Lérida, molt més que no pas Köln a Colònia, i n'estarien del tot encantats. Descobririen que el català, parant bé l'orella, es pot seguir amb facilitat, i se sentirien ben cultes.

Admirarien els nostres parcs naturals, els paisatges, les platges i els monuments cuidats amb els impostos del país (els quals com sempre serien excessius però es quedarien a casa). Ja no dirien coi, aquests catalans quins avars i quins explotadors d'obrers hispans. Dirien oh, aquests catalans, que pencaires i que llestos i quin amor propi. Amb un poc de sort, alguns espanyols fins i tot aprendrien a respectar-nos, i es lamentarien d'haver-nos perdut per haver tibat massa la corda. I descobririen que bonic que és passejar per plaer, oblidant el conqueridor que porten dins el cos.

Però també hi perdríem. Ja no tindríem les botigues de souvenirs farcides fins dalt de toros, balladors cordovesos i castanyoles. I és possible que un dia tràgic, Déu no ho vulgui, acabéssim perdent també aquells barrets d'ala ampla i boletes, typical Spanish (no sé ben bé per quins set sous, suposo que és perquè són inventats, es venen a preu d'estafa i fan fer el ridícul a qualsevol que els porta). Ja ho deia aquell; no hi ha camins fàcils a la llibertat.

Alfred Bosch
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 16 d’agost del 2009.

01 d’agost 2009

Una altra opinió sobre el finançament


Una vacuna contra el Tripartit


Mentre els diaris van plens de notícies sobre els estralls causats pel virus H1N1, s’ha produït una epidèmia molt més preocupant en terres catalanes. No obstant, aquest brot de “mitomania” –una psicopatologia consistent en inventar històries fantàstiques– sembla restringit, de moment, a persones ostentadores de poder mitjançant la fórmula tripartida.

El primer símptoma d’aquesta angoixant malaltia es produí quan, de forma sorprenent, Joan Puigcercós va anunciar que el nou acord de finançament permetria “eixugar un terç el dèficit fiscal de Catalunya”. Segons l’enfocament monetari per al càlcul de les balances fiscals, emprat en estadístiques de prestigi com l’Eurostat, Catalunya patirà enguany un espoli d’uns 20.000 milions d’euros, entre un 9 i un 10% del seu Producte Interior Brut (PIB). Tenint en compte que el nou model de finançament, segons les previsions de creixement (o decreixement hauríem de dir) de l’economia catalana, i un cop excloses les partides per competències exclusives catalanes com els Mossos d’Esquadra o les presons, arribarà a uns 3.000 milions d’euros l’any 2012, sembla evident la fal·làcia d’aquest ripollès; Catalunya, en el millor dels casos, veurà minvar el seu espoli fiscal en una sisena part del total, no pas un terç. Perquè ens entenguem, l’espoli romandrà inalterat en un 83% del seu volum present.

Un altre illustre tripartit, el properament defenestrat Joan Saura, també féu mostra de la seva tendència a la mentida tot afirmant que els nous recursos aportats per l’Estatut s’haurien de dedicar a la “despesa social”. Saura, potser tocat per la tramuntana en la seva burgesa residència d’estiu a Port de la Selva, deu haver oblidat les matemàtiques més bàsiques; amb el nou model de finançament, enguany aportador d’uns 2.000 milions d’euros, la Generalitat no podrà ni cobrir la meitat del seu dèficit, estimat en uns 4.500 milions d’euros pel 2009. Per tant, Saura i la resta del tripartit haurien de començar a parlar de les indispensables i doloroses retallades de la despesa pública a Catalunya. L’alternativa, òbviament, és continuar disparant el deute de la Generalitat fins a nivells insostenibles. No obstant, en contrast amb aquesta bòfia, cal agrair la sinceritat de Saura quan anuncià la futura reedició del tripartit en cas que sumessin al Parlament el 2010.

Finalment, el líder de la troupe tripartida, José Montilla, va aconseguir arribar als nivells més elevats del cinisme afirmant, de forma categòrica, que l’acord de finançament complia amb l’Estatutet de 2006 “plenamente” i “sin lugar a dudas”. Deu ser que l’incompliment del calendari d’aplicació, la bilateralitat i criteris com la població, no tenien cap importància per al, suposadament, “Molt Honorable”.

L’operació de màrketing de l’acord empresa pel tripartit només pretén amagar un dels episodis més lamentables de la història contemporània de Catalunya: malgrat tenir la força de la llei, el tripartit acceptà ser humiliat per Madrid. Dotze mesos addicionals de tripartit ens han costat l’eternització de l’espoli i l’aprovació incondicional dels pressupostos de Zapatero; esperem que l’electorat català no oblidi aquesta traïció i es vacuni, definitivament, contra el virus tripartit.


Agustí Bordas i Cuscó
Conseller de polítiques del Govern Federal Canadenc.
Viu a Ottawa, Ontario. Català amb passaport canadenc.


Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 30 de juliol de 2009