Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




21 de novembre 2009

L’AVUI acomiada en Salvador Sostres


El PSC contra l'Avui


Felicitem, doncs, els socialistes, que sempre són motiu d’inspiració i que aquesta setmana, a més, s’han tret un pes de sobre. El Sostres devia ser l’únic columnista amb presència forta a la premsa que encara no havien comprat, espantat o liquidat. Els últims anys havia esdevingut la seva bèstia negra i, ara que ha perdut la columna de l’Avui, segur que contemplen les properes eleccions amb menys temor.

Pel que fa a mi, potser té interès de fer constar que, des d'aquell article que es deia “Sr. Montilla, el currículum” (1), he vist progressivament ampliat el temps per meditar les meves col·laboracions; per això, tres anys després, són tan bons els meus articles.

Però anant al cor de la qüestió, em dol que el Sostres s’hagi quedat sense columna. No només perquè era bona. No només perquè sé l'esforç que hi dedicava. No només perquè l’Avui és un diari que m’estimo. També perquè, d’un temps ençà, veig com es tanquen les vies de diàleg, com s'accentua el nosaltres o vosaltres, com s’esvaeix l’esperança de reconduir el trencament que s’està covant.

Amb la fulminació de la columna sostriana es tanca una etapa. Desapareix un dels pocs espais a la premsa que ha tractat els catalans com adults intel·ligents. L'escola, però, ja està creada, el llistó ja està posat. La revolució del Sostres, igual que la de Pla i Sagarra dels anys 20, ha consistit a escriure des dels amors i no des de les pors; ha consistit a no mirar de fer-se perdonar els cognoms amb retòrica d’enciclopèdia o de Mare Teresa de Calcuta. Ha consistit a crear, en definitiva, un sistema moral del qual pots discrepar, però que té el valor d’estar basat en l’experiència -és a dir en la cultura- i no pas en el “què diran”.

El més greu de tot afer és que la columna ha estat purgada perquè era massa bona, perquè tenia un estil massa personal. Després diran que la llengua es perd. Després diran que els diaris catalans són “massa ideològics”. Després diran que a Catalunya hi ha “pensament únic”. Després diran el que convingui, com sempre. Però hi ha un fet que parla per ell sol i és que un diari en català, que està lluitant per sobreviure, s’ha permès el luxe d’acomiadar el seu articulista més llegit. Em sembla que n’hi ha prou de preguntar-se qui subvenciona aquest luxe tan pervers per entendre de què estem parlant.

Ja vaig explicar, en un altre article que es deia Curro Jiménez a la Generalitat (2), el problema que pateixen els diaris catalans i com els socialistes l’aprofiten. A tot el món els diaris viuen de fer xantatge al poder. Aquí, però, el poder és cosa prima. Els polítics i els empresaris remenen quatre engrunes, molt sovint prestades, de manera que són ells que fan xantatge als diaris, amb la venia de Madrid. Per això hi ha tants columnistes de raspall i palangana i tants periodistes semblen funcionaris. Per això els grans diaris sempre han estat, i remarco sempre, un element d’espanyolització. També és per aquest motiu que, quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col·lapsat.

Escrivint en un entorn hostil, el Sostres ha fet molta feina. Ha sabut donar peixet a tots els imbècils que es pensen que Catalunya és un invent de la burgesia. Ha desemmascarat el mite del diari comercial, i tots aquests que pixen pedanteria damunt la tomba de Gaziel o Pla. Quan els socialistes van voler augmentar la pressió sobre l'Avui, van intentar folcloritzar-lo; van mirar de convertir-lo en un ninot, com han fet amb tants d’altres clients del Drolma i de l’Hispània. El problema, però, és que, més enllà de la ideologia i les disfresses, el que compta és si hi ha o no hi ha substància humana i, al final, al Sostres tothom l’entén i massa bé.

Quan, fa poc, l’Avui va suprimir el rànquing d’articles més llegits del seu portal d’internet, ja vaig veure que el fotrien fora. Aquella llista, generada pels lectors, deixava massa en evidència l’assalt que el diari està patint per part de gent que no respecta res. Com és natural, el Sostres era SEMPRE el primer de la llista; el segon més llegit de la llista era jo -les poques vegades que hi he pogut escriure els últims anys. El Jordi Graupera mai no hi era perquè no té tanta paciència, i ja fa temps que va decidir no tolerar que li demanessin quin tema tractaria, abans d’enviar l’article. Tot això d'entrada pot sorprendre. Jo ja fa temps que vaig aprendre fins a quin punt, a Catalunya, la dinàmica colonial està pensada per matar l’amor i la vitalitat. Recentment, fins he publicat un llibre sobre la qüestió. Tan de bo tothom tregui les seves conclusions a temps, començant per Convergència. Abans que Catalunya es torni com el País Valencià.

Enric Vila i Delclòs
Escriptor i periodista


(2) http://www.directe.cat/punt-de-mira/quan-la-prudencia-arriba-a-la-covardia-es-torna-complicitat


Article publicat al diari digital de la FCO el divendres 20 de novembre de 2009

1 comentari:

ramon ha dit...

Ara li ha tocat en Sostres,com va passar amb en Sanuy.Els sosiates fan neteja a l'avui i alla on sigui,si no mireu Catalunya radiu
¿On es en Bassas? era la crosta nacionalista i ja l'han eliminat,a camvi ens han col-locat en Sarda de tertulia.Quina mofa,pero jo ja no soc oien de aqueste emisora