Catalunya se’n sortirà

Perquè suposo que no tothom escolta la mateixa emissora, voldria reproduir unes paraules que vaig escoltar a RAC1, al davantal de les notícies de les vuit, de la mà del Jordi Basté, arran de tots els afers que aquests dies estan sacsejant Catalunya. És un resum de la seva intervenció de prop de tres minuts:

“Cal veure cada dijous, el Mikimoto a Afers Exteriors de TV3. És aire fresc. Obrir la finestra davant l’empastifada permanent que expliquem cada matí del què ens està passant a Catalunya. Veure que el país és petit, però la nació és gran. Que tenim una terra magnífica i una gent meravellosa. Que Catalunya és de colors, i que el blanc i negre és d’una altra època i hi ha poca gent. El Mikimoto em va regar novament l’autoestima ahir, després d’uns dies de depressió quadribarrada. Catalunya no són els Millets, els Montulls i els que puguin venir. Ni els blanquejadors ni els que ens posen negres. Ni els lladres ni els presumptes ni els corruptes. No ens equivoquem, el nostre país és el del doctor Baselga, dels doctors Gatell i Clotet, del doctor Valentí Fuster, de la cuina del Ferran Adrià, dels germans Roca, de la Ruscalleda o del Fermí Puig. Al meu país hi juga un Barça catalanista, amb catalans i obert a tothom. A Catalunya, tenim en Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreres, els Pets i en Guardiola. I tenim la sardana i els castellers, i els trabucaires i la Patum, i la Cerdanya, el Tarragonès, l’Empordà, el Delta de l’Ebre, el Segrià, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages, el Berguedà. A Catalunya, tenim muntanya i tenim mar, aigua i neu. I fins i tot tenim una muntanya santa amb una verga negra; gegants i capgrossos, rumba i havaneres, i tenim mongetes amb les que tapem les botifarres, i ens agrada l’olor de brasa, i fem una cosa tan estranya com esclafar tomàquets damunt del pa i rascar. Al meu país es fa castanyada, i demà fem que les criatures arrebossin amb pinyons el massapà, com també un dia a l’any els permetem fer cagar un bastó, anomenat ‘Tió’, a veure si s’han portat bé. I també tenim un Palau de la Música, i tant que el tenim! El meu país és tan petit que és meravellós, i no podem perdre aquesta idea, mai! Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar els fems del camp que ens envolta. El meu país ha de tirar endavant, i hem de saber fer-ho. I a qui li correspongui, ens ha de saber guiar. I haurem d’anar a votar, sí, sí, sí, sí! S’ha d’anar a votar! No, amics, no, això no és Itàlia. M’hi nego! No ho permetrem. Això és Catalunya: la dels emprenedors que la volen tirar endavant, la dels científics, la dels artistes, la dels pensadors, i de qui se la faci seva, siguin d’on siguin, vinguin d’on vinguin. Catalunya se sent, Catalunya no es pateix. És massa meravellosa per castigar-la amb quatre xoriços. Ens l’hem de creure. Alcem el cap d’una punyetera vegada, i qui vulgui pensar que estem morint com a país que se n’oblidi. Ens n’hem de sortir . Som-hi d’una vegada!”

Permeteu-me que al paràgraf on en Basté lloa als pensadors, als científics etc., afegeixi també als polítics honrats, que estic segur que ni han i que son els que, en darrer lloc, ens han de treure d’aquest atzucac on ens han ficat els quatre o deu corruptes, que només utilitzen les institucions pel seu propi benefici.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Carta publicada als diaris La Vanguardia, Diari Sabadell i Avui+Sabadell el dilluns 2 de novembre de 2009.