El Tripartit i l’Impost de Successions

El serial de Successions

El Tripartit no necessita oposició: se la fa ell mateix. S’ha vist en una munió d’assumptes durant els darrers sis anys, però sembla que les contradiccions més grosses encara estan per veure en el llarguíssim any preelectoral que acaba de començar. Les enquestes són desfavorables i la temptació primària de PSC, ERC i ICV és el campi qui pugui. El darrer exemple flagrant de com funciona aquest govern que no té lideratge ni rumb és la polèmica en torn a una hipotètica reforma de l’Impost de Successions.

Recordem la seqüència dels esdeveniments, que formen una mena de serial de TV. Fa uns mesos, davant la pressió de CiU, socialistes, republicans i Iniciativa van aprovar al Parlament una moció totalment inconcreta en favor d’una reforma de l’Impost de Successions. Ningú no en va tornar a parlar fins fa una setmana, quan Joan Puigcercós va anunciar un preacord amb el conseller Antoni Castells perquè la reforma anés en una llei d’acompanyament dels Pressupostos del 2010. Després va aparèixer el socialista Miquel Iceta dient que no sabia res de l’acord. I Joan Herrera, per ICV, que tampoc. I ahir, a la sortida del Consell Executiu, el conseller Joaquim Nadal, en funcions de portaven del Govern català, va tornar a repetir que el tema es negocia, però que no hi ha res concret.

A què aquesta cerimònia de la confusió? A que els tres partits saben que aquest és un tema que pot donar (o no) rèdit electoral, i l’estudien des d’aquest punt de vista. ERC vol fer-se perdonar la seva submissió a José Montilla presentant la rebaixa de l’impost com un èxit seu. Per part del PSC, no hi ha cap criteri clar: es debat entre la necessitat d’anotar-se un punt amb la qüestió i l’evidència que la Generalitat no té un euro, malgrat que al mes de juliol Antoni Castells es cansés de cantar les excel·lències del nou sistema de finançament. Pel que fa a Iniciativa, després d’una posició inicial de duríssim rebuig a la rebaixa (basat en el mer prejudici ideològic), ara Joan Herrera es mostra disposat a negociar, sempre que segueixin pagant les “grans fortunes”.

Com quadrar els interessos divergents dels tres socis del Govern? Bé: aquest és un sudoku de quasi impossible resolució perquè (com ja va dir Carretero en temps de Maragall) el Govern de la Generalitat és “acèfal”. La incoherència és total. I, el que és més greu, augmentarà a mida que s’acostin les eleccions i aflorin els nervis, de manera que a Catalunya li espera un any de paràlisi total. Males notícies en un moment de crisi, que és just quan fa més falta que mai un lideratge de país.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat al diari digital de la FCO el dimecres 11 de novembre de 2009