Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




26 de març 2010

El perill dels pactes PSOE-PP


El Pacte per l’Educació

El Ministre Gabilondo vol arribar a un «pacte nacional» sobre ensenyament. Un pacte, per tant, en el qual participi el PP, i diu també que li abelliria que fos ben vist i ben rebut a Catalunya. Però que no cal ser gaire malfiat per veure que comporta riscos seriosos per a Catalunya. De fet, la música que arriba ja va en aquesta direcció preocupant. De cara, concretament, a alguns temes molt principals del catalanisme en general, i de les actuals competències de la Generalitat.

1. La llengua a l’escola i la immersió lingüística

Un dels guanys més importants de l’Autonomia catalana ha estat el que el català fos llengua vehicular a l’escola i la possibilitat de practicar-hi la immersió lingüística. I de resultes, que no hi hagi una doble xarxa escolar basada en l’ús de la llengua. Aconseguir això era imprescindible en un doble sentit: en el d’assegurar que tots els escolars de Catalunya –és a dir, les noves generacions– coneixerien bé el català, i en el sentit que a través d’una única xarxa escolar es facilitaria la integració i la cohesió social. Ben entès que això ha anat acompanyat de la garantia que tots els escolars de Catalunya tindrien un bon coneixement del castellà. Condició que s’ha acomplert plenament, com ho demostren no solament la pràctica diària sinó també totes les proves fetes durant més de vint anys sobre coneixement del castellà per part dels escolars catalans.

La pressió sobre el català s’ha accentuat d’una manera extrema durant els darrers 15 anys a causa sobretot d’una immigració massiva i molt heterogènia. I motivada també per un enduriment de la ja tradicional animadversió de sectors espanyols molt amplis contra la nostra llengua. Sense immersió lingüística a l’escola, en aquestes condicions el català patiria una molt intensa i potser irrecuperable reculada. Tot i així –és a dir, tot i la immersió lingüística– el risc, molt fort, de marginació del català és gran. I per tant, també el de pèrdua d’entitat pròpia de Catalunya.

No és perquè sí que –segons l’Estatut– el català no és només llengua oficial a Catalunya, com ho és el castellà, sinó que també –i això fa una gran diferència– és llengua pròpia. És a dir, la que li dóna personalitat pròpia.

La importància d’això ja es va veure quan es va elaborar la Constitució espanyola i de l’Estatut català de 1979. El punt en què més varen posar l’accent els partits catalans –de fet tots ells– fou el de la llengua. De la mateixa manera que els bascos varen definir el concert com a element central del seu Estatut, Catalunya va posar l’accent amb tota l’energia en la llengua. I de la mateixa manera que si el concert basc fos suprimit o molt clarament rebaixat, el País Basc ho hauria de considerar una agressió frontal a la seva identitat, al seu dret i, també, a l’esperit i al sentit del pacte constitucional i, de fet, del pacte amb l’Estat. Que tenia com a objectiu i compromís essencial –és a dir, d’aquells que si es trenquen, el pacte deixa de tenir sentit– donar a Catalunya la garantia de la seva continuïtat com a poble.

Conclusió: si el pacte que ofereix el Ministre Gabilondo comporta retallar o diluir la immersió lingüística, ha de ser objecte d’un rebuig clar i categòric des de Catalunya. Ben entès que el PSOE i el PP ens ho podrien imposar. Però això representaria una ruptura de l’esperit del pacte que havia de garantir la continuïtat de Catalunya com a poble, llengua i cultura, i la seva contribució al progrés general.

Que el Ministre Gabilondo sigui home de tracte amable i de visió més oberta que molts altres polítics espanyols no ens pot fer baixar la guàrdia. El que queda no són les bones paraules i els afalacs –el raspall, que deia el President Tarradellas, que tenen a Madrid per ensarronar els polítics catalans– sinó els decrets i les lleis, encara que formin part d’un «pacte nacional».

Seria un sarcasme que ara amb el nou Estatut no poguéssim aplicar la immersió lingüística que hem pogut fer amb el de 1979.

2. Les competències i la inspecció

L’altre punt que preocupa del que ens diuen que podria ser aquest «pacte nacional» és que, segons sembla, conté 137 apartats. I preocupa, i molt, perquè això lògicament ha de provocar una invasió o un condicionament de les competències autonòmiques.

Aquest és un mal endèmic de la política autonòmica dels governs espanyols des de fa molts anys. Es dediquen a retallar, esgarrapar i aprimar les competències autonòmiques. Directament o indirectament. Amb decrets o lleis, per ofec econòmic. Per retallada o per superposició.

I el cas és que després de crear 17 autonomies, i de traspassar moltíssimes competències –des de l’ensenyament a la pesca– a Madrid hi segueix havent una plètora extraordinària de funcionaris, de direccions generals i fins i tot en algun cas de ministeris que en teoria no tenen res a fer, o molt poc. I que s’han de buscar la vida furgant per aquí i per allà, i ideant maneres d’interferir, etc.

El document sobre el qual treballa ara el Ministeri –i que és fruit d’un primer acord entre el PSOE i el PP– ja hem dit que té 137 apartats. Ja es veu clar que, si després de traspassar l’ensenyament a totes les CA ara el PSOE i el PP volen definir com s’ha d’aplicar aquesta competència en tants punts, la invasió de competències serà flagrant.

Una de les competències més importants és la inspecció. Perquè sense inspecció es perd el control de la competència. I naturalment fou una per les quals el Govern de la Generalitat, i en general el catalanisme, va lluitar més per tal que no ens fos presa o no se’ns condicionés d’una manera que la fes inoperant, o simplement subsidiària. Que és el que ara mitjançant el «pacte nacional» pot ser que ens vulguin imposar.

Un últim comentari.

El catalanisme en el seu propòsit d’obtenir el reconeixement i els instruments necessaris per a construir un país d’acord amb la nostra identitat, amb projecció i ambició de futur, equilibrat i cohesionat, socialment just i obert al Món, i també obert a tota la gent que ha vingut i ve a Catalunya amb ganes de progressar i, per tant, un país amb esperit integrador i d’ascensor social ha posat sempre l’accent en la llengua, la cultura i en l’ensenyament. Per tant, el que ara es discuteix entorn del «pacte nacional» toca el cor del projecte de país que el catalanisme més constructiu sempre ha defensat. A tenir molt i molt en compte per part de tothom.


Jordi Pujol
Expresident de la Generalitat de Catalunya

Editorial del Centre d’Estudis Jordi Pujol del dimarts 23 de març de 2010

24 de març 2010

La llengua a l’escola

La salut del català
L’altre dia passejant pel centre de la ciutat vaig observar un nombrós grup de nois i noies d’uns quinze o setze anys, segurament alumnes d’institut fent alguna visita cultural i que anaven en la meva mateixa direcció. Vaig minvar expressament la marxa amb la intenció que m’avancessin i parant l’orella esbrinar amb quina llengua parlaven. De tota la gernació, potser una seixantena, que van anar circulant al meu costat, ni una sola persona parlava en català. Vaig pensar potser que eren alumnes d’algun Institut de fora Catalunya i per esbrinar-ho pregunto a un xicot del grup i em respon que estudien a l’IES Jonqueres.

Això em va fer pensar en el sistema educatiu català que, en qüestió lingüística, es troba actualment a l’ull de l’huracà. La Llei d’educació catalana (LEC) aprovada pel Parlament aquest any mateix, ha estat objecte de recurs per part del Partit Popular i el mateix Govern central ha expressat la voluntat de recórrer-la. Ens diuen que els alumnes que “teòricament” son escolaritzats en català, no saben parlar el castellà. Tota aquesta argumentació esdevé falsa quan veiem la realitat. El domini de la llengua castellana per part dels alumnes de les escoles i instituts catalans, segons diuen les estadístiques i els estudis científics, és igual i a voltes superior als de la resta de l’Estat. L’ús del castellà en la relació social esdevé entre infants i adolescents un element de preocupació si més no per la seva potent i invasora presència.

Aquest experiment viari que acabo de fer m’ho confirma. La llengua catalana no està bé de salut. S’estudia català a les aules però es parla castellà en l’àmbit lliure, obert i alegre del pati. Ara em ve al cap la meva època d’estudiant, quan a l’escola tothom havia de parlar obligatòriament en castellà i al carrer tots els infants jugàvem i parlàvem majoritàriament en català. Penso en la frase que sovint repeteix el President Pujol: “La llengua és el nervi de la nació, el nervi del poble” i estic segur que el catalans no tenim prou cura d’aquest nervi.


Jordi G. Monturull
Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Carta publicada als diaris AVUI, La Vanguardia, Sabadell  i Avui+Sabadell el 15 de març de 2010

22 de març 2010

L’entrevista polèmica

Montilla i Terribas

Tots els països tenen polítics execrables. Als meus estimats EUA, Sarah Palin, l’antiga governadora d’Alaska i candidata republicana a la vicepresidència l’any 2008, és un exemple paradigmàtic de l’ascens meteòric d’una persona sense preparació i amb una capacitat intel·lectual molt limitada. De fet, vaig sentir-me alleujat amb la victòria de Barack Obama pel simple fet que, alternativament i amb un triomf republicà, la possible mort del perennement cancerós John McCain hauria convertit Palin en la dona més poderosa del món.

Els paral·lels entre Palin i el President Montilla són nombrosos. Mentre Palin, en preparació per algunes entrevistes, porta escrites algunes respostes al palmell de la mà, el fill d’Iznájar ha de portar apunts amb les dedicatòries pels llibres de visita oficials. Així doncs, la incapacitat per memoritzar unes simples paraules és un factor en comú entre ambdós discapacitats.

Les connexions entre l’antiga model i l’ancià maoista no s’acaben pas aquí. Com és fàcilment imaginable, cap dels dos es defensa amb desimboltura en les entrevistes no pactades. És a dir, quan tenen al davant un periodista – més o menys independent – tendeixen a barrejar conceptes, repeteixen arguments bàsics i, veient-se fàcilment acorralats, intenten fer mostra d’una certesa sense fonament.

Coneixent la feblesa dels seus capitostos, tant els comentaristes republicans – els famosos spin doctors conservadors – com els dòbermans socialistes – Juan Ferran i Josep Maria Balcells – segueixen una estratègia mimètica; davant el desastre que suposa un interviu, el millor sistema de defensa del seu líder és atacar el periodista. Així fou quan Katie Couric deixà en evidència Sarah Palin i com, recentment, s’ha esdevingut a Catalunya després de la visita de Montilla al plató de Mònica Terribas.

Si bé Terribas mesurà amb molta prudència les seves envestides, cal reconèixer-li un nivell de professionalitat a anys llum de les ensabonades que el poruc Jaume Masdéu féu a Pasqual Maragall. Al capdavall, malgrat no haver pogut redreçar l’espanyolisme creixent a l’antiga televisió nacional de Catalunya, Terribas roman una bona periodista.

Hom s’hauria de preguntar quin és el nivell de patetisme al que haurà d’arribar el Govern de la Generalitat abans d’esfondrar-se definitivament. Quan sembla que els integrants del Tripartit han tocat fons, la seva malaptesa es demostra encara més profunda. Seria desitjable haver vist el cessament d’un nombre important de consellers; no obstant, havent estat testimoni de la performance de Montilla, qui pot dubtar de la necessitat d’un canvi a la mateixa Presidència?

Agustí Bordas
Conseller principal de polítiques del Govern Federal Canadenc.

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 19 de març de 2010

15 de març 2010

El temporal de neu

Paradigma de mal govern

La gran nevada que ha caigut sobre Catalunya i, sobretot, les conseqüències que se n’han derivat poden servir de paradigma perfecte per constatar el mal govern que pateix el país. És obvi que l’apagada que encara afecta les comarques del nord no es pot justificar només per l’“excepcionalitat” meteorològica, com es van afanyar a declarar els portaveus del tripartit en plena tempesta. La fallida elèctrica en aquesta part del territori no és un efecte de la neu, sinó una conseqüència directa d’una gestió nefasta: la del sistema elèctric català. Una gestió que constata errors i impotències propis. El servei elèctric a Catalunya funciona en règim de quasi monopoli, amb un agreujant afegit: qui el regula, qui el controla i qui el tarifa és l’Estat. Qui pren les grans decisions, en definitiva, és el govern espanyol. Un domini que encara es complica més quan la Generalitat no exerceix el paper que li atorga la llei; és a dir, quan és incapaç d’inspeccionar amb solvència la qualitat i el manteniment de la xarxa. I quan és víctima de les contradiccions i les febleses internes.

Des que Barcelona va patir la gran apagada de l’agost se sap públicament que la part més dèbil de l’estructura elèctrica del país són les comarques del nord. Els grups generadors que van arribar tan ràpidament a la capital ho van poder fer perquè estaven preparats per actuar a Girona, on cada estiu s’insinua el col·lapse. La xarxa del nord pateix encara més deficiències que les de la resta del país. Per això construir la MAT, més que una opció, és una necessitat. O potser no. Sempre que els que no la volen es resignen a la precarietat elèctrica. Però, com s’ha vist aquests dies de protestes, no és el cas. El govern, doncs, hauria de ser responsable. Hauria d’explicar a l’opinió pública l’estat del servei elèctric en aquelles comarques i quin paper realment tindria la construcció de connexió francesa. No ho fa, per convicció en el cas d’Iniciativa i d’Esquerra, o per la por al desgast conseqüència de la reacció contrària a la instal•lació, en el cas del PSC.

El paper del govern de la Generalitat és el de comparsa tristíssima i insolvent. No té les competències per regular el sistema elèctric, que queda en mans de l’Estat. No pot, per exemple, decidir si cal reforçar les energies renovables o obrir el debat nuclear. És incapaç d’exercir la pressió que li correspon collant Endesa i Red Eléctrica Española –una empresa pública–perquè facin les inversions que exigeix la xarxa. I ha ajornat tant com ha pogut la instal·lació de la MAT –que també ha decidit l’Estat– per evitar que afloressin una vegada més les contradiccions entre els tres partits. A tot això cal afegir, encara, la incompetència que va demostrar, una vegada més, aquesta setmana en el moment més àlgid de la crisi. I també, tot cal dir-ho, la impertinència d’una part de l’opinió pública que massa sovint és incapaç d’actuar amb responsabilitat i acaba atribuint a les administracions tots els mals. O a una societat que sempre riu les gràcies d’aquells que rebutgen qualsevol nova infraestructura sense saber exactament quines conseqüències se’n derivaran.

Resultat final: el caos. Que és el que patim.

Vicent Sanchis
Periodista

Article publicat al elSingulardigital.com el dilluns 15 de març de 2010


04 de març 2010

ACTE D'ESTAT

Dimecres al vespre la Faràndula va penjar el cartell de complet. Més d’un miler de persones van omplir a vessar el teatre municipal, amb molts problemes d’organització inclosos, per veure com les diferents sensibilitats de l’independentisme català es donaven la mà en un objectiu comú: aconseguir un estat propi. “Cal deixar de costat les ideologies pròpies per aconseguir allò que tots volem”, va afirmar el doctor Joan Carretero, un dels ponents de l’acte d’estat.

I és que l’excessiva atomització de l’independentisme va ser posada sobre la taula des d’un primer moment. “Fem feliç a l’enemic tantes vegades amb les nostres divisions internes, és que mira que ens agrada barallar-nos”, va manifestar Joel Joan, presentador de l’acte. A més de donar-se la mà en una voluntat comuna, la iniciativa impulsada des de la campanya I’m catalan, I love freedom, també es va fer una reflexió sobre el camí que cal seguir per separar-se d’Espanya.

Alfons López Tena, el primer ponent a pujar a l’escenari municipal, va assegurar que actualment és possible convocar un referèndum d’autodeterminació “dins del març estatutari i constitucional espanyol” i va recordar a les “més de 250.000 persones que a hores d’ara ja han votat sí a la independència de Catalunya” amb les consultes populars. Unes preguntes que per a Oriol Junqueras són “gimnàstica autodeterminista”. El portaveu d’ERC al Parlament europeu també va afirmar que actualment tenim “el context més favorable dels últims 3 segles per a aconseguir la independència”, comentant que per primera vegada en molt de temps totes les accions per caminar cap a un estat propi van deixant “sediment”.

Un dels moments més esperats de l’acte va ser l’anunciada intervenció de Joan Laporta. El president del FC Barcelona, però, es va limitar a donar el seu suport als organitzadors de l’acte a través d’un enregistrament molt curt. Per part del doctor Carretero, a més demanar treballar plegats va garantir que no s’aconseguirà un estat català “si al Parlament no hi ha cap diputat que realment vulgui fer un pas efectiu cap a la independència”, tornant a comentar que la seva aposta és per un estat “normal”, és a dir, entre d’altres amb un exèrcit “que guanyi”, amb “magatzems residuals del que sigui” i infraestructures. “Dient no a tot no aconseguirem la independència”, va afegir.

Finalment va tornar a escena l’escriptor valencià Josep Guia. Recordant els llaços d’unió entre València i Catalunya, Guia va demanar a tots els assistents a l’acte que dibuixessin “el mapa complet dels Països Catalans en totes les activitats patriotes”. I és que segons la seva valoració l’independentisme arribarà a les corts valencianes “quan es produeixi l’emancipació desacomplexada del Principat”.

Al final, una foto inèdita a menys de mig any de les eleccions catalanes: Alfons López Tena, Oriol Junqueras, Joan Carretero i Josep Guia junts a dalt l’escenari.

Cristina Farrés
La Faràndula

Notícia publicada al diari digital ASABADELL.cat el dijous 4 de març de 2010

La consulta del 28F

Consultes i gent normal

La darrera onada de consultes populars sobre la independència va tenir lloc diumenge amb els mitjans de comunicació mirant cap a una altra banda i amb tothom lògicament alarmat per la crisi i inquiet davant la poca solidesa i constants bandades de l'indocumentat Zapatero. Diumenge, doncs, el clima era diferent de la primera vegada, quan Arenys de Munt va acaparar tots els focus i va mobilitzar l'espanyolisme d'aquí i d'allà -Falange inclosa-, el govern Zapatero i les cúpules dels partits, CiU i ERC especialment. Ara els focus han estat menys, i menys resplendents, i el cas que tots aquests actors n'han fet ha estat menor, però les consultes s'han produït amb total normalitat i amb una participació mitjana que, si ho traslladéssim al cens oficial, seria del 22,8 per cent, percentatge al meu entendre molt respectable.

¿ES POT CONCLOURE dels referèndums de diumenge que Catalunya vol la independència? No. Ni que la rebutja tampoc. Perquè el que va succeir diumenge no és més, ni tampoc menys, que l'expressió de les raons i les passions de molta gent d'aquest país. És un missatge bastant fàcil d'entendre: qualsevol persona desitja que el seu país -una altra cosa són aquells que no consideren que Catalunya sigui el seu país- pugui decidir sobre el futur. Ningú no ha nascut volent ser esclau, oimés quan se sent no sols maltractat, sinó sovint insultat per l'amo.

NO CREC QUE PUGUEM EXERCIR el dret a decidir ni demà, ni l'any que ve ni probablement en molt de temps. El que sí que crec és que cal treballar cada dia per aconseguir-ho. Treballar tossudament, per dignitat i molts altres motius, i sense parlar-ne més del compte ni baladrejar. Treballar perquè més i més gent senti aquesta terra com la seva terra. Tinc clar que l'única fórmula possible passa perquè algun dia un gruix molt important dels catalans l'exigeixi, i per això observo en clau positiva el moviment cívic i la força simbòlica i pedagògica que suposen les consultes. Vistes des d'aquesta òptica, sumen més que no pas resten, em sembla, sempre, esclar, que se sàpiguen dissenyar, organitzar i gestionar amb intel·ligència i eficàcia.

ÉS JUSTAMENT PER COSES com aquestes que fa avui una setmana vaig participar en un dels molts actes que s'han dut a terme a Catalunya per promoure les votacions. Va ser a les Cabanyes (Alt Penedès), que és un poble on tinc molt bons amics i que conec des de sempre. Tenia curiositat, a més, per observar de prop quin tipus de persones empenyien la consulta. I hi vaig trobar el que m'esperava, persones normals i corrents: treballadors, petits i mitjans empresaris, veïns i veïnes del poble, gent jove i gent gran, aplegats serenament, sense estridències, en un acte festiu i elegant alhora. Vaig confirmar la meva impressió que el catalanisme o nacionalisme -no la resta de la societat, probablement- s'ha tornat més sobiranista, que una bona part ha desconnectat mentalment i emocionalment d'Espanya, i que aquest procés conté en general poques dosis d'animadversió o ràbia antiespanyola. Així mateix, hi havia a les Cabanyes una sorprenent manca de friquis, tan habituals antany en aquesta mena de convocatòries. A vegades he dit i escrit que la defensa del medi ambient és massa important per deixar-la en mans d'Iniciativa. Igualment, les possibilitats de l'autodeterminació depenen en bona part d'apartar els friquis de la primera línia.

EN UN PETIT PARLAMENT vaig emplaçar els veïns de les Cabanyes a anar a votar. Vaig elogiar aquells que voten no (o blanc) pel seu sentit democràtic i per donar suport, amb la seva papereta, al dret a decidir, un gest importantíssim. Algú va afegir que negar-li a algú el dret a decidir és com negar-li el dret a pensar i sentir: a ser qui és. Si algú troba que Catalunya és una nació, i encara més si la considera la seva nació, no pot oposar-se al dret a l'autodeterminació. És per això, per exemple, que m'agradarà veure què fa el president Montilla quan sigui, el 25 d'abril, convocat a votar en la consulta popular que se celebrarà a Sant Just Desvern, on viu. A les Cabanyes, l'acte es va cloure amb un pica-pica i unes exquisides truites de patates que havien portat unes quantes dones del poble.

Marçal Sintes
Periodista i professor de la URL

Article publicat al diari AVUI el dijous 4 de març del 2010

Consultes a la baixa

La tercera tongada de consultes per a la independència de Catalunya ha tingut una participació a la baixa. Si a Arenys va ser del 40% i el 13-D del 27,5%, ahir va caure fins al 21%. Uns 60.000 catalans del 300.000 cridats a votar a 80 municipis van acudir a les urnes, per donar un “sí” aclaparadorament majoritari. Un “sí” la independència que perd bona part del seu significat si es considera que el 79% del cens es va abstenir.

Què ha passat? Per què aquesta participació a la baixa? Hi incideixen diferents factors. D’entrada, que l’Estat espanyol (el principal propagandista de la consulta d’Arenys) ha optat pel silenci, de forma que les consultes han originat molt poc soroll mediàtic. Un segon factor és, potser, el cansament: Arenys va ser una novetat esplèndida i la tongada del 13-D una generalització del mateix, però la jornada d’ahir ja era una mera repetició d’un guió que no dóna resultats. Igual com cansa que la selecció de futbol de Catalunya jugui sempre partits de costellada, també causa certa fatiga fer només consultes de costellada (és a dir, sense cap rellevància legal).

Un tercer factor que explica també la baixada són els problemes interns que ha patit la Coordinadora Nacional. L’endemà mateix del 13-D ja hi va hacer brega interna, i la polèmica encara cou. Alhora, l’associació Reagrupament, que ha estat en tot moment en el nucli dur dels organitzadors, també ha patit darrerament fortes dissensions internes, que van culminar amb la sortida de Jaume Renyer i amb la dimissió i retorn de Joan Carretero. Tot plegat, ha causat desconcert a les bases independentistes.

La gran virtut d’aquestes consultes és que han sortit des de la base, de milers de ciutadans anònims i entusiastes. Però aquesta virtut és també la seva gran feblesa: es tracta d’un moviment plural i magmàtic, però sense lideratge visible i sense cap organització consolidada o fiable. I això, quan passa el temps i sorgeixen els problemes, passa factura. L’independentisme pateix un problema endèmic de divisió i de petits lideratges sempre enfrontats entre ells, que acaben sumant zero. I no sembla que el problema tingui solució a curt termini.

El 25 d’abril i el 20 de juny hi ha noves tongades de consultes previstes, amb places tan importants com Lleida i Girona, i algunes ciutats de la conurbació de Barcelona. Fóra bo que els organitzadors, abans de tirar endavant i arriscar-se al fracàs, fessin una seriosa autocrítica del que va fallar ahir.

Editorial del Butlletí núm. 122 de la FCO del dilluns 01 de març de 2010