Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




26 de març 2010

El perill dels pactes PSOE-PP


El Pacte per l’Educació

El Ministre Gabilondo vol arribar a un «pacte nacional» sobre ensenyament. Un pacte, per tant, en el qual participi el PP, i diu també que li abelliria que fos ben vist i ben rebut a Catalunya. Però que no cal ser gaire malfiat per veure que comporta riscos seriosos per a Catalunya. De fet, la música que arriba ja va en aquesta direcció preocupant. De cara, concretament, a alguns temes molt principals del catalanisme en general, i de les actuals competències de la Generalitat.

1. La llengua a l’escola i la immersió lingüística

Un dels guanys més importants de l’Autonomia catalana ha estat el que el català fos llengua vehicular a l’escola i la possibilitat de practicar-hi la immersió lingüística. I de resultes, que no hi hagi una doble xarxa escolar basada en l’ús de la llengua. Aconseguir això era imprescindible en un doble sentit: en el d’assegurar que tots els escolars de Catalunya –és a dir, les noves generacions– coneixerien bé el català, i en el sentit que a través d’una única xarxa escolar es facilitaria la integració i la cohesió social. Ben entès que això ha anat acompanyat de la garantia que tots els escolars de Catalunya tindrien un bon coneixement del castellà. Condició que s’ha acomplert plenament, com ho demostren no solament la pràctica diària sinó també totes les proves fetes durant més de vint anys sobre coneixement del castellà per part dels escolars catalans.

La pressió sobre el català s’ha accentuat d’una manera extrema durant els darrers 15 anys a causa sobretot d’una immigració massiva i molt heterogènia. I motivada també per un enduriment de la ja tradicional animadversió de sectors espanyols molt amplis contra la nostra llengua. Sense immersió lingüística a l’escola, en aquestes condicions el català patiria una molt intensa i potser irrecuperable reculada. Tot i així –és a dir, tot i la immersió lingüística– el risc, molt fort, de marginació del català és gran. I per tant, també el de pèrdua d’entitat pròpia de Catalunya.

No és perquè sí que –segons l’Estatut– el català no és només llengua oficial a Catalunya, com ho és el castellà, sinó que també –i això fa una gran diferència– és llengua pròpia. És a dir, la que li dóna personalitat pròpia.

La importància d’això ja es va veure quan es va elaborar la Constitució espanyola i de l’Estatut català de 1979. El punt en què més varen posar l’accent els partits catalans –de fet tots ells– fou el de la llengua. De la mateixa manera que els bascos varen definir el concert com a element central del seu Estatut, Catalunya va posar l’accent amb tota l’energia en la llengua. I de la mateixa manera que si el concert basc fos suprimit o molt clarament rebaixat, el País Basc ho hauria de considerar una agressió frontal a la seva identitat, al seu dret i, també, a l’esperit i al sentit del pacte constitucional i, de fet, del pacte amb l’Estat. Que tenia com a objectiu i compromís essencial –és a dir, d’aquells que si es trenquen, el pacte deixa de tenir sentit– donar a Catalunya la garantia de la seva continuïtat com a poble.

Conclusió: si el pacte que ofereix el Ministre Gabilondo comporta retallar o diluir la immersió lingüística, ha de ser objecte d’un rebuig clar i categòric des de Catalunya. Ben entès que el PSOE i el PP ens ho podrien imposar. Però això representaria una ruptura de l’esperit del pacte que havia de garantir la continuïtat de Catalunya com a poble, llengua i cultura, i la seva contribució al progrés general.

Que el Ministre Gabilondo sigui home de tracte amable i de visió més oberta que molts altres polítics espanyols no ens pot fer baixar la guàrdia. El que queda no són les bones paraules i els afalacs –el raspall, que deia el President Tarradellas, que tenen a Madrid per ensarronar els polítics catalans– sinó els decrets i les lleis, encara que formin part d’un «pacte nacional».

Seria un sarcasme que ara amb el nou Estatut no poguéssim aplicar la immersió lingüística que hem pogut fer amb el de 1979.

2. Les competències i la inspecció

L’altre punt que preocupa del que ens diuen que podria ser aquest «pacte nacional» és que, segons sembla, conté 137 apartats. I preocupa, i molt, perquè això lògicament ha de provocar una invasió o un condicionament de les competències autonòmiques.

Aquest és un mal endèmic de la política autonòmica dels governs espanyols des de fa molts anys. Es dediquen a retallar, esgarrapar i aprimar les competències autonòmiques. Directament o indirectament. Amb decrets o lleis, per ofec econòmic. Per retallada o per superposició.

I el cas és que després de crear 17 autonomies, i de traspassar moltíssimes competències –des de l’ensenyament a la pesca– a Madrid hi segueix havent una plètora extraordinària de funcionaris, de direccions generals i fins i tot en algun cas de ministeris que en teoria no tenen res a fer, o molt poc. I que s’han de buscar la vida furgant per aquí i per allà, i ideant maneres d’interferir, etc.

El document sobre el qual treballa ara el Ministeri –i que és fruit d’un primer acord entre el PSOE i el PP– ja hem dit que té 137 apartats. Ja es veu clar que, si després de traspassar l’ensenyament a totes les CA ara el PSOE i el PP volen definir com s’ha d’aplicar aquesta competència en tants punts, la invasió de competències serà flagrant.

Una de les competències més importants és la inspecció. Perquè sense inspecció es perd el control de la competència. I naturalment fou una per les quals el Govern de la Generalitat, i en general el catalanisme, va lluitar més per tal que no ens fos presa o no se’ns condicionés d’una manera que la fes inoperant, o simplement subsidiària. Que és el que ara mitjançant el «pacte nacional» pot ser que ens vulguin imposar.

Un últim comentari.

El catalanisme en el seu propòsit d’obtenir el reconeixement i els instruments necessaris per a construir un país d’acord amb la nostra identitat, amb projecció i ambició de futur, equilibrat i cohesionat, socialment just i obert al Món, i també obert a tota la gent que ha vingut i ve a Catalunya amb ganes de progressar i, per tant, un país amb esperit integrador i d’ascensor social ha posat sempre l’accent en la llengua, la cultura i en l’ensenyament. Per tant, el que ara es discuteix entorn del «pacte nacional» toca el cor del projecte de país que el catalanisme més constructiu sempre ha defensat. A tenir molt i molt en compte per part de tothom.


Jordi Pujol
Expresident de la Generalitat de Catalunya

Editorial del Centre d’Estudis Jordi Pujol del dimarts 23 de març de 2010