Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




15 de març 2010

El temporal de neu

Paradigma de mal govern

La gran nevada que ha caigut sobre Catalunya i, sobretot, les conseqüències que se n’han derivat poden servir de paradigma perfecte per constatar el mal govern que pateix el país. És obvi que l’apagada que encara afecta les comarques del nord no es pot justificar només per l’“excepcionalitat” meteorològica, com es van afanyar a declarar els portaveus del tripartit en plena tempesta. La fallida elèctrica en aquesta part del territori no és un efecte de la neu, sinó una conseqüència directa d’una gestió nefasta: la del sistema elèctric català. Una gestió que constata errors i impotències propis. El servei elèctric a Catalunya funciona en règim de quasi monopoli, amb un agreujant afegit: qui el regula, qui el controla i qui el tarifa és l’Estat. Qui pren les grans decisions, en definitiva, és el govern espanyol. Un domini que encara es complica més quan la Generalitat no exerceix el paper que li atorga la llei; és a dir, quan és incapaç d’inspeccionar amb solvència la qualitat i el manteniment de la xarxa. I quan és víctima de les contradiccions i les febleses internes.

Des que Barcelona va patir la gran apagada de l’agost se sap públicament que la part més dèbil de l’estructura elèctrica del país són les comarques del nord. Els grups generadors que van arribar tan ràpidament a la capital ho van poder fer perquè estaven preparats per actuar a Girona, on cada estiu s’insinua el col·lapse. La xarxa del nord pateix encara més deficiències que les de la resta del país. Per això construir la MAT, més que una opció, és una necessitat. O potser no. Sempre que els que no la volen es resignen a la precarietat elèctrica. Però, com s’ha vist aquests dies de protestes, no és el cas. El govern, doncs, hauria de ser responsable. Hauria d’explicar a l’opinió pública l’estat del servei elèctric en aquelles comarques i quin paper realment tindria la construcció de connexió francesa. No ho fa, per convicció en el cas d’Iniciativa i d’Esquerra, o per la por al desgast conseqüència de la reacció contrària a la instal•lació, en el cas del PSC.

El paper del govern de la Generalitat és el de comparsa tristíssima i insolvent. No té les competències per regular el sistema elèctric, que queda en mans de l’Estat. No pot, per exemple, decidir si cal reforçar les energies renovables o obrir el debat nuclear. És incapaç d’exercir la pressió que li correspon collant Endesa i Red Eléctrica Española –una empresa pública–perquè facin les inversions que exigeix la xarxa. I ha ajornat tant com ha pogut la instal·lació de la MAT –que també ha decidit l’Estat– per evitar que afloressin una vegada més les contradiccions entre els tres partits. A tot això cal afegir, encara, la incompetència que va demostrar, una vegada més, aquesta setmana en el moment més àlgid de la crisi. I també, tot cal dir-ho, la impertinència d’una part de l’opinió pública que massa sovint és incapaç d’actuar amb responsabilitat i acaba atribuint a les administracions tots els mals. O a una societat que sempre riu les gràcies d’aquells que rebutgen qualsevol nova infraestructura sense saber exactament quines conseqüències se’n derivaran.

Resultat final: el caos. Que és el que patim.

Vicent Sanchis
Periodista

Article publicat al elSingulardigital.com el dilluns 15 de març de 2010