Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




13 de juliol 2010

Reflexions arran de la manifestació del 10-J



Ja res tornarà a ser igual. El 10 de juliol es van manifestar per Barcelona, sota el lema “Som una Nació; Nosaltres decidim” prop de dos milions de persones contra la sentència de mort de l’Estatut. Però el crit majoritari dels manifestants, era per la independència de Catalunya i la bandera omnipresent, l’Estelada. L’estupidesa i l’anticatalanisme visceral del PP, amb la complicitat del PSOE, han propiciat allò que volien impedir. En la seva obcecació paranoica per la indissoluble unitat d’Espanya, han enfortit un procés independentista, impensable fa ben poc temps i amb una empenta que res ni ningú podrà aturar.

Tot i la seva transcendència, els partits nacionalistes espanyols i els mitjans de comunicació madrilenys, han tergiversat, amagat o menyspreat, un esdeveniment que marcarà un abans i un després en el llibre de la història. També assenyalarà el moment en que va començar, la secessió de Catalunya de l’imperi espanyol. Tot sigui dit, un imperi decadent, obsolet i tronat. Que no es facin il•lusions la caterva d’ignorants, hereus del llegat franquista. El procés és irreversible i tard o d’hora, Catalunya tindrà un Estat propi que vetllarà pels seus interessos i pel benestar dels catalans.

L’Estat espanyol en la seva obsessió uniformadora i centralista, ha construït una entelèquia abocada al fracàs econòmic i polític. Imposar com un dogma de fe, que la unitat d’Espanya és sagrada, porta per la seva essència antidemocràtica i franquista, inexorablement a la desafecció. La seva incapacitat d’adaptar-se als canvis que conformen un nou ordre mundial, el condemnen a l’ostracisme. Per molt que ho vulguin ignorar i amagar, Espanya s’esfondra sense remei. La crisi institucional i econòmica que els Governs espanyols, amb el seu sectarisme jacobí i la seva incompetència han creat, és la constatació més evident de la necessitat de separar-nos.

Vicenç Canyadell i Xapel·lí
President de la Unió Catalanista de Sabadell 


Per la seva transcendència i per ajudar a entendre el moment històric que estem vivint, adjuntem tot seguit diversos articles que recullen aquesta realitat que comença a quallar per tot Catalunya. També un enllaç que ens mostra una panoràmica de la gran manifestació patriòtica.


Després de la manifestació

U: Tinguem-ho present: la manifestació ha estat molt important, però poc més que una joiosa demostració. El moment de la veritat comença ara. Massa sovint el poble català s'acontenta amb grans esclats que després deixa esllanguir fins a fer-se imperceptibles. Ara toca continuïtat en les vindicacions, i claredat i to d'unitat en la política i la societat catalana. Cal que la política espanyola entengui que el problema és de fons. La sentencia ha de suposar una inflexió inequívoca en la política catalana i en la seva manera d'afrontar la relació amb l'Estat. Ens hem de mentalitzar. La resposta tindrà la seva fase més aguda durant tota la propera legislatura.

DOS: Penso que el Parlament ha de fer un darrer gest de màxima expressivitat simbòlica com a última mesura abans de dissoldre's. Les institucions municipals tenen la possibilitat de fer coses conjuntes. Les entitats cíviques tenen marge per mostrar-se més bel·ligerants. Passat l'agost tocarà campanya electoral. Serà una campanya centrada en la doble crisi que ens encotilla: l'Estat i l'economia. Els partits hauran de ser precisos. Catalunya i l'Estat, Catalunya i la crisi. No és poc. Els ciutadans –desafectes amb la política– no acceptaran missatges buits, ni campanyes demagògiques, ni receptes vàcues bassades a criticar els contrincants sense oferir propostes clares. Les mitges veritats i les ambigüitats seran castigades. Davant la negació de l'Estatut el poble exigirà claredat, concisió i veritat. Qui millor ho expressi amb més facilitat guanyarà les eleccions. Qui les guanyi no ho tindrà fàcil. Haurà de ser capaç de configurar un govern fort; haurà d'aconseguir mobilitzar una gran majoria social inequívocament catalanista i disposada a donar consistència a un ideari renovat de país, a una voluntat compartida de futur i a un dibuix precís del model d'Estat que necessitem.

TRES: Em sembla clar que la sentencia haurà suposat la confirmació d'una nova fase del catalanisme. El catalanisme, des de meitats del XIX i fins avui, s'ha configurat agregant la voluntat de recuperar la cultura, el dret a ser nació i la democràcia. El catalanisme d'ara hi sumarà la voluntat de tenir un estat adient. La resposta dels catalans ha de ser aquesta: la exigència d'un estat que respongui amb eficiència als seus interessos i necessitats. Cultura, nació, democràcia i Estat seran el fonament del catalanisme vintiucentista. Els catalans voldrem per sempre un estat eficient i propi. Si és exclusiu o és compartit només dependrà del fet que en el futur sigui possible un pacte entre iguals. Personalment sóc partidari de situar les relacions amb l'Espanya actual -espanyolista i uninacional- en aquest imperatiu: només serà possible establir-les des d'un pacte entre iguals.

Penso, per tant, que la sentència obligarà els voluntariosos federalistes catalans a moure fitxa: ens haurem de desplaçar cap a l'opció de la independència sense renunciar al nostre afany federalitzador. Per dir-ho d'una altra manera: l'Espanya que la sentència dibuixa no deixa més marge que reclamar la independència, però la Catalunya que volem tampoc ha de renunciar al seu afany de federalització amb els pobles que l'envolten, siguin a Espanya o a Europa. Per dir-ho a la inversa: si a Espanya hi ha algú que es vulgui federar amb els catalans per construir un estat en igualtat de condicions, ja ens ho diran. Entretant mirarem de construir una nació i un Estat que pagui la pena i estigui a l'alçada dels reptes que tenim.

Ferran Mascarell i Canalda
Historiador i polític. Ex Conseller de Cultura

Article publicat al diari AVUI el diumenge 11 de juliol del 2010

Negació, menyspreu, ira i odi

Pocs s’esperaven una manifestació tan massiva com la que dissabte va rebentar els carrers de l’Eixample de Barcelona. Potser pocs també creien que la majoria de les consignes serien d’inequívoc caràcter independentista. Allò que a Espanya en diuen “problema catalán” es va fer molt més gros en una jornada en què la indignació per la sentència del Tribunal Constitucional es va combinar sàviament amb el civisme que domina la majoria de les convocatòries sobiranistes a Catalunya. L’11 de Setembre de 1977, després de suportar quatre dècades de dictadura, un milió de catalans van sortir als carrers per exigir l’Estatut. Dissabte passat més d’un milió –moltes més d’un milió–ho van fer amb una reivindicació nacional molt més ambiciosa. Centenars de milers de goles corejaven la consigna més repetida: “Independència!”.

Què ha canviat en aquests anys? L’actitud. Espanya va superar el franquisme amb un cert complex col·lectiu assumit a contracor. La dictadura havia intentar suprimir les diferència nacionals i fins i tot els matisos regionals. La imposició de l’Espanya castellana s’havia perpetrat amb una efectivitat horrible. Això explica concessions tan significatives com l’assumpció constitucional del terme “nacionalitat”. Però a poc a poc el temps ha anat portant l’aigua al solc de sempre. I ara l’Espanya majoritària –l’Espanya castellana– ha tornat lentament a considerar aquestes diferències nacionals com un problema. Un problema que cal combatre com una malaltia. Aquesta actitud explica les portades i les tonalitats de la ira a les portades dels diaris de Madrid d’ahir. Resseguir-les pot conformar el corpus d’un manual de patologies identitàries,

La primera actitud contra un perill, contra una “malaltia”, és negar-la. Per això el diari Libertad Digital reduïa el nombre de manifestants de Barcelona a 56.000. Contra l’evidència, negació. No hi ha problema, no hi ha malaltia, perquè l’afectat no la vol veure. Però en el fons hi ha consciència de l’autoengany. Per això la majoria dels articulistes d’aquest diari digital apel·laven de nou al boicot als productes catalans. Si eren tan pocs els infectats, per què cal recórrer a cauteritzar tota la ferida?

La segona resposta és l’autoafirmació. En aquesta línia, ahir el diari ABC convertia la portada en una pancarta on es podia llegir sobre els colors de la bandera “nacional” la consigna “Espanya, Espanya!”. Amb l’oportunitat que li ha concedit el futbol, l’ABC contraposava l’actitud patriòtica i sensata del blaugrana Xavi a la dels centenars de milers de manifestants de Barcelona. L’autoafirmació de la pròpia salut i el recurs als que consideren “sans” acaben, però, constatant la presència de la “malaltia”.

La tercera, finalment, és l’agressió. L’apel·lació al càstig diví. El Mundo d’ahir, paradigma d’aquesta opció, titulava: “Montilla rep el seu càstig després de presidir la manifestació més gran contra Espanya”. Aquí no es nega l’evidència. Es reconeix com un pecat que els culpables ja han començat a pagar.

Tots aquests mitjans, tots aquests senyors, s’ho haurien de fer mirar. No els agrada com és la Catalunya real. Per això la neguen, la menyspreen, l’odien o l’ataquen. Amb tota mena de recursos agressius. La consideren tara i malaltia. I encara s’estranyen que no sani. Potser si, senzillament, fossin civilitzats, com no ho han sabut ser al llarg dels segles, entendrien que es guanya més amb el convenciment i el pacte que no amb la violència i el càstig. Catalunya ha sabut sobreviure a una dictadura llarguíssima que va convertir en bandera tots aquests valors. Quatre dècades no els han servit per doblegar la malaltia. Els virus són persistents, malgrat la pretesa eficàcia de totes les teràpies abrasives. Què pretenen ara convertint de nou la diferència en transtorn? D’entrada, han aconseguit convertir-nos en plaga.

Vicent Sanchis
Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 12 de juliol del 2010


Llençols i bugades

Ara que ja ens hem manifestat contra un Tribunal Constitucional que vulnera la Constitució, quan diu que la llengua catalana no pot ser preferent, malgrat el precepte que diu que el nostre idioma serà objecte d'especial ajut i protecció o la vulnera també quan se salta les seves pròpies sentències a favor de la immersió lingüística, potser toca pensar també en d'altres qüestions a part d'aquest TC que va indultar els Albertos. Tornem, doncs, a la vida real i normal, que sortosament encara pot continuar malgrat l'handicap de les mutilacions que ens van imposar Alfonso Guerra i el PP, que és qui va encetar tota aquesta confrontació a base de les taules petitòries que demanaven «echen una firma contra los catalanes». Per cert, un recurs que no van presentar contra els mateixos articles que figuren amb el mateix tenor literal els estatuts d'Andalusia i València. Cosa que també és per ella mateixa inconstitucional, perquè aplica una norma que no és igual per a tots, sinó únicament anticatalana. Anem, per tant, amb compte, que es comença amb l'antisemitisme i s'acaba amb l'holocaust. Poca broma!

Doncs bé, en aquests dies equivalents al 12 de setembre del 1714, si parem una mica d'atenció a tot allò que ens envolta, trobarem, sens dubte, seriosos motius de preocupació. Veurem, per exemple, que Agbar, venuda per «la Caixa» a una empresa estrangera (Suez), el primer que fa és, sense baixar de l'autocar, presentar una OPA hostil per a comprar Aigües de Sabadell. Veurem també la brillantíssima operació de Panrico, de la qual era conseller delegat Javier de Paz, l'amic més íntim del president Zapatero d'entre tots els qui es dediquen als negocis, avui feliçment col•locat de vicepresident de Telefónica. Per cert, que el fet que «la Caixa» sigui el primer accionista institucional de Telefónica no ha impedit la seva gran inversió a Inbursa, l'empresa de l'home més ric del món i principal operador telefònic de l'Amèrica Llatina, Carlos Slim. A primera vista sembla que és un cas com un cabàs de conflicte d'interessos, però la presència al consell en dues empreses competidores s'ha resolt amb el pueril argument que quan es parli de l'altra, Slim sortirà de la sala. En tot cas, la private equity Apax Partners, que va fer d'instrument per al gran pelotazo de la panificadora, una vegada tots els implicats van quedar satisfactòriament remunerats, al final ha deixat caure l'empresa.

Tanmateix, a cada bugada perdem un llençol, i a Catalunya les desgràcies no vénen mai soles, sinó, ans al contrari, massa seguides i sovint per culpa, negligència o incompetència de determinades entitats financeres. A part, és clar, de presumptes delinqüents com ara Mestre, el rei del port ara detingut per narcotràfic, o Demetrio Carceller, amo de la Damm, nét de l'expert en economia de la Falange i ministre d'Indústria del govern de Franco entre 1940 i 1944, acusat ara del més gran frau fiscal de la història en una truculenta trama de paradisos fiscals. Mentrestant ha fet també un pet com una gla l'imperi Sanahuja (Sacresa - Metrovacesa), malgrat els favors governamentals en els projectes Les Arenes, Finistrelles, terrenys requalificats arximultimilionàriament a Fecsa-Endesa, i tants altres casos que, com a mínin, resulten estupefaents. Recorden la compra de Caprabo? Doncs bé, ha passat a mans d'Eroski, i en un joc de mans digne del mag Fassman ha estat centrifugada fora de Catalunya.

Però, tal com diuen els cantants de blues a Bourbon Street - Nova Orleans, “you ain't seen nothing yet”, és a dir, encara no heu vist res. Perquè a la primera plana de la premsa estrangera de color salmó, ens avisaven la setmana passada que, després de l'aigua, el pa, els supermercats, etcètera, ara s'ha posat a la venda la joia de l'àvia, concretament Abertis (l'empresa de peatges), a fi de tapar els forats de Criteria i d'ACS i que el protagonista del leveradged buy eut tornarà a ser una private equity que serà la CVC.

Déu hi faci més que nosaltres.

Francesc Sanuy i Gistau
Advocat i polític. Ex Conseller de Comerç i Turisme


Article publicat al diari el Punt el dimarts 13 de juliol del 2010

Maleït encaix

L’extraordinària manifestació del poble de Catalunya, el passat dissabte 10 de juliol, marca un punt i final del maleït “encaix” de Catalunya amb Espanya. Aquesta desafortunada expressió de “l’encaix”, citada massa sovint, posa de manifest la relació d’inferioritat històrica de Catalunya enfront Espanya. Catalunya no s’ha d’encaixar amb Espanya, sinó, en tot cas, sentir-se’n part i col·laborar democràticament en un projecte comú. Evidentment aquesta opció no depèn només d’una de les parts, sinó de la voluntat d’ambdues. És clar que Espanya no ha acceptat mai aquesta democràtica igualtat de condicions. La sentència del Tribunal Constitucional torna a demostrar aquesta visió unificadora i imperialista espanyola on Catalunya no té espai per viure amb la dignitat que es mereix. Per cert, observo una obsessió malaltissa aquests darrers dies per part de sectors del PSC en parlar de l’opció federal d’Espanya. Haurem d’estar molt atents a aquest nou engany produït per la desesperació en què viu el socialisme català i espanyol davant el seu esdevenir. Federalisme ve del llatí foedus, que vol dir pacte. Un pacte entre parts en les mateixes condicions. Vaja, justament el que el Tribunal Constitucional ha tallat d’arrel. En tot cas que no ens enganyin, si Catalunya es vol federar amb la resta de l’Estat ja ho decidirem nosaltres un cop tinguem llibertat plena. Tota la resta és dilació i confusió al servei de la política espanyola.

Com deia, la manifestació, entre d’altres moltes coses, suposa un punt final a aquest maleït relat de “l’encaix”. Els catalans hem dit ben clarament que no volem seguir per aquest camí. Que volem decidir lliurement i com els altres pobles d’Europa el nostre futur col•lectiu. El milió i mig de persones (que ara la caverna mediàtica tracta de menystenir a un grupet d’uns pocs milers de violents radicals….) que van acudir a la manifestació han marcat clarament la voluntat de canvi en la relació de Catalunya amb l’Estat, imposant l’eix nacional a la política catalana.

Davant d’aquesta nova realitat ham de començar a moure’ns sense dilacions. Què cal fer ara? Aquesta és una de les preguntes que més persones es fan aquests dies. El calendari ha provocat que la sentència del TC, i la resposta multitudinària catalana, coincideixi aquesta setmana amb dos moments polítics cabdals. Un primer, cronològicament parlant, el debat de política general al Congrés dels Diputats. El segon, el ple extraordinari del Parlament de Catalunya a final de setmana, per valorar la sentència. És el moment de la POLÍTICA CATALANAen majúscules, negreta i subratllada. És el moment de donar resposta política a la voluntat del poble de Catalunya.

No ens podem permetre cap error, com caure en la distracció dels governs de falsa unitat que reclamen, ara, els qui veuen perillar les seves poltrones governamentals. Especialment aquells qui varen posar la clau en el pany equivocat. El pany del regionalisme i de la submissió al PSOE, tot fent president al perdedor Montilla. Com es pot parlar d’unitat, amb sinceritat, quan, per posar un dels molts exemples possibles, es sotmet a la primera força parlamentaria del país a un tribunal polític impropi d’una democràcia? Quina hipocresia. Justament ara és el moment del contrari. El moment de la valentia, del sacrifici i de la sinceritat amb el país. Amb el que som i amb el que volem ser. Un país normal a Europa amb un govern eficaç que lideri una societat plural, dinàmica i pròspera.

La sentència i la manifestació de dissabte han fulminat la legislatura catalana. Cal disposar, el més aviat possible, d’un govern fort i legitimat que pugui començar a concretar el camí marcat per la ciutadania el passat dissabte. Un govern nacionalment desacomplexat i que tingui una gran majoria que li permeti tirar endavant els seus projectes. El Dret a decidir ha de ser el nucli del nou full de ruta pels propers anys. Qualsevol altra opció és perdre el temps. Un temps que com deia Heribert Barrera dissabte és urgent. Tenim pressa. I haurem de posar tot el seny del món perquè aquesta pressa, que vol dir urgència, no ens porti a cometre errors estratègics.

Marc Guerrero
Doctor en Ciències Socials

Article publicat al diari digital crónica.cat el dimarts 13 de juliol de 2010


07 de juliol 2010

Allò que el vent del TC s’endugué.


La sentència del Tribunal Constitucional no ens hauria d’estranyar gens ni mica. Les especulacions eren vanes i la confiança estúpida. La desnaturalització de l’Estatut, la tenien prevista el PSOE i el PP. L’Estat espanyol ha imposat la seva lògica centralista. El resultat, és una traïció al poble de Catalunya, a la democràcia i a la raó. Els catalans no podem acceptar un text que no hem votat i que ens perjudica greument en tots els aspectes, especialment en l’econòmic. Tampoc podem consentir que ens proscriguin els nostres signes d’identitat i menystinguin la nostra història. Hem d’utilitzar sempre i proclamar amb orgull i convicció, que la llengua de Catalunya és el català i que l’espanyol és un idioma imposat per la força.

El més esperpèntic d’aquest vodevil, han estat els discursos ditiràmbics de les portantveus tan del PSOE com del PP, respecte a la retallada i la manipulació que ha perpetrat el tribunal. Diuen amb tot el cinisme i un indissimulat somriure de satisfacció, que l’Estatut mutilat que ens han endinyat, és impecable, constitucional i beneficiós. El més xocant de la jornada, és quan afirmaven solemnement, que la sentència, els hi havia donat la raó. De la qual cosa es dedueix, que tothom hi guanya menys els catalans. Es veu que a la sagrada unitat d’Espanya l’hi hem d’afegir, la unitat de destí dels partits nacionalistes espanyols. Ni esquerres ni dretes, espanyols a matar.

El vendaval que han desfermat, té tots els aires de convertir-se en un huracà devastador. Engendrat pel rebuig de l’Estat Espanyol a acceptar la realitat plurinacional i la diversitat cultural del seu territori. Alimentat per la contumàcia en mantenir el dogma de la indissoluble unitat d’Espanya. I sobretot afavorit per l’afany de mantenir l’espoli econòmic de Catalunya. Aquesta ventada pot ser tan forta, que acabi enduent-se la Constitució, l’Estat i el Tribunal que ho ha engegat tot a parir. Sense donar-se’n compte, han obert la caixa de Pandora.

Com és normal, els patriotes catalans, denuncien indignats, l’estafa, la burla i la befa del tribunal de la inquisició constitucional, caducat i desprestigiat fins al moll de l’os, però amb un poder desmesurat, més franquista que democràtic. Mentre el Govern Zapatero naufraga i s’ofega en la seva pròpia incompetència i fatxenderia, l’Estat de les Autonomies fracassa clamorosament. De retruc, Espanya se’n va al carall. No costa gaire diagnosticar i no ens equivoquem, que l’Estat espanyol té mala peça al teler.

Contra una sentència inacceptable i un tribunal execrable, la Generalitat, els partits i els catalans, l’han d’ignorar i fer cas omís d’aquesta imposició arbitrària, tal com han fet els ajuntaments del Port de la Selva i de Vilafranca del Penedès. No l’hem d’acatar, no la podem acceptar, ni l’hem de complir. La nostra desobediència ha d’arribar tan de lluny com puguem, tan com siguem capaços. Hem d’exigir el dret a decidir, per sobre d’una constitució colonialista i d’arrels falangistes. Només la força i la violència ens poden impedir d’exhibir els nostres símbols nacionals, parlar sempre en català, cantar els nostres himnes, proclamar que som una Nació, preparar la independència i lluitar per aconseguir un Estat propi. Si el nostre govern tingués la voluntat política suficient, aplicaria l’Estatut tal com el vam votar, tot ignorant una sentència ignominiosa i inacceptable. Aquesta actitud també ens aplanaria el camí cap a la independència, aplegant noves voluntats i adhesions al projecte sobiranista. Dels desenganyats, dels indecisos i dels nous vinguts.

Treure’ns del damunt el jou de l’Estat Espanyol, només serà possible si els catalans estem units en la defensa dels nostres interessos. Seria desastrós que el moviment catalanista es fracturés entre els que defensen l’Estatut i els que el rebutgen per inservible. Com més autonomia, poder polític i econòmic aconseguim, més possibilitats tindrem d’aconseguir la independència. Lluitar per un autogovern més fort, no està renyit amb la lluita per a la independència, ans al contrari, les dues es complementen i s’enforteixen. Cal saber aprofitar l’autonomia, per avançar cap a la plena sobirania.

Fan nosa aquells que en nom de la independència, menystenen les manifestacions a favor de l’Estatut. Aquests forassenyats es situen objectivament, en el mateix bàndol de l’anticatalanisme visceral, que lidera el PP. Aquestes accions que trenquen la unitat, per molta xerrameca radical que exhibeixen, a part de l’afany de protagonisme, només serveixen per donar ales a la quinta columna unionista. Anem doncs a la manifestació de protesta pel dissabte del 10 de juliol que Òmnium cultural convoca contra la sentència del TC i per la independència.

Llorenç Canyadell i Xapel·lí
President de la Unió Catalanista de Sabadell

06 de juliol 2010

Som una nació. Nosaltres decidim

10-J, la manifestació de la bona fe

Sense faltar al respecte ni desmerèixer la bona fe de les persones que, volent la independència de Catalunya, assistiran a la manifestació del 10 de juliol a Barcelona, en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut, només puc dir que em sembla un acte estèril. Un acte propi de qui, empès per una flamarada emocional, creu que ha de fer alguna cosa sense saber ben bé què. "No ens podem quedar callats", seria la frase més definitòria d'aquest estat d'ànim. I com que el sentiment d'impotència diu que "no ens podem quedar callats", optem per fer soroll. Optem per cridar. Però la cridòria com a estratègia per fer-se veure no té cap utilitat quan aquell a qui va adreçada és sord. I encara menys si deté el poder. La cridòria, aleshores, té per a ell el mateix valor que el guirigall dels infants quan juguen al pati.

Tanmateix, els infants han de jugar, necessiten alliberar el seu cabal d'energia i imaginar-se que són adults. És el que correspon a la seva edat. El problema arriba quan aquest és també el comportament d'una col·lectivitat adulta. Aleshores hi ha alguna cosa que no encaixa. És normal que, tot jugant, un infant digui o faci coses pròpies dels adults, però resulta força preocupant que un adult es comporti sistemàticament com si fos un infant. Hi ha adults, per exemple, que quan es troben aclaparats per una situació adversa, ja sigui una discussió o una injustícia, opten per plorar. Es desfoguen, sí, però el conflicte roman inalterable. Naturalment, tot seria molt diferent si l'encaressin amb el cervell, no pas amb l'emoció, però no són conscients de la seva força i acaben convertits en una joguina a les mans dels seus enemics. Per això en la manifestació del 10 de juliol hi haurà tantes persones que demanaran la independència de Catalunya i que en les properes eleccions, incongruentment, votaran una força política que la vol per a quan totes elles ja siguin mortes. No s'adonen que n'hi hauria prou que fossin conseqüents en el vot perquè el futur del país canviés radicalment.

La manifestació, per tant, no es fa per espantar Espanya -la cridòria mai no fa por, només nosa, com les mosques-, la manifestació es fa per apaivagar l'immens sentiment d'impotència que experimenten milers i milers de catalans davant la pròpia inseguretat i davant el comportament miserable de la seva classe política, incapaç d'enfrontar-se a Espanya. Una classe política que no sols no tenia cap pla B contra una sentència anunciada, sinó que ha perdut el sentit de la dignitat. I quan no es té dignitat ni intel·ligència per capgirar un estat d'opressió l'únic recurs per poder-se mirar al mirall és la cridòria. Bàsicament, perquè la cridòria aparenta acció i distreu la massa social. De fet, per salvar la cara, el càrrec i el sou, no hi ha res com fer creure a la massa social que una manifestació és una acció de govern o que amb ella s'avança cap a la independència. La massa oblida ràpid i ja no recorda que de manifestacions de mig milió de persones n'hem fet dues i no han servit de res. Absolutament de res.

Tots coneixem persones que van amunt i avall aparentant estar sempre molt enfeinades, però que presenten uns índexs força lamentables de productivitat. Són les mateixes persones que confonen fer cara d'atrafegat amb fer feina. Això és Catalunya amb relació a l'opressió que pateix. Incapaç de treure's la feina del damunt, aquesta se li amuntega fins a desbordar-la i ja no aspira a res més que a guardar les aparences. I la manifestació del 10 de juliol és la viva expressió de la frustració. És a dir, el clam de l'autonomisme. No dic que la immensa despesa d'energia que suposa organitzar una gran manifestació no sigui compatible amb una actitud més assertiva davant l'agressió espanyola, però on és aquesta actitud? Algú l'ha vista mai? Aquesta és, per tant, la manifestació dels autonomistes amb l'aval emotiu d'alguns independentistes de bona fe. És la manifestació -al marge de qui figuri ser-ne el convocant i del que digui la pancarta de capçalera- destinada a disfressar la inèpcia del tripartit i a convertir les properes eleccions en un pla B. És a dir, que allò que s'havia d'esdevenir per força -unes noves eleccions- passi per ser la gran reacció política catalana contra la sentència. O, dit d'una altra manera, Espanya, emetent la sentència abans de les eleccions, no hi ha dubte que ha posat en evidència la galdosa inutilitat del nostre govern, però també li ha donat un baló d'oxigen, ja que, gràcies a això, ara podrà fer passar per "reacció" allò que no és res més que la seva "obligació": celebrar eleccions.

Per altra banda, una nació que no té altra política que convocar manifestacions és una nació que fa política de foc d'encenalls. Per això, a la manifestació del 10 de juliol hi aniran tots aquells hipòcrites catalans que van retallar l'Estatut 48 hores després que fos aprovat pel Parlament de Catalunya i que ara el seu partit ha tornat a retallar a través del Tribunal Constitucional. O no és cert que aquest Tribunal està subordinat als interessos del Partit Socialista i del Partit Popular i que els seus membres són escollits en funció de la seva adscripció a l'un o a l'altre? Encara hi ha algun català prou càndid que no s'hagi assabentat que són el mateix? Encara hi ha algun català que no s'hagi adonat que el PSOE de Catalunya és el PSOE d'Espanya? L'autonomisme, no ens enganyem, necessita d'una escenificació com aquesta per perpetuar-se, una escenificació que compti amb independentistes de bona fe com a secundaris de luxe. Potser per això, de la manifestació del 10 de juliol, n'haurem de dir la manifestació de la bona fe.

Víctor Alexandre i Benet
Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital e-Notícies el diumenge 4 de juliol del 2010

Espectacle patètic

Pregunta del milió: quina part de la pancarta no li agrada al president Montilla, la que diu "som una nació", o la que assegura que nosaltres decidim? Ho dic perquè se m'escapen els motius de l’angúnia de Montilla amb el lema escollit, més enllà dels seus embolics amb els companys del PSOE. Primer, "som una nació" ho diu l’Estatut que va sortir dels parlaments, i que el propi president ha avalat. Llavors, el problema no hauria de venir per aquí. (O, ja no som una nació, des que hi van passar pel damunt les tisores de “doña Emilia”?) I segon, el de "nosaltres decidim" ho digué el mateix Zapatero en terres catalanes, quan va assegurar que avalaria l’Estatut que sortís del Parlament. Ergo, sóc incapaç de saber a que és degut l'estúpid debat sobre el lema de la pancarta, que porta entretingut al personal polític com nens de parvulari marejant al professor. Per descomptat, pot entendre's que el lema que millor ens unifica és la senyera, tal com assegura Montilla, però això té parany, no en va el Constitucional no ha retallat la senyera, sinó el caràcter "nacional" que aquest emblema conté. Darrera de la senyera hi caben tots, incloent els ínclits diputats del PP, culpables de tot l’embolic. Però darrere de "som una nació", la representativitat es redueix i, alhora, augmenta en profunditat reivindicativa. No és, per tant, el mateix. Si el que molesta a Montilla és justament això, el sentit reivindicatiu del lema, què fa anant a la manifestació? Si no li molesta, per què discuteix el lema? I així donem voltes al cargol en que s'ha ficat, ell solet, el dirigent socialista. Si em permeten, fa l'efecte que Montilla emula a Santa Teresa i viu sense viure en ell, atrapat entre les dues aigües que configuren la seva identitat política. I així va esfullant la trista margarida: va a la manifestació que Carme Chacón i molts dels seus han denigrat?; o, no va a la manifestació on es reivindica la integritat del Estatut que ell ha defensat? I en l'intent de trobar un camí intermedi, el Molt Honorable Montilla s'ha perdut.

Però si Montilla està perdut, la resta no ajuda a trobar-lo, potser encantat de la distracció supina en que està submergit el president. Perquè, sincerament, costa entendre que els partits polítics que ens representen i que, teòricament, han de defensar els nostres drets, siguin incapaços de posar-se d'acord en una simple pancarta. I aquests són els que han de donar una imatge d'unitat? Aquesta és la Catalunya unida, que confrontarà les hordes del Constitucional? Patètic! Encara no hem ni començat a defensar-nos i ja estem barallant-nos per qui durà la medalla. Però si no hem guanyat encara cap la batalla! Vist el vist, li pot estranyar a algú que no ens prenguin seriosament? Som més ximples, i ni nació, ni autonomia. Directament, pati de veïns.


Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 06 de juliol del 2010
(Traduït de l’original castellà pel Secretariat de l’UCS)