Som una nació. Nosaltres decidim

10-J, la manifestació de la bona fe

Sense faltar al respecte ni desmerèixer la bona fe de les persones que, volent la independència de Catalunya, assistiran a la manifestació del 10 de juliol a Barcelona, en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut, només puc dir que em sembla un acte estèril. Un acte propi de qui, empès per una flamarada emocional, creu que ha de fer alguna cosa sense saber ben bé què. "No ens podem quedar callats", seria la frase més definitòria d'aquest estat d'ànim. I com que el sentiment d'impotència diu que "no ens podem quedar callats", optem per fer soroll. Optem per cridar. Però la cridòria com a estratègia per fer-se veure no té cap utilitat quan aquell a qui va adreçada és sord. I encara menys si deté el poder. La cridòria, aleshores, té per a ell el mateix valor que el guirigall dels infants quan juguen al pati.

Tanmateix, els infants han de jugar, necessiten alliberar el seu cabal d'energia i imaginar-se que són adults. És el que correspon a la seva edat. El problema arriba quan aquest és també el comportament d'una col·lectivitat adulta. Aleshores hi ha alguna cosa que no encaixa. És normal que, tot jugant, un infant digui o faci coses pròpies dels adults, però resulta força preocupant que un adult es comporti sistemàticament com si fos un infant. Hi ha adults, per exemple, que quan es troben aclaparats per una situació adversa, ja sigui una discussió o una injustícia, opten per plorar. Es desfoguen, sí, però el conflicte roman inalterable. Naturalment, tot seria molt diferent si l'encaressin amb el cervell, no pas amb l'emoció, però no són conscients de la seva força i acaben convertits en una joguina a les mans dels seus enemics. Per això en la manifestació del 10 de juliol hi haurà tantes persones que demanaran la independència de Catalunya i que en les properes eleccions, incongruentment, votaran una força política que la vol per a quan totes elles ja siguin mortes. No s'adonen que n'hi hauria prou que fossin conseqüents en el vot perquè el futur del país canviés radicalment.

La manifestació, per tant, no es fa per espantar Espanya -la cridòria mai no fa por, només nosa, com les mosques-, la manifestació es fa per apaivagar l'immens sentiment d'impotència que experimenten milers i milers de catalans davant la pròpia inseguretat i davant el comportament miserable de la seva classe política, incapaç d'enfrontar-se a Espanya. Una classe política que no sols no tenia cap pla B contra una sentència anunciada, sinó que ha perdut el sentit de la dignitat. I quan no es té dignitat ni intel·ligència per capgirar un estat d'opressió l'únic recurs per poder-se mirar al mirall és la cridòria. Bàsicament, perquè la cridòria aparenta acció i distreu la massa social. De fet, per salvar la cara, el càrrec i el sou, no hi ha res com fer creure a la massa social que una manifestació és una acció de govern o que amb ella s'avança cap a la independència. La massa oblida ràpid i ja no recorda que de manifestacions de mig milió de persones n'hem fet dues i no han servit de res. Absolutament de res.

Tots coneixem persones que van amunt i avall aparentant estar sempre molt enfeinades, però que presenten uns índexs força lamentables de productivitat. Són les mateixes persones que confonen fer cara d'atrafegat amb fer feina. Això és Catalunya amb relació a l'opressió que pateix. Incapaç de treure's la feina del damunt, aquesta se li amuntega fins a desbordar-la i ja no aspira a res més que a guardar les aparences. I la manifestació del 10 de juliol és la viva expressió de la frustració. És a dir, el clam de l'autonomisme. No dic que la immensa despesa d'energia que suposa organitzar una gran manifestació no sigui compatible amb una actitud més assertiva davant l'agressió espanyola, però on és aquesta actitud? Algú l'ha vista mai? Aquesta és, per tant, la manifestació dels autonomistes amb l'aval emotiu d'alguns independentistes de bona fe. És la manifestació -al marge de qui figuri ser-ne el convocant i del que digui la pancarta de capçalera- destinada a disfressar la inèpcia del tripartit i a convertir les properes eleccions en un pla B. És a dir, que allò que s'havia d'esdevenir per força -unes noves eleccions- passi per ser la gran reacció política catalana contra la sentència. O, dit d'una altra manera, Espanya, emetent la sentència abans de les eleccions, no hi ha dubte que ha posat en evidència la galdosa inutilitat del nostre govern, però també li ha donat un baló d'oxigen, ja que, gràcies a això, ara podrà fer passar per "reacció" allò que no és res més que la seva "obligació": celebrar eleccions.

Per altra banda, una nació que no té altra política que convocar manifestacions és una nació que fa política de foc d'encenalls. Per això, a la manifestació del 10 de juliol hi aniran tots aquells hipòcrites catalans que van retallar l'Estatut 48 hores després que fos aprovat pel Parlament de Catalunya i que ara el seu partit ha tornat a retallar a través del Tribunal Constitucional. O no és cert que aquest Tribunal està subordinat als interessos del Partit Socialista i del Partit Popular i que els seus membres són escollits en funció de la seva adscripció a l'un o a l'altre? Encara hi ha algun català prou càndid que no s'hagi assabentat que són el mateix? Encara hi ha algun català que no s'hagi adonat que el PSOE de Catalunya és el PSOE d'Espanya? L'autonomisme, no ens enganyem, necessita d'una escenificació com aquesta per perpetuar-se, una escenificació que compti amb independentistes de bona fe com a secundaris de luxe. Potser per això, de la manifestació del 10 de juliol, n'haurem de dir la manifestació de la bona fe.

Víctor Alexandre i Benet

Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital e-Notícies el diumenge 4 de juliol del 2010

Espectacle patètic

Pregunta del milió: quina part de la pancarta no li agrada al president Montilla, la que diu "som una nació", o la que assegura que nosaltres decidim? Ho dic perquè se m'escapen els motius de l’angúnia de Montilla amb el lema escollit, més enllà dels seus embolics amb els companys del PSOE. Primer, "som una nació" ho diu l’Estatut que va sortir dels parlaments, i que el propi president ha avalat. Llavors, el problema no hauria de venir per aquí. (O, ja no som una nació, des que hi van passar pel damunt les tisores de “doña Emilia”?) I segon, el de "nosaltres decidim" ho digué el mateix Zapatero en terres catalanes, quan va assegurar que avalaria l’Estatut que sortís del Parlament. Ergo, sóc incapaç de saber a que és degut l'estúpid debat sobre el lema de la pancarta, que porta entretingut al personal polític com nens de parvulari marejant al professor. Per descomptat, pot entendre's que el lema que millor ens unifica és la senyera, tal com assegura Montilla, però això té parany, no en va el Constitucional no ha retallat la senyera, sinó el caràcter "nacional" que aquest emblema conté. Darrera de la senyera hi caben tots, incloent els ínclits diputats del PP, culpables de tot l’embolic. Però darrere de "som una nació", la representativitat es redueix i, alhora, augmenta en profunditat reivindicativa. No és, per tant, el mateix. Si el que molesta a Montilla és justament això, el sentit reivindicatiu del lema, què fa anant a la manifestació? Si no li molesta, per què discuteix el lema? I així donem voltes al cargol en que s'ha ficat, ell solet, el dirigent socialista. Si em permeten, fa l'efecte que Montilla emula a Santa Teresa i viu sense viure en ell, atrapat entre les dues aigües que configuren la seva identitat política. I així va esfullant la trista margarida: va a la manifestació que Carme Chacón i molts dels seus han denigrat?; o, no va a la manifestació on es reivindica la integritat del Estatut que ell ha defensat? I en l'intent de trobar un camí intermedi, el Molt Honorable Montilla s'ha perdut.

Però si Montilla està perdut, la resta no ajuda a trobar-lo, potser encantat de la distracció supina en que està submergit el president. Perquè, sincerament, costa entendre que els partits polítics que ens representen i que, teòricament, han de defensar els nostres drets, siguin incapaços de posar-se d'acord en una simple pancarta. I aquests són els que han de donar una imatge d'unitat? Aquesta és la Catalunya unida, que confrontarà les hordes del Constitucional? Patètic! Encara no hem ni començat a defensar-nos i ja estem barallant-nos per qui durà la medalla. Però si no hem guanyat encara cap la batalla! Vist el vist, li pot estranyar a algú que no ens prenguin seriosament? Som més ximples, i ni nació, ni autonomia. Directament, pati de veïns.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 06 de juliol del 2010

(Traduït de l’original castellà pel Secretariat de l’UCS)