Reflexions desprès del 28-N

L'oportunitat de Mas

El Parlament de Catalunya ha viscut, després d'aquestes eleccions, una recomposició molt profunda, de la qual la guanyadora quasi absoluta és la CiU d'Artur Mas. No només s'ha quedat a prop de la majoria absoluta, sinó que ha impossibilitat qualsevol majoria alternativa, i el que és més: s'ha imposat amb comoditat arreu de les comarques del país, fins i tot a feus històrics socialistes com el Baix Llobregat.

Tot plegat dóna a Artur Mas el recolzament polític i social suficient com per desenvolupar el seu programa de govern de la manera més ambiciosa possible. I això comporta la defensa del punt central de la seva proposta d'autogovern: el concert econòmic. Una reforma del sistema de finançament de Catalunya que comportaria el final de l'espoli fiscal, condició indispensable per poder desenvolupar des de Catalunya les polítiques necessàries per sortir de la crisi.

Ara, Artur Mas té una oportunitat inigualable per a afermar l'hegemonia política de CiU. Si durant els propers quatre anys el que es visualitza és una CiU batallant incansablement pel concert econòmic, no hi ha dubte que l'electorat sobiranista que ha votat Artur Mas s'alegrarà de la seva opció. I així, de manera lenta però segura, el país podrà seguir caminant cap a la sobirania.

Editorial del diari digital crònica.cat 

Publicat el dimarts 30 de novembre del 2010-11-30

Funeral a ERC

El primer que ha de fer Esquerra és autocrítica: com pot ser que després de dues legislatures consecutives no puguin ni tan sols vendre obra de govern?. Tota la campanya electoral d'ERC s'ha basat en un proposar un referèndum d'independència després de set anys de governar amb Montilla!. Pero si fins i tot van tornar a penjar la bandera espanyola a Governació.

Posteriorment, a mesura que les enquestes mostraven una caiguda en picat, Puigcercós ha canviat el missatge i ha apel•lat a votar Esquerra per evitar el sorpasso del PPC com finalment ha passat. Fins i tot s'han vist superats per Iniciativa. En política, la gent no vota per fer favors. La gent vota per conviccions.

Probablement el moment més trist de de tota la campanya va ser quan, en el míting central al Palau de la Música, el mateix Joan Puigcercós va pregar a l'electorat amb un "ajudeu-nos". Esquerra també ha passat de fer vídeos sobre el cas Palau a passar-hi de puntetes -només se'n van recordar Oriol Amorós i Joan Ridao- per no intentar acabar de cremar els ponts -prou cremats estan ja- amb Convergència.

L'SOS d'ERC s'ha incrementat a mesura que s'acostava el 28-N. Més que un crida, semblava un gest de desesperació perquè apel•lar al vot de la por contra el PP a aquestes alçades ja no dóna resultatas. Dimecres passat, Puigcercós encara afirmava que calia triar entre "l’especulació, la intolerància i la xenofòbia que representa el PP, o el model de la cohesió, la integració, la generositat, la valentia i la confiança que són els valors d’Esquerra". La "xenofòbia" del PP ha aconseguit 18 escons, tot un rècord a Catalunya.

He estat sovint crític amb l'obra de govern d'ERC durant la major part d'aquest set anys. Malauradament, els resultats electorals em donen la raó. L'electorat -llevat del nazisme als anys 30- no s'equivoca mai. Les crítiques no eren, doncs, en clau personal o política. Si la direcció d'ERC les hagués escoltat potser ara no estarien en 10 escons.

Atès que era el partit de les mans netes -com va proclamar Carod el 2003- n'he vist de molt grosses durant aquests anys: des de favors a Cultura 03 (el Baròmetre, Time Out, ajuts a l'Ara) a subvencions a premsa digital amiga com l'Eurotribune, Crònica o l'SMS -promoguts aquests dos darrers per un exdirigent de les JERC- per esmentar només l'apartat de mitjans de comunicació. Sense oblidar fitxatges de familiars (Apel•les Carod-Rovira) o sous de luxe a exalts càrrecs (Miquel Sellarès), entre d'altres.

Tant se val, els electors han passat factura. Esquerra ha de tocar ara de peus a terra i sobretot tirar endavant. Com li ha passat a CiU, de les grans derrotes se n'aprèn. El pitjor que podria passar ara a ERC és reobrir les guerres internes que han sacsejat la seva història gairebé des de la seva fundació.

Però que vagi en compte Joan Puigcercós, els mateixos que es van passar al seu sector després de la defenestració de Josep-Lluís Carod-Rovira per poder anar a les llistes segur que no dubtarien ara a tornar a canviar de bàndol. Ja ho deia Miquel Roca. En política no hi ha amics. Sobretot dintre del mateix partit.

Xavier Rius

Periodista i director de e-notícies

Article publicat al diari digital e-notícies el 29 de novembre del 2010

Per la porta falsa

Què va passar, ahir diumenge? D'una banda el tripartit feia una suma agònica: 28+10+10=48. Ben poca cosa per a tres partits al govern. D'altra, CiU n'aconseguia 62. Déu n'hi do. Recapitulem, recapitulem: tot té una lògica, i en aquest cas ve de lluny. Després de gairebé 24 anys de governs presidits per Jordi Pujol, semblava que el 2003 el tripartit seria rebut, si més no, com un canvi polític d'alguna manera necessari. Increïblement, no va ser així: al cap de quatre dies d'haver formalitzat el Pacte del Tinell, el president en funcions de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, se'n va anar a França a parlar amb els de la ETA. La cosa començava molt, molt malament. La resta de la presidència de Maragall va ser un indescriptible desgavell, amb períodes llarguíssims de paràlisi administrativa que van afectar diverses conselleries arran l'expulsió del govern d'ERC. Les coses van degenerar fins a extrems impensables, i això que el període 2003-2007 va ser de vaques grassíssimes: senzillament, els nivells de descrèdit de la Generalitat van tocar fons. Aquella escenificació de feblesa institucional va tenir uns efectes més aviat previsibles. La falta de respecte amb que Catalunya va ser tractada des de Madrid, primer pel PP i després pel PSOE, té pocs precedents a nivell europeu: l'inacabable episodi dels trens de rodalies de Barcelona, per exemple, pot ser considerat, sense por a exagerar, com una vexació col•lectiva que tenia un punt important de premeditació.

El segon tripartit, fet a la desesperada després que tant Montilla com Carod -no així Saura- insinuessin malintencionadament durant la campanya que no el reeditarien, havia de ser el del desplegament de l'Estatut. Es deia, amb una gran alegria, que amb els socialistes manant alhora a Madrid i a Barcelona, tot seria molt fàcil. El resultat final és senzillament decebedor: aquí no s'ha desplegat res de res. L'únic que sí s'ha desplegat a darrera hora són els nomenaments massius d'alts funcionaris.

Sumant només 48 diputats, el tripartit ha mort i surt per la porta falsa d'una manera gairebé vergonyosa, tant en el cas del PSC com d'ERC. Ha protagonitzat un experiment fallit, basat en una suma merament aritmètica, sense cap mena de base social real ni cap projecte polític comú. La feina d'Artur Mas, en aquest sentit, serà doble: governar el país enmig de la pitjor crisi econòmica que es recorda i reconstruir, si és possible, el prestigi institucional de la Generalitat. Que Déu l'empari.

Ferran Sáez Mateu

Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num. 310 de la FCO el dilluns 29 de novembre del 2010

D’independència no n’hem de parlar mai.

Explica l’Albert que un dels vots nuls a la molt noble vila de Cardedeu era un sobre on hi havia, plegades, una papereta de Reagrupament i una de Solidaritat. I que cal que “siguem positius: Carmen de Mairena (i el Partit Pirata) tenen més vots que Rosa Díez”. I l’Hugo se’n va “anar a dormir feliç” perquè a Vic van votar PxC el 5,82% mentre que a les municipals del 2007 ho va fer un 18,5%.

Costa parlar d’aquestes eleccions. No només perquè ja sabem el final de la pel•lícula, sinò perquè ens han dit ben poca cosa. Res no ens fa mal ni forat. Això de la no-fiscalitat andalusa, posem per cas, va aixecar una polseguera ridícula: tots fem que sí amb el cap, ens piquem l’ullet i de sotaveu se’ns escapa un “algú ho havia de dir”.

No ens ha impressionat gairebé res. Excepte, potser, la magnitud de la tragèdia tripartita. Tal vegada ni això.

Aquestes setmanes un valent deia que convocarà un referèndum per la independència (un altre?) i uns milhomes s’han compromès a que la seva primera llei sigui justament l’aital pròpia i genuïna declaració d’independència –així mateix, sense referèndum ni mandangues. D’altres s’han vist en la necessitat de declarar-se “no independentistes” (calia realment?) o de presentar-se com a fre de la “deriva independentista” d’uns tercers que, al seu torn, a la independència no li diuen ni ase ni bèstia però –al tanto, que va de canto– deixen caure que és exactament al seu partit on s’apleguen la majoria dels independentistes de Catalunya.

I així hem anat passant.

Fa l’efecte que la incorporació de la independència al catàleg de promeses, esperances, amenaces, pors, i papus convencionals de la campanya pot acabar amb la vulgarització de l’ideal. Perdrà pistonada la meta de la independència un cop que s’ha convertit en xavalla electoral, en part de l’aiguabarreig d’una campanya ensopida? S’estroncarà la força social, ingènua i popular, del moviment obert dels referèndums, que ha dut tants a “unir-se en associacions voluntàries”, la gran virtut civil que, segons Tocqueville, caracteritzava la gent dels Estats Units?

El moviment de les consultes populars s’havia encarregat de formar aquest interès comú per la independència i era en trànsit de traslladar-lo a l'àmbit del poder a l’estil dels Tea Party. Tots s’hi van llençar a sobre, començant pels propis promotors de la cosa, que n’han fet bandera en partidets aquí i allí. Pitjor encara, ara sabem perfectament que cap de les abrandades promeses independentistes que ens fan arribarà enlloc per molt valents que sigui aquesta gent.

És inquietant que la politiqueria pugui parasitar aquesta criatura –els referèndums– que tot just havia aprés a caminar, en malbarati l’ideal i adormi a la ciutadania més participativa del país. És la política a l’inrevés. Completament el contrari del que ens cal, em sembla. Ens convé mantenir viu l’ideal fins que arribi el moment de la veritat, sense entregar-lo “al saber dels experts, a la fúria dels fanàtics o a la burocràcia administrativa”, en expressió de Daniel Innerarity.

Alguna cosa així va dir en Mas, ahir: “ens sentim servidors de Catalunya, no els seus salvadors”. Bé, escolteu.

Recordem França. Quan va perdre l’Alsàcia i la Lorena a mans d’Alemanya, el 1871, el polític radical i menjacapellans Léon Gambetta –aquest que té carrers a tota ciutat, vila i poble francés– va fer famosa aquella frase: “d’Alsàcia i Lorena no n’hem de parlar mai i pensar-hi sempre”. Avís als hooligans: Gambetta no feia una crida a no fer-hi res. Volia protegir l’ideal fins que es pogués valdre. I se’n van sortir. De la independència, en aquesta campanya, se n’ha parlat massa sense suc ni bruc. I tot plegat, sí, accelera el pols… però malven el projecte. Satisfà les tripes… però buida la voluntat. Omple la boca… però devalua l’ideal.

Antoni Maria Piqué

Periodista

Article publicat al diari el Singulardigital.cat el dimarts 30 de novembre del 2010