Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




26 de març 2011

El català al Congrés de Diputats

PSC? ¡HABLA EN CRISTIANO!

Molts catalanoparlants hem hagut de defensar la llengua catalana davant d’audiències d’espanyols intolerants; són els representants de l’estultícia castellana. Concretament, en atacar el nostre idioma, empren arguments tòpics com ara que el català “sona malament”, “és inútil en un món globalitzat”, “fomenta una ineficiència”, “crea una Torre de Babel ibèrica” o que, suposadament, “causa problemes i despeses innecessaris en un moment de crisi econòmica”.

Aquests tipus d’arguments, malgrat la seva pretesa racionalitat, són manifestacions endèmiques d’ignorància, hostilitat i antipatia arrelades a l’Estat espanyol. Per a més inri, sovint són expressades per individus monolingües que, per amagar la seva xenofòbia latent, es presenten com a partidaris del pseudo-bilingüisme. En realitat, el pseudo-bilingüisme consisteix en imposar l’ús del castellà – identificat com la suprema “llengua espanyola” – en detriment d’una llengua com la catalana, considerada per ells com una manifestació folklòrica i prescindible. Òbviament, aquests mateixos personatges desconeixen el patrimoni literari i musical català.

Amb els anys, potser com a contagi de la flegma dels canadencs anglòfons, intento tallar de soca-rel aquests debats inútils i bizantins. Com a persona quatrilingüe, no accepto lliçons en matèria lingüística per part de col·lectius monolingües. A més, la meva “llengua comuna” és la compartida i pròpia als Països Catalans, repartits en quatre estats diferents. Finalment, malgrat celebrar l’accés a l’esfera cultural castellana, ningú pot posar en dubte que, avui dia, la llengua vehicular a Occident és l’anglesa.

Faig aquestes consideracions tenint en compte el debat que s’esdevingué al Congrés dels Diputats espanyol aquest passat dimarts, després que ERC – amb el suport de CiU, entre d’altres partits – demanés la reforma del reglament del Congrés per garantir-hi l’ús del català, l’euskera i el gallec. Malgrat que, a efectes pràctics, continuo creient en la inutilitat de la presència de parlamentaris catalanistes en unes corts estrangeres, cal reconèixer el valor substantiu d’aquesta iniciativa parlamentària.

Finalment, com era d’esperar, la proposició no tirà endavant per l’oposició dels partits nacionalistes espanyols. Així doncs, ningú no s’estranyà quan Ignacio Astarloa, diputat del PP, defensà el veto a la llengua catalana tot afirmant que “el uso de las mal llamadas lenguas propias está garantizado donde es lógico y natural, en los lugares donde se habla”. Sorprenentment, Astarloa no deu haver sentit el català als passadissos del Congrés. A més, deu confondre el Congrés dels Diputats – una institució d’àmbit estatal – amb l’Assemblea de la Comunitat de Madrid. Malgrat tot, hom no es pot sorprendre amb la bel·ligerància anticatalanista d’un representant popular.

No obstant, la indignació de molts catalans es produí quan els 25 diputats del PSC, en la seva enèsima traïció a la llengua catalana, recolzaren la prohibició del nostre idioma. Segons el PSC, el català només es pot parlar al Senat espanyol ja que és una “cambra territorial”, tot ignorant que els diputats presents al Congrés són escollits – excepte a Ceuta i Melilla – en circumscripcions electorals provincials i no pas en una circumscripció electoral única.

És insultant i lamentable que els socialistes utilitzin excuses patètiques per justificar l’anorreament de la llengua catalana. Novament, el PSC ha demostrat que no té res de catalanista i, en canvi, forma part d’un engranatge espanyolista que, implacablement, estreny el setge a la nostra cultura tot discriminant i prohibint l’ús institucional de la nostra llengua. Certament, som molts els qui no oblidarem la perfídia socialista.


Agustí Bordas i Cuscó
Conseller del Govern Federal Canadenc.

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 25 de març del 2011

21 de març 2011

Les retallades del PSC-PSOE

Els rau rau de Carme Chacón

Carme Chacón passa uns dies molt distrets, quan li deixa temps l'intent de rellevar José Luis Rodríguez Zapatero. Massa distrets. Cada divendres acudeix a la Moncloa i sent el rau rau de tot el govern pel dèficit públic i per l'atur creixent. Elena Salgado té allà sobre la taula el draconià pla de reequilibri de la Generalitat que li va presentar Andreu Mas-Colell, i setmana rere setmana la ministra d'Economia es nega a aprovar-lo. Ja porta quasi dos mesos així, perquè reclama al govern català que faci encara més retallades en els seus serveis. Com vostès saben, la Moncloa es nega a pagar els 1.400 milions que deu pel fons de competitivitat, del sistema de finançament que va negociar el tripartit. I exigeix a sobre retallar més del 10% previst de despeses.

Tres dies després, la ministra del PSC acudeix com cada dilluns a l'executiva dels socialistes catalans i allà escolta el rau rau radicalment contrari. És el món al revés sota les mateixes sigles del puny i la rosa. Surten llavors els alcaldes socialistes alarmats per les enquestes, reclamant oposició dura al govern d'Artur Mas, joc ras i puntada al ventre. I la conclusió és que el PSC fa bandera de la lluita contra les retallades a les quals obliga Zapatero des de l'altre extrem del negociat socialista, i pressionat ell mateix per Durão Barroso i Angela Merkel. “Retallades liberals i neocons”, n'arriben a dir al PSC en declaracions molt celebrades. És d'un tacticisme que tomba d'esquena.

Carme Chacón deu sortir bocabadada de les reunions rau rau del consell de ministres i de l'executiva del PSC. És tan esquizofrènic el posicionament dels socialistes catalans que treballen a Madrid en aquests moments, que no m'estranya gens ni mica que la ministra s'estigui plantejant canviar el carrer Nicaragua pel carrer Ferraz. Tan sacseig en el relat polític no l'aguanta ni una admiradora (fins ara) de Zapatero. Sort doncs a Carme, que se les haurà davant d'Alfredo Pérez Rubalcaba.

Lluís Bou
Periodista i cronista polític

Article publicat a NacióDigital.cat el dissabte 19 de març del 2011

16 de març 2011

Les quatre columnes

Quins són els perills? I amb quines perspectives?

1. Parlem d’economia. Hi ha una crisi i un perill econòmics. D’empreses que tanquen, d’atur, d’estancament, de pèrdua de pes econòmic, i de baixada de renda i nivell de vida. Fins i tot en alguns àmbits i en alguns sectors amb situacions dramàtiques. I les pèrdues i els drames econòmics que hi haurà hagut només en part podran ser reparats. Però més tard o més d’hora –i amb un balanç final del tot satisfactori o no, és a dir, finalment amb recuperació plena del nivell d’abans de la crisi o no–, la crisi econòmica se superarà.

Podria ser que reculéssim al 2005. I que triguéssim temps a situar-nos en el nivell del 2008. I que perdéssim alguna posició a nivell espanyol o europeu. Però seguirem tenint un pes econòmic important. I no serem pobres.

2. Parlem de l’Estat del Benestar. També en això pot ser que reculem. Però l’Estat del Benestar –subsidi d’atur, escola i sanitat per a tothom, serveis socials, pensions...– no desapareixerà. Podria ser que haguéssim de renunciar a alguns guanys obtinguts durant els últims trenta anys. Com ja els ha passat als nòrdics, als holandesos, als alemanys, als austríacs... Però en el que és substancial l’Estat del Benestar forma part del nostre model europeu. No desapareixerà d’Europa i, per tant, no desapareixerà de Catalunya. Pot baixar algun esglaó, però no desapareixerà.

Vol dir això que la crisi econòmica i financera, i política, que patim no tindrà cap conseqüència, almenys cap conseqüència greu i irreversible? O que el dany serà limitat i reversible? Molt probablement així serà en l’ordre econòmic i social, tot i que probablement no tornarà l’alegria una mica inconscient d’anys enrere –i millor que no torni. Però hi ha dos altres aspectes en què els efectes negatius de la crisi econòmica i política poden ser molt greus, de difícil recuperació o fins i tot irreversible.

3. Parlem d’autogovern. Aquí la situació creada per la crisi econòmica pot tenir conseqüències de més durada o fins i tot no reversibles. Què passa quan algú s’arruïna, o què pot passar? Què passa quan algú es veu obligat a demanar ajut a creditors que, ateses les circumstàncies, li poden posar condicions econòmiques molt dures o fins i tot fer-se atorgar la capacitat de decidir sobre el seu patrimoni, de fer-li renunciar a la seva potestat? I a la seva capacitat de decidir. En el cas de Catalunya, de renunciar totalment o en part al seu autogovern.

La crisi no convertirà Catalunya en un país del Tercer Món. Pot ser que s’empobreixi, però seguirà tenint un acceptable nivell europeu. I el mateix passarà amb l’Estat del Benestar. Potser no serà tot tan fàcil com va arribar a ser fa uns anys. Però el marc europeu ens condiciona, per a bé. I ens protegeix. En això ens protegeix.

No ens protegeix només als catalans. Protegeix Espanya i protegeix tot Europa. Espanya sola podria ser que hagués acabat molt malament. El Govern espanyol i en part també la societat espanyola ho han fet prou malament d’uns anys ençà com perquè hi hagués hagut una crisi molt fonda, de difícil recuperació. Però Europa els ha protegit, i a nosaltres també.

Però pel que fa a l’autogovern, als catalans no ens protegeix ningú. Som sols a defensar-lo. A defensar-lo enfront d’un concepte d’Espanya que mai no ha acceptat de bon grat un alt nivell d’autogovern català. I Catalunya no seria el primer cas a la Història que ha perdut la seva independència o el seu autogovern perquè la seva crisi financera l’ha posat a mercè d’un veí més poderós i ambiciós. Que ha pagat el deute a canvi de la seva llibertat i de la seva capacitat de decidir.

De decidir fins i tot en els seus afers interns. És a dir, de la capacitat del país d’actuar al servei de la seva gent. I si un país no pot actuar amb criteri propi i eficaç al servei de la seva gent, és inevitable que tard o d’hora la seva gent no s’hi reconeixerà. I no el valorarà. Per a la gent el propi país haurà perdut capacitat de servir-lo amb eficàcia. I prestigi. I no se’n podrà sentir orgullosa.

4. Parlem, doncs, també, d’identitat. Perquè la pèrdua d’autoestima i d’orgull porta aparellat l’afebliment del sentit d’identitat. Que ja és objecte d’atac polític i jurídic, i financer i cultural i lingüístic, i de tot això ens hem de defensar. I ja hem demostrat més d’un cop que ho podem fer. Entre altres coses perquè hem cregut en nosaltres mateixos i en els nostres valors com a nació i com a societat, i en la nostra capacitat de crear riquesa, de forjar una societat sòlida, convivencial i integradora. Però si haguéssim d’admetre que no som capaços de gestionar el nostre propi país amb eficàcia i seriositat, i amb responsabilitat i capacitat d’utilitzar bé els nostres talents, la pèrdua de confiança, d’orgull i d’esperança que això comportaria ens abocaria a una gran decadència.

Per tant, la batalla que ara lliura Catalunya en l’àmbit de les finances de la Generalitat i del de l’autogovern no és només econòmica o política o jurídica. És una batalla per a demostrar a tercers –i sobretot demostrar-nos a nosaltres mateixos– que som capaços de redreçar el país. De sortir del clot on hem anat a parar i de tornar a engegar.

Per tant, ens cal valentia per explicar la veritat a la gent, per acceptar cadascú, sense excuses, la seva part de culpa i assumir la responsabilitat de fer el que calgui fer. Amb vocació de servei al país.

Economia, Estat del Benestar, Autogovern i Identitat. Quatre àmbits que hem i podem defensar i consolidar. Tots quatre.

Jordi Pujol
President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí num 246 de la FCO del dimarts 15 de març de 2011

04 de març 2011

Sobre la Independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2010-2011


El dijous dia 3 de març es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la quarta conferència del cicle d’informació i debat “SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:


“L’economia catalana, 22 mil milions de raons per a la independència”

La conferència va anar a càrrec del degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya el senyor Joan B. Casas, doctor en Economia Financera i Comptabilitat i Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, que ha estat nomenat recentment membre del Consell Assessor per a la reactivació Econòmica i el Coneixement de la Generalitat de Catalunya.

El saló d’actes del Casal Pere Quart, es va omplir amb més d’un centenar de persones que van seguir amb molt interès l’exposició que va fer el conferenciant arran de la situació actual de l’economia catalana. Va començar afirmant que Catalunya disposa d’una economia diversificada i competitiva, on cada cop el sector serveis és més important però, sense deixar de banda, que també és encara una potència industrial equiparable a les economies més desenvolupades del món. L’euro ha comportat la internacionalització de l’economia catalana, i ha comportat que si abans la majoria d’exportacions de Catalunya anaven destinades al mercat espanyol, actualment Espanya només ens compra un 30% de la nostra producció, un altra 30% és per consum propi i l’altra 30% s’exporta a la resta del món. Per tant va concloure en aquest apartat que en un hipotètic examen la nota que obtindria Catalunya pel que fa a dèficit i deute, competitivitat i possibilitats de desenvolupament, serien avui de notable alt. Va remarcar peró que aquesta nota podria esdevenir, en un futur no gaire llunyà, molt més baixa pel fet que cada cop la sagnia que representa l’espoli fiscal pel nostre país és més considerable i això pot fer que la nostra salut econòmica se’n ressenti cada cop més.

El Sr. Casas va estudiar tot seguit l’àrea econòmica de l’arc mediterrani, des de València i Barcelona fins a Lió, assegurant que és una de les 22 regions més desenvolupades del planeta. Va fer referència també a la importància que cal donar al corredor mediterrani, és a dir l'eix viari i econòmic entre Barcelona i València i per extensió una línia més àmplia, de Lió i Perpinyà a Alacant o Múrcia. Sembla que ara el ministre de Foment José Blanco ho té clar, o almenys això diu, perquè ja s'ha compromès a potenciar aquesta àrea que, centrada l’estat espanyol, representa més del 20% de PIB.

Arribat aquest punt el conferenciant va endinsar-se en el problema real de l’economia catalana: el dèficit fiscal. Quin és el dèficit fiscal de Catalunya respecte a Espanya? L’últim any del qual es disposen dades oficials contrastades és el 2001 (per causa de la política d’ocultisme del govern de Madrid). Aquest any es varen pagar a Madrid 36.240 milions d’euros i se’n varen rebre 24.932, cosa que suposa una diferència de gairebé el 10% del PIB. Això vol dir que de cada 100€ ingressats pels catalans, més de 9 es perden pel camí. El més greu però és que aquest 10 % del PIB de Catalunya se l’emporta l’Estat Espanyol a canvi de res. En termes absoluts som la comunitat que més paga i, comparativament, menys rep. Tot i tenir només el 15,7% de la població, aportem el 21% dels diners totals. Per exemple, la inversió pública a Andalusia és quasi el doble que a Catalunya, mentre que la seva població que només és de 900.000 persones més que Catalunya. Aquest dèficit és el més gran sofert per cap regió europea o fins i tot mundial, amb renda per càpita similar a la catalana, doncs el dèficit fiscal màxim és d’un 4% del PIB a Alemanya, un 2,5% als Estats Units, un 2% al Canadà i un 2% a Austràlia.

Aquest espoli de quasi 22.000 milions d’euros ( 3’6 bilions de pessetes), comporta un empobriment progressiu de Catalunya i en aquests moments ha de ser l’argument més important per convèncer als catalans de la necessitat d’independitzar-nos d’Espanya. Les autonomies espanyoles subvencionades amb els diners que paga Catalunya, gaudeixen d’un nivell de vida superior al dels catalans. Per tant pel conferenciant la conclusió és clara: la independència és viable, possible i convenient. El nombre d’independentistes, creix d’una manera important i ja sobrepassa el 50 % de la població. Hem de continuar treballant per aconseguir una massa crítica suficient d’independentistes, que ens permeti assolir aquest objectiu, en un futur que cada vegada és més pròxim. Potser el primer pas serà aconseguir un consens entre tota la societat civil i les forces polítiques catalanes per exigir un nou pacte fiscal, que ens doni els mateixos drets que gaudeixen el País Basc i Navarra.

Acabada la seva intervenció, el Sr. Casas va contestar les moltes qüestions que li foren plantejades pels assistents i que van donar peu a un encès debat que va enriquir molt els conceptes i les idees exposades, en el sentit que només la independència, primer financera i després política, pot evitar l’empobriment i la decadència dels nostre país.

02 de març 2011

Espanya, nació única i indivisible

L’espanyol del nen de “Pa negre”

Molt il·lustratives, les paraules de l’historiador basc –basc de naixement i espanyol d’addicció– Fernando García Cortázar sobre el nivell d’espanyol de Francesc Colomer, el nen osonenc que interpreta el personatge de l’Andreu a la pel·lícula “Pa negre”, d’Agustí Villaronga. Quan l’entrevistador del diari “Heraldo de Aragón” li pregunta si recomanaria “Pa negre”, ell respon: “No l’he vista. Però amb relació als Goya sí que em sembla dramàtic –i si no fos així, poc respectuós amb un premi nacional– que el nen que va recollir el guardó no pogués expressar-se amb correcció en espanyol. Ens endinsa en aquest gran problema que és l’agressió a l’idioma comú i que va en perjudici dels mateixos habitants catalans”.

És tota una declaració de principis nacionals espanyols, certament. Però sobta una mica que aquest personatge no hagi tingut escrúpols de servir-se d’un nen de tretze anys emocionat i obligat a parlar per primer cop davant d’un auditori ple de gom a gom. Tot queda aclarit, tanmateix, quan, en la mateixa entrevista, i responent a la pregunta “Què n’espera, del nou mil·lenni?”, García Cortázar respon: “Esperem que el segle XXI posi, en la mesura que pugui, un cert ordre en els desordres causats per les disset autonomies”.

En aquestes declaracions destaquen, si més no, tres elements que constitueixen l’eix al voltant del qual gira la ideologia de García Cortázar. Un, la llengua espanyola com a instrument de reafirmació de l’imperi; dos, el sistema autonòmic com a amenaça desintegradora de l’Estat nació; i tres, la necessitat urgent de frenar el desacomplexament nacional de Catalunya. Tres elements que, com una mena de Santíssima Trinitat, són una mateixa cosa i es sintetitzen en un principi sagrat: “Espanya, nació única, indivisible i indissoluble”. No cal dir que davant d’una demostració de fervor religiós com aquesta, és força inútil oposar-hi raonaments. Amb tot, és important no renunciar a fer-hi algunes consideracions.

Diu García Cortázar que el nen va ser “poc respectuós amb un premi nacional”. Caldria preguntar-li per què. Potser perquè la metròpoli considera una falta de respecte que un fill de les colònies, en ser nomenat bon minyó, no parli com un fill de La Mancha? Cal tenir en compte que el Goya no és un premi nacional, per a un català. És un premi espanyol, com el César és un premi francès. Els premis nacionals de cinematografia dels catalans es diuen Gaudí i es lliuren anualment a Barcelona. I si l’Estat espanyol fos un Estat veritablement democràtic, catalans, bascos i gallecs haurien de poder expressar-se en la seva llengua, no pas en espanyol, en ser guardonats per uns premis estatals. A Catalunya, per altra banda, com es pot comprovar cada any en els Gaudí, tothom pot expressar-se en la llengua que vulgui sense que ningú ho qualifiqui d’agressió. En tot cas, si hi havia una cosa que feia sentir vergonya aliena, eren els intents d’Andreu Buenafuente de ser més espanyol que els espanyols dient dao, hablao, pensao, comentao... A més, el seu exercici d’autoodi va trobar una magnífica manera de manifestar-se gràcies a la beneita irrupció de Jimmy Jump cobrint el Goya amb una barretina. Ràpidament, Buenafuente, “como catalán”, va demanar perdó i va arribar a la violència verbal afegint que si l’hagués enxampat l’hauria atonyinat sense estar-se de res. És la reacció de manual de l’esclau enamorat de l’amo, que quan veu un dels seus fent una ximpleria, per petita que sigui, de seguida se sent culpable i demana perdó. Si fa no fa, com els catalans que s’incomoden quan un catalanoparlant no canvia de llengua davant d’un hispanoparlant. Ells també ho consideren una ximpleria. Evidentment, l’acció de Jimmy Jump és una bretolada estúpida. Però s’ha de reconèixer que no fa mal a ningú i que, per tant, la voluntat d’estomacar-lo només es fonamenta en l’autoodi: “Sobretot que l’amo no es rebaixi a apallissar un inferior. Ja ho faig jo mateix”.

Pel que fa a les declaracions de García Cortázar, sentint les emocionades paraules de Francesc Colomer com una “agressió a l’idioma comú”, només dir que expressen diàfanament la incapacitat mental d’aquest personatge per entendre que la llengua comuna dels catalanoparlants és el català en la mateixa mesura que la dels hispanoparlants és l’espanyol. I si per a aquests últims és costós parlar en català també ho és per a nosaltres parlar en espanyol per la senzilla raó que no som millors que ells. Tot plegat, és una qüestió de respecte. Un respecte que ens els Goya podria començar per la pronúncia correcta dels noms catalans. N’hi hauria prou que els diversos actors i actrius que lliuren l’estatueta posessin en la pronúncia del català el mateix zel que posen en la pronúncia de l’anglès.

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat al elSingulardigital.cat el dimarts dia 1 de març del 2011