El català al Congrés de Diputats

PSC? ¡HABLA EN CRISTIANO!

Molts catalanoparlants hem hagut de defensar la llengua catalana davant d’audiències d’espanyols intolerants; són els representants de l’estultícia castellana. Concretament, en atacar el nostre idioma, empren arguments tòpics com ara que el català “sona malament”, “és inútil en un món globalitzat”, “fomenta una ineficiència”, “crea una Torre de Babel ibèrica” o que, suposadament, “causa problemes i despeses innecessaris en un moment de crisi econòmica”.

Aquests tipus d’arguments, malgrat la seva pretesa racionalitat, són manifestacions endèmiques d’ignorància, hostilitat i antipatia arrelades a l’Estat espanyol. Per a més inri, sovint són expressades per individus monolingües que, per amagar la seva xenofòbia latent, es presenten com a partidaris del pseudo-bilingüisme. En realitat, el pseudo-bilingüisme consisteix en imposar l’ús del castellà – identificat com la suprema “llengua espanyola” – en detriment d’una llengua com la catalana, considerada per ells com una manifestació folklòrica i prescindible. Òbviament, aquests mateixos personatges desconeixen el patrimoni literari i musical català.

Amb els anys, potser com a contagi de la flegma dels canadencs anglòfons, intento tallar de soca-rel aquests debats inútils i bizantins. Com a persona quatrilingüe, no accepto lliçons en matèria lingüística per part de col·lectius monolingües. A més, la meva “llengua comuna” és la compartida i pròpia als Països Catalans, repartits en quatre estats diferents. Finalment, malgrat celebrar l’accés a l’esfera cultural castellana, ningú pot posar en dubte que, avui dia, la llengua vehicular a Occident és l’anglesa.

Faig aquestes consideracions tenint en compte el debat que s’esdevingué al Congrés dels Diputats espanyol aquest passat dimarts, després que ERC – amb el suport de CiU, entre d’altres partits – demanés la reforma del reglament del Congrés per garantir-hi l’ús del català, l’euskera i el gallec. Malgrat que, a efectes pràctics, continuo creient en la inutilitat de la presència de parlamentaris catalanistes en unes corts estrangeres, cal reconèixer el valor substantiu d’aquesta iniciativa parlamentària.

Finalment, com era d’esperar, la proposició no tirà endavant per l’oposició dels partits nacionalistes espanyols. Així doncs, ningú no s’estranyà quan Ignacio Astarloa, diputat del PP, defensà el veto a la llengua catalana tot afirmant que “el uso de las mal llamadas lenguas propias está garantizado donde es lógico y natural, en los lugares donde se habla”. Sorprenentment, Astarloa no deu haver sentit el català als passadissos del Congrés. A més, deu confondre el Congrés dels Diputats – una institució d’àmbit estatal – amb l’Assemblea de la Comunitat de Madrid. Malgrat tot, hom no es pot sorprendre amb la bel·ligerància anticatalanista d’un representant popular.

No obstant, la indignació de molts catalans es produí quan els 25 diputats del PSC, en la seva enèsima traïció a la llengua catalana, recolzaren la prohibició del nostre idioma. Segons el PSC, el català només es pot parlar al Senat espanyol ja que és una “cambra territorial”, tot ignorant que els diputats presents al Congrés són escollits – excepte a Ceuta i Melilla – en circumscripcions electorals provincials i no pas en una circumscripció electoral única.

És insultant i lamentable que els socialistes utilitzin excuses patètiques per justificar l’anorreament de la llengua catalana. Novament, el PSC ha demostrat que no té res de catalanista i, en canvi, forma part d’un engranatge espanyolista que, implacablement, estreny el setge a la nostra cultura tot discriminant i prohibint l’ús institucional de la nostra llengua. Certament, som molts els qui no oblidarem la perfídia socialista.

Agustí Bordas i Cuscó

Conseller del Govern Federal Canadenc.

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 25 de març del 2011