Les quatre columnes

Quins són els perills? I amb quines perspectives?

1. Parlem d’economia. Hi ha una crisi i un perill econòmics. D’empreses que tanquen, d’atur, d’estancament, de pèrdua de pes econòmic, i de baixada de renda i nivell de vida. Fins i tot en alguns àmbits i en alguns sectors amb situacions dramàtiques. I les pèrdues i els drames econòmics que hi haurà hagut només en part podran ser reparats. Però més tard o més d’hora –i amb un balanç final del tot satisfactori o no, és a dir, finalment amb recuperació plena del nivell d’abans de la crisi o no–, la crisi econòmica se superarà.

Podria ser que reculéssim al 2005. I que triguéssim temps a situar-nos en el nivell del 2008. I que perdéssim alguna posició a nivell espanyol o europeu. Però seguirem tenint un pes econòmic important. I no serem pobres.

2. Parlem de l’Estat del Benestar. També en això pot ser que reculem. Però l’Estat del Benestar –subsidi d’atur, escola i sanitat per a tothom, serveis socials, pensions...– no desapareixerà. Podria ser que haguéssim de renunciar a alguns guanys obtinguts durant els últims trenta anys. Com ja els ha passat als nòrdics, als holandesos, als alemanys, als austríacs... Però en el que és substancial l’Estat del Benestar forma part del nostre model europeu. No desapareixerà d’Europa i, per tant, no desapareixerà de Catalunya. Pot baixar algun esglaó, però no desapareixerà.

Vol dir això que la crisi econòmica i financera, i política, que patim no tindrà cap conseqüència, almenys cap conseqüència greu i irreversible? O que el dany serà limitat i reversible? Molt probablement així serà en l’ordre econòmic i social, tot i que probablement no tornarà l’alegria una mica inconscient d’anys enrere –i millor que no torni. Però hi ha dos altres aspectes en què els efectes negatius de la crisi econòmica i política poden ser molt greus, de difícil recuperació o fins i tot irreversible.

3. Parlem d’autogovern. Aquí la situació creada per la crisi econòmica pot tenir conseqüències de més durada o fins i tot no reversibles. Què passa quan algú s’arruïna, o què pot passar? Què passa quan algú es veu obligat a demanar ajut a creditors que, ateses les circumstàncies, li poden posar condicions econòmiques molt dures o fins i tot fer-se atorgar la capacitat de decidir sobre el seu patrimoni, de fer-li renunciar a la seva potestat? I a la seva capacitat de decidir. En el cas de Catalunya, de renunciar totalment o en part al seu autogovern.

La crisi no convertirà Catalunya en un país del Tercer Món. Pot ser que s’empobreixi, però seguirà tenint un acceptable nivell europeu. I el mateix passarà amb l’Estat del Benestar. Potser no serà tot tan fàcil com va arribar a ser fa uns anys. Però el marc europeu ens condiciona, per a bé. I ens protegeix. En això ens protegeix.

No ens protegeix només als catalans. Protegeix Espanya i protegeix tot Europa. Espanya sola podria ser que hagués acabat molt malament. El Govern espanyol i en part també la societat espanyola ho han fet prou malament d’uns anys ençà com perquè hi hagués hagut una crisi molt fonda, de difícil recuperació. Però Europa els ha protegit, i a nosaltres també.

Però pel que fa a l’autogovern, als catalans no ens protegeix ningú. Som sols a defensar-lo. A defensar-lo enfront d’un concepte d’Espanya que mai no ha acceptat de bon grat un alt nivell d’autogovern català. I Catalunya no seria el primer cas a la Història que ha perdut la seva independència o el seu autogovern perquè la seva crisi financera l’ha posat a mercè d’un veí més poderós i ambiciós. Que ha pagat el deute a canvi de la seva llibertat i de la seva capacitat de decidir.

De decidir fins i tot en els seus afers interns. És a dir, de la capacitat del país d’actuar al servei de la seva gent. I si un país no pot actuar amb criteri propi i eficaç al servei de la seva gent, és inevitable que tard o d’hora la seva gent no s’hi reconeixerà. I no el valorarà. Per a la gent el propi país haurà perdut capacitat de servir-lo amb eficàcia. I prestigi. I no se’n podrà sentir orgullosa.

4. Parlem, doncs, també, d’identitat. Perquè la pèrdua d’autoestima i d’orgull porta aparellat l’afebliment del sentit d’identitat. Que ja és objecte d’atac polític i jurídic, i financer i cultural i lingüístic, i de tot això ens hem de defensar. I ja hem demostrat més d’un cop que ho podem fer. Entre altres coses perquè hem cregut en nosaltres mateixos i en els nostres valors com a nació i com a societat, i en la nostra capacitat de crear riquesa, de forjar una societat sòlida, convivencial i integradora. Però si haguéssim d’admetre que no som capaços de gestionar el nostre propi país amb eficàcia i seriositat, i amb responsabilitat i capacitat d’utilitzar bé els nostres talents, la pèrdua de confiança, d’orgull i d’esperança que això comportaria ens abocaria a una gran decadència.

Per tant, la batalla que ara lliura Catalunya en l’àmbit de les finances de la Generalitat i del de l’autogovern no és només econòmica o política o jurídica. És una batalla per a demostrar a tercers –i sobretot demostrar-nos a nosaltres mateixos– que som capaços de redreçar el país. De sortir del clot on hem anat a parar i de tornar a engegar.

Per tant, ens cal valentia per explicar la veritat a la gent, per acceptar cadascú, sense excuses, la seva part de culpa i assumir la responsabilitat de fer el que calgui fer. Amb vocació de servei al país.

Economia, Estat del Benestar, Autogovern i Identitat. Quatre àmbits que hem i podem defensar i consolidar. Tots quatre.

Jordi Pujol

President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí num 246 de la FCO del dimarts 15 de març de 2011