Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 de juliol 2011

Amb Espanya no hi tenim res a fer

L'administració regional

El procés de recentralització i recuperació de competències va avançant inexorablement, i aquesta setmana n'hem tingut dos exemples: una nova sentència del Tribunal Constitucional que és el certificat de defunció de l'autonomia financera de la Generalitat, i una reunió dels consellers d'Economia de les comunitats autònomes amb la ministra Salgado que ha esborrat per sempre més el mot bilateralitat del diccionari de la llengua espanyola.

El TC ha dictaminat que Madrid pot establir límits de despesa a les autonomies, no només a nivell global sinó també en matèries concretes. Val la pena llegir les sentències del TC per entendre la naturalesa de l'Estat espanyol. Parla de “LA NACIÓN ESPAÑOLA” amb majúscules i es refereix a Catalunya com a “administración regional”.

Gairebé de forma simultània, el conseller Mas-Colell tornava a comprovar de manera directa que s'acabat la ficció de relacions bilaterals que tantes vegades hem cregut possible des de Catalunya. Salgado ha posat blanc sobre negre: l'Estat diu quant es pot gastar, decideix qui i com es pot endeutar, distribueix discrecionalment els ingressos fiscals, i el marge de maniobra autonòmic es limita a escoltar i obeir. És tan rotund i definitiu, que el conseller català no ha pogut evitar fer una declaració críptica però contundent: “només els catalans podran blindar el seu autogovern”.

Un present dur per a Catalunya, i un futur encara més negre, amb un govern que s'ho juga tot a una carta: ser decisius a Madrid. Una estratègia del segle passat que no funcionarà el segle XXI. Ens espera una Espanya desacomplexada i decidida a consolidar de manera definitiva un model monolític de nació. Amb majoria absoluta o sense, Catalunya s'enfrontarà a partir del novembre a una de dues opcions polítiques que es diferencien menys del que sembla. D'una banda, un Pérez Rubalcaba que quan parla del govern català en diu “Generalidad”, tota una declaració de principis. De l'altra, un Rajoy disposat a aplicar els plans dissenyats per la FAES per recuperar el terreny perdut en 30 anys de descentralització autonòmica. No se n'amaga pas, les receptes estan penjades al web del think-tank del PP i ja s'estan aplicant a Galícia, el País Valencià i les Illes.

Fins i tot el conseller Mas-Colell, comença a veure clar que només resta un únic camí possible per “blindar l'autogovern”.

Canviem de tema: la calor de l'estiu no convida a gaudir de la xocolata espessa. Ens prenem una pausa, doncs, i tornem al setembre. Ep! No celebreu res, encara. Durant el mes d'agost, em trobareu cada dia aquí dalt, a A la Tres.

Germà Capdevila i Vernet
Director adjunt del diari El Punt

Article publicat al diari AVUI el dissabte 30 de juliol del 2011

23 de juliol 2011

Cap a l’Estat català

La Transició Nacional cap a la Independència?

Darrerament el President Mas està repetint el concepte de la Transició Nacional. El diari Avui resumeix les paraules del President d’aquesta manera:

“Espanya no vol acceptar Catalunya tal com és. La vol dòcil i pagana i davant aquesta situació molta gent a Catalunya comença a pensar que potser el sobiranisme sí que és la solució als seus problemes. Hi ha hagut gent que el sentiment sobiranista l’ha tingut sempre. D’altres que s’hi han sumat no tant per sentiment sinó per una reducció d’alternatives: si seguim així toparem sempre amb la mateixa paret, una paret molt gruixuda, molt alta, sense portes i sense finestres i amb la qual ens fem mal”.

Per superar aquesta situació, Mas proposa l’anomenada “transició nacional, que va començar amb la decepció per la sentència sobre l’Estatut”, i que té un sentit de ruta clar: “el dret dels catalans a decidir el seu futur”.

El que diu el President Mas, un s’ho pot agafar amb incredulitat o creure tot el contrari, és a dir, que realment el President Mas ho diu de veritat quan parla que després de la sentència de l’Estatut, cal començar un camí nou, anomenat Transició Nacional, i que el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir.

Ser incrèdul o no amb el que diu el President Mas, depèn de l’experiència prèvia amb ell i el seu partit, com també la confiança que la seva persona et mereix. En el meu cas, la meva percepció de l’Artur Mas com a polític, és que no és un bocamoll o que és prodigi en fer declaracions grandiloqüents buides o promeses irrealitzables, per després desdir-se. El veig com un polític que mesura molt el que diu perquè no li agrada ser esclau de les seves paraules o pitjor, incomplir-les. Altres persones que el coneixen personalment, m’han explicat que és una persona molt calculadora i que abans de prendre una decisió, estudia totes les possibilitats.

En aquest sentit i si mirem els precedents, l’Artur Mas té la taca negra del pacte amb el ZP i el PSC-PSOE, a on va acceptar la passada pel ribot de l’Estatut aprovat pel 89% de la cambra catalana. Allà realment li van aixecar la camisa en tots els sentits. Va quedar davant dels catalans, sobretot els soberanistes com un traïdor i a més, posteriorment els socialistes no van complir el pacte quan el Montilla va ser anomenat President de la Generalitat en comptes d’ell que havia tornat a guanyar clarament les eleccions.

Per què una persona tant meticulosa i calculadora li van prendre el pèl d’aquesta manera?. M’imagino que els sectors regionalistes dins de CiU, com també els sectors econòmics catalans lligats al mercat espanyol, van convèncer a l’Artur Mas que si pactava amb el ZP, quedaria davant dels catalans com una persona responsable que mirava pels interessos generals quan va mirar de no allargar més el conflicte generat amb Espanya amb l’Estatut (recordeu que fins i tot, els militars va amenaçar en sortir de les casernes) i alhora s’assegurava de ser escollit si tornava a guanyar les eleccions. Suposo que també va sospesar que era impossible que l’Estatut fos acceptat tal com va sortir el 30 de setembre del 2005 i va mirar d’aconseguir les mínimes retallades pactant-les prèviament. Però al final, la retallada pactada ha resultat ser en va, perquè el Tribunal Constitucional s’ha encarregat d’acabar de deixar-lo pitjor que l’Estatut que teníem abans. Un fracàs digne de ser estudiat com un dels pitjor pactes polítics que s’ha fet mai en política.

Però em penso, que aquella aixecada de camisa tant gran, ha estat clau per fer canviar el pensament i el caràcter de l’Artur Mas, o almenys això espero. Diuen els nord-americans que per triomfar cal haver fracassat abans, perquè de les derrotes i fracassos és quan s”aprèn més i així estar més preparats per després poder guanyar. Desitjo que l’Artur Mas, hagi après la lliçó.

Per això, malgrat mantinc una certa reserva donats els precedents, crec que realment el President Mas no diu cap mentida quan parla de la Transició Nacional. Quan diu que no sap a quin port acabarà, m’imagino que ho diu en el sentit que per a ell (suposo que per una part o la majoria de CiU) si Espanya decidís per donar un nou marc de relacions a Catalunya a on el Dret a decidir dels catalans fos reconegut, el President Mas, donaria per acabat la Transició, malgrat que no s’hagi constituït un Estat català.

La clau de tot això, està en definir que s’entén pel “Dret a decidir dels catalans”. Potser per alguns, que Espanya doti als catalans d’un nou pacte fiscal a on els catalans tinguin més recursos o pugin decidir més sobre aquests, ja serà suficient. Però per a altres, com jo mateix, aquest dret a decidir només és possible si Catalunya esdevé un Estat propi igual que Espanya.

Però totes aquestes discussions sobre l’abast del Dret a decidir entre els catalans, per mi, al final seran supèrflues. Alhora de la veritat, en el moment que el President Mas miri de posar en marxa la Transició Nacional cap el sentit del Dret a decidir, els espanyols actuaran per impedir-ho. La idiosincràsia d’una Espanya provenen d’un imperi constituir amb el poble castellà com el nucli fonamental que li dota sentit a la seva existència, farà que la reacció d’aquests, si fem cas els precedents històrics, sigui violenta contra els catalans, sense distinció, provocant que es tanqui qualsevol possibilitat que la Transició Nacional pugi arribar a un bon port. Més aviat els espanyols ho aprofitaran per aturar-la i per fer-la recular, tal com ho han aprofitat amb l’Estatut.

Mentre estiguem a Espanya, pels espanyols el poble català no existeix com a tal i per tant els catalans no tenim Dret a Decidir rés de diferent que la resta d’Espanya, és a dir, del que el poble castellà vulgui que decidim. Si algú té dubtes, que llegeixi la sentència del TC sobre l’Estatut, allà ho deixa ben clar que és així.

Per tant, la lògica em diu que, una vegada començat la Transició Nacional per Dret a Decidir, els espanyols sense voler-ho i malgrat hi hagi catalans que s’acontentin amb poc, ens obligaran a arribar a l’únic port possible que quedarà si volem poder exercir-ho: La constitució de l’Estat català.

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló
Bióleg i membre de Reagrupament Independentista

Article publicat al Blog d’en Manel Bargalló el divendres 22 de juliol del 2011

13 de juliol 2011

La independència econòmica de Catalunya

Economia ficció

Aquesta assignatura encara no s'ha impartit en les facultats de Ciències Econòmiques, però jo li pronostico un futur brillant. L'economia ficció mira de trencar la racionalitat que hi ha darrere del fet econòmic i obre noves vies a la imaginació. Començarà sent una assignatura opcional, però, tal com van les coses, acabarà com una de les troncals.

Vegem primer un exemple d'economia real. Prendrem el concepte empresa com a referent. Una empresa neix amb un propòsit, es fixa uns objectius, estableix una estratègia per aconseguir-los i després desenvolupa els plans d'acció que corresponen. Si volem mesurar els seus resultats en el temps, comptem amb dos procediments: el compte de pèrdues i guanys i el balanç. El primer ens ofereix la capacitat de rendiment i es basa en una simple equació: vendes menys despeses. El balanç, per la seva banda, fa una lectura patrimonial de l'empresa: el que té (actiu) enfront del que deu (el passiu).

Quan les vendes d'una empresa són inferiors a les seves despeses, l'empresa entra en pèrdues: té dèficit. Aquestes pèrdues van reduint el capital inicial que els accionistes van posar sobre la taula. Si les pèrdues s'acumulen, els accionistes han de posar més capital o endeutar-se (diner propi o diner aliè). Si s'endeuten han de pagar interessos i retornar el principal. Les empreses, davant d'aquesta situació, tracten de millorar els seus ingressos (canviant l'estratègia, l'estructura o les persones) i reduir les seves despeses, perquè les seves vendes superin aquests últims. Si encerten, tindran diners per disminuir el seu deute, reinvertir o repartir beneficis.

Tot molt prosaic, perquè la realitat acostuma a ser avorrida. Traslladem el model a un àmbit major.

Un estat és com una empresa. Té clients (els ciutadans), té ingressos (els impostos que paguen els ciutadans) i té despeses (sanitat, educació, pensions, infraestructures, defensa, etc.) Les despeses s'integren en un document denominat Pressupostos Generals. Quan les despeses són superiors als ingressos, l'Estat entra en pèrdues: té dèficit. Igual que l'empresa, o augmenta els ingressos (més impostos) o s'endeuta. També pot rebaixar les despeses, però això té un límit de naturalesa política. Si s'endeuta genera un dèficit públic i el dèficit públic acumulat produeix el Deute Públic. En qualsevol cas, un estat té plena capacitat per fer gestionar els comptes, ja que domina totes les partides.

Ara passem a un cas d'economia ficció. Un bon exemple és Catalunya, una nació sense Estat, una nació que va perdre la seva independència jurídica i política per raons ben conegudes. Quan va arribar la transició espanyola, algun espavilat es va inventar allò de l'Espanya de les autonomies per bloquejar els drets de les nacions històriques (Catalunya i Euskadi) i controlar en paral·lel les principals fonts de riquesa. Els polítics bascos van ser més hàbils que els catalans i van trencar el bloqueig argumentant la defensa dels seus drets forals, la qual cosa els va donar de facto una gairebé independència econòmica. A més, comptaven amb el seu “cosí de Zumosol”.

Per contra, en termes econòmics, el cas de Catalunya és patètic. Com que no és un estat, el govern de la Generalitat no domina tots els comptes. S'ocupa de les despeses, però no té el control dels seus ingressos. ¿I això per què? Simplement perquè els ingressos se'ls queda el govern central i després, quan ho creu convenient, li assigna una part d'aquests ingressos i es guarda la resta. És cert que treballa amb un pressupost anyal (de despeses), però la seva teoria d'ingressos és variable en funció dels criteris de l'Estat.

El govern de la Generalitat no pot fer res per revertir aquesta situació. Actua sobre les despeses com a últim recurs. És per això que parlar del dèficit públic català (com fa la senyora Salgado o el senyor Fernández Ordóñez) és un cinisme en termes morals i una frivolitat en termes econòmics. És com si les vendes totals d'una empresa (el motor de l'activitat) no computessin en el compte de resultats.

I per més inri, si Catalunya necessita cobrir el seu forat patrimonial i vol endeutar-se, ha de demanar el permís a l'autoritat competent del govern de l'Estat. Com a resultat de tot aquest disbarat, el Deute Públic català creix any darrere any, i els interessos agafen protagonisme en el pressupost.

Això és economia ficció. Cal manejar la totalitat dels ingressos i les despeses, i explicar a la ciutadania què està passant. Reduir les prestacions socials i no exposar les raons que ho determinen posa de manifest una falta de capacitat del govern, una absència de lideratge i la mancança del més mínim coratge per expressar aquesta realitat.

Alfons Duran-Pich
Llicenciat en Filosofia per la Universitat de Deusto
President Knowledge Management

Article publicat a la web L’ecoNòmic el dilluns 11 de juliol del 2011.

11 de juliol 2011

Un any després

L’esperit del 10-J

Fa un any, el 10 de juliol del 2010, un grapat de persones -s’ha parlat fins i tot d’un milió i mig- van omplir el centre de Barcelona en una immensa manifestació reivindicativa sota el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”. L’onada humana era el resultat del malestar provocat pel maltracta que Espanya (el govern del PSOE, l’oposició del PP, el Tribunal Constitucional de PSOE i PP, etc.) estava sotmetent a Catalunya amb les inversions públiques en infraestructures, amb el finançament autonòmic i amb la sentència de l’Estatut. Aquesta suma de factors, més el desgavell del segon tripartit (PSC, ERC i ICV), van donar aquell resultat tant patriòtic i estètic, tan cívic i festiu, i tan generacionalment transversal: el 10-J.

Per uns, l’esperit d’aquell 10-J significava la imminència de la independència del nostre país. És a dir, una bandera més a les Nacions Unides i una estrella més a la Unió Europea. Per altres, era un toc d’atenció a l’Estat Espanyol, un avís que la gota ja estava omplint el got de la paciència dels catalans; i per uns tercers, el 10-J era la manifestació de la fatiga, del cansament, del cabreig per la manera que Zapatero ha pres el pèl als catalans, per la mania del populars cap allò que traspua catalanitat, pel caos dels Montilla, Carod-Rovira i Saura, pel Dragon Khan polític...

Un any després podem intentar intuir per on anava la societat catalana que massivament va sortir al carrer. Tenim elements d’anàlisi que ens poden ajudar a fer-ho.

Podem dir que el 10-J era el crit de tot un poble a favor de la independència del país?
Si ho entenem en clau política, no del tot. Pocs mesos després de la manifestació, a les eleccions al Parlament de Catalunya, el vot desacomplexadament independentista, el representat per Esquerra, Solidaritat i Reagrupament, va recular en sufragis (55.000 vots menys); en percentatge de vot (-3%) i en diputats (7 menys).

Era el 10-J un toc d’atenció a Espanya?
Si per toc d’atenció s’entén com la sublimació pública del malestar, com la demostració de l’enuig o com la necessitat de cridar als quatre vents que aquesta societat no està morta, està ben viva, que té capacitat per mobilitzar-se però que la mobilització definitiva la deixem per més endavant, sí. La gent va sortir al carrer, va cridar el que va voler, es va manifestar independentista o no; sobiranista o no; nacionalista o no en un clima festiu i reivindicatiu pacífic.

També era el 10-J la fatiga per la manera de governar del tripartit, de ZP o per les males passades del PP de Rajoy?
Anem a pams. Els resultats electorals al Parlament de Catalunya van ser inequívocs: el ciutadà va castigar el tripartit, sobretot a socialistes i republicans, i els va foragitar del govern. Les eleccions municipals han fet el mateix: han apartat el tripartit, sobretot socialistes i republicans dels ajuntaments, de les Diputacions, etc. El partit que s’ha endut en tots dos casos el suport popular majoritari ha estat CiU i el seu líder, Artur Mas.

Per tant, no és agosarat afirmar que el 10-J no era una revolta independentista imminent sinó l’advertiment d’una majoria silenciosa contra el menyspreu amb el que Espanya ens tracta i contra una Generalitat, presidida en aquell moment per José Montilla, incapaç d’escriure un full de ruta de govern comprensible i intel·ligible, de defensar els interessos catalans al Congrés i de ser creïble. ... però, i el PP?

El PP, el partit que va instigar el recurs contra l’Estatut, que va predicar autèntiques falsedats per les espanyes, que va aconseguir que el PSOE se sumés (no li va costar gaire) a la laminació estatutària, no solament n’ha sortit indemne sinó que la societat catalana l’ha primat. Al Parlament va guanyar 70.000 vots i quatre diputats i als ajuntaments ha multiplicat la seva representació guanyant alcaldies com Badalona.

L’herència del 10-J és un país amb un govern, el de CiU, nacionalment més compromès, capaç de prendre mesures econòmiques impopulars i desagraïdes que la gent no pot compartir però que entén, amb un president, Artur Mas, amb una imatge de líder centrat, seriós i implacable que fa de la lluita contra l’atur, el dèficit públic i la despesa empobridora el seu principal cavall de batalla. També és l’ascens d’un PP a qui els catalans no castiguen perquè la desconfiança que genera Zapatero i el socialisme espanyol per acceptar la crisi econòmica, primer, i per gestionar-la després, el superen.

Ves per on, solament CiU i PP, dues formacions antagòniques en la manera de veure Catalunya i Espanya o de model de societat, han tingut la cintura per posar-se d’acord i tirar endavant els pressupostos de la Generalitat que han d’evitar la paràlisi del país. El tripartit, junts un altre cop, s’ha quedat fora cridant contra el que denominen, recriminen i abominen, segon Pacte del Majèstic. Ja m’agradaria que fos com aquell pacte que, malgrat l’acomplexament convergent, va ser estructuralment i conjunturalment bo per aquest país.

Josep Maria Torrent
Periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el diumenge 10 de juliol del 2011

07 de juliol 2011

Perilla l’etiquetatge en català

Nova ganivetada socialista al català

Ho han tornat a fer. Ho han fet sempre i ho continuaran fent perquè no fer-ho seria el mateix que negar-se ells mateixos. Són botiflers i saben que el seu pas per aquesta vida no té cap altra finalitat que escopir dia rere dia sobre Catalunya, els seus drets nacionals i sobre la seva llengua. Se'ls coneix vulgarment com a "socialistes", però el seu nom genèric és PSOE de Catalunya. Es tracta d'un partit que, des de fa més de trenta anys, té per tradició votar al costat del Partit Popular a Madrid en contra del nostre país. Els seus 25 diputats -diputats indignes de dir-se catalans-, més aviat n'hauríem de dir polítics sense escrúpols ni principis que es guanyen la vida escopint sobre el poble que els manté, s'han tornat a abraçar al PP al Congrés espanyol per impedir l'aprovació d'una proposta de CiU que instava el govern espanyol a normalitzar l'ús de la llengua catalana a les institucions de la Unió Europea. Concretament es tractava d'un text que recollia la petició dels diputats Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueras (Esquerra), Raül Romeva (ICV) i Maria Badia (PSOE) que reclamava al govern d'Espanya que "aprofités les reformes normatives que es duran a terme al Tractat de la UE i al Reglament amb motiu de l'adhesió de Croàcia per aconseguir que el català disposi de l'estatus de llengua oficial de les institucions de la Unió".

Doncs no. Hi han votat en contra. Hom dirà: "I què hi fa, aquí al mig, la diputada socialista Maria Badia? No és una contradicció que ella signi un text amb Tremosa, Junqueras i Romeva i que el seu partit el tombi?". Doncs sí, sembla una contradicció. Però que ho sembli no vol dir que ho sigui. Està tot molt ben estudiat. José Mourinho gaudiria follament amb aquest "teatro del bueno". La senyora Badia, òbviament, no podia posar-se en evidència negant-se a subscriure un dret tan elemental com el proposat pels altres tres eurodiputats catalans. La seva imatge i la del seu partit hauria estat espantosa. Per això ho han escenificat d'una altra manera. La senyora Badia para el cop salvant el parany que li han preparat els seus col·legues de Brussel·les i tot seguit el seu partit, fent pinya amb el PP, ho converteix en paper mullat a Madrid. La consigna socialista, per tant, era aquesta: "Per molta ràbia que et faci, estimada Maria Badia, vota el mateix que Tremosa, Junqueras i Romeva, que nosaltres, quan la proposta arribi al Congrés espanyol, ja ens la carregarem". I així ho han fet.

Recordem que la comissària europea d'Educació, Cultura i Multilingüisme, Androulla Vassiliou, ja va dir el passat 21 de juny que "és l'Estat espanyol qui ha de demanar l'oficialitat del català davant el Consell Europeu". I com que l'Estat espanyol, a través del PSOE i del PP, no sols està en contra de la llengua catalana, sinó que manté l'objectiu secular -per sort, poc reeixit- del seu anorreament, Madrid esdevé el mur en el qual s'estavellen dia rere dia tots els intents de normalització. Un mur construït amb la inestimable col·laboració d'honorables i ben remunerats botiflers. Les coses ens anirien molt millor si tot el temps i tota l'energia que esmercem per intentar esgarrapar drets que són inherents a la independència els dediquéssim a tenir un Estat propi. Si el coll de la camisa t'estreny, per què no te'l descordes en lloc d'estirar-ne tots els fils un per un?

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat al diari e-Notícies el dimecres 6 de Juliol de 2011

02 de juliol 2011

La independència segons el CEO

El tren de la independència

Ara ja ho sabem d'una font oficial: el CEOP ha comprovat que en una hipotètica consulta sobre la independència hi hauria prop d'un 60 per cent de vots a favor. Era una sospita generalitzada, però fins ara no s'havia fet la pregunta directa en un sondeig sociològic oficial.

El més sorprenent del fenomen és potser el seu origen. Ha nascut de la base de la societat, gairebé al marge dels partits polítics parlamentaris, que no han sabut representar aquest sentiment ni liderar la seva concreció. El desig de llibertat dels catalans ha trencat finalment el sostre de vidre identitari que feia que molts ciutadans veiessin la independència com quelcom exclusivament vinculat a una qüestió de llengua i cultura, allunyat de la vida diària de la gent. Aquesta limitació ha desaparegut. Les xifres mostren que entre els partidaris de la independència hi ha molts catalans castellanoparlants i que el motiu més important pel qual els ciutadans hi votarien favorablement en un referèndum és l'economia, el greuge sistemàtic d'un drenatge de recursos de la perifèria al centre que ja és insostenible.

Dos factors són els principals motors del creixement de l'independentisme. Un és que Espanya s'ha desempallegat dels seus complexos. Ja no tem ningú i se n'enorgulleix. Ja no cal fer concessions als catalans, que han demostrat que són un gos que borda però no mossega. D'aquí l'estatut escapçat, la recuperació de competències que no s'atura o l'atac a la immersió lingüística. Espanya aplica ja sense reserves el seu projecte nacional. Per això gasta 3.500 milions d'euros per construir un tren d'alta velocitat que només fan servir set viatgers al dia, però que vertebra el territori de manera radial. Tot plegat ha fet obrir els ulls a molts catalans de soca-rel, però també a molts catalans de pares espanyols que parlen castellà i miren Tele 5, que aquí paguen peatge fins per anar al lavabo i quan fan una visita al poble dels pares veuen grans autovies tan gratuïtes com desertes. L'altre factor, sens dubte el més important, és mèrit de les consultes populars sobre la independència. Aquest moviment de base, amb milers de voluntaris arreu del país que van posar diners de la seva butxaca per tirar endavant aquestes consultes, considerades inútils i romàntiques, ha aconseguit un efecte poderós. Han estat com el batec d'ales de la papallona que acaba provocant un tsunami. Aquests voluntaris i les 900.000 persones que hi van participar van situar en l'imaginari col·lectiu dels catalans la possibilitat real d'un referèndum, abans reservat als somiatruites o als radicals.

Vam comprovar que és possible i que només depèn de nosaltres.


Germà Capdevila
Periodista

Article publicat al diari AVUI el dissabte 2 de juliol del 2011