Un any després

L’esperit del 10-J

Fa un any, el 10 de juliol del 2010, un grapat de persones -s’ha parlat fins i tot d’un milió i mig- van omplir el centre de Barcelona en una immensa manifestació reivindicativa sota el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”. L’onada humana era el resultat del malestar provocat pel maltracta que Espanya (el govern del PSOE, l’oposició del PP, el Tribunal Constitucional de PSOE i PP, etc.) estava sotmetent a Catalunya amb les inversions públiques en infraestructures, amb el finançament autonòmic i amb la sentència de l’Estatut. Aquesta suma de factors, més el desgavell del segon tripartit (PSC, ERC i ICV), van donar aquell resultat tant patriòtic i estètic, tan cívic i festiu, i tan generacionalment transversal: el 10-J.

Per uns, l’esperit d’aquell 10-J significava la imminència de la independència del nostre país. És a dir, una bandera més a les Nacions Unides i una estrella més a la Unió Europea. Per altres, era un toc d’atenció a l’Estat Espanyol, un avís que la gota ja estava omplint el got de la paciència dels catalans; i per uns tercers, el 10-J era la manifestació de la fatiga, del cansament, del cabreig per la manera que Zapatero ha pres el pèl als catalans, per la mania del populars cap allò que traspua catalanitat, pel caos dels Montilla, Carod-Rovira i Saura, pel Dragon Khan polític...

Un any després podem intentar intuir per on anava la societat catalana que massivament va sortir al carrer. Tenim elements d’anàlisi que ens poden ajudar a fer-ho.

Podem dir que el 10-J era el crit de tot un poble a favor de la independència del país?

Si ho entenem en clau política, no del tot. Pocs mesos després de la manifestació, a les eleccions al Parlament de Catalunya, el vot desacomplexadament independentista, el representat per Esquerra, Solidaritat i Reagrupament, va recular en sufragis (55.000 vots menys); en percentatge de vot (-3%) i en diputats (7 menys).

Era el 10-J un toc d’atenció a Espanya?

Si per toc d’atenció s’entén com la sublimació pública del malestar, com la demostració de l’enuig o com la necessitat de cridar als quatre vents que aquesta societat no està morta, està ben viva, que té capacitat per mobilitzar-se però que la mobilització definitiva la deixem per més endavant, sí. La gent va sortir al carrer, va cridar el que va voler, es va manifestar independentista o no; sobiranista o no; nacionalista o no en un clima festiu i reivindicatiu pacífic.

També era el 10-J la fatiga per la manera de governar del tripartit, de ZP o per les males passades del PP de Rajoy?

Anem a pams. Els resultats electorals al Parlament de Catalunya van ser inequívocs: el ciutadà va castigar el tripartit, sobretot a socialistes i republicans, i els va foragitar del govern. Les eleccions municipals han fet el mateix: han apartat el tripartit, sobretot socialistes i republicans dels ajuntaments, de les Diputacions, etc. El partit que s’ha endut en tots dos casos el suport popular majoritari ha estat CiU i el seu líder, Artur Mas.

Per tant, no és agosarat afirmar que el 10-J no era una revolta independentista imminent sinó l’advertiment d’una majoria silenciosa contra el menyspreu amb el que Espanya ens tracta i contra una Generalitat, presidida en aquell moment per José Montilla, incapaç d’escriure un full de ruta de govern comprensible i intel·ligible, de defensar els interessos catalans al Congrés i de ser creïble. ... però, i el PP?

El PP, el partit que va instigar el recurs contra l’Estatut, que va predicar autèntiques falsedats per les espanyes, que va aconseguir que el PSOE se sumés (no li va costar gaire) a la laminació estatutària, no solament n’ha sortit indemne sinó que la societat catalana l’ha primat. Al Parlament va guanyar 70.000 vots i quatre diputats i als ajuntaments ha multiplicat la seva representació guanyant alcaldies com Badalona.

L’herència del 10-J és un país amb un govern, el de CiU, nacionalment més compromès, capaç de prendre mesures econòmiques impopulars i desagraïdes que la gent no pot compartir però que entén, amb un president, Artur Mas, amb una imatge de líder centrat, seriós i implacable que fa de la lluita contra l’atur, el dèficit públic i la despesa empobridora el seu principal cavall de batalla. També és l’ascens d’un PP a qui els catalans no castiguen perquè la desconfiança que genera Zapatero i el socialisme espanyol per acceptar la crisi econòmica, primer, i per gestionar-la després, el superen.

Ves per on, solament CiU i PP, dues formacions antagòniques en la manera de veure Catalunya i Espanya o de model de societat, han tingut la cintura per posar-se d’acord i tirar endavant els pressupostos de la Generalitat que han d’evitar la paràlisi del país. El tripartit, junts un altre cop, s’ha quedat fora cridant contra el que denominen, recriminen i abominen, segon Pacte del Majèstic. Ja m’agradaria que fos com aquell pacte que, malgrat l’acomplexament convergent, va ser estructuralment i conjunturalment bo per aquest país.

Josep Maria Torrent

Periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el diumenge 10 de juliol del 2011