Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de desembre 2011

Conte de Nadal

L'agonia de les 'nadales'

Reconec que en qüestions lingüístiques sóc pessimista. En una conversa recent amb Josep Cuní, m'assegurava que mai no hi havia hagut tants ciutadans que parlessin català. És cert que som més, perquè la demografia fa la seva feina. Però també ho és que mai havíem tingut tants milers de persones que visquessin en castellà sense necessitar per res la llengua pròpia del país. És a dir, fa un segle érem menys, però lingüísticament homogenis, i ara la llengua pròpia és la que recula en tots els àmbits de la pràctica lingüística. Hi ha, de facto, un procés de substitució lingüística, no endebades el castellà que avui es parla a Catalunya prové dels ciutadans forans que decidiren no parlar català, i l’han anat consolidant al llarg dels anys. Amb l’afegitó de dècades de dictadura que tampoc permetien cap suport a una llengua prohibida i reduïda a la intimitat. La suma ha donat un país de catalanoparlants durant vuit segles i que en només un segle té una llengua forana consolidada i perilla la llengua pròpia. Si afegim els immigrants vinguts en poc temps, molts provinents de països de parla castellana i la majoria socialitzats en castellà, la situació acaba de complicar-se.

El català recula en la pràctica diària, ha desaparegut dels patis de moltes escoles –per molt que les classes es facin en el nostre idioma– i gairebé no existeix en molts àmbits laborals, especialment si parlem de treballs de cara el públic com la restauració o el comerç. Per molt que m'esforço, doncs, no sé d'on treure l'optimisme que mostren els meus col·legues més llustres, perquè tot em condueix cap a un pessimisme profund. Ni el català està fora de perill, ni sembla, a hores d'ara, puguem aturar la davallada.

Fixem-nos en un àmbit molt concret i si volen menor de la qüestió, les nadales que es canten per aquestes dates. Avui per avui és gairebé un miracle trobar un sola botiga on la música de fons sigui una nadala catalana, i la substitució lingüística –àdhuc identitària– no es produeix només a la pèrfida ciutat de Barcelona, que ja se sap que està molt contaminada, sinó a qualsevol poble del país. Entrem on entrem, o estem obligats a sentir l'horrorós fil musical que martelleja les nostres oïdes amb un soroll infame que alguns gosen anomenar música, o sentim els clàssics nadales castellans. No només no és normal que per Nadal el fil musical dels nostres pobles sigui la música tradicional del país, sinó que fins i tot és tan exòtic que hi ha qui ho considera ridícul. Òbviament, perdre el costum de les nadales no enfonsa el país, però és un detall més de la lenta destrucció de la nostra identitat lingüística i cultural. I no veig com aturar aquesta destrucció.

Perdoneu el punt de pessimisme en dates tan simpàtiques, però acabo d'escoltar "què li darem al noi de la mare" ... i m'he posat trista ...

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dijous 29 de desembre del 2011

15 de desembre 2011

El President funcionari

José Montilla, senador d'Espanya.

Mai, en cap article que he escrit, no m'he referit a José Montilla amb el terme president. Mai. No en tenia ni en tinc pas cap obligació, evidentment, però podria escriure president Montilla de la mateixa manera que he escrit president Macià, president Companys o president Pujol. Tanmateix, no ho fet ni ho faré perquè, independentment de la legalitat aritmètica que el va dur al càrrec, mai no he acceptat la traïció d'Esquerra amb la creació del segon tripartit, ni el frau escandalós que els republicans van cometre abocant les paperetes dels seus votants a l'urna del PSOE per tal de mantenir-se en el poder, ni la ganivetada per l'esquena al president Pasqual Maragall. És cert que aquestes maniobres indignes, incloent-hi el fet que les cúpules respectives són exactament les mateixes que van ordir la trama que ha suposat per a Catalunya els quatre anys més nefastos de la seva història recent, han estat castigades pels catalans. Només cal veure la caiguda en picat de socialistes i republicans en cada cicle electoral. Però el país ho ha pagat molt car. O, dit d'una altra manera, aquesta gent tan ufana i tan superba, ha costat molts diners al país i un fre imperdonable per a la seva emancipació nacional.

Ara, per tant, amb el nomenament de José Montilla com a senador espanyol -amb l'abstenció indiferent d'Esquerra (!)-, estem vivint una nova burla a Catalunya en l'àmbit de la representació simbòlica. Una burla que té dos vessants. El primer, és la constatació -per si algú en tenia dubtes- de la ideologia de José Montilla, un home mancat d'intel·ligència política per entendre què és Catalunya i què significa presidir-la. Ara fa un any, l'eurodiputat Ramon Tremosa el definia amb aquestes paraules: "És el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia". Doncs bé, com va fer Manuel Fraga Iribarne, exministre franquista, el 2006, també José Montilla ha considerat que la carrera política d'un “político español” resulta provinciana, escardalenca i inacabada si es retira després d'haver estat només president de Catalunya o de Galícia. Per això ara se'n va al Senat espanyol, la cambra institucional més inútil d'Europa. Un autèntic cementiri d'elefants destinat a acollir -pagant nosaltres- les andròmines dels partits.

El segon vessant és el menyspreu que suposa, en el terreny simbòlic, l'arribada a aquell cementiri d'un home que va ocupar el càrrec institucional més important de Catalunya. Sembla talment que, mort de ressentiment per haver estat foragitat de la Generalitat pels catalans, hagi decidit venjar-se'n situant Catalunya al mateix nivell que qualsevol Comunitat Autònoma espanyola. "Nació catalana, dieu? Això és el que jo faig amb la vostra nació catalana".

"Fets i no paraules" va ser un dels eslògans electorals de José Montilla, i, ves per on, ha estat per mitjà dels fets que hem vist la seva autèntica personalitat. La personalitat d'un espanyolista que no sap perdre, que a l'edat de 56 anys no té cap més ambició a la vida que ser mantingut amb diners públics i que exigeix que li paguem un despatx d'expresident de Catalunya, mentre ell, a Madrid, escalfa una cadira com a vella glòria d'Espanya.

Victor Alexandre
Escriptor i periodista

Article publicat al diari e-Noticies el dijous 15 de desembre del 2011

13 de desembre 2011

Després del Madrid 1-Barça 3

L’espill que hauria de ser el Barça

El Barça de les darreres temporades és un model de virtuts. Un gran model de virtuts totals. No és un producte artificial o forçat, conseqüència de la coincidència en l’acció conjunta dels poders d’un Estat potent. És el que és més aviat contra l’acció d’aquest Estat, que al llarg de la seva història recent ha privilegiat en tots els fronts l’equip amb què s’identifica i que vol projectar a l’exterior com el més gran, l’únic. El Barça de les darreres temporades s’ha fet també i fins i tot contra l’esperit derrotat i derrotista de molts dels seus socis. És un model d’èxit en una societat que sovint s’espanta quan l’èxit és excessiu. Els catalans són uns gats llargament escaldats. Crònicament escaldats. És aquesta una societat que és capaç de renunciar a una part de l’èxit per no cridar massa l’atenció. Una societat que ha fet divisa d’expressions com “La roba bruta es renta a casa” o “El nostre mal no vol soroll”. Si el Barça fos com la majoria de la societat catalana, s’hauria de resignar a perdre eternament contra el Reial Madrid. No fos cas que l’èxit cridés el mal temps i tots els dimonis exteriors amagats.

El Barça de les darreres temporades, doncs, és un miracle. Perquè la societat que l’acull ha estat capaç de perdonar-li l’excés que no es tolera a ella mateixa en tots els altres fronts. I la pregunta es fa obligada: Si els catalans han convertit el Barça en una excepció, no podrien fer una mica més gran l’encanteri i copiar-ne el model? No podrien convertir-lo en un espill? El Barça de Guardiola juga totes les competicions sense tenir en cap moment el Reial Madrid com a referència. Més aviat al contrari, el Madrid ha acabat convertint al Barça en referència obsessiva. Això dóna al Barça la superioritat moral que necessita per derrotar-lo sempre. Fins i tot a la casa blanca. Seria possible que la societat catalana no demanés sempre perdó, que plantés cara sempre que calgui, que pensés en el món sencer, que no es deixés emportar per les bregues internes, que aprofités la seva millor gent i les seves millors inèrcies? Potser Catalunya no seria el millor país del món, però, en tot cas, tampoc seria un país tan petit com fins ara s’ha condemnat a ser. I per aconseguir-ho només cal mirar a Guardiola. Ni tan sols cal llevar-se molt d’hora molt d’hora.

Vicent Sanchis
Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 12 de desembre del 2011

05 de desembre 2011

Defensem als catalans de cor

Catalanoparlants que no parlen català

Hi ha, en podríem dir, catalanoparlants de llengua i catalanoparlants de cor; i doncs, ciutadans que encara no parlen la nostra llengua, o mai no la parlaran (o tal vegada a mitges) però que fan o poden fer molt per la llengua catalana. Perquè parlar català implica, segons els casos, un entorn, una voluntat i a voltes, si les circumstàncies no són prou propícies, un esforç. Però parlar-lo de cor és només una predisposició, un acte d’eficàcia instantània, en què ja des de bon començament és té una força les conseqüències de la qual són impressionants. La més evident és que un dia es pot arribar a parlar català. Però, fins i tot en el cas que no s’arribés en aquest punt, les conseqüències positives per la nostra llengua poden ser importantíssimes. Massa sovint s’ha criticat el paper d’aquella immigració dels seixanta i setanta que encara avui no parlen català. No analitzarem ara les circumstàncies ni el context; però tanmateix, hem oblidat que molts d’ells són catalanoparlants de cor, que estan orgullosos que els seus néts tinguin el català com a llengua vehicular a l’escola i l’aprenguin amb una facilitat que a ells se’ls va negar, que tenen una percepció positiva en la presència del català en la publicitat, etiquetatge, retolació i mitjans de comunicació i siguin els primers en fer un ús actiu d’aquests productes en català, que de manera assertiva en les converses amb catalanoparlants (de llengua) hi introdueixin un moltes gràcies o un bon dia en actitud de suport a un interlocutor que els parla en català, esperonant-lo perquè que no l’abandoni tot i que ells no el parlin o que els faci vergonya parlar-lo. Aquesta vergonya mateixa ja els delata una voluntat frustrada, però una voluntat, un ser catalanoparlants de cor.

Potser certes actituds s’han fixat més en criticar persones en el poc ús del català en relacions més íntimes, tot menyspreant el paper en pro de la llengua que poden fer aquestes mateixes persones en el conjunt de la societat. Sort en tenim dels pares catalanoparlants de cor que no parlen català, potser ni tan sols als fills, però els han dut a l’escola Bressola, a l’escola en línia en valencià o a l’escola catalana. Sort en tenim també de les parelles que entre ells no parlen català i s’han llençat a parlar-lo als fills, o potser als fills no, però als néts sí, o encara que sigui a mitges els han apuntat al club Súper3 o els compren rondalles i cançons en català. Sort en tenim dels que trepitgen el català, el destrossen, el fan malbé, tenen un fort accent d’una altra llengua, però hi insisteixen, s’hi llancen i àdhuc aguanten el xàfec de mirades desagradables de certs catalanoparlants (no pas de cor, de ben segur). Fins i tot sort en tenim dels que en aquest rebuig i estranyesa es fan enrere i tornen al castellà, però que ho han provat i en tenien ganes. Sort en tenim dels que encara no han gosat, que ho tenen pendent, però pel que sigui no fan el pas. Aquesta ja és una primera actitud favorable. Sort en tenim dels que estimen la seva llengua, la materna: el castellà, l’àrab, l’urdú o el wòlof, i estan orgullosos del patrimoni cultural que és i no s’estan de dir-ho i de fer-la servir, al mateix temps que també fan seva la catalana, i l’estimen, i lluiten pel seu ús, defugint aquells que volen contraposar una actitud a l’altra.

En aquest país, per fer créixer el català, cal que hi siguem tots, i per descomptat, també els que són catalanoparlants de cor.

Bernat Gasull
Plataforma per la Llengua

Article publicat a elSingulardigital.cat el 28 de novembre del 2011

03 de desembre 2011

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El dijous 1 de desembre es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell la tercera conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

"L’urbanisme a Sabadell. Parcs i jardins públics "


La conferencia fou desenvolupada per Na Teresa Mira i Lozano, arquitecte urbanista i redactora dels plans generals urbanístics de St. Llorenç Savall i de Sta. Perpètua de Mogoda. Avui dia treballa a l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda en temes d’Urbanisme, medi ambient i habitatge. Ha estat també als ajuntaments de Sabadell i el Prat i al Consell Comarcal del Vallès occidental Membre de la Fundació Bosch i Cardellach.Va presentar l’acte, Na Mònica Zamora i Basachs, responsable d’Urbanisme de l’ASM.

La conferenciant va començar la seva exposició tot dient que Sabadell, al igual que totes les ciutats del seu tipus, no poden deslligar-se del País –Catalunya- on estan ubicades. Vivim dins l’àrea mediterrània, influenciats per la seva geografia i clima. Estem condicionats per les nostres arrels històriques. L’estudi i el coneixement dels nostres orígens urbans, ens marca la nostra personalitat i ens desperta el sentiment de pertinença que és el primer pas cap a la independència. El coneixement del passat, saber llegir a la ciutat la seva empremta, no només és imprescindible per poder realitzar una planificació assenyada, també és clau per governar-la.

Tot seguit i acompanyant la seva dissertació amb projeccions dels plànols i mapes adients, la senyora Mira va dir que el desenvolupament racional de la trama urbana, exigeix una planificació, que ha de respondre a uns objectius determinats. Els Plans d’Ordenació Urbanística, depenen de l’Administració. La Llei del Sòl és Estatal i Catalunya no hi té competències i en canvi condiciona l’accés a l’habitatge, les possibilitats de tenir places i parcs, etc. Els Ajuntaments poden urbanitzar i marcar uns criteris de creixement sostenibles, de medi ambient, de prevenció de riscs, salvaguarda dels bens patrimonials, artístics, culturals, naturals, els elements arquitectònics distintius del passat i els aspectes econòmics.

Finalment la conferenciant va concloure la seva exposició afirmant que l’Ajuntament ha d’admetre les opinions dels ciutadans, que poden exercir el seu dret d’acció pública sobre l’urbanisme, i han d’exigir que se'ls escolti i que tinguin en compte les seves opinions i necessitats. La remodelació de la ex Plaça Major afectada en els darrers anys per tota mena d'obres i modificacions que han culminat actualment per les obres del ferrocarril, ha de contemplar les exigències dels afectats més propers, els que més pateixen les conseqüències d'aquestes obres. Si no aprofitem l'oportunitat que ara se'ns presenta potser no en tindrem cap més altra per poder projectar una Plaça Major que esdevingui la "nostra Plaça", com era abans. Els ciutadans tenim el dret de conèixer el pla que l'Ajuntament ha elaborat per a la urbanització del passeig i que guarden en el més absolut secret. Només el seu coneixement públic, pot evitar que es facin més barrabassades urbanístiques en una ciutat que n’ha hagut de patir en excés.

Un cop acabada la conferencia, que fou acollida amb molts aplaudiments per part de les persones que omplien la Sala d'Actes del Casal Pere Quart, es feu un interessant col·loqui amb els assistents on la senyora Teresa Mira pogué ampliar alguns dels temes que no havien quedat prou extensament exposats.