Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




13 de desembre 2011

Després del Madrid 1-Barça 3

L’espill que hauria de ser el Barça

El Barça de les darreres temporades és un model de virtuts. Un gran model de virtuts totals. No és un producte artificial o forçat, conseqüència de la coincidència en l’acció conjunta dels poders d’un Estat potent. És el que és més aviat contra l’acció d’aquest Estat, que al llarg de la seva història recent ha privilegiat en tots els fronts l’equip amb què s’identifica i que vol projectar a l’exterior com el més gran, l’únic. El Barça de les darreres temporades s’ha fet també i fins i tot contra l’esperit derrotat i derrotista de molts dels seus socis. És un model d’èxit en una societat que sovint s’espanta quan l’èxit és excessiu. Els catalans són uns gats llargament escaldats. Crònicament escaldats. És aquesta una societat que és capaç de renunciar a una part de l’èxit per no cridar massa l’atenció. Una societat que ha fet divisa d’expressions com “La roba bruta es renta a casa” o “El nostre mal no vol soroll”. Si el Barça fos com la majoria de la societat catalana, s’hauria de resignar a perdre eternament contra el Reial Madrid. No fos cas que l’èxit cridés el mal temps i tots els dimonis exteriors amagats.

El Barça de les darreres temporades, doncs, és un miracle. Perquè la societat que l’acull ha estat capaç de perdonar-li l’excés que no es tolera a ella mateixa en tots els altres fronts. I la pregunta es fa obligada: Si els catalans han convertit el Barça en una excepció, no podrien fer una mica més gran l’encanteri i copiar-ne el model? No podrien convertir-lo en un espill? El Barça de Guardiola juga totes les competicions sense tenir en cap moment el Reial Madrid com a referència. Més aviat al contrari, el Madrid ha acabat convertint al Barça en referència obsessiva. Això dóna al Barça la superioritat moral que necessita per derrotar-lo sempre. Fins i tot a la casa blanca. Seria possible que la societat catalana no demanés sempre perdó, que plantés cara sempre que calgui, que pensés en el món sencer, que no es deixés emportar per les bregues internes, que aprofités la seva millor gent i les seves millors inèrcies? Potser Catalunya no seria el millor país del món, però, en tot cas, tampoc seria un país tan petit com fins ara s’ha condemnat a ser. I per aconseguir-ho només cal mirar a Guardiola. Ni tan sols cal llevar-se molt d’hora molt d’hora.

Vicent Sanchis
Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 12 de desembre del 2011