Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de desembre 2011

Conte de Nadal

L'agonia de les 'nadales'

Reconec que en qüestions lingüístiques sóc pessimista. En una conversa recent amb Josep Cuní, m'assegurava que mai no hi havia hagut tants ciutadans que parlessin català. És cert que som més, perquè la demografia fa la seva feina. Però també ho és que mai havíem tingut tants milers de persones que visquessin en castellà sense necessitar per res la llengua pròpia del país. És a dir, fa un segle érem menys, però lingüísticament homogenis, i ara la llengua pròpia és la que recula en tots els àmbits de la pràctica lingüística. Hi ha, de facto, un procés de substitució lingüística, no endebades el castellà que avui es parla a Catalunya prové dels ciutadans forans que decidiren no parlar català, i l’han anat consolidant al llarg dels anys. Amb l’afegitó de dècades de dictadura que tampoc permetien cap suport a una llengua prohibida i reduïda a la intimitat. La suma ha donat un país de catalanoparlants durant vuit segles i que en només un segle té una llengua forana consolidada i perilla la llengua pròpia. Si afegim els immigrants vinguts en poc temps, molts provinents de països de parla castellana i la majoria socialitzats en castellà, la situació acaba de complicar-se.

El català recula en la pràctica diària, ha desaparegut dels patis de moltes escoles –per molt que les classes es facin en el nostre idioma– i gairebé no existeix en molts àmbits laborals, especialment si parlem de treballs de cara el públic com la restauració o el comerç. Per molt que m'esforço, doncs, no sé d'on treure l'optimisme que mostren els meus col·legues més llustres, perquè tot em condueix cap a un pessimisme profund. Ni el català està fora de perill, ni sembla, a hores d'ara, puguem aturar la davallada.

Fixem-nos en un àmbit molt concret i si volen menor de la qüestió, les nadales que es canten per aquestes dates. Avui per avui és gairebé un miracle trobar un sola botiga on la música de fons sigui una nadala catalana, i la substitució lingüística –àdhuc identitària– no es produeix només a la pèrfida ciutat de Barcelona, que ja se sap que està molt contaminada, sinó a qualsevol poble del país. Entrem on entrem, o estem obligats a sentir l'horrorós fil musical que martelleja les nostres oïdes amb un soroll infame que alguns gosen anomenar música, o sentim els clàssics nadales castellans. No només no és normal que per Nadal el fil musical dels nostres pobles sigui la música tradicional del país, sinó que fins i tot és tan exòtic que hi ha qui ho considera ridícul. Òbviament, perdre el costum de les nadales no enfonsa el país, però és un detall més de la lenta destrucció de la nostra identitat lingüística i cultural. I no veig com aturar aquesta destrucció.

Perdoneu el punt de pessimisme en dates tan simpàtiques, però acabo d'escoltar "què li darem al noi de la mare" ... i m'he posat trista ...

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dijous 29 de desembre del 2011

Cap comentari: