Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 d’octubre 2012

Catalunya necessita lideratge

Majoria absoluta

Dia sí, dia també, apareix alguna enquesta sobre les eleccions catalanes del 25 de novembre. El resultat que preveuen totes les publicades fins ara és prou semblant. De petit a gran: SI desapareix després que llencessin per la borda l’única carta electoral que tenien. Ciutadans pot recollir algun vot més convertint-se en l’essència de l’espanyolisme, però si puja pujarà poc. Iniciativa pujarà una miqueta gràcies a les desgràcies socialistes. Esquerra recollirà les restes de SI que no vagin a la CUP i aprofitarà un trosset petit de l’onada sobiranista. El PP ni pujarà ni baixarà gaire, com el seu president “nacional”. EL PSC-PSOE patirà una notable davallada perquè serà més PSOE que mai i menys PSC que mai. CIU sembla que pujarà una miqueta, però potser no prou per arribar als 68 escons que li donarien la majoria absoluta.

Aquest és el tema. Un cop sembla clar que el conjunt de forces polítiques que estan a favor d’exercir el dret a decidir pujaran i que les que hi estan en contra baixaran, el tema és si CiU arriba a la majoria absoluta o no. La nit electoral quedarà molt bé poder dir que els catalans han referendat la via sobiranista impulsada pel president Mas i per la majoria del Parlament de Catalunya. I sembla clar que serà així. També sembla clar que el president Mas seguirà sent president. Tot això ja és un gran èxit.

Però el panorama serà completament diferent si CiU té 67 escons que si en té 68. En el difícil camí que hem d’emprendre l’endemà de les eleccions, no és el mateix poder governar amb majoria que haver de pactar cada llei, cada pressupost, cada nomenament.

Les gran decisions sobre l’estratègia a seguir en el procés d’autodeterminació caldrà prendre-les pel màxim nombre possible de diputats del Parlament, però el desitjable és que el president Mas i el seu govern puguin pactar des de la fortalesa d’una majoria absoluta no des de la debilitat de necessitar cada vot.

Quan Esquerra o Iniciativa demanen que se’ls voti per poder condicionar les decisions de CiU fan més por que una pedregada seca. De la capacitat d’aquestes dues forces polítiques per condicionar el comportament d’una força política més gran ja en vam tenir prou proves durant els set anys de tripartit.

El president Mas està disposat a liderar el procés català cap a la independència, ha demostrat que té fermesa i prudència per conduir-lo. Ara només necessitem que les eleccions del 25 de novembre li donin la majoria necessària per poder seguir el seu propi guió i no haver de dependre de tercers.

Un procés com el que Catalunya vol emprendre la propera legislatura només té possibilitats d’èxit si és dirigit des d’un lideratge fort nascut d’una victòria electoral rotunda.

Joan Oliver i Fontanet
Economista i periodista

Article publicat en el Butlletí num. 793 de la FCO el divendres 26 d’octubre del 2012

26 d’octubre 2012

Independència o Estat propi ?

Per què Mas no diu independència?

La resposta és ben senzilla. La independència no és un fi en si mateix és la conseqüència de crear un estat nou dins Europa. El matís és important, atès que la transició nacional que se'ns està plantejant va més enllà de la independència, ja que la gent vol saber què passarà l'endemà. Per això el president Mas parla ja de l'endemà, parla sempre de l'estat propi que hem d'anar creant entre tots a través de les estructures d'estat que trobem més adients. I ho fa sabent que plantejar el debat des de la confrontació amb Espanya i buscar una ruptura dràstica no porta enlloc, ja que l'experiència del pla Ibarretxe, carregat de bons propòsits, ja va explorar aquesta via amb el resultat que tots coneixem.

El plantejament és encertat, intel·ligent, modern i adequat al segle XXI, cosa que està descol·locant totalment els polítics, economistes i juristes espanyols que encara raonen amb paràmetres del segle XX i fins i tot de finals del segle XIX i que busquen en la Constitució Espanyola el sopluig legal que els ha de salvar d'aquesta situació. Per això necessiten imperiosament que el president digui la paraula independència, ja que és aquí on ells se senten còmodes i valents, i es fàcil construir un missatge de rebuig. El concepte nou estat d'Europa els supera per totes bandes.

Des del punt de vista jurídic –tema en el qual hi ha molta confusió intencionada–, la creació d'un estat propi és possible i viable i, curiosament –en contra del que es repeteix erròniament–, l'emparament és a la mateixa Constitució Espanyola. La Constitució Espanyola, en el seu article 96, estableix que els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part de l'ordenament intern. Doncs bé, el 20 d'abril del 1977 Espanya va ratificar el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, que havia aprovat l'Assemblea General de l'ONU el 16 de desembre del 1966, i és a l'article 1.1 dels dos tractats, en el qual es diu: “Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació (en castellà “derecho de libre determinación”). En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i en el punt 3r s'estableix: “Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen la responsabilitat d'administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, procuraran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la carta de les Nacions Unides.” Finalment, per evitar que els estats tinguin la temptació –com pretén l'Estat espanyol– d'anul•lar amb interpretacions interessades els efectes d'aquests tractats, el mateix article 5.1 els recorda que “res en aquest pacte no pot ser interpretat en el sentit de reconèixer cap dret a un estat, grup o individu, perquè puguin emprendre activitats o realitzar actes encaminats a la destrucció de qualsevol dels drets i llibertats que hi queden reconeguts o la seva limitació en major mesura de la que es preveu en aquest pacte.”

Resulta evident, doncs, que l'Estat espanyol, des de l'any 1976, té reconegut el dret a l'autodeterminació dels pobles dins el seu ordenament jurídic i que no pot emprendre cap activitat o realitzar cap acte que pugui destruir aquest dret fonamental. Objectivament, la situació jurídica és aquesta i d'aquí és on parteix la transició nacional que hem encetat.

Els detractors del dret a l'autodeterminació dels pobles argumenten que aquests tractats internacionals no són aplicables en el nostre cas, ja que aquest dret es va crear per donar sortida a les aspiracions nacionals dels pobles que en aquells anys eren colònies de països com ara França, Anglaterra, Holanda, Portugal, etc., però aquesta interpretació que és utilitzada pels estats que amaguen tensions territorials interiors per tancar el debat no és incompatible amb l'exercici del dret d'autodeterminació per part de pobles que tenen noves realitats socials i polítiques, ja que el món avança i els segles passen. En cap moment els preàmbuls d'aquests tractats ni el seus articulats fan una aplicació restrictiva del dret a l'autodeterminació, ans al contrari, es va petrificar aquest dret fonamental sense matisos justament perquè la història es va repetint i cal aprendre de les experiències viscudes, i la vella Europa tard o d'hora haurà d'afrontar sense complexos aquest debat, perquè els catalans no estem sols en aquesta reivindicació, darrere nostre hi ha altres pobles que ens observen i ens entenen.

Però per arribar a l'exercici d'aquest dret, ja sigui a través d'unes eleccions o d'una consulta popular (a conseqüència del pla Ibarretxe es va crear un delicte que comet qui convoca un referèndum sense tenir-ne competències, ja que només pot fer-ho l'Estat), cal internacionalitzar el debat i la reivindicació, perquè és en el dret internacional on hi ha la clau de volta de l'estat propi, i és en aquest escenari on cal demostrar al món que aquest nou estat d'Europa que proposem és viable econòmicament, socialment i culturalment. D'aquí la creació de les estructures d'estat que planteja el president Mas.

Ara bé, com s'ensenya a les escoles de negocis xineses, “en el segle XXI els països ja no s'envaeixen sinó que es compren”, i aquesta màxima és la que hem de tenir clara a l'hora de crear un nou estat. Agafant, ara sí, la paraula independència que tant necessiten sentir fora de Catalunya per justificar la seva irada reacció, podríem dir que “en el segle XXI la independència o creació d'un nou estat –en terminologia actual– que resulti d'un procés democràtic no només es declara o constitueix, sinó que es compra” i en això els catalans tenim la mà trencada des de temps immemorials. Cal comprar-la ja sigui amb comandes o complicitats, com diem aquí: “El que no es paga amb diners es paga amb dinades”, ja que la creació d'un nou estat obre mil oportunitats per a la resta dels estats del món que estan disposats a reconèixer-lo. I en això la nostra situació geopolítica dins la mediterrània i Europa ens ajuda.... els americans no treuen l'ull del que està passant a Catalunya (el seu ambaixador va visitar recentment el president Mas) per si els responsables de la Unió Europea cometen l'error de fer-nos fora per la pressió d'un estat exhaust i intervingut que es diu Espanya.

Aquest és el camí, ja que tenim la raó que ens guia i la història que ens contempla.

Agustí Carles i Garau
Advocat

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dijous 27 de setembre del 2012

24 d’octubre 2012

El 25-N i l’abstenció

El repte dels catalans enfront dels bascos i gallecs

Podríem assegurar, sense por a equivocar-nos, que les eleccions gallegues i basques, han resultat ser gairebé com un assaig general de les que s’han de celebrar al nostre país el 25-N.

Cal reconèixer l’èxit del PP a Galícia, que no tan sols ha revalidat la seva majoria absoluta, si no que l’ha augmentada. Malgrat aquesta consolidació del vot conservador, hem d’observar també l’enfonsament del Partit Socialista de Galícia i el magnífic resultat de la coalició liderada pel veterà Xosé Manuel Beiras , Alternativa Galega de Esquerda (AGE), que ha obtingut 9 escons i superat el BNG, la seva anterior força política. Per tant les forces nacionalistes gallegues, amb totes les dificultats que deuen tenir, també van assolint el seu paper dins la una societat que no podem pas oblidar rep més euros dels que dóna.

A Euskadi la victòria del PNB, Bildu com a segona força, la patacada del PSOE i la baixada del PP, ens presenta un escenari complicat, on les aliances i els pactes seran imprescindibles per tirar endavant el país, tot i que al País Basc,amb el Concert econòmic lligat i ben lligat, sembla que no tindran gaire pressa per aconseguir fites més altes de autogovern. Això no obstant, és inqüestionable confirmar que el 64% dels vots a Euskadi han anat a formacions nacionalistes i que el bloc nacional espanyol format pel PP i PSOE ha deixat pas al bloc nacional basc.

Comptats i debatuts tots els resultats, el que hem de lamentar moltíssim des de Catalunya es l’alta abstenció en les dues conteses : es imperdonable que després de la greu situació del País, una tercera part dels ciutadans girin l’esquena a la política, no vagin a votar i es quedin a casa.

Aquesta abstenció electoral a Euskadi i a Galícia obliga als catalans, en apropar-se la nostra cita electoral del 25-N, ara que encara i som a temps, a parlar amb tots i tothom seriosament per convèncer la majoria de la nostra societat que es de vida o mort anar a votar i, no cal dir-ho votar aquells partits que defensin la possibilitat d’escollir el nostre camí dins Europa, amb la voluntat d’assolir l’Estat propi. A Catalunya hem de tenir un percentatge de participació el mes alt possible, ja que ens hi juguem el nostre futur.

A la llarga, qui haurà de ajudar-nos en el procés d’independència, serà la Unió Europea i aquesta gent només ens farà cas si el Govern escollit pels catalans té al darrera una àmplia majoria, per tant tots hem de fer costat al nostre President l'Artur Mas, convençuts que tenim l’home cabdal per dirigir-nos envers un horitzó de pau i prosperitat cap a l’assoliment d’una Catalunya rica i plena, com cantem en el nostre Himne Nacional.

Recordeu, el dia 25, tan si plou, com si neva, com si fa sol, TOTS A VOTAR !!!

24 d’octubre del 2012
Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

19 d’octubre 2012

Els catalans ja no tenim por

El cinisme espanyol, el nostre pa de cada dia

La Gran Manifestació popular, reivindicant un Estat nacional per Catalunya, del passat onze de setembre d’enguany, ha posat contra les cordes a l’Estat espanyol. Es va posar de manifest una realitat que Espanya volia ignorar i silenciar. Una Espanya que sempre ha menyspreat tot allò que ha ignorat. Que ha viscut de l’espoli i del treball aliè. Abans d’Amèrica i ara de Catalunya. Però els catalans han dit prou i s’ha acabat.

La necessitat i la voluntat manifestada dels ciutadans de Catalunya de bastir un Estat propi, ha descol·locat als governants espanyols. Els ha agafat com es diu vulgarment, amb els pixats al ventre. Els polítics espanyols, tan del PP com del PSOE, davant la nova realitat política i social de Catalunya han reaccionat de la pitjor manera possible. Substitueixen la falta d’arguments, amb insults i amenaces. Utilitzen la por, l’engany i la mentida per mantenir uns privilegis amb data de caducitat.

El cinisme que caracteritza els tertulians, comentaristes, periodistes i polítics espanyols quan parlen de Catalunya, no té aturador, ni límits, ni parangó. Es únic en el context del món civilitzat. Els mitjans de comunicació, especialment els madrilenys, destil•len una mala bava còsmica i ens mostra la cara més estúpida de la naturalesa humana. És el nostre pa negre de cada dia, insuportable i presentat per la nova falange ¡deslliureu-nos-en senyor a la propera legislatura, i de qualsevol altra mal! Amén.

En aquest context inimaginable i dins la seva mentalitat obtusa, la caverna mediàtica, a part dels insults, mentides i mala educació, ha encetat una nova guerra bruta, consistent en negar la realitat i les evidències. És la política de l’estruç portada al límit del suïcidi. Aquests que neguen que l’Estat espanyol, practica un espoli sistemàtic contra la riquesa de Catalunya i de els seus habitants, són els mateixos que neguen l’holocaust o les matances dels nazis. Per aquests fanàtics de la indissoluble unitat d’Espanya, no existeix cap maltractament, cap robatori, ni cap imposició lingüística. És l’Alícia (Sanchez Camacho) del País de les Meravelles franquistes, jugant a qui la diu més grossa.

En poc més de quinze dies, la història del nostre País, ha avançat més que en trenta anys. Han canviat moltes coses i més que en canviaran. Els catalans tenim la il·lusió i la certesa d’un futur millor. Els espanyolistes estan desconcertats i frustrats al no poder utilitzar la força de les armes, els seu argument preferit. L’orgull espanyol i el seu destí diví, estan devaluats al nivell de les escombraries i controlats per la Unió Europea.

A les properes eleccions al Parlament de Catalunya, tenim l’oportunitat històrica d’assegurar el procés d’emancipació. Aquesta responsabilitat recau en nosaltres. Hem de convèncer als nostres conciutadans indecisos, porucs o desinformats, de la necessitat d’anar a votar d’una forma majoritària i que els partits que volen que Catalunya sigui un nou Estat de la Unió Europea, obtinguin una majoria aclaparadora.

Ha arribat l’hora de bandejar les mesquineses i fer pinya al costat del President Mas, que ha demostrat a bastament, capacitat, coratge, seny i lideratge per avançar pel camí de la independència i aconseguir l’Estat Català. La plenitud de la Nació Catalana.
16 d’octubre del 2012
Manel Pagès i Panadès
President de l’Associació Sabadell Memorial

13 d’octubre 2012

Senyor Wert, no s'escarrassi

Espanyolitzar l'escola

El ministre Wert ha dit allò que han pensat sempre tots els seus predecessors (els demòcrates i els altres). Ho ha dit de forma més bèstia, d'acord, però ha expressat allò que pretenen tots els sistemes educatius del món.

La prova la tenim que no hi ha cap estat que renunciï al control sobre el seu sistema educatiu ni tampoc a prescriure uns continguts curriculars comuns –amb independència del seu nombre i abast– que garanteixin uns coneixements per al conjunt de la població. I això justifica, precisament, la direcció política del sistema educatiu.

 És lògic que mitjançant l'escola els espanyols vulguin fer espanyols igual que els catalans voldran que el seu sistema educatiu contribueixi a fer catalans i no pas apàtrides. Aquí el que està en joc és si l'escola de casa nostra ha d'intentar espanyolitzar els catalans o si, al contrari, Catalunya podrà aconseguir un estatus en què el seu sistema educatiu contribueixi a fer catalans amb la mateixa eficàcia que, posem per cas, el d'Holanda fa holandesos.

Catalunya ha d'aspirar a tenir un sistema educatiu normal en un país normal, amb un currículum democràtic, per tant, ni doctrinari ni manipulador, però sí orientat des de la seva pròpia visió del país i del món. Com qualsevol altre estat. Llavors la pregunta sobre si el sistema educatiu català catalanitza ja no serà percebuda com a política o adoctrinadora sinó com a símbol de normalitat dins un estat propi. Això, alhora, permetrà als nostres veïns poder continuar espanyolitzant tant com vulguin a qui lliurement ho desitgi.

El senyor Wert ha de saber que perquè el sistema educatiu pugui ser eficaç espanyolitzant cal que els alumnes, els professors i les famílies, primer i no després, se sentin espanyols. Perquè, si no s'hi senten, o han deixat de sentir-s'hi, si se senten alguna altra cosa, per exòtica que aquesta altra cosa pugui ser –potser catalans?–, llavors l'escola, si és democràtica, no serà eficaç “espanyolitzant”. Per tant, ho sento, senyor Wert, però si l'escola catalana no és prou eficient fent espanyols, espanyolitzant, no és només ni principalment perquè sigui maldestra pedagògicament, sinó perquè els escolars i llurs famílies no en volen ser. I si resulta que al final hi ha molts independentistes, hi ha molta gent que no vol ser espanyolitzada a Catalunya, és possible que sigui perquè, senzillament, volen ser quelcom diferent d'allò que l'Estat espanyol –l'actual i el del passat– ens vol inculcar. I, miri, vostè, què hi farem! Quina llàstima, no? Pobra gent! Resistir-se a ser espanyolitzat i renunciar a esdevenir un referent de prestigi arreu!

Senyor Wert, no s'escarrassi a plantejar impossibles. Això que vostè proposa ja ho han intentat molts altres abans i tots han fracassat. I vostè també fracassarà. I sap per què? Perquè no es pot forçar tot un poble a assumir sentiments que no li són propis. Ja han fet tard, per a això. Ara més que mai es fa gairebé impossible sentir-se català i al mateix temps deixar-se seduir per l'espanyolisme. I, senyor Wert, s'equivoca de diana a l'apuntar a l'escola. No és l'escola catalana la que fabrica ciutadans independentistes sinó les mentalitats com la seva i la de tots els espanyols que se li assemblen. I per això, vostè i els que són com vostè, com més parlin d'espanyolitzar Catalunya, més catalana i menys espanyola la fan. O sigui que, endavant, parlin, segueixin parlant... i així aniran creixent flors a cada instant.

Enric Roca Casas
Doctor en Ciències de l'Educació UAB


Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dissabte 13 d’octubre del 2012

07 d’octubre 2012

Les relacions Catalunya Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proppassat dijous 4 de setembre, i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la primera conferència del Cicle “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, amb el títol:

“Els fets diferencials entre Catalunya i Espanya”

La conferència va anar a càrreg d’en Miquel Crusafont i Sabater, Dr. en Història i Enginyeria i President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans. i també autor d’una vintena de llibres sobre història i numismàtica.

Tot seguit oferim un breu resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou molt aplaudida pels nombrosos assistents a la conferència:

Les diferències entre Catalunya i Espanya no és un fet recent, sinó que es manifesta amb tota claredat des dels temps dels ibers, doncs malgrat ens havien volgut fer creure que els celtibers foren els primers embrions de la personalitat espanyola, la realitat fou que el territori en què habitaven els celtibers comprenia bàsicament la meseta i en canvi els ibers, situats a l’est van ser qui varen absorbir la civilització grega i en la seva cultura es pot veure una gran influència tant de la cultura grega, establerta a Roses i Empúries com de la fenício-cartaginesa que dominava el sud-est de la península. De fet el sistema d'escriptura que van desenvolupar, l'escriptura ibèrica, és descendent directa de la fenícia.

Per tant la idiosincràsia dels catalans no te res a veure amb la dels espanyols o castellans que van restar al centre i a l’oest de la península i que durant segles van basar tota la seva prosperitat en l’agricultura i la ramaderia. Catalunya és un poble que ha forjat la seva prosperitat en el comerç, l’agricultura i el treball artesanal o industrial, en canvi Espanya la basada en la conquesta, l’espoli i els impostos a les colònies que ha dominat. Pels catalans el treball és un honor. A Espanya estava mal considerat i el màxim honor requeia en la noblesa aristocràtica, dominadora del poble.

La formació de la nostra Nació i de l’Estat català són d’arrel carolíngia. Res a veure amb la formació de l’Estat espanyol. Les primeres lleis catalanes varen ser promulgades sota la presidència de l'abat Oliba, l’any 1027 quan té lloc a Toluges (Rosselló) la primera Pau i Treva de Deu. Diferents orígens, diferents realitats i diferents camins. Les Constitucions de Catalunya eren les lleis catalanes proposades pel Comte de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes, per tant les lleis les aprovava primer el poble i després les ratificava el rei, es a dir anaven de baix a dalt. En canvi totes les normes i lleis castellanes anaven de dalt a baix doncs eren dictades pel rei sota el seu raonament o capritx i als súbdits no els quedava altra opció que obeir-les. Això vol dir que el sistema polític català es basava en el poder compartit, en el diàleg i en la negociació, com ho constata el fet d’haver creat el primer Parlament d’Europa. El mot “parlamentari”, estès a tot el món, deriva de la paraula catalana “parlar”. Enraonar, una paraula que no té traducció al castellà, ve de la “raó”, es a dir els catalans quan parlem “raonem”.

El conferenciant va concloure la seva exposició, constatant que la història ha demostrat que les arrels catalanes son totalment diferents a les castellanes i que el fet que la part espanyola sempre ha volgut imposar la seva força contra els catalans, com està fent en aquests moments, ja ve de molt lluny. El ventall de raons per demanar la separació d’un estat espanyol dominador i opressiu són nombroses, perquè l'actitud d’Espanya cap a Catalunya no ha fet res més que contribuir i augmentar la desafecció dels catalans cap a l'Espanya monolingüe i centralista. Per contra, l'espanyolisme o unionisme a Catalunya només respon a dia d'avui a pures raons identitàries, però més enllà d'aquestes raons no s'exposa cap argument que justifiqui l'actual dependència de Catalunya amb Espanya. Va acabar dient que, no només la situació cultural mostra l'esperit colonialista d'Espanya amb Catalunya, l'aspecte econòmic diria que és on actualment es visualitza de manera clara i rotunda la política colonial que fomenta l'Espanya constitucional respecte a Catalunya.

Espanya és un mal negoci a nivell social, cultural i econòmic, i ho és perquè tractar Catalunya com una colònia forma part del seu leitmotiv nacional des de tota la història.

02 d’octubre 2012

Una aurora de llibertat

Estem davant d’un repte històric, sense precedents. Els ciutadans de Catalunya estem abocats a prendre la decisió més transcendental de la nostra vida. El futur de la nostra societat està en les nostres mans. No tenim cap altre opció. Hem de triar entre la llibertat o l’esclavatge. El futur del nostre País, del nostre benestar, de la cultura, de la convivència i sobre tot de la nostra dignitat, està a les nostres mans. Exclusivament a les nostres mans. No ens enganyem, no valen ni les excuses ni els subterfugis.

L’onze de setembre passat, els catalans vam votar massivament amb els peus manifestant-nos pels carrers de Barcelona. Vam elegir disposar d’un Estat propi en el marc de la Unió Europea. Només un Estat Català podrà defensar eficaçment i amb seguretat els nostres interessos. A la vegada, vam rebutjar un estat que ens oprimeix, que ens perjudica, ens roba i ens empobreix. Volem poder triar lliurement el nostre futur. Necessitem sortir de la misèria, el desprestigi, la inviabilitat econòmica i el menyspreu permanent, que significa està sotmesos a l’estat espanyol.

El diumenge 25 de novembre podrem votar amb les mans. Això si. Dirigides pel cor, pel cap o per la butxaca. Tant se val. Tenim una cita amb el destí i l’hem de marcar amb la nostra llibertat, audàcia, intel·ligència i seny. La rauxa de moment no ens cal. És una responsabilitat exclusivament nostre. Si no aconseguim el control de les nostres institucions, podem desaparèixer com a poble. Hem de saber superar tots els entrebancs, amenaces, falsedats, enganys, traïdories i trampes que els nostres enemics ens pararan.

Si som responsables, conseqüents i valents, el futur és nostre. Haurem trencat les cadenes que ens impedeixen progressar. Una nova aurora brillarà sobre Catalunya. Una aurora de llibertat amb una Catalunya triomfant, rica i plena.

Per aquest motius, vam preparar aquest cicle de conferències que sens cap dubte ens ajudaran en aquest nou horitzó que ja s’albira amb tot el seu esplendor.

Manel Pagès i Panadès
President de l’ASM.

Sabadell, 28-9-2012

DIJOUS 4 D’OCTUBRE DE 2012  a 2/4 de 8 del vespre
Sala d'Actes de l’Acadèmia Catòlica -  carrer Sant Joan, 20 de Sabadell.

Cicle 2012-13 d’Informació i Debat
LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA

En la primera conferència ens parlarà de

Els fets diferencials entre Catalunya i Espanya

La formació de la Nació Catalana.
Els signes d’identitat.
La Mancomunitat, autonomia, independència.

A càrrec del Dr. Miquel Crusafont i Sabater
Doctor en Història i Enginyeria. President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans. Autor de 20 llibres sobre història i numismàtica.

Hi esteu tots convidats