Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de maig 2014

Anàlisi del resultats del 25-M

Es molt interessant llegir l’anàlisi que fan dos escriptors catalans, guardonats ambdós amb el Premi Josep Pla, del resultat de les darreres eleccions al Parlament Europeu. El primer en Francesc Puigpelat (Premi 1999) fa unes reflexions molt interessants, enllaçant els resultats amb el problema de les retallades, en un article titulat: ”CiU i ERC: el reajustament continua”. El segon en Melcior Comes (Premi 2008), relaciona en el seu article titulat ”Foc i urnes” l’anàlisi dels resultats electorals amb els recents successos ocorreguts al barri de Sants de Barcelona arran de l’enderrocament de Can Vies. Si disposeu aquest cap de setmana de cinc minuts, val la pena llegir-los; els podeu trobar tot seguit.

CiU i ERC: el reajustament continua

La millor notícia de la ressaca de les eleccions del 25-M ha estat que els dos primers partits, ERC i CiU, s’han agafat molt bé els resultats i els han interpretat en la clau que cal fer-ho: el necessari reajustament dels espais polítics en un moment de convulsió com l’actual. Primer: els dirigents de CiU no variaran la seva estratègia sobiranista per haver perdut. Segona: els d’ERC no plantejaran una batalla pel poder a curt termini. Tercer: tant Mas com Junqueras segueixen absolutament oberts a col•laborar.

I la suposada batalla per l’hegemonia del catalanisme? I la lluita fratricida i tacticista que tants cops s’ha anunciat des de Madrid? De moment, per sort, no n’hi ha ni rastre. I és que tinc la impressió que Mas i Junqueras han entès mai res ja no tornarà a ser el que era. Artur Mas ja no creu que, com en temps de Pujol, CiU hagi de ser el pal de paller. I Oriol Junqueras no repeteix l’error (comès per Puigcercós i Carod) de creure que CiU és un artifici prescindible. Sembla que els dos líders del catalanisme han arribat a la conclusió que es necessiten i s’han de respectar al màxim.

El més interessant dels resultats de les eleccions del 25-M és que presenten una mapa electoral de Catalunya totalment diferent del que estava vigent des de la Transició i que, fet i fet, és un aperitiu de la independència. Fixem-nos-hi. Hi ha la superposició de dos sistemes de partits: el català i l’espanyol. Si es miren els resultats del sistema català, tenim que l’esquerra (ERC) ha guanyat per poc la dreta (CiU). Pel que fa als resultats del sistema espanyol, l’esquerra (PSOE) ha guanyat per més distància la dreta (PP). Són dues parelles: CiU-ERC i PP-PSOE. I dues parelles que juguem en lligues diferents, amb molta més representació la primera que la segona.

Fins ara, mai no s’havia pogut interpretar uns resultats electorals d’aquesta manera perquè el bipartidisme era CiU-PSC. Amb l’enfonsament del socialisme català, queda clar que l’electorat català juga en dues categories: Catalunya i Espanya. Ciudadanos juga en clau espanyola, a ser la UPyD local. Mentre que les CUP son el Podemos català.

A tot plegat, només queden dos objectes polítics difícils d’ubicar. L’un és Iniciativa, que s’inclina més cap al sistema de partits català, tot i que amb dubtes. I el segon és Unió, però no durarà gaire, en el sentit de prolongació de l’ego de Duran Lleida. Duran és un diplodocus que ha sobreviscut des de la Transició: no ha entès el nou mapa de partits ni s’adona que la U de CiU ha de caure ineluctablement del costat del sistema català. Unió s’alinearà definitivament del costat de Convergència tan ràpid com es descobreixi que el PSOE, aviat en mans d’una funcionària andalusa de nom Susana Díaz, ja no utilitzarà la paraula “federalisme” ni tan sols per dissimular.

Francesc Puigpelat
Escriptor. Premi Josep Pla 1999

Article publicat a NacióDigital.cat el dijous 29 de maig de 2014



Foc i urnes

Ja sabem que, després d’unes eleccions, desapareix la veritat objectiva o qualsevol aspiració anàloga. Qualsevol data es pot manipular, qualsevol resultat és interpretable, així, el contrastem amb allò que més ens interessa i de sobte comença a projectar la llum que més ens satisfà… ¿Participació? Doncs pot ser bona o dolenta, en funció si la comparem amb els nostres somnis o amb les dades de les passades eleccions europees. Tot són maneres de llegir els núvols: és lliure el criteri, encara que el criteri es confongui amb el deliri o amb les ganes de pintar fantasies polítiques en la ment dels més despistats de la tribu. ¿Hi havia ganes d’urna…? Doncs no n’hi havia per tant… Ens votem a sobre, menys quan toca votar de veritat: llavors, senyoreta, potser ens fa mandra anar fins al col·legi electoral.

Sigui com sigui, la burocràcia europea aixeca tants pocs entusiasmes com l’estat espanyol i les seves institucions putrefactes: tot forma part de la mateixa manera de governar malament les coses. Si Catalunya ha obert aquest procés polític és per a governar-se millor, un projecte que sembla que Europa no recolza amb totes les energies que serien desitjables. Europa és una altra cara d’aquesta desafecció malcarada -que evoluciona, a més, cap a pitjor: la mala fe de l’extrema dreta, o la irresponsabilitat dels populistes rojos-: només el sobiranisme anima els somriures i fa brillar els ulls de les pubilles.

Diumenge, però, les pubilles no anaren a votar; dissabte van sortir a ballar fins a la matinada, i diumenge es van llevar tard… La democràcia no és una festa -al contrari del que diuen els cursis-: si a les convocatòries a les urnes s’hi pogués lligar o tirar-se fotos o menjar botifarra amb seques a tots plegats ens lluiria el pentinat d’una altra manera.

Els platònics sempre tenen motius per a sentir-se infeliços -motius per a cremar contenidors, furgonetes de tv3, bancs o excavadores…-. Hi ha molta orfenesa, molta gent ploramiques, molta “víctima innocent” que té ganes de gresca, de ser algú, hi ha molt nen necessitat de teta. I molts polítics de pa sucat amb oli amb ganes de signar el justificant de l’aldarull, i sempre amb l’excusa que la violència vertadera és una altra. Tot penós i irresponsable; així, un senyor incendia un contenidor, i algú li xiuxiueja a l’orella: ‘ànims, hi ha violències pitjors…’. La meravella.

I Pere Navarro, el mèrit del qual passa per una visió única de la realitat i del fracàs, cosa que l’ajudaria dins el camp de la poesia lírica o la pintura abstracta, encara que em sembla que dedicant-se a la política va camí d’acabar cantant a les sobretaules de les cases regionals. Si el PSC vol acabar amb el sobiranisme podria animar Pere Navarro a canviar-se de camisa; tot allò que toca el senyor Navarro s’acaba convertint en una facècia… L’unionisme és un acudit, un monòleg còmic: saben aquell que diu que un federalista…

¿El president Mas, debilitat, després d’aquestes eleccions? És ben curiós que els que això afirmen no s’han caracteritzat abans ni per la seva equanimitat ni per les seves simpaties sobiranistes; són els mateixos que ara miren cap a una altra banda mentre cremen les seus de CDC. Però clar: ‘hi ha violències pitjors’. Per exemple, la que porten els tsunamis, o les mossegades dels taurons.

Si es desborda un pantà o plouen granotes diran que Mas ha fracassat: això treu bastanta força a les seves enraonies. Si tots els que fan aquest diagnòstic deriven de la mateixa banda de carrer, és que aquest parer té molts números d’estar esbiaixat o de ser mentida…

Les eleccions europees no han significat gaire cosa -s’han llegit en clau localista o absoluta: entre les lectures de barri i ‘el canvi de Civilització…’-: per això ara parlem de la dreta de Le Pen, un mal molt vell a Europa -el mal francès: ideologia francesa, la mare de tots els totalitarismes…-, o de la previsible jubilació de Rubalcaba, un valent, un visionari; o del fracàs còmic del PP, o del senyor Iglesias i el seu partit ‘Podem’, que segur que pot mostrar-nos a fer el ridícul d’una manera nova… Els nous salvadors de l’esquerra espanyola, ara enfadats perquè l’esquerra espanyola no els va salvar o donar un paper o un càrrec… Tots aquests partidets que proliferen deriven de l’egoisme genètic dels grans partits: faccions que no van saber absorbir, egos que no se satisferen en el seu moment, reconeixements que es van regatejar. La vanitat és la força política més gran d’aquest país. Catalunya amb això no hauria der ser igual. Però també els incendiaris són uns vanitosos.

Al president Mas li hauria agradat, com és obvi, que el seu partit fos el més votat, però no han ajudat ni les dificultats de governar la crisi ni una baixa participació que no s’ha sabut posar a l’alçada del moment, quan tocava enviar un missatge inequívoc d’unitat entorn d’un projecte o d’un estil o d’un lideratge compromès sense al•lucinacions. Tots voldríem més de la democràcia: però els demòcrates tampoc no donen més de si… I els que no hi creuen militen en el partit del foc, del fum i de la queixa plorosa i perdonavides. Un dia ens arribarem a posar a l’alçada d’aquesta idea de participació. Un dia serem dignes d’aquest invent.

Ja sabem que el projecte independentista va més enllà de CiU, però és bo que l’independentisme enraonat no perdi la partida enfront de l’independentisme dels escarafalls i les proclames -l’independentisme miop-, el qual és probable que ens acabi portant a un carreró sense gaires sortides dignes. Si continuen els aldarulls, Catalunya pot perdre la capacitat de fer la seva.

Si CiU es veu amb l’obligació de fer un pas enrere tots plegats en sortirem malparats; si ERC entra al govern compartirà el desgast i les ensopegades inevitables o forçades -caurà en les múltiples trampes que ens esperen, als carrers i als despatxos-, encara que sembla que l’únic que li interessa és arribar a última hora, com les núvies els dies de noces, i fer-se les fotos amb el vestit més bonic i més pur. En fi, que passin vostès un bon cap de setmana.

Melcior Comes
Escriptor. Premi Josep Pla 2008.

Article publicat al diari elSingular.cat el divendres 30 de maig de 2014

20 de maig 2014

SÍ a la independència de Catalunya (7ª sessió)

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El passat dijous 15 de maig a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la setena conferència del cicle “SÍ LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitzen l’Associació Sabadell Memorial i la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta setena sessió es va desenvolupar sota el títol:

L’economia productiva i l’empresa

La conferencia va anar a càrrec del Sr. Joan B. Casas. Doctor en Economia, Degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya i membre del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement) de la Generalitat de Catalunya, també conegut popularment com el “consell de savis”.

El públic que omplia la Sala d’Actes de l’Acadèmia, va escoltar amb molt d’interès les documentades explicacions del Dr. Casas. Tot seguit podeu trobar un breu resum de la seva brillant exposició:

El ponent va advertir d’entrada a tots els presents que la seva dissertació no estaria centrada en demostrar la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, ja que aquest fet, en aquests moments, no el discuteix ningú. Per tant, va reblar, no volia insistir en aquest tema. Més aviat volia ressaltar el fet que si Catalunya vol formar part de la primera divisió en el concert d’Estats europeus, ha de continuar essent una potència industrial como ho ha va ser en temps passat. Per això el nostre sistema econòmic cal que concentri els seus esforços en la manufactura i la indústria, sense deixar de banda, es clar, els altres motors econòmics que ens donen força actualment, com son els serveis i el turisme. Per tant només una societat industrial, amb empreses manufactureres d’alt valor afegit, pot garantir una economia sanejada. Això permetrà també superar i sortir de l’actual crisi amb més facilitat. Aquesta és la importància de l’economia productiva, que crea riquesa i llocs de treball, enfront de l’economia especulativa que causa greus distorsions i crisis. Aquesta constatació és tan vàlida ara, com en una Catalunya independent, amb Estat propi.

El doctor Joan B. Casas va continuar dient que la marca “Catalunya” la potencien les empreses de la industria exportadora catalana, que són referents a tot el mon. Cal afegir que la importància de la indústria, rau en la seva capacitat de crear valor afegit i llocs de treball altament qualificats. Indueix la formació, la recerca i la innovació. Necessita i genera infraestructures i serveis específics, que formen part del teixit industrial. El sector serveis i el turisme són importants per Catalunya, però han de ser complementaris.

Tot seguit el conferenciant va analitzar la situació de la industria en el Vallès Occidental i va tractar de respondre la qüestió de si, aquesta comarca, podria altre cop esdevenir el motor d’aquest desenvolupament, com ho fou els anys 80 en que la industria vallesana representava el 55% de la seva economia, amb sectors molt diversificats (tèxtil, metal·lúrgic, elèctric). En canvi des del 2006 va baixar al 34% i els anys 2010 i següents representa un 28%, Malgrat aquest descens, la industria en el Vallès Occidental encara resulta estar molt per sobre de la mitjana de la UE que és només del 14% i això també s’ha produït amb una diversificació de sectors diferent, doncs la preponderància del tèxtil i metal·lúrgic ha deixat pas al sector químic, al sector alimentari i a l’electrònica. Per tant la conclusió que es pot treure d’aquest fet és que el Vallès Occidental té un potencial enorme per explotar i que, amb unes bones polítiques econòmiques i fiscals, podria rellançar la industria gairebé als nivells dels anys 80.

La part final de la seva conferència, la va dedicar el Dr. Casas a exposar quins son els problemes amb que s’enfronten actualment les empreses catalanes, per assolir aquestes fites i els va concretar en diversos aspectes, com poden ser les restriccions creditícies, per culpa del sanejament bancari i també la burocràcia, la normativa i la mentalitat de l’Administració espanyola, que no és aliada de la manufactura, de les exportacions, ni de la creació de noves empreses. L’Estat espanyol, en comptes d’ajudar la indústria, la penalitza. No faciliten el crèdit i discriminen a les petites i mitjanes empreses. Per altra banda el cost de l’energia a Espanya, és dels més alts del món i les empreses catalanes la paguen un 40% més cara que les de França, Itàlia o Alemanya. La dèria centralista i la burocràcia madrilenya, castiguen l’economia productiva i dificulten la recuperació econòmica. També cal millorar tan les grans infraestructures (corredor del mediterrani, autopistes, port i aeroport, etc.), com les micro-infraestructures, es a dir les comunicacions amb els polígons industrials que són la base de les petites i mitjanes empreses.

Per acabar el conferenciant va fer saber que, segons les darreres notícies econòmiques, el PIB industrial català ha crescut cinc punts des de l’octubre del 2012, mentre que l’espanyol ha disminuït 4,7 punts en el mateix període. D’altra banda, mentre que el març del 2009 l’Índex de Producció Industrial (IPI) desestacionalitzat es movia entre el 100,8 de Catalunya i el 101,4 d’Espanya, el març d’aquest any l’índex català ha esclatat fins al 105,4 mentre que l’espanyol ha caigut al 95,9%. Per tant es pot assegurar que una Catalunya independent és autosuficient en recursos industrials, energètics i financers. Per tant és econòmicament viable.

Aquesta conferència va ser una veritable lliçó magistral de micro-economia aplicada a la nostra comarca, amb paraules i exemples que la va fer entenedora i amena. Les intervencions en el col•loqui i els forts aplaudiments, van constatar l’interès dels assistents en les interessants explicacions del Doctor Casas.

09 de maig 2014

Pere Navarro, l’home que bufetejava un país

Avui comença la campanya de les eleccions europees, que normalment passen sense pena ni glòria, però que aquest cop estaran centrades en el debat sobiranista i la crisi econòmica, però potser també amenitzades per la plantofada al Pere Navarro. Fa gairebé quinze dies del succés  i encara no s’ha trobat la senyora de mitjana edat, ni se sap si realment aquesta persona existeix. Victor Alexandre en l’article que podeu llegir més avall, posa en relleu els interrogants que s’han obert en tot aquest afer, afirmant que potser és en Pere Navarro qui fractura, violenta i bufeteja el país. Pssssst!!, no ho diguin a ningú: no hi ha senyora, van ser ells..


Pere Navarro, l’home que bufetejava un país

En el moment d’escriure aquestes línies ha transcorregut una setmana i encara no s’han aclarit els fets d’acord amb els quals una dona hauria donat una bufetada a Pere Navarro a la porta de la catedral de Terrassa ni tampoc no s’ha donat a conèixer la identitat de la dona en qüestió. Aquest silenci, aquesta opacitat a l’hora de saber-se’n la veritat, no sols deixa sense resposta el munt de preguntes que es fa la gent, sinó que converteix la suposada víctima en sospitós. Sobretot a partir de dos detalls clau. El primer és l’afany amb què Navarro contacta amb els mitjans de comunicació per sobredimensionar el cas. El segon és la instrumentalització política que en fa, en benefici propi, basant-se en el que ell en diu “percepció”. “Els motius són molt clars”, afirma, “són el resultat del clima de crispació”. I en culpa, de passada, “l’actitud del president Mas”. És a dir, que, mancat de proves, elabora una teoria que li permeti presentar-se com a víctima de l’independentisme català. Així, l’independentisme seria mostrat al món com a violent, rabiós, sanguinari i trencador de la convivència mentre que ell i el seu partit nacionalista espanyol serien l’opció de la pau.

Però què va passar realment? Segons ha informat el diari terrassenc La Torre, “ni els clients ni els responsables del bar La Taverneta, ubicat just a deu metres de l’escala de la catedral amb vuit taules al carrer i plenes de gom a gom, no van veure ni sentir res”. Ni tampoc no van veure ni sentir res “els treballadors que aquell dia i hora [27 d’abril a tres quarts d’una de la tarda] estaven als bar-restaurants El Vermut i Plaça Vella, situats igualment a pocs metres de la catedral”. Això coincideix amb el que diu un senyor que va assistir a la mateixa cerimònia religiosa que Navarro en qualitat de familiar d’un nen que feia la primera comunió: “Vam coincidir amb ell mentre esperàvem per entrar a l’església. Jo era a prop de l’entrada, i ell també. Hi havia gent pel mig, ell parlava amb una colla que tenia al voltant. Dins l’església també érem ben a prop, gairebé el tenia al costat. Vaig veure que, quan va entrar, el sacerdot el va saludar i que parlaven. Em vaig quedar molt sorprès quan vaig llegir la notícia”.

Quin misteri, oi? Tenim una cerimònia a la qual assistien sis-centes persones, una suposada agressió a la cara que no va deixar la més mínima marca, una suposada agressora sense identitat i centenars de persones al voltant que no van veure ni sentir res. “Potser va ser un somni”, pensarà algú. En tot cas, quan algú convoca els mitjans de comunicació per emetre un judici d’intencions, com ha fet el senyor Navarro, és lògic que els qui l’escolten dubtin de la seva veracitat. Fins i tot, atesa l’explotació política que n’està fent, hi pot haver qui pensi que es tracta d’un somni fet realitat. D’allò que se’n diu “a bodes em convides!” Aquest extrem adquireix versemblança tenint en compte que, segons l’esmentat diari terrassenc, fonts properes a la investigació afirmen que no hi hauria hagut cap cop de puny, sinó una petita galtada “que gairebé no va fregar la cara del líder socialista”.

Sigui com vulgui, hi ha més interrogants. Vegem-ne alguns: per què es manté oculta la identitat de l’autora de la galtada? Té a veure, això, amb el fet que la galtada no va existir i que, per tant, en no haver-se produït, no tindria ni tan sols la consideració de falta? Per què el senyor Navarro va dedicar el matí de l’endemà a victimitzar-se davant els micròfons de Catalunya Ràdio, RAC1 i la SER, entre d’altres, i no va ser fins a la tarda que va anar a la comissaria dels Mossos? Com és que la indolència en la denúncia no es correspon amb el to alarmant de les declaracions? En quines dades objectives fonamentava la seva criminalització de l’independentisme, en general, i del president Mas, en particular, dient que tot plegat era fruit “del clima de crispació que determinats partits alimenten amb un discurs que no és de diàleg, sinó tot al contrari”? Ho va fer perquè l’augment de la consciència nacional de Catalunya està deixant el seu partit sense votants ni militants, potser? Si el senyor Navarro creu que a Catalunya hi ha un “clima de crispació” i una “fractura social” tan grans, com s’entén que prescindís de l’escorta? Sembla un contrasentit oi?

Hem de suposar que tard o d’hora, si el senyor Navarro no ho impedeix, en traurem l’entrellat. Però el cert és que la carta que va adreçar a la militància quatre dies després dels fets, encara oferia més opacitat, ja que justificava la manca d’escorta en el fet que es tractava d’un acte familiar i estrictament privat. Un acte al qual assistien sis-centes persones! Curiosament, en la mateixa carta, Navarro reculava i ja no vinculava els fets a l’independentisme, ni als partits sobiranistes ni al president Mas, cosa que demostra fins a quin punt va mentir deliberadament en les seves primeres declaracions i fins a quin punt també ha instrumentalitzat els fets en benefici de la seva opció política amb el clar objectiu de criminalitzar la decisió del Parlament de Catalunya de celebrar una consulta.

La carta, de fet, denota en si mateixa el desig d’aparèixer de nou als telenotícies per tal de continuar rendibilitzant l’afer. I això és tan greu en un representant polític que a hores d’ara el senyor Pere Navarro ja hauria d’haver presentat la dimissió. Realment cal molta baixesa moral per mentir tan vilment mostrant Catalunya com una societat crispada, fracturada, violenta i al llindar de la sang. Justament Catalunya, que és un dels pobles més pacífics, tolerants i democràtics d’Europa; un poble que l’Onze de Setembre passat, amb dos milions de persones al carrer, va admirar el món en mostrar-se com una exquisida simbiosi de reivindicació i civisme; un poble, en definitiva, que vol decidir el seu futur polític el 9 de novembre de 2014. Així ho va expressar per majoria absoluta el Parlament de Catalunya. Malgrat això, el 8 d’abril passat al Congrés espanyol, el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra del principi democràtic més elemental; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui decidir el seu futur; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui votar. Qui és, doncs, que crispa? Qui és que fractura? Qui és que violenta? Qui és que bufeteja?

Víctor Alexandre
Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dimarts 06 de maig del 2014

02 de maig 2014

Protegir Artur Mas

Aquesta setmana hem conegut la darrera enquesta del CEO que dóna un empat tècnic entre CiU i ERC tant a les europees con a unes possibles autonòmiques. Aquestes dades, es miri com es miri, afebleix el lideratge de l'actual president de la Generalitat. Si CiU queda per sota d'ERC a les europees és evident que Artur Mas quedarà en una posició molt incòmoda per encapçalar un procés complicadíssim, amb fronts oberts a tots els nivells, inclòs l'internacional. Anant en llistes separades, CiU i ERC han obert la possibilitat de crear una esquerda imprevista dins del bloc sobiranista, així que és d'ells la responsabilitat de recompondre la base política del procés. No es pot pactar una consulta i, després, desentendre-se'n per incomoditat política. Per una vegada, la prioritat ha de ser el país. Per tant, com diu el periodista Eduard Voltas en un article que podeu llegir més avall, cal que entre tots “protegim” el nostre President, doncs només l’Artur Mas pot liderar amb èxit aquest procés.

Protegir Artur Mas

El passat 12 de desembre, a la fotografia dels partits que van anunciar el pacte per la data i la pregunta de la consulta, hi havia el polític de les pilotes de goma i el de la campanya contra les pilotes de goma. Espadaler i Fernández. No coincideixen en res, de fet són com l'aigua i l'oli, però aquell dia van seure en una taula i van pactar probablement l'única cosa que poden pactar: que Catalunya és un subjecte polític amb dret a decidir lliurement el seu futur a les urnes. Aquella fotografia va ser la màxima expressió del que és, al meu entendre, la principal fortalesa del procés: el seu pluripartidisme.

Des de l'esquerra anticapitalista a la dreta conservadora, tots els ciutadans tenen la possibilitat de sentir-se representats en el procés a través d'una força política i d'uns líders afins a la seva sensibilitat ideològica. En moments puntuals aquesta diversitat tan extrema introdueix elements d'incertesa i certa confusió, però crec que podem pagar gustosament aquest preu a canvi de l'amplitud i profunditat del moviment sobiranista, que el fan tan difícil de combatre.

És possible que la nit del 25 de maig visquem un d'aquests moments d'incertesa i confusió. Diuen les enquestes que és possible que les eleccions europees les guanyi ERC i això, si passa, serà sens dubte aprofitat per molta gent per intentar debilitar la figura d'Artur Mas. Davant d'aquest risc, voldria fer quatre consideracions:

1) No és intel·ligent que des de les pròpies files de CiU es faciliti la feina als adversaris del procés. Dir, com s'ha dit en la precampanya convergent, que si CiU no guanya el 25-M el procés queda tocat és tirar-se absurdament pedres a la pròpia teulada i tornar a caure en l'error fatal del 25-N: fer xantatge als votants, identificant el procés amb una sola força política i amb un sol líder polític.

2) El dia 25 de maig, la salut del procés es mesurarà en el diferencial de participació entra Catalunya i Espanya i, sobretot, en la suma de vots de CiU, ERC i ICV-EUiA (la CUP no es presenta) en comparació amb la suma de vots de PSC, PP i C'S.

3) A mesura que s'acosta el 9-N, Artur Mas, que certament és una peça absolutament clau del procés, ha de prendre més i més mesures d'autoprotecció. Cada dia ha de ser més el líder institucional (no partidista) del procés i menys el líder de CiU. Així és com el percebem cada dia més ciutadans i així és com farà el millor i major servei a la causa. Problema greu, però: la segona veu de CiU és Duran i delegar en ell la representació de la coalició seria un suïcidi. Per això penso que més aviat que tard la primera mesura d'autoprotecció que haurà de prendre Mas és desfer-se de Duran (no d'Unió).

4) ERC té tot el dret del món a intentar guanyar les europees i el missatge que significaria la seva victòria també té una gran potència política i simbòlica: l'independentisme guanya les eleccions a Catalunya per primera vegada en la història (l'ERC dels anys 30 no era independentista). Al mateix temps, però, si això passa Esquerra ha de ser molt responsable i generosa en l'administració del resultat. Ahir Salvador Cot proposava en el seu article un govern de concentració per falcar Mas i reforçar el camí cap a la consulta. No sé si la fórmula ha de ser exactament aquesta, però sí que crec que Junqueras haurà de fer algun gest excepcional. Perquè com a líder institucional del procés, Artur Mas és, sens dubte i per moltes raons, el millor.

Eduard Voltas
Periodista i professor a Blanquerna (URL)

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 2 de maig del 2014.