Anàlisi del resultats del 25-M

Es molt interessant llegir l’anàlisi que fan dos escriptors catalans, guardonats ambdós amb el Premi Josep Pla, del resultat de les darreres eleccions al Parlament Europeu. El primer en Francesc Puigpelat (Premi 1999) fa unes reflexions molt interessants, enllaçant els resultats amb el problema de les retallades, en un article titulat: ”CiU i ERC: el reajustament continua”. El segon en Melcior Comes (Premi 2008), relaciona en el seu article titulat ”Foc i urnes” l’anàlisi dels resultats electorals amb els recents successos ocorreguts al barri de Sants de Barcelona arran de l’enderrocament de Can Vies. Si disposeu aquest cap de setmana de cinc minuts, val la pena llegir-los; els podeu trobar tot seguit.

CiU i ERC: el reajustament continua

La millor notícia de la ressaca de les eleccions del 25-M ha estat que els dos primers partits, ERC i CiU, s’han agafat molt bé els resultats i els han interpretat en la clau que cal fer-ho: el necessari reajustament dels espais polítics en un moment de convulsió com l’actual. Primer: els dirigents de CiU no variaran la seva estratègia sobiranista per haver perdut. Segona: els d’ERC no plantejaran una batalla pel poder a curt termini. Tercer: tant Mas com Junqueras segueixen absolutament oberts a col•laborar.

I la suposada batalla per l’hegemonia del catalanisme? I la lluita fratricida i tacticista que tants cops s’ha anunciat des de Madrid? De moment, per sort, no n’hi ha ni rastre. I és que tinc la impressió que Mas i Junqueras han entès mai res ja no tornarà a ser el que era. Artur Mas ja no creu que, com en temps de Pujol, CiU hagi de ser el pal de paller. I Oriol Junqueras no repeteix l’error (comès per Puigcercós i Carod) de creure que CiU és un artifici prescindible. Sembla que els dos líders del catalanisme han arribat a la conclusió que es necessiten i s’han de respectar al màxim.

El més interessant dels resultats de les eleccions del 25-M és que presenten una mapa electoral de Catalunya totalment diferent del que estava vigent des de la Transició i que, fet i fet, és un aperitiu de la independència. Fixem-nos-hi. Hi ha la superposició de dos sistemes de partits: el català i l’espanyol. Si es miren els resultats del sistema català, tenim que l’esquerra (ERC) ha guanyat per poc la dreta (CiU). Pel que fa als resultats del sistema espanyol, l’esquerra (PSOE) ha guanyat per més distància la dreta (PP). Són dues parelles: CiU-ERC i PP-PSOE. I dues parelles que juguem en lligues diferents, amb molta més representació la primera que la segona.

Fins ara, mai no s’havia pogut interpretar uns resultats electorals d’aquesta manera perquè el bipartidisme era CiU-PSC. Amb l’enfonsament del socialisme català, queda clar que l’electorat català juga en dues categories: Catalunya i Espanya. Ciudadanos juga en clau espanyola, a ser la UPyD local. Mentre que les CUP son el Podemos català.

A tot plegat, només queden dos objectes polítics difícils d’ubicar. L’un és Iniciativa, que s’inclina més cap al sistema de partits català, tot i que amb dubtes. I el segon és Unió, però no durarà gaire, en el sentit de prolongació de l’ego de Duran Lleida. Duran és un diplodocus que ha sobreviscut des de la Transició: no ha entès el nou mapa de partits ni s’adona que la U de CiU ha de caure ineluctablement del costat del sistema català. Unió s’alinearà definitivament del costat de Convergència tan ràpid com es descobreixi que el PSOE, aviat en mans d’una funcionària andalusa de nom Susana Díaz, ja no utilitzarà la paraula “federalisme” ni tan sols per dissimular.

Francesc Puigpelat

Escriptor. Premi Josep Pla 1999

Article publicat a NacióDigital.cat el dijous 29 de maig de 2014

Foc i urnes

Ja sabem que, després d’unes eleccions, desapareix la veritat objectiva o qualsevol aspiració anàloga. Qualsevol data es pot manipular, qualsevol resultat és interpretable, així, el contrastem amb allò que més ens interessa i de sobte comença a projectar la llum que més ens satisfà… ¿Participació? Doncs pot ser bona o dolenta, en funció si la comparem amb els nostres somnis o amb les dades de les passades eleccions europees. Tot són maneres de llegir els núvols: és lliure el criteri, encara que el criteri es confongui amb el deliri o amb les ganes de pintar fantasies polítiques en la ment dels més despistats de la tribu. ¿Hi havia ganes d’urna…? Doncs no n’hi havia per tant… Ens votem a sobre, menys quan toca votar de veritat: llavors, senyoreta, potser ens fa mandra anar fins al col·legi electoral.

Sigui com sigui, la burocràcia europea aixeca tants pocs entusiasmes com l’estat espanyol i les seves institucions putrefactes: tot forma part de la mateixa manera de governar malament les coses. Si Catalunya ha obert aquest procés polític és per a governar-se millor, un projecte que sembla que Europa no recolza amb totes les energies que serien desitjables. Europa és una altra cara d’aquesta desafecció malcarada -que evoluciona, a més, cap a pitjor: la mala fe de l’extrema dreta, o la irresponsabilitat dels populistes rojos-: només el sobiranisme anima els somriures i fa brillar els ulls de les pubilles.

Diumenge, però, les pubilles no anaren a votar; dissabte van sortir a ballar fins a la matinada, i diumenge es van llevar tard… La democràcia no és una festa -al contrari del que diuen els cursis-: si a les convocatòries a les urnes s’hi pogués lligar o tirar-se fotos o menjar botifarra amb seques a tots plegats ens lluiria el pentinat d’una altra manera.

Els platònics sempre tenen motius per a sentir-se infeliços -motius per a cremar contenidors, furgonetes de tv3, bancs o excavadores…-. Hi ha molta orfenesa, molta gent ploramiques, molta “víctima innocent” que té ganes de gresca, de ser algú, hi ha molt nen necessitat de teta. I molts polítics de pa sucat amb oli amb ganes de signar el justificant de l’aldarull, i sempre amb l’excusa que la violència vertadera és una altra. Tot penós i irresponsable; així, un senyor incendia un contenidor, i algú li xiuxiueja a l’orella: ‘ànims, hi ha violències pitjors…’. La meravella.

I Pere Navarro, el mèrit del qual passa per una visió única de la realitat i del fracàs, cosa que l’ajudaria dins el camp de la poesia lírica o la pintura abstracta, encara que em sembla que dedicant-se a la política va camí d’acabar cantant a les sobretaules de les cases regionals. Si el PSC vol acabar amb el sobiranisme podria animar Pere Navarro a canviar-se de camisa; tot allò que toca el senyor Navarro s’acaba convertint en una facècia… L’unionisme és un acudit, un monòleg còmic: saben aquell que diu que un federalista…

¿El president Mas, debilitat, després d’aquestes eleccions? És ben curiós que els que això afirmen no s’han caracteritzat abans ni per la seva equanimitat ni per les seves simpaties sobiranistes; són els mateixos que ara miren cap a una altra banda mentre cremen les seus de CDC. Però clar: ‘hi ha violències pitjors’. Per exemple, la que porten els tsunamis, o les mossegades dels taurons.

Si es desborda un pantà o plouen granotes diran que Mas ha fracassat: això treu bastanta força a les seves enraonies. Si tots els que fan aquest diagnòstic deriven de la mateixa banda de carrer, és que aquest parer té molts números d’estar esbiaixat o de ser mentida…

Les eleccions europees no han significat gaire cosa -s’han llegit en clau localista o absoluta: entre les lectures de barri i ‘el canvi de Civilització…’-: per això ara parlem de la dreta de Le Pen, un mal molt vell a Europa -el mal francès: ideologia francesa, la mare de tots els totalitarismes…-, o de la previsible jubilació de Rubalcaba, un valent, un visionari; o del fracàs còmic del PP, o del senyor Iglesias i el seu partit ‘Podem’, que segur que pot mostrar-nos a fer el ridícul d’una manera nova… Els nous salvadors de l’esquerra espanyola, ara enfadats perquè l’esquerra espanyola no els va salvar o donar un paper o un càrrec… Tots aquests partidets que proliferen deriven de l’egoisme genètic dels grans partits: faccions que no van saber absorbir, egos que no se satisferen en el seu moment, reconeixements que es van regatejar. La vanitat és la força política més gran d’aquest país. Catalunya amb això no hauria der ser igual. Però també els incendiaris són uns vanitosos.

Al president Mas li hauria agradat, com és obvi, que el seu partit fos el més votat, però no han ajudat ni les dificultats de governar la crisi ni una baixa participació que no s’ha sabut posar a l’alçada del moment, quan tocava enviar un missatge inequívoc d’unitat entorn d’un projecte o d’un estil o d’un lideratge compromès sense al•lucinacions. Tots voldríem més de la democràcia: però els demòcrates tampoc no donen més de si… I els que no hi creuen militen en el partit del foc, del fum i de la queixa plorosa i perdonavides. Un dia ens arribarem a posar a l’alçada d’aquesta idea de participació. Un dia serem dignes d’aquest invent.

Ja sabem que el projecte independentista va més enllà de CiU, però és bo que l’independentisme enraonat no perdi la partida enfront de l’independentisme dels escarafalls i les proclames -l’independentisme miop-, el qual és probable que ens acabi portant a un carreró sense gaires sortides dignes. Si continuen els aldarulls, Catalunya pot perdre la capacitat de fer la seva.

Si CiU es veu amb l’obligació de fer un pas enrere tots plegats en sortirem malparats; si ERC entra al govern compartirà el desgast i les ensopegades inevitables o forçades -caurà en les múltiples trampes que ens esperen, als carrers i als despatxos-, encara que sembla que l’únic que li interessa és arribar a última hora, com les núvies els dies de noces, i fer-se les fotos amb el vestit més bonic i més pur. En fi, que passin vostès un bon cap de setmana.

Melcior Comes

Escriptor. Premi Josep Pla 2008.

Article publicat al diari elSingular.cat el divendres 30 de maig de 2014