Pere Navarro, l’home que bufetejava un país

Avui comença la campanya de les eleccions europees, que normalment passen sense pena ni glòria, però que aquest cop estaran centrades en el debat sobiranista i la crisi econòmica, però potser també amenitzades per la plantofada al Pere Navarro. Fa gairebé quinze dies del succés  i encara no s’ha trobat la senyora de mitjana edat, ni se sap si realment aquesta persona existeix. Victor Alexandre en l’article que podeu llegir més avall, posa en relleu els interrogants que s’han obert en tot aquest afer, afirmant que potser és en Pere Navarro qui fractura, violenta i bufeteja el país. Pssssst!!, no ho diguin a ningú: no hi ha senyora, van ser ells..

Pere Navarro, l’home que bufetejava un país

En el moment d’escriure aquestes línies ha transcorregut una setmana i encara no s’han aclarit els fets d’acord amb els quals una dona hauria donat una bufetada a Pere Navarro a la porta de la catedral de Terrassa ni tampoc no s’ha donat a conèixer la identitat de la dona en qüestió. Aquest silenci, aquesta opacitat a l’hora de saber-se’n la veritat, no sols deixa sense resposta el munt de preguntes que es fa la gent, sinó que converteix la suposada víctima en sospitós. Sobretot a partir de dos detalls clau. El primer és l’afany amb què Navarro contacta amb els mitjans de comunicació per sobredimensionar el cas. El segon és la instrumentalització política que en fa, en benefici propi, basant-se en el que ell en diu “percepció”. “Els motius són molt clars”, afirma, “són el resultat del clima de crispació”. I en culpa, de passada, “l’actitud del president Mas”. És a dir, que, mancat de proves, elabora una teoria que li permeti presentar-se com a víctima de l’independentisme català. Així, l’independentisme seria mostrat al món com a violent, rabiós, sanguinari i trencador de la convivència mentre que ell i el seu partit nacionalista espanyol serien l’opció de la pau.

Però què va passar realment? Segons ha informat el diari terrassenc La Torre, “ni els clients ni els responsables del bar La Taverneta, ubicat just a deu metres de l’escala de la catedral amb vuit taules al carrer i plenes de gom a gom, no van veure ni sentir res”. Ni tampoc no van veure ni sentir res “els treballadors que aquell dia i hora [27 d’abril a tres quarts d’una de la tarda] estaven als bar-restaurants El Vermut i Plaça Vella, situats igualment a pocs metres de la catedral”. Això coincideix amb el que diu un senyor que va assistir a la mateixa cerimònia religiosa que Navarro en qualitat de familiar d’un nen que feia la primera comunió: “Vam coincidir amb ell mentre esperàvem per entrar a l’església. Jo era a prop de l’entrada, i ell també. Hi havia gent pel mig, ell parlava amb una colla que tenia al voltant. Dins l’església també érem ben a prop, gairebé el tenia al costat. Vaig veure que, quan va entrar, el sacerdot el va saludar i que parlaven. Em vaig quedar molt sorprès quan vaig llegir la notícia”.

Quin misteri, oi? Tenim una cerimònia a la qual assistien sis-centes persones, una suposada agressió a la cara que no va deixar la més mínima marca, una suposada agressora sense identitat i centenars de persones al voltant que no van veure ni sentir res. “Potser va ser un somni”, pensarà algú. En tot cas, quan algú convoca els mitjans de comunicació per emetre un judici d’intencions, com ha fet el senyor Navarro, és lògic que els qui l’escolten dubtin de la seva veracitat. Fins i tot, atesa l’explotació política que n’està fent, hi pot haver qui pensi que es tracta d’un somni fet realitat. D’allò que se’n diu “a bodes em convides!” Aquest extrem adquireix versemblança tenint en compte que, segons l’esmentat diari terrassenc, fonts properes a la investigació afirmen que no hi hauria hagut cap cop de puny, sinó una petita galtada “que gairebé no va fregar la cara del líder socialista”.

Sigui com vulgui, hi ha més interrogants. Vegem-ne alguns: per què es manté oculta la identitat de l’autora de la galtada? Té a veure, això, amb el fet que la galtada no va existir i que, per tant, en no haver-se produït, no tindria ni tan sols la consideració de falta? Per què el senyor Navarro va dedicar el matí de l’endemà a victimitzar-se davant els micròfons de Catalunya Ràdio, RAC1 i la SER, entre d’altres, i no va ser fins a la tarda que va anar a la comissaria dels Mossos? Com és que la indolència en la denúncia no es correspon amb el to alarmant de les declaracions? En quines dades objectives fonamentava la seva criminalització de l’independentisme, en general, i del president Mas, en particular, dient que tot plegat era fruit “del clima de crispació que determinats partits alimenten amb un discurs que no és de diàleg, sinó tot al contrari”? Ho va fer perquè l’augment de la consciència nacional de Catalunya està deixant el seu partit sense votants ni militants, potser? Si el senyor Navarro creu que a Catalunya hi ha un “clima de crispació” i una “fractura social” tan grans, com s’entén que prescindís de l’escorta? Sembla un contrasentit oi?

Hem de suposar que tard o d’hora, si el senyor Navarro no ho impedeix, en traurem l’entrellat. Però el cert és que la carta que va adreçar a la militància quatre dies després dels fets, encara oferia més opacitat, ja que justificava la manca d’escorta en el fet que es tractava d’un acte familiar i estrictament privat. Un acte al qual assistien sis-centes persones! Curiosament, en la mateixa carta, Navarro reculava i ja no vinculava els fets a l’independentisme, ni als partits sobiranistes ni al president Mas, cosa que demostra fins a quin punt va mentir deliberadament en les seves primeres declaracions i fins a quin punt també ha instrumentalitzat els fets en benefici de la seva opció política amb el clar objectiu de criminalitzar la decisió del Parlament de Catalunya de celebrar una consulta.

La carta, de fet, denota en si mateixa el desig d’aparèixer de nou als telenotícies per tal de continuar rendibilitzant l’afer. I això és tan greu en un representant polític que a hores d’ara el senyor Pere Navarro ja hauria d’haver presentat la dimissió. Realment cal molta baixesa moral per mentir tan vilment mostrant Catalunya com una societat crispada, fracturada, violenta i al llindar de la sang. Justament Catalunya, que és un dels pobles més pacífics, tolerants i democràtics d’Europa; un poble que l’Onze de Setembre passat, amb dos milions de persones al carrer, va admirar el món en mostrar-se com una exquisida simbiosi de reivindicació i civisme; un poble, en definitiva, que vol decidir el seu futur polític el 9 de novembre de 2014. Així ho va expressar per majoria absoluta el Parlament de Catalunya. Malgrat això, el 8 d’abril passat al Congrés espanyol, el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra del principi democràtic més elemental; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui decidir el seu futur; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui votar. Qui és, doncs, que crispa? Qui és que fractura? Qui és que violenta? Qui és que bufeteja?

Víctor Alexandre

Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dimarts 06 de maig del 2014