Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




26 d’octubre 2014

Oleguer Pujol i els ventiladors

“L’Estat espanyol ho controla tot” diu en Jofre Llombart en un magnífic article titulat “Oleguer Pujol i els ventiladors”. Podríem afegir que és com un “Gran Germà” que tot ho sap i tot ho aprofita per lliurar les informacions a mesura de les seves necessitats més obscures i maquiavèl·liques.Llegiu tot seguit l'article.

Oleguer Pujol i els ventiladors

Aquest no és un article de defensa d’Oleguer Pujol, d’acord? És una altra cosa.

Dijous passat. Un quart de nou del matí. Un redactor de la Cadena Ser rep una trucada de la policia espanyola en què s’informa que agents de la UDEF vinguts expressament de Madrid estaven dins de la casa d’Oleguer Pujol i que l’havien detingut. L’interlocutor posava èmfasi especial en subratllar que Oleguer Pujol estava detingut.

La Cadena Ser emet la notícia i la resta de mitjans se’n fan ressò. Al llarg del matí, alts càrrecs de la policia espanyola, molt alts, truquen personalment des de Madrid a diversos periodistes per insistir en què, digui el què digui l’Audiència Nacional, Oleguer Pujol està detingut. Aquesta contradicció entre el que volia el jutge Pedraz (que només havia ordenat l’escorcoll) i el que van fer els policies va causar confusió entre si s’havia de dir que estava retingut o detingut.

Paral·lelament, l’entrada de la casa d’Oleguer Pujol es va convertint en un plató de televisió. En un moment determinat, la seva dona surt per anunciar que és a punt de portar el nen a l’escola i demana a les càmeres que no captin cap imatge del seu fill. El nano surt tapat amb una manta. Els reporters gràfics atenen la petició i en cap moment va sortir cap imatge del menor.

En canvi, una altra foto que sí es va fer pública és la d’Oleguer Pujol obrint la porta despentinat, lleganyós i amb pijama. Qui va publicar aquesta foto? La versió digital de l’ABC, que per força havia d’estar assabentat de què anava a passar.

Una estona més tard, el diari El País explica –abans que ningú- que Oleguer Pujol disposava d’una mena de comandament a distància per esborrar arxius de manera remota.

I per acabar-ho d’adobar, Libertad Digital assegurava que els agents de la UDEF estaven aixecant el jardí de la casa a la recerca de diners enterrats (finalment no van trobar ni un bitllet).

Les diferents exclusives del dia per tant, les van anar donant Cadena Ser, el País, ABC, i Libertad Digital. A això cal afegir que el Mundo és qui ha anat lliurant per fascicles qualsevol novetat en la investigació policial i judicial de la família Pujol.

Sense treure mèrit als companys periodistes de tots aquests mitjans, és evident que la informació que aconsegueixen surt d’algun lloc. Què vull dir amb això? Que és l’Estat Espanyol qui té el control absolut de totes aquestes dades. I és l’Estat qui, a través de la policia, de la fiscalia, dels jutges, del CNI, de l’Agència Tributària i d’altres branques pròpies d’un estat, qui ho va gestionant. Això vol dir que pot donar o no donar informació, donar-la sencera o per capítols, i també quan: no és el mateix donar-la un dijous al matí que un divendres a la nit; a 17 dies del 9N o en ple pont del 15 d’agost.

En l’àmbit de la corrupció, als periodistes catalans ens atribueixen dues etiquetes: que no investiguem per contribuir a l’oasi i que fem seguidisme dels mitjans de comunicació espanyols. Aquesta qüestió es mereix per si sola un altre article, però un fet és evident: el monopoli de la informació emana de l’Estat i és l’Estat qui escull quan, com i sobretot a qui se li subministra. En aquesta ruleta, els mitjans de comunicació catalans tenim pocs números i menys amb el procés que còrre. I clar, si la Ser informa que s’està registrant la casa d’un Pujol, la resta de mitjans hi corren al darrere. Si hi vas, fas seguidisme, si no hi vas, ets accionista de l’omertá.

El fet és que des de dijous tot Catalunya i tota Espanya sap on viu Oleguer Pujol Ferrusola. En una casa del carrer Teodor Roviralta de Barcelona. El número exacte del carrer el van estar repetint diversos mitjans durant tot el dia. El desplegament mediàtic provocat per la operació policial va provocar també una mostra pública de com de gran és la seva mansió. Com volent dir: “Ho veieu, quina casa que té? Alguna cosa haurà fet”. Bé, en aquest punt resulta imprescindible recordar que –per posar uns quants exemples a l’aznar– no s’han vist les cases de Rodrigo Rato, ni la d’Angel Acebes, ni la Miguel Blesa, ni la del Bigotes, ni la de Correa. No s’han vist les cases perquè no s’hi han fet registres a la vista de tothom. És més, en el mateix cas d’Oleguer Pujol es va escorcollar la casa del seu soci, Luis Iglesias, gendre d’Eduardo Zaplana a qui no li hem vist ni la cara ni la porta del domicili. I amb una diferència: Oleguer Pujol és fill d’un polític, mentre que Rato i Acebes –també imputats- són polítics. Però vaja, des del 25 de juliol hi ha permanentment algú davant d’on viu Jordi Pujol, a General Mitre de Barcelona per si algún telespectador encara ho desconeix.

Un altre factor que ajuda a explicar això: Qui fa aquest tipus d’operacions? La Guàrdia Civil o la Policia espanyola. Mai els Mossos d’Esquadra. Quan un jutge ordena alguna operació s’encomana a la policia judicial, és a dir, designa un cos policial per ajudar-lo a portar a terme la investigació. Pot comptar amb qualsevol de les anomenades FCSE (Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado) i és clar, en el cas de Catalunya, si vol li ho pot encarregar als Mossos d’Esquadra. El cas és que per bandes de narcotraficants, lladres especialitzats en butró o organitzacions de proxenetes la justícia espanyola sí que confia en els Mossos. Però en casos de corrupció mai. Qui va registrar l’Ajuntament d’Alcanar? Qui s’encarrega del cas Pujol? Qui va actuar amb el cas Pretòria? (Per cert, parlant de Pretòria: aquest dilluns es compleixen 5 anys de la detenció de Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i l’aleshores alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, entre altres. Tots ells arrestats per la Guàrdia Civil i per ordre del jutge Garzón. Tots ells van patir la ‘pena del telenotícies’: passadís mediàtic emmanillats, passeig portant les bosses d’escombraries amb les seves pertinences i ingrés a presó. Després de 5 anys, el més calent és a l’aigüera. Bé, més ben dit, el cas s’ha anat desinflant: una a una han anat caient la majoria de mesures cautelars (els han desembargat els béns i els han autoritzat a fer negocis de nou) i encara no hi ha indicis de celebració de judici.) Als Mossos se’ls ha apartat de qualsevol afer d’aquestes característiques, potser per zel policial potser per desconfiança política. El cert és que, tornant al paper dels mitjans de comunicació, quan una operació la han portat els Mossos, la premsa catalana sí que n’ha pogut informar de manera directa.

El cas doncs, porta a la reflexió següent: l’Estat ho controla tot. Tenen les dades d’hisenda, saben les transaccions, saben a quina hora s’han fet, a favor de qui i en nom de què. Saben si s’ha obert una inspecció i la saben fer gran o fer petita en funció de la repercussió política i mediàtica que pugui tenir. Saben què fa o deixa de fer la fiscalia, la policia o els jutges. I només aflora quan interessa. És evident que dins hi ha interessos contraposats i per tant els casos surten per ser utilitzats en contra d’algú. Un fiscal de confiança del PP per aquí, un policia pròxim al PSOE per allà, i els informes, plop!, suren a la superfície. Es calcula que les targetes opaques de Caja Madrid van estar operatives durant 10 anys, entre el 2003 i el 2013. Només la guerra civil que viu el PP amb dos sectors enfrontats (el heavy contra el hard-core, cadascú amb mitjans de comunicació afins) han permès que la opinió pública en conegués la seva existència. Si el PP fos una bassa d’oli mai hauríem sabut que Caja Madrid havia emès aquestes targetes. De la mateixa manera que les activitats, fins aleshores tapades, del rei Joan Carles no es van fer públiques fins que algún sector de la dreta espanyola li va interessar carregar-se la figura del monarca en favor de ves a saber si d’un relleu o directament d’una república presidencialista.

Però ai las, amb Catalunya sí que hi ha front comú. És cert que el PP i el PSOE han utilitzat aquests ressorts de l’Estat per afeblir-se l’un contra l’altre. També una part del PP contra una altra part del PP. També cíclicament els guerristes del PSOE contra els renovadors de torn del partit. O fins i tot sectors diversos contra la monarquia quan ha convingut. Ara bé, si hi ha alguna cosa que tenen clara i comuna tots aquests sectors és la unitat d’Espanya. És per això que, governin uns, governin els altres, mai han cedit a la Generalitat cap d’aquestes competències clau per moure la maquinària subterrània de l’Estat. Escoles sí, però jutges no. Metges sí, però fiscals ni parlar-ne. I els Mossos d’Esquadra sí, però que posin multes i detinguin lladres de coure, dels altres lladres ja ens encarreguem de gestionar-los nosaltres. Expliquen que quan al setembre del 2012 Artur Mas va demanar a Mariano Rajoy el pacte fiscal el que més resistència va provocar al president del govern espanyol no va ser la negociació de la cessió dels impostos sinó dels ordinadors de l’Agència Tributària, perquè evidentment, seria la Generalitat i no el Ministeri d’Hisenda qui controlaria les declaracions de rendes de persones i empreses, tal com passa ara. Aquest és el poder real d’un estat. I també per aquest motiu molesta tant que Catalunya disposi del seu.

Què he volgut dir amb tot això, que no hi ha corrupció a Catalunya? Clar que sí, com a tot arreu. És més, desitjo, com tanta i tanta gent que surti i que es faci net amb la proporció que calgui. Però que consti també que tots els ventiladors de l’Estat estan enfocats cap a Catalunya i a màxima potència per aixecar les catifes que calgui. I és evident que si no hi ha merda sota la catifa per més fort que bufin no s’aixecarà res. No m’agradaria que el procés tapi la corrupció, però tampoc que la corrupció tapi el procés. “Hi ha una gestualitat pròpia d’una ofensiva d’Estat que utilitza fets reals, aquest és el drama”. David Fernández, diputat de la CUP i president de la comissió d’investigació parlamentària contra el frau fiscal.

Jofre Llombart
Sots-director de RAC1

Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 25 d’octubre del 2014

20 d’octubre 2014

Conferència inaugural

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2014-2015

El proppassat dijous 16 d’octubre i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la primera conferència del cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT , que organitzen les associacions Unió Catalanista de Sabadell i Sabadell Memorial. Aquest any el cicle s'ha cregut convenient organitzar-lo sota una perspectiva diferent de l'emprada en els quatre cursos precedents. Donada la complexitat del moments que viu el nostre país, en que cada dia els esdeveniments son canviants i es precipiten, la Junta Directiva de les nostres associacions, no ha cregut oportú fer una programació a llarg termini de les conferències previstes durant el curs, sinó que cada mes escollirà el tema que en aquell moment sigui de més actualitat i, d'acord amb això, també cercarà el millor ponent per desenvolupar-lo. Seguint aquest criteri, la conferència que es va escollir per inaugurar el curs 2014-2015 fou la que es va desenvolupar aquest dijous sota el títol:

“Reflexions jurídiques entorn al 9N: Volem Votar i Votarem”

La conferència va anar a càrrec de la Directora General de Serveis Consultius i Coordinació Jurídica de la Generalitat de Catalunya, la senyora Dolors Feliu i Torrent. Nascuda a Roda de Ter, llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona, amb mestratge en Dret Públic de Catalunya i postgrau en Hisenda Autonòmica i Local, fou des de 1994 fins a 2011 advocada de la Generalitat davant del Tribunal Constitucional i va participar en la defensa de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Des de 1999 fins a 2011 va ser professora associada de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra. També és membre del Col·lectiu Praga i autora del llibre “Manual per la independència"

Tot seguit podeu trobar un breu resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou seguida amb molt interès pels nombrosos assistents.

La Sra.Dolors Feliu va començar la seva conferència, constatant que a Catalunya estem vivint uns moments molt especials afirmant que, a parer seu, els darrers mesos hem viscut, més que una història dels molts "no" que ens han llençat des del govern central, una història dels molts "SÍ+SÍ" amb que Catalunya ha respost a totes aquestes continuades negacions, emprant les eines de que disposava a cada moment, lluitant amb la democràcia i la legitimitat que ens dona la raó de les nostres reivindicacions, enfront de las lleis i la Constitució que, dia si i dia també, ens llencen a sobre des de Madrid.

Ara els esdeveniments es precipiten. El Govern fa tràmits per fer una consulta, i el Govern de Madrid amb l’inestimable ajuda del Tribunal Constitucional, òrgan polititzat i a les ordres del govern central, va tombant-ho tot. Sempre ens diuen que no hi podem fer res. Al 1714 ja ho sabíem que no hi podíem fer res i durant la dictadura franquista tampoc podíem fer res. Però mai ens han vençut. Els catalans som com un jonc que quan ve una rierada es doblega, però tot seguit s'adreça. Caiem però sempre ens tornem aixecar. Com es deia abans, sempre lluitem amb les eines al nostre abast. En temps de guerra amb les armes a la mà, en l’actualitat amb les noves tecnologies, la democràcia i el dret.

El motor del nacionalisme són les ànsies d’autogovern i no pas l’economia. La Sra. Feliu va dir que, amb els seus coneixements de Dret Internacional, ha pogut estudiar a fons les resolucions del Tribunal Internacional de Justícia i ha comprovat que aquest alt tribunal en cap moment ha dit que el pobles no puguin exercir el dret d'autodeterminació. També el Consell d’Europa, recomana als Estats que reconeguin les nacions que engloben. Han de ser multinacionals si volen evitar conflictes. Per ser reconeguts com a Nació només estableixen quatre condicions: tenir un poble, tenir un territori, una autoritat sobre el territori i tenir un control efectiu sobre aquest territori.

Tot seguit la conferenciant va analitzar el procés català en comparació amb el que va viure fa uns anys el Quebec, on després de dos intents fallits els anys 1980 i 1995 per assolir la independència del Canadà , en les eleccions generals del Quebec del 2012, el Partit Quebequès que era netament independentista, va guanyar la majoria dels seients de l'Assemblea Nacional, formant un govern minoritari. En el discurs del dia de les eleccions, els guanyadors van plantejar la possibilitat de convocar un nou referèndum per la independència en expressar el seu desig que el Quebec es converteixi en un país independent i la seva convicció que això succeirà: "Volem un país i el tindrem", van dir. Això mateix ha de ser el que succeeixi a Catalunya en els propers mesos. Va fer la comparació del procés independentista amb la llei d'Arquimedes que va dir que amb una palanca (la democràcia) i un punt de suport (el poble), aixecaré el món (aconseguirem la independència).

Finalment la Sra.Dolors Feliu va exposar les dificultats amb que s'ha enfrontat el Govern català per eludir les prohibicions per poder fer el referèndum i més tard la consulta, assegurant que el camí que ha trobat el President Mas per poder celebrar la consulta del 9 de novembre, ha estat d'una astúcia infinita, donant un gir espectacular a totes aquestes prohibicions, per poder satisfer les demandes i aspiracions del poble català.

Per acabar la conferenciant va esperonar a tothom dient que el 9N cal anar a votar. És un pas previ i necessari per arribar a la independència. Tota la seva exposició fou una lliçó magistral sobre la problemàtica jurídica actual, entenedora i amena. Les intervencions en el col·loqui i els forts aplaudiments, van constatar l’interès dels assistents pel tema desenvolupat.

19 d’octubre 2014

No ploris, Junqueras!

El president d'ERC, Oriol Junqueras, s'ha emocionat en l'entrevista que aquest divendres li ha fet la periodista Mònica Terribas. El president de la Generalitat i líder de CDC, Artur Mas, va ser extremadament prudent quan es va referir a les discrepàncies dels altres partits durant la reunió de dilluns a la tarda. Artur Mas no va voler criticar ningú. Ara, dit això, se sap que el partit que més va desqualificar la nova proposta d’Artur Mas en aquella reunió va ser Esquerra Republicana. El altres partits, Unió Democràtica, ICV-EUA i la CUP van ser molt més prudents i constructius. Esquerra s’ha esbravat i ha perdut gas durant els últims mesos. La seva desconfiança respecte a Mas i CiU és patològica. Potser d’aquí venien les llàgrimes de l’Oriol. Tan sols sap parlar de la INDEPENDÈNCIA que, vagi per davant, tots tenim tant anhel o més que ell per a assolir-la. A molts se'ns trenca la veu en parlar d’això. A alguns, fins i tot, ens cauen llàgrimes de desig i emoció. Però al líder d'ERC se li hauria de trencar el cor de llàstima en pensar que deixa al seu estimat país sense la unitat que tant ens convé en aquests moments. Un ex-conseller nacional d’ERC va escriure ahir un article on desenvolupa unes idees, al voltant d’aquesta entrevista que, venint de qui venen, és molt interessant llegir per reflexionar-hi després.

No ploris, Junqueras!

No m’ha agradat gens ni mica l’entrevista-confessió de Junqueras a Catalunya Ràdio. Jo, que vaig ser un dels actors que vam preparar i guanyar el Congrés de Lleida (aquell que va desallotjar Hortalà), pel qual vam transformar la vella ERC en un partit clarament d’esquerres i independentista, aquesta ERC d’ara no la reconec. Aleshores, podies estar més o menys a favor d’un dirigent o d’un altre, però almenys, reconeixies en tots ells una fermesa de caràcter, un saber aguantar, un superar les contrarietats i no mostrar-les mai en públic que en els dirigents actuals han desaparegut del tot.

Alguns diuen que això l’ha fet més humà, més proper i més sincer. No ho crec, almenys penso que no és el que tocava, no és el que realment volíem sentir la gent d’esquerres. Alguns ens preguntem, què es pensava en Junqueras que era la política? Al primer entrebanc seriós en la seva carrera política, ha de fer el ploricó i en públic? A alguns els hi ha agradat això de mostrar-se dolgut, però no s’adonen, ni el mateix Junqueras, que el que realment ha fet és mostrar la seva feblesa, sobretot als nostres enemics, al poder de Madrid. I ara aniran a per ell. Que ningú ho dubti. S’ho haurà ben buscat. Realment decebedor.

Això, pel que fa a les formes. Però en el fons de la qüestió, la direcció d’ERC es pensava que estava controlant la situació i que estava guanyant. Pensaven que tenien collat al President i que podien continuar aquest joc. Això és com aquell que està jugant una partida de cartes i pensa que les té bones, i en un moment determinat, qui no les tenia tan bones, juga millor i comença a dominar la partida. Aleshores, ERC diu que això no m’ho esperava, ara no vull jugar! D’altres, com ICV s’aixequen de la taula perquè sabien que no tenien bones cartes, que mai guanyarien, i han esperat a la mínima ocasió per abandonar la partida. I d’altres, com la CUP, que malgrat saber que aquest no és el seu joc, a mida que avança la partida aprenen, van sumant punts i milloren el seu joc i la seva posició.

Durant els darrers mesos he anat observant certs comportaments de dirigents d’ERC més propis de monjos i monges laics que no d’autèntics polítics. Primer Marta Rovira, fent-se l’amable quan es va demanar el referèndum al Congrés. Després l’Anna Simó, en vàries rodes de premsa que només van disparar els rumors i ara això. Realment decebedor. Perquè davant dels adversaris que tenim, el mínim que es demana és que hagi capacitat de resistència, no de lamentació. Fermesa, no debilitat. I ja no diguem si un es diu d’esquerres. A les primeres de canvi, ens hem de desmoralitzar? Ara que som tan aprop de guanyar? Sincerament, no ho entenc. Aquesta no és l’ERC que jo vaig deixar l’any 1997. Podia haver mil baralles internes, però mai mostràvem les nostres febleses, i sobretot, no ens deixàvem vèncer per la contrarietat i el desànim quan alguna cosa no sortia tal com l’havíem planificat. Si ara no són capaços de resistir, què passarà quan s’hagi de proclamar la República i defensar-la? Oriol Junqueras i la direcció d’ERC està enviant un missatge a la ciutadania: que ells no seran capaços. I això, des de Madrid també ho estan copsant.

Perquè en el fons, quin és el problema? Anàvem a fer una consulta no refrendària, sense cap validesa jurídica, però sí política. I ara farem un procés participatiu, també sense cap validesa jurídica, però si hi participen més de dos milions de persones, també tindrà una forta càrrega política. No entenc que algú es desmoralitzi per això. La partida serà molt llarga. Si algú pensava que això seria un procés de pocs mesos, que obri els ulls i deixi de jugar a l’infantilisme polític. El mínim que demanem als nostres dirigents és maduresa i capacitat de resistència.

Alguns sabem a què jugava ERC, a que l’Estat espanyol fes un cop de força retirant les urnes o impedint l’accés als col·legis electorals el 9-N. ERC volia el xoc de trens com fos. Però el 9-N no és l’acte fonamental d’aquesta partida. Aleshores, si es podia evitar, perquè arriscar-ho tot? La impaciència en política sempre és mala consellera. El que ens convé, per damunt de tot és poder convocar eleccions plebiscitàries, sense que ens hagin intervingut l’Autonomia. I és imprescindible per poder després proclamar la DUI amb garanties. Això no ho podem perdre de vista mai.

Aleshores, a què tants escarafalls? Em sembla infantil. El que importa ara és deixar aquesta discussió inútil, omplir la plaça Catalunya i rodalies, a petar, el dia 19 i després, pressionar per tenir les plebiscitàries quan abans millor. Però si no es pogués fer candidatura unitària, almenys caldria que hi hagués un punt en comú en tots els programes: la intenció de fer una declaració d’independència i proclamar la República Catalana com Estat sobirà. Si hi ha una majoria absoluta al nou parlament, aleshores caldrà escollir el moment de fer aquesta proclamació. Serà un altre moment important i subjecte, segur, a negociació entre les forces independentistes. Aquesta seria la millor opció. Però la convocatòria d’eleccions només la pot fer Artur Mas.

Però, si les plebiscitàries no fossin un fet els propers mesos, perquè el President pensés que amb uns ajuntaments i un Parlament espanyol diferents del que hi ara, seria més propici convocar les plebiscitàries després, caldria mostrar més que mai la nostra resistència. És un panorama que no m’agradaria però pot ser una possibilitat. Però la independència, més prompte o més tard arribarà. D’això n’estic segur.

Si no ens desmoralitzem, si la gent continuem empenyent podem forçar a escurçar els terminis i el nostre patiment.

Xavier Massot Martí
Ex-Conseller Nacional d’ERC

Publicat en el Blog SAVIESA DE GOS el dissabte 18 d'octubre del 2014

08 d’octubre 2014

Tanmateix persistirem

La cançó “L'estaca” fou composta per Lluís Llach el 1968 en plena dictadura del General Franco i és una crida a la unitat d'acció per a alliberar-se dels lligaments d'aquella dictadura, per aconseguir la llibertat. Avui es cantada en molts actes que es celebren en el nostre país. Ens hauríem de preguntar: per què? Doncs la resposta l’escriu molt encertadament en Víctor Alexandre, en un article titulat “Tanmateix persistirem” i on diu que avui, com aleshores, tornem a cantar “L’estaca” com a himne contra un Estat dictatorial que criminalitza les urnes, que criminalitza el vot, que criminalitza els votants i que emmordassa el poble català. Podeu llegir-lo tot seguit.

Tanmateix persistirem

És ben veritat que estan desbordats. Volen dissimular-ho per mitjà de la prepotència i cobrint-se amb llençols per intimidar-nos, com fan els infants quan juguen a fantasmes, però no ho aconsegueixen. Ens menyspreen, ens insulten, ens difamen, ens amenacen, ens emmordassen, ens assetgen la llengua, ens ofeguen econòmicament, ens denigren a través dels seus mitjans de comunicació..., però no se’n surten. Ara ja ni tan sols provoquen enuig, només hilaritat. Cerquen desconcertats aquella Catalunya que coneixien, la que feia bondat només que Espanya arrufava les celles, però no la troben. “On s’ha ficat?”, es pregunten. I mentre s’ho pregunten es veuen obligats a reaccionar a corre-cuita –Consell d’Estat, Consell de Ministres, Tribunal Constitucional–, perquè el procés català vers la independència no sols no s’atura ni s’afebleix, sinó que avança amb pas ferm i s’enforteix.

Cada dia que passa, Catalunya desemmascara més i més la falsa democràcia espanyola davant del món. Ho ha fet el Regne Unit, recentment, admetent amb naturalitat el referèndum per la independència d’Escòcia, i ara ho fa Catalunya en el camí cap al 9-N. És a dir, que en molt poc temps han quedat al descobert els gravíssims dèficits democràtics espanyols i la mascarada de l’anomenada Reforma després de la mort de Franco. Ara tothom pot veure que els qui remenaven les cireres aquells dies són els mateixos que les remenen avui. Alguns tenien càrrecs aleshores i els continuen tenint avui i d’altres en són continuadors. Al darrere, però, sempre hi trobem Castella, la Castella imperial que, a poc a poc, tot perdent colònia rere colònia inexorablement, es va encongint i retornant a la seva mida original.

Per això, tant les amenaces d’Alícia Sánchez-Camacho, dient que tots els qui convoquin concentracions contra la sentència del Tribunal Constitucional davant dels ajuntaments “cometran un delicte de sedició”, com les de José María Mena, exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en una línia pinochetista contra les llibertats més elementals, són la viva constatació de la impotència i de la desesperació. Aquestes són les amenaces de Mena: “Des del moment que [la consulta] sigui il·legal per una suspensió automàtica i d’efecte retroactiu, les autoritats, funcionaris i particulars que facin activitats proclius, materialment i directa, a l’execució de la consulta o a la decisió del govern de Catalunya, cometen un delicte. Delicte, que comporta la inhabilitació per a alcaldes, regidors, ciutadans... Fins i tot per als titulars dels locals on es facin actes o es preparin les instal·lacions per a la votació de la consulta”.

I no satisfet amb això, Mena hi afegeix que hi haurà milers i milers de “judicis ràpids” contra tota mena de particulars. Talment com en una dictadura. Franco en sabia molt de fer judicis a gran velocitat, i Pinochet també. I a la Xina en tenen la mà trencada. Tots els règims dictatorials, per més que es disfressin, els practiquen contra els qui gosen desafiar les seves lleis absolutistes. Aquesta és la raó per la qual els catalans –encara sotmesos a l’Estat espanyol– ens veiem obligats a reivindicar l’any 2014 el mateix que reivindicàvem ara fa quaranta anys sota el règim franquista: la llibertat d’expressió. Avui, com aleshores, tornem a cantar L’estaca com a himne contra un Estat dictatorial que criminalitza les urnes, que criminalitza el vot, que criminalitza els votants, que emmordassa el poble català i que amenaça de perseguir, detenir, inhabilitar, sancionar i empresonar presidents, alcaldes i ciutadans que no se sotmetin als designis del nacionalisme espanyol.

També poden prohibir que els escriptors catalans parlem a l’estranger i poden enviar-nos legions de policies espanyols. Segur que ho poden fer. Ja ho estan fent. Tanmateix persistirem. Persistirem, perquè cap amenaça no impedirà que ens concentrem davant dels ajuntaments contra un Estat dictatorial. Persistirem, perquè cap hereu ideològic del franquisme no impedirà que ens mantinguem units contra lleis antidemocràtiques. Persistirem, perquè una Constitució no pot ser mai una presó de pobles. Persistirem, perquè el Tribunal Constitucional espanyol no ens representa ni el reconeixem. Persistirem, perquè mai no consentirem que un tribunal designat pel Partit Popular i pel Partit Socialista decideixi el futur de Catalunya. Persistirem, perquè mai no consentirem que dotze individus asseguts en un despatx de Madrid decideixin el futur del poble català.

Víctor Alexandre
Escriptor
Article publicat al digital elSingular.cat el dimarts 07 d’octubre del 2014

04 d’octubre 2014

Demofòbia

“Anem endavant, anirem endavant i a més ho farem junts, i aquesta és una gran part de la nostra força”. "Per molt que intentin parar la veu del poble de Catalunya no ho aconseguiran". Dues frases del President de la Generalitat, Artur Mas, pronunciades fa només unes hores en dos actes històrics que ha viscut el nostre país. Hem de sentir-nos orgullosos, dels nostres polítics, que han aconseguit anar units per aconseguir poder votar el 9N. Ara ens queda a nosaltres la feina d’anar, porta a porta, a convèncer els que encara es senten més espanyols que catalans, perquè comprenguin que no podem estar ni un minut més dins d’una Espanya que només ens vol pels diners i que ens impedeix expressar la nostra voluntat de ser un Estat, tal com molt be explica el periodista Jofre Llombart en l’article titulat “Demofòbia” i que podeu llegir més avall.

Demofòbia

Corre pel Whatsapp una captura de pantalla d’una usuària de Facebook que es diu Maria Bonastre i que diu així: “Para que se me entienda: Me encanta Grecia y no quiero ser griega. Me encanta Donosti y me caen genial los donostiarras, pero no quiero ser vasca. Adoro a mis amigos chilenos, pero no quiero ser chilena. Me encanta Cuba y los cubanos, pero no quiero ser cubana. Tengo lazos familiares con México y no soy mexicana... y lo llevo muy bien! Hasta aquí todo parece normal y comprensible, nadie lo cuestiona. Así pues, y de una vez por todas, NOOOO, no es odio. Me gusta España, no deseo ningún mal a los españoles y quiero un montón a mis amigos de allí y a los de aquí. Pero no, ya no quiero ser española, y mucho menos a la fuerza. Simplemente soy catalana y quiero ejercer. ¿Se me ha entendido ahora o hago un croquis?”

Em sembla que aquest és un sentiment compartit per moltes persones que viuen a Catalunya; no hi ha res contra Espanya com a país i menys contra els espanyols com a ciutadans. I fins i tot diria que no hi ha una voluntat d’anar contra l’Estat Espanyol sinó de desprendre-se’n. Quan parlo de l’Estat Espanyol em refereixo als seus poders fàctics que són molts, molt poderosos i –com s’ha vist– capaços d’anar més sincronitzats que el millor “combo” de Gemma Mengual.

Catalunya aporta un 16% de la població espanyola, aporta un 20% del PIB, recapta un 24% del total d’impostos d’Espanya i... rep en inversions un 9,5% dels pressupostos. (Un 9,5 d’allò pressupostat, la decepció continua quan es comprova que només se n’executa una part). Després resulta ofensiu “l’Espanya ens roba”, però francament, costa trobar verbs que expliquin aquesta situació. I és que això no és conjuntural: aquestes dades es repeteixen (punt amunt, punt avall) cada any. I fa 34 anys que es poden fer aquest tipus de comprovacions, de manera que no ens trobem amb un accident pressupostari: És un mecanisme planificat, institucionalitzat i permanent d’extracció no retornada de riquesa.

Els diferents governs catalans han intentat acabar amb aquesta situació de diferents maneres: o augmentant la recaptació pròpia o intentant recuperar després la diferència entre allò aportat i allò rebut a canvi (la famosa disposició addicional tercera). No hi ha hagut manera. Espanya, que té la clau de la caixa catalana, sempre ha impedit que es corregeixi aquesta situació: o bé diluint les millores traslladant-les a altres Comunitats Autònomes o –directament– saltant-se la llei per no pagar el que deu.

Com seran les coses que, per primera vegada, tant el partit que està al govern com el principal partit de la oposició són independentistes. Però per no trencar de manera abrupta, fent-ho a la catalana, enlloc de fer una Declaració Unilateral d’independència, CiU, ERC, IC i la CUP han decidit preguntar als ciutadans si volen continuar formant part d’un Estat al que aporten un 16% de la població, el 20% del PIB, el 24% dels impostos i del que en reben un 9,5% de les inversions. Enlloc de tirar pel dret han proposat preguntar si cal marxar d’aquest Estat que els tracta així. La consulta es fa per això perquè, entre altres qüestions, hi ha gent que, legítimament, vol continuar dins d’aquest Estat i fins i tot sota aquesta situació.

Però heus aquí que l’Estat ni tan sols deixa preguntar. Repeteixo: no deixa preguntar. Ahir vam saber que l’Estat Espanyol premiarà el projecte Castor (Escal, ACS, Florentino Pérez) amb 1.350 milions d’euros per haver portat fins al terratrèmol la cobdícia per extreure gas a la costa ebrenca. I aquests 1.350 milions d’euros sortiran de la nostra factura de gas. Potser en aquest punt convé recordar que el 2015 el govern espanyol ha previst 1.072 milions per a Catalunya. L’Estat Espanyol és avui dia un Estat que rescata amb diners públics prospeccions fallides de gas, deixa tirats als inversors en plaques solars i també prohibeix preguntar als canaris si volen prospeccions petrolieres, és a dir, els hi imposarà les prospeccions sense tampoc consultar-los-ho. No hi ha hispanofòbia. Hi ha demofòbia per part d’Espanya. Més ben dit, de l’Estat Espanyol. D’aquest Estat espanyol del que en vol marxar la Maria Bonastre.

Jofre Llombart
Sotsdirector de RAC1

Article publicat al digital elSingular.cat el divendres 3 d’octubre del 2014