No ploris, Junqueras!

El president d'ERC, Oriol Junqueras, s'ha emocionat en l'entrevista que aquest divendres li ha fet la periodista Mònica Terribas. El president de la Generalitat i líder de CDC, Artur Mas, va ser extremadament prudent quan es va referir a les discrepàncies dels altres partits durant la reunió de dilluns a la tarda. Artur Mas no va voler criticar ningú. Ara, dit això, se sap que el partit que més va desqualificar la nova proposta d’Artur Mas en aquella reunió va ser Esquerra Republicana. El altres partits, Unió Democràtica, ICV-EUA i la CUP van ser molt més prudents i constructius. Esquerra s’ha esbravat i ha perdut gas durant els últims mesos. La seva desconfiança respecte a Mas i CiU és patològica. Potser d’aquí venien les llàgrimes de l’Oriol. Tan sols sap parlar de la INDEPENDÈNCIA que, vagi per davant, tots tenim tant anhel o més que ell per a assolir-la. A molts se'ns trenca la veu en parlar d’això. A alguns, fins i tot, ens cauen llàgrimes de desig i emoció. Però al líder d'ERC se li hauria de trencar el cor de llàstima en pensar que deixa al seu estimat país sense la unitat que tant ens convé en aquests moments. Un ex-conseller nacional d’ERC va escriure ahir un article on desenvolupa unes idees, al voltant d’aquesta entrevista que, venint de qui venen, és molt interessant llegir per reflexionar-hi després.

No ploris, Junqueras!

No m’ha agradat gens ni mica l’entrevista-confessió de Junqueras a Catalunya Ràdio. Jo, que vaig ser un dels actors que vam preparar i guanyar el Congrés de Lleida (aquell que va desallotjar Hortalà), pel qual vam transformar la vella ERC en un partit clarament d’esquerres i independentista, aquesta ERC d’ara no la reconec. Aleshores, podies estar més o menys a favor d’un dirigent o d’un altre, però almenys, reconeixies en tots ells una fermesa de caràcter, un saber aguantar, un superar les contrarietats i no mostrar-les mai en públic que en els dirigents actuals han desaparegut del tot.

Alguns diuen que això l’ha fet més humà, més proper i més sincer. No ho crec, almenys penso que no és el que tocava, no és el que realment volíem sentir la gent d’esquerres. Alguns ens preguntem, què es pensava en Junqueras que era la política? Al primer entrebanc seriós en la seva carrera política, ha de fer el ploricó i en públic? A alguns els hi ha agradat això de mostrar-se dolgut, però no s’adonen, ni el mateix Junqueras, que el que realment ha fet és mostrar la seva feblesa, sobretot als nostres enemics, al poder de Madrid. I ara aniran a per ell. Que ningú ho dubti. S’ho haurà ben buscat. Realment decebedor.

Això, pel que fa a les formes. Però en el fons de la qüestió, la direcció d’ERC es pensava que estava controlant la situació i que estava guanyant. Pensaven que tenien collat al President i que podien continuar aquest joc. Això és com aquell que està jugant una partida de cartes i pensa que les té bones, i en un moment determinat, qui no les tenia tan bones, juga millor i comença a dominar la partida. Aleshores, ERC diu que això no m’ho esperava, ara no vull jugar! D’altres, com ICV s’aixequen de la taula perquè sabien que no tenien bones cartes, que mai guanyarien, i han esperat a la mínima ocasió per abandonar la partida. I d’altres, com la CUP, que malgrat saber que aquest no és el seu joc, a mida que avança la partida aprenen, van sumant punts i milloren el seu joc i la seva posició.

Durant els darrers mesos he anat observant certs comportaments de dirigents d’ERC més propis de monjos i monges laics que no d’autèntics polítics. Primer Marta Rovira, fent-se l’amable quan es va demanar el referèndum al Congrés. Després l’Anna Simó, en vàries rodes de premsa que només van disparar els rumors i ara això. Realment decebedor. Perquè davant dels adversaris que tenim, el mínim que es demana és que hagi capacitat de resistència, no de lamentació. Fermesa, no debilitat. I ja no diguem si un es diu d’esquerres. A les primeres de canvi, ens hem de desmoralitzar? Ara que som tan aprop de guanyar? Sincerament, no ho entenc. Aquesta no és l’ERC que jo vaig deixar l’any 1997. Podia haver mil baralles internes, però mai mostràvem les nostres febleses, i sobretot, no ens deixàvem vèncer per la contrarietat i el desànim quan alguna cosa no sortia tal com l’havíem planificat. Si ara no són capaços de resistir, què passarà quan s’hagi de proclamar la República i defensar-la? Oriol Junqueras i la direcció d’ERC està enviant un missatge a la ciutadania: que ells no seran capaços. I això, des de Madrid també ho estan copsant.

Perquè en el fons, quin és el problema? Anàvem a fer una consulta no refrendària, sense cap validesa jurídica, però sí política. I ara farem un procés participatiu, també sense cap validesa jurídica, però si hi participen més de dos milions de persones, també tindrà una forta càrrega política. No entenc que algú es desmoralitzi per això. La partida serà molt llarga. Si algú pensava que això seria un procés de pocs mesos, que obri els ulls i deixi de jugar a l’infantilisme polític. El mínim que demanem als nostres dirigents és maduresa i capacitat de resistència.

Alguns sabem a què jugava ERC, a que l’Estat espanyol fes un cop de força retirant les urnes o impedint l’accés als col·legis electorals el 9-N. ERC volia el xoc de trens com fos. Però el 9-N no és l’acte fonamental d’aquesta partida. Aleshores, si es podia evitar, perquè arriscar-ho tot? La impaciència en política sempre és mala consellera. El que ens convé, per damunt de tot és poder convocar eleccions plebiscitàries, sense que ens hagin intervingut l’Autonomia. I és imprescindible per poder després proclamar la DUI amb garanties. Això no ho podem perdre de vista mai.

Aleshores, a què tants escarafalls? Em sembla infantil. El que importa ara és deixar aquesta discussió inútil, omplir la plaça Catalunya i rodalies, a petar, el dia 19 i després, pressionar per tenir les plebiscitàries quan abans millor. Però si no es pogués fer candidatura unitària, almenys caldria que hi hagués un punt en comú en tots els programes: la intenció de fer una declaració d’independència i proclamar la República Catalana com Estat sobirà. Si hi ha una majoria absoluta al nou parlament, aleshores caldrà escollir el moment de fer aquesta proclamació. Serà un altre moment important i subjecte, segur, a negociació entre les forces independentistes. Aquesta seria la millor opció. Però la convocatòria d’eleccions només la pot fer Artur Mas.

Però, si les plebiscitàries no fossin un fet els propers mesos, perquè el President pensés que amb uns ajuntaments i un Parlament espanyol diferents del que hi ara, seria més propici convocar les plebiscitàries després, caldria mostrar més que mai la nostra resistència. És un panorama que no m’agradaria però pot ser una possibilitat. Però la independència, més prompte o més tard arribarà. D’això n’estic segur.

Si no ens desmoralitzem, si la gent continuem empenyent podem forçar a escurçar els terminis i el nostre patiment.

Xavier Massot Martí

Ex-Conseller Nacional d’ERC

Publicat en el Blog SAVIESA DE GOS el dissabte 18 d'octubre del 2014