“L’Estat espanyol ho controla tot” diu en Jofre Llombart en un magnífic article titulat “Oleguer Pujol i els ventiladors”. Podríem afegir que és com un “Gran Germà” que tot ho sap i tot ho aprofita per lliurar les informacions a mesura de les seves necessitats més obscures i maquiavèl·liques.Llegiu tot seguit l'article.
Oleguer Pujol i els ventiladors
Aquest no és un article de defensa d’Oleguer Pujol, d’acord? És una altra cosa.
Dijous passat. Un quart de nou del matí. Un redactor de la Cadena Ser rep una trucada de la policia espanyola en què s’informa que agents de la UDEF vinguts expressament de Madrid estaven dins de la casa d’Oleguer Pujol i que l’havien detingut. L’interlocutor posava èmfasi especial en subratllar que Oleguer Pujol estava detingut.
La Cadena Ser emet la notícia i la resta de mitjans se’n fan ressò. Al llarg del matí, alts càrrecs de la policia espanyola, molt alts, truquen personalment des de Madrid a diversos periodistes per insistir en què, digui el què digui l’Audiència Nacional, Oleguer Pujol està detingut. Aquesta contradicció entre el que volia el jutge Pedraz (que només havia ordenat l’escorcoll) i el que van fer els policies va causar confusió entre si s’havia de dir que estava retingut o detingut.
Paral·lelament, l’entrada de la casa d’Oleguer Pujol es va convertint en un plató de televisió. En un moment determinat, la seva dona surt per anunciar que és a punt de portar el nen a l’escola i demana a les càmeres que no captin cap imatge del seu fill. El nano surt tapat amb una manta. Els reporters gràfics atenen la petició i en cap moment va sortir cap imatge del menor.
En canvi, una altra foto que sí es va fer pública és la d’Oleguer Pujol obrint la porta despentinat, lleganyós i amb pijama. Qui va publicar aquesta foto? La versió digital de l’ABC, que per força havia d’estar assabentat de què anava a passar.
Una estona més tard, el diari El País explica –abans que ningú- que Oleguer Pujol disposava d’una mena de comandament a distància per esborrar arxius de manera remota.
I per acabar-ho d’adobar, Libertad Digital assegurava que els agents de la UDEF estaven aixecant el jardí de la casa a la recerca de diners enterrats (finalment no van trobar ni un bitllet).
Les diferents exclusives del dia per tant, les van anar donant Cadena Ser, el País, ABC, i Libertad Digital. A això cal afegir que el Mundo és qui ha anat lliurant per fascicles qualsevol novetat en la investigació policial i judicial de la família Pujol.
Sense treure mèrit als companys periodistes de tots aquests mitjans, és evident que la informació que aconsegueixen surt d’algun lloc. Què vull dir amb això? Que és l’Estat Espanyol qui té el control absolut de totes aquestes dades. I és l’Estat qui, a través de la policia, de la fiscalia, dels jutges, del CNI, de l’Agència Tributària i d’altres branques pròpies d’un estat, qui ho va gestionant. Això vol dir que pot donar o no donar informació, donar-la sencera o per capítols, i també quan: no és el mateix donar-la un dijous al matí que un divendres a la nit; a 17 dies del 9N o en ple pont del 15 d’agost.
En l’àmbit de la corrupció, als periodistes catalans ens atribueixen dues etiquetes: que no investiguem per contribuir a l’oasi i que fem seguidisme dels mitjans de comunicació espanyols. Aquesta qüestió es mereix per si sola un altre article, però un fet és evident: el monopoli de la informació emana de l’Estat i és l’Estat qui escull quan, com i sobretot a qui se li subministra. En aquesta ruleta, els mitjans de comunicació catalans tenim pocs números i menys amb el procés que còrre. I clar, si la Ser informa que s’està registrant la casa d’un Pujol, la resta de mitjans hi corren al darrere. Si hi vas, fas seguidisme, si no hi vas, ets accionista de l’omertá.
El fet és que des de dijous tot Catalunya i tota Espanya sap on viu Oleguer Pujol Ferrusola. En una casa del carrer Teodor Roviralta de Barcelona. El número exacte del carrer el van estar repetint diversos mitjans durant tot el dia. El desplegament mediàtic provocat per la operació policial va provocar també una mostra pública de com de gran és la seva mansió. Com volent dir: “Ho veieu, quina casa que té? Alguna cosa haurà fet”. Bé, en aquest punt resulta imprescindible recordar que –per posar uns quants exemples a l’aznar– no s’han vist les cases de Rodrigo Rato, ni la d’Angel Acebes, ni la Miguel Blesa, ni la del Bigotes, ni la de Correa. No s’han vist les cases perquè no s’hi han fet registres a la vista de tothom. És més, en el mateix cas d’Oleguer Pujol es va escorcollar la casa del seu soci, Luis Iglesias, gendre d’Eduardo Zaplana a qui no li hem vist ni la cara ni la porta del domicili. I amb una diferència: Oleguer Pujol és fill d’un polític, mentre que Rato i Acebes –també imputats- són polítics. Però vaja, des del 25 de juliol hi ha permanentment algú davant d’on viu Jordi Pujol, a General Mitre de Barcelona per si algún telespectador encara ho desconeix.
Un altre factor que ajuda a explicar això: Qui fa aquest tipus d’operacions? La Guàrdia Civil o la Policia espanyola. Mai els Mossos d’Esquadra. Quan un jutge ordena alguna operació s’encomana a la policia judicial, és a dir, designa un cos policial per ajudar-lo a portar a terme la investigació. Pot comptar amb qualsevol de les anomenades FCSE (Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado) i és clar, en el cas de Catalunya, si vol li ho pot encarregar als Mossos d’Esquadra. El cas és que per bandes de narcotraficants, lladres especialitzats en butró o organitzacions de proxenetes la justícia espanyola sí que confia en els Mossos. Però en casos de corrupció mai. Qui va registrar l’Ajuntament d’Alcanar? Qui s’encarrega del cas Pujol? Qui va actuar amb el cas Pretòria? (Per cert, parlant de Pretòria: aquest dilluns es compleixen 5 anys de la detenció de Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i l’aleshores alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, entre altres. Tots ells arrestats per la Guàrdia Civil i per ordre del jutge Garzón. Tots ells van patir la ‘pena del telenotícies’: passadís mediàtic emmanillats, passeig portant les bosses d’escombraries amb les seves pertinences i ingrés a presó. Després de 5 anys, el més calent és a l’aigüera. Bé, més ben dit, el cas s’ha anat desinflant: una a una han anat caient la majoria de mesures cautelars (els han desembargat els béns i els han autoritzat a fer negocis de nou) i encara no hi ha indicis de celebració de judici.) Als Mossos se’ls ha apartat de qualsevol afer d’aquestes característiques, potser per zel policial potser per desconfiança política. El cert és que, tornant al paper dels mitjans de comunicació, quan una operació la han portat els Mossos, la premsa catalana sí que n’ha pogut informar de manera directa.
El cas doncs, porta a la reflexió següent: l’Estat ho controla tot. Tenen les dades d’hisenda, saben les transaccions, saben a quina hora s’han fet, a favor de qui i en nom de què. Saben si s’ha obert una inspecció i la saben fer gran o fer petita en funció de la repercussió política i mediàtica que pugui tenir. Saben què fa o deixa de fer la fiscalia, la policia o els jutges. I només aflora quan interessa. És evident que dins hi ha interessos contraposats i per tant els casos surten per ser utilitzats en contra d’algú. Un fiscal de confiança del PP per aquí, un policia pròxim al PSOE per allà, i els informes, plop!, suren a la superfície. Es calcula que les targetes opaques de Caja Madrid van estar operatives durant 10 anys, entre el 2003 i el 2013. Només la guerra civil que viu el PP amb dos sectors enfrontats (el heavy contra el hard-core, cadascú amb mitjans de comunicació afins) han permès que la opinió pública en conegués la seva existència. Si el PP fos una bassa d’oli mai hauríem sabut que Caja Madrid havia emès aquestes targetes. De la mateixa manera que les activitats, fins aleshores tapades, del rei Joan Carles no es van fer públiques fins que algún sector de la dreta espanyola li va interessar carregar-se la figura del monarca en favor de ves a saber si d’un relleu o directament d’una república presidencialista.
Però ai las, amb Catalunya sí que hi ha front comú. És cert que el PP i el PSOE han utilitzat aquests ressorts de l’Estat per afeblir-se l’un contra l’altre. També una part del PP contra una altra part del PP. També cíclicament els guerristes del PSOE contra els renovadors de torn del partit. O fins i tot sectors diversos contra la monarquia quan ha convingut. Ara bé, si hi ha alguna cosa que tenen clara i comuna tots aquests sectors és la unitat d’Espanya. És per això que, governin uns, governin els altres, mai han cedit a la Generalitat cap d’aquestes competències clau per moure la maquinària subterrània de l’Estat. Escoles sí, però jutges no. Metges sí, però fiscals ni parlar-ne. I els Mossos d’Esquadra sí, però que posin multes i detinguin lladres de coure, dels altres lladres ja ens encarreguem de gestionar-los nosaltres. Expliquen que quan al setembre del 2012 Artur Mas va demanar a Mariano Rajoy el pacte fiscal el que més resistència va provocar al president del govern espanyol no va ser la negociació de la cessió dels impostos sinó dels ordinadors de l’Agència Tributària, perquè evidentment, seria la Generalitat i no el Ministeri d’Hisenda qui controlaria les declaracions de rendes de persones i empreses, tal com passa ara. Aquest és el poder real d’un estat. I també per aquest motiu molesta tant que Catalunya disposi del seu.
Què he volgut dir amb tot això, que no hi ha corrupció a Catalunya? Clar que sí, com a tot arreu. És més, desitjo, com tanta i tanta gent que surti i que es faci net amb la proporció que calgui. Però que consti també que tots els ventiladors de l’Estat estan enfocats cap a Catalunya i a màxima potència per aixecar les catifes que calgui. I és evident que si no hi ha merda sota la catifa per més fort que bufin no s’aixecarà res. No m’agradaria que el procés tapi la corrupció, però tampoc que la corrupció tapi el procés. “Hi ha una gestualitat pròpia d’una ofensiva d’Estat que utilitza fets reals, aquest és el drama”. David Fernández, diputat de la CUP i president de la comissió d’investigació parlamentària contra el frau fiscal.
Jofre Llombart
Sots-director de RAC1
Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 25 d’octubre del 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada