Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




21 d’octubre 2016

Processisme republicà

L’estàtua del dictador Franco ja no presideix l’entrada al Born a l’exposició (?) “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà”. Aquesta exposició (?) ha estat la meravellosa troballa política d’Ada Colau, desviant l’atenció de la seva pèssima gestió al capdavant de l’ajuntament de la capital de Catalunya. La maniobra de distracció ha posat en evidència l’odi encegador que destil·len els artífexs materials de la maniobra i que els fa perdre el món de vista. L’odi a Convergència i a tot el que ofereix el catalanisme els guia. Capaços d’una despesa pública de més de 100.000 euros, demostra el perillosos que són: autoritaris i prepotents. Res és prou pels seus objectius. Si la realitat no s’adapta al seu dogma, els comuns ens volen imposar la seva propaganda hostil a la independència. Ara la Colau vol encapçalar una nova força política per enfrontar-se a JxS en les properes eleccions. Una força que, amb aquestes actuacions, ha nascut morta perquè es mostra vestida del passat més reaccionari. Com escriu el periodista Enric Vila en un article que podeu llegir en el nostre Blog: “L'exposició del Born ha sigut una operació per respondre al procés independentista creant un processisme republicà”.

Processisme republicà

L'exposició del Born, amb aquesta estàtua de Franco per estrella, que sembla Sleepy Hollow interpretat pels okupes de Can Vies, finalment no servirà per consolidar el marc ideològic que volien imposar els seus promotors a Barcelona. La idea de contraposar el 1714 amb el 1939 va caient pel seu propi pes, igual que el pujolisme sempre va guanyar els socialistes.

Per entendre que la Guerra de Successió i la Guerra Civil responen al mateix patró històric n’hi ha prou de veure un reportatge inofensiu de dos minuts, com el que el TN va passar ahir sobre els darrers inquilins de la Pedrera. Veure aquelles senyores parlant en castellà en un edifici que Gaudí va emplenar de simbologia patriòtica i d'inscripcions en català, il·lustrava quin va ser l'objectiu últim de la guerra i de la dictadura.

Entre el folklore independentista i el folklore comunista guanyarà sempre el primer, perquè cau més a prop de la veritat i perquè no ha d'amagar pactes vergonyosos amb els totalitarismes europeus ni amb els beneficiaris de la dictadura. El fantasma de Franco no desapareixerà de Catalunya fins que Catalunya no sigui lliure de tenir un Estat independent. Ni que sigui perquè impedir-ho era l'obsessió que movia els militars que van alçar-se i el llegat més viu de la seva concepció de la política.

Si el grup d'Ada Colau ha demostrat alguna cosa impulsant l'exposició del Born, ha sigut que l'odi a Convergència no és fruit d'un amor més sofisticat a Catalunya, sinó d'un desig molt més prosaic d'ocupar com sigui el seu espai polític. L'exposició del Born ha sigut una operació per respondre al procés independentista creant un processisme republicà, igual de folklòric i falsari. Per això des del punt de vista tècnic la mostra és un nyap.

Manuel Risques, que ja em semblava un senyor antic quan em donava classes a la Facultat d'Història, pot ser eficaç ordenant dades però és més gris que el fum d'una xemeneia vella de la revolució industrial. No ha tingut mai cap imaginació per interpretar el passat i no s'espera que la tingui ara. A Ricard Vinyes no el conec tan bé, però ja es veu que la seva oportunitat d'influir en l'imaginari d'una capital com Barcelona fa temps que va passar.

Un dels drames de l'Ajuntament de la Colau és que està en mans d'ideòlegs tant o més xarons que els que dominen Junts pel Sí. Mentre que l'independentisme ha despertat una mena de segona adolescència en algunes vaques sagrades del país, Barcelona en Comú ha donat als veterans de l'esquerra antifranquista l'oportunitat de desplegar el ressentiment acumulat per la caiguda del Mur de Berlín i els fracassos de la seva ideologia.

Ara que els cotxes automàtics estan a punt de revolucionar l'economia d'Occident i que el parèntesi històric obert per la Pax Americana toca la seva fi, la política catalana corre el perill de quedar estancada en debats i imaginaris succedanis de la Transició. Mentre les generacions educades per la dictadura segueixin dominant els discursos hegemònics serà difícil que aflori un llenguatge nou, capaç de respondre de manera lliure i més moderna a les velles intuïcions reprimides per l'Estat.

El guerracivilisme és l'última trinxera cultural contra l'autodeterminació de Catalunya. El frontisme que el PP està organitzant contra Podemos, un cop anul·lat el PSOE, és un intent d'arrossegar la política catalana a l'arena espanyola. L'Estat mira de guanyar temps endarrerint el curs de la història, amb l'esperança que la situació internacional l'ajudi a doblegar Catalunya, igual com va passar el 1714 o el 1939. En aquesta batalla pel futur no cal dir que Barcelona és una plaça decisiva.

Si Ada Colau vol fer alguna cosa seriosa per mantenir viva la memòria del franquisme, aquí va una suggeriment: que denunciï l'Estat espanyol davant la justícia internacional per subsidiar fins entrada la democràcia els aviadors italians que van bombardejar Barcelona.

Enric Vila
Periodista

Article publicat al diari digital elnacional.cat el divendres 21 d’octubre del 2016

13 d’octubre 2016

Els desobedients

El gest del tinent d'alcalde de Badalona en José Tellez estripant la interlocutòria ha estat potent i és una sortida astuta perquè difícilment la justícia espanyola els podrà reclamar responsabilitats ja que, més enllà d'obrir les dependències municipals i atendre els veïns, ahir no es va fer cap tràmit oficial. El dimarts a la tarda, la roda de premsa acatant la resolució judicial va provocar desconcert i va ser aprofitada per un sector del sobiranisme per carregar contra el govern badaloní. L’estripada de l’ordre judicial i l’entrada a l’ajuntament dels regidors va salvar ahir una situació que dimarts al vespre amenaçava de convertir-se en una victòria dels sectors unionistes. Això que ha passat a Badalona ens hauria de fer reflexionar sobre com hem de comportar-nos i com hem de preparar-nos. No es tracta de desobeir sinó de guanyar. Cal obeir la legitimitat catalana i per això serà necessari en els mesos vinents, no fer cas de la llei espanyola. Però cal negligir-la i superar-la en el moment adequat i en la forma adequada, com molt encertadament escriu en Pere Cardús en un article que podeu llegir en el nostre Blog.

Els desobedients

La desobediència a les lleis o a les ordres injustes és una obligació de qualsevol demòcrata que pretengui capgirar la injustícia. Hi ha moments o situacions que no deixen cap més opció que no sigui la desobediència. Determinades instruccions de jutges de part s’han de desobeir perquè és la manera de fer visible la injustícia o l’arbitrarietat del poder. La desobediència és una eina que ha estat molt útil en la lluita dels demòcrates contra l’autoritarisme.

La desobediència a Badalona per a poder treballar el dia que alguns espanyols celebren l’inici del genocidi a Amèrica, o per a consultar els catalans el 9-N, o en la lluita per un habitatge digne, o contra els plans del Ministerio de Educación per a espanyolitzar els nens catalans… totes aquestes desobediències són útils perquè afavoreixen un ressò, un debat i un estat d’opinió. Sempre serà motiu de controvèrsia la voluntat de determinar què és injust i digne de desobediència i què no. Però jo sí que no faré de jutge en aquesta qüestió.

Ara, si ens mirem la qüestió de la desobediència més com una estratègia que no com una eina, aquí hem de fer una parada. En dos sentits: des de la perspectiva de la utilitat i l’eficàcia i des de la perspectiva de les regles de joc.

Primer, ens podem demanar fins a quin punt les desobediències esporàdiques i parcials poden portar a la victòria. I jo crec que hi ha exemples evidents que determinades desobediències, quan no es fan multitudinàriament, porten a un col·lapse o a un alentiment de l’avenç. Per exemple, la declaració del 9 de novembre de l’any passat, quan encara es negociava la investidura d’Artur Mas i es van ensenyar totes les cartes a l’estat espanyol. Aquella declaració ha permès al govern espanyol i al seu braç armat (el Tribunal Constitucional) d’anar dificultant les tasques de preparació del gran salt. El primer principi del bon desobedient és que cal actuar sense avisar gaire.

Però hi ha una segona pregunta que ens hem de fer. Si hem conclòs que el poble català és el subjecte de la sobirania de Catalunya, si el Parlament de Catalunya és la institució a la qual deleguem per mitjà de les eleccions la gestió d’aquesta sobirania, qui ha d’estar en condicions de desobeir no és pas l’independentisme, que hi té majoria. Si ens creiem tot això que diem (i jo m’ho crec), els desobedients han de ser els diputats unionistes no demòcrates que abandonin el parlament el dia que es declari la independència. Els desobedients han de ser els jutges que pretenguin aplicar lleis forasteres quan ja s’hagi aprovat per una majoria democràtica la transitorietat jurídica. Els desobedients han de ser els ciutadans o les empreses que l’endemà d’haver estrenat la hisenda pròpia continuïn pagant els seus impostos a un estat aliè. Els desobedients han de ser ells. Si la majoria és majoria i els seus representants majoritaris al parlament aproven lleis, la desobediència no la faran els diputats que obeeixin les instruccions d’un poble sobirà que els ha escollits. Ni tampoc els ciutadans que acatin aquestes lleis (tant si hi van a favor com si no). Els desobedients són ells.

Per tant, la desobediència (per als qui vulguin continuar fent servir aquesta paraula) s’ha de fer de cop i una sola vegada. L’estratègia ho aconsella per a no restar encallat en el joc del gat i la rata o de la repressió i la reacció… La desobediència és reactiva per definició. I si bé ajuda en determinats moments a fer palesa una injustícia que potser ningú no vol veure, també pot portar a un bucle infinit. I, com dèiem, qui obeeix el seu poble i fa lleis sobiranes i les acata no és el desobedient. Sobirania, democràcia, legitimitat, lleis justes i normalitat. Aquest és el camí. Si voleu, la desobediència hi serà. Però durarà una mil·lèsima de segon. Immediatament després, la desobediència haurà canviat de bàndol.

Pere Cardús Cardellach
Periodista

Article publicat al digital vilaweb.cat el dijous 13 d’octubre del 2016      

03 d’octubre 2016

Dos presidents excepcionals

Els esdeveniments d’aquest cap de setmana a la seu socialista ens han de servir d’exemple per veure l’increïble poder dels mitjans espanyolistes. L’espectacle de PRISA activant totes els seus instrument mediàtics, amb portades i editorials contra Sánchez o programes especials de La Sexta, són dues evidents mostres de com el poder actua en contra de la voluntat popular. Si per acabar amb Pedro Sánchez han orquestrat aquesta campanya mediàtica per fer-lo fora, què no faran per acabar amb el procés independentista. Els mitjans espanyols ja són previsibles, però pel que fa als de casa nostra alguna cosa hi pot fer el Govern del país. Els milions d’euros que reben aquests grans mitjans de comunicació en publicitat institucional difícilment son explicables al veure com actuen intoxicant contra el procés independentista. Malgrat això els catalans hem de restar tranquils, doncs  tenim la gran sort de disposar de dues personalitats que tenen el fer propòsit de portar Catalunya fins la independència. Com escriu el periodista Victor Alexandre en el seu article titulat “El President Puigdemont”, que podeu llegir en el nostre Blog, tan ell com el President Artur Mas, amb l’altíssim nivell polític que demostren, son el dos Presidents que sens cap mena de dubte més han fet i més faran per la futura República Catalana.

El president Puigdemont

Algun dia, quan, ja des d’una perspectiva estatal, ens mirem el moment de la història que ara vivim, valorarem en la justa mesura l’altíssim nivell polític dels dos homes que van ser al capdavant del govern de Catalunya en l’etapa prèvia a la seva independència nacional: els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont. Sempre m’ha semblat un error inexcusable el gol en pròpia porta d’apartar el primer de la presidència de la Generalitat. Només cal recordar els aplaudiments que el nacionalisme espanyol va dedicar als promotors de la maniobra per veure el disbarat que va ser. Però bé, la història catalana ha estat pròdiga en autolesions. L’important, però, allò que la història també hauria de recollir amb relació a Artur Mas, és el mèrit de la seva evolució ideològica personal, superant el tarannà autonomista que el caracteritzava, per esdevenir el president que el 2014 va desafiar l’Estat espanyol i va comandar l’acte de sobirania més important de la Catalunya captiva: la consulta del 9-N.

Pel que fa a Carles Puigdemont, em sembla que en els nou mesos que fa que és president, no sols ha esborrat el somriure sorneguer i de superioritat moral amb què el van rebre determinats sectors, sinó que ha demostrat la seva categoria humana, la seva sensibilitat social i la seva fermesa en la defensa de la independència de Catalunya. El seu discurs en la qüestió de confiança del 28 i 29 de setembre passat va ser brillant i il·lustratiu alhora. Brillant, pel que va dir i per la claredat amb què ho va fer; i il·lustratiu, perquè molta gent va poder veure que és l’antítesi d’allò que en termes pejoratius se’n diu un ‘polític professional’, en el sentit de tenir la pell gruixuda. Puigdemont és un home d’una sola cara i no té la pell del senador Cooley, que interpreta Charles Laughton a l’esplèndida Tempesta sobre Washington, d’Otto Preminger. Puigdemont és vulnerable i estic segur, observant-lo des de la meva perspectiva d’escriptor, que els atacs i les ganivetades de la política, lluny de divertir-lo, li dolen. Però això no vol pas dir que sigui una persona feble. En absolut. Tot al contrari. Penso que és una persona forta, honesta i gens manipulable, un president que en cap moment no trairà ni els seus principis ni les seves promeses de lleialtat al país.

Puigdemont, d’altra banda, posseeix una gran capacitat comunicativa, fruit de la seva formació periodística. És cert que no té la soltesa improvisadora de Mas i que se sent més còmode amb un paper a la mà, però això és secundari per dues raons: la primera, perquè és molt nou en el càrrec; i la segona, perquè el que compta, al capdavall, és la versemblança del que diu. I el que diu ho diu clar i català. Vocalitza perfectament, no fa circumloquis, no es protegeix per mitjà de l’ambigüitat i és diàfan en el missatge. Ell no ha vingut a perdre el temps ni a perpetuar-se en el càrrec com a president d’una Autonomia, ell ha vingut per ser el president que retorni a Catalunya els poders estatals que li van ser arrabassats i asseure-la com una nació lliure al costat de les altres nacions lliures del món.

Del seu discurs de l’altre dia –posaria la mà al foc que el va redactar ell mateix–, em semblen remarcables, entre d’altres, quatre missatges. El primer, sorgit de la fusta periodística de l’autor, va ser tot un regal a la premsa en forma de titular: “O referèndum, o referèndum.” O l’Estat el pacta, o Catalunya el farà d’acord amb la seva pròpia legalitat. Més clar impossible. El segon, anava adreçat a l’Estat i deia que la desconnexió es farà el mes de juny de l’any vinent, perquè “els nostres veritables amos són els catalans; ningú més no ens pot donar permís per fer el que hem de fer”, atès que “és la gent qui canvia les normes, és la gent qui diu de quina manera vol ser governada.”

El tercer missatge em va semblar especialment brillant en el punt en què, adreçant-se indirectament al Partit Socialista i a Catalunya Sí que es Pot, va dir que espera que els autonomistes tinguin el mateix comportament democràtic que els independentistes van tenir amb ells. I els va recordar que “els independentistes van col·laborar amb el compromís dels autonomistes quan aquesta era la voluntat majoritària dels catalans. Se’n diu democràcia.” I pel que fa al quart missatge, en què va demanar una “cadena de confiances”, hi podem trobar un prec als independentistes que voldrien que el Procés fos retransmès minut a minut i al detall. Sense verbalitzar-ho, els va demanar paciència, en el sentit que seria càndid revelar fil per randa a l’adversari els elements de l’estratègia dissenyada. En altres paraules, no li fem el pont de plata.

És obvi que podríem abordar moltes altres qüestions, però quan un poble està mancat de llibertat, no hi ha res més prioritari que la recuperació d’aquesta llibertat, ja que sense llibertat, com reflecteix l’informe Moody’s (maig 2016), no hi ha serveis socials ni hi ha res. Només hi ha deute al nivell del bo porqueria. Per tant, o Catalunya esdevé un Estat independent o està abocada a desaparèixer, nacionalment parlant. I això afecta l’aprovació dels pressupostos. Els anteriors, els que van ser rebutjats, eren els pressupostos més socials elaborats fins ara (un 73,6%). Seria absurd fer confiança al president, i no fer-la als seus pressupostos. O fem el joc a l’Estat espanyol, aturant el vaixell i convocant noves eleccions per entrar en aquella dinàmica tan catalana de l’autoflagel·lació, o ens fem confiança i remem tots plegats en una mateixa direcció. Com deia al començament, la història parlarà dels presidents, és clar que sí, però també parlarà del poble que presidien, i ho farà amb admiració o avergonyint-se’n. El poble som nosaltres.

Victor Alexandre
Escriptor i periodista

Article publicat al digital ElMon.cat el diumenge 2 d’octubre del 2016