Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ada Colau. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ada Colau. Mostrar tots els missatges

16 de juny 2023

Democràcia a la carta

Per definició la democràcia es basa en principis i valors fonamentals que van més enllà dels interessos vàlids dels partits polítics i també dels individus. La democràcia busca la participació ciutadana, el respecte als drets humans, la igualtat d'oportunitats i la rendició de comptes dels governants. És important destacar que la democràcia també implica el respecte a les minories i la cerca de consensos en benefici de tota la societat.

Calia fer aquesta introducció arran els esdeveniments que han sacsejat aquests darrers dies el panorama polític català. Un primer fet seria la proposta ‘imaginativa’ de l’alcaldessa en funcions de Barcelona, Ada Colau, que ha suggerit que l’alcaldia podria repartir-se un any per Maragall, un any i mig per a ella i un any i mig per a Collboni. Original sí, democràtic potser no tant, ja que el clar guanyador de l’alcaldia ha estat Xavier Trias, i l’acudit de tenir a Barcelona tres batlles en quatre anys només podia sortir d’un cervell ‘privilegiat’ com el de la senyora Colau, per intentar repartir-se  l'ajuntament com si fos un pastís. 

Un altre exemple de democràcia a la carta és el tema de l’alcaldia de Ripoll, on el partit Aliança Catalana, la formació encapçalada per la líder d’ultradreta independentista Sílvia Orriols, ha estat la incontestable guanyadora obtenint fins a sis regidors. Tot i aquesta forta entrada al consistori, Aliança Catalana no ha aconseguit la majoria absoluta, i haurà de pactar per governar. Arribats a aquest punt ara sembla que els partits perdedors proposen fer un acord a quatre bandes per evitar un govern d'Orriols i desactivar així Aliança Catalana. Tot molt democràtic, si tenim en compte que a les municipals hauria de governar sempre la llista més votada. Aquest ‘cinturó sanitari’ potser encara donarà més vots a la Sílvia Orriols, com s’ha vist a Badalona.

Podem dir que Orriols és una representant política de l’extrema dreta. Pels fets. Per allò que diu. Per com ho diu. Per allò que proposa. Però això no impedeix que sigui veritat alguna de les seves afirmacions. Repeteix una vegada i una altra que Catalunya és el lloc d’Europa amb un percentatge més alt d’immigració. No és ben bé veritat, però és molt alt. Però cal tenir en compte que avui l’extrema dreta és més moderna en les formes que en el fons, ja no és homòfoba, té dones en primera línia i defensa els animals i el veganisme. En allò que es manté inalterable, perquè aquest és el cor de la seva ideologia antiigualitària, és en el racisme, molt específicament contra les comunitats musulmanes.

Ara s’està produint, com dèiem abans, aquest apassionant debat per l’alcaldia de Barcelona, amb la delirant proposta de l’Ada Colau de repartir-se els quatre anys de govern de la batllia de Barcelona entre els tres caps de llista d’ERC, Comuns i PSC i com escriu, Josep Antich, en el seu editorial titulat “L'última pirueta de Colau”, el més preocupant de tot aquest debat sobre l'alcaldia de Barcelona és que hagi acabat essent una peça més entre els interessos de Pedro Sánchez i de Feijóo. Podeu llegir l’article d’en Antich tot seguit.

L'última pirueta de Colau

Fa una certa vergonya la subhasta pública que s'està fent de l'alcaldia de Barcelona, en la qual els principis i compromisos públics adquirits abans dels comicis del passat 28 de maig serveixen de bastant poc i sembla que qualsevol acord serveix per arrabassar la vara de comandament de la ciutat al guanyador de les eleccions, Xavier Trias. En aquests moments, les incògnites són moltes, començant per a quan es constituirà el consistori de la capital catalana, ja que entra dins del que és possible que no sigui, com la resta de plens municipals, dissabte vinent a conseqüència del recurs que té en marxa Vox per aconseguir un tercer regidor, que desemboqui en el tribunal contenciós administratiu i s'acabi ajornant fins als primers dies del mes de juliol. Això se sabrà les pròximes hores, però acaba condicionant els moviments dels partits, que no saben si prémer l'accelerador amb les seves estratègies o no precipitar-se.

L'última ocurrència l'ha protagonitzat Ada Colau, amb la proposta de repartir-se els quatre anys d'alcaldia a raó d'un any Ernest Maragall (ERC), un any i mig ella mateixa i l'últim any i mig el candidat socialista Jaume Collboni. S'han de tenir moltes ganes de retenir el poder tant sí com no per fer una última pirueta en què costaria molt saber qui és en cada moment l'alcalde i traslladaria una sensació de caos, interinitat i desgovern difícilment superable. Encara que Colau ja va demostrar el 2019 que estava disposada a arribar l'alcaldia pactant amb Manuel Valls per arrabassar-la a Ernest Maragall, en aquesta ocasió juga la partida a diverses bandes: li serveix sumar ERC per al que denomina govern d'esquerres, però també li valen els vots del Partit Popular, en aquest cas, per impedir un govern entre Xavier Trias i Ernest Maragall.

A Colau encara li falta algun últim moviment en el qual, per exemple, ella es faci enrere i deixi tots els seus col·locats en el consistori. Aquesta proposta arribarà, si no, ja ho veurem. Qui sí que ha aclarit la seva posició són els regidors de Vox, que han anunciat que ells es votaran a si mateixos i s'han apartat de qualsevol intent que des de les files socialistes o dels comuns s'estava fent d'atreure'ls cap a una majoria antiindependentista. En canvi, els que han entrat novament en lliça són els quatre regidors del PP català, amb Daniel Sirera al capdavant, que també sumarien majoria absoluta amb els 19 de Collboni i Colau. Si durant les passades jornades que va organitzar el Cercle d'Economia a Barcelona, en els dies immediatament posteriors a les municipals del passat 28 de maig, Alberto Núñez Feijóo semblava que tancava qualsevol operació amb els socialistes i els comuns per desbancar Xavier Trias, en les últimes hores aquesta posició seria menys contundent fruit d'algunes pressions que diu que està rebent.

Si Feijóo facilita els seus vots a Collboni, li serà molt difícil explicar-ho al seu electorat més antisocialista, a part que haurà lliurat a Pedro Sánchez el centre de poder socialista potser més important després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Feijóo podrà explicar-ho als cenacles de Madrid, però no entre l'empresariat català, que vol al preu que sigui que l'exèrcit de Colau abandoni l'Ajuntament. Només cal veure què van fer els districtes barcelonins més favorables als conservadors espanyols en les passades municipals i com van impulsar Xavier Trias per desbancar l'actual alcaldessa.

El més preocupant de tot aquest debat sobre l'alcaldia de Barcelona és que hagi acabat sent una peça més entre els interessos de Pedro Sánchez i de Feijóo. I que el menys important sigui el que necessita Barcelona per sortir de la paràlisi i de la falta d'autoestima en la qual es troba sense un horitzó, si continua així, per tornar a ser aquella ciutat que va ser.

José Antich

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL.CAT,  el dimarts 13 de juny de 2023

17 de maig 2022

“Todo por la Patria”

Fa gairebé dos anys l’ARMH (“Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica”), va demanar a Pedro Sánchez que el Gobierno’ retirés de totes les casernes el lema “Todo por la patria”, assenyalant que aquest lema ‘fou una imposició dels colpistes del 18 de juliol del 1936’. Aquest lema fou instaurat pel dictador Franco, en plena Guerra Civil, per diferenciar entre patriotes i antipatriotes, reprimint violentament els que no pensaven com ells. Amb això intentaven justificar l’assassinat de milers de civils, l’empresonament de més de mig milió de persones, les humiliacions públiques i les violacions de milers de dones, les morts, lluny de casa seva, de centenars de milers de persones exiliades. Tot això van fer-ho, no només per una ideologia feixista, ni per negar-se a la democratització del país, ni per defensar els privilegis de classe dels terratinents, adinerats i jerarques de l'Església catòlica; ho van fer “Todo por la patria”, és a dir, per salvaguardar l’essència de la unitat d’Espanya.

A partir d'aquell moment, la frase va quedar impregnada d’aquesta connotació. ¿Com podem explicar als descendents d'aquells milers d'espanyols assassinats o perseguits, que el lema sota el qual van ser condemnats, segueix encara vigent avui? Doncs molt fàcil: només cal veure i llegir les notícies que un dia rere l’altre, es succeeixen dins d’aquesta ‘democràcia plena’ que s’anomena “España”. Aquestes darreres setmanes hem vist com esclatava l’escàndol del ‘Pegasus’ amb centenars d’espionatges a telèfons de polítics, advocats, periodistes i ‘tutti quanti’ que podien ser sospitosos de fer ferum d’independentisme. I surt la inefable ministra de Defensa, Margarita Robles, dient que s'està acusant el CNI sense proves, defensant la legalitat de totes les actuacions de l'organisme d'intel·ligència, justificant l'operació d'espionatge amb l'argument de: ‘¿què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?’. Doncs tot, per la ‘unidad’ de la Pàtria.

De les actuacions fetes amb l’excusa del “Todo por la Patria”, hem passat ara a les excuses de les ‘Razones de Estado’. La “raó d’estat” ho justifica tot, després que s’hagi adobat tant el terreny perquè floreixi la llavor de l’espanyolisme i els sembradors ―C's,PP i Vox― hagin fet tan bona feina. Hem passat temps argumentant i defensant que a Catalunya hi havia una bona convivència i que no hi ha cap divisió a la societat. Potser ara no podríem estar-ne tan segurs, ja que una part d’aquesta societat, la que es va revoltar l’1-O, està cansada i poc reactiva i una altra part  ―que al principi s’ho mirava expectant―  ara s’ha revelat en contra de la primera acceptant, sense traves, la “raó d’estat” per justificar totes les accions encaminades a sufocar la pulsió independentista.

Res del que surti de les clavegueres de l’estat està mal fet si es fa contra l’independentisme. L’espionatge, el poc aclarit atemptat de la Rambla de Barcelona i tantes coses que no sabem, però que, quan les sapiguem, totes elles tindran una “raó d’estat”. Per exemple, Ada Colau, és un personatge enigmàtic. No s’entén el seu ascens fulgurant de l’activisme a la política i a l’alcaldia de Barcelona. Si us passeu la pel·lícula dels esdeveniments que van del 2013 al 2015, sembla que estiguin rodats en càmera ràpida. Salvar a Iniciativa Verds  ―la marca blanca del PSC, que estaven amb l’aigua al coll pràcticament ofegats― i guanyar unes eleccions de manera fraudulenta, amb una mentida que va ressonar amb força a tots els mitjans de la caverna, desbancant a Xavier Trias, com després desbancaria a Ernest Maragall amb una altra maniobra indecent a través d’un personatge nogensmenys enigmàtic, Manuel Valls. La ‘raó d’estat’, el ‘dret penal de l’enemic’… anem aprenent conceptes que ens ajuden a situar-nos i a enfocar bé el camí.

L’obsessió per la unitat territorial, la tenen molt arrelada a l’Estado espanyol i la ‘raó d’estat’ és el joc brut per mantenir aquesta unitat. L’espionatge dels telèfons de l’Ernest Maragall  i de l’Elsa Artadi mentre negociaven per l’alcaldia de Barcelona, descobert aquests dies dins l’operació ‘Pegasus’, per a impedir un pacte independentista, com ho explica, Vicent Partal, en el seu editorial titulat  “Colau, Maragall, els espies i els borratxos de la raó d’estat”, mostra d’una manera molt crua que no hi ha límits per a la ‘raó d’estat’ espanyola i el ‘Todo por la Patria’ que citàvem abans. Llegiu l’article, si voleu, tot seguit.

Colau, Maragall, els espies i els borratxos de la raó d’estat

El concepte “raó d’estat” ha acompanyat el desenvolupament de l’estat modern com la definició d’una de les seues pitjors conseqüències. Malgrat l’origen italià de la idea, hom l’atribueix al cardenal Richelieu, perquè la seua posició durant la guerra dels Trenta Anys, en favor del protestantisme ―essent ell mateix catòlic― va marcar per sempre la manera de fer la política. Richelieu tenia por que el poder de l’emperador catòlic romà fos excessiu per a la monarquia francesa i per aquesta “raó d’estat” va contradir les seues conviccions més íntimes i va passar a moure’s, segons la coneguda frase, “entre allò que la consciència permet i allò que requereix la resolució dels afers públics”. El cinisme es va apoderar de la política i la “raó d’estat” va desplaçar cada vegada més la decència personal, els valors i la ideologia i tot dels governants.

D’ençà d’aleshores, aquesta invocació a la “raó d’estat” s’ha convertit en una pantalla perfecta per a permetre a qualsevol polític de fer totes les coses que repugnarien a la consciència, fins i tot la pròpia, o que no es podrien explicar sense tornar-se roig com un tomàquet. Bàsicament perquè adduir la “raó d’estat” per a fer qualsevol cosa és una de les maneres més evidents de dotar de legitimitat, si més no de legitimitat retòrica, qualsevol política que vulgues fer. Qui caram, així en abstracte, s’oposarà a la raó d’estat? Qui s’oposarà a una imperiosa necessitat del conjunt de la nació?

Però el problema de la raó d’estat, com es va descobrir de seguida, són els límits. Que desapareixen com per art de màgia. En el moment que acceptes de justificar-te amb la raó d’estat és gairebé impossible de no repetir la carta, tan còmoda com és. Invocar la raó d’estat, sobretot quan els altres l’accepten sense crítiques, és perdre qualsevol constrenyiment, deixar de patir pels límits que marquen què pots fer i què no, sentir-te sobirà absolut. Per això no és estrany que aquells qui la fan servir una vegada i una altra acaben perdent el nord i la decència, sovint embriagant-se de poder, fins que un dia cometen un error que de tan gros que és, de tan enorme, esdevé inexplicable, indecent. I sol ensorrar-ho tot.

Això ve a tomb de la notícia que vam saber ahir, per una informació de La Vanguardia, que l’estat espanyol havia fet servir l’espionatge també per a evitar que ERC ―Ernest Maragall, en concret― pogués pactar amb Ada Colau i esdevenir batlle de Barcelona. I la història és particularment interessant per tres motius.

El primer és que posa en relleu una altra volta que per a l’estat espanyol aquestes diferències internes que tant angoixen els independentistes no existeixen: simplement tots som l’enemic. Ja ho hauríem pogut entendre quan, en la primera llista del Pegasus, apareixen com a investigats polítics com Ferran Bel, Marc Solsona i Marta Pascal, que no podien estar més allunyats de l’estratègia de la confrontació. Però ara, per si calia, encara tot es fa més clar. Un pacte entre ERC i els comuns és precisament allò que ha cercat amb afany un sector d’Esquerra, com una manera de desfer-se del bloc independentista i un vehicle per a fer entrar el país en una nova etapa política en què la independència reste aparcada. Però per al govern espanyol Esquerra, per més predisposada que estiga a acceptar-ho tot i a aguantar el que siga, simplement és l’enemic, forma part de l’enemic i, per tant, farà qualsevol cosa per afeblir-la. La veritat és que jo no confie gens que Esquerra aprenga la lliçó i actue en conseqüència, però he de dir també que tampoc no sé quant de temps podrà resistir defensant una posició que les obvietats contradiuen i ridiculitzen.

La segona lliçó interessant que es pot extreure d’aquesta situació que acabem de saber és la ceguesa que causa sempre la raó d’estat en qui la fa servir. I ací és on es creen oportunitats magnífiques. Ho he explicat abans: en termes polítics, per a Espanya seria molt important i li donaria una gran seguretat en el futur que ERC es despenjàs del bloc independentista i s’instal·làs en una mena de nou tripartit. Això faria que el país abandonàs l’eix Catalunya-Espanya en favor de l’eix dreta-esquerra. Però els obsessiona tant la por que tenen de l’independentisme i la constatació ―que ells sí que tenen i creuen― que la independència és possible en qualsevol moment, que simplement perden el nord i alhora la capacitat d’anàlisi. Fins al punt que quan Ernest Maragall guanya les eleccions, en compte de pensar que Maragall i Colau governant junts podrien formar una nova centralitat i obrir una nova etapa, només hi veuen un terrible independentista manant al cap i casal i embogeixen. I què fan? Maniobrar com siga ―si han espiat, què més no hauran arribat a fer?― per impedir-ho. A qualsevol preu.

Finalment, el tercer aspecte interessant que es desprén de tot plegat és l’aclariment ja gairebé definitiu del paper d’Ada Colau i els comuns com a instrument privilegiat de l’estat per a frenar l’independentisme. Això ―tornem-hi― ja era visible, però ara s’ha documentat molt més. Evidentment, la batllessa pot dir que no en sabia res, però l’acumulació de fets estranyament casuals que sempre l’afavoreixen a ella ja és d’una dimensió monumental. I cada vegada és més difícil de creure que no n’és conscient, del joc a què juga. En primer lloc, Colau aprofita d’una manera completament indigna una maniobra de la caverna, la famosa mentida sobre Xavier Trias i els diners inexistents a Suïssa, per a arribar a la batllia, tot derrotant CiU. I quan es descobreix la mentida no demana mai excuses per allò que havia arribat a dir ni expressa tristesa per haver estat protagonista de l’afer. Però és que, a més, a les eleccions següents accepta els vots de l’ultra Manuel Valls per a tornar a ser batllessa malgrat que Esquerra Republicana havia guanyat les eleccions. I ara descobrim que tot això passa amb l’agreujant que, en aquell moment, algú espia telèfons i influeix, doncs, de manera directa en el resultat de les negociacions. Tot això partint de la base, i dient per escrit a un jutge que per a Espanya és imprescindible que la batllessa siga Ada Colau. Com siga.

Deia abans que el problema principal de la raó d’estat és que els qui s’acostumen a fer-la servir amb regularitat ―siguen de dretes o d’esquerres, que això tant hi fa― al cap de poc temps solen entrar en una deriva que els porta inevitablement a cometre errors enormes i ben sovint a propiciar situacions completament contràries als seus interessos. Emborratxar-se del poder que t’atorga gaudir del deep state i les seues extraordinàries funcionalitats, generalment té una ressaca molt i molt amarga. Per això estic convençut que les conseqüències del Pegasus, que tot just si comencem a descobrir, significaran el moment més decisiu en la política catalana d’ençà del Primer d’Octubre i la proclamació de la independència. I l’error més important d’Espanya d’aquests darrers anys.

PS. Una de les coses més tenebroses de l’afer Pegasus és que no sabem si continuen espiant ―que segurament sí. Ni sabem què més fan de manera il·legal per a incidir en la vida política catalana. Però una cosa sí que és clara: si fa quatre anys evitar que Maragall fos batlle de Barcelona era una “raó d’estat”, res no fa pensar que no ho continue essent encara avui.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital   VilaWeb   el diumenge 15 de maig del 2022

 

08 de setembre 2021

A les portes de l’11-S

L’11 de setembre del 1714 a Barcelona, els soldats de les tropes borbòniques de  Felip V  van assaltar la capital catalana. Era el  final de la guerra de Successió, en la qual una part significativa de Catalunya es va posar de costat de l’arxiduc Carles d'Àustria. La victòria de Felip d'Anjou va portar a la promulgació del Decret de Nova Planta el 1716, pel qual es consumava la destrucció de les institucions catalanes. Felip V esclafà la incipient llibertat de Catalunya.

L'11 de setembre de 1973 a Xile, les cúpules de les Forces Armades i d'Ordre van aconseguir ràpidament controlar gran part del país i van exigir la renúncia immediata de Salvador Allende, qui es va refugiar al Palacio de la Moneda. Després del bombardeig de la seu presidencial, Allende es va suïcidar i la resistència al Palau va ser neutralitzada. El govern d'Unidad Popular liderat per Salvador Allende és derrocat i Augusto Pinochet assumeix el poder.

L’11 de setembre del 2001 als Estats Units, dinou homes van segrestar quatre avions comercials nord-americans carregats de combustible que es dirigien a diverses destinacions de la costa oest. En total gairebé 3.000 persones van morir en els atacs terroristes a la ciutat de Nova York, Washington i als afores de Shanksville, Pennsilvània. L'atac va ser orquestrat pel líder d’al-Qaeda, Ossama bin Laden.

Tres dates i tres personatges (Felip V, Pinochet, Bin Laden), que van intentar, sense finalment aconseguir-ho del tot, canviar la història de la humanitat.

Ara estem a punt de celebrar un altre 11-S reivindicatiu, amb el propòsit ja confessat de l’ANC de tornar a omplir els carrers i recuperar la força de mobilització popular que va empènyer el procés sobiranista els anys previs al 2017. És evident, però, que hi ha un refredament, motivat en part per la Covid, però també pel cansament de la societat catalana que assisteix astorada als enfrontaments diaris de les forces polítiques sobiranistes i a les proclames d’aquests mateixos partits que volen llençar als carrers aquesta societat catalana perquè li facin la feina bruta. El problema és que tots aquests que criden a l’acció directa al carrer són dirigents de partits polítics que viuen en i de l’autonomia espanyola i habitualment  no encapçalen aquestes mobilitzacions. Ans al contrari: envien les policies a les seves ordres per reprimir l’acció al carrer i engarjolar als independentistes.

Els partits catalans que es defineixen d’esquerres, entre els quals hi ha Podemos de l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i líder indiscutida dels comuns a escala nacional –encara que, de moment, no encapçali les llistes que no són municipals–, i que s’ha lluït aquesta setmana advertint que “la gent ja no està per tonteries”. Sembla que el pla de Podemos seria la reconquista d’Espanya per a l’esquerra des de Catalunya, en col·laboració amb l’esquerra catalana i les altres esquerres nacionals o regionals, una mena d’aliança dels “perifèrics” per pressionar la nau capitana de la vella Espanya, el PSOE. L’historiador, Félix Rabassa, ha estudiat aquest fenomen de les esquerres catalanes en el seu article titulat  ‘Cap a una nova cultura del nacionalisme’  i on sosté que els partits d’esquerres catalans han fet tombar totes les forces polítiques catalanes vers l’esquerra postmoderna i que, als que s’hi resisteixen, se’ls titlla d’ultradretans, feixistes i xenòfobs. Llegiu, si voleu, tot seguit aquest interessant article.

Cap a una nova cultura del nacionalisme

Començaré aquest article citant-ne un altre, en aquest cas un d’en Frederic Porta a l’excel·lent revista digital Esperit, la Revista de la Renovació Catalana (a la qual aprofito per animar-vos a subscriure-us-hi), titulat “Contracultura”. En aquest article el seu autor, de la mateixa manera que el filòsof anglès Roger Scruton, constata que els conservadors han abandonat el combat intel·lectual al progressisme i això ha fet que pràcticament tot l’imaginari cultural que ens envolta hagi quedat en mans de l’esquerra postmoderna. Aquest fenomen s’ha esdevingut a tot el món occidental, però Catalunya és un dels indrets on s’ha manifestat amb més força.

A Catalunya, ara mateix, el relat polític i cultural el controlen els intel·lectuals orgànics d’ERC i de la CUP. Mentrestant, JxC, en comptes de generar un discurs social i nacional propi i diferent, ha preferit emmotllar-se al relat dels seus rivals polítics. Aquest progressisme nostrat té les seves arrels en el nefast Jordi Solé Tura i en la seva malaltissa obsessió contra el nacionalisme i particularment contra el nacionalisme català. L’esmentat control del discurs cultural i polític per part del progressisme a Catalunya es manifesta de diverses maneres:

1-Han aconseguit foragitar l’ànima nacionalista i de defensa de la identitat i de la cultura catalanes que formaven part intrínseca de l’independentisme català. S’han inventat un “independentisme no nacionalista” que ha afeblit els fonaments d’un moviment que fa un segle i mig que existeix i que tenia com a pedra angular la defensa de la catalanitat (llengua, tradicions, institucions i territorialitat). Perquè, no ens enganyem, la defensa de la llengua, de la cultura, de la tradició i de la terra catalanes, són els elements constitutius i primigenis del nacionalisme i, per extensió, de l’independentisme català. El que fa l’independentisme no nacionalista” és trair i negar els orígens mateixos i la raó de ser del catalanisme i de l’independentisme i així és impossible aconseguir l’alliberament nacional.

2-Han promogut un independentisme “bilingüista”. El progressisme (suposadament) independentista nostrat ha pretès normalitzar i legitimar la presència de la llengua castellana a Catalunya amb l’objectiu d’eixamplar la base”. El discurs dels partits processistes afirma que en una Catalunya independent el castellà hauria de ser llengua cooficial. En aquest context, la castellanització de la televisió pública catalana avança inexorable.

3-Han posat molt d’èmfasi en la qüestió immigratòria. El seu discurs ha estat el de promoure l’arribada sense límits d’estrangers a Catalunya. Al principi deien que l’arribada de nous ciutadans de llengua no castellana ajudaria a inflar el percentatge de catalanoparlants. Quan s’ha vist que això no és així, ans al contrari, han justificat el seu discurs proimmigratori fent esment de motivacions tan contradictòries entre elles com les raons humanitàries i el mantra-argument que, suposadament, la immigració ens pagarà les pensions.

4-Emmascarada d’un pacifisme covard, han introduït la idea que una Catalunya independent no ha de tenir exèrcit. Amagar tot allò que té a veure amb els exèrcits catalans del passat i el nostre esperit bel·licós del qual ens parlà Ferran Soldevila els serveix per inventar un inexistent pacifisme històric català que justifiqui el fet que els catalans, en el present i en el futur, no puguem fer servir la violència per alliberar-nos o per defensar-nos un cop tornem a ser un estat independent. Volen fer dels catalans un poble mansoi, al capdavall.

5-Han criminalitzat els independentistes que no combreguem amb les seves idees. Han fet virar totes les forces polítiques catalanes vers l’esquerra postmoderna i qui s’hi resisteixi és titllat d’ultradretà, feixista i xenòfob. Es serveixen de tots els mitjans de comunicació en català de l’estàblishment processista per fer que aquesta idea sigui dominant.

En aquest context, com s’ho pot fer el nacionalisme català per ser hegemònic dins l’independentisme?

En Frederic Porta, en el seu article “Contracultura” esmentat anteriorment, ens dóna pistes sobre de quina manera els nacionalistes podem arribar a aconseguir l’hegemonia cultural a Catalunya amb l’objectiu de restituir l’Estat Català independent:

“Cal començar a formar el que els marxistes anomenen quadres o Gramsci ’intel·lectuals orgànics’. Generar pensament i cultura, i difondre’ls. Crear espais de socialització de tots els ordres de la vida, als marges del sistema i financerament independents, posar en contacte ments afins, interconnectar ambients, unificar projectes i voluntats. Escriure, reflexionar, intercanviar, irradiar. Reunir en diverses organitzacions, editorials, diaris, sindicats, podcasts i trobades, tot cristal·litzant en un moviment els discordants de l’statu quo. En termes gramscians, cal bastir tota una ’hegemonia cultural’. Només així hi ha possibilitats de reeixir.”

Els nacionalistes catalans hem de generar noves idees, nous discursos, nous eslògans que s’oposin a l’actual hegemonia no-nacionalista dins l’independentisme. Nous paradigmes alguns dels quals potser no cal que siguin tan nous. Hem de recuperar el pensament patriòtic dels nostres referents: Rovira i Virgili, Batista i Roca, Daniel Cardona, mossèn Armengou… i posar-los al dia. I hem de donar a conèixer el dels referents internacionals en els quals ens puguem emmirallar. Hem de crear editorials que publiquin els nostres clàssics i el discurs dels nous intel·lectuals nacionalistes catalans. Hem d’organitzar conferències que difonguin les nostres idees. Ens cal una literatura, un teatre, una música, nacionalistes. Cal que sorgeixin nous Joan Sales a la novel·la, nous Àngel Guimerà i nous Josep Burgas al teatre, nous Enric Morera a la música, adaptats al segle XXI. Ens fan falta mitjans de comunicació (diaris digitals, butlletins, ràdios, youtubers…) nacionalistes que donin a conèixer als catalans els nostres ideals.

I també cal crear nous espais de sociabilitat nacionalista. Casals, gimnasos i ateneus nacionalistes autogestionats. Associacions culturals, clubs de lectura, clubs excursionistes, escoles, grups de música, col·lectius artístics, fins i tot restaurants… Cal que els nacionalistes ens associem, ens estenem arreu i que dediquem una part del nostre temps i dels nostres diners a sostenir aquestes entitats patriòtiques. No ens faci mandra treballar per a assolir aquest objectiu. No siguem garrepes a l’hora d’invertir una part dels nostres diners per aconseguir allò que volem.

Al capdavall no estarem pas creant res que sigui nou. Els nostres avis i besavis, els nacionalistes catalans de fa cent anys, abans de l’ensulsiada de 1939, ja ho van fer. Hi havia editorials nacionalistes, premsa nacionalista, escoles nacionalistes (com el col·legi de Sant Jordi), orfeons i corals nacionalistes, casals i ateneus nacionalistes a viles i ciutats i associacions nacionalistes de tota casta, com Palestra o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Ens cal recuperar i posar al dia la nostra simbologia nacional. Hem de treure la bandera catalana (la senyera sense estel) de les urpes de l’espanyolisme i tornar-la a penjar dels balcons independentistes. D’altra banda, el nacionalisme català contemporani ha de tornar a fer servir la bandera de la creu de Sant Jordi, un símbol que el catalanisme de fa un segle va començar a reintroduir per primer cop després de 1714. Cal que reintroduïm l’ús de l’Au Fènix que els primers catalanistes de la Renaixença, en sintonia amb nacionalistes d’altres nacions sense estat europees, van adaptar a la realitat catalana en el context del modernisme artístic, que a Catalunya va anar de la mà del nacionalisme català.

És molt urgent que comencem una guerra cultural que posi tot allò que conforma la identitat nacional catalana (la llengua, les tradicions i la història catalanes) al centre del debat cultural i polític. Si no ho fem, aquesta nació mil·lenària anomenada Catalunya s’acabarà extingint.

Fèlix Rabassa

Historiador

Article publicat al digital  LaRepública  el diumenge 08 d’agost del 2021.

17 d’agost 2021

Colau, la ploramiques

L’escridassada i els xiulets a la batllessa de Barcelona, Ada Colau, durant el pregó de la Festa Major de Gràcia, un fet que havia de ser una anècdota, s'ha acabat convertint en un debat sobre el dret dels concentrats a protagonitzar una esbroncada a la primera edil de Barcelona. Acostumada com està a fugir de les crítiques i acabat de superar l'equador del segon mandat, és normal que Colau, que viu a Gràcia, s'hagi sentit entre desconcertada i irritada per la magnitud de la protesta. Jugar a casa i tenir aquest resultat és doblement dolorós. És molt més fàcil estar al bàndol dels que protesten i dels que desacrediten gratuïtament als rivals per un grapat de vots. L'exalcalde Xavier Trias, si tingués un caràcter amb menys bonhomia del que gaudeix als seus setanta-cinc anys, podria dedicar tot un capítol de la seva biografia a parlar de les mentides de Colau, per les quals mai no s'ha excusat, i que van propiciar un tomb electoral a la capital catalana el 2015.

En escoltar aquesta xiulada, a la Colau se li van escapar unes llagrimetes de compromís i poques hores després va dir-hi la seva: "no deixem que cap actitud sectària espatlli aquesta convivència; jo no ho faré”. No deixa de ser curiós que en un país i en una ciutat en què qualsevol representant polític és objecte al carrer dels aplaudiments o dels retrets de la ciutadania, des del rei cap avall, sigui l'alcaldessa de la capital catalana qui es permeti parlar d'actitud sectària en comentar els fets. Si la gent escridassa a la Colau, no és per un fet sobrevingut tot de cop, és un fet que la Colau s’ha guanyat a pols quan tan ella com el seu partit ha anat contra Catalunya. La batllessa de Barcelona és botiflera, arribista i amb unes conviccions polítiques que només li serveixen per acostar-se al poder, sigui el que sigui. Va ser molt cridanera quan disfressada d’abella Maia, cridava en la plataforma per la hipoteca i ha esdevingut molt conservadora un cop s’ha assegut a la cadira de batllessa. Si vol fer política, li toca aguantar que la gent l’escridassi i si no ho pot aguantar que plegui.

Ara parlem de l’actitud d’en Cuixart defensant a la Colau i renyant la gent que la xiulava. Potser aquí en Cuixart s’ha equivocat defensant-la, ja que aquest no era el seu problema. Ella no va moure un dit durant l’aplicació del 155. La batllia de Barcelona hauria pogut ser un referent mundial pel procés d’independència, i en canvi ha estat tot el contrari, s’ha dedicat a aigualir-lo i llençar terra a sobre. No, senyor Cuixart, la Colau no es mereix ser protegida de la indignació pacífica (només eren crits i xiulets) del poble, i aquest té el dret de la llibertat d’expressió. Sobretot perquè l’alcaldessa de Barcelona no tenia res a dir durant les Festes de Gràcia  ̶ fa temps que no té res a dir ̶ , i parlar sense dir res és atacar el teu propi dret a la llibertat d’expressió. Una alcaldessa que li deu el càrrec als vots de la ultradreta de Manuel Valls no és gaire creïble. És difícil treballar per la unitat de la societat catalana quan, per començar, Cuixart s’adjudica una autoritat moral que ningú li ha concedit.

És igual que Jordi Cuixart hagi passat tres anys i mig a la presó, és igual que sigui independentista com molts de nosaltres. És indiferent que el seu cor atresori les millors intencions i el seu magí els projectes més benèfics i humanitaris.  Si algú li va ensenyar a no xiular els polítics, a no fer escarnis ni assetjaments públics, a presumir d’excel•lent persona, farà santament de seguir aquest model. Però d’aquí a renyar-nos, a tots els altres, a fer-nos callar, a exigir-nos que no ens expressem com i quan i de la manera que vulguem és, com a mínim, discutible. El periodista Salvador Cot ens compara críticament les llàgrimes  de la Colau amb l’actuació en la seva presa de possessió l’any 2015, en un breu article titulat ‘Cap d’ells va plorar’, que podeu llegir a continuació.

Cap d’ells va plorar

El 15 de juny de 2015, dia de la seva primera investidura, Ada Colau va ordenar que no hi hagués tanques protectores a la plaça de Sant Jaume. Havia convocat els seus simpatitzants, que omplien l’espai i aplaudien o escridassaven les intervencions dels diversos portaveus a mesura que anaven apareixent en la megapantalla que retransmetia el ple. En acabar, la nova alcaldessa  ̶ ja amb la vara a la mà ̶  va creuar la plaça disposada a donar-se un bany de multituds.

Sense elements de contenció física i amb la Guàrdia Urbana a punt del desbordament, els regidors de l’oposició ho van passar molt malament. A Alberto Fernández (PP) li van dir de tot i van tirar-li, també, de tot: “Vaig tenir la sensació de ser un dels reus que passegen pel mig del poble a les pel·lícules de l’edat mitjana. D’aquells als quals la gent els llançava verdures podrides i els insultava”. I afegia: “Colau anava davant, envoltada pels quatre o cinc urbans que obrien pas, però els altres anàvem darrere. Ens van insultar tota l’estona i ens tiraven bosses plenes de confetti intentant tocar-nos al cap”.

L’ambient era tan agressiu  ̶ sobretot contra Xavier Trias ̶  que Alfred Bosch (ERC) i Jaume Collboni (PSC) es van posar a banda i banda de l’alcalde sortint. El passadís era molt estret i els agents de la Guàrdia Urbana van patir perquè les circumstàncies podien fer possible que hi hagués agressions físiques i, fins i tot, alguna sostracció d’armes reglamentàries.

El més significatiu va ser que, en arribar a l’altra banda  ̶ i mentre els regidors s’espolsaven com podien els confetti ̶  l’alcaldessa es va girar i els va dir, amb un somriure radiant, “ha estat molt bonic, oi?”.

Se la van mirar, incrèduls… Però cap d’ells va plorar.

Salvador Cot

Periodista

Article publicat al digital   elMón  el diumenge 15 d’agost del 2021.

 

 

06 de febrer 2018

Hores decisives

Sembla que falta poc perquè hi hagi un acord d’investidura. Potser el desllorigador podria ser que l’Assemblea de Càrrecs Electes investís Carles Puigdemont com a president simbòlic, i una investidura efectiva amb un presidenciable triat per Junts per Catalunya i acceptat per ERC i la CUP, es a dir un govern legítim a Brussel·les i un govern efectiu a Catalunya. Tot plegat seria una mala solució provocada per la intransigència d’ERC per desobeir el 155 i les seves conseqüències, amb la por al cos per les possibles responsabilitat penals. Sembla estrany que un partit incorrupte a Catalunya, amb 76 anys de història, que no creu en la força de la gent, que no pensa com la majoria, que això està a punt d'esclatar al nostre favor, i no s'atreveixen a donar el pas decisiu, que els hi tremolen les cames per tal de no seguir el camí marcat pel líder natural del procés, que es deixen portar per les pors ancestrals a la repressió de l'estat feixista que ens ha tingut sotmesos durant 300 anys i que, ara que ha ficat les seves grapes a les nostres institucions, ens vol sotmesos i vassalls durant 300 anys més. Però la gent, el poble, ho tenim molt clar, la nostre decisió es molt ferma, qui no tingui pebrots per tirar endavant, que es faci a un costat, o serà la mateixa gent qui els exclourà del projecte, Madrid ja trontolla, tenen molta pressa per donar l'estocada final, saben que se’ls està esgotant el temps, saben que tenen perduda la batalla per la imatge internacional, saben que en breu, Merkel formarà govern i podrà dedicar-se a altres qüestions (entre d’altres la causa catalana), saben que els catalans mai ens rendirem, saben que el fòrums econòmics ens volen a plena potència, saben que la mentida de la fuita d'empreses no ha colat, veuen desesperats com malgrat la intervenció del 155, Catalunya se’n surt i genera més riquesa cada any, que l'atur disminueix, que les exportacions creixen, que ports i aeroports baten records, que les multinacionals i grans fires prefereixen Catalunya i refusen establir-se a Madrid, que les inversions a Catalunya continuen el seu degoteig, potser més lent que voldríem, però sense parar. Només cal resistir i donar el últim pas. Son per tant hores decisives i només ens serviran els valents. La batalla principal rau ara a mantenir viva la legitimitat de la República guanyada el Primer d'Octubre i proclamada vint-i-set dies després. Som-hi, doncs, posem-nos hi. Per aixecar una mica la moral de la tropa, he recuperat un excel·lent tuït que va publicar ahir el polifacètic professor vilanoví, Bernat Deltell,  on estudia breument la realitat del moment actual de la política catalana. Podeu trobar tot seguit el fil complet del seu tuït.
Com van els ànims?
Malament, oi? Ho entenc; la sensació és que no ens sortirem i que tot va pel pedregar. Quina llàstima. Bé, què hi farem... Tantes il·lusions frustrades, tanta energia i capital humà malbaratat. I ara ens adonem que ningú ens estima, que ningú ens vol.

El desànim és tan gran que l'alcaldessa Ada Colau va muntar un acte d'ensabonament a John Hoffman al Saló de Cent perquè no tingui temptacions d'emportar-se el Mobile World Congress a una altra ciutat. I això que l'alcaldessa, quan no era alcaldessa, estava en contra del congrés! I Hoffman ens diu que "no acabo de veure el sentit de l'acte. A nosaltres no ens heu de convèncer. Ho teniu tot per a l'èxit". I acaba amb una frase lapidària: "Sou vosaltres els que us heu de reconvèncer; no féu cas dels sorolls i recupereu la confiança en vosaltres mateixos". I tot això Hoffman ho diu davant les autoritats que posen els ulls com a plats. El màxim responsable del Mobile World Congress es pregunta per què li muntem actes d'aquest tipus si ells no pensen pas marxar. Aquí s'hi està molt bé, estan al centre de la Banana Daurada. Quin problema hi ha?

Ah, espera, potser és un problema polític? Ostres, no hi havia caigut. Clar, deu ser que l’Ada Colau pensa que tenir presoners polítics pot espantar les multinacionals oi? Però dona, no siguis així. Quan Felipe VI va trucar als de la Seat, aquests ja li van esmenar la plana. Ni la Seat marxa, ni Amazon, ni les multinacionals ni ara quan Freixenet sigui comprada pels alemanys (ep, senyor Freixenet, i les seves amenaces que marxaria de Catalunya?). No, no se'n va perquè els alemanys li van dir "quieto ahí". I el senyor Bonet ha emmudit de cop!

Sí, sí, però Caixabank i Sabadell han marxat, em diuen els pessimistes. És cert, i Fainé i Oliu treuen foc pels queixals, perquè la vicepresidenta els va dir que el 21-D tot això estaria arreglat, i resulta que encara està una mica més embolicat. I M. Rajoy molt més dèbil. I clar, i ara com tornes? Si CaixaBank i Sabadell tornen vol dir que accepten la victòria indepe, i si fan això els clients espanyols els giraran l'esquena. I si no tornen se la juguen davant la seva clientela catalana que treu foc pels queixals. Però fan beneficis rècord! Els seus beneficis són de rècord... fins que deixin de ser-ho. Has vist quin camp tan ben ‘abonadet’ hi ha per a l'aterratge d'un nou banc? I creu-me, ja hi ha rumors. Aquests alemanys són molt dolents. Mira que voler aprofitar-se que no hi ha gairebé bancs a Catalunya...

Però en fi, si vols ser pessimista endavant, cosa teva. Però quan facis la teva anàlisi no t'oblidis del que ha dit The Economist i Bloomberg de M. Rajoy, de les declaracions de l'arquebisbe emèrit de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, persona molt propera al Papa. I què ha dit el cardenal Sistach? Doncs que "el problema de les relacions entre Catalunya i Espanya és un problema polític i ha de solucionar-se políticament". I això ho ha dit fa uns dies, i són unes declaracions que coincideixen amb les d'Andrea Riccardi. Qui? Què dius? Andrea Riccardi és el fundador de la comunitat de Sant Egidi, pròxima al Vaticà i sobretot des de l'elecció del papa Francesc. Riccardi va qualificar l'actuació policial de l'1 d'octubre d'"inútil i brutal" i demanava diàleg criticant que el govern espanyol s'hi oposés.

També l'Osservatore Romano (el BOE del Vaticà) se'n va fer ressò, i jo ho vaig escriure fa temps, tot això, però ningú em va fer cas, menys els del diari Ara que ho van publicar (són gent amb olfacte). Va, pessimista, continua dient que no ens vol ningú i que no hi ha sortida. No, no ens sortirem, perquè ningú ens vol. Però saps què passa? Que hi ha gent que vol que ens en sortim. I hi ha comunicat oficial del govern alemany, internacionalització del conflicte, i Mr. Mobile diu el que diu, i les empreses fan el que fan. I el PP que s'enfonsa.

I saps el millor de tot plegat? Que el conflicte és damunt la taula de les institucions europees. I la solució es busca a Orient, en un petit indret de set milions d'habitants (quina casualitat!) que es diu Hong Kong i que es basa en "un país, dos sistemes". En parlarem!

Acabo: ni cas del pobre Manuel Valls, eh? Ell solet va ensorrar el partit socialista i no el va voler ni Macron. I pel que fa a @KRLS us recordo la frase de Jeremy Irons a la pel·lícula Herida: "la gente herida es peligrosa porqué sabe que puede sobrevivir". Doncs això!

Bernat Deltell‏
Periodista i Filòleg

Fil de tuïts publicat el dilluns 5 de febrer del 2018

11 de juliol 2017

Les mentides de la Colau

S’està posant en evidència que a can Colau hi ha molt mala maror pel tema del referèndum de l’1-O. Resulta que els revolucionaris de pedra picada que bramàven el 15M el seu compromís pel dret a decidir-ho tot, aquesta setmana reunida la cúpula, han  decidit donar l’esquena a la reivindicació més rupturista dels últims anys i que és reclamada pel 80% dels  catans: votar per decidir el seu futur. Els milers de persones que van fer possible la victòria d’Ada Colau a les municipals a Barcelona, avui ja no compten a l’hora de decidir les polítiques de l’alcaldessa, els ha enganyat i se’ls ha tret de sobre de manera bruta i sense contemplacions. Unes quantes persones, vinculades moltes d’elles al comunistes d’ICV i EUiA (la casta), controlen les decisions de Catalunya en Comú,  amb un funcionari de confiança d’Ada Colau, Xavier Domènech al capdavant, que dirigeix l’operatiu per intentar protegir del ‘tsunami’ del referèndum a l’alcaldessa de Barcelona, que com diuen ‘els seus’ està molt preocupada per evitar que l’inhabilitin si s’acosta massa als independentistes. Des de Madrid, per altra banda, el secretari d’Organització de Podem, Pablo Echenique, ha afirmat aquest dilluns que “la seva formació no té cap inconvenient i considera ‘legítim’ que Ada Colau faciliti la celebració de l’1-O, de donar-hi suport obrint portes, col·locant taules o posant ‘caixetes’ sobre de taules”. Rebaixar i frivolitzar la importància del referèndum, aquesta es l’estratègia dels Comuns en aquest procés. Vist l’engany que està perpetrant en aquests moments la Colau, i per posar en evidència les mancances i mentides d’aquesta frustrada ‘lideressa’, val la pena recuperar una ‘carta oberta’ que li va escriure fa uns mesos la Carme R. Roquet-Jalmar, exactivista de la PAH i exmilitant de Podemos i que ara, des d’una posició molt crítica amb els tripijocs de l’alcaldessa, ha descobert que l’engany i la manipulació son les eines que la ‘Fada’ Colau i els seus adlàters utilitzen per mantenir-se aferrats al poder i manipular als seus benintencionats seguidors. Llegiu tot seguit la carta oberta.

Carta oberta a Frau Colau

Benvolguda (o no) Frau (ai, perdó) Ada,

reconec i envejo el teu enginy i la teva traça en manipular. Haig de reconèixer que ets una artista, noia. Ja de joveneta anaves fent veure que estudiaves aquí i allà i et passaves els dies fent campana. I els pares contents i enganyats. És clar que gairebé no t’ha fet falta pencar i només ho has fet de missatgera comercial i hostessa de supermercat, potser vestida d’holandesa donant a tastar mantegues al personal. Home, sense estudis, habilitats, ni idiomes, tampoc podies fer gaire cosa més…

Però un dia vas descobrir que t’anava molt això del “artisteig”. No et diu res el nom d’Ada Layunta? Maleïda hemeroteca, oi? Sí, dona, quan vas fer un parell o tres de mini aparicions a una sèrie dolentíssima d’Antena 3 (Dos + Una) on inclús vas ajudar a fer algun guió i tot. No m’estranya que la traguessin després dels 13 primers capítols, i encara trobo que varen tenir molta paciència, perquè no la veia ni Déu.

I és que, encara que venies “assajada” de casa (tants anys d’enganys als “papis” i no rebre una bona bufa, té el seu mèrit), estava clar que et mancava experiència i aleshores vas dedicar-te a fer algun sketch al carrer, com quan vares aparèixer vestida “d’abella Maia” per rebentar un míting dels que després varen ser els teus: els “verds-col”, els d’ICV.

A pesar de tots els teus esforços, no sé si va ser pel teu físic, perquè no eres gaire bona actriu o perquè la càmera no t’estimava, la gent de la tele no et va tornar a cridar i tu et vas dir: “calla, si no és per artisteig, serà per politiqueig, però jo seré famosa com hi ha Déu!“. I et vas unir a aquella gent “tan dolenta” a qui havies enfonsat el míting (els verds-col).

Mentrestant, i com sempre t’ha agradat l’aventura, te n’anaves de oKupa una temporada i, quan te’n cansaves, trucaves a la immobiliària de ta mare que et proporcionava un piset bonic i confortable a un preu simbòlic. I aleshores aprofitaves per a posar el ventre a lloc, i comprar-te roba. I, quan t’avorries de fer una vida convencional o ho deixaves estar amb la parella de torn, tornaves a oKupar i a viure aventures de carrer. I així durant 15 anys.

Com sempre t’ha agradat el protagonisme i ets molt trepa, de mica en mica vas anar escalant posicions a ca’ls verds-col i, aprofitant que eren a l’ajuntament, et vas unir al teu amic, el capità enciam, i vàreu mirar la manera de feu-vos d’or a canvi de no fotre brot. “Ja sé“, et vas dir, “viurem de rebre subvencions!”. I vàreu crear una mena d’ONG que es deia DESC on, teòricament, us fèieu càrrec de la integració de les famílies nouvingudes i els proporcionàveu habitatge, escoles, … I per aquesta tasca vàreu rebre, ni més ni menys, que 3.750.000 €. Però el cas és que no vàreu fer res del que se suposava que havíeu de fer, sinó que us vàreu limitar a fer alguna xerrada “interessada” als immigrants sud-americans (d’aquí ve gran part del teu triomf polític, ja que la majoria de vots d’aquesta gent van anar per a tu i a més d’un te’l vas endur endollat a la teva formació). Sabem que les entitats que us varen ajudar (Generalitat i Ajuntament de Barcelona) es van afartar de demanar que els passéssiu comptes, però vosaltres (i fins avui) només vàreu presentat els rebuts de dos sous: el teu (2.600 €/mes) i el de la teva secretària (1.400 €/mes). De la resta, no se sap res…

Però, no contenta amb això, i mentrestant, vas crear la PAH. Una “plataforma” que feies creure que no rebia cap ajut oficial i demanàveu als afectats i als voluntaris que ajudéssim “amb el que bonament poguéssim”. Però no era així. La PAH, a Barcelona, tenia una subvenció de 280.000 €/any, dels quals tu en cobraves 3.900 €/mes que, sumats als 2.600 € de DESC, fan un total de 6.500/mes. No està gens malament per no fer gairebé res, no trobes? Ho dic perquè, almenys a la PAH, qui pencàvem érem els voluntaris i els afectats… Tu anaves a “les teles” (que és el que t’agrada) i feies alguna “acció”, sempre que hi hagués premsa, és clar…

I, mentre deies “jo mai em dedicaré a la política. Jo només sóc una activista social“, arribes a l’alcaldia de Barcelona i et dónes un bany de multituds al més pur estil Evita Perón, amb plasmes gegantins per tot arreu perquè tothom et pugui contemplar bé. Però no fas res del que havies promès. Et trobes un Ajuntament amb beneficis i, en un any, el deixes amb un deute de 250 milions d’euros. Amb què t’has gastat aquesta fortuna? Encara no ho has dit. Parles de transparència, però els comptes no apareixen. Parles de democràcia, però tu fas i desfàs sense consultar a ningú. Parles de meritocràcia, però tu i els teus endolleu a les vostres parelles, amics i coneguts (que han demostrat, igual que tu, que no en tenen ni idea) fent fora gent molt apta, que feia anys que realitzava una bona feina i que ara es troben a les files de l’atur. Parles de “els ciutadans ho votaran tot” i encara no has fet que votem res de res.

Però l’Ajuntament de la capital de Catalunya, a la que has destrossat, se t’ha fet petit i ara aspires a la “capital del regne” perquè la Generalitat et sembla provinciana i perquè no vols saber res de Catalunya. T’erigeixes en poder absolut, arreplegues als teus llepaculs i els col·loques allà on et va bé. Pactes amb qui et rota i fas les normes i els programes que et vénen de gust. Enriu-te’n de’n Franco, nena. Això teu sí que té mèrit! Ja no ets la Evita Perón de Barcelona, ara ets la Cleopatra d’EspaÑa.

I, per si tot això fos poc, si, a més de treure terrasses per omplir les voreres de manters que s’enfronten violentament a la policia, d’intentar que les denúncies dels policies ferits no prosperin, d’omplir els carrers d’urinaris sense porta, de fomentar el turisme de borratxera, de deixar campar lliurement ionquis, putes i carteristes, de fer perillar tot allò que dóna diners i prestigi a la ciutat, de no saber resoldre ni una vaga, de fer socis de govern als presumptes corruptes que a la campanya electoral titllaves de màfia (ara vols per pinya, també, amb la dreta més reaccionaria pe tal de no deixar la vara de poder), de jugar brut i treure partit d’uns que, fins fa dos dies, deies que eren els teus (oKupes de Gràcia), i, en lloc de buscar una solució, de negociar, de proporcionar un local alternatiu (que n’hi ha) o convertir aquest local amb el que era: un centre cívic, i seguir-lo ajudant, ja que eren persones acceptades pel barri, gent que feia una labor social (no com tu, que oKupaves per fer el manta i passar els dies en pla “bohemi” ¿Sexe, birres, porros i elucubracions?), la fas tan grossa que semblava impossible de superar. Però, és clar, és diferent viure les coses des de la barrera (Can Vies) o fer-ho des del poder (Gràcia), oi?  I, de sobte, silenci absolut. Ningú en va parlar més. Ningú va dir que tu els vas pagar (després d’haver criticat tant en Tries). Perquè tu actues així, a cop de titular. Fum i traca, que se sàpiga que som aquí. I de sobte, tot tapat i aquí no ha passat res. Típic dels populismes, dels discursos buits. Però, és clar, això teu no té importància. Tu ho fas tot de bona fe, la resta ho fan per ineptitud, interès electoral, o ves a saber què més.

I aleshores marxes de vacances (a París, a un Spa 5 estrelles dels Champs Elysées. “M’abaixaré el sou!!!“, prometies abans d’arribar a l’alcaldia…), i deixes la ciutat amb un merder del quinze, mentre els teus esbirros engeguen la traca final:

Comences per “regalar” el cartell de les festes de la Mercè, que sempre s’havia escollit per concurs,  a qui et va fer els cartells electorals. Endoll i autoritarisme vergonyant i vergonyós.

Després ens dónes una plantofada decidint que el Pregó de la patrona de BCN el faci qui ens ha qualificat de “catalufos”, aiatol·làs, pallassos, sectaris,… A qui fa escarni de les nostres manifestacions multitudinàries, pacífiques i exemplars en tots els aspectes, les que deixen al món bocabadat. No hi havia ningú menys “conflictiu”, encara que no fos independentista? Calia aquesta humiliació? Quin sentit tenia?

A continuació prohibeixes a La Coronela que faci l’ofrena floral a Rafel Casanova l’11S dient que van “disfressats”, que porten “armes” i tot un seguit de bestieses que demostren, ja no només una ignorància supina de la història de la ciutat de la qual ets màxima responsable, sinó una clara intenció d’esborrar qualsevol tret de catalanitat de la capital de Catalunya (la que tu no vols que sigui “la capital dels catalans” que ha de ser Madrid, oi?). Plantofada als morros i punyalada al cor. Aleshores, i com et van denunciat, ho vas haver d’acceptar, però res de sortir del Consell de Cent (el teu “achuntament”), no sigui que t’encomanessin alguna cosa lletja. Hem de seguir suportant-ho?

I, la grossa: Vas decidir que El Born no sigui un lloc d’homenatge a la memòria històrica del 1714, on vam perdre tots els nostres drets i llibertats (que encara no hem recuperat), però sí que ho sigui per posar estàtues del dictador que va matar milions de catalans i va destruir la nostra terra, llengua, cultura i llibertats; per lluir estàtues que recorden la victòria de la dictadura contra la democràcia. Vas voler passar-nos per la cara que vàrem ser els vençuts? Potser vas voler dir-nos que no tinguem tantes ínfules perquè tampoc ara guanyarem? O potser cercaves que BCN fos un lloc de pelegrinatge del feixisme que provocaria, inevitablement, l’enfrontament amb els demòcrates catalans? Per evitar aquesta barrabassada vàrem reunir 10.000 signatures que et vas negar a rebre. (La “deessa lideressa” no escolta als mortals que no li ballen l’aigua, potser?). Però “al popla” la va ensorrar davant els teus nassos i es van evitar mals majors, gràcies a Déu.

I ara, amb uns transports públics que fan riure i sense aparcaments gratuïts per la gent que ha de dormir fora de la ciutat perquè no es pot permetre viure a Barcelona, però ha d’anar-hi a diari per treballar, amenaces amb no deixar circular els vehicles que fan sevir la gent que té menys recursos. Fantàstic, tu!

Ah, i no ho expliques, però amb la que està caient, t'apuges el sou perquè, entre el teu i el del teu home (cap dels dos sou mileuristes ni molt menys) no hi arribeu. Ara “regalaràs” al món un altre fill i, es clar, la vida no és barata. Cal fer calaix pel que pugui passar, oi?

Doncs mira, FrauColau, molta gent no ho entén i et posarà una creueta. Altres et “suspendran el curs” i diran que et presentis al setembre. I els més contundents et faran repetir curs. Jo no, FrauColau. Jo et conec bé des de fa molt de temps i et foto fora de l’escola, et foto fora de l’Ajuntament i et fotria fora de Catalunya, si pogués. Perquè tu no dónes puntada sense fil. Tu vols enfrontaments, violència, derrotar el moviment independentista i deixar Catalunya enfonsada per sempre més.

Ets un FRAU, FrauColau . Ets el FRAU més gran que he vist mai. Ets tan egoista, egocèntrica i cruel, que només mereixes que se’t compari amb els dictadors més sanguinaris de la història. I ara denunciem, si vols, perquè et juro que et veig igual que aquell malparit de família no alemanya (els teus avis, aragonesos i castellans), que va emigrar a Alemanya (els teus ho varen fer a Catalunya), provinent d’una família classe mitjana (òndia, com tu!), mal estudiant (mira, també com tu), que va intentar dedicar-se al món artístic (apa, quines casualitats!), i va treballar d’escombriaire i paleta (tu reparties propaganda a les bústies), fins a fer-se voluntari per anar a la guerra (tu a la PAH), que acusava els jueus de tots els mals (com tu als convergents), i les seves teories anaven destinades a convèncer als pobres i als aturats (és al·lucinant quantes similituds!), que va provocar una guerra (que és el que estàs fent tu ara mateix) que va enganyar, menystenir, torturar i eliminar milions de jueus (com tu vols fer amb els independentistes) i que, com a tu, no el molestava gens la imatge de l’assassí Francisco Franco Bahamonde.

Només tinc una pregunta ara mateix: Permetrem que te’n surtis, que us en sortiu? O ens posarem d’acord per engegar-te/vos allà on et mereixes/us mereixeu? Som molts els que no permetrem que els lerrouxistes torneu a impedir la justícia, la prosperitat i la llibertat de Catalunya. Ja no som als anys 30. Ara en sabem més, estem organitzats i no ens deixem enredar per populistes ben pagats i promocionats pel establishment espanyol.

Carme R. Roquet-Jalmar
Infermera

Article publicat al digital CatalunyaLliure.cat el 24 de novembre del 2016

24 de juny 2017

Colau i el referèndum

L’alcaldessa de BCN, la “meravellosa” Ada Colau, i el seu adlàter en Xavier Domènech, estan dient a tort i dret que no facilitaran la celebració del referèndum al Cap i Casal de Catalunya, si no es pot fer “amb garanties”. Volem un referèndum amb garanties?, és clar, però si l’Estat no les vol donar, què hem de fer, girar cua i tornar resignadament a casa? És així com han avançat les causes justes?. La Colau, el Domènech i els dirigents dels ”comuns” no volen saber-ne res del referèndum. Son gent que ja han demostrat amb les seves desastroses actuacions al capdavant de l’ajuntament de Barcelona (manters, illa del Poble Nou, les Gòries, turisme, conflictes amb els treballadors del metro, amb els restauradors i hotelers, i un llarguíssim etcètera), que no saben o no volen organitzar res que no sigui amb el permís dels seus “amos” de Madrid. Tal com escriu la periodista Astrid Bierge en l’article que podeu llegir més avall, amb aquests dirigents no podem comptar-hi per construir la República Catalana. Ara, com també diu la periodista, una altra cosa són els seus votants que, posats davant de l'urna, veurem quin serà el sentit del seu vot.

Oblidem-nos dels comuns

L’independentisme va de cul per convèncer els comuns que s’apuntin al referèndum unilateral. L’acte del 4 juliol per explicar els ets i uts del RUI va en aquesta línia. Em pregunto què ha passat amb tot aquell “bullshit” de no explicar-nos res fins al final per no mostrar les cartes a l’estat, però en fi, el cas és que l’anunci no ha tingut cap efecte revulsiu a CSQP, que ha menyspreat l’acte perquè no es farà al Parlament: “És evident que el Govern no ajuda gens aquells que estem treballant per fer un referèndum amb garanties, eficaç i que tingui conseqüències”, ha dit Joan Coscubiela. Cal tenir-los com un toro.
En una altra picada d’ullet als comuns, es veu que la llei de transitorietat jurídica garantirà la dació en pagament i augmentarà les pensions. Aquesta llei, que es vol aprovar després del referèndum en cas que guanyi el Sí, ja pot prometre una república a la veneçolana que, si els comuns tenen ni que sigui un dit de marge per deslegitimar el resultat del referèndum, ho faran.
L’independentisme no acaba d’entendre que si els comuns rebutgen el referèndum unilateral, no és pel bla bla bla sobre les garanties que estan sempre endollant-nos sinó perquè no volen que hi hagi cap referèndum. Ni unilateral ni pactat, deixem d’enganyar-nos. Ells volen canviar Espanya, no marxar-ne. Espanya és el seu projecte, el seu marc mental, la seva nació primera, el seu subjecte polític mare. Catalunya és l’eterna secundona en la seva llista de prioritats. Si no fos així, no defensarien que només té dret a marxar quan tingui el permís d’Espanya. En l’eix nacional són exactament al mateix lloc que el PSC i l’únic que els diferencia és que ells fan trampa.
Si parlem dels seus votants ja hi ha matisos, perquè jo en conec uns quants que van votar la comunada però que en un referèndum votarien Sí. Però pel que fa als polítics, creieu-me que no ens ajudaran mai de grat en res i que només aniran a favor dels nostres interessos si consideren que no tenen absolutament cap altra opció per sobreviure políticament, com li va passar a Iniciativa amb el 9N. No es tracta, doncs, de mirar de convèncer-los. Es tracta de no deixar-los cap escapatòria. I això es fa fent un referèndum i un post-referèndum que siguin l’hòstia amb patinet. Al final, com sempre, tot depèn de nosaltres.

Àstrid Bierge
Perioodista

Article publicat aldigital  elMón.cat  el dijous 22 de juny del 2017

20 de maig 2017

L’alcalde Marcet

Marcet i Coll, Josep Maria (Sabadell, 1901-1963). Polític i industrial. Feu estudis a Sabadell i a Bordeus, però els deixà i treballà a la fàbrica tèxtil familiar. S’afilià a la Joventut Maurista. En esclatar la guerra civil de 1936-39 passà a la zona franquista, i lluità al front d’Aragó. Entrà a Sabadell amb les tropes de Franco (1939). El 1940 fou nomenat alcalde interí, i el 1942 titular, de Sabadell; exercí el càrrec fins el 1960, i s’hi distiguí per una actitud atípica dins l’esfera oficial. Fou membre de les Corts Espanyoles (1942-1948) i president del Gremi de Fabricants de Sabadell i de l’Aeroclub de la ciutat, entitat que contribuí a fusionar amb l’equivalent de Barcelona per tal de formar l’Aeroclub Barcelona-Sabadell (1953). Escriví unes memòries (Mi ciudad y yo, 1963), on narra els anys d’alcalde i fa una crua exposició de les arbirarietats dels primers anys de postguerra (Font: Gran Enciclopèdia Catalana).

La plaça Marcet ha sigut de forma recurrent objecte de polèmica a Sabadell, pel fet que no deixa de ser un homenatge a un alcalde franquista, un fet que per part de la societat sabadellenca és intolerable. S’havien recollit signatures i fet campanyes per retirar el monument dedicat a la persona que va entrar acompanyant les tropes franquistes a la ciutat l’any 1939. Peró al mateix temps també la figura de l’alcalde Marcet ha estat reivindicada per bona part de la societat sabadellenca, sovint amb ideologies totalment contraposades, per els ajuts que el batlle havia fet a persones del bàndol republicà i d’altres actuacions pel la millora de la ciutat. És ben conegut el respecte que l’alcalde comunista Antoni Farrés va tenir per l’obra de govern del seu antecessor. Més enllà de les evidents diferències ideològiques i dels temps històrics que van viure, les similituds entre els alcaldes Marcet i Farrés són nombroses. Ambdós provenien de famílies relacionades amb el tèxtil sabadellenc i tots dos van encapçalar la ciutat durant dues dècades. També els dos van governar la ciutat amb un prisma “sabadellenquista”, amb diverses enganxades amb el poder barceloní i espanyol de l’època. Finalment, van morir a una edat relativament jove, rebent l’afectuós record de milers de persones, un l’any 1963, l’altre l’any 2009. Ara finalment el multipartit d’esquerres a l’ajuntament ha fet el pas que molts o potser pocs sabadellencs no havien gosat donar, treure el monument que s’alçava a la Plaça que porta també el nom del batlle Marcet. Sense voler endisar-nos en la polèmica, ens ha semblat adient recollir l’article titulat ‘Sabadell sense liderat’ escrit per l’arquitecte sabadellenc Manel Larrosa, que fou regidor d'Urbanisme de Sabadell durant dues legislatures, on parla dels alcaldes Farrés i Marcet i en fa una comparació amb l’estat actual de la política municipal a la ciutat de Sabadell, afirmant que amb el quatripartit a l’ajuntament i “en la recta final que porta a la meitat del mandat, el govern municipal no pronúncia directrius fortes en cap terreny de manera pública i notable i això és greu en un moment de crisi.”

Sabadell sense liderat

La complexitat de les societats demana liderat polític. Ho veiem a la presidència dels governs estatals o regionals, a l’alcaldia de les grans ciutats… i Sabadell no en seria un cas al marge. Potser els pobles funcionen per proximitat però, en societats amb moltes organitzacions socials, la demanda d’un alcalde referent és obligada. Ara bé, el liderat és més un projecte que una personalitat forta, encara que sovint llegim aquesta segona component com a principal. El projecte tampoc no ha de ser massa complet, ja que acceptem un referent de guia que pot ser molt parcial, però que ens dóna confort i sentiment de futur. Potser el projecte no és sòlid del tot, però acompanya. Per contra, la sensació de buit és neguitosa. En un món on l’economia, la tècnica, la globalització són presents, els marges d’un projecte autèntic són reduïts, però necessaris.

En societats complexes acceptem un liderat que pot no ser completament integrador, sinó de part, del cinquanta-u per cent i sovint menys, però el conjunt de la societat ho accepta en funció del consens i del sentit de comunitat que un liderat trava.

Sabadell ha comptat amb dos alcaldes forts: Marcet i Farrés, i un tercer amb projecte, tot i que de curta durada: Antoni Llonch; i dos més de reactius a liderats anteriors, Burrull i Bustos. Burull era un blau versus un demòcrata cristià. Bustos un populista autoritari versus un comunista reconvertit. I avui ? Pel que sembla estem en un silenci aclaparador de liderat (és a dir, de projecte). En la recta final que porta a la meitat del mandat, el govern municipal no pronúncia directrius fortes en cap terreny de manera pública i notable i això és greu en un moment de crisi.

La manca de liderat mina el sentiment de col·lectivitat, perquè la població demana una visió que, per parcial que sigui, mani, adreci, dirigeixi. Aquesta mancança es pot substituir des de la societat? Només en part. Les organitzacions socials poden traçar camins de futur, però en la seva aplicació calen polítics al timó de la ciutat. És cert que només des de la societat es poden traçar vies de consens futur que la política ha de recollir, però només des de la política es poden aplicar. Neguem el liderat absolut que és pensador i gestor al mateix temps (leninisme). El liderat pot ser gestor, però només parcialment pensador. Hi ha exemples de combinació d’ambdues coses: Pujol, Maragall… Farrés si voleu, però els tres provenien d’una època en que socialment es va coure molta demanda de futur. Ara tenim una pobresa de propostes i una encara major misèria de capacitat de gestió. I nota: no valen les excuses sobre l’herència rebuda.

El lideratge és també una presa del poder. I, si no, mireu a Barcelona i veureu Colau, on amb un 25 per cent dels vots mana indiscutiblement perquè els extrems no es poden aliar. El cas de Sabadell és semblantment un empat de forces, la major de les quals compta amb el 15 per cent dels vots. A Barcelona, la presa del poder fou possible per una prèvia acció social (contra els desnonaments) i per l’altaveu d’uns mitjans de comunicació que amplificaven una acció social fins fer-la política. A Sabadell això no existeix, mai una acció social podrà tenir els altaveus de Barcelona, per la manca de mitjans potents de comunicació. Aquí som una província i els partits són franquícies de les marques catalanes. Però, tot i la debilitat, el camp obert hi és.

La diferència de Barcelona i de l’acció de Colau, respecte Sabadell, és que allà hi són presents nous conflictes polítics sobre opcions de ciutat, els quals expliciten molt bé la voluntat de liderat. A Sabadell la manca de conflicte i d’acció coneguda indica un camp que és un buit. Si a Sabadell hi hagués uns mitjans de comunicació decisius en la conformació de l’opinió de la gent, seria completament possible la viabilitat d’una futura alternativa populista que assolís una majoria més gran que qualsevol de les minories actuals. Si aquesta hipòtesi és poc versemblant no ho serà per la manca d’un discurs possible, sinó pel paper subsidiari de la ciutat, pel seu caràcter incomplet, de societat desarticulada. I qui diu un discurs populista, diu també un discurs potent, transversal, de centre esquerra transformador.

El perfil social de la ciutat, instal·lat en un còmode àmbit oficialment d’esquerra, pressuposa que sempre hi hauran acords dels partits situats en aquest àmbit. I aquest fet sostreu la dinàmica política fins fer-la un acord d’uns intermediaris (els partits) que juguen a equilibris respectius de pes electoral, en funció del moment. Si cal, amb l’alternança a l’alcaldia, o amb uns pactes que, un cop fetes les eleccions, no es discutien entre regidors electes, sinó entre aparells de partits i, en algun cas, marginant els propis electes representatius, no fos cas que exercissin el càrrec! Aquesta és avui una realitat decebedora i un sentiment molt compartit

Manel Larrosa
Arquitecte i urbanista

Article publicat al digital  iSabadell el dimecres 17 de maig del 2017

31 de gener 2017

Arriben les garrotades

Amb el SÍ (crític) de la CUP als pressupostos, aquest cap de setmana l’independentisme ha respirat un xic més tranquil, malgrat l'ensurt provocat, el dia abans (casualitat?), per l'exsenador i exjutge Santi Vidal amb la publicació de les seves “indiscrecions “ al voltant de temes molt delicats del procés. Aquesta setmana estem convocats a posar-nos al costat del President Artur Mas, Joan Ortega i Irene Rigau per l'inici del judici que començarà dilluns que ve 6 de febrer, juntament amb més de 15.000 persones apuntades a la mobilització de suport convocades per les entitats sobiranistes. Sembla doncs que ha arribat el moment de posar la directe cap a la fita del mes de setembre, data que el President Puigdemont va determinar per la celebració del referèndum. Fins ara la independència s’anava movent amb un somriure d’orella a orella i això s’ha acabat. Com escriu el periodista Pere Cardús: «Confio que el canvi de xip és definitiu i que ningú no es farà enrere en el moment més delicat. Però, després d'anys de somriures, arriben les garrotades fortes». Llegiu l’article que ha publicat amb el títol “Deu pensaments sincers i (potser) incòmodes, després del vist-i-plau de la CUP”, on toca totes les tecles de l’actualitat, dient que no podem tornar-nos a encallar amb excuses ni relats de visionaris, com els que ens expliquen els “Comuns” del Domènech i la Colau, ni tampoc amb les reaccions federalistes del PSC  i on parla també del jutge Vidal i de les declaracions de l’Arnaldo Otegi.

Deu pensaments sincers i (potser) incòmodes,
després del vist-i-plau de la CUP

Que no ens tornem a encallar

La CUP diu un sí crític al pressupost de la Generalitat per a aquest 2017. És un pas endavant pràcticament definitiu per a arribar al referèndum amb unes mínimes possibilitats d’èxit. Èxit de poder-lo fer i èxit de poder-lo guanyar. Ara cal no encallar-se en qüestions com la data i la pregunta del referèndum –que ja ens coneixem!– ni amb l’aprovació de les lleis de desconnexió. La tendència a trobar punts de discòrdia és un clàssic de l’independentisme històric i modern.

Ni excuses ni relats

La xarxa cupaire s’ha abocat en massa a reproduir una consigna des del moment que, ahir, es va anunciar la decisió. La consigna és: ‘Ara ja no ens poden fer servir d’excusa per no fer el referèndum.’ I jo miro Puigdemont i em demano: ‘Aquest home cercava una excusa per a poder estalviar-se el referèndum que ell mateix va anunciar?’ Entenc que tothom necessita fer sentir el seu relat i entenc que aquesta mena de consignes deixen satisfet més d’un. Però si hom posa totes les cartes damunt la taula s’adona que ningú no cercava cap pretext per a res. I Puigdemont encara menys.

Hitchcock, fundador de la CUP

Com milers i milers de catalans, pateixo amb els processos deliberatius i de presa de decisió de la CUP. Hi pateixo perquè té la clau de l’estabilitat independentista i perquè el seu reglament només té un autor possible: sir Alfred Hitchcock. Amb tot, em sembla que és un exercici que cal observar amb respecte. Sense deixar de banda tots els defectes i pegues, no es pot dir que la CUP prengui les decisions a la babalà ni de manera vertical.

Qui decideix a CSQP?

Una de les reaccions més divertides i previsibles a la decisió de la CUP és la que ha arribat del món dels comuns. Més pendents de ‘substituir l’hegemonia convergent’ que de millorar les condicions de vida de la gent, els capitans de Catalunya Sí que es Pot han acusat la CUP d’haver cedit al xantatge de Junts pel Sí i bla, bla, bla… Els paladins de la nova política han decidit, emperò, el seu vot negatiu als comptes que milloren significativament les prestacions socials sense consultar els seus militants. Perquè, quan es fa l’assemblea de CSQP per a decidir el vot al pressupost?

Santa Llúcia!

Tampoc no pot haver sorprès ningú la reacció dels qui encara es fan dir socialistes. Després d’haver donat un nou mandat a Mariano Rajoy –el dels sobres, les lleis regressives, la mordassa, els fiscals de confiança, ‘y la europea?’…–, alguns dirigents del PSC diuen que la CUP ha facilitat uns comptes que afavoreixen els rics i la dreta… Santa Llúcia! No se n’adonen, del ridícul? O realment estan convençuts que la gent som imbècils?

Un escàndol en el moment precís

Santi Vidal ha marcat les hores prèvies a la decisió de la CUP. No sé gens si l’una cosa té relació amb l’altra. Ni ho sé ni ho sabrem. Tanmateix, ja és casualitat que uns vídeos que van ser penjats a internet fa mesos i que no han deixat de córrer des d’aleshores es converteixin en notícia de gran escàndol quaranta-vuit hores abans d’aquesta reunió del consell polític i mentre es fan les assemblees territorials. Sigui com vulgui, l’escàndol no ha impedit el vot afirmatiu de la CUP –cal valorar-ho– i ha retirat del mapa sobiranista algú que mentia en nom del govern.

Bocamoll o farsant?

Santi Vidal no és un bocamoll, com ha dit tanta gent aquests dies. Segons el diccionari de l’Enciclopèdia, bocamoll és aquell ‘que diu fàcilment allò que caldria callar, que tot ho xerra, bocafluix’. I no feia pas això, Vidal, a les conferències o quan tenia un micròfon davant. Va passar desapercebut el dia que en una interpel·lació a Rajoy al senat, el senador d’ERC va anunciar una data del referèndum que, evidentment, encara no s’ha fixat. Tan grossa era la mentida que no havia ni comprovat que el dia anunciat era un dimecres o dijous de setembre. El problema de Vidal no és explicar coses que sap i que no s’haurien d’explicar. El problema és que s’inventa allò que explica. I ho explica en nom del govern. En primera persona del plural. Per tant, res de bocamoll. Ho dic amb tristesa, però la cosa és més pròpia d’un farsant. D’algú que es dóna to, que s’atribueix una importància, un coneixement i una influència que no té.

Ens ho fem mirar?

El problema en el cas de Santi Vidal no és ell. Aquests casos són problemes col·lectius. De manca de rigor i de controls. De bestieses dites per Santi Vidal a les seves xerrades –prometent que lligaríem els gossos amb llonganisses–, n’havíem rebut tots al WhatsApp o les havíem sentides. I, per tant, també els dirigents i responsables del seu partit, ERC. Algun problema hi ha quan no s’actua davant d’algú que menteix parlant com a senador i com a membre dirigent del moviment independentista. Seria bo de no cometre gaires més errors com aquest d’ara endavant. Ell diu que continuarà treballant ‘discretament’ per la independència. Que no sigui tan ‘discretament’ com fins ara, si us plau.

Si la clau és el carrer…

Gairebé tothom coincideix a assenyalar la capacitat de mobilització i la fermesa al carrer –que vol dir entre la societat civil– com el factor decisiu dels pròxims mesos per a guanyar el torcebraç amb l’estat espanyol. Jo crec que la fermesa del carrer ha de ser un mirall de la fermesa dels dirigents polítics i els governants. Però deixeu-me dir que veig més preparats els polítics que no les entitats que fins ara han canalitzat la mobilització ciutadana. I no em refereixo a la capacitat de mobilització –treure gent al carrer un dia determinat–, sinó a la capacitat de donar-hi un sentit estratègic i transmetre el missatge oportú. No sé si el pes de la campanya pel sí el portaran els partits o les entitats, però pagaria la pena de començar a xutar a porta i no fiar-ho tot a l’últim quart de joc, que ja sabem què passa.

Entre el somriure i la contundència

En aquesta entrevista, Arnaldo Otegi deia clarament que l’estratègia de l’estat espanyol va destinada al fracàs. Amb l’única condició que l’independentisme català fos capaç de posar-se d’acord. M’agrada pensar que és així. Que l’estat espanyol no l’encerta amb la seva estratègia. Però tampoc no seria gens bo de refiar-se’n massa. Els mesos que vindran no els hem viscuts mai. I no sabem com respondrem individualment i com a poble. Jo confio que el canvi de xip és definitiu i que ningú no es farà enrere en el moment més delicat. Però, després d’anys de somriures, arriben les garrotades fortes. No podem deixar de somriure –que és això que més els desconcerta–, però tampoc no ens ha de fer res actuar amb contundència quan ho demani el moment.

Pere Cardús Cardellach
Periodista

Article publicat al digital VilaWeb.cat el diumenge 29 de gener del 2017