Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




26 de novembre 2016

Els pressupostos de la CUP

En una entrevista amb Júlia Otero a TV-3, la cupaire Anna Gabriel va ser contundent, no vol xantatges al voltant dels pressupostos, de fet, ha explicat que un cop els pressupostos entrin al Parlament, serà el moment d'escoltar els sectors socials que també tenen les seves pròpies reclamacions. Superat el període d'esmenes, ha dit que la CUP decidirà sobre els números consolidats, essent conscients que estaran "en el focus" mediàtic que, dit de passada, ja els hi agrada prou. Això és el que s'esperava abans que els tombessin: que els pressupostos poguessin arribar a tramitar-se i discutir-se al Parlament. De fet fou una de les "promeses" de la CUP. Ara toca doncs negociar. Evidentment no seran els pressupostos que voldrà la CUP, com tampoc seran els que voldria el PDECat... però això és precisament negociar. El professor Agustí Colomines assegura, en un article que podeu llegir tot seguit, que els pressupostos del 2017 s’aprovaran sense cap mena de dubte. Confiem-hi, però amb aquesta CUP mai se sap...

Els  pressupostos de 2017 seran aprovats
    
Catalunya tindrà pressupost. Després que la negociació hagi estat més llarga del que es preveia, la presidència de la Generalitat s'ha assegurat que els comptes s'aprovin amb les gesticulacions habituals a dreta i esquerra. El que és estrany ha estat, en tot cas, que les negociacions les hagin protagonitzat els responsables polítics més que els econòmics de la Generalitat. Però és que el president Puigdemont té perfectament lligada aquesta negociació, el que comparteix amb el seu partit, el PDECAT, sense les fissures que prediuen els malastrucs habituals i els immorals de la dreta que viuen del conte i de les seves antigues corrupteles.

A més a més, tothom sap que sense pressupost, la legislatura s'acaba a finals de gener i no quedaria cap altra que convocar eleccions. "Si no hi han pressupostos, no hi haurà referèndum" - va sentenciar fa poc el president Puigdemont. ¿Qui vol assumir el cost d'acabar amb una legislatura que es posà en marxa sense cap altre objectiu que convocar el referèndum? Ningú! Fins i tot la sempre imprevisible CUP no pot carregar amb la responsabilitat de tallar pel dret amb Junts pel Sí i facilitar el desencant independentista. Què més voldria l'esquerra unionista! Domènech i Coscubiela estan intentant seduir-los per terra, mar i aire amb l'ham de la Revolució espanyola.

La fabulació sobre les suposades concessions de Junts pel Sí a la CUP en l'elaboració del pressupost és una exageració del conservadorisme català, que està desesperat perquè porta anys sense donar peu amb bola, i el que li preocupa és recuperar l'elefant metafòric de Lakoff, obsessió que comparteix, però per raons oposades, amb els esquerrans de Podem i la seva confluència catalana. El més rellevant no és el que un sigui en realitat, sinó com els teus adversaris aconsegueixen activar estructures mentals inconscients perquè siguis vist pels altres com ells volen, normalment en negatiu.

El que ha d'evitar de totes totes el PDECAT és, precisament, que se'ls identifiqui amb aquests conservadors que somien amb un Estat feble i amb impostos baixos. Aquest món és el de Trump i no representa ni té res en comú amb Marta Pascal i el seu grup. Després del que s'ha vist aquests últims anys, defensar que hi hagi més progressivitat fiscal i que es gravin les grans fortunes no hauria de ser considerat de cap manera patrimoni de l'esquerra, com tampoc ho és combatre una altra possible bombolla immobiliària amb mesures per afavorir el lloguer davant l'endeutament exagerat de les famílies joves per comprar un pis, que és el que vol evitar, sigui dit de passada, les mesures que està preparant sobre això la consellera Meritxell Borràs. Qualsevol liberal amb una mica de sentit comú defensa això i molt més sense muntar cap escàndol.

El que és substancial dels comptes que es presenten per a la seva aprovació no és que contemplin la pujada d'uns quants impostos menors, que s'eliminin deduccions i ajudes segons el nivell de la renda, que es gravi la compravenda d'immobles de més d'un milió d'euros o que aquestes mesures s'acompanyin amb la derogació de la ja innecessària Llei d'Estabilitat Pressupostària que va implantar el conseller Andreu Mas-Colell obligat per les circumstàncies i la conjuntura econòmica.

El que és verdaderament important és que són uns pressupostos que protegeixen les classes mitjanes perquè, dins del que és possible, augmenten la despesa social i graven les rendes més altes per poder pal·liar el dèficit fiscal que arrossega la Generalitat.

Els Pressupostos de la Generalitat per al 2017 registraran un augment de 1.050 milions d'euros respecte als comptes del 2015 (prorrogats en l'actualitat) en els departaments d'Ensenyament, Salut, Treball, Afers Socials i Famílies, el primer a mans del PDECAT i els dos últims d'ERC. Però això és igual, perquè el partidisme aquí no té importància. L'objectiu d'aquesta mesura és revertir les retallades realitzades durant el període de crisi. Esmenar els dèficits no hauria de comportar caure en els mateixos errors d'altres èpoques. La recaiguda podria ser mortal.

A la XXI Trobada d'Economia de S'Agaró, el vicepresident de la Generalitat va afirmar que, si es manté el ritme actual de creixement, el producte interior brut (PIB) de Catalunya arribarà als 230.000 milions d'euros a finals del 2018. Es tracta d'un salt de 30.000 milions en dos anys, després de romandre ancorats al voltant dels 200.000 milions durant els anys de crisi. Si es confirma, aquesta seria una molt bona notícia, encara que no pal·liaria les bosses de pobresa existents a Catalunya, cosa que hauria de preocupar per igual als dos socis de Junts pel Sí, ERC i PDECAT.
Catalunya tindrà pressupost per al 2017. I si els independentistes no aconsegueixen aprovar-los, llavors mereixeran la reprovació dels que els han donat suport any rere any malgrat la seva incompetència i de les grans putades que els dirigents independentistes no ha pogut evitar que tots veiéssim que es feien. L'independentisme moderat, pragmàtic i liberal, ha de combatre amb ungles i dents als derrotistes de l'esquerra i els conservadors de la dreta, aliats circumstancials per enfonsar conjuntament al Govern que està compromès amb els electors fins que se celebri el referèndum.

Agustí Colomines
Professor d'història contemporània a la UB

Article publicat al diari Economia Digital el divendres 25 de novembre del 2016

(Traducció del castellà feta per la secretaria de l’UCS)

23 de novembre 2016

L’enquesta real

Les darreres enquestes donen un empat tècnic als partidaris del SI i als del NO en un proper referèndum per la independència. Per això el periodista Vicent Partal ha escrit avui un editorial titulat “I vosaltres us ho creieu, que no som prou?”, que arriba en un moment oportú, on cal contrarestar la propaganda transversal i insidiosa de PP, C’s, PSOE…, comuns i fins “troians” encoberts de la CUP. L’antídot és fer l’exercici de preguntar-nos què estem fent ara i aquí i fins on estem disposats a arribar per contrarestar aquesta propaganda. Aquests són els deures. La confiança més gran que hem de tenir en que la independència està guanyant terreny, l’hem de basar en el fet de que l’estat espanyol prohibeix el referèndum, li tenen por, pànic. Malgrat la poca credibilitat de les enquestes, el que si es pot fer és analitzar de manera qualitativa les seves xifres. L’empat tècnic s’origina amb la pregunta “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”. En canvi, la resposta a l’altra pregunta “Si demà es fes un referèndum per decidir la independència, vostè què faria?”, el SI guanya per 12 punts. La interpretació del fenomen pot ser variada, però les causes no deuen ser lluny dels efectes de la por o de la manca de seguretat legal. L’única por que hem de tenir és que els mateixos partits independentistes ens ho espatllin, fent tonteries amb l’aprovació dels pressupostos o amb tota mena d’idees exòtiques i divisives de cara a les propers reptes que es plantejaran al procés. L’enquesta real serà la del referèndum o referèndum. Podeu llegir tot seguit l’article d’en Partal.

I vosaltres us ho creieu, que no som prou?
           
Ho he explicat moltes vegades, però aquest cop estic sorprès per la velocitat amb què passa. Cada any l’assistència multitudinària a l’Onze de Setembre fa callar totes les boques durant un temps, però poc després comença la tasca de minar la realitat. Titulars de diaris, consignes per Twitter, opinions falsament entristides que comencen a dir-nos que no som prou i que anem cap avall, els independentistes. Repasseu la vostra hemeroteca sentimental: quantes vegades aquests darrers anys ells no han aconseguit que us penséssiu, ni que fos uns quants dies, que havíem perdut pistonada, que no érem prous per a guanyar el referèndum, per aconseguir la independència?

La sorpresa és que ara la campanya ha començat a una velocitat supersònica. Normalment s’esperaven que canviés l’any, però aquesta vegada ja ens trobem en ple combat propagandista i intel·lectual i encara no s’ha acabat el novembre. És evident que tenen més pressa que mai i més urgències que mai. Repasseu, si no, la quantitat d’articles que han aparegut aquestes darreres hores dient, tots, com si fos una consigna, que no som prou. Quedareu esglaiats.

Ara, d’això, en diuen ‘postveritat’. L’Oxford Dictionary ha designat ‘postveritat’ paraula nova de l’any i ha definit aquesta tècnica propagandística amb precisió: ‘Relatiu a o denotant circumstàncies en les quals fets objectius no són tan influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal.’ És això mateix: els fets objectius no compten. La cosa és simplement aconseguir que allò que aparenta ser veritat acabi essent més important que la veritat comprovable. Si la població afectada no és capaç de resistir l’embat de l’aparença, tant hi farà el seu esforç perquè guanyarà qui controla el missatge.

La veritat, en el nostre cas, és tan contundent que fa vergonya haver-la de repetir. 27-S. Eleccions catalanes. Amb el percentatge de participació més alt de la història, el 77,45%. En totes les eleccions que s’han fet mai en tot l’estat espanyol, la participació més alta que s’hi ha assolit fou del 80%. Podem pensar, doncs, que el dia del referèndum acudiran a votar un 3% o un 4% més de la població, un 5%, però ningú no es pot creure que hi acudirà el 90%. O encara no sabeu que hi ha gent que no ha votat mai ni votarà mai?

Així doncs, amb un percentatge de participació gairebé impossible de superar, els dos grups que es presenten com a independentistes aconsegueixen aquell dia prop de dos milions de vots. Queden exactament a 79.667 vots de la majoria absoluta. I en termes de percentatge n’obtenen el 48,05%.

Les eleccions del 27-S no són cap referèndum i, per tant, les dades que en resulten no poden ser tractades com si ho fossen. Però ningú no discutirà que si es mira detingudament aquell resultat dóna pistes ben clares sobre què podria passar en un enfrontament directe entre el sí i el no.

Hi va haver el 48,05% de vots inequívocament a favor del sí i el 39,31% inequívocament a favor del no. En el terreny de l’ambigüitat hi ha la resta. No és gens difícil d’entendre, però, que al vot a favor de la independència, anant molt malament, li faltarien dos punts per a guanyar en qualsevol circumstància, mentre que al del no li’n faltarien onze.

Amb les xifres a la mà, els qui no són prou són els partidaris del no. Per a guanyar de manera indiscutible el referèndum, anant molt malament, només caldria que un 15,41% dels votants de Catalunya Sí que es Pot i Unió votessin que sí en el referèndum. Amb això n’hi hauria prou, mantenint les xifres del 27-S. I parlem d’unes 50.000 persones, a tot estirar. Els partidaris del no, en canvi, haurien de convèncer-ne almenys 440.000 per a superar el bloc del sí. Ara això semblarà ‘Barri Sèsam’, però convèncer 50.000 persones és molt més senzill que no convèncer-ne 450.000. S’entén?

No sóc gens partidari d’enganyar-nos  i, per tant, això que diré ara només ho dic per a demostrar si n’és, d’absurda, la teoria del ‘no som prou’. Si agafem els vots del 27-S, comptant només els del sí i els del no i deixant de banda els qui no es van voler definir aleshores, el resultat és que el vot a favor de la independència representa el 55% i el del no es queda en el 45%. I amb aquests xifres a la mà encara volen que ens creguem que no som prou?

Comparem-ho. Com ens ho hauríem de creure això, que no som prou, si l’últim referèndum d’independència que s’ha fet a Europa, el de Montenegro del 2006, va ser guanyat exactament amb un 55,5% dels vots. Espanya bé reconeix Montenegro com a país independent  i Montenegro bé té cadira a l’ONU. Què significa, doncs, la paraula ‘prou’? Com es mesura? Perquè no tindria gens de sentit que el 55% fos prou perquè Espanya reconegués Montenegro però no fos prou per a Catalunya.

Ha passat un any llarg de les eleccions ja. I quan presentes les dades com jo ho he fet ara, sempre apareix qui diu que això era fa un any, però que ara estem pitjor. I que per això no som prou.

Bé, la veritat indiscutible és que no tenim manera de mesurar-ho amb certesa total. Potser no som tants, però si volem tenir una discussió seriosa l’altre hauria d’admetre que també hi ha la possibilitat que siguem més. Qualsevol altra posició seria una trampa.

Ens diuen que hi ha enquestes que anuncien un empat tècnic o una victòria del no. Però ens ho diuen en l’era en què les enquestes anunciaven de manera indiscutible que el Regne Unit es quedaria a la Unió Europea i que Hillary Clinton seria la nova presidenta dels Estats Units. No vull ferir amb aquest comentari. Avui dia la tasca d’enquestador deu ser la més difícil del món. Però si amb les enquestes passa això que passa, no sembla gaire seriós que l’únic argument sigui aquest.

La ‘postveritat’ torna a atacar. Agafant-se a una dada demoscòpica o a un comentari d’algú. Però us en recordeu, que al maig i al juny, i al juliol, tothom patia perquè no ompliríem els carrers l’Onze de Setembre? Els nervis fins i tot es van apoderar de l’ANC, de tant insistent que era la campanya, de tant segur que era que no ompliríem. I vam omplir o no? Pregunto. I vam cloure boques o no? Pregunto.

Ho remataré. No hi ha ni una sola raó per a creure que l’independentisme no pot guanyar, amb claredat, el referèndum del setembre. Encara falten molts mesos i poden passar moltes coses que alteren aquesta opinió, però avui dir que no som prou per a guanyar és simplement propaganda política. Propaganda, a més, que no es fonamenta en res, en cap dada contrastable ni sensata. I que només intenta afeblir els partidaris de la república.

Contra la ‘postveritat’, però, hi ha dues eines d’una eficàcia demolidora: la persistència de la veritat i la resistència psicològica dels qui són atacats. I aquesta segona, estimat lector, només depèn de tu i només la pots activar tu. O creus en allò que veus i vius cada dia o te’ls creus a ells. Lamentablement és tan senzill com això.

Vicent Partal
Periodista

Editorial del diari digital VilaWeb.cat publicat el dimecres 22 de novembre del 2016

16 de novembre 2016

Petites batalletes

Pilar Rahola va publicar un article que amb el títol “Perplexitat” posava en dubte l’estratègia amb que s’està portant el procés cap un Estat Propi. Esmentava un altre escrit d’en Francesc Marc Alvaro on comentant la gran manifestació del diumenge passat a Montjuïc, deia que l’independentisme d’ara mateix, a parer seu, té un problema de fons: necessita més temps i més múscul (més suport social) per obligar Madrid a negociar. Aquestes petites “batalletes” d’alguns polítics desobeint en petites dosis al poderós Estat espanyol, no ens portaran enlloc. No ens podem perdre en debats estèrils que, per no aportar res, no ho fan ni amb una veritable perspectiva simbòlica. Això d’obrir els ajuntaments en festiu com el 6-D o de demanar que els encarregats de dur algú davant el jutge no siguin els Mossos són, simplement, absurdes cortines de fum que distreuen l’atenció d’allò que realment és substancial: construir un país homologable a la resta de pobles europeus. Si voleu llegir l’article de la Pilar Rahola podeu fer-ho tot seguit.

Perplexitat

Comparteixo la preocupació de Francesc-Marc Álvaro en el seu article d'ahir, que es resumiria en la necessitat de l'independentisme de tenir "més temps i més múscul" per triomfar. I afegeixo algunes reflexions que no rebaixen la preocupació.

Anem bé? Certament l'independentisme ha demostrat una capacitat de resistència extraordinària, tant que ha dinamitat les previsions de l'Estat. La gent hi és i, malgrat el cansament, surt al carrer quan se li demana, fins al punt que, en una terra sense èpica, l'èpica del carrer ens ha reforçat a tots. A més a més, el trencament amb l'Estat és un sentiment transversal que uneix gent de professions, orígens i ideologies diverses, i pren unes dimensions tan importants que ja s'ha produït mentalment, encara que no ho hagi fet políticament. Mai havíem estat tant a prop de la independència, ni tingut les condicions favorables, ni tant fortes per aconseguir-la.

A partir d'aquí, la reflexió deriva cap a una autocrítica que neix de la perplexitat pel moment actual. Personalment veig tres grans mancances: una absència d'estratègia complexa per enfrontar-se als reptes de l'Estat, empresonats en la dialèctica letal de l'acció-reacció; un arraconament cap a la trinxera, el pitjor territori per fer política eficaç, i una deriva cap a l'heroisme de cap de setmana, més proper a l'estètica buida que a la intel·ligència política.

Ras i curt, cada dia més a prop de la pancarta, la provocació i la reacció, i menys de la política d'altura. Com si el moviment s'hagués contaminat de cupisme tant com s'ha allunyat de l'ordre revoltat que l'havia definit. És a dir, cada dia més lluny de l'eix central del país. Ara, per exemple, ens entretindrem amb el dia de la Constitució, i novament farem rodar al hàmster, que si treballem, que si els jutges, que si desobeïm, que si ens detenen, i tindrem noves medalletes de llautó per mostrar als néts . Però tota aquesta èpica de butxaca servirà per enfrontar-se a la poderosa maquinària d'un Estat que només podem vèncer amb la política més eficaç? Ho dubto sincerament

I ho dubto sobretot perquè no crec que darrere de totes aquestes accions heroiques −d'un heroisme adolescent tan tendre com ingenu− sorgeixin d'una estratègia brillant sinó d'una improvisació permanent que ens porta de batalleta en batalleta fins ves a saber on. No pot ser que anem provocant petits reptes a l'Estat –meres esgarrinxades− sense haver dissenyat l'estratègia ni anar a la una, AMI inclosa, ni saber perquè ho fem. És la resistència enamorada de resistir, feliç en la batalla de l'asfalt, però incapaç de planificar l'estratègia de despatx. Ens sobra estètica i ens falta estratègia.

Ens sobra improvisació i ens falta planificació. I pel camí, podem guanyar la glòria i perdre la història. Ai!

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 15 de novembre del 2016



12 de novembre 2016

L’endemà del dia “D”

Els 72 diputats independentistes del nostre Parlament estan a punt per fer la DUI. Això ens diuen i nosaltres ens ho hem de creure. Primer la DUI, i després ja ens mobilitzarem per a defensar la República amb els mitjans que calgui i discutirem de la República que volem, de l’educació, de la sanitat, de la justícia, de la qüestió social, etc. Es el debat que caldrà i es el que pot moure els indecisos. Per tal de donar-nos confiança en el dia després de la DUI, sabent que tot estarà preparat i estudiat, convé conèixer quins passos està fent el Govern de  Puigdemont en aquest sentit. El periodista Jofre Llombart en el següent article titulat “I tot això com es farà?”, ens ho explica amb detall i respon a les preguntes sobre l’endemà del dia D, afirmant que "el Govern actual (i també bona part de la CUP) vol que el ciutadà no noti de manera brusca que dilluns vivia a l’estat espanyol i dimarts a l’estat català".

I tot això com es farà?

Respostes a algunes preguntes sobre el dia D

Hi haurà un dia, si així ho vol la majoria del Parlament, en què Catalunya deixarà de ser una comunitat autònoma i passarà a ser un estat. El govern actual (i també bona part de la CUP) vol que el pas d’un estadi a l’altre estigui marcat per una divisa que obsessiona als responsables d’executar aquest trencament: que no hi hagi sensació de trencament. És a dir, que el pas d’una situació a l’altre estigui marcat per la normalitat. O dit d’una altra manera, que el ciutadà no noti de manera brusca que dilluns vivia a l’estat espanyol i dimarts a l’estat català.

La intenció és que el pas d’una administració a l’altra sigui per substitució paulatina. Un exemple: el codi penal. Un codi penal no es pot fer d’un dia per l’altre. Solució: el nou estat català agafa el text del codi penal espanyol i en farà una mena de “copiar i enganxar”, de manera que quedaran garantides dues coses a la vegada: la seguretat jurídica i la plena autonomia del nou estat català que tindrà la última paraula amb tot. I a mida que el nou Parlament vagi legislant ja farà el codi penal que estimi oportú. I així amb tot.

Des de principis d’any, els tretze consellers del govern tenen l’encàrrec de pensar en com s’actuarà en els seus àmbits competencials en tres fases: com seran les primeres hores d’independència, com serà el primer mes d’independència, com serà el primer any d’independència. Tota la feina la coordinen un equip dirigit per Carles Viver i Pi-Sunyer i amb Victor Cullell i Josep Maria Reniu com a mans dreta i esquerra. Treballen amb discreció i sota un epígraf que no topi amb cap denominació presumptament anticonstitucional com li va passar al conseller Romeva i la paraula Exteriors. Viver és el màxim responsable de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Cullell és secretari per al Desenvolupament de l’Autogovern i Reniu el cap de l’Oficina per a la Millora de les institucions d’Autogovern. Posar a la targeta que són els arquitectes de com serà la nova república catalana hauria cantat massa a ulls de la justícia espanyola.

El fet d’encarregar aquesta tasca a tots els consellers implica que s’ha pensat al detall qualsevol contingència pròpia de la creació, tranquil·la però irreversible, de la nova administració. Per posar un exemple: sap vostè, amic lector, on cal anar a buscar les peces de recanvi de la central nuclear de Vandellòs per si hi ha una avaria el dia D? Jo tampoc, però el govern sí i ja ha contactat amb el proveïdor per, donat el cas, garantir el subministrament. En el camp de l’energia, per cert, està també estudiat qualsevol possible sabotatge per evitar talls d’aigua, de llum o de gas.

El mateix es pot dir, per exemple, del complex entramat informàtic que garanteix des dels semàfors al cobrament efectiu dels sous dels funcionaris. Hi ha empreses multinacionals del ram establertes al territori que han comunicat la seva intenció no només de quedar-se sinó de col·laborar amb les noves autoritats. No en va, estarien renunciant a un mercat de set milions de persones amb una renda per càpita de prop de 28.000 euros, quan la d’Espanya és de 23.000 i la d’Itàlia de 27.000, és a dir, amb capacitat per generar clients que compren ordinadors.

Parlant d’altres països, el vessant internacional és un dels fronts més complexos que ha de gestionar aquest equip. Complexos no estrictament en el sentit de difícil sinó polièdric: la pluralitat de la comunitat internacional també comporta actituds ben diverses sobre com rebre Catalunya en el nou mapa mundial. En aquest sentit, la majoria de consultes dels països que, a desenes, van passant pel Palau de la Generalitat s’encaminen més a preguntar si hi haurà mesures econòmiques abruptes (com la nacionalització d’empreses) que no pas sobre la preocupació d’inestabilitat política i social. En qualsevol cas, ara mateix hi ha 3.300 tractats internacionals als quals Catalunya es podria inscriure des del minut 0, i això va des de la gestió de la salut a turistes que visiten territori català a la convalidació de títols universitaris a través del pacte de Bolonya.

A aquestes veus internacionals se’ls està explicant el que es deia al principi d’aquest article: que la seguretat jurídica és l’obsessió del govern sigui quina sigui la reacció de l’estat espanyol. És per això que es donarà validesa immediata als documents d’identitat espanyol i passaports per no deixar els ciutadans catalans en cap llimb legal. Com és de preveure aquestes actuacions afecten ports, aeroports, duanes i una altra preocupació de les autoritats catalanes, la ciber-seguretat. En aquest sentit l’experiència als dies previs del 9N del 2014 són satisfactoris: es van salvar atacs provinents de servidors estrangers que pretenien aturar el sistema informàtic de la Generalitat, inclosos els serveis d’emergència com ambulàncies o bombers.

I com es pagarà tot això? És la pregunta que, amb lògica, es fan moltes persones a les que la idea de la independència els pot arribar a seduir però l’inquieta si cobrarà la pensió, el sou si és funcionari, o les factures si és proveïdor de l’administració: doncs bé, estan sobre la taula diverses fonts de finançament per ‘passar’ els primers dies i setmanes. S’ha calculat des de l’escenari més amable al més dur. És a dir, des d’una independència pactada amb Espanya que inclouria una transició suau amb un trànsit monetari propi de dos països normals (com Txèquia i Eslovàquia) a una situació de bloqueig absolut en què Madrid tanca l’aixeta per complet. En aquest cas, el de màxima violència econòmica, estan plantejades diferents fonts externes i internes. Són fonts variades per no dependre’n d’una de sola i a més complementàries entre sí: des de crèdits internacionals en una acció concertada a la creació de bons patriòtics o la possibilitat d’avançament de pagament d’impostos. Aquesta mesura està pensada per les empreses i grans fortunes: s’oferiria la possibilitat de pagar de cop diversos exercicis (dos o tres anys) de manera que es generaria cash per poder afrontar l’arrencada del nou estat.

Els treballs de simulació (els que havien de fer els tretze consellers) estan molt avançats i de fet es podrien aplicar demà mateix en un 90% dels casos segons expliquen fonts de govern. La part més tècnica del procés de separació de l’estat espanyol està pràcticament enllestida perquè sigui d’execució immediata el dia que hi hagi l’ordre institucional de fer-ho. Un mandat que ha de venir de l’altre full de ruta, el que sí és públic, i que parla de referèndum i constitució del nou estat. Evidentment la preparació logística de com es munta un nou estat no és la que abocarà de per sí a la declaració d’independència, però en canvi sí que la pot fer fracassar en cas contrari. És a dir, es vol evitar la situació d’inoperància després del mandat polític.

Jofre Llombart
Periodista

Article publicat al digital elMon.cat el dissabte 11 de novembre del 2016

06 de novembre 2016

A què obeeix la desobediència

El trasllat (alguns en diuen “detenció”) de la batllessa de Berga, Montserrat Venturós, als jutjats fet pels mossos, és un salt endavant important en el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Cal tenir en compte que l’actuació dels Mossos d’Esquadra respon a l’ordre d’un jutge i s’ha de desvincular de la “judicialització” de la política. Aquest fet ha posat en evidència que el Govern i JxS tenen un problema d’estratègia molt seriós: aclarir quin paper poden fer els funcionaris fins a la desconnexió, especialment els mossos. D’altra banda els catalans hem d’identificar clarament qui és el nostre adversari i llavors ens hem de comportar en conseqüència i si no ho fem no arribarem gaire lluny. Com apunta molt bé en Manuel Castaño en l’article que podeu llegir més avall, amb una agressió d’aquest abast, o hi ha unitat entre Junts pel Sí i la CUP o el procés cap a la independència perilla. El desafiament a l’estat ha de ser col·lectiu o serà impossible de gestionar-lo cas per cas.

A què obeeix la desobediència

Si ho havíem entès bé, el govern de la Generalitat té un pla: aprovar en el Parlament les anomenades lleis de desconnexió —la d’hisenda, la de seguretat social, i la de transitorietat jurídica, que és la més important—, i després fer un salt —estalviem-nos els detalls: que si referèndum, que si eleccions dites constituents, que si proclamació pura—. I aquest pla té el suport de la CUP, explicitat en la «Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015», adoptada el 9 de novembre del mateix any, per 72 vots a favor i 63 en contra.

Deixem estar si és un bon pla, i no especulem sobre què pot passar quan arribi el gran moment; limitem-nos ara a constatar que es tracta d’anar d’un règim jurídic a un altre, i que, tal com està concebut, no hi ha d’haver cap buit legal. En el moment que s’aprovi i s’apliqui efectivament la nova legalitat, com diu Pere Cardús, «cap tribunal d’àmbit espanyol ja no tindrà autoritat a Catalunya i els nous responsables de fer complir la legalitat catalana seran els organismes que assenyali la llei de transitorietat [que] també assenyalarà quines lleis són vigents i quines ja no s’aplicaran al territori del Principat».

Si això s’esdevé, es podrà parlar d’una desobediència col·lectiva, pel que fa als qui s’adscriguin a la nova legalitat, però no de cap desobediència individual. Així doncs, vistos d’aquesta perspectiva, els actes simbòlics previs de posar o treure una bandera, d’estripar o arxivar una comunicació oficial, d’anar o no anar a declarar davant la justícia tenen un valor molt relatiu. Ara tenim que una actuació judicial ben previsible, la conducció al jutjat de la batllessa de Berga a fi i efecte de prendre-li declaració en qualitat d’investigada, que va tenir lloc el divendres 4, s’ha convertit en un gran espectacle mediàtic, a iniciativa i a benefici de la CUP. Previsible, i òbviament prevista: les pancartes, els eslògans i les consignes estaven a punt i coordinats en qüestió d’hores.

Passem per alt l’ús exagerats de termes com repressió —tan exagerat que és un insult a la gent que ara mateix pateix autèntica repressió policial en molt països, alguns dels quals sota règims molt admirats per la mateixa CUP— i l’obscena referència lírica a la gent que truquen de matinada, i constatem algunes evidències:

En primer lloc, han intentat emmerdar els Mossos, una constant de les seves iniciatives polítiques. Es tracta de presentar la policia catalana com un cos repressiu, contrari als interessos populars, que no ha de tenir lloc en el «nou país», on serem tan feliços que no hi haurà policies perquè tampoc no hi haurà delictes ni delinqüents.

En segon lloc, aspiren a presentar-se com els únics independentistes de veritat, i consegüentment els únics disposats a «desobeir», mentre els altres s’escuden en l’obediència deguda. El paper secundari dels representants de l’independentisme majoritari en les manifestacions de solidaritat amb la batllessa que havia perdut tot un matí era la imatge que es cercava.

En tercer lloc, tot això servirà a la CUP per pressionar encara més el govern de la Generalitat amb vista a l’eterna negociació dels pressupostos. A hores d’ara ja entén tothom que aquests pressupostos, si són del gust de la CUP, seran delirants i inaplicables, i que si no ho són, no els els aprovaran, malgrat totes les apellacions que es facin a l’excepcionalitat del moment, cosa que obligarà el president a convocar unes altres elecccions.

En aquestes eleccions, la CUP es presentarà fent molt d’èmfasi en la seva pretesa condició d’únics independentistes i únics desobedients, i potser amb la patum de Berga de cap de llista. I el que en resultarà, previsiblement, serà un Parlament encara més ingovernable i una nova majoria que sostindrà un govern de coalició, a l’estil de l’Ajuntament de Barcelona, molt dedicat a les «polítiques socials», amb què el procés es podrà donar per acabat.

Manuel Castaño Viella
Periodista

Article publicat al digital CatalunyaLliure.cat el diumenge 6 de novembre del 2016

05 de novembre 2016

Mentides

Un conegut bloguer dels Estats Units, expert en continguts virals, va dir fa temps: “El més important avui en dia no és que una notícia o un titular sigui real, sinó que la gent hi cliqui”. Si el segle XXI sembla haver perfeccionat l’art de la mentida, no és només perquè els altaveus són més potents que mai, també és perquè el sentiment d’indefensió davant la política i la desconfiança en les institucions l’alimenten. Goebbels ja ho va teoritzar fa anys dient que una afirmació −per ben falsa que sigui− repetida fins a l’esgotament comença a percebre’s com una veritat

Per això el discurs polític ha canviat i les regles i llenguatges són diferents. El que compta, per a aquesta política, són els sentiments, no els fets.  Apel·lar a les passions, la ràbia, la por o la desconfiança. Des que la informació és un producte de consum i, per tant, d’entreteniment i no d’informació, les notícies són mercaderies que esperen ser consumides. Per cridar l’atenció del client o del votant el que calgui. I així hem arribat a la mentida i a la invenció descarada. Mentides, com quan s’afirma sense cap rubor que el castellà està discriminat a Catalunya o be que els andalusos o els extremenys financen econòmicament els catalans.

Quan la mentida fa riure i la realitat plorar, ho podem trobar ens les següents declaracions, fetes per dirigents espanyols de partits polítics:

Albert Rivera: “Les multinacionals fugen de les zones políticament inestables. Catalunya comença a ser mal vista”.
Realitat El monstre americà “Amazon” escull El Prat del Llobregat per obrir el més gran centre de logística del sud d’Europa. La inversió estrangera ha crescut a Catalunya el 2015 gairebé el 58% mentre, a la comunitat de Madrid descendia l'1,2%.

José Manuel Soria: ”El crecimiento de la actividad empresarial en Catalunya está en serio peligro por la deriva independentista”.
Realitat A Catalunya s’han creat el 2.015, 18.667 noves empreses i creix un 19’3% respecte l’any anterior. Madrid, en canvi, pateix un descens del 3’2%. En el període que va de gener del 2011 a juny del 2016, Catalunya ha captat el 31% de capital d’inversió estragera, el 34% de llocs de treball i el 37% dels projectes.

Inés Arrimadas: “El procés posa en perill el paper impulsor i tecnològic que Catalunya ha tingut en el passat”
Realitat El grup japonès NTT Com. de solucions TIC, aposta per Barcelona per instal·lar-se i donar servei des de la capital catalana a tota Europa.

Soraya Saénz de Santamaría: “ Los turistas quieren tranquilidad. Los cansinos debates sobre identidad local solo ocasionan rechazo”.
Realitat Catalunya amb més 17 milions de turistes, es situa al capdavant del turisme estatal, seguit de Balears, Canàries, Andalusia i Madrid, per aquest ordre.

La realitat també la trobem en l’indecent Tribunal Constitucional espanyol que ha aprovat, encara que amb menys unanimitat de la prevista, la possibilitat d’inhabilitar “a dit” a ciutadans escollits pel poble, sense judici, jutge o jurat...

Entre tanta mentida i tant de llot, només hi ha una esperança, un bocí de vida: Ser nosaltres mateixos i no voler viure atemorits i callar amb el cap cot...
 
Unió Catalanista de Sabadell - Secretariat