Petites batalletes

Pilar Rahola va publicar un article que amb el títol “Perplexitat” posava en dubte l’estratègia amb que s’està portant el procés cap un Estat Propi. Esmentava un altre escrit d’en Francesc Marc Alvaro on comentant la gran manifestació del diumenge passat a Montjuïc, deia que l’independentisme d’ara mateix, a parer seu, té un problema de fons: necessita més temps i més múscul (més suport social) per obligar Madrid a negociar. Aquestes petites “batalletes” d’alguns polítics desobeint en petites dosis al poderós Estat espanyol, no ens portaran enlloc. No ens podem perdre en debats estèrils que, per no aportar res, no ho fan ni amb una veritable perspectiva simbòlica. Això d’obrir els ajuntaments en festiu com el 6-D o de demanar que els encarregats de dur algú davant el jutge no siguin els Mossos són, simplement, absurdes cortines de fum que distreuen l’atenció d’allò que realment és substancial: construir un país homologable a la resta de pobles europeus. Si voleu llegir l’article de la Pilar Rahola podeu fer-ho tot seguit.

Perplexitat

Comparteixo la preocupació de Francesc-Marc Álvaro en el seu article d'ahir, que es resumiria en la necessitat de l'independentisme de tenir "més temps i més múscul" per triomfar. I afegeixo algunes reflexions que no rebaixen la preocupació.

Anem bé? Certament l'independentisme ha demostrat una capacitat de resistència extraordinària, tant que ha dinamitat les previsions de l'Estat. La gent hi és i, malgrat el cansament, surt al carrer quan se li demana, fins al punt que, en una terra sense èpica, l'èpica del carrer ens ha reforçat a tots. A més a més, el trencament amb l'Estat és un sentiment transversal que uneix gent de professions, orígens i ideologies diverses, i pren unes dimensions tan importants que ja s'ha produït mentalment, encara que no ho hagi fet políticament. Mai havíem estat tant a prop de la independència, ni tingut les condicions favorables, ni tant fortes per aconseguir-la.

A partir d'aquí, la reflexió deriva cap a una autocrítica que neix de la perplexitat pel moment actual. Personalment veig tres grans mancances: una absència d'estratègia complexa per enfrontar-se als reptes de l'Estat, empresonats en la dialèctica letal de l'acció-reacció; un arraconament cap a la trinxera, el pitjor territori per fer política eficaç, i una deriva cap a l'heroisme de cap de setmana, més proper a l'estètica buida que a la intel·ligència política.

Ras i curt, cada dia més a prop de la pancarta, la provocació i la reacció, i menys de la política d'altura. Com si el moviment s'hagués contaminat de cupisme tant com s'ha allunyat de l'ordre revoltat que l'havia definit. És a dir, cada dia més lluny de l'eix central del país. Ara, per exemple, ens entretindrem amb el dia de la Constitució, i novament farem rodar al hàmster, que si treballem, que si els jutges, que si desobeïm, que si ens detenen, i tindrem noves medalletes de llautó per mostrar als néts . Però tota aquesta èpica de butxaca servirà per enfrontar-se a la poderosa maquinària d'un Estat que només podem vèncer amb la política més eficaç? Ho dubto sincerament

I ho dubto sobretot perquè no crec que darrere de totes aquestes accions heroiques −d'un heroisme adolescent tan tendre com ingenu− sorgeixin d'una estratègia brillant sinó d'una improvisació permanent que ens porta de batalleta en batalleta fins ves a saber on. No pot ser que anem provocant petits reptes a l'Estat –meres esgarrinxades− sense haver dissenyat l'estratègia ni anar a la una, AMI inclosa, ni saber perquè ho fem. És la resistència enamorada de resistir, feliç en la batalla de l'asfalt, però incapaç de planificar l'estratègia de despatx. Ens sobra estètica i ens falta estratègia.

Ens sobra improvisació i ens falta planificació. I pel camí, podem guanyar la glòria i perdre la història. Ai!

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 15 de novembre del 2016