Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de setembre 2017

El risc d’Espanya


Avui és dia de reflexió, per tant (teòricament) no es pot fer propaganda electoral. No en volem pas fer, en canvi sí, reflexionarem. Millor dit farem reflexionar a la gent de Catalunya i també a la resta de l’estat i ho farem parlant de com serà el risc d’Espanya sense Catalunya des del punt de vista econòmic. L’anomenada ‘prima de risc’ és la remuneració addicional que s'ha d'oferir a un inversor per tal d'induir-lo o premiar-lo perquè inverteixi en un projecte arriscat, en lloc de restar en una inversió segura. Les oscil·lacions de les primes de risc han protagonitzat les notícies econòmiques de les últimes setmanes per les seves repercussions en els parquets europeus. Els seus efectes són tan complexos com la seva definició. La prima de risc d'un país, Espanya per exemple, pot variar si augmenta el risc d'impagament del país per desconfiança en la seva economia, els inversors demanaran més interessos per comprar deute públic. La darrera setmana la prima de risc espanyola ha crescut gairebé un 30 % (de 96 a 123). Molts analistes ho atribueixen a l’increment de l’independentisme a Catalunya. La raó seria que no està clar que Madrid garanteixi el pagament de tot el deute públic en cas que Catalunya voti SÍ el diumenge vinent. Els mercats adoren acollir-se a l’argument de la incertesa per guanyar més diners i assegurar-se la docilitat del món d’acord amb els seus interessos. Pregunta per a Rajoy: ¿limitar-se a invocar la llei calmarà els mercats? Es clar que Madrid podria contestar: si els catalans s’oblidessin de votar, s’acabaria la inestabilitat. Suposo que els que s’han rebel·lat contra el sotmetiment de la democràcia als mercats protestarien. I per a nosaltres, què és més incert: votar o continuar amb l’ statu quo? Llegiu tot seguit un article on s’enumeren només unes quantes (poques però importants) de les possibles causes d’incertesa que afecten els mercats financers i a la prima de risc.

Així seria Espanya sense Catalunya

Molt s'ha parlat de com seria una Catalunya sense Espanya: que si seria una illa fora d'Europa, que si hi hauria fugida de capitals i inversió, que si la seva economia s'enfonsaria per les despeses que hauria d'afrontar per dotar-se d'estructures nacionals, que si hauria hiperinflació per haver de crear una moneda pròpia ... no obstant això, no s'ha tractat massa com seria una Espanya sense Catalunya.

A grans trets, perdria 7,5 milions d'habitants (i contribuents) i uns 212.000 milions d'euros de PIB, per no parlar de les importacions, de la connexió mediterrània amb França o dels recursos naturals i hídrics que desapareixerien -des de la desembocadura l'Ebre fins a bona part del Pirineu.

De fet, la meitat de la frontera amb França desapareixeria. Sense la Jonquera, la millor connexió terrestre amb la resta d'Europa passaria a ser la d'Hendaia, per Irún, ja que la resta de traçats del són carreteres secundàries o, directament, vies de muntanya. Andorra deixaria de ser accessible directament des d'Espanya. I és clar, també s'anirien centenars de quilòmetres de costa amb el seu enorme potencial turístic, tot el patrimoni cultural -des de la Sagrada Família fins Dalí- i fins infraestructures estratègiques.

Entre elles destaquen potser tres. La primera, l'aeroport del Prat, el segon del país gairebé empatat amb el de Barajas: el passat mes d'agost 4,9 milions de passatgers van passar per les seves pistes en gairebé 31.500 operacions. És, a més, el tercer en transport de mercaderies, amb un 40% del volum del de Barajas i una mica per darrere del de Saragossa. Al costat del Prat desapareixerien del control patri els aeroports de Girona (16º en passatgers, 19è en operacions i 26º a mercaderies), el de Reus (18º en passatgers, 21º en operacions, 45º en mercaderies) o el de Sabadell (44º en passatgers , 17è en operacions, 44º en mercaderies)

La segona gran infraestructura que desapareixeria seria la portuària. El port de Barcelona és el segon port en tràfic, amb 5,9 milions de tones al juliol, i també en passatgers, amb més de mig milió. També és important el de Tarragona, sisè en trànsit, encara que a penes rellevant en passatgers.

Importants zones industrials deixarien de ser espanyoles, com la factoria de Seat a Martorell o la de Nissan a la Zona Franca. Al costat de les dues factories, part del teixit industrial català té a veure amb els components, també del sector automòbil.

Potser un dels impactes més significatius, però, seria el de la pèrdua de centrals nuclears. Desapareixerien 2 ─una d'elles amb dos reactors, i una altra amb un d'actiu i un inactiu─, les d'Ascó i les de Vandellòs, totes elles a Tarragona. La potència elèctrica acumulada que generen s'eleva a 3.146,85 megawatts. Suposa gairebé un 40% del total de les centrals nuclears espanyoles.

Moltes altres infraestructures passarien a deixar d'estar sota control del Govern, des dels centenars de quilòmetres d'autopista i autovia fins a les caríssimes connexions d'Alta Velocitat ferroviària que uneixen les quatre capitals catalanes, a més d'arribar fins a Figueres i d'aquí a França.

Telefònica veuria afectades dues importants infraestructures, com són els cables submarins: dos surten de Catalunya, un 309 quilòmetres que uneix Gavà amb la localitat balear de Ses Covetes, i un altre de 760 quilòmetres que uneix Barcelona amb la localitat italiana de Savona.

Tot això és segur. El que seria una incògnita és veure com variaria la balança comercial en una situació de possible aïllament respecte a una Europa amb tractat de lliure comerç. Fa dos anys, Espanya era la principal destinatària de les exportacions catalanes. Què necessitaria comprar Espanya sense Catalunya i a qui podria vendre en el seu lloc és un misteri. Com, en realitat, gairebé tot el referent al futur immediat. Tocarà esperar, com a mínim, fins al 2 d'octubre.

Borja Ventura
Periodista

Article publicat al digital elEconomista.es el dijous 28 de setembre del 2017

Traducció de l’original castellà feta per la secretaria de l’UCS.

26 de setembre 2017

La derrota dels catalans

Les imatges de camions, autocars i furgons de policies nacionals sortint de diverses capitals espanyoles, envoltats de cants com “a por ellos, oe,  a por ellos, oe, oe, oe”, evidencien que l’estat espanyol ens vol veure humiliats, derrotats i vençuts si pot ser, com en el futbol, per un 15-0. Cal pensar que els espanyols, millor dit els manaires espanyols, només entenen una cosa, sempre han de deixar als adversaris “cautivos i desarmados” com el primer d’abril del 1939. Per evitar-ho, al segle XXI, només hi ha una fórmula ‘democràcia+urnes’. Cal recordar la frase d’en José Saramago:“La derrota tiene algo positivo, nunca es definitiva. En cambio la victória tiene algo negativo, jamás es definitiva.” Un pas endavant és una victòria perquè no hi tenim res a perdre. Llegiu tot seguit un article que perfila aquestes pinzellades i que ens ha de fer reflexionar de cara el proper 1 d’octubre.

Pensament màgic

Tots, en algun moment de la nostra vida, hem sucumbit a l’encant, a la facilitat i al confort del pensament màgic. Qui no ha esperat que un simple pensament, pel fet d’existir ment endins, pogués modificar la realitat, pogués fer-se real, concret, de pedra picada? L’antropòleg francès Lucien Lévy-Bruhl va emetre la hipòtesi, ara fa gairebé un segle, que aquesta forma de pensament era un residu comú en tots les humans d’una mentalitat primitiva, podríem dir-ne prehistòrica, mare, també, de la superstició. Una hipòtesi que no contradiu una definició més psicològica: escapar de l’angoixa del futur gràcies a la il·lusió de controlar-lo per endavant amb el pensament. Així doncs, si tots podem caure en l’error de situar-nos sota els auspicis sempre favorables d’un pensament capaç de forjar la realitat a semblança seva, és lògic pensar que, en el tumult provocat per Espanya per a impedir el referèndum, el pensament màgic ronda i sura entre tots.

Pot haver-hi pensament màgic en l’independentisme, quan desitgem que el crit «Votarem!», noble i valent, ens serveixi alhora d’escut i de llança per garantir-nos el vot (avís als tertulians ebris de reconquesta: «llança», aquí, és una metàfora, en cap cas una crida a l’ús d’armes blanques o d’estris punxeguts amb finalitats violentes). Hi ha pensament màgic a dojo –a llossades, que diuen els pagesos del Rosselló que no han oblidat el català– entre els federalistes i els equidistants que intenten creure que encara existeix un terme mitjà honorable entre la justícia i la injustícia, entre la democràcia i l’arbitrarietat, entre el referèndum i la repressió. I, és clar, hi ha pensament màgic entre l’unionisme i molt particularment entre els membres del govern espanyol i de tots els estaments encarregats d’impedir que els catalans votin l’1 d’octubre. Si bé ningú no és capaç de predir el que passarà diumenge vinent, és evident que res no s’haurà acabat aquell dia, i menys, molt menys, si Espanya aconsegueix que no tots els catalans votin. Però, justament, semblen pensar que sí. Les declaracions, els improperis, les mirades de menyspreu, les ordres i consignes dirigits tots contra el referèndum semblen no contemplar el que passarà després, l’endemà mateix.

És evident, perquè els surt, en gotes agres de suor per tots els porus de la pell, que l’espanyolisme vol anihilar Catalunya. O, per no quedar del tot malament davant la comunitat internacional, residualitzar-la. Somien que l’1 d’octubre del 2017 es converteixi en una versió suau i diplomàticament acceptable de l’1 d’abril del 1939. Deixo al lector la llibertat d’imaginar quines variacions podria tenir el comunicat oficial de diumenge, adaptat del famós «En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.» signat per Franco ‘vencedor’. És aquí, precisament, que rau el pensament màgic unionista. En el cas extrem que impedeixin el referèndum, què hauran guanyat? Un dia de descans? El seu subconscient suprematista els empeny a no voler imaginar res més que una victòria total. Un 1 d’octubre amb un referèndum fracassat equivaldria, per a ells, a una derrota definitiva de l’independentisme, l’equivalent d’un nou bombardeig  a Barcelona. Però, en realitat, tan sols haurien guanyat una mica de temps, al preu d’una imatge internacional malmesa com mai des del franquisme i de la pèrdua de confiança irremeiable d’una porció de la població catalana que, fins la setmana passada, podia haver acceptat d’entendre’s amb una Espanya democràtica però que ara ha girat l’esquena per sempre a aquesta Espanya autoritària i pre-dictatorial. Si el preu d’aconseguir impedir el referèndum és haver eixamplat fins a extrems inèdits la distància emocional i intel·lectual entre Catalunya i Espanya; si el preu és haver violat les pròpies lleis i, fent-ho, haver violat un país sencer que ho sap i ho sent; si és haver fet que mai tants catalans volguessin no ser més espanyols, hauran guanyat ben poc; res. Hauran perdut igualment.

Joan-Lluís Lluís
Escriptor

Article publicat al digital VilaWeb el diumenge 24 de setembre del 2017

14 de setembre 2017

El referèndum a Sabadell

Avui parlarem de la nostra ciutat, Sabadell,  on l’alcalde Maties Serracant de la Crida (CUP), com han fet altres 721 alcaldes catalans, ha signat un decret per cedir locals per celebrar el referèndum de l’1-0. Si observem la complexa distribució dels regidors que formen el govern municipal, veurem com es defineixen uns i altres enfront de l’instrucció del fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza,  de citar a declarar a tots els alcaldes que hagin signat aitals decrets. Sembla que els regidors més o menys vinculats als Comuns encara no tenen clar la seva posició. El periodista Antonio Santamaria ha fet, en l’article que publiquem tot seguit, una primera aproximació a la situació generada per la convocatòria del referèndum unilateral i les seves conseqüències polítiques per a la ciutat. Sabadell serà de una de les ciutats, juntament amb Badalona, on el referèndum unilateral d’autodeterminació presentarà una major conflictivitat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. A la nostra ciutat, per les circumstàncies extraordinàries derivades del cas Mercuri i a Badalona pel rebuig a García Albiol.

Sabadell davant l’1-O

L’alcalde Maties Serracant, membre de la Crida per Sabadell on està integrada la CUP, ha manifestat en diverses ocasions la seva determinació d’impulsar activament la celebració de la consulta i la seva decisió de desobeir els requeriments del Tribunal Constitucional (TC) i la Fiscalia. Així dijous passat va signar el decret d’alcaldia que dona “ple suport” al referèndum flanquejat, únicament pels regidors de les formacions independentistes i en absència dels seus socis d’Unitat pel Canvi (UpC) i Guanyem Sabadell.

El compromís de l’alcalde Serracant amb la celebració del referèndum podria comportar com a mínim la seva inhabilitació, sense descartar altres conseqüències de caràcter penal. Així ha quedat palès amb la instrucció del Fiscal General de l’Estat per citar com investigats (abans imputats) als alcaldes que hagin signat el decret de cessió de locals. En la compareixença de l’alcalde Serracant, flanquejat pels regidors de l’equip de govern, CiU i els dos edils no adscrits ha refermat la seva determinació de no anar a declarar davant l’administració de justícia. Això comportaria que la Fiscalia demani als Mossos d’Esquadra, com a policia judicial, la seva detenció per a ser portat a declarar. No es pot descartar que si es dona aquesta situació la CUP i altres organitzacions independendistes es concentrin davant l’Ajuntament per a evitar la detenció de l’alcalde, visualitzant un enfrontament de dimensions imprevisibles.

Les forces polítiques de la ciutat estan experimentant la mateixa correlació de forces del país. Per una banda, les formacions independentistes, Crida, ERC i PDeCat, l’antiga Convergència, que fins la compareixença d’aquesta tarda no s’havia pronunciat per recolzar a l’alcalde Serracant. D’altra banda, els partits constitucionalistes, PSC, C’s i PP. Enmig, l’espai dels Comuns que a la nostra ciutat està representat per UpC i en certa mesura per Guanyem.

La determinació de l’alcalde, amb el suport explícit d’ERC, va propiciar la reacció de les tres formacions constitucionalistes que s’apressaren a posar en marxa una sèrie de mesures jurídiques i polítiques per a exigir al govern municipal que acati la legalitat espanyola que, mitjançant el TC, ha suspès la llei del referèndum. Així, PSC va reclamar un informe del secretari, del qual segons Serracant encara no es té constància. C’s va presentar un recurs contra l’esmentat decret d’alcaldia un cop es va fer efectiva la suspensió de la llei del referèndum. El PP va anar més lluny i anuncià que portaria el tema a Fiscalia si no s’aturaven els tràmits de preparació de la consulta.
Foto portada: el portaveu d'UpC, Joan Berlanga, a l'esquerra, i la portaveu de Guanyem, Marisol Martínez, a la dreta. Autor: J.d.A.

Així doncs, amb dos blocs antagònics, tota la pressió política es concentra en els socis de govern d’UpC i Guanyem. És cert que alguns dels seus edils han comparegut per recolzar a l’alcalde davant “l’atac judicial”, tanmateix això no significa que hagin modificat la seva posició respecte al referèndum que consideren una mobilització a favor del dret a decidir. Després d’un cap de setmana de silenci, ambdues formacions es pronunciaren evidenciant les mateixes ambigüitats i contradiccions que travessen l’espai del Comuns. Joan Berlanga, cap de llista d’UpC, considera si bé són partidaris del referèndum, aquest no reuneix els suficients suports socials, de manera que no ho avaluen com a tal, sinó com a una mobilització pel dret a decidir. Tampoc va fer una crida a la participació en la consulta, ni sobre el sentit del seu vot, a l’espera del resultat de la consulta a les seves bases.

Unes manifestacions que palesen els difícils equilibris a l’interior de la formació que reflecteixen les mateixes divisions que s’apreciaren al Parlament de Catalunya entre el sector procedent d’ICV, liderat per Joan Coscubiela i Lluís Rabell, i el procedent de Podem, capitanejat per Albano Dante-Fachín. Així, malgrat que Berlanga va comparèixer flanquejat pels tres edils del seu grup, el regidor d’EUiA, Eduard Navarro, és un dels signant del manifest L’1-O no anirem en contra de la participació en el 1-O, mentre que el regidor de Podem, Ramon Vidal va publicar a iSabadell un article en sentit contrari (més info: ‘Opinió de Ramon Vidal (Podemos). ‘Les urnes, expressió de democràcia’).

Marisol Martínez de Guanyem es posicionà en un sentit molt similar, encara que va anar una mica més lluny a l’afirmar que acataran la legalitat espanyola. Tanmateix, no va aclarir si demanarien l’abstenció o el vot negatiu o afirmatiu en la consulta. A més, per curar-se en salut, observà que el suport de l’Ajuntament al referèndum s’ha realitzat mitjançant un decret d’alcaldia que resta fora dels acords de govern, en un intent no massa reeixit de desvincular-se d’una decisió que afecta, agradi o no, al conjunt de l’executiu local.

Abans de procedir a l’anàlisi polític de les conseqüències de la situació generada per la convocatòria del referèndum, hem de tenir en compte la correlació de forces local respecte a la independència. Per a això, l’indicador més adient són les eleccions “plebiscitàries” del 2015 on les forces partidàries de la secessió van obtenir a la ciutat el 41,67 per cent dels vots (Junts pel Sí el 33,73 i CUP 7,94 per cent). Ara bé, si al Centre (districte 1) van gaudir una clara majoria del 65,37 per cent (JxSí, 55, 03 i CUP 10,34), als barris del Nord (districte 3) només obtingueren el 17,89 per cent (JxSí, 12,77 i CUP 5,12). A Torre-romeu (districte 7), el seus suports foren del 14,22 per cent (JxSí, 10,18 i CUP 4,04).
Foto portada: Serracant, rodejat de regidors de l'equip de govern. Autor: David B.

Unes dades que mostren que, en el seu conjunt de la ciutat, l’independentisme no és majoritari i que els seus suports electorals es concentren a les zones habitades per les classes mitjanes i altes, reproduint la dualitat característica de la societat catalana. Tot això amb la circumstància que els sectors partidaris de la secessió estan summament organitzats i mobilitzats, mentre que l’àmbit no independentista està desorganitzat i desmobilitzat; potser per què confien en la força de les institucions de l’Estat espanyol que, al seu parer, finalment aconseguiran impedir la separació de Catalunya d’Espanya.

Hores d’ara ignorem si el referèndum es podrà celebrar, atès la bateria de mesures judicials i policials, endegades per les institucions de l’Estat. Tanmateix en el cas que es realitzés resulta previsible que aquest tindria una participació notable al Centre de la ciutat i una abstenció gairebé massiva als barris obrers, doncs l’opció majoritària entre els contraris a la secessió és no anar a votar al no reconèixer la legitimitat de la consulta.

En qualsevol cas, si finalment l’alcalde Serracant fos inhabilitat o empresonat, es reobriria la qüestió del relleu a l’alcaldia, encara que en termes encara més crispats que fa uns mesos. Això ens porta a considerar fins a quin punt l’enorme tensió generada pel referèndum pot afectar la cohesió del govern municipal. De moment, sembla que UpC i Guanyem volen esquivar el problema i continuar en l’executiu local malgrat les seves discrepàncies amb el bloc independentista. Encara que la pressió judicial i policial de l’Estat espanyol podria contribuir a cohesionar-ho.

De tota manera, són justament aquestes dues formacions les que poden sortir més perjudicades per l’extrema polarització de la societat sabadellenca i catalana. Malauradament, la duresa del conflicte està propiciant la pràctica desaparició dels espais entremitjos, ja que amplis sectors de la ciutadania reclamen un posicionament clar respecte al suport o al rebuig a la secessió. En conseqüència, les ambigüitats i contradiccions, particularment agudes en UpC, poden passar-li una severa factura electoral. Això afavoreix les expectatives del PSC que, alliberat del passat 'bustista', podria recollir una part important d’aquest electorat majoritàriament no independentista.

En qualsevol cas, fins a l’1-O i més enllà, ens esperen unes jornades d’extrema tensió i crispació. El xoc frontal entre els governs espanyol i català adoptarà a la nostra ciutat un caràcter especialment virulent, atesa la determinació de l’alcalde i dels grups municipals que li donen suport, per acció o per omissió, de desobeir els mandats del TC i la Fiscalia. Tot això incrementat pel fet que a Sabadell no existeix una majoria social independentista la qual cosa farà encara més exacerbades totes aquestes contradiccions.

Antonio Santamaria
Periodista

Article publicat al digital ISabadell.cat el dimecres 13 de setembre de 2017

05 de setembre 2017

L’esquerra ‘progre’

La portaveu al Congrés dels Diputats del PSOE, Margarita Robles, ha assegurat que en el cas que el Govern català avanci amb la celebració del referèndum de l'1-O i existís delicte "caldria retirar les urnes". El líder d'ICV, Joan Coscubiela, ha afirmat a Twitter: "A primer de Dret expliquen que les normes obliguen perquè tenen un Estat darrere i que els Estats les imposen perquè disposen de l'ús de la força". Inquietant insinuació de Coscubiela que obre la porta a aplicar l'article 155 a Catalunya. També l'expresident del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, ha manifestat el suport "ferm" del PSOE "en la defensa de la Constitució i la llei" enfront del "desafiament" que suposa l'independentisme català. El socialista ha assegurat que el govern de Rajoy tindrà "com sempre" el suport del PSOE en la "defensa ferma de la Constitució i la llei". Com molt be ha piulat el Lluís Llach; “A alguna gent d’esquerres els condiciona més el seu nacionalisme espanyol que la seva ideologia de progrés. Legítim peró poc d’esquerres”. Per tot això, a les portes del ‘xoc de trens’, ens ha semblat adient recuperar un article de l’escriptor navarrès Jose Mari Esparza, on analitza el ‘progressisme’ de les esquerres i on afirma que “aquesta esquerra erràtica, no té de vermella més que la samarreta de la seva estimada selecció de futbol”. Llegiu-lo tot seguit.

Catalunya, lentejas y progres españoles”

Sens dubte: 'Catalunya lliure i independent' és l'esperança de tot català, gallec, basc o espanyol que cobegi una societat més justa. Per això dubto tant del sentit democràtic dels qui s'oposen al seu dret a decidir i dubto més dels ‘progres’, esquerrans i rojos que qüestionen la seva separació. Sàpiguen que en aquest tema crucial, la seva actitud i la de Falange és en el fons la mateixa: millor junts que separats; Espanya, una, etc ... Les persones poden divorciar-se, els pobles no.

Abans de tirar pedres al veí, un apunt sobre el nostre solar patri: Euskal Herria no està donant la talla solidària que el moment exigeix. L'esquerra abertzale ho té clar en el discurs, però segueix amb el pas canviat i sense desenvolupar el potencial que podria. I l’actuació del PNB ratlla en vergonya nacional. Recórrer ara, com ho han fet amb ETA durant 30 anys, a fer de basc "bo" per recollir les prebendes de l'arbre que sacsegen els catalans, és una cosa roïna, que no oblidarà aquest poble germà. La metàfora porcina d'Ortuzar, fent balanç del pacte amb el PP com un plat de llenties, "amb tots els sagraments", retrata bé el que són. Almenys hauria de tenir la delicadesa de reconèixer que fins a l'últim tros de cansalada magre que ha portat de Madrid li deu a la lluita del poble català. Sense ETA abans, i sense el Procés ara, el PNB actual faria a Madrid l'únic que sap fer: ‘mendruguear’.

Però tornem als ‘progres’ espanyols. Saben de sobres que Espanya és un projecte─gàbia, imperialista des de la seva gènesi, reaccionari i militarista, forjat amb la creu i l'espasa, del qual durant cinc segles s'han anat escapant pobles, tots de molt males maneres. Sempre hi hagué ‘progres’ espanyols que, en nom de la ’indissoluble’ unitat constitucional, van acabar aplaudint l'Exèrcit, el Borbó de torn o la Guàrdia Civil, per evitar l'adéu de Cuba, Filipines, Guam i Puerto Rico en 1898; les Palaos, Mariannes i Carolines el 1899; el Rif el 1956; Guinea Equatorial el 1968; Ifni el 1969, o Sàhara el 1975, per citar només els últims ‘espanyols’ (amb el mateix carnet d'identitat i la mateixa catequesi que nosaltres) que van deixar de ser-ho.

Com sempre, la dreta espanyola s'esforça a posar barrots perquè no s'escapin més, mentre aquesta esquerra espanyolista promet fer la gàbia més confortable: la pinta de colors ─vermell groc i morat─ promet més autonomia als ocells, ofereix 'gabietes' federals i apel·la a la unitat de classe per fer junts, dins de la gàbia, el paradís socialista. Però els traeix l'ADN i al final aplaudiran l'aplicació de la llei. Ergo, la intervenció militar. Al temps.

Encegats de ‘españofilia’, els ‘progres’ no veuen la magnitud del Procés. Que per primera vegada en la història un poble accedeixi a la seva independència per vies democràtiques hauria de ser suficient per aplaudir i donar-li suport. Res a veure amb la idea d'Espanya, assentada en la conquesta militar primer i en la doma posterior de les seves nacions després. Els serveix de consol que passa el mateix a tot Europa. Les guerres, comares dels Estats, no són sinó gegantins repartiments de territoris. Catalunya, a la fi, intenta un altre camí. Alabada sigui.

Els ‘progres’ espanyols, tan republicans ells, s'oposen al fet que set milions de ciutadans es constitueixin en una República. Un nou estat que, a més de treure la lepra borbònica, anuncia una societat més laica; avançada en el terreny social; sense exèrcits; integradora de cultures; amb una esquerra vigorosa, en vigílies de governar; amb formidable suport popular ... Com oposar-s'hi? "Ara no toca ─responen els progres─. Ara cal parlar de l'atur, de la seguretat, del que interessa a la gent. Cal no causar divisió en la societat ". El mateix que diu Rajoy.

A més a més, ningú dubti que la independència de Catalunya seria la clau de canvis profunds a Espanya. "Quan abans siguin vostès lliures, abans ho serem nosaltres", resumia un preclar dirigent del socialisme andalús. En quatre dècades de democràcia, els ‘progres' espanyols no han reduït ni en un metre dels latifundis que humilien autonomies senceres, condemnades a viure de subsidis, a ser vivers de guàrdies civils i rebost de vots amanits, amb els quals garantir ‘democràticament’ la unitat de l'Estat. La veritable esquerra espanyola, que hi és, sap molt bé que el pròxim dia u d'octubre, des de Catalunya es pot albirar la Tercera República espanyola.

Calvo Sotelo, prohom del feixisme, va retratar aquestes esquerres, quan va llançar el de "antes roja que rota". No li importava tant una Espanya roja, perquè això era reversible, com es demostraria al cap de poc temps. L'important era la unitat nacional: "Vosaltres voleu una Espanya republicana, jo vull una Espanya monàrquica; vosaltres voleu una Espanya atea, jo la vull cristiana (...) però vosaltres voleu a Espanya i nosaltres també ". I aquesta és la clau per entendre aquesta esquerra erràtica, que no té de vermella més que la samarreta de la seva estimada selecció de futbol.

El dia 1 d'octubre Catalunya ens estarà donant a tots la possibilitat d'obrir la gàbia espanyola i volar junts a un nou cicle històric. Tots hauríem d'estar feliços de viure aquesta ocasió. Però em temo que molts es quedaran dins, uns menjant llenties amb cansalada i altres cantant la Internacional.

Jose Mari Esparza Zabalegi
Escriptor i editor

Article publicat al ‘Diario de Noticias de Navarra’ el divendres 1 de setembre del 2017

(Traduït de l’original castellà per la secretaria de l’UCS)

03 de setembre 2017

Les mentides d’El Periódico

Darrerament, els diaris unionistes de Barcelona, La Vanguardia i El Periódico, van carregats de mentides. Quan no les escriuen els articulistes catalans més consentits per cada mitjà, ho fan directament els seus directors. Aquesta setmana hem vist com el diari El Periódico abocava femer publicant a primera plana un suposat informe de la CIA que posava en dubte la professionalitat del mossos. L'informe, considerat fals tant pel conseller de l'Interior, Joaquim Forn, com pel major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, assegurava que la CIA havia alertat als Mossos d'un possible atemptat contra les Rambles. A la premsa unionista li ha faltat temps per donar suport a l'informe fals publicat aquest dijous pel diari El Periódico. La deriva imposada pel director d’El Periódico és digna d’estudi, ha omplert el diari d’opinadors unionistes i els pocs articulistes favorables a la democràcia del dret a decidir parlen del sexe dels àngels. El diari gairebé té prohibit parlar bé del procés independentista. Per això convé que els catalans puguem conèixer qui és i d’on ha sortit aquest personatge sinistre anomenat Enric Hernández. L’exdiputat d’ERC al Congrés ha escrit uns apunts sobre aquest periodista al que titlla de “claveguera” i que val la pena llegir. El nostre país es terra de bolets, de bons bolets,  però no sabem com poden sortir dia rere dia, bolets enverinats amb la única missió d’inocular-nos aquest verí. Cal estar vacunats per fer front amb eficàcia a tots aquests venuts i subproductes que genera la nostra estimada Catalunya. Fem cas a les paraules del President Puigdemont: “Hi ha en marxa una ‘operació provocació’. No hi caiguem. Ens volen crispats i enfadats (com ells) perquè ens veuen serens i esperançats!”

Enric Hernández és la claveguera

El vaig conèixer a Madrid durant la legislatura del 2004. Jo acabava d'arribar, era un dels 8 diputats d'ERC. Aquella va ser la legislatura dels post atemptats de l'11-M   i de la tramitació de l'Estatut.  L'Enric era un més dels corresponsals dels diferents mitjans de comunicació desplegats a la capital de l'Estat espanyol. Tot i així, em va cridar l'atenció: recordo el seu estil fosc, de buscar informació fent-se el simpàtic entre els diputats republicans i de CiU.

La seva simpatia no era gratuïta, era el confident d'un dels homes amb més poder d'aquella època, Alfredo Pérez Rubalcaba, portaveu del grup socialista i ministre de l'Interior, un peix gros ben relacionat amb les mateixes clavegueres, vinculat sempre amb el Grupo PRISA, de fet, actualment forma part del seu consell editorial.

Hernández va intentar, d'acord amb Rubalcaba, treballar per a trencar qualsevol unitat d'acció entre ERC i CiU i ho va fer, i tant! Una de les estratègies fou fer fracassar, via retallades, l'Estatut. Com ja us podeu imaginar, aquella feina va acabar tenint premi: qui millor que ell per conduir un mitjà nascut a Catalunya que havia de dedicar totes les seves forces a entorpir el procés independentista.

No en tingueu cap dubte: Enric Hernández és la claveguera. És l'home perfecte per fer tota mena de feines brutes, falsejar les notícies i sense escrúpols per liquidar el procés. I se'l veu tranquil perquè compta amb el ple suport dels poders més obscurs de l'Estat i la plena complicitat de Rubalcaba, el seu mentor.

Si l'editora de El Periódico fos una empresa normal, ja estaria tancada. Té un deute de més de 100 milions d'euros, però l'Estat aconsegueix que segueixi activa per lluitar contra el procés i a la vegada evitar que la capçalera sigui comprada pel grup Mediapro de Jaume Roures, editor del digital Público que ha destacat per la seva lluita per posar al descobert la guerra bruta de l'Estat espanyol contra el procés.

Insisteixo: Enric Hernández és la claveguera. El periodista sense fàstics ni manies ha portat El Periódico a una línia de duresa extrema contra el sobiranisme, un deriva que l'ha situat com un mitjà afí a la caverna mediàtica espanyola i que ha culminat amb la falsa exclusiva de la CIA, tot enfocat a evitar el referèndum de l'1 d'octubre.

Un apunt final, recordar que el Grup Planeta, el de la família Lara, aquella empresa que va dir que marxaria de Catalunya si aquesta aconsegueix la independència, treballa per no haver de fer les maletes i evitar l'èxit del procés. Per fer-ho, ha posat tots els seus mitjans (Antena 3 i La Sexta) al servei d'aquesta fita. També la de salvaguardar i potenciar la capçalera que dirigeix l'Hernández, ja que per això li va comprar un suculent paquet d'accions. No és d'estranyar, per tant, que ahir tots els periodistes 'progres' de La Sexta sortissin en la seva defensa.

Enric Hernández ets la claveguera. Una mala persona, sense escrúpols que ha pervertit un projecte periodístic començat fa uns quants anys a Barcelona. Recordeu que El Periódico organitzava el premi català de l'any? Si us pregunteu perquè fa uns anys no va guanyar Carme Forcadell, presidenta de l'ANC (tenia un avantatge en les votacions de milers de vots), li podeu preguntar al manipulador de l'Enric. La claveguera.

Joan Puig i Cordon
Ex diputat d’ERC al Congrés

Article publicat en el Blog de l’autor el divendres 1 de setembre del 2017