Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




25 de novembre 2017

La República catalana

Definició de la Viquipèdia: “La proclamació de la República Catalana del 27 d'octubre de 2017 fa referència a la resolució i transitorietat de la declaració unilateral d'independència de Catalunya del Regne d'Espanya. Amb la finalitat d'establir un Estat sobirà autònom, va ser portada a terme pel Parlament de Catalunya a efecte del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre.” Com tots sabem, uns minuts després que el Parlament català proclamés la República, el Senat espanyol van aprovar l'article 155 de la Constitució espanyola de 1978. Tres hores després es publicaren al BOE les mesures que permetien al govern espanyol imposar un govern directe a Catalunya. Tot seguit Rajoy va anunciar la celebració d’eleccions autonòmiques pel dia 21 de desembre. Aquesta és la situació i els catalans, com el seu Govern (a la presó i a l’exili), l’hem suportada. Això no vol dir que l’acceptem i la prova és que tothom (al menys els sobiranistes) considerem que aquestes eleccions son un nou plebiscit, i que si el 21-D els escons independentistes superen els defensors del 155, Catalunya tindrà novament la força per defensar la República. Tot i que, ara per ara, hi ha una sèrie d’objectius definits (guanyar les eleccions, aturar el 155, portar els presos a casa) aquests són objectius a curt termini. La pregunta clau és que fem l’endemà del 21-D. Per tot plegat és interessant llegir opinions del mon intel·lectual, com la que escriu des dels Estats Units el doctor en Literatura Comparada per la Universitat de Califòrnia en Joan Ramon Resina, aplicant la paràbola de Hegel, que estudia les figures de l’Amo i l’Esclau i on es diu que ambdós estan dialècticament lligats i que cadascun vol dues coses perfectament contradictòries: d’una banda vol destruir a l’altre i d’altra banda vol ser reconegut per l’altre i necessita a l’altre per ser allò que és. Llegiu aquest interessant article tot seguit.

L’amo i l’esclau

Enguany, la vigília de Thanksgiving (dia d’acció de gràcies), la festa que celebrem els americans amb l’única excepció dels descendents dels pobles autòctons, s’ha fet una enquesta sobre la divisió política a les famílies. Gairebé la meitat dels enquestats van respondre que evitarien de parlar de política durant el tradicional sopar familiar. Sí, la societat americana està polaritzada, com ho està tota societat on la política és un factor social; o sigui, com tota societat democràtica. A les dictadures –Franco recomanava de no immiscir-se en política–, l’opinió és segrestada. Que l’unionisme acusi l’independentisme de dividir les famílies és un signe diàfan de la mena de societat a què aspiren la majoria dels espanyols. On no es pot opinar, no hi ha divisió de parers. Per això, aquests dies el desmemoriat senador Montilla ha justificat la intervenció de la Generalitat acusant l’independentisme de trencar la societat catalana i ha oblidat que ell mateix, abans de presidir la màxima institució de govern del país per obra i miracle d’una estafa (legal, sí, legítima, no) a l’electorat, ja havia atacat el catalanisme perquè no representava la Catalunya real. Així és com un ex-president indigne aplaudeix l’assalt a la institució a la qual havia jurat fidelitat i nega la realitat d’una majoria que mai no li ha confiat, ni a ell ni al seu partit, el mandat imprescindible per a governar-la.

Tot canvia en un instant
Tanmateix, la realitat és que, ara per ara, l’estat ha guanyat el torcebraç a l’independentisme i, incapaç d’administrar la victòria, l’unionisme troba oportú d’humiliar la part possiblement més gran i indubtablement més organitzada i més viva del país. La part que ha estat capaç de franquejar la presó discursiva del franquisme constitucional i sostreure’s a l’inconscient servil que tenallava un país secularment perdedor. Mentre dos milions llargs de catalans provocaven la primera gran crisi de legitimitat d’un estat podrit en les seves estructures, els qui ara demanen foc i sofre contra els il·lusos i els enganyats s’arreceraven sota l’ala del poder com el corc al cor de la fusta picada. Amb un cinisme a prova de mirall, calculaven el profit de la seva complicitat amb l’opressió i amb l’odi que brolla de l’entranya espanyola com el doll d’una font després d’una tempesta. En aquestes reaccions podem veure, com en un film d’època, allò que succeí al final de la guerra civil, i que en realitat succeeix després de cada guerra. El càlcul d’interessos segons la victòria o la derrota; la recol·locació dels actors; les noves complicitats i aliances. Quan s’esvaeix l’ambigüitat de la pugna, la claredat dels gestos i les paraules resulta brutal, gairebé pornogràfica; és la claredat d’un espectacle èticament no apte per a menors.

Com s’amanseix un elefant
Catalunya està dividida, efectivament, perquè sempre ho havia estat. Ni podria ser d’una altra manera en un país ocupat una vegada i una altra per exèrcits forans. Als països expropiats, aquells que podríem anomenar països ostatges, la pau social és sinònim de por. Una por que serà més eficaç com més amagada estigui. Sabeu com es doma un elefant? És sotmès a una tortura cruel durant hores, fins a rompre-li la voluntat. Un cop l’animal s’hagi resignat, serà sempre més una bèstia obedient que es deixarà conduir per criatures. I no caldrà repetir l’experiència, perquè la memòria de la bèstia serà el millor guaita, com si sempre tingués el torturador al costat.

No tenim por
El dia 27 d’octubre l’estat va doblegar la voluntat dels polítics i va escapçar el procés. Dos mesos abans, centenars de milers de catalans s’havien manifestat contra el terrorisme cridant ‘No tenim por’, un crit ambivalent que sens dubte tenia un sentit en el context internacional i un altre davant els representants de l’estat. Qui volgués fer-ho, podia detectar-hi un eco de l’històric ‘No passaran’. Dos mesos després, amenaçant de desfermar la violència, l’estat en tingué prou per a aturar l’onada històrica que venia de cinc anys enrere. Ni tan sols li calgué desplegar-la. Els fets de l’1 d’octubre sols s’expliquen com un advertiment. Si es consideren com a mesura per a impedir el referèndum, eren innecessaris i fins i tot contraproduents. Per desvirtuar el referèndum l’estat en tenia prou amb els atacs cibernètics; la resta podia confiar-ho a la propaganda sobre la participació i a l’executòria d’il·legalitat. I en darrera instància, ja comptava amb el suport de la Unió Europea. Per què crear-se problemes amb una brutalitat policíaca perfectament calculada? L’única resposta raonable és que l’estat havia sospesat el cost en imatge contra la conveniència de tallar de soca-rel l’amenaça independentista. I, en vista dels fets posteriors, és indiscutible que la brutalitat de la policia resultà altament eficaç.

De com el poble fou protegit del seu propi coratge
Contra pronòstic, l’independentisme obtingué l’1 d’octubre una victòria sense precedents: va posar urnes i paperetes, obrí els col·legis electorals, va votar i va defensar pacíficament les urnes amb un coratge exemplar. Fent bo el lema de la manifestació del 26 d’agost, el poble català va arribar a posar l’estat contra les cordes. Però, inesperadament, davant l’estupor general, Puigdemont mogué peça, ‘suspenent els efectes’ de la declaració a què obligaven les urnes. Si en un primer moment la incredulitat i la manca d’informació van fer possible d’interpretar aquella indecisa decisió, aquell posar i treure amb un mateix gest, com una maniobra controlada, ara ja sabem que respongué a un atac de pànic abonat per diverses persones al nucli del partit. No entraré a discutir si el govern havia previst o no la possibilitat d’una reacció violenta de l’estat. Es fa difícil d’admetre una ingenuïtat tan colossal en persones que havien de conèixer el tarannà de l’adversari. Però l’alternativa a aquest relat és massa cruel per a insistir a burxar en la ferida. Sigui com sigui, la decisió era presa quan el dia 27, atrapat entre l’amenaça de l’estat i el descrèdit davant el poble que sí que havia resistit l’embat de la violència, el nucli del govern acordà de fer una declaració ‘simbòlica’ definitivament sense efectes. Un gest exclusivament retòric, perquè ni tan sols s’abaixà la bandera espanyola del parlament ni es publicà la declaració de la república al butlletí oficial del parlament, com si mai no hagués tingut lloc el naixement civil d’una república avortada al moment de néixer. Qui havia de ser el padrí de la nova república, el mateix president del govern, renuncià a pronunciar el discurs històricament prescrit per a aquestes ocasions. Tant ell com els consellers ja pensaven en la seva defensa davant els judicis imminents. L’acatament del 155 era un fet i els segadors no eren un toc d’alerta sinó de replegament.

Una partida de pòquer
Qui dubta que l’estat va jugar fort? En la guerra de nervis d’aquells dies, la por decidí la partida. Amb la violència de l’1 d’octubre, l’estat va pagar un alt preu en imatge, però va estalviar-se’n un de molt més alt, el que li hauria costat la repressió necessària per a esclafar una república en rodatge. Irònicament, el govern català també podia jugar la carta del dia 1, desafiant amb prou credibilitat l’estat a desplegar un cop més la violència davant les càmeres de tot el món. El cost addicional d’un bany de sang, el govern espanyol probablement no el podia assumir. En tot cas, hauria estat insuportable per a la Unió Europea, com ho demostra la trucada de Donald Tusk del 10 d’octubre per demanar a Puigdemont que no fer res irreversible. Res, s’entén, que comprometés la Unió a fer allò que no volia fer: arbitrar en el conflicte i proposar o imposar solucions negociades. La UE té estàndards democràtics molt més estrictes, però també una legitimitat més estantissa que l’estat espanyol. Si la violència de l’1 d’octubre ja li va costar de pair, la incidència de morts li hauria causat un tall de digestió i un defalt dels òrgans legitimadors vitals.

On no hi ha sang, botifarres no s’hi han fet
La independència indolora rarament ha estat possible. Quan alguna vegada m’he referit al conflicte Catalunya-estat ajudant-me de la paràbola de Hegel sobre l’amo i l’esclau, he curat de dir que la lluita entre ells és a mort. Aquesta és l’essència del conflicte. L’amo depèn de l’esclau tant com l’esclau de l’amo, i el desenllaç de la lluita sols pot ser o bé la destrucció de l’esclau en tant que persona o la de l’amo en tant que amo. Això és el que ens diuen tots els qui no conceben Espanya sense Catalunya. Aquest no concebre implica negar l’entitat catalana, reduint-la a una part subordinada, i en la pràctica a una possessió d’Espanya. Igual que l’amo de la paràbola, aquestes persones no escatimaran gens de violència per forçar l’esclau a renunciar a la seva condició d’home lliure, i ho rubricaran amb una llei que sacralitzi la propietat. Exigir la llibertat serà aleshores un acte il·legal i per tant punible. Però, així com en la dialèctica de Hegel l’esclau acaba desenvolupant l’instrumental de la raó, en totes les lluites de les nacions oprimides aquestes han hagut de suportar la violència abans d’invertir la correlació de forces. I Espanya no és cap altra cosa sinó una correlació de forces. Per això, els qui neguen la possibilitat que Catalunya esdevingui mai independent no fan filosofia de la història sinó que profereixen una amenaça.

On som ara
Les eleccions del 21 de desembre no tornaran el legítim govern de Catalunya al parlament, entre altres raons perquè aquell govern ha acceptat de iure o de facto l’article 155, els efectes del qual van per llarg i seran molt profunds. Un nou ‘partit del president’, fins i tot si guanya les eleccions, no restituirà el govern anterior ni reconstituirà el parlament dissolt. Però si, acceptant una hipòtesi inversemblant, les eleccions retornessin el mateix parlament (o una correlació de forces equivalent) d’un minut abans de la declaració del 27 d’octubre, aleshores què canviaria? El govern desafiaria aquesta volta l’amenaça de l’estat? Amb quina credibilitat? La prova ja ha estat feta. La solució nuclear del 155 ja s’ha aplicat i l’estat en tindria prou de reiterar-la. A més, l’estat ara sap que l’independentisme no està preparat per a suportar la violència i que, amb la seva memòria d’elefant, serà fàcil d’induir-lo a acatar tot allò que calgui i a derivar la frustració cap a la lluita interna per les engrunes de poder autonòmic. Aquest és el sentit de les eleccions del dia 21, que no representen cap gran preocupació per l’estat. La imatge que delata millor la nova situació és l’encaixada i el vil somriure de l’ex-conseller Vila a Mariano Rajoy.

La declaració calia fer-la
Malgrat tot, la declaració del 27 d’octubre queda com un monument a la voluntat del poble, un inqüestionable lloc de la memòria en un país que els sol tenir esborrats o impugnats. Perquè va ser el coratge de la gent i no pas la feina del govern –lleis de desconnexió, estructures d’estat, contactes diplomàtics, control dels Mossos han resultat inútils– allò que va imposar la declaració del dia 27. I aquesta fita, de la importància de la qual en dóna fe l’esclat d’odi a tot Espanya, ningú no ens la pot arrabassar. I com que té el valor inalienable d’una fita històrica, també serà un referent per al futur. El 21 de desembre l’independentisme ha de recuperar les institucions per poder arrencar a l’estat les competències robades. Però, tant si guanya com si perd, ha de combatre la repressió com ho féu durant el franquisme, denunciant-la incansablement dintre de l’estat i fora. La deslegitimació de l’estat és l’única arma a l’abast d’una nació pacífica. La deslegitimació i la no-cooperació o, si es vol, la rebel·lió passiva. Educar Espanya ha estat el miratge amb què s’ha sostingut el pacte autonòmic durant tres llargues dècades. Renovar aquest miratge –l’objectiu dels comuns– és la veritable operació d’estat, l’anestèsia de l’amputació definitiva. La via independentista consisteix, al contrari, a aplicar la recepta de ‘L’estaca’, empenyent l’estat cap al costat per on ha de caure, és a dir, estimulant la seva eufòria repressiva. Aquest camí no té gaire recorregut a Europa, però Espanya el seguirà per poc que sigui convidada a fer-ho. En la lluita amb l’amo és crucial que l’esclau apliqui l’astúcia dels febles.

Joan Ramon Resina
Cap del Programa d'Estudis Ibèrics (Universitat de Stanford)

Article publicat al digital  VilaWeb.cat  el divendres 24 de novembre del 2017

15 de novembre 2017

L’engany de l’independentisme



Aquests darrers dies, persones vinculades a ERC, al PDECat i també a la CUP van dient pels mitjans que els independentistes no estàvem preparats. Anna Simó ha assegurat que en la pròxima legislatura la via unilateral és impossible. Tot això està essent aprofitat pels pregoners unionistes per dir que l’independentisme no tenia majoria, que no tenia pla, que no tenia res preparat... en una paraula, que ens va enganyar. Potser que ens ho fem mirar, doncs dir alegrement que no som majoria, quan els resultats del 27S varen ser d’un 55% a favor de la independència i un 45% en contra (si es descompten els vots que van anar a CSQP) és una fal·làcia. Pla n’hi havia, doncs sinó que ens expliquin que van fer durant mesos i mesos els experts del Consell per a la Transició Nacional. El “no estàvem preparats” no vol dir que no s’havia previst res, sinó que no s’havia previst com superar la part final quan l’Estat respon amb extrema violència i la Unió Europea mira cap una altra banda. Ara toca estar més preparats que mai i això vol dir només una cosa: omplir les urnes el 21D amb vots a favor de la recuperació de les nostres institucions i del nostre autogovern. Els que diuen que l’independentisme ha enganyat els catalans en el fons cerquen la manera que no anem a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer. Llegiu l’editorial d’en Vicenç Partal que respon a cinc preguntes que ens podem fer tots i cadascun de nosaltres.

Qui enganya qui? Cinc preguntes amb resposta

Aquestes darreres hores assistim a una enorme campanya de desprestigi de l’independentisme, l’anomenada #MediaStorm, basada a afirmar que el govern va enganyar la ciutadania quan li va dir que la independència era possible. Agafant-se a frases descontextualitzades de polítics sobiranistes, i manipulant-les, s’intenta crear la impressió que en realitat el procés independentista ha estat una farsa i que no hi havia res preparat. Això no és cert i només pretén alterar l’estat d’ànim dels votants.

El fet és que estan preocupats pel que van veure dissabte a Barcelona i temen que, malgrat l’enorme repressió abocada contra Catalunya des del setembre, l’independentisme guanye les eleccions encara per més marge que el 27-S. En aquestes circumstàncies és de manual que si volen evitar-ho no en tenen prou, amb els seus vots. Avui l’única manera d’aconseguir que no guanye l’independentisme és rebaixant el nombre de votants sobiranistes –o bé a còpia d’inhabilitacions i prohibicions, que és una cosa que no hauríem de descartar, o bé a còpia d’erosionar el moviment. I per ací va tot això que veiem i el que veurem més endavant. Clar i català: cerquen la manera que us desencanteu i no aneu a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer.

Miraré d’explicar-me responent cinc preguntes.

1. Un poc de sentit comú, primer: si tot era una farsa, com és que es va proclamar la independència?
Ja ho sé que la pregunta és gairebé de parvulari, però la manipulació ha arribat fins a aquest extrem. Com pot ser una farsa fer allò que havien promès que farien? Si es va proclamar la independència –com es va fer–, aleshores on és l’engany? Que la victòria encara no és completa? I qui diu que s’haja acabat, això, i que els independentistes hàgem perdut? És senzill: ho diuen els qui deien que això no passaria. Ho diuen els qui deien que els polítics catalans no s’atrevirien a fer el pas. Ho diuen els qui deien que l’independentisme no guanyaria les eleccions. Ho diuen els qui deien que no hi hauria referèndum. Ho diuen els qui van contra la independència i fan servir qualsevol excusa per oposar-s’hi. I la pregunta és quina credibilitat tenen precisament ells per a fer acusacions de farsa i engany?

2. Un aclariment: què va passar a l’octubre?
L’expressió de Sergi Sabrià en el sentit que el govern no estava ‘preparat’ per a allò que va passar després de la proclamació de la independència ha servit de gran argument per a desencadenar la campanya que ara vivim. Les seues declaracions han estat tretes de context i manipulades, igual que les declaracions del president Puigdemont a Le Soir (desintoxicació) i les de Joan Tardà (desintoxicació) en el sentit que cal continuar augmentant la majoria independentista.

Repassem els fets. El colp d’estat del 20 de setembre, amb la detenció de càrrecs importants de Vice-presidència i Economia, va malmetre la preparació del referèndum. Semblava que no es podria fer però en deu dies es va muntar de nou. I el primer d’octubre vam votar però vam viure una repressió mai no vista i una agressió impròpia d’un règim democràtic. El govern va entendre aleshores dues coses. La primera, que havia de proclamar la República precisament per donar resposta a l’heroïcitat de la gent. La segona, que l’estat espanyol seria molt més violent que no es preveia.

I aleshores va arribar l’aplicació d’això que en diuen el 155, que no ho és. La reacció a l’aplicació del 155 era a punt, preparada i documentada, però és que resulta que no van aplicar el 155. Van anar molt més enllà del que deixa fer el 155, van violar llur constitució completament i van aplicar coses que no únicament no eren previstes, sinó que havien estat descartades de manera explícita i prohibides pels , mateixos constituents espanyols –que, per exemple, van deixar escrit que no era possible la dissolució del parlament. I actuacions com aquesta, era impensable que el PP pogués dur-les a la pràctica. Perquè són completament il·legals, però sobretot perquè tothom pensava que el PSOE no acceptaria una violació tan flagrant de la constitució i que Europa tampoc no s’hi avindria. Però resulta que va passar.

I el dia de la proclamació de la independència, en vista de la nova situació creada per la violació flagrant de la constitució espanyola, el president Puigdemont va prendre una decisió. Que la nova república no naixeria de l’enfrontament armat entre les policies espanyola i catalana i que calia negociar. En aquest punt la consellera Ponsatí sí que ha fet una crítica raonable i molt interessant, quan s’ha demanat si l’estratègia negociadora del president era l’adequada. Però, en aquest cas, al final, no parlem sinó d’una decisió estratègica. Si el president hagués donat als Mossos l’ordre de defensar la població –cosa que estava preparada–, on seríem ara?

Catalunya havia d’haver previst que Espanya fins i tot violaria greument la seua constitució i que el PSOE i la Unió Europea acceptarien i aplaudirien un fet tan greu i inaudit com aquest? De debò? És això que es retreu al govern català? Doncs si és això, té poc a veure amb el fet d’estar preparats o no i, diguem-ho clar, no és cap engany als electors. Si de cas, qui enganya és qui viola la constitució després de passar el dia dient que és intocable i que cal complir-la en tot moment i en tota circumstància.

3. La gran qüestió: però la República estava preparada o no?
És clar que sí. Si la Generalitat va retre l’administració va ser únicament com a resposta a la violència de l’estat espanyol i per la voluntat d’evitar problemes als funcionaris i perills a la població civil. Però hauria funcionat la República si l’estat no hagués reaccionat amb tanta violència? Sí. La hisenda estava preparada, la diplomàcia estava preparada i els Mossos estaven preparats. Els Mossos, com havien demostrat durant els atemptats gihadistes, podien tenir i conservar el control del territori, i hi havia països disposats a reconèixer el nou estat. Tan obvis i evidents que no cal ni esmentar-los perquè fins i tot els antiindependentistes saben quins són.

Aquests que diuen que no s’havia preparat res amaguen fets tan tangibles com el desplegament de la hisenda pròpia, completat –tot i que avortat per mitjà d’una altra mesura il·legal: la intervenció dels comptes bancaris de la Generalitat. El desplegament de la diplomàcia catalana, per una altra banda, era tan evident i tan actiu que la primera cosa que ha fet el govern espanyol només d’ocupar la Generalitat és desmantellar Afers Exteriors. I, pel que fa a la capacitat dels Mossos, insistesc a posar de referència tot allò que va passar arran de l’atac gihadista i la crisi brutal que es va desencadenar amb el govern espanyol per aquells fets. Poden dir què vulguen, però la feina havia estat feta.

4. Una mica de perspectiva: qui ho diu que la República ha fracassat? Com continuarà viva després de les eleccions?
Imaginem-nos que els partits independentistes guanyen les eleccions. Imaginem-nos que obtenen la majoria al parlament. Imaginem-nos, posats a imaginar, que superen la barrera del 50% dels vots. No és una perspectiva estranya ni tan difícil. Imaginem-nos que, fet això, el parlament impulsa el procés constituent i comença a aplicar la llei de transitorietat. I que el carrer es mobilitza en la línia del dia 3 d’octubre o de dimecres de la setmana passada. Què passa aleshores?

La República és viva. El govern existeix i una bona part de la població hi dóna suport. Fins i tot dins l’administració, i això és molt important, comença a expressar la resistència a l’ocupació de la Generalitat pel PP. Si el parlament impulsa el procés constituent serà perquè la República ha estat proclamada i la llei de transitorietat és vigent –per més que el Constitucional espanyol haja emès una opinió contrària. La prova serà indiscutible. I aleshores com reaccionarà el govern espanyol? Rajoy diu que tornarà a aplicar el 155 i tornarà a dissoldre el parlament. Però a quin preu? Per a fer-ho la primera vegada ha necessitat el suport total i absolut del PSOE i de les institucions europees. El tindrà per a una segona dissolució? Del PSOE, no n’espere res, però la tensió a Europa pujaria molts graus. O és que hi ha ningú capaç de defensar que avui Europa mira Catalunya amb els mateixos ulls que la mirava a final de setembre? La qüestió no és convocar eleccions sinó guanyar-les i avui l’independentisme sembla més reforçat que no pas ara fa dos mesos. Quanta arbitrarietat més podrà suportar Europa? Quanta crisi podrà suportar Espanya?

(Atenció, per cert, que ahir l’Íbex ja va baixar dels 10.000 punts després d’encadenar deu dies seguits de baixades i va tornar al punt on havia caigut per la vaga general del 3 d’octubre, és a dir, perdé tot el que havia guanyat després de l’aplicació del 155. Sembla que no se’n refien…)

Hi ha qui, en vista d’això, demana si no hi hauria cap més camí que tornar a guanyar les eleccions. Jo no l’hi veig. Però, siga com vulga, la pregunta és una altra: i si ens rendim i perdem les eleccions, què en traiem? És que Catalunya estaria millor en mans del tripartit unionista? És que es resoldrà cap dels problemes que ens ha dut fins ací?

5. I que no ens passe per alt: el cinisme és digne de ser denunciat
La independència estava preparada i si no s’ha concretat més fins ara ha estat per l’agressió i la repressió brutals que Espanya va descarregar a Catalunya. Per això és d’un enorme cinisme arrecerar-se rere les porres de la Guàrdia Civil, aprofitar-se dels barrots dels Jordis i aixoplugar-se en el refugi de l’arbitrarietat judicial i política per bescantar els qui han lluitat per fer la República i han acomplert la tasca per a la qual van ser votats. De manera que lliçons dels qui han fet, fan i faran qualsevol cosa per impedir la República ni una, ni mitja, ni cap. Que el llautó es veu massa…

PD. I mentrestant continuen sense voler entendre que el carrer dirigeix el moviment independentista. I tornen a repetir l’esquema que, havent foragitat Mas, s’acaba l’independentisme. Com si la declaració d’aquest polític o aquell pogués desfer l’onada que va inundar Barcelona dissabte. Quines ganes de no entendre res.

Vicent Partal
Periodista

Editorial del digital VilaWeb.cat publicada el dimecres 15 de novembre del 2017

09 de novembre 2017

Catalunya davant el 21D

El poble català està en estat de xoc. Tots sabíem que fer la República Catalana tindria moltes dificultats però que, a la curta o a la llarga, ens en podríem sortir. Ara ens ha caigut la bena, amb aquesta gent del  ‘Gobierno de España’  no ens hi podrem entendre mai. Tant li fa que governi la dreta com l’esquerra, els conservadors o els més “progres”. Espanya (el ‘Gobierno’ d’Espanya) només ens vol per treballar i pagar, per la resta submissió, odi i persecució. L’historiador Josep Maria Solé i Sabater, especialitzat en la Guerra civil espanyola i la seva postguerra, ha escrit un magnífic article titulat “Odi d’Estat”, que podeu llegir tot seguit, on fa un repàs a la recent història d’Espanya, demostrant que els mateixos insults, calúmnies, barbaritats, declaracions homofòbiques, amenaces i mentides sobre la Catalunya actual, ja van començar a escriure’s a principis de segle XX. Només canvia el calendari, el fons és idèntic. Llegint-lo tots els catalans siguin més o menys independentistes, ens hem de posar al davant del repte signifiquen les eleccions del 21-D. Si els unionistes trenquen el bloc cívic i polític que ha demostrat una força colossal en aquests anys, l’Estat espanyol i les forces internacionals que li donen suport hauran guanyat i aquest odi d’Estat que denúncia en J.Mª Soler, caurà com un llosa sobre el nostre poble. Tot al contrari, si els partits que rebutgen el 155 surten guanyadors amb una victòria clara i contundent, llavors les forces independentistes demostraran el seu poder i la resta del mon ens veurà com una gent de pau que vol construir un Estat millor per la seva població i que vol deslligar-se d’una vegada per totes del jou imperialista d’una Espanya, que s’està desintegrant i enfonsant en el seu magma dictatorial i antidemocràtic.

Odi d’Estat

Les vexatòries paraules homofòbiques de la policia espanyola referint-se a Oriol Junqueras, vicepresident de la Generalitat, en ser conduït a un dels ergàstuls de Madrid, capital de presons, per un cop d’estat constitucional per PPSOECs, són el resultat d’un odi alimentat des del poder de l’Estat.

Espanya, com a Estat, no estima Catalunya en res, la seva hostilitat la va conduint a l’odi. No accepta la seva cultura, la seva identitat, la seva llengua, el seu pluralisme, la seva visió del món, el seu ferm europeisme, la seva història mil·lenària. Només cal recordar les més variades declaracions de molts dels qui han tingut poder a l’Espanya contemporània. De Sagasta a Dato, Primo de Rivera, Prieto, Negrín, Franco, Aznar, González, Guerra, Rajoy o l’actual poder judicial i classe política. D’esquerra o dreta. Tots hostils al dret propi del poble català.

És un rebuig emocional que s’imposa sobre els altres, no és d’origen cultural, ni filosòfic, ni polític. És econòmic. El nacionalisme espanyol de dreta o esquerra pensa igual quan aquest és l’objectiu. No vol de cap de les maneres renunciar a l’aportació de recursos, de riquesa de Catalunya cap a Espanya, la darrera xifra reconeguda per economistes independents és de 16.000 milions d’euros. Sense comptar amb els dèficits seculars, que van de les infraestructures més variades a fer radicar a Madrid els punts més cabdals i definitius de l’Estat. Un Estat centralista i centralitzador.

 A Espanya el poder financer, l'oligarquia política, els sectors judicials, administratius i burocràtics de l’Estat, l’alta clerecia, el món cultural i universitari beuen d’un nacionalisme espanyol agressiu vers la resta. És l’afirmació 'Castilla conformó España', que deia Ortega y Gasset. Per això en el seu espanyolisme poden trobar-se junts el nucli majoritari del progressisme, l’esquerra, la dreta, l’extrema dreta i els seus aliats ideològics necessaris. El racisme, l’homofòbia i el masclisme.

En aquests valors eduquen i formen, per això és àmpliament majoritari. Sense una reflexió des de la igualtat i el respecte vers els altres el nacionalisme espanyol seguirà sent excloent. Autoritari.

Catalunya al llarg del segle XIX, des d’un relatiu triomf econòmic del liberalisme, que no polític, va intentar modernitzar Espanya perquè se situés a un nivell amb la resta dels països europeus. Mai ho va poder aconseguir. La resposta del poder omnímode dels sectors detentors de l‘Estat ho van impossibilitar. Els grans terratinents, els bancs, l’exèrcit i l’Església es confabularen per mantenir l’statu quo, el domini econòmic, ideològic, polític i cultural. Una societat que defensava a sang i foc els seus privilegis per damunt de l’opció d’una societat més moderna, justa i equilibrada.

L’Estat espanyol i la monarquia caduca i corrupta, en perdre les darreres colònies, van veure les orelles del llop. A les demandes democràtiques autonòmiques d’una Catalunya que optava decididament per la via industrialista i europea van respondre amb l’exèrcit, van deixar en lletres de motlle en la premsa militar i civil que 'Cataluña nunca sería una segunda Cuba'.

Es van acabar aleshores els literats i escriptors espanyols col·legues dels catalans o l’admiració a la laboriositat catalana, van començar a cultivar una notòria desconfiança. Desconfiança vers tot allò català, és a dir, el proteccionisme, la indústria, el moviment obrer, una capital europea, la llengua i la cultura. Tenir partits propis que denunciaven les tupinades electorals de conservadors i liberals o per publicar la complicitat manifesta del PSOE en permetre que sortís escollit algun dirigent obrer que només legitimava el sistema corrupte sense anar d’arrel a abatre’l. Eren la cirereta dolça d’un pastís enverinat.

Els mateixos insults, calúmnies, barbaritats, declaracions homofòbiques, amenaces i mentides sobre Catalunya actual ja van començar a escriure’s a principis de segle XX. Només canvia el calendari, el fons és idèntic. Les rudes argumentacions idèntiques. Trist, molt trist, per si tenen dubtes en aquesta afirmació consultin l’hemeroteca dels diaris en xarxa d’aquella època.

El 1906 a causa un atac vandàlic de la guarnició de l’exèrcit a Barcelona contra la revista satírica el Cu-Cut i el diari La Veu de Catalunya s’aprovava la Llei de Jurisdiccions, on s’iniciava un camí de dramàtiques conseqüències, un pas que, anys a venir, seria la llavor de sang i de milers de morts en temps de la Guerra Civil. S’ha de saber que mai s’ha recuperat el nivell de llibertat de premsa i opinió que es va gaudir els anys 1905-1906.

La Llei de Jurisdiccions fou una greu i errònia decisió, va posar en mans d’un exèrcit agressiu i arcaic, ressentit pel desastre del fracàs colonial, poder ser jutge i part en l'esdevenir d’Espanya.

És el que permet explicar el pes determinant de l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Tot era per mantenir els privilegis, per preservar el control de l’estructura del poder de l’Estat que estava al seu servei. Aquí els catalans sempre molestaven, fos la Lliga, la CNT, ERC o els partits obreristes a partir dels anys trenta. Eren un ens plural i divers que volia modernitzar a partir d’una societat rebel una Espanya oficial somorta.

D’aquí el franquisme victoriós, el nacionalisme d’extrema dreta triomfant en la guerra més cruel tenint com aliats feixisme i nazisme.

La dictadura de Franco és el triomf de la brutalitat i la mediocritat, tot allò que era sa de la societat fou anorreat, la més derrotada va ser Catalunya, ja que era l’ànima i baluard d’una República. Catalunya es quedà sense res. Ni institucions, ni dirigents, dividits interiorment i amb la pèrdua irreversible de tots els qui havien apostat per una societat millor. La llengua i la cultura perseguida en un descarat intent de genocidi cultural.

L’odi a Catalunya no s’amagava. Els exemples són infinits. La transició democràtica suavitzà recels, no els feu desaparèixer. Quan altre cop el país lluitava per refer la seva identitat apareixia el nacionalisme espanyol, sense vergonya.

Primer va ser el PSOE amb la LOAPA i els GAL, després arribaria el PP d’Aznar amb la FAES i l’ideari espanyol més exaltat. D'altra banda, Catalunya fent anys d’equilibris polítics i econòmics amb Pujol i de trapezista emprenyada en el breu període Maragall.

Montilla els permeté treure la màscara. Ja no els calia patir, tenien un president pla, inexistent, tenien, a més a més, l’ús favorable de la Constitució espanyola redactada per defensar els seus interessos. Només els seus.

L’espanyolisme aleshores es manifestà desvergonyit i maldà per frenar el catalanisme nacionalista, esdevingut independentisme. El detonant va ser un Rajoy que s’envoltava de la 'rojigualda' i renegava d’un Estatut votat pels catalans en referèndum, a més a més, per més estupidesa, aprovat per les Corts espanyoles. El Tribunal Constitucional no arbitrà, va fer d’Inquisició.

El nacionalisme espanyol plantava cara a l’independentisme i el PSOE s’hi sumava. És aleshores que s’atien els exabruptes, els insults, les calúmnies, les mentides. Tot s’hi valia. Els catalans, però, hi plantaven cara i aleshores l’espanyolisme començava a perdre l’oremus. Inhabilitacions i multes. Amenaces i campanya per terra, mar i aire per crear hostilitat i... odi. Des de l’Estat.

El dia clau, sense retorn, és l’1-O quan la Guàrdia Civil i la Policia espanyola agredeixen i peguen uns votants confiats amb la força de la voluntat democràtica d’exercir la seva voluntat. Cau el castell de cartes de la democràcia espanyola. L’Estat menteix, els agredits els transforma en agressors, les víctimes en culpables. Als dirigents de l’independentisme se’ls titlla de bojos, d’irresponsables, posant la maquinària mediàtica al seu servei amb afany destructiu total.

De fa temps havien col·locat les persones adequades als medis judicials que s’ajustessin als seus objectius. El resultat és sabut, presó i persecució. Indefensió i anul·lació de facto de la Generalitat, l’espanyolisme pels carrers conviu amb l’extrema dreta i el franquisme nostàlgic, fins i tot amb emblemes nazis. Tot s’hi val altra vegada, ja tenen enemic a vèncer.

És d’escàndol la tènue condemna d’una violència creixent de l’espanyolisme, una violència que, malgrat tot, no fa caure en la provocació el catalanisme independentista. No se senten còmodes davant l’opinió pública internacional en haver detingut mig Govern i continuar sent far de llibertat els líders d’Òmnium i ANC engarjolats.

El ressò internacional de l’exili a Bèlgica de mig Govern, amb el president Puigdemont al davant els enfurisma. Des del poder autoritari imposen amb sordina el rebuig a la catalanitat igualitària amb determinació agressiva, intentant dissimular la ràbia interna que els domina. Aquí, però, no poden enganyar ningú el PPSOECs, una vegada i una altra se’ls escapa un profund ressentiment, és llavor altre cop per a l’odi.

J.M. Solé i Sabaté
Historiador

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dimarts, 7 de novembre del 2017