Camins fressats

El diumenge, i en un mas de Catalunya Nord, dins de Canet del Rosselló, envoltats de vinyes, es constituí l’Assemblea de Representants del Consell per la República, el “parlament” de la institució independentista a l’exili, que tindrà funcions ‘legislatives’, de control, seguiment i fiscalització del Govern a l’exili. Aquest parlament el formen 121 membres, dels que 40 són càrrecs electes i la resta, ciutadans escollits sense cap responsabilitat institucional. Foren aprovats els seus decrets primaris de funcionament i s’escollí la mesa amb una ‘cupaire’, Ona Curto, al capdavant com a presidenta; la nord catalana Maria Costa i el pallasso represaliat, Jordi Pesarrodona com a vicepresidents primer i segon, així com els secretaris Joan Puig, membre del sector crític d’ERC i Titón Laïlla, diputada de Demòcrates. Més transversalitat impossible, malgrat el que diguin alguns repatanis en desacord amb el Consell per la República. La presidenta de la mesa d’edat, la veterana activista independentista, Blanca Serra, en el seu discurs va carregar contra el que sembla el “retorn al corral de l’autonomisme”. Així també va defensar l’Assemblea com un instrument vàlid i obert per assolir l’objectiu de la independència.

En la seva intervenció al plenari constituent d’aquesta Assemblea de Representants, el MHP Carles Puigdemont, va explicar que els camins transitables per arribar a la independència poden ser més o menys còmodes o més difícils. Textualment va dir: «Es pot transitar per una autopista de quatre carrils, ben pavimentada i il·luminada, per carreteres comarcals, però a vegades cal transitar per camins que no estan fressats. Algú ha de fressar aquest camí, i sovint reps esgarrinxades. A alguns potser els impressiona explorar aquestes vies més difícils, però a nosaltres ens anima. Sovint altres veuen dreceres aparentment més còmodes, però els avenços a Catalunya al llarg de la història sempre s’han produït justament fressant camí». El president exiliat va demanar també que la república catalana “no sigui un calc de la mal anomenada democràcia espanyola”, i va reivindicar que, amb la tasca del Consell, estem demostrant per què volíem una república, i no era per calcar la mal anomenada democràcia espanyola, sinó inspirats per una vocació insubornable de radicalitat democràtica.

La constitució d’aquesta Assemblea no ha de ser la finalitat, sinó l’instrument que ha de permetre avançar cap a l’objectiu que tots els qui formen part del Consell han de compartir, que no és altre que la plena llibertat de Catalunya. El Consell, com a institució fora de l’abast de la repressió de l’estat espanyol, és i ha de ser una eina aliena a les servituds partidistes, que massa sovint promouen la competència en lloc de sumar esforços entre les diferents sensibilitats de l’independentisme. I precisament perquè el CxR posa en valor allò que ens uneix, hem d’aportar-hi tots els accents i impulsar-ne aquesta tasca de motor i de punt de trobada. El periodista i director del digital VilaWeb, en la seva editorial del diumenge es pregunta quin paper tindrà aquesta Assemblea acabada de néixer, quines regles s’imposarà, què faran els seus membres, on volen dur aquest organisme i quin paper tindrà en la vida quotidiana del país. Si voleu podeu llegir l’editorial a continuació.

Finalment un revulsiu positiu: una Assemblea per a construir

D’ençà de l’octubre del 2017, l’independentisme català ha viscut, sobretot, revulsius negatius. La presó, l’exili, la repressió, les agressions de tota mena, però també el caïnisme i la lluita partidista. És clar que hi ha hagut grans victòries —que altrament no seríem ací. De les victòries electorals als grans moments de protagonisme del carrer, com ho va ser, molt especialment, la reacció a la sentència contra els presoners polítics. Però del 2017 ençà la dinàmica ha estat sempre marcada per Espanya i si de cas la nostra actitud ha estat reactiva. Tanmateix, ahir, finalment, la constitució de l’Assemblea de Representants del Consell per la República va ser un revulsiu positiu i completament autònom, unilateral, serenament desvinculat d’allò que pugui fer o vulgui fer l’estat espanyol.

La biologia, o la cronologia si ho voleu dir així, va fer que Blanca Serra, dirigent històrica del PSAN-p i dels IPC, presidís la mesa d’edat i fes els primers passos oficials del nou parlament republicà. I va ser aquesta dirigent històrica, forjada en els moments més durs de l’independentisme contra Franco i contra el postfranquisme, que va afirmar en un discurs calmat però contundent: “La resposta som nosaltres.” Un ’nosaltres’ que, en boca de Serra, actualment membre de Poble Lliure, va sonar volgudament, estudiadament ambigu. Perquè era el nosaltres-Assemblea de Representants, però també era el nosaltres-ciutadans, un nosaltres que pren forma i s’articula de fa anys en gent molt diversa de tot el país, sempre transversalment. I que precisament l’independentisme històric, obligat durant dècades a actuar com una duríssima roca inamovible, sap apreciar d’una manera molt particular.

Aquesta transversalitat també es veié reflectida clarament en la votació dels càrrecs que integren la mesa. Els 121 membres van triar Ona Curto (regidora de la CUP a Arenys) com a primera presidenta de la institució; Maria Costa (batllessa dels Banys d’Arles, d’Unitat Catalana), com a vice-presidenta primera; Jordi Pesarrodona (d’Independentistes d’Esquerres), com a vice-president segon; i Joan Puig (ERC) i Assumpció Lailla (Demòcrates, a les llistes de Junts), com a secretaris. Si amb els seus vots els representants volien dibuixar nítidament el contorn d’allò que volen que sigui aquest nou parlament, cal reconèixer que el missatge que han enviat és ben clar.

He de dir que, personalment, a mi m’hauria agradat molt que alguns dels qui són completament independents, sense cap militància organitzada, haguessin entrat a formar part de la mesa, atès sobretot que són la majoria clara de membres de l’Assemblea. Però en l’elecció final dels noms segurament el factor de la popularitat hi tingué un paper determinant. Al capdavall, era més senzill per a tots de concentrar el vot en gent que sabia perfectament què volia dir i què representava, en gent de qui se sabia com seria llegida la seva presència. Trencar el pes cultural dels partits i del model de representació tradicional haurà de menester més temps. Finalment, doncs, la mesa reflecteix més la pluralitat partidista que no la pluralitat real de la institució. Però, sigui com sigui, crec que d’entrada ja cal posar en relleu les novetats del procés que s’ha seguit. I, igual com va passar amb les eleccions, la sessió constitutiva de l’Assemblea es va desenvolupar en tot moment seguint uns paràmetres molt diferents dels que hem vist fins ara als nostres parlaments —i la votació amb telèfons mòbils, encara que pugui semblar anecdòtica, en fou un exemple ben visible.

D’ara endavant, allò que compta és que l’arquitectura institucional del Consell per la República pràcticament ja s’ha enllestit, amb l’Assemblea de Representants activa, que s’afegeix al govern del Consell i als consells locals. Ha estat un procés massa llarg, s’ha perdut molt de temps i segurament ens hauríem pogut estalviar algunes ziga-zagues, però, com va dir Ona Curto en el discurs final davant la cambra, tot això ha estat “un màster en construcció”.

De manera que ara cal treballar. On ens durà la deriva autonomista d’Esquerra Republicana i Junts, del govern actual de Catalunya, ja ho sabem: a la independència, no. Ni tan sols en aquests trenta anys de marge que sembla que els ideòlegs de la reculada es marquen com a objectiu. I l’alternativa, més que cap partit o plataforma, és aquest “nosaltres” que ahir Blanca Serra va definir al primer minut.

El president Puigdemont va recordar que la feina del govern del Consell havia estat preservar la legitimitat emanada del Primer d’Octubre, una feina que han fet molt bé. Però ara entrem en un moment nou i cal entendre, tal com Ot Bou ens explicava ahir de Canet estant, quin paper tindrà aquesta Assemblea acabada de nàixer, quines regles s’imposarà, què faran els seus membres, on volen dur aquest organisme, quin paper tindrà en la vida quotidiana del país. Són moltes preguntes encara sense resposta, un full en blanc. Però sabem, i això és una gran diferència, que ací ningú no marcarà cap límit des de fora i que, per tant, solament caldrà tenir en compte la voluntat de la gent que vulgui contribuir amb llibertat a construir, a construir positivament. Qui prefereixi desacreditar-la, burlar-se’n o riure-se’n que ho faci, com ha fet fins ara. Els altres, prenent les paraules de la presidenta Curto, “comencem la nostra república”.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 14 de novembre del 2021

L’engany de l’independentisme

Aquests darrers dies, persones vinculades a ERC, al PDECat i també a la CUP van dient pels mitjans que els independentistes no estàvem preparats. Anna Simó ha assegurat que en la pròxima legislatura la via unilateral és impossible. Tot això està essent aprofitat pels pregoners unionistes per dir que l’independentisme no tenia majoria, que no tenia pla, que no tenia res preparat... en una paraula, que ens va enganyar. Potser que ens ho fem mirar, doncs dir alegrement que no som majoria, quan els resultats del 27S varen ser d’un 55% a favor de la independència i un 45% en contra (si es descompten els vots que van anar a CSQP) és una fal·làcia. Pla n’hi havia, doncs sinó que ens expliquin que van fer durant mesos i mesos els experts del Consell per a la Transició Nacional. El “no estàvem preparats” no vol dir que no s’havia previst res, sinó que no s’havia previst com superar la part final quan l’Estat respon amb extrema violència i la Unió Europea mira cap una altra banda. Ara toca estar més preparats que mai i això vol dir només una cosa: omplir les urnes el 21D amb vots a favor de la recuperació de les nostres institucions i del nostre autogovern. Els que diuen que l’independentisme ha enganyat els catalans en el fons cerquen la manera que no anem a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer. Llegiu l’editorial d’en Vicenç Partal que respon a cinc preguntes que ens podem fer tots i cadascun de nosaltres.

Qui enganya qui? Cinc preguntes amb resposta

Aquestes darreres hores assistim a una enorme campanya de desprestigi de l’independentisme, l’anomenada #MediaStorm, basada a afirmar que el govern va enganyar la ciutadania quan li va dir que la independència era possible. Agafant-se a frases descontextualitzades de polítics sobiranistes, i manipulant-les, s’intenta crear la impressió que en realitat el procés independentista ha estat una farsa i que no hi havia res preparat. Això no és cert i només pretén alterar l’estat d’ànim dels votants.

El fet és que estan preocupats pel que van veure dissabte a Barcelona i temen que, malgrat l’enorme repressió abocada contra Catalunya des del setembre, l’independentisme guanye les eleccions encara per més marge que el 27-S. En aquestes circumstàncies és de manual que si volen evitar-ho no en tenen prou, amb els seus vots. Avui l’única manera d’aconseguir que no guanye l’independentisme és rebaixant el nombre de votants sobiranistes –o bé a còpia d’inhabilitacions i prohibicions, que és una cosa que no hauríem de descartar, o bé a còpia d’erosionar el moviment. I per ací va tot això que veiem i el que veurem més endavant. Clar i català: cerquen la manera que us desencanteu i no aneu a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer.

Miraré d’explicar-me responent cinc preguntes.

1. Un poc de sentit comú, primer: si tot era una farsa, com és que es va proclamar la independència?

Ja ho sé que la pregunta és gairebé de parvulari, però la manipulació ha arribat fins a aquest extrem. Com pot ser una farsa fer allò que havien promès que farien? Si es va proclamar la independència –com es va fer–, aleshores on és l’engany? Que la victòria encara no és completa? I qui diu que s’haja acabat, això, i que els independentistes hàgem perdut? És senzill: ho diuen els qui deien que això no passaria. Ho diuen els qui deien que els polítics catalans no s’atrevirien a fer el pas. Ho diuen els qui deien que l’independentisme no guanyaria les eleccions. Ho diuen els qui deien que no hi hauria referèndum. Ho diuen els qui van contra la independència i fan servir qualsevol excusa per oposar-s’hi. I la pregunta és quina credibilitat tenen precisament ells per a fer acusacions de farsa i engany?

2. Un aclariment: què va passar a l’octubre?

L’expressió de Sergi Sabrià en el sentit que el govern no estava ‘preparat’ per a allò que va passar després de la proclamació de la independència ha servit de gran argument per a desencadenar la campanya que ara vivim. Les seues declaracions han estat tretes de context i manipulades, igual que les declaracions del president Puigdemont a Le Soir (desintoxicació) i les de Joan Tardà (desintoxicació) en el sentit que cal continuar augmentant la majoria independentista.

Repassem els fets. El colp d’estat del 20 de setembre, amb la detenció de càrrecs importants de Vice-presidència i Economia, va malmetre la preparació del referèndum. Semblava que no es podria fer però en deu dies es va muntar de nou. I el primer d’octubre vam votar però vam viure una repressió mai no vista i una agressió impròpia d’un règim democràtic. El govern va entendre aleshores dues coses. La primera, que havia de proclamar la República precisament per donar resposta a l’heroïcitat de la gent. La segona, que l’estat espanyol seria molt més violent que no es preveia.

I aleshores va arribar l’aplicació d’això que en diuen el 155, que no ho és. La reacció a l’aplicació del 155 era a punt, preparada i documentada, però és que resulta que no van aplicar el 155. Van anar molt més enllà del que deixa fer el 155, van violar llur constitució completament i van aplicar coses que no únicament no eren previstes, sinó que havien estat descartades de manera explícita i prohibides pels , mateixos constituents espanyols –que, per exemple, van deixar escrit que no era possible la dissolució del parlament. I actuacions com aquesta, era impensable que el PP pogués dur-les a la pràctica. Perquè són completament il·legals, però sobretot perquè tothom pensava que el PSOE no acceptaria una violació tan flagrant de la constitució i que Europa tampoc no s’hi avindria. Però resulta que va passar.

I el dia de la proclamació de la independència, en vista de la nova situació creada per la violació flagrant de la constitució espanyola, el president Puigdemont va prendre una decisió. Que la nova república no naixeria de l’enfrontament armat entre les policies espanyola i catalana i que calia negociar. En aquest punt la consellera Ponsatí sí que ha fet una crítica raonable i molt interessant, quan s’ha demanat si l’estratègia negociadora del president era l’adequada. Però, en aquest cas, al final, no parlem sinó d’una decisió estratègica. Si el president hagués donat als Mossos l’ordre de defensar la població –cosa que estava preparada–, on seríem ara?

Catalunya havia d’haver previst que Espanya fins i tot violaria greument la seua constitució i que el PSOE i la Unió Europea acceptarien i aplaudirien un fet tan greu i inaudit com aquest? De debò? És això que es retreu al govern català? Doncs si és això, té poc a veure amb el fet d’estar preparats o no i, diguem-ho clar, no és cap engany als electors. Si de cas, qui enganya és qui viola la constitució després de passar el dia dient que és intocable i que cal complir-la en tot moment i en tota circumstància.

3. La gran qüestió: però la República estava preparada o no?

És clar que sí. Si la Generalitat va retre l’administració va ser únicament com a resposta a la violència de l’estat espanyol i per la voluntat d’evitar problemes als funcionaris i perills a la població civil. Però hauria funcionat la República si l’estat no hagués reaccionat amb tanta violència? Sí. La hisenda estava preparada, la diplomàcia estava preparada i els Mossos estaven preparats. Els Mossos, com havien demostrat durant els atemptats gihadistes, podien tenir i conservar el control del territori, i hi havia països disposats a reconèixer el nou estat. Tan obvis i evidents que no cal ni esmentar-los perquè fins i tot els antiindependentistes saben quins són.

Aquests que diuen que no s’havia preparat res amaguen fets tan tangibles com el desplegament de la hisenda pròpia, completat –tot i que avortat per mitjà d’una altra mesura il·legal: la intervenció dels comptes bancaris de la Generalitat. El desplegament de la diplomàcia catalana, per una altra banda, era tan evident i tan actiu que la primera cosa que ha fet el govern espanyol només d’ocupar la Generalitat és desmantellar Afers Exteriors. I, pel que fa a la capacitat dels Mossos, insistesc a posar de referència tot allò que va passar arran de l’atac gihadista i la crisi brutal que es va desencadenar amb el govern espanyol per aquells fets. Poden dir què vulguen, però la feina havia estat feta.

4. Una mica de perspectiva: qui ho diu que la República ha fracassat? Com continuarà viva després de les eleccions?

Imaginem-nos que els partits independentistes guanyen les eleccions. Imaginem-nos que obtenen la majoria al parlament. Imaginem-nos, posats a imaginar, que superen la barrera del 50% dels vots. No és una perspectiva estranya ni tan difícil. Imaginem-nos que, fet això, el parlament impulsa el procés constituent i comença a aplicar la llei de transitorietat. I que el carrer es mobilitza en la línia del dia 3 d’octubre o de dimecres de la setmana passada. Què passa aleshores?

La República és viva. El govern existeix i una bona part de la població hi dóna suport. Fins i tot dins l’administració, i això és molt important, comença a expressar la resistència a l’ocupació de la Generalitat pel PP. Si el parlament impulsa el procés constituent serà perquè la República ha estat proclamada i la llei de transitorietat és vigent –per més que el Constitucional espanyol haja emès una opinió contrària. La prova serà indiscutible. I aleshores com reaccionarà el govern espanyol? Rajoy diu que tornarà a aplicar el 155 i tornarà a dissoldre el parlament. Però a quin preu? Per a fer-ho la primera vegada ha necessitat el suport total i absolut del PSOE i de les institucions europees. El tindrà per a una segona dissolució? Del PSOE, no n’espere res, però la tensió a Europa pujaria molts graus. O és que hi ha ningú capaç de defensar que avui Europa mira Catalunya amb els mateixos ulls que la mirava a final de setembre? La qüestió no és convocar eleccions sinó guanyar-les i avui l’independentisme sembla més reforçat que no pas ara fa dos mesos. Quanta arbitrarietat més podrà suportar Europa? Quanta crisi podrà suportar Espanya?

(Atenció, per cert, que ahir l’Íbex ja va baixar dels 10.000 punts després d’encadenar deu dies seguits de baixades i va tornar al punt on havia caigut per la vaga general del 3 d’octubre, és a dir, perdé tot el que havia guanyat després de l’aplicació del 155. Sembla que no se’n refien…)

Hi ha qui, en vista d’això, demana si no hi hauria cap més camí que tornar a guanyar les eleccions. Jo no l’hi veig. Però, siga com vulga, la pregunta és una altra: i si ens rendim i perdem les eleccions, què en traiem? És que Catalunya estaria millor en mans del tripartit unionista? És que es resoldrà cap dels problemes que ens ha dut fins ací?

5. I que no ens passe per alt: el cinisme és digne de ser denunciat

La independència estava preparada i si no s’ha concretat més fins ara ha estat per l’agressió i la repressió brutals que Espanya va descarregar a Catalunya. Per això és d’un enorme cinisme arrecerar-se rere les porres de la Guàrdia Civil, aprofitar-se dels barrots dels Jordis i aixoplugar-se en el refugi de l’arbitrarietat judicial i política per bescantar els qui han lluitat per fer la República i han acomplert la tasca per a la qual van ser votats. De manera que lliçons dels qui han fet, fan i faran qualsevol cosa per impedir la República ni una, ni mitja, ni cap. Que el llautó es veu massa…

PD. I mentrestant continuen sense voler entendre que el carrer dirigeix el moviment independentista. I tornen a repetir l’esquema que, havent foragitat Mas, s’acaba l’independentisme. Com si la declaració d’aquest polític o aquell pogués desfer l’onada que va inundar Barcelona dissabte. Quines ganes de no entendre res.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital VilaWeb.cat publicada el dimecres 15 de novembre del 2017

Catalunya davant el 21D

El poble català està en estat de xoc. Tots sabíem que fer la República Catalana tindria moltes dificultats però que, a la curta o a la llarga, ens en podríem sortir. Ara ens ha caigut la bena, amb aquesta gent del  ‘Gobierno de España’  no ens hi podrem entendre mai. Tant li fa que governi la dreta com l’esquerra, els conservadors o els més “progres”. Espanya (el ‘Gobierno’ d’Espanya) només ens vol per treballar i pagar, per la resta submissió, odi i persecució. L’historiador Josep Maria Solé i Sabater, especialitzat en la Guerra civil espanyola i la seva postguerra, ha escrit un magnífic article titulat “Odi d’Estat”, que podeu llegir tot seguit, on fa un repàs a la recent història d’Espanya, demostrant que els mateixos insults, calúmnies, barbaritats, declaracions homofòbiques, amenaces i mentides sobre la Catalunya actual, ja van començar a escriure’s a principis de segle XX. Només canvia el calendari, el fons és idèntic. Llegint-lo tots els catalans siguin més o menys independentistes, ens hem de posar al davant del repte signifiquen les eleccions del 21-D. Si els unionistes trenquen el bloc cívic i polític que ha demostrat una força colossal en aquests anys, l’Estat espanyol i les forces internacionals que li donen suport hauran guanyat i aquest odi d’Estat que denúncia en J.Mª Soler, caurà com un llosa sobre el nostre poble. Tot al contrari, si els partits que rebutgen el 155 surten guanyadors amb una victòria clara i contundent, llavors les forces independentistes demostraran el seu poder i la resta del mon ens veurà com una gent de pau que vol construir un Estat millor per la seva població i que vol deslligar-se d’una vegada per totes del jou imperialista d’una Espanya, que s’està desintegrant i enfonsant en el seu magma dictatorial i antidemocràtic.

Odi d’Estat

Les vexatòries paraules homofòbiques de la policia espanyola referint-se a Oriol Junqueras, vicepresident de la Generalitat, en ser conduït a un dels ergàstuls de Madrid, capital de presons, per un cop d’estat constitucional per PPSOECs, són el resultat d’un odi alimentat des del poder de l’Estat.

Espanya, com a Estat, no estima Catalunya en res, la seva hostilitat la va conduint a l’odi. No accepta la seva cultura, la seva identitat, la seva llengua, el seu pluralisme, la seva visió del món, el seu ferm europeisme, la seva història mil·lenària. Només cal recordar les més variades declaracions de molts dels qui han tingut poder a l’Espanya contemporània. De Sagasta a Dato, Primo de Rivera, Prieto, Negrín, Franco, Aznar, González, Guerra, Rajoy o l’actual poder judicial i classe política. D’esquerra o dreta. Tots hostils al dret propi del poble català.

És un rebuig emocional que s’imposa sobre els altres, no és d’origen cultural, ni filosòfic, ni polític. És econòmic. El nacionalisme espanyol de dreta o esquerra pensa igual quan aquest és l’objectiu. No vol de cap de les maneres renunciar a l’aportació de recursos, de riquesa de Catalunya cap a Espanya, la darrera xifra reconeguda per economistes independents és de 16.000 milions d’euros. Sense comptar amb els dèficits seculars, que van de les infraestructures més variades a fer radicar a Madrid els punts més cabdals i definitius de l’Estat. Un Estat centralista i centralitzador.

 A Espanya el poder financer, l'oligarquia política, els sectors judicials, administratius i burocràtics de l’Estat, l’alta clerecia, el món cultural i universitari beuen d’un nacionalisme espanyol agressiu vers la resta. És l’afirmació 'Castilla conformó España', que deia Ortega y Gasset. Per això en el seu espanyolisme poden trobar-se junts el nucli majoritari del progressisme, l’esquerra, la dreta, l’extrema dreta i els seus aliats ideològics necessaris. El racisme, l’homofòbia i el masclisme.

En aquests valors eduquen i formen, per això és àmpliament majoritari. Sense una reflexió des de la igualtat i el respecte vers els altres el nacionalisme espanyol seguirà sent excloent. Autoritari.

Catalunya al llarg del segle XIX, des d’un relatiu triomf econòmic del liberalisme, que no polític, va intentar modernitzar Espanya perquè se situés a un nivell amb la resta dels països europeus. Mai ho va poder aconseguir. La resposta del poder omnímode dels sectors detentors de l‘Estat ho van impossibilitar. Els grans terratinents, els bancs, l’exèrcit i l’Església es confabularen per mantenir l’statu quo, el domini econòmic, ideològic, polític i cultural. Una societat que defensava a sang i foc els seus privilegis per damunt de l’opció d’una societat més moderna, justa i equilibrada.

L’Estat espanyol i la monarquia caduca i corrupta, en perdre les darreres colònies, van veure les orelles del llop. A les demandes democràtiques autonòmiques d’una Catalunya que optava decididament per la via industrialista i europea van respondre amb l’exèrcit, van deixar en lletres de motlle en la premsa militar i civil que 'Cataluña nunca sería una segunda Cuba'.

Es van acabar aleshores els literats i escriptors espanyols col·legues dels catalans o l’admiració a la laboriositat catalana, van començar a cultivar una notòria desconfiança. Desconfiança vers tot allò català, és a dir, el proteccionisme, la indústria, el moviment obrer, una capital europea, la llengua i la cultura. Tenir partits propis que denunciaven les tupinades electorals de conservadors i liberals o per publicar la complicitat manifesta del PSOE en permetre que sortís escollit algun dirigent obrer que només legitimava el sistema corrupte sense anar d’arrel a abatre’l. Eren la cirereta dolça d’un pastís enverinat.

Els mateixos insults, calúmnies, barbaritats, declaracions homofòbiques, amenaces i mentides sobre Catalunya actual ja van començar a escriure’s a principis de segle XX. Només canvia el calendari, el fons és idèntic. Les rudes argumentacions idèntiques. Trist, molt trist, per si tenen dubtes en aquesta afirmació consultin l’hemeroteca dels diaris en xarxa d’aquella època.

El 1906 a causa un atac vandàlic de la guarnició de l’exèrcit a Barcelona contra la revista satírica el Cu-Cut i el diari La Veu de Catalunya s’aprovava la Llei de Jurisdiccions, on s’iniciava un camí de dramàtiques conseqüències, un pas que, anys a venir, seria la llavor de sang i de milers de morts en temps de la Guerra Civil. S’ha de saber que mai s’ha recuperat el nivell de llibertat de premsa i opinió que es va gaudir els anys 1905-1906.

La Llei de Jurisdiccions fou una greu i errònia decisió, va posar en mans d’un exèrcit agressiu i arcaic, ressentit pel desastre del fracàs colonial, poder ser jutge i part en l'esdevenir d’Espanya.

És el que permet explicar el pes determinant de l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Tot era per mantenir els privilegis, per preservar el control de l’estructura del poder de l’Estat que estava al seu servei. Aquí els catalans sempre molestaven, fos la Lliga, la CNT, ERC o els partits obreristes a partir dels anys trenta. Eren un ens plural i divers que volia modernitzar a partir d’una societat rebel una Espanya oficial somorta.

D’aquí el franquisme victoriós, el nacionalisme d’extrema dreta triomfant en la guerra més cruel tenint com aliats feixisme i nazisme.

La dictadura de Franco és el triomf de la brutalitat i la mediocritat, tot allò que era sa de la societat fou anorreat, la més derrotada va ser Catalunya, ja que era l’ànima i baluard d’una República. Catalunya es quedà sense res. Ni institucions, ni dirigents, dividits interiorment i amb la pèrdua irreversible de tots els qui havien apostat per una societat millor. La llengua i la cultura perseguida en un descarat intent de genocidi cultural.

L’odi a Catalunya no s’amagava. Els exemples són infinits. La transició democràtica suavitzà recels, no els feu desaparèixer. Quan altre cop el país lluitava per refer la seva identitat apareixia el nacionalisme espanyol, sense vergonya.

Primer va ser el PSOE amb la LOAPA i els GAL, després arribaria el PP d’Aznar amb la FAES i l’ideari espanyol més exaltat. D'altra banda, Catalunya fent anys d’equilibris polítics i econòmics amb Pujol i de trapezista emprenyada en el breu període Maragall.

Montilla els permeté treure la màscara. Ja no els calia patir, tenien un president pla, inexistent, tenien, a més a més, l’ús favorable de la Constitució espanyola redactada per defensar els seus interessos. Només els seus.

L’espanyolisme aleshores es manifestà desvergonyit i maldà per frenar el catalanisme nacionalista, esdevingut independentisme. El detonant va ser un Rajoy que s’envoltava de la 'rojigualda' i renegava d’un Estatut votat pels catalans en referèndum, a més a més, per més estupidesa, aprovat per les Corts espanyoles. El Tribunal Constitucional no arbitrà, va fer d’Inquisició.

El nacionalisme espanyol plantava cara a l’independentisme i el PSOE s’hi sumava. És aleshores que s’atien els exabruptes, els insults, les calúmnies, les mentides. Tot s’hi valia. Els catalans, però, hi plantaven cara i aleshores l’espanyolisme començava a perdre l’oremus. Inhabilitacions i multes. Amenaces i campanya per terra, mar i aire per crear hostilitat i... odi. Des de l’Estat.

El dia clau, sense retorn, és l’1-O quan la Guàrdia Civil i la Policia espanyola agredeixen i peguen uns votants confiats amb la força de la voluntat democràtica d’exercir la seva voluntat. Cau el castell de cartes de la democràcia espanyola. L’Estat menteix, els agredits els transforma en agressors, les víctimes en culpables. Als dirigents de l’independentisme se’ls titlla de bojos, d’irresponsables, posant la maquinària mediàtica al seu servei amb afany destructiu total.

De fa temps havien col·locat les persones adequades als medis judicials que s’ajustessin als seus objectius. El resultat és sabut, presó i persecució. Indefensió i anul·lació de facto de la Generalitat, l’espanyolisme pels carrers conviu amb l’extrema dreta i el franquisme nostàlgic, fins i tot amb emblemes nazis. Tot s’hi val altra vegada, ja tenen enemic a vèncer.

És d’escàndol la tènue condemna d’una violència creixent de l’espanyolisme, una violència que, malgrat tot, no fa caure en la provocació el catalanisme independentista. No se senten còmodes davant l’opinió pública internacional en haver detingut mig Govern i continuar sent far de llibertat els líders d’Òmnium i ANC engarjolats.

El ressò internacional de l’exili a Bèlgica de mig Govern, amb el president Puigdemont al davant els enfurisma. Des del poder autoritari imposen amb sordina el rebuig a la catalanitat igualitària amb determinació agressiva, intentant dissimular la ràbia interna que els domina. Aquí, però, no poden enganyar ningú el PPSOECs, una vegada i una altra se’ls escapa un profund ressentiment, és llavor altre cop per a l’odi.

J.M. Solé i Sabaté

Historiador

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dimarts, 7 de novembre del 2017

Alea iacta est

“Alea iacta est (els daus estan llançats) ─va sentenciar el President Artur Mas a l’acabament del judici─ Estem en mans de tres magistrats que han de decidir sobre la nostra sort penal”. Desobediència i prevaricació, aquests son els fets que ha intentat provar el fiscal ─sembla ser que sense gaire èxit─ en el judici que s’ha celebrat per escatir els fets del 9N. Ara, als acusats i a tots els catalans, ens toca esperar. Esperar i preparar-nos per uns mesos de molta mala maror, sigui quina sigui la sentència. Per si algú encara té dubtes el referèndum o referèndum es farà i el xoc de trens està assegurat. Com diu un dels fundadors de l’ANC en Pere Pugès. “Ara toca doncs treballar molt per aconseguir fer el referèndum en les millors condicions possibles, per mantenir la cohesió social i dibuixar un futur esperançador, hem d’aguantar molt per no caure en les provocacions que pretenen que correm més del compte, però també hem de treballar molt per disposar de totes les eines necessàries per poder gestionar els primers mesos, els més durs, posteriors a la Declaració d’independència” Si voleu llegir el seu article titulat “La postindependència” podeu fer-ho tot seguit i entendreu el perquè de les afirmacions anteriors.

La postindependència

Aquests dies m’ha arribat per whatsapp i des de diferents fonts un fragment d’una carta que fa cent deu anys, l’Unamuno li va enviar a l’Azorín i que deia “Merecemos perder Catalunya. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que com Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tiene testículos en vez de sesos en la mollera)”.

A part de demostrar que la cosa no ve d’ara i que la història es repeteix, aquest fragment i la proposta d’en Partal de fa no massa dies més, proposant-nos que parlem de la sisena República Catalana que ens proposem construir, ens dibuixen un escenari força plausible pels propers mesos.

Aquesta mentalitat castellana, que impregna la premsa madrilenya tant com als polítics i a tota la colla d’alts funcionaris de l’estat, ens assegura el manteniment de l’estratègia que ja coneixem –escampar por entre la ciutadania, judicialitzar el procés cada cop més, fer créixer la tensió a tots els nivells, escampar “merda” o crear-ne si no existeix amb l’objectiu de posar falques entre els ciutadans i els polític catalans, amenaçar amb la intervenció de la Generalitat, etc. etc. etc...- fins arribar, si cal, a l’aplicació de l’article 155 o més enllà i tot. No tenen exèrcit per fer el que els demana el seu “cerebro cojonudo”, però faran el que calgui per no perdre Catalunya, la joia més rendible de la corona.

A voltes tinc la sensació que en Rajoy i alguns dels seus saben que això no ho podran aturar i que actuen més per justificar-se davant els seus quan hagi passat el, per a ells, fatal desenllaç que per evitar-ho realment. Estan atrapats en la seva pròpia història, i no només en la història de la pèrdua de les colònies i en això que la història sempre es repeteix, sinó en les històries que ells mateixos han fabricat fins arribar-se a creure que en tindrien prou amb gestionar el temps, fent-lo passar i esperant que –com també ens ensenya la història- arribaria el moment en que ens hi faríem mal entre nosaltres.

Però anem superant esculls i es va acostant el moment de la veritat. Quan es fregaven les mans creient que faríem un procés constituent per acabar amb unes noves eleccions que servissin per declarar la República Catalana, es troben amb un gir aparentment sobtat i els torna a aparèixer la reclamació d’un referèndum pactat, però amb l’advertiment que si no hi ha manera de fer-lo, el farem igualment. Talment, una tàctica per despistar l’adversari digna d’un altíssim estat major...o d’una colla de guerrillers que han acabat adaptant la seva estratègia a les dels aliats i definint, entre tots i per una simple suma, que l’estratègia conjunta superi i desbordi l’adversari. Ni fet expressament hagués sortit millor. I aquí és on som ara.

No hi haurà referèndum pactat. Amb aquesta mentalitat que tenen i amb la història i històries que tenen i han explicat, no s’ho poden permetre. Seria com acceptar la derrota...i això no ho han fet mai. Anem cap al referèndum convocat i organitzat per la Generalitat i amb el boicot assegurat de la gent que actua amb aquella mentalitat que dèiem al començament. De fet, tot el que estan fent ja forma part del boicot, intentant deslegitimar-lo o fent agafar por als possibles votants, tot per intentar que hi vagi a votar poca gent i acabar dient el mateix que després del 9N, que no érem prou gent... Encara no han après que, amb aquesta actitud seva acabaran aconseguint l’efecte contrari.

Per si de cas, també es preparen per impedir físicament que anem a votar. Arribaran fins on calgui....de fet, fins on puguin. Aquest cervell que tenen pensa molt diferent al nostre i, encara avui i després de tot el que sabem que han fet i fan, ens costa creure que arribaran molt lluny. Però ho intentaran, a la desesperada, saltant-se lleis i recomanacions internacionals. No saben, ni volen saber, que això tampoc ens aturarà i, fins i tot, ens pot situar en les millors condicions per tirar pel dret, fent la Declaració d’independència i convocant el referèndum a posteriori, si cal.

Facin el que facin, amb referèndum o sense, el seu darrer escenari l’han situat en la post-independència. Estan segurs que aquell serà el seu moment per fer-nos passar per l’adreçador. Com en altres moments de la nostra història, l’hora de la veritat arriba en el moment de la gestió d’aquesta etapa posterior a la Declaració d’independència, ja sigui després d’un referèndum victoriós o com a reacció a l’agressió desesperada en el darrer moment.

Hem de treballar molt per aconseguir fer el referèndum en les millors condicions possibles, hem de treballar molt per mantenir la cohesió social i dibuixar un futur esperançador, hem d’aguantar molt per no caure en les provocacions que pretenen que correm més del compte, però també hem de treballar molt per disposar de totes les eines necessàries per poder gestionar els primers mesos, els més durs, posteriors a la Declaració d’independència. Tots hi tenim feina a fer i caldrà que cadascú de nosaltres hi aporti el millor que té, el que més sap, i que treballem de forma coordinada. Per sort, som un país petit on tots sabem el que podem fer i el que faran els altres. No quedarà res per fer i, si cal, la nostra reconeguda capacitat d’improvisació farà la resta. L’objectiu és tenir un país a punt i funcionant amb tota normalitat des de l’endemà de la declaració, però també un país amb capacitat de resposta als darrers intents de l’adversari. És allà on acabarem guanyant. I, ara sí, ho tenim a tocar.

Pere Pugès

Fundador de l’ANC

Article publicat al digital elMón.cat el divendres 10 de febrer del 2017

No es podia

Sí se puede!, sí se puede!... anaven bramant els militants del PP davant el Mariano, ell solet a dalt del balcó del carrer de Gènova. Aquest crit manllevat dels podemites, feia més mal a Pablo Iglesias que el mateix resultat electoral. Ha perdut les eleccions qui més expectatives s’havia creat. Unidos Podemos volia fer el “sorpasso” i ha fet el paperina. Tot i haver-se anunciat que Podemos passaria davant del PSOE, el partit de Pablo Iglesias i les coalicions afins han quedat ben lluny dels socialistes, malgrat haver unit forces amb Esquerra Unida. Agradi o no agradi, l’augment del vot del PP, que és l’única gran novetat d’aquesta absurda repetició electoral, porta ineludiblement els socialistes a investir Rajoy com a president del govern espanyol. Si Rajoy acaba sent investit president, n’hi ha per fugir corrents, i s’hi ha terceres eleccions, encara més. Dels articles que s’han escrit aquests dies sobre el desenllaç electoral,  n’hem escollit un del periodista Jordi Borràs titulat “No es podia”,  on fa l’anàlisi del “tortasso” de Podemos, des de l’òptica d’En Comú Podem i el seu paper a Catalunya, i on acaba afirmant, referint-se al partit de l’Ada Colau:  “Ara toca mullar-se i deixar-se d'hòsties”. Crec que és el millor resum que es pot efectuar del paper que li toca fer als “comuns”, en el nou camí que s’encetarà amb la votació de la moció de confiança al President Puigdemont del proper setembre. Les agres paraules de Xavier Domènech, el líder d’En Comú Podem, no només cap a CDC, sinó cap a ERC que els hi ha estès servilment la mà, i també les d’Ada Colau demanant solidaritat amb els pobles d’Espanya, mostren que el veritable “sorpasso” de Podemos no es dirigeix a Espanya sinó a Catalunya, i que Podemos té un altre objectiu, dividir i frenar l’independentisme, i guanyar les eleccions al Parlament per gestionar una autonomia més.

No es podia

Amb els ulls plorosos, la veu trencada i el rictus desencaixat d'impotència. Així va sortir Ada Colau al quarter general dels comuns en acabar el recompte de vots. El llenguatge corporal no concordava amb el discurs falsament eufòric de guanyadors. Sí, En Comú Podem ha guanyat de nou les eleccions a Catalunya, però el que realment els interessava, lògicament, era fer-ho a Espanya. I no hi hagut sorpasso ni victòria. El canvi ha fracassat estrepitosament i el partit dels sobres en B i les clavegueres del poder ha sortit reforçat dels seus propis escàndols.

Espanya és irreformable. Ho havíem advertit per activa i per passiva. Se'ns en fotien a la cara des de la supèrbia del si se puede i el victimisme de qui no en té ni idea de què vol dir el joc polític i es passa mitja campanya fent el ploricó. S'ha acabat la cantarella de cop, perquè els que diumenge a la nit van cantar si se puede amb més ganes que ningú, van ser els hooligans del PP aplegats a Gènova per celebrar una nova victòria. Els números canten: el PP puja arreu de l'Estat espanyol i els que prometien canvi han perdut més d'un milió de vots en sis mesos. El mapa d'Espanya està completament tenyit de blau falangista, on el morat només ha aconseguit convèncer a catalans i bascos en unes eleccions —detall important— en clau purament espanyola. Tal ha estat el fracàs que els soldats d'Iglesias ni tan sols són els predilectes com a segona opció a l'Estat, que majoritàriament continua apostant pel PSOE.

No obstant això, sembla que els comuns no han après la lliçó. Diumenge a la nit, Colau i Domènech van tornar a presentar Catalunya com a motor del canvi, fugint d'estudi del seu fracàs amb la cantarella de fer fora Convergència. La memòria és curta, perquè resulta que ja ho van intentar el 27 de setembre, mentre Barcelona en Comú es retirava de la partida perquè no ho veia clar. El resultat va ser indiscutible: majoria absoluta independentista al Parlament, Ciutadans liderant l'oposició i els del si se puede quasi a la cua de l'hemicicle, empatats a 11 diputats amb el PP.

Ara mateix, l'espai polític dels comuns només té dues possibilitats. Seguir amb el discurs teletubbie del canvi a Espanya i la urgència de fer fora Convergència o convertir-se en alternativa real de govern apostant per la via de la ruptura amb l'Estat espanyol. La primera possibilitat ja ha estat sobradament explorada i ha fracassat fins a tres cops en menys d'un any: 27 de setembre, 20 de desembre i 26 de juny. La segona opció sí que pot oferir nous escenaris innegablement atractius pels objectius dels comuns: desbancar Convergència del poder i alhora bastir una majoria social d'esquerres que aposti per una Catalunya independent. És precisament aquest fet, la desintegració de l'Estat com el coneixem avui, l'únic revulsiu que pot fer canviar realment Espanya.

Ja no hi ha excuses, s'ha demostrat empíricament que no es podia. Ara toca mullar-se i deixar-se d'hòsties. O seguiu insistint a canviar un estat irreformable o assalteu el poder de la nova República Catalana. O sou part de la solució o sereu còmplices de les nostres cadenes. Ho teniu a les vostres mans.

Jordi Borràs

Fotoperiodista i il·lustrador

Article publicat al digital Fotlipou.com el 28 de juny del 2016

Muriel Casals, al cel de Reus, del nou país

"Estimem-nos", ens deia sempre la Muriel, "estimem-nos que això és tan bonic". Així comença l’escrit de comiat que l’actual President d’Òmnium Cultural en Jordi Cuixart ha fet en memòria de la malaguanyada Muriel Casals. Aquests dies s’han vessat centenars de lletres glosant la figura i l’obra de la que fou presidenta de l`Òmnium, com la que ha escrit el filòleg Biel Ferrer que fou president d'Òmnium del Baix Camp entre els anys 2010 al 2014 i que amb el títol “Muriel Casals, al cel de Reus, del nou país” fa un recull de les vivències i del camí que van compartir amb la Muriel a Reus al llarg de tots aquests anys. Serveixi aquest escrit que publiquem en el nostre Blog, com el nostre modest homenatge a una dona que va fer d’Òmnium el pal de paller del procés al costat de l'Assemblea Nacional Catalana, amb la certesa que el seu mestratge ens ha de servir de guia pels reptes que haurem d’afrontar com a País.

Muriel Casals, al cel de Reus, del nou país

Finalment, no hi vaig anar. I, doncs, no ens hi vam trobar. No recordo ben bé per quin motiu. Ara me'n sap tant, de greu. Era a Reus, divendres, 29 de gener d'enguany, al vespre, poques hores abans de l'accident fatal, l'endemà, a Barcelona, que l'ha dut fins al traspàs, aquest diumenge passat, 14 de febrer, a l'Hospital Clínic. Quinze dies d'incerta esperança, com el títol d'una de les pintures del seu amic català d'origen portuguès, artista plàstic, Rui Gomes, que inaugurava exposició a la galeria reusenca Anquin's de la Pepa Quinteiro, Os jardins de Edgar. A la foto i al vídeo que la galerista va penjar al facebook, encara la hi podem veure admirant els quadres que, a propòsit de l'obra literària de l'escriptor Edgar Allan Poe, encara estaran penjats a l'indret fins al dia 1 de març. Me n'havia assabentat mitjançant un missatge per WhatsApp. I també al seu compte de Twitter perquè, amb 70 anys, s'esforçava per estar al dia en les noves tecnologies i hi era prou activa. La seva darrera piulada: "Quadres i literatura, aliments per al cap i el cor". Sensibilitat artística i cultural, fidelitat a l'amic i al país.

De fet, la Muriel hi havia vingut molt sovint, a la ciutat de Reus, d'ençà que havia esdevingut presidenta d'Òmnium el 20 de març de 2010. La primera vegada fou quan va fer-nos a mans una senyera, la que penja al balcó, amb motiu de la inauguració de la nova seu d'Òmnium Baix Camp, al raval de Santa Anna mirant cap a la plaça de Prim, gràcies a la deixa del patriota Josep Maria Ferrer Camprubí. Era el matí de dissabte, 22 d'octubre de 2011, i fou aleshores quan li vaig sentir per primera vegada aquell argument que va ser fonamental per avançar cap a la definició de l'entitat com a motor del sobiranisme: Òmnium havia nascut per salvar la llengua i la cultura a fi de salvar el país; ara, calia salvar el país per poder salvar la llengua i la cultura.

De fet, al lema històric de l'entitat (llengua, cultura, país), hi vam afegir, amb ella a la Presidència, dos mots més, tan importants com els altres: cohesió (mitjançant les activitats de lleure i de convivència "Quedem?" per veure Catalunya amb uns altres ulls, els de les persones vingudes d'arreu del món) i educació (en defensa de la immersió lingüística, mitjançant la plataforma Somescola.cat). En acabat, fou l'11 de gener de 2012, amb motiu de la commemoració del quarantè aniversari de la nostra entitat al Baix Camp i la inauguració de l'exposició "40 anys d'Òmnium Baix Camp", que la presidenta Muriel Casals va venir a Reus.

Alhora, el mateix dia, assistíem al Círcol a la conferència magistral que pronuncià amb el títol "Catalunya Avui: Economia, Política, Cultura", en què ens demostrà la seva saviesa com a professora emèrita i doctora en Economia a la UAB. Després, la Muriel va recollir, el dia 21 de setembre de 2012, de mans de l'alcalde Carles Pellicer, la Menció Honorífica de l'Ajuntament de Reus en reconeixement a la tasca en la promoció i la normalització de la llengua, la cultura i la identitat nacional de Catalunya i, de manera especial, en acomplir-se el 40è aniversari de la seu territorial al Baix Camp. També va participar a la presentació de l'obra Per què volem un Estat propi?, un assaig coral, el 25 de gener de 2013, al Centre de Lectura, amb altres personalitats, com el professor Josep Murgades. En el seu escrit al llibre, hi planteja que, en comptes de preguntar-nos les raons per reclamar la independència, caldria plantejar-se les raons per les quals cal mantenir l'actual relació de dependència dins de l'Estat Espanyol. De fet, les seves aportacions a l'argumentari socioeconòmic a favor de la independència de Catalunya són rellevants. I encara dijous, 4 de setembre de 2014, va parlar al Teatre Fortuny, en el multitudinari acte de la campanya Ara és l'hora. Units per un país nou, amb Lluís Llach, Modest Guinjoan, Laura Borràs, Carme Forcadell i molts d'altres oradors... Intel•ligència, generositat i rigor.

La Muriel feia nit a Reus quan hi venia. Sempre s'hostatjava a l'Hotel Gaudí. Tinc un record molt clar de les converses amb ella les primeres vegades que va venir a Reus quan, ja de nit, l'acompanyàvem fins a l'hotel i sempre acabàvem plantejant-li la nostra impaciència per tal com Òmnium encara no havia fet el pas d'esdevenir entitat independentista i ella ens demanava paciència i cura per tal de fer el pas en el moment adient, a fi de no violentar ningú i de fer-ho ben carregats d'arguments i d'evidències incontestables, com així va succeir finalment dilluns, 29 d'octubre de 2012, a la Declaració de Santa Coloma de Gramenet, on s'havia iniciat la immersió lingüística. També ens deia que era del tot convenient la coexistència d'Òmnium i de l'Assemblea Nacional Catalana perquè generaven discursos complementaris. Pacient dona, coratjosa patriota. Sàvia dirigent.

Quan va sonar com a probable presidenta de la Generalitat de Catalunya arran de la victòria dels partits independentistes a les eleccions del 27 de setembre de 2015, li vaig adreçar un missatge, "L'enhorabona, presidenta!", que ella em va contestar: "Ex-quasi!!!!! serà mascle i bo". I així va ser: ella s'afirmava com a expresidenta d'Òmnium i admetia haver estat ben a prop de la presidència de la Generalitat però reivindicava Carles Puigdemont, com a home i excel·lent president. Ens vam enviar abraçades i ànims. En acabat, quan sí que va esdevenir presidenta, de la Comissió d'Estudi pel Procés Constituent, li vaig demanar que, ara sí, em permetés d'expressar-li l'enhorabona pel seu nomenament com a presidenta de l'esmentada comissió del Parlament de Catalunya i li vaig dir que la seva mà esquerra li seria molt útil per tirar endavant la nova responsabilitat i la importantíssima tasca. I ella em va contestar: "No serà fàcil, però estimulant. Feina Òmnium, de fet!". I tant!, sempre mirant d'acostar voluntats de persones ben diverses amb honestedat i bon to... però ja no va poder ser. Malaguanyada líder, enyorada presidenta.

Si he volgut recordar fets i dates, converses i emocions, detalls i esments, és perquè el camí que vam compartir amb la Muriel Casals a Reus i arreu no pot quedar estroncat. Ella romandrà en la nostra memòria en la mesura que sapiguem retre-li homenatge amb la nostra acció seguint el seu tarannà sensible i fidel, pacient i coratjós. Li hem d'agrair tantes coses, a la Muriel. Per això ara li diem a reveure al cel de Reus, al país nou: la tercera República Catalana, la que serà ja independent, on ens retrobarem amb ella, amb el seu somni, amb el nostre somni, amb la nostra estimada Muriel.

Biel Ferrer

Filòleg.

Article publicat al diari reusdigital.cat el dilluns 15 de febrer del 2016

Podemos i la tossuda realitat

Podemos i els seus companys de "Catalunya Sí Que Es Pot" no s’entén com, tan "revolucionaris" com diuen ser, no s’adonin que la veritable revolució els està passant pel davant dels nassos, doncs l’està protagonitzant una part molt important del poble de Catalunya, enfrontant-se a l’estat espanyol amb el procés cap a la proclamació de la República Catalana. Cap d’ells no vol reconèixer aquesta revolució, perquè no consideren que sigui pròpia. Això és d’una miopia política immensa. El professor Ramón Cotarelo ha esdevingut des del sorgiment de Podemos un dels analistes més fins i crítics amb la formació de Pablo Iglesias. Cotarelo assegura que a Podemos “tot és un plagi, el nom, les tàctiques, les consignes, les fórmules, els conceptes i les teories”, i assegura que tal com estan les coses és molt possible que Podemos no arribi a les eleccions generals de novembre. En una entrada al seu blog Palinuro, el professor analitza el fracàs de Podemos en tres fases: els antecedents, Catalunya i Grècia. Podeu llegir l'article complert traduït al català en el nostre Blog.

Podemos i la tossuda realitat

En l'entrevista que em va fer l'altre dia en Josep Rexach Fumanya per a Vila Web se’m va acudir dir que "segons el que passi el 27S és possible que Podemos no arribi a novembre" i Josep, amb l'olfacte del bon periodista, va posar l'expressió com a titular. El judici pessimista sobre Podem sorgia del temor que el partit dels “círculos” no aconseguís esmenar els seus errors i em referia sobretot als que ve cometent a Catalunya. Ahir, però, el futur encara se li emmascarà més amb l'evident fracàs de Syriza, amb qui Podem ha unit sempre el seu destí. En síntesi, el viatge de Podemos cap al fracàs pot desgranar-se en tres moments: a) antecedents, b) Catalunya i c) Grècia.

a) Antecedents.

Les eleccions europees del maig del 2014 (gairebé semblen d'un altre segle) van ser un bonic festival. Allà sorgia, virginal, vital, aclaparadora, una nova força que anava a canviar les pansides formes de fer política a Espanya. Alguns vam advertir del miratge de donar a les europees un valor d'extrapolació quan, en realitat, l'electorat no les pren molt seriosament i es permet certs luxes (com votar a uns perfectes desconeguts que surten molt per la tele) perquè no tem que hi hagi conseqüències negatives. Però no ens van fer massa cas. Borratxos amb la victòria electoral, afalagats pel mitjans, ajudats a pujar en els sondejos, els de Podem perderen el món real de vista i el van substituir per les seves doctrines més arnades i els seus fervents desitjos. Encara al gener del 2015, van muntar un espectacle de marxa sobre Madrid per exhibir el seu poder i consolidar-se. Un sondeig de Metroscopia de febrer de 2015, els donava un 28% del vot i els situava com a primera força política d'Espanya.

És raonable que s'embriaguessin. Però la tossuda realitat es va anar obrint pas a poc a poc, al marge dels platós televisius i els mítings de masses, cada vegada més minvants. Les eleccions andaluses de març van ser un gerro d'aigua freda: el PSOE no s'enfonsava, Ciutadans feia un acte de presència amb el qual no es comptava i Podemos quedava en una proporció del vot anguitesca. Va ser el primer revés dels que ja es veien assaltant el cel. El segon el van portar les municipals i autonòmiques de maig. Després d'unes incomprensibles baralles al bigarrat món de les esquerres "veritables", el resultat de Podemos en concret (no dels fronts en què participa quan participa) va tornar a ser mediocre tirant a dolent. El PSOE seguia robust i la formació morada apareixia, volgués o no, acoblada al seu carro. Si s'afegeixen les reiterades trifulgues internes entre les dues ànimes de l'organització, la leninista (alguns la consideren estalinista) i la trotskista, així com la ridículament baixa participació electoral en les seves eleccions primàries, no sembla aventurat concloure que, a l'any de la seva fulgurant aparició, Podemos quedava reduït a una funció auxiliar en el millor dels casos, no coincident amb les bravates dels seus caps ni la convicció d'aquests de canviar el país de dalt a baix. Havien irromput per fer realitat el vell somni leninista de substituir la socialdemocràcia pel comunisme (encara que ara no es digui així), d'acabar amb l'hegemonia del PSOE i l'únic que van fer va ser fagocitar IU. Amb aquesta amarga experiència, però sense millorar ni una mica la seva reflexió teòrica, d'altra banda inexistent, es van llançar a les eleccions catalanes.

b) Catalunya.

Si en el conjunt d'Espanya la capacitat d'anàlisi de Podemos és limitada, a Catalunya brilla per la seva absència. Podemos és un partit nacional espanyol com els altres i veu el món amb ulls espanyols. La seva professió de fe esquerrana, encara que reprimida per consideracions tàctiques, l'indueix a creure que té resposta vàlida pel nacionalisme català i no adverteix que, sent l'esquerra catalana en bona mesura independentista, l'esquerra espanyola està condemnada al fracàs per sucursalista, com li va passar al PSUC, li ha passat al PSC i li passa ja a ell. Hi ha qui diu que l'ambigüitat i l'equívoc de Podem a Catalunya és una mostra de tacticisme maquiavèl·lic. No sembla tal sinó el contrari: són ambigus i equívocs perquè no saben què pensar ni s'atreveixen a pronunciar-se en un assumpte tan escabrós com l'autodeterminació catalana. Els imprecisos i confusos aclariments de Errejón sobre el dret dels catalans a decidir pel seu compte són contradits minuts després pel fatxenda de Podemos al País Basc, Roberto Uriarte, per qui "no existe un derecho a la secesión unilateral". Igualment, el tímid apunt de Errejón que Catalunya tingui un règim fiscal propi s'enfronta a la negativa tancada de les seves bases a la resta de l'Estat i, per descomptat, dins la pròpia Catalunya, on gent tan significada de Podemos com Carlos Jiménez Villarejo no vol ni sentir parlar d'autodeterminació o de cap singularitat catalana.

Podemos està mancada d'un discurs propi a Catalunya perquè, de tenir-lo, posaria en perill els vots que espera obtenir a la resta de l'Estat. I no té discurs propi perquè, en contra del que seria previsible suposar tractant-se d'intel·lectuals, professors universitaris, teòrics i doctrinaris d'interminables debats i controvèrsies, no entén el que està succeint al Principat. Clama per un canvi radical, qualitatiu, justicier a Espanya i, quan se’l troba tal qual a Catalunya, no el veu. Com no el veuen ─o no el volen veure─ en general els nacionalistes espanyols.

La seva incapacitat per entendre que a Catalunya hi ha en marxa un procés original de construcció d'un Estat nou per vies democràtiques, pacífiques, de participació massiva, social, solidària, transversal, un tipus nou de revolució, mostra amb evidència que totes les seves doctrines són clixés. Quan una realitat sense precedents, concebuda segons paràmetres diferents, s'obre camí en la confusió del present, en lloc de ignorar-la o atacar-la pels més roïns mitjans, com fan els nacionalistes espanyols a la manera antiga, faria bé en considerar-la o si més no en recolzar-la directament, com hauria de correspondre a aquest esperit inquiet i innovador que, segons es diu, és típic de l'esquerra. No pot fer-ho per manca de capacitat teòrica i aquesta mancança es disfressa després de la prioritat que atorguen a les eleccions a Espanya. I aquestes també es veuen en globus a la llum del que ha passat a Grècia.

c) Grècia.

Ahir Twitter reverberava amb tuïts antics de Pablo Iglesias, aclamant Tsipras, Syriza i subratllant que Podemos era la Syriza espanyola. És emprenyador això que cada ordinador s'hagi convertit en una hemeroteca amb la qual treure els colors fins i tot als difunts. Certament, Podemos va jugar a la construcció d'una "autèntica", "veritable" esquerra "transformadora" a Europa. Igual que Syriza s'havia menjat al PASOK, els dels “círculos” espanyols anaven a menjar-se al PSOE. Pel que s'ha dit més amunt això no s'ha produït ni és probable que es produeixi, i el més segur és que un Podemos d'escassa representació parlamentària sobrevisqui en un món fosc de pactes, acords, negociacions, vés a saber amb qui. En tot cas el desconcert grec és un cop molt fort a les expectatives de Podemos. Se’m permetrà il·lustrar aquest punt amb dues cites de posts antics de Palinuro que considero explicatius i pertinents a la situació actual. El 30 de març d'aquest any, en un post titulat “La astúcia de la sinrazón” Palinuro deia: a Podemos tot és plagi, des del títol de l'organització, passant per les seves tàctiques, les seves consignes, les seves fórmules, conceptes, teories i fins al nom del fundador. Una manca absoluta d'inventiva i originalitat, disfressada amb un discurs teòric clar i que sona bé en abstracte, però no té connexió real amb el país. Podemos es va valer d'un exemple reeixit, el de Syriza per presentar-se com la renovació de l'esquerra espanyola, la tan enyorada presència d'una esquerra lliure, nova, independent, que no tingués res a veure amb la socialdemocràcia burgesa ni amb el adotzenat comunisme.

Igualment, el 9 de juliol passat, en un altre post titulat “Volte Face”, Palinuro deia: Si el brau "no" grec no pot mantenir-se enfront de la duresa de la troika i Syriza ha de cedir i empassar-se el que abans va rebutjar, afectarà negativament la campanya d'imatge de Podemos. Per descomptat, és molt fàcil animar a un altre a saltar al buit i aplaudir. Però què pot o vol fer-se després que l'altre s'hagi estavellat contra el terra? Si no vaig poder fer res, si no hi ha forma d’evitar que s'estavelli, si no es pot impedir que, per mantenir-la dins l'euro, la troika imposi a Grècia condicions més draconianes, ¿quin serà el discurs de Podemos?

I no hi ha molt més a dir, llevat que, de seguir així les coses, Podemos potser no arribi a novembre.

Ramon Cotarelo Garcia

Catedràtic de Ciències Polítiques

Article publicat en el Blog de Palinuro el divendres 21 d’agost del 2015