La independència no serà fàcil

Crear un nou Estat independent no és una tasca fàcil. Però Catalunya ho té especialment difícil. Tot i que el Parlament català l’octubre de l’any 2017 va aprovar en una votació secreta i sense la presència dels partits de l'oposició, la declaració de Catalunya com "un Estat independent en forma de República", la transició per convertir-se de facto en un nou país recordem com va acabar: aplicació del 155, destitució i exili de Puigdemont i eleccions autonòmiques pel 21 de desembre. Aquesta fou la resposta del govern d'Espanya a la declaració d'independència de Catalunya.

Més enllà de la fèrria oposició a la secessió catalana des de les institucions d'Espanya, politòlegs i economistes coincideixen a assenyalar tres claus que dificulten el camí cap a la independència catalana: manca de reconeixement internacional, manca de recursos propis i una societat catalana dividida. Sense suports internacionals, cap independència és viable. Si Espanya fos un país hostil, amb enemics, que creés problemes internacionalment, que hi hagués grans poders internacionals desitjosos d'enfrontar-se a l'Estat espanyol, això crearia una finestra d'oportunitat, però en el context internacional, Espanya és vist com un país que no dóna problemes. Poc després que el Parlament català fes la seva votació l’octubre del 2017, es tornava a posar de manifest aquesta manca de suport. Estats Units va reiterar que Catalunya és una part integral d'Espanya, França va mostrar el seu suport al president Mariano Rajoy, el Regne Unit va manifestar la voluntat que es respecti la Constitució i la unitat d'Espanya. Alemanya per la seva part, va dir que no reconeixia la declaració d'independència i va donar suport a les mesures del govern central.

Pel que fa a la manca de recursos, la transició cap a un país independent és costosa i ara com ara Catalunya depèn dels fluxos de finançament del govern central, ja que el 90% del sistema tributari català correspon a l'Estat espanyol. Catalunya disposa d’una agència tributària, però els impostos que recapta són escassos. Les bases de dades per recaptar els impostos les té el govern de Madrid, l'agència tributària espanyola, sap de qui ha de cobrar i quant. El govern de Madrid, a través de la seguretat social, sap a qui ha de pagar les pensions i els subsidis d'atur. Perquè els fons de capital risc, que sempre estan disposats a assumir riscos només a canvi de tenir rendiments superiors, estiguin disposats a apostar per Catalunya, primer hem de demostrar nosaltres que la república catalana és un fet, no només una declaració simbòlica al parlament. A escala econòmica, el camí cap a la independència és difícil encara que no impossible i té una dificultat més política que no pas tècnica.

Respecte a la divisió de la societat catalana, un dels últims i principals problemes a què s'enfronta Catalunya es troba a casa seva. Tot i que els parlamentaris independentistes van assegurar que assumien el mandat del poble, el cert és que no hi ha dades que estableixin que la majoria de la societat catalana vol un Estat independent. El procés d'independència atrau al voltant de la meitat de l'electorat català i això pot provocar una greu bretxa social. En una enquesta del CEO feta l’octubre del 2020 resultava que un 45,5% dels catalans estaven a favor de la independència, mentre que el 46,3% s’hi oposava. Quin seria el percentatge ara? Dit d'una forma en pla titular seria “meitat-meitat". Aquesta realitat partida en dos seria difícil de gestionar. No estem davant d'una secessió pacífica perquè la major part de la ciutadania se suma clarament al projecte. És un tercer element, la complexitat interna, que fa molt problemàtica la secessió. De moment, el dia que es va declarar la independència catalana, la bandera espanyola seguia a última hora de la nit onejant al Palau de la Generalitat, la seu del govern català.

Per tot això resulta interessant recuperar el fil d’un tweet, que l’agost passat va escriure en Francesc Ribera i Toneu, més conegut amb el sobrenom de Titot, on esmentava les condicions que, a parer seu, s’havien de donar per poder aconseguir la resolució d'un conflicte polític com la secessió d'una part de l’estat. Cal tenir en compte que «Titot», és un músic i polític català, cantant de Brams i de Mesclat i militant de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Berga, on fou regidor del seu Ajuntament des del 2011 fins al 2019. Podeu llegir, si voleu, aquest fil tot seguit.

Tweet de «Titot»

Desafortunadament, la resolució d'un conflicte polític com la secessió d'una part d'un estat  ―allò que anomenem "independència"―  no es resol favorablement només amb bona voluntat i coratge, sinó que cal combinar correctament tres elements: 1-Legitimitat,  2-Poder de coerció i  3-Complicitats internacionals.

Molt resumidament:

1-Legitimitat.

La legitimitat és el relat que es construeix per explicar que la causa és justa. Com més valors universalment ben valorats (democràcia, llibertat, progrés...) més senzill serà trobar complicitats. Però tant o més important que la potència dels arguments, és la capacitat (mitjans de comunicació, xarxes socials...) de fer arribar aquest relat als seus destinataris (població, enemic, agents internacionals...).

Atenció, però! La legitimitat és sempre subjectiva, existirà en funció de la gent que se la cregui i l'enemic construirà un relat oposat al que has fet amb el qual pretendrà contrarestar el teu.

Però, fins i tot en cas d'èxit rotund del relat i de la legitimitat, això no és suficient, ni de bon tros, per aconseguir la independència. El món i la història és plena de nacions i comunitats humanes que, amb tota la legitimitat, han estat aniquilades. Per posar un exemple beneit: Si guanyes un partit de futbol per 2 a 1, aquesta victòria computarà perquè un àrbitre ho escriurà en una acta i una federació et donarà una copa.

Aquí no. Ni l'ONU ni la UE no fan el paper de validació automàtica d'una legitimitat. Per dos motius: Primer tenen altra feina per emmerdar-se innecessàriament i segon, són ens internacionals compostos, entre d'altres, per l'enemic i llurs col·legues.

Avancem que si no no acabarem mai:

2-Poder de coerció.

Un cop tens la legitimitat et cal aplicar-la, fer-ne llei, i això només ho podràs fer si tens més força que l'enemic, que pretén que no ho facis i mantenir la seva, de llei.

Una possibilitat que ve al cap de seguida és tenir grups de voluntaris armats a les muntanyes. Això pot ser prou efectiu, però pot dificultar el desenvolupament del punt 1. Possiblement, la transformació d'un conflicte polític en un conflicte armat pot debilitar l'hegemonia de la legitimitat. Bé, no és que pugui, és que ho farà. Gent que estava disposada a comprar el teu relat, si hi ha resistència violenta, potser deixarà de fer-ho. Si molta gent se'n desentén, tornes a ser residual i tornes a la casella de sortida.

Una altra opció que ve al cap és  ―se n'ha parlat molt―  el control del territori. Però el control del territori no és mostrar un dia, pacíficament, la capacitat de resistència a tot el país. El conflicte pot durar setmanes, mesos, anys: qui controli el territori  ha de poder anar a casa a dutxar-se i canviar-se de roba, potser ha de cuidar fills o pares, potser ha d'anar a treballar, potser li cal descansar un o dos dies per setmana. Si això dura tres dies, no passa res. Però l'enemic pretendrà allargar-ho. Si dura unes setmanes serà un problema, si ha de durar mesos, ja estem parlant d'una professió, no d'un grup de Signal, amb tot el respecte i reconeixement per a tota la gent que, en el seu moment, van(/vam) fer-ho.

Per sort, de tipus de força n'hi ha molts, no només la violenta.

El cert és que, en qualsevol cas, has de tenir poder de coerció: has de tenir la capacitat perquè la gent pagui impostos on tu diguis, has de garantir que la policia seguirà les teves ordres; i els funcionaris. Recorda que tant ells com mestres, metges, bombers, etc. de moment reben el sou de compte corrent de l'enemic i que, de moment, encara no has cobrat cap impost i a cap compte hi tens els 16.000 milions d'espoli fiscal d'enguany.

No estic segur de saber amb certesa com aconseguir aquest poder de coerció, i si ho sabés, no ho explicaria a Twitter, evidentment, perquè part de l'efectivitat d'una acció de força és que l'enemic no sàpiga quants cops li baixaran, ni per quina banda, ni en quin moment.

Deixem-ho així.

3-Complicitats internacionals.

Per ser d'un Club, per anar bé t'hi han de voler. No cal que siguin tots (l'enemic no t'hi voldrà), cal que siguin uns quants i cal que siguin prou forts. Diguem que t'has de fer d'una colla. I cal recordar que a cada colla hi ha gent maca i gent que no tant. Si pretens trobar una colla que tots siguin macos i tots han de passar un examen de puresa i coherència, potser no la trobes. I a la colla aquesta no els convenceràs que t'ajudin amb exhortacions a la democràcia, la llibertat i el teu llistat de greuges. Voldran saber què hi guanyen en ajudar-te. Pot ser que els vagi bé que el teu enemic es debiliti, o poden pensar que estàs ben situat per un interès comercial seu o potser tens alguna matèria primera o recurs o servei que necessiten...

En qualsevol cas en aquest mercat de suports, els valors socials no són una moneda. I encara menys la teva legitimitat. (Altra cosa és que un cop fet el tracte, utilitzin els valors socials [democràcia, llibertat, solidaritat...] per justificar el suport que et donaran)

En tot cas, aquest suport no és espontani, un cop proclames la independència, animat pels valors que transmets. Potser sí que es comunica el suport quan proclames la independència, però els tractes s'han fet abans.

Ho deixo aquí, em moro de ganes d'explicar-ho amb profunditat, però és un fil i no un llibre i m'havia compromès a ser breu i vull ser-ho.

La combinació adequada (i factible) d'aquests tres elements ―legitimitat, poder de coerció, complicitats internacionals― poden fer que una proclamació d'independència derivi en la creació d'un nou estat.

No és tan fàcil com podia haver semblat, però jo m'hi veig en cor.

Francesc Ribera i Toneu (Titot)

Músic i polític català

Fil de tweet publicat el 21 d’agost de 2022

No puc més. #aneu a la merda

L’eurodiputada d’Esquerra Republicana, Diana Riba, ha afirmat que li havien introduït el programari Pegasus per espiar-la l’octubre del 2019. Ella ha estat un dels primers eurodiputats que han estat espiats amb Pegasus, i això pot fer ―no vol dir que ho faci―  que aquest escàndol d’espionatge, el Catalangate,  pugui prendre més volada. Després de dir primer que no en sabien res, l’Estado, ha admès després que és  veritat que ens espia. Ho ha dit obertament la ministra de Defensa, Margarita Robles, qui sap si aclaparada per la pressió escènica o en un gest clarament premeditat. L’Estado ha volgut justificar l’espionatge dient que s’hi va veure ‘obligat’, ja que els independentistes atacaven la sagrada unitat d’Espanya. El mateix va argumentar una diputada de Vox, Macarena Olona: “Líders independentistes catalans suposadament espiats pels serveis d’intel·ligència espanyols. On és el problema? Que els han espiat? Poc han fet.” Som un perill per al règim, disposats a declarar la independència, a tallar les vies públiques, a provocar desordres, a tenir relacions amb dirigents d’altres països i, fins tot, a tenir somnis inconfessables amb qualsevol ideal.

En aquest context s’ha produït la notícia que l’Elsa Artadi deixa la política. Deixarà de ser regidora a l'Ajuntament de Barcelona, no en serà l'alcaldable a les pròximes eleccions municipals i renunciarà a l'acta de diputada al Parlament. També plega dels òrgans de direcció de Junts. "No tinc energia per continuar, no puc més", ha explicat en una compareixença sense preguntes visiblement emocionada. La decisió ha subratllat Artadi, és de caràcter personal i no polític perquè no està "en condicions de servir" ni al país ni a la ciutat. La que era, fins ara, alcaldable de Barcelona de Junts per Catalunya ha assegurat que ha arribat el seu moment de dir "prou" i que és la decisió "correcta i honesta" perquè aquells que estan en la primera línia de la política hi han de ser "amb tota l'energia i dedicació".

Aquests dos fets ―i molts més que no podem esmentar per manca d’espai― expliquen les reaccions del món polític català, com la de l’expresident de la Generalitat i eurodiputat de Junts, Carles Puigdemont, que ha esclatat contra el govern d’Espanya, a qui culpa de la intervenció de l’Estat, efectuada amb el programa Pegasus, i en un missatge publicat a Twitter, ha difós l’etiqueta #aneualamerda, afegint-se a l’expressió que, en un comentari anterior, havia fet servir l’exvicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri. “Aneu a la merda tots els qui heu violat les nostres vides i les de les nostres famílies. Miserables els qui ho feu i els qui ho justifiqueu”. El mateix Puigdemont ha manifestat també que “no ens podem asseure mai més en cap taula amb aquesta gent fins que hàgim de decidir els termes de la separació”, una nova expressió de rebuig a la taula de diàleg que l’actual president de la Generalitat, Pere Aragonès, encara sembla voler mantenir amb el govern d’Espanya.

La marxa d'Elsa Artadi de la política torna a confirmar l’excepció que vivim dins l’Estado espanyol. Un Estat on els seus joves polítics, els més ben preparats, decideixen retirar-se dient:  ‘no puc més’, ens hauria de fer reflexionar a tots els demòcrates. Espanya no va per bon camí. La renúncia d'Elsa Artadi és bona mostra d'això. L’espionatge del Catalangate, en el nostre cas, de catalans que vam votar i guanyar la decisió de separar-nos d’Espanya i esdevenir la República Catalana, és una nova acció de guerra d’Espanya contra nosaltres per a mantenir-nos permanentment sotmesos. Motius sobrats de separació i divorci. Malgrat això, veiem molt d’interès d’en Pere Aragonès quan afirma que hi ha coses que s’han trencat per part del PSOE, però que Esquerra Republicana no ha abandonat ni abandonarà la negociació.

Fins ara l’Estado no ens ha derrotat encara. S’ha cremat qualsevol prestigi democràtic d’Espanya, s’han desemmascarat com a franquistes de soca-rel que són, s’ha trencat el miratge que un “gobierno de izquierdas” seria molt diferent, però nosaltres encara som els mateixos independentistes que abans. No intentin enganyar de nou als catalans, ara amb la paraula “negociació” més maca i encertada que no pas la paraula “diàleg” però de fet buida, sense tornar a la necessària unitat estratègica lleial a la incipient República Catalana. No acceptarem ni excuses ni dilacions. El periodista, Jordi Barbeta, analitza les actuacions recents de l’Estado en un article titulat  ’España y yo somos así, señora’, on escriu que, si el govern més progressista de la història no ha estat capaç ni tan sols d’interrompre l’actuació immoral de les clavegueres de l’Estat, per a què ha servit tenir un govern tan progressista?  Podeu llegir l’article a continuació.

“España y yo somos así, señora”

El Govern de l’Estat ha comunicat que efectivament va espiar el president Aragonès i altres persones d’ideologia independentista i s’ha quedat tan ample. L’executiu ha declarat que la tasca d’espionatge es va fer d’acord amb la llei (franquista de secrets oficials) i amb autorització d’un jutge. Amb les declaracions de la ministra de Defensa i la compareixença de la directora del CNI a la comissió de secrets oficials, l’executiu de Pedro Sánchez ha ratificat que van fer el que havien de fer i que ho van fer bé. Això no equival a dir que ho tornaran a fer, sinó que continuen i continuaran fent el mateix. El president Pedro Sánchez no ha expressat cap intenció de rectificar res. No es canviarà la llei, no se substituirà la ministra, ni la cap dels serveis d’intel·ligència, i es mantindrà en el seu lloc el mateix jutge del Suprem que porta instal·lat confortablement al CNI des de fa més d’una dècada, quan el mandat era per cinc anys. La directora del CNI només s’ha referit a l’espionatge de 18 persones. De la resta de persones espiades ha dit que no en sap res, però el que és més significatiu és que tant li fot i no pensa fer res per comprovar-ho. Tampoc la Fiscalia. La conclusió és que tot aquest abús de poder, aquesta vulneració de drets fonamentals, forma part del funcionament sistemàtic de l’Estat espanyol i el que resulta més desesperant, és que funciona i funcionarà així governi qui governi i, des del punt de vista democràtic, aquesta és una conclusió tràgica.

Ara tenim a l’Estat el que s’ha anomenat el govern més progressista de la història. Certament, la majoria parlamentària que ha donat suport a l’executiu de Pedro Sánchez es va articular per descavalcar el Govern més corrupte de la història i, per primera vegada a la història, aquesta majoria tenia una composició inequívocament progressista, tant plural com transversal i territorialment diversa. Havia de marcar un punt d’inflexió i revocar la regressió en drets i llibertats que havien imposat els governs del Partit Popular. Tanmateix, la dreta política, però molt especialment els poders fàctics de l’Estat, que es creuen els legítims propietaris d’Espanya, han considerat la formació del Govern PSOE-Podemos com la infiltració a les institucions d’uns intrusos, un conglomerat de tots els enemics de la pàtria, comunistes, proetarres i independentistes, amb la qual cosa s’han considerat legitimats per actuar en conseqüència i coordinats des de totes les estructures de poder que controlen, polítiques, judicials, d’intel·ligència, policials, econòmiques, financeres i mediàtiques. Per això l’executiu de Pedro Sánchez s’ha trobat amb tantes dificultats per derogar les lleis del PP. Ni la llei mordassa, denunciada per totes les organitzacions de defensa dels drets humans, s’ha reformat encara. Per no parlar de la connivència amb les corrupcions de la monarquia. Sánchez havia d’optar entre enfrontar-se als poders omnipresents de l’Estat o adaptar-se pragmàticament a les circumstàncies. Per a la primera tenia els vots, però potser no prou fortalesa. La segona opció li haurà semblat més fàcil per sobreviure, però només li servirà fins que el facin caure potser fins i tot amb deshonor. Perquè Pedro Sánchez va assumir una responsabilitat. Si el govern més progressista de la història no ha estat capaç ni tan sols d’interrompre l’actuació immoral de les clavegueres de l’Estat, per a què ha servit tenir un govern tan progressista? I si cap govern pot canviar tota aquesta merda que ha emergit, per a què serveix anar a votar?

Són reflexions que afecten tot l’espectre polític de la majoria, especialment el PSOE, Unidas-Podemos i Esquerra Republicana. Sánchez ha optat per sobreviure a força de cohabitar amb els poders fàctics que el volen descavalcar, però aquests saben que continuarà insistint a governar amb els considerats intrusos perquè personalment no té alternativa, així que mantindran la seva ofensiva per foragitar-lo ni que sigui a un càrrec europeu. Qualsevol combinació d’aliança política del PSOE amb la dreta passa per entregar prèviament el cap de Pedro Sánchez. La incorporació d'Unidas-Podemos a l’executiu, que havia creat algunes expectatives, no ha servit per desarticular la màfia estatal sinó per incentivar el seu activisme i resignar-se. Esquerra Republicana se les prometia molt felices assumint la interlocució catalana amb l’Estat, una posició que els situava en el centre de l’escenari polític i que solia ser molt rendible electoralment parlant. Tanmateix, els republicans s’han trobat ara sense arguments per mantenir la interlocució i atrapats sense poder capitalitzar tampoc una trencadissa...

Hem arribat al punt que fins i tot l’amenaça de l’extrema dreta genera indiferència en cercles progressistes, com si no fos cap novetat, perquè l’Estat continua parlant com fa més de cent anys declamava aquell capità Diego de Acuña, en la peça teatral d’Eduardo Marquina ‘En Flandes se ha puesto el sol’. Deia el capità, com ara Margarita Robles, “España y yo somos así, señora”.

Jordi Barbeta

Periodista

 

Article publicat al diari  EL NACIONAL.cat  el diumenge 8 de maig del 2022

El nou full de ruta d'ERC

Esquerra Republicana celebrarà la seva Conferència Nacional a finals del proper mes de juny. Amb els seus màxims dirigents a la presó o fora del país i amb una situació política completament diferent, cinc anys després de l'última Conferència Nacional, els republicans tornen a posar a debat el seu projecte. Fa cinc anys, en els albors d'un ‘procés’ que el passat 21-D va canviar d'etapa, Esquerra va portar al debat fins a una via extrema, a la qual es podia recórrer no només si l'Estat es negava a negociar un referèndum, sinó fins i tot si suspenia l'autonomia. Es tractava de la declaració unilateral d'independència per part d'una assemblea d'electes.

La posició d’ERC davant la situació actual del procés ha anat canviant els darrers mesos, sembla clar que els han deixat tocats amb els empresonaments i els acomiadaments dels seus líders i quadres. Defensen els seus interessos, que es una cosa molt legitima, però que va en contra dels interessos del país. Insisteixen en ampliar majories, sobretot cap a l’esquerra i pensen que això obligarà al govern espanyol a encetar el diàleg que fa anys estem esperant. Esquerra Republicana ha anant desplaçant el seu discurs des de la defensa aferrissada de la unilateralitat i la desobediència civil cap a posicions més flexibles defensant la bilateralitat i l’acatament als postulats judicials i polítics espanyols. La declaració d'independència, el 155 i el 21D van marcar la fi d'una etapa. I els postulats d'ERC, ara, són completament altres i beuen, completament, de les reflexions d'Oriol Junqueras des del Centre Penitenciari on resta empresonat des de fa més de sis mesos.

Els desafortunats tuïts de Tardà on afirmava entre altres coses: "El republicanisme ha de convergir amb les forces polítiques que també defensen el referèndum vinculant, liderades per Xavier Domènech, i ha de reconstruir ponts d'entesa amb el socialisme català, el PSC de Miquel Iceta", han creat una gran polèmica a Catalunya. Es pot estar més o menys d’acord en aquesta nova posició del partit de Junqueras, però el que no pot obviar ERC són les crítiques als seus nous plantejaments polítics, com les que fa en el seu article el sociòleg Salvador Cardús i que podeu llegir tot seguit.

Una altra transició sense ruptura?

Esquerra Republicana de Catalunya ha fet públic l’esborrany de ponència política per a la seva conferència nacional de 2018. Es tracta d’un bon document, molt recomanable de llegir íntegrament. El text va molt més enllà de definir l’estratègia que es vol seguir per arribar a la independència, encara que, per raons òbvies, sigui l’únic de què s’ha parlat. A hores d’ara, no sé si cap altre partit està en condicions de presentar un text tan complet i consistent. I com que només és a ERC a qui pertoca decidir quin país proposa als catalans, quin paper hi vol tenir, i sobretot, com vol fer-ho, seria absurd que des de posicions externes al partit com la meva se li digués què hauria de fer o deixar de fer. En canvi, em sembla legítim assenyalar algunes discrepàncies en l’anàlisi que fa dels fets.

D’entrada coincideixo en la insistència del document en el caràcter multilateral que ha de tenir el Procés i en la necessitat d’ampliar la base de l’independentisme. Però en discreparia si s’entengués que es vol marcar distàncies amb una suposada unilateralitat prèvia, o que considera que no som prou per mantenir el pols amb l’Estat. El Procés mai no ha volgut ser unilateral, i sempre ha buscat l’acord amb l’Estat i el suport internacional. Tampoc les decisions preses per majoria al Parlament de Catalunya, com ara aprovar la llei del referèndum i convocar-lo, no es poden considerar unilaterals sinó resultat d’un mandat popular i de la sobirania democràtica del Parlament. La unilateralitat només és atribuïble a la resposta de l’Estat.

Pel que fa a l’ampliació de la base, d’una banda, cal recordar que el suport al dret a decidir era massiu, de prop del 80 per cent. I el referèndum de l'1-O responia a aquesta voluntat, no només a la dels independentistes. De l’altra, estic segur que l’assoliment d’un suport més gran ja no depèn d’improbables aliances amb l’esquerra que té l’ull posat –i el cul llogat– en objectius polítics a Espanya, sinó de poder decidir el futur de Catalunya en absència de l’actual marc d’amenaces, de coaccions i de repressió. És a dir, els límits de la nostra majoria ara són resultat del joc brut de l’adversari. Ras i curt: en aquests punts crec que el document està contaminat pel relat enemic.

En segon lloc, és obvi que ERC pensa que la República Catalana serà d’esquerres o no serà. I que la ideologia d’esquerra és condició necessària per justificar qualsevol objectiu nacional. Tampoc ho comparteixo. Aquesta perspectiva –que entendria en una lògica de competició electoral– l’obliga a magnificar la distància amb l’independentisme moderat i a exagerar la seva proximitat amb l’esquerra de matriu espanyola. Així, per exemple, insisteix a parlar del nacionalisme moderat com d’un projecte “burgès i elitista”. I fa coincidir –erròniament– el context de crisi com a desencadenant tant del 15-M com del sobiranisme per suggerir-ne –molt forçadament– una “confluència ideològica i de projecte”.

Tercerament, i és el punt de què em sento més lluny, plantegen l’esperança que amb una progressiva acumulació de forces de l’independentisme d’esquerres i un progressiu debilitament del règim del 78 s’aconsegueixi que “Madrid dialogui d’una vegada amb el sobiranisme de cara a aconseguir una sortida a l’escocesa per al conflicte polític català”. Sembla que es confia –que ningú no se m’enfadi– en una via a la República a través d’una nova transició sense ruptura. I, des del meu punt de vista, si és que guanyem la independència, coneixent l’estat espanyol, no serà pas amb una transició pactada. Un model que, d’altra banda, ja coneixem prou bé com acaba.

Salvador Cardús

Sociòleg

Article publicat al diari  ara  el dilluns 07 de maig del 2018

Justícia podrida

Des de dijous passat gairebé no es parla d'una altra cosa: la sentència del tribunal de l’Audiència de Navarra, format per dos homes i una dona, que condemnava als cinc brètols de 'La Manada' només a nou anys de presó. Malgrat els fets, descartava el delicte d'agressió sexual i el limitava a ‘abús sexual’. D'aquesta manera, quedaven absolts dels delictes d'agressió sexual, robatori amb violència, delicte d'intimidació i contra la intimitat. Un dels tres magistrats, arribava fins i tot a demanar l'absolució per als cinc acusats. El magistrat Ricardo González s’ha negat a condemnar-los i ha volgut que ho sàpiga tothom. En canvi, la jutgessa Carmen Lamela ha empresonat i acusat de sedició dos militants pacífics i pacifistes com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i ha acusat de terrorisme uns joves que van tenir un altercat amb uns guàrdies civils de paisà. Aquesta és la justícia espanyola. De fet des de dijous sabem que un fantasma ronda per aquest Estat en descomposició. És el de l’arbitrarietat a l’hora de perseguir i jutjar tan les agressions contra les dones com els que demanen una República Catalana o es barallen en un bar. L’única diferència és que aquesta vegada la justícia està xocant contra milions de dones conscients i mobilitzades i més de dos milions de persones a Catalunya a les que no impressionen ni les seves togues ni els seus rituals. Ara sabem que aquests magistrats només són una “manada” que en protegeix una altra. El cop que ha rebut la credibilitat de la justícia espanyola per la condemna a un grup de delinqüents és gran. Molta gent s’està fent avui una pregunta: ¿aquests dos jutges i aquesta jutgessa, és que no tenen filles o netes?. És del tot indecent i absolutament indignant que en aquest Estat hi hagi uns jutges que tinguin els pebrots de dir que no hi ha violació en l’actitud dels cinc nois de “La Manada” i que, fins i tot, un d’ells consideri que cal emetre un vot particular per deixar constància que ell veu en el vídeo, no una noia indefensa que està sent violada, sinó “jolgorio”. La sentència vessa masclisme per tots els seus porus i ves a saber si en el fons s’explica, també, perquè dels cinc agressors sexuals un era guàrdia civil i un altre militar. Però la crua realitat és que el seu comportament, a part de ser un delicte, va ser fastigós. La sentència dels tres jutges de l’audiència de Navarra també. No és doncs estrany que dos prestigiosos catedràtics de Dret hagin qualificat de ‘ments podrides’ les que han estat capaces d’emetre aquesta sentència. Ho han fet en l’article que podeu llegir tot seguit. 

Una sentència pitjor que el delicte

Per a la víctima de la conducta dels cinc membres de “la manada”, que ha estat qualificada pel Tribunal de Navarra com ‘abús sexual’ i no com ‘violació’, ha d'haver estat molt més dolorosa la conducta dels jutges que la dels que la van agredir.

I ha de haver-ho estat, perquè objectivament, des d'una perspectiva moral ho és, encara que no ho sigui des d'una perspectiva jurídica. Els jutges que van dictar sentència no han comès cap delicte, tot i que sí que han vulnerat l'ordenament jurídic. Però moralment la seva decisió suposa una violació per a la noia molt més dolorosa que la que va patir realment pels integrants de “la manada”. Perquè és impossible que ella entengui que, després de passar el que va passar, la sentència hagi estat la que ha estat.

El "abuso sexual" que diu la sentència, la violació que realment va patir en els Sanfermines, va ser ‘la loteria en negatiu’. Va tenir mala sort. Es va topar amb uns subjectes que la van degradar convertint-la en objecte de les seves fantasies de dominació masculina, en la qual la dominació sexual ocupa un lloc destacat. Però va ser mala sort. Li va tocar perquè li va tocar, com li podia haver tocat a qualsevol altra dona. Com de fet els ha tocat a altres dones abans i malauradament, li seguirà tocant a unes altres.

La sentència d'un Tribunal és una altra cosa. Una sentència no pot ser una loteria. Que una dona es topi amb cinc energúmens és una desgràcia, però que els jutges facin una descripció en els fets provats de la sentència del que no pot ser res més que una violació i a continuació no la qualifiquin jurídicament com a tal, és molt pitjor que una desgràcia. És una destrucció de la confiança en el procés d'administració de justícia.

La conducta dels cinc membres de “la manada” és un indicador que hi ha un percentatge de podridura en la societat espanyola, l'olor emergeix de tant en tant. Però la conducta dels jutges és un indicador que hi ha alguna cosa podrida a l'interior del poder judicial. I això és molt més greu. Perquè amb l'existència de conductes com la dels integrants de “la manada” cal comptar-hi, perquè no se li pot posar fi, encara que calgui fer tot el possible per posar-li. Però amb l'existència de conductes com la dels jutges de Pamplona no solament no cal contar-hi, sinó que hauríem de donar per descomptat que no existeixen.

Només amb ments molt podrides es pot dictar una sentència com la que aquests jutges han dictat. Jurídicament és possible que no se'ls pugui exigir cap responsabilitat de tipus penal. Però moralment la seva conducta és menyspreable. Jo per descomptat aquesta sentència no la respecto. Més encara: em repugna. Si hi ha jutges que entenen que es pot exercir la funció jurisdiccional de la forma en què ells ho han fet, aquest país té un problema molt seriós.

Hi ha vegades en que el remei és pitjor que la malaltia. I això és el que ha passat en aquest cas. La conducta dels membres de “la manada” és constitutiva de delicte. La dels jutges que l'han qualificat, no ho és. Però per la societat espanyola en general, i per les dones i la víctima concreta en aquest cas, la conducta dels jutges és molt més perillosa que la dels agressors.

La inseguretat que genera la sentència és molt superior a la que genera el "abuso sexual", en realitat violació, que es va produir fa uns anys en els Sanfermines. Estadísticament sabem que hi ha un percentatge d'agressions sexuals i de violacions. Hi ha un percentatge d'inseguretat amb què les dones han de comptar. Aquest percentatge es multiplica de manera extraordinària amb sentències com la coneguda dijous.

Montesquieu va definir la llibertat com la sensació que cada un té de la seva pròpia seguretat. Després de la sentència del Tribunal navarrès de dijous, les dones a Espanya no poden no sentir-se menys segures i, per tant, menys lliures.

Per tot això no puc entendre que les quatre associacions de jutges hagin emès un comunicat considerant desproporcionada la reacció social contra la sentència. Els jutges són individualment titulars d'un poder de l'Estat. Són els únics individus que tenen aquesta condició. El corporativisme judicial no és, per tant, semblant als altres corporativismes que puguin existir en la societat. Aquest desgraciat comunicat no fa més que subratllar la gravetat de la decisió judicial. Una vergonya.

Javier Pérez Royo

Catedràtic de Dret Constitucional

Ruth Rubio Marín

Catedràtica de Dret Constitucional Comparat

Article publicat al digital de  eldiario.es  el divendres 27 d’abril del 2018

Traduït de l’original castellà per la Secretaria de l’UCS

Parlem dels CDR’s

Quan es va percebre que el referèndum de l’1-O seria un segur torcebraç al Rajoy, que no restaria indiferent a la seva execució, grups de ciutadans van autoorganitzar-se per tal de defensar els col·legis electorals i en cadascun d’ells es va formar el propi CDR (Comitè de Defensa del Referèndum), amb gent de tota procedència, edat, tipus i pensament polític, però sobre tot amb gent de ‘bona fe’. Un cop fet el referèndum, els CDR’s en lloc de desfer-se, en haver acabat la seva funció, algun partit va veure-hi una llavor per aprofitar aquest sistema d’autogestió i solidaritat,  i transformar-los en un nou CDR (Comitè de Defensa de la República). Aquest nou fenomen polític, sense caps visibles, sense jerarquies ni lideratges, han anat creixent a tots els barris, pobles i ciutats, arribant fins a formar CDR’s en clubs de futbol, clubs de petanca o llars de jubilats. Ara s’està veient que el problema que es planteja dins d’aquests moviments, en principi pacífics, és la infiltració de gent extremista, anti-sistema i demès fauna violenta, que perjudica les seves accions i presenta el procés independentista, segons els defensors del 155, com a “kale borroka”. Aquest relat no li convé ni al procés ni als presos/exiliats, ja que podria servir per fer un relat retroactiu dels fets de l’1-O i presentar-los com a actes violents i penalitzar-los amb el delicte de rebel·lió que fins ara no es detecta per enlloc. Això afegiria un nou ‘error’ als que descriu l’enginyer Pep Centelles en el seu article titulat “1-O, La ‘Primera Pedra’ de la República”, on explica la doble equivocació que van cometre les forces sobiranistes en valorar com actuaria el Rajoy davant el desafiament de l’1-O i que, segons l’autor de l’article, fou l’inici o ‘primera pedra’ de la fundació de la República.

1-O, La “Primera Pedra” de la República

El primer error

Com tots els col·lectius humans les forces sobiranistes hem comés errors en la lluita pel dret a l’autodeterminació. En la meva opinió, el primer i principal error ha sigut pensar que l’Estat espanyol era ja un estat democràtic. Fins i tot els més pessimistes pensaven que amb 40 anys el ‘Reino de España’ havia assumit un mínim de cultura democràtica que permetria, si més no, la negociació.

Ara hem aprés que l’Estat espanyol es passa la democràcia pel forro. Entre altres coses veiem com un jutge decideix descaradament qui pot ser elegit o no President de la Generalitat.

El PSOE i el PSC, que podien semblar més demòcrates, s’apunten a la fal·làcia de que el referèndum genera divisió i conflicte. El cinisme és vergonyant quan amb la fe del convers parlen de divisió dins de les famílies. Tot el contrari, el referèndum és la fórmula més adient per a resoldre aquest tipus de conflicte. Ho vam veure a Escòcia. Ni que tant sols es tractés d’un referèndum consultiu, per atraure la simpatia dels votants la campanya unionista generaria missatges d’amistat i bon rotllo, faria ofertes de garantir drets, mostraria voluntat d’entendre’s, etc. Després, el SÍ i el NO tindrien probabilitats equilibrades de guanyar. El referèndum pactat no divideix, sinó que rebaixa el conflicte i uneix.

El segon error

Aparellat a l’error de pensar que l’Estat espanyol era un estat democràtic hi ha l’error de pensar que l’Estat volia resoldre el conflicte. Error d’ingenuïtat.

Ara, amb sorpresa, constatem que aquest Estat no té cap voluntat de resoldre el conflicte. Ara constatem que l’Estat espanyol és un estat segrestat per una elit extractiva fortament arrelada al franquisme i al militarisme. De fet, aquesta elit viu del conflicte. Se sent còmode en el conflicte i somia amb un conflicte violent. Per això es posa tant nerviosa amb el pacifisme. Per això li cal inventar-se la violència (tumultuosa). A hores d’ara ningú dubta que en Rajoy està on està gràcies al conflicte amb Catalunya. El PP guanya vots massacrant ‘indepes’ catalans. I, per tal de no ser superat per ‘Ciudadanos’, com més mala llet posi en aquesta tasca, millor. De fet, segueixen el model cínic de maltractador masclista (“qué esperaban del estado, Rajoy dixit, me obligas a pegarte”). L’espiral de competició entre PP i C’s, amb un PSOE curt de gambals que fa d’espectador estúpid, ens portarà molta repressió.

Ara que ja han comprovat que tenen els ‘mèdia’ domesticats i que, llevat d’honorabilíssimes excepcions, la ‘progressia’ intel·lectual espanyola manté la boca callada, rebrem hòsties per totes bandes i de tots els poders de l’estat. Les més sàdiques les del poder judicial. Ho estem comprovant.

S’havia de fer

Hem comés un doble error amb forta càrrega d’ingenuïtat, però s’havia de fer. No podíem anar aguantant una degradació progressiva, una presa de pèl creixent. La sentència del Constitucional de 2010 va ser el trencament explícit dels pactes de 1978. No podíem ser granotes bullides, com aquelles que moren de felicitat perquè no s’adonen que la temperatura de la bassa va pujant a poc a poc. Ho havíem de fer, i ho hem fet. No ho hem guanyat tot, però hem avançat molt. Si mirem enrere, veure’m que la ciutadania ha fet molt camí i que cal continuar. Ho podem fer.

L’1 d’Octubre és la primera pedra

Res és gratis i menys la llibertat. Les eleccions del 21-D varen ser un gran èxit, però el 1er. d’Octubre va ser la primera pedra de la República.

La metàfora és clara:

• Quan es vol construir un edifici, primer es fa un projecte. El projecte ha d’estar carregat de somnis. Ha de ser un projecte engrescador. Un projecte il·lusionant. Ja ho deia Saint-Exupéry, “si vols construir un vaixell, no comencis per fer buscar fusta, tallar taulons o distribuir el treball; primer has d'evocar en el poble l'anhel de la mar lliure i ample”. Ningú ens va enganyar, en tot cas ens vàrem deixar il·lusionar. No hi ha ni traïdors, ni covards. Hi ha la realitat que s’imposa. Jo mateix vaig dedicar energies a engrescar gent amb els meus posts 
(https://ciutatvellaperlaindependencia.wordpress.com/2017/12/16/del-155-en-farem-el-55-per-cent/).

• Una volta es té fet el projecte es posa la primera pedra. L’1 d’Octubre dos milions de persones vàrem posar la primera pedra (i vàrem rebre la primera hòstia) i això no té marxa enrere.

• Després ve la feina dura de construir. Fonaments, estructures, reajustaments. El terreny resulta més complicat del que s’havia suposat. De cert que haurem de canviar de “model constructiu”. Ja hem après que amb un 47% la via unilateral no funciona. Ara sabem què és un estat, i sabem com és l’Estat espanyol.  Canviar de “model constructiu” no es fa amb quatre dies. És el que estem fent aquests dies i encara pot durar alguna setmana més.

Durant la construcció sorgeixen problemes i contratemps. A voltes s’ha de desmuntar alguna paret o reajustar una biga. Però qui ha viscut la llibertat té més forces per viure, més forces per construir. L’energia i la capacitat hi són, només ens cal una bona direcció d’obra. Ens cal un bon lideratge. Està a les nostres mans escollir-lo bé.

INDESINENTER: Sense aturar-se. Incessantment.

Pep Centelles i Portella

Enginyer industrial
Màster en Economia Urbana

Publicat al Blog de l’autor el dimarts 13 de març del 2018

Governar des de Waterloo

El President Puigdemont obre la porta a governar des de Brussel·les, ja que en la seva opinió, “amb les opcions que dóna la tecnologia”, no seria un problema estar a l'estranger. Puigdemont ha defensat que és viable ser president des de Brussel·les gràcies a les noves tecnologies, però en canvi no podria exercir el càrrec com “presidiari” a Espanya. Ha subratllat, en aquest sentit, que la disjuntiva és “governar des de Madrid, a través del 155 o governar des de Catalunya i també des d'Europa”. Puigdemont ha anunciat la creació del Consell de la República i una ofensiva judicial d’una dimensió fins ara desconeguda. Lluny de renunciar a res ni de retirar-se, el president legítim ha plantat cara i ha demandat judicialment l’Estat al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides per les seves violacions reiterades dels Drets Humans. A partir d'ara Catalunya té dues capitals: Barcelona i Waterloo. La premsa espanyola ha quedat descol·locada  per la retirada de Puigdemont i es mou entre l'entusiasme i el desconsol. Uns s'autofeliciten, es pengen la medalla i s'atribueixen els ‘mèrits’, d'altres continuen carregant contra l'independentisme i alguns ho barregen tot. Una mostra d’aquesta premsa madrilenya la hem trobat amb l’article titulat “L’Estat perd la batalla de Waterloo”, on el director adjunt de 'El Confidencial' el periodista Juan Carlos Escudier analitza l’estratègia dels estats espanyols i català enfront el procés independentista. Llegiu-lo tot seguit.

L'Estat perd la batalla de Waterloo

L'estratègia de l'independentisme ha pogut resultar en algun moment maldestre i estrafolària i el mateix Puigdemont un personatge sense sal, entre cru i poc fet. Però a mesura que ha anat passant el temps, la cocció ha anat lligant les salses i, més enllà de divergències internes i retractacions judicials, cal reconèixer que la famosa batalla pel relat s'inclina del seu costat. El sobiranisme català està a la sopa, en els carnavals, a les cancelleries, a la premsa internacional i properament també a l'ONU, al comitè de drets humans on pensa dirigir-se l'exiliat president per denunciar la persecució de l'Estat espanyol. Que el Govern s'atribueixi el mèrit de la seva renúncia ‘provisional’ a ser investit, perfectament planificada per altra banda, és en tot cas un enorme rot amb el qual tracta d'alleujar-de l'empatx.

Tot i que potser ho fos en algun moment, l'objectiu actual de l'independentisme no és la independència ni la proclamació de la República sinó posar de manifest les contradiccions del sistema i raspallar, com ho faria un fuster, el vernís democràtic d'unes institucions que comencen a mostrar la seva fusta en cru i la seva vulnerabilitat davant els elements i el corc. La legalitat no pot defensar-se amb estratagemes.

Ja li va passar al Tribunal Constitucional que, forçat a un contorsionisme insà en magistrats tan poc flexibles, va passar de ser intèrpret de la Constitució a taquígraf de l'Executiu, establint unes mesures cautelars per a la investidura de Puigdemont amb què esquivar la pretesa impugnació d'un acte no consumat. I no deixa de passar-li al Tribunal Suprem, que segueix traspassant les fronteres del Dret per endinsar-se al pantanós terreny de l'estratagema.

Un cop es confirmi la candidatura de Jordi Sánchez a la presidència, i el jutge instructor li prohibeixi sortir de la presó per ser investit en oberta contradicció amb la pròpia doctrina del Tribunal, es posarà de manifest que no és el Parlament sinó un senyor amb toga el que decideix qui s'asseu a la butaca de la Generalitat. I finalment serà l'Estat espanyol el que quedarà marcat quan l'assumpte arribi al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i, gairebé amb tota probabilitat, sentenciï que no es poden vulnerar els drets polítics de qui no ha estat condemnat perquè gaudeix, fins i tot en presó preventiva , de presumpció d'innocència.

Igual passarà amb Jordi Turull, ara en llibertat, a qui s'ha reservat el tercer lloc de la llista, i que podrà ser president almenys uns mesos fins a la sentència, o uns dies si el magistrat li aplica l'article 384 bis de la Llei d'enjudiciament criminal, que permet la inhabilitació de càrrecs públics contra els quals s'hagi dictat una ordre de processament i incorri en un presumpte delicte de rebel·lió. Aquest és el joc d'uns i altres. Al sud de l'Ebre serà fàcil parlar de la perversa estratègia de l'independentisme i el seu fingit victimisme, encara que al nord d'aquesta mateixa ratlla serà difícil desmuntar la tesi que tot ha valgut, inclòs l'ús de la Justícia com a braç armat, per guanyar una guerra en què no es fan presoners. Aquesta és la imatge que quedarà de la democràcia espanyola.

Als independentistes els podem fer múltiples retrets, denunciar les seves fintes a la llei o les seves flagrants transgressions, i també els podem recordar que la seva apropiació del sentir d'un poble, malgrat representar una mica menys de la meitat dels vots, és més que indeguda. Se'ls pot culpar de tacticisme, d'anteposar els seus interessos partidistes als generals, i de menysprear una ciutadania que segueix sense saber quin és el seu programa de govern i que no viu només de pa i dies històrics. Ningú va dir que fossin esperits purs.

Puigdemont no és Napoleó però la barroeria del Govern li ha donat la victòria a Waterloo, on serà entronitzat al capdavant d'un Consell de la República tot el virtual que es vulgui però altament simbòlic. La cirurgia de l'article 155 s'ha demostrat inservible. El gra al cul és ja una pústula altament infecciosa.

Juan Carlos Escudier
Director adjunt "El Confidencial"

Article publicat al digital  10.Público  el divendres 2 de març del 2018

Traduït del castellà per la secretaria de l’UCS

Rajoy ha de plegar

Després de l’esclatant victòria de la República catalana enfront del 155 i per tant de la derrota de Rajoy el 21-D, ho hem de tenir molt més clar per poder afrontar la venjança judicial que ha començat aquesta mateixa setmana, amb les notícies sobre nous encausaments de líders polítics catalans.  Els líders polítics espanyols no saben perdre i ho demostraran amb tota la seva força. Abans de formar govern hem d'exigir a Europa el tancament de les causes judicials, cap pres polític, cap membre del Govern a l'exili, exigir l'anul·lació del 155 i que treguin les seves corruptes mans de la caixa de la Generalitat. Sembla que la Merkel comença ja a pressionar al Rajoy i que la UE a Brussel·les veuen que tenen un problema damunt la taula. Els independentistes ens hem guanyat el dret a la República Catalana, hem guanyat en tota mena de formats i condicions. Ara la pilota està damunt la teulada de Rajoy. Si vol tenir una mínima esperança de mantenir-se en el poder a Espanya, li cal negociar amb Catalunya i fer-ho més aviat que tard. Fer això o veure com li passen pel damunt la resta de partits i el treuen a empentes de la Moncloa. Com diu molt encertadament des de Madrid la periodista Ana Pardo de Vera, en l’article que podeu llegir tot seguit: “El que no ha aconseguit la corrupció del PP, segurament, ho aconsegueixin els catalans.”. Talment és així, el procés català pot acabar amb Rajoy i ell ho sap. Catalunya amb els seus vots li ha dit clarament que ja n’hi ha prou de jutges, presons, exilis i querelles i que ha de dimitir o convocar eleccions.

Catalunya expulsa a Rajoy, España comença.

La contundent victòria de Ciutadans a Catalunya no donarà a Inés Arrimadas la Presidència de la Generalitat, però suposa la major crisi del Partit Popular des que Aznar en va prendre les regnes clausurant l'AP de Fraga per sempre.

Si el president del Govern tingués un mínim de moral, se’n hauria anat quan es van conèixer els papers de Bárcenas amb el detall acreditat de part del finançament il·legal del PP i la seva corrupció genètica.

Si, a més a més, tot i sense tindre’n consciència, tingués un mínim de dignitat i la volgués per al seu partit, presentaria immediatament la seva dimissió i convocaria eleccions generals després dels resultats dels comicis al Parlament de Catalunya, precedits de la major crisi institucional en 40 anys que , lluny de resoldre’s en el dia d'avui, s'ha (re)confirmat amb una majoria indiscutible de l'independentisme i la aclaparadora victòria de Ciutadans.

Els que estan en contra de la piconadora del Govern sobre Catalunya (amb el suport del PSOE i Ciutadans) i malgrat el desig de mantenir al poble català unit amb la resta d'Espanya, feliç i realitzat, segurament s'alegrin avui d'aquesta victòria dels empestats de la Moncloa; un triomf que no és, ni més ni menys, que la corroboració que la Política i només la Política és el camí per desfer aquesta malifeta i, no diguem, aquest greuge.

El greuge, el dolor i la humiliació de les càrregues policials de l'1-O, de l'155, dels barrots carceraris del candidat a president Junqueras i del seu conseller Forn i del ‘think tank’ independentista Òmnium-ANC; del candidat-president Puigdemont refugiat a Bèlgica de la llei (que no justícia) espanyola; el greuge tot i la legitimitat d'un independentisme al qual l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol li impedeix ser consumat encara que vagi en un programa electoral majoritari al Parlament ...

Rajoy ha estat expulsat de Catalunya i comença a ser-ho d'Espanya per deixadesa, incompareixença, negació, irresponsabilitat i ─des avui─ portar al seu partit al principi de la fi gràcies a una alternativa conreada amb cura a la seva pròpia casa ideològica amb menysteniment i menyspreu, en línia amb la forma de fer política de Rajoy: no fer res. El que no ha aconseguit la corrupció del PP, segurament, ho aconsegueixin els catalans.

La contundent victòria de Ciutadans a Catalunya no donarà a Inés Acostades la Presidència de la Generalitat, gairebé amb tota probabilitat i per ara, però suposa la major crisi del Partit Popular des que Aznar en vaprendre les regnes clausurant l'AP de Fraga per sempre.

José María Aznar, precisament ell, és el guanyador intel·lectual dels vots del 21-D.

Rajoy i el PP són els responsables primers, com a president i partit del Govern d'Espanya, de no haver escoltat i haver menyspreat a qui s'ha tornat a demostrar que és pràcticament la meitat de la població catalana; la qual volia anar-se'n d'Espanya, la qual sabem que avui segueix volent marxar d'Espanya malgrat o gràcies a la (no) política de Rajoy i, sobretot, d'aquest Govern. I insisteixo, malgrat o gràcies a les amenaces de plagues bíbliques, a les de ruïna econòmica, les clavegueres d'Interior, les porres, la presó, l’anul·lació per la força de la sobirania catalana i la intervenció de la seva autonomia davant la meitat d'un poble atònit i ferit. Atiat i motivat: enfortit.

Rajoy se’n ha d'anar, però l'independentisme es queda i ho fa més legitimat, moralment molt més fort, amb Puigdemont convertit en heroi al capdavant. Per cert: ¿Aniran a detenir el president de la Generalitat electe quan vagi a Barcelona per ser investit?

Ana Pardo de Vera

Periodista

Article publicat al diari digital Publico.es  el divendres 22 de desembre del 2017.

(Traduït del castellà per la secretaria de l’UCS)

La República catalana

Definició de la Viquipèdia: “La proclamació de la República Catalana del 27 d'octubre de 2017 fa referència a la resolució i transitorietat de la declaració unilateral d'independència de Catalunya del Regne d'Espanya. Amb la finalitat d'establir un Estat sobirà autònom, va ser portada a terme pel Parlament de Catalunya a efecte del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre.” Com tots sabem, uns minuts després que el Parlament català proclamés la República, el Senat espanyol van aprovar l'article 155 de la Constitució espanyola de 1978. Tres hores després es publicaren al BOE les mesures que permetien al govern espanyol imposar un govern directe a Catalunya. Tot seguit Rajoy va anunciar la celebració d’eleccions autonòmiques pel dia 21 de desembre. Aquesta és la situació i els catalans, com el seu Govern (a la presó i a l’exili), l’hem suportada. Això no vol dir que l’acceptem i la prova és que tothom (al menys els sobiranistes) considerem que aquestes eleccions son un nou plebiscit, i que si el 21-D els escons independentistes superen els defensors del 155, Catalunya tindrà novament la força per defensar la República. Tot i que, ara per ara, hi ha una sèrie d’objectius definits (guanyar les eleccions, aturar el 155, portar els presos a casa) aquests són objectius a curt termini. La pregunta clau és que fem l’endemà del 21-D. Per tot plegat és interessant llegir opinions del mon intel·lectual, com la que escriu des dels Estats Units el doctor en Literatura Comparada per la Universitat de Califòrnia en Joan Ramon Resina, aplicant la paràbola de Hegel, que estudia les figures de l’Amo i l’Esclau i on es diu que ambdós estan dialècticament lligats i que cadascun vol dues coses perfectament contradictòries: d’una banda vol destruir a l’altre i d’altra banda vol ser reconegut per l’altre i necessita a l’altre per ser allò que és. Llegiu aquest interessant article tot seguit.

L’amo i l’esclau

Enguany, la vigília de Thanksgiving (dia d’acció de gràcies), la festa que celebrem els americans amb l’única excepció dels descendents dels pobles autòctons, s’ha fet una enquesta sobre la divisió política a les famílies. Gairebé la meitat dels enquestats van respondre que evitarien de parlar de política durant el tradicional sopar familiar. Sí, la societat americana està polaritzada, com ho està tota societat on la política és un factor social; o sigui, com tota societat democràtica. A les dictadures –Franco recomanava de no immiscir-se en política–, l’opinió és segrestada. Que l’unionisme acusi l’independentisme de dividir les famílies és un signe diàfan de la mena de societat a què aspiren la majoria dels espanyols. On no es pot opinar, no hi ha divisió de parers. Per això, aquests dies el desmemoriat senador Montilla ha justificat la intervenció de la Generalitat acusant l’independentisme de trencar la societat catalana i ha oblidat que ell mateix, abans de presidir la màxima institució de govern del país per obra i miracle d’una estafa (legal, sí, legítima, no) a l’electorat, ja havia atacat el catalanisme perquè no representava la Catalunya real. Així és com un ex-president indigne aplaudeix l’assalt a la institució a la qual havia jurat fidelitat i nega la realitat d’una majoria que mai no li ha confiat, ni a ell ni al seu partit, el mandat imprescindible per a governar-la.

Tot canvia en un instant

Tanmateix, la realitat és que, ara per ara, l’estat ha guanyat el torcebraç a l’independentisme i, incapaç d’administrar la victòria, l’unionisme troba oportú d’humiliar la part possiblement més gran i indubtablement més organitzada i més viva del país. La part que ha estat capaç de franquejar la presó discursiva del franquisme constitucional i sostreure’s a l’inconscient servil que tenallava un país secularment perdedor. Mentre dos milions llargs de catalans provocaven la primera gran crisi de legitimitat d’un estat podrit en les seves estructures, els qui ara demanen foc i sofre contra els il·lusos i els enganyats s’arreceraven sota l’ala del poder com el corc al cor de la fusta picada. Amb un cinisme a prova de mirall, calculaven el profit de la seva complicitat amb l’opressió i amb l’odi que brolla de l’entranya espanyola com el doll d’una font després d’una tempesta. En aquestes reaccions podem veure, com en un film d’època, allò que succeí al final de la guerra civil, i que en realitat succeeix després de cada guerra. El càlcul d’interessos segons la victòria o la derrota; la recol·locació dels actors; les noves complicitats i aliances. Quan s’esvaeix l’ambigüitat de la pugna, la claredat dels gestos i les paraules resulta brutal, gairebé pornogràfica; és la claredat d’un espectacle èticament no apte per a menors.

Com s’amanseix un elefant

Catalunya està dividida, efectivament, perquè sempre ho havia estat. Ni podria ser d’una altra manera en un país ocupat una vegada i una altra per exèrcits forans. Als països expropiats, aquells que podríem anomenar països ostatges, la pau social és sinònim de por. Una por que serà més eficaç com més amagada estigui. Sabeu com es doma un elefant? És sotmès a una tortura cruel durant hores, fins a rompre-li la voluntat. Un cop l’animal s’hagi resignat, serà sempre més una bèstia obedient que es deixarà conduir per criatures. I no caldrà repetir l’experiència, perquè la memòria de la bèstia serà el millor guaita, com si sempre tingués el torturador al costat.

No tenim por

El dia 27 d’octubre l’estat va doblegar la voluntat dels polítics i va escapçar el procés. Dos mesos abans, centenars de milers de catalans s’havien manifestat contra el terrorisme cridant ‘No tenim por’, un crit ambivalent que sens dubte tenia un sentit en el context internacional i un altre davant els representants de l’estat. Qui volgués fer-ho, podia detectar-hi un eco de l’històric ‘No passaran’. Dos mesos després, amenaçant de desfermar la violència, l’estat en tingué prou per a aturar l’onada històrica que venia de cinc anys enrere. Ni tan sols li calgué desplegar-la. Els fets de l’1 d’octubre sols s’expliquen com un advertiment. Si es consideren com a mesura per a impedir el referèndum, eren innecessaris i fins i tot contraproduents. Per desvirtuar el referèndum l’estat en tenia prou amb els atacs cibernètics; la resta podia confiar-ho a la propaganda sobre la participació i a l’executòria d’il·legalitat. I en darrera instància, ja comptava amb el suport de la Unió Europea. Per què crear-se problemes amb una brutalitat policíaca perfectament calculada? L’única resposta raonable és que l’estat havia sospesat el cost en imatge contra la conveniència de tallar de soca-rel l’amenaça independentista. I, en vista dels fets posteriors, és indiscutible que la brutalitat de la policia resultà altament eficaç.

De com el poble fou protegit del seu propi coratge

Contra pronòstic, l’independentisme obtingué l’1 d’octubre una victòria sense precedents: va posar urnes i paperetes, obrí els col·legis electorals, va votar i va defensar pacíficament les urnes amb un coratge exemplar. Fent bo el lema de la manifestació del 26 d’agost, el poble català va arribar a posar l’estat contra les cordes. Però, inesperadament, davant l’estupor general, Puigdemont mogué peça, ‘suspenent els efectes’ de la declaració a què obligaven les urnes. Si en un primer moment la incredulitat i la manca d’informació van fer possible d’interpretar aquella indecisa decisió, aquell posar i treure amb un mateix gest, com una maniobra controlada, ara ja sabem que respongué a un atac de pànic abonat per diverses persones al nucli del partit. No entraré a discutir si el govern havia previst o no la possibilitat d’una reacció violenta de l’estat. Es fa difícil d’admetre una ingenuïtat tan colossal en persones que havien de conèixer el tarannà de l’adversari. Però l’alternativa a aquest relat és massa cruel per a insistir a burxar en la ferida. Sigui com sigui, la decisió era presa quan el dia 27, atrapat entre l’amenaça de l’estat i el descrèdit davant el poble que sí que havia resistit l’embat de la violència, el nucli del govern acordà de fer una declaració ‘simbòlica’ definitivament sense efectes. Un gest exclusivament retòric, perquè ni tan sols s’abaixà la bandera espanyola del parlament ni es publicà la declaració de la república al butlletí oficial del parlament, com si mai no hagués tingut lloc el naixement civil d’una república avortada al moment de néixer. Qui havia de ser el padrí de la nova república, el mateix president del govern, renuncià a pronunciar el discurs històricament prescrit per a aquestes ocasions. Tant ell com els consellers ja pensaven en la seva defensa davant els judicis imminents. L’acatament del 155 era un fet i els segadors no eren un toc d’alerta sinó de replegament.

Una partida de pòquer

Qui dubta que l’estat va jugar fort? En la guerra de nervis d’aquells dies, la por decidí la partida. Amb la violència de l’1 d’octubre, l’estat va pagar un alt preu en imatge, però va estalviar-se’n un de molt més alt, el que li hauria costat la repressió necessària per a esclafar una república en rodatge. Irònicament, el govern català també podia jugar la carta del dia 1, desafiant amb prou credibilitat l’estat a desplegar un cop més la violència davant les càmeres de tot el món. El cost addicional d’un bany de sang, el govern espanyol probablement no el podia assumir. En tot cas, hauria estat insuportable per a la Unió Europea, com ho demostra la trucada de Donald Tusk del 10 d’octubre per demanar a Puigdemont que no fer res irreversible. Res, s’entén, que comprometés la Unió a fer allò que no volia fer: arbitrar en el conflicte i proposar o imposar solucions negociades. La UE té estàndards democràtics molt més estrictes, però també una legitimitat més estantissa que l’estat espanyol. Si la violència de l’1 d’octubre ja li va costar de pair, la incidència de morts li hauria causat un tall de digestió i un defalt dels òrgans legitimadors vitals.

On no hi ha sang, botifarres no s’hi han fet

La independència indolora rarament ha estat possible. Quan alguna vegada m’he referit al conflicte Catalunya-estat ajudant-me de la paràbola de Hegel sobre l’amo i l’esclau, he curat de dir que la lluita entre ells és a mort. Aquesta és l’essència del conflicte. L’amo depèn de l’esclau tant com l’esclau de l’amo, i el desenllaç de la lluita sols pot ser o bé la destrucció de l’esclau en tant que persona o la de l’amo en tant que amo. Això és el que ens diuen tots els qui no conceben Espanya sense Catalunya. Aquest no concebre implica negar l’entitat catalana, reduint-la a una part subordinada, i en la pràctica a una possessió d’Espanya. Igual que l’amo de la paràbola, aquestes persones no escatimaran gens de violència per forçar l’esclau a renunciar a la seva condició d’home lliure, i ho rubricaran amb una llei que sacralitzi la propietat. Exigir la llibertat serà aleshores un acte il·legal i per tant punible. Però, així com en la dialèctica de Hegel l’esclau acaba desenvolupant l’instrumental de la raó, en totes les lluites de les nacions oprimides aquestes han hagut de suportar la violència abans d’invertir la correlació de forces. I Espanya no és cap altra cosa sinó una correlació de forces. Per això, els qui neguen la possibilitat que Catalunya esdevingui mai independent no fan filosofia de la història sinó que profereixen una amenaça.

On som ara

Les eleccions del 21 de desembre no tornaran el legítim govern de Catalunya al parlament, entre altres raons perquè aquell govern ha acceptat de iure o de facto l’article 155, els efectes del qual van per llarg i seran molt profunds. Un nou ‘partit del president’, fins i tot si guanya les eleccions, no restituirà el govern anterior ni reconstituirà el parlament dissolt. Però si, acceptant una hipòtesi inversemblant, les eleccions retornessin el mateix parlament (o una correlació de forces equivalent) d’un minut abans de la declaració del 27 d’octubre, aleshores què canviaria? El govern desafiaria aquesta volta l’amenaça de l’estat? Amb quina credibilitat? La prova ja ha estat feta. La solució nuclear del 155 ja s’ha aplicat i l’estat en tindria prou de reiterar-la. A més, l’estat ara sap que l’independentisme no està preparat per a suportar la violència i que, amb la seva memòria d’elefant, serà fàcil d’induir-lo a acatar tot allò que calgui i a derivar la frustració cap a la lluita interna per les engrunes de poder autonòmic. Aquest és el sentit de les eleccions del dia 21, que no representen cap gran preocupació per l’estat. La imatge que delata millor la nova situació és l’encaixada i el vil somriure de l’ex-conseller Vila a Mariano Rajoy.

La declaració calia fer-la

Malgrat tot, la declaració del 27 d’octubre queda com un monument a la voluntat del poble, un inqüestionable lloc de la memòria en un país que els sol tenir esborrats o impugnats. Perquè va ser el coratge de la gent i no pas la feina del govern –lleis de desconnexió, estructures d’estat, contactes diplomàtics, control dels Mossos han resultat inútils– allò que va imposar la declaració del dia 27. I aquesta fita, de la importància de la qual en dóna fe l’esclat d’odi a tot Espanya, ningú no ens la pot arrabassar. I com que té el valor inalienable d’una fita històrica, també serà un referent per al futur. El 21 de desembre l’independentisme ha de recuperar les institucions per poder arrencar a l’estat les competències robades. Però, tant si guanya com si perd, ha de combatre la repressió com ho féu durant el franquisme, denunciant-la incansablement dintre de l’estat i fora. La deslegitimació de l’estat és l’única arma a l’abast d’una nació pacífica. La deslegitimació i la no-cooperació o, si es vol, la rebel·lió passiva. Educar Espanya ha estat el miratge amb què s’ha sostingut el pacte autonòmic durant tres llargues dècades. Renovar aquest miratge –l’objectiu dels comuns– és la veritable operació d’estat, l’anestèsia de l’amputació definitiva. La via independentista consisteix, al contrari, a aplicar la recepta de ‘L’estaca’, empenyent l’estat cap al costat per on ha de caure, és a dir, estimulant la seva eufòria repressiva. Aquest camí no té gaire recorregut a Europa, però Espanya el seguirà per poc que sigui convidada a fer-ho. En la lluita amb l’amo és crucial que l’esclau apliqui l’astúcia dels febles.

Joan Ramon Resina

Cap del Programa d'Estudis Ibèrics (Universitat de Stanford)

Article publicat al digital  VilaWeb.cat  el divendres 24 de novembre del 2017