Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




06 d’agost 2020

Tocata i fuga del “Campechano”

Uns diuen que el rei emèrit Juan Carlos I ha fugit d’Espanya per escapolir-se de la justícia, altres que només ha marxat un temps per esperar que amaini la tempesta que està afectant la monarquia i que tornarà aviat. Ara diuen que simplement ha marxat de ‘vacances’. La realitat és que ningú sap on anat el ‘campechano’ ni on és en aquest moment i aquesta realitat encara fa més estrafolàries les declaracions del president Pedro Sánchez que, amb la intenció de salvar la cara de la monarquia, declara que no es pot acusar de res a Juan Carlos i afegeix que una conducta irregular compromet al seu responsable, no a la institució.

La institució està tocada de mort i per molt que s’esforcin utilitzant el fugitiu com a tallafocs per a Felipe VI, l’actuació de Pedro Sánchez deixa tota l’operació massa a la vista. La reacció d’Unides Podem, soci del PSOE a l’executiu, contrasta rotundament amb la posició que defensa el president espanyol. El vicepresident Pablo Iglesias ha afirmat, en referència a Juan Carlos I, que un govern ‘no pot justificar o saludar comportaments que erosionen la dignitat d’una institució clau com la del cap d’estat i que són un frau a la justícia’.

L’anunci de la fugida del rei emèrit, arran de la concatenació d’escàndols, no ens ha d’agafar per sorpresa. És més, probablement esdevé un intent desesperat per tapar l’enèsima via d’aigua d’un règim que va començar a perdre flotabilitat des de principi d’aquest segle. Quan Felip VI va renunciar a l’herència del seu pare en forma dels milions d’euros que amaga no se sap on, també hauria hagut de renunciar a una altra ‘herència’ molt més important: la corona, que va acceptar sense cap mirament quan Juan Carlos va abdicar i va fer-li traspàs del seu regnat. Si bé la monarquia, com a concepte, sembla una anomalia en el conjunt de democràcies europees, la borbònica és un cas excepcionalment tòxic.

Hi ha un intens nerviosisme en el conjunt de l’estat profund espanyol, que tracta amb tots els seus mecanismes de poder, de mantenir l’ordre de 1939. Per aquest estat profund, la dinastia borbònica esdevenia un instrument al seu servei que possibilitava la supervivència d’aquest ordre provinent del dictador. La brutalitat anticatalana, la sortida dels seus caus del feixisme de carrer a partir de Vox, no deixa de ser un intent desesperat per mantenir uns interessos més de grup que de classe. En tot cas, amb la fugida de l’emèrit, queda demostrat que els Borbons ha estat una dinastia fracassada, la riota del món, els empestats que cap monarca europeu voldria tenir a prop, i més tenint en compte com s’han anat esdevenint fets que ens pensàvem inimaginables fa una dècada.

Sembla increïble que tota una dinastia que ha comès errors de tota mena amb tanta persistència ocupi encara un tron quan, a més, representa una excepció en el conjunt de les dinasties reials supervivents a Europa. Cal recordar que tant la casa reial holandesa, noruega, britànica, danesa van mantenir el seu estatus per haver-se oposat al feixisme durant la Segona Guerra Mundial. En el cas espanyol és just a l’inrevés. Si hi són, és gràcies al feixisme en versió hispànica, l’Espanya franquista, aliada oficiosa de Hitler i Mussolini.

Com dèiem abans, pot ser que tot plegat sigui un intent desesperat per tapar  la podridura  d’un règim i el fracàs dels hereus del 1939. Per això ens ha semblat adient publicar l’article titulat ‘El relat reial’ de la reconeguda periodista, Elisa Beni, on opina que les informacions, declaracions i notícies que es publiquen per part de la premsa interessada, no són més que «una simple operació de comunicació de crisi institucional que intenta apartar del primer front de l'opinió pública el rei emèrit per evitar que la successió de titulars informant d'escàndols, contrastats i no contrastats, faci saltar pels aires també la institució». Llegiu aquest interessant article tot seguit.

El relat reial

Em sap greu dissentir amb tantes afirmacions crítiques que s'estan pronunciant en aquests moments, però jo només tinc la sensació que presenciem una simple operació de comunicació de crisi institucional que intenta apartar del primer front de l'opinió pública el rei emèrit per evitar que la successió de titulars informant d'escàndols, contrastats i no contrastats, faci saltar pels aires també la institució. Es tracta d'un tallafoc en plena canícula, a fi que l'estiu extingeixi el debat entre badalls i migdiades i tornem a començar el curs sense aquest molest elefant a l'habitació. Molest no només perquè perjudiqui la institució per si mateix o suposi un risc d'esquitxar l'actual cap de l'Estat, que també, sinó perquè les pressions en aquest sentit poden afectar el desenvolupament previst de la política espanyola i això és força més molest. Quan aquestes coses passen, qualsevol expert en comunicació per dolent que sigui sap que cal treure del focus el cremat i, a més, que cal fer-ho quan menys onades provoqui.

No estic d'acord amb l'afirmació que Joan Carles I hagi fugit o s'hagi escapat de la justícia, com apunten alguns, ja que ara mateix és una persona que no es troba dins de cap procediment judicial ni a Espanya ni a Suïssa ni a Tombuctú. Jo vaig defensar àmpliament que Puigdemont no s'havia escapat sinó que havia sortit com a ciutadà lliure quan encara no hi havia oberta causa contra ell. S'ha de ser coherent. Tampoc un no s'escapa en diferit. No existeix la més mínima possibilitat que en cas de ser cridat a declarar o a qualsevol altra cosa, deixés de fer-ho: això sí que suposaria donar una puntada de peu al tron amb el seu fill dins i, recordin, l'única missió per a qualsevol monarca, qualsevol, de qualsevol país o època, és el manteniment de la dinastia. I ves que això de la Fiscalia del Suprem no sigui també un tallafoc.

L'emèrit continua mantenint el tractament i formant part de la família reial. No s'ha firmat ni un sol document, no s'ha publicat res al BOE. Només una carta d'un pare a un fill, així que, en realitat, només se n'ha anat a fer un llarg viatge.

Jo el que veig és una operació de comunicació i de gestió de crisi i la permanent batalla pel relat de tots. En el món líquid, qualsevol batalla és la batalla del relat i, des d'aquesta perspectiva, no puc dir-los si la guanyarà algú o si continuaran coexistint com a arma llancívola entre faccions polítiques, que és el més probable. El que sí que puc repassar són els fets, i els fets només ens diuen que l'anterior cap de l'Estat ha sortit de viatge. Ha sortit de viatge voluntàriament i podria tornar quan volgués sense cap conseqüència que se sàpiga. Qui pot parlar en aquestes condicions d'exili o de fuga o d'evasió?

Residirà a l'estranger, però això tampoc no és una novetat. Hem vist l'aixecament del vel sobre les diferents residències que ha tingut, als Alps o a Londres, sense que nosaltres les coneguéssim, on és la diferència? El 1992, quan el govern de González necessitava rellevar el ministre d'Exteriors, per la malaltia de Fernández Ordóñez, no ho va poder fer perquè "el rei era fora d'Espanya" i no podia firmar el decret. El rei era a Suïssa amb Marta Gayá. Joan Carles I ha sortit molt d'Espanya, és la veritat.

El rei ha sortit del mig per intentar contenir l'escàndol i que baixin els titulars. Continua mantenint el tractament i formant part de la família reial. No s'ha firmat ni un sol document, no s'ha publicat res al BOE. Només una carta d'un pare a un fill, així que, en realitat, només se n'ha anat a fer un llarg viatge.
Mentrestant, s'entreté al poble, al qual se li llança el ninot perquè dugui a terme això tan espanyol que Goya va reflectir a El Pelele, destrossar a qui es va enaltir. Com va dir Pushkin: "La xusma es delecta en la seva roïndat amb les humiliacions dels que estan més alt però és petit i vil, però d'una manera diferent de la vostra". Fot-li que ho aguanta tot. A les xarxes socials part d'aquesta vilesa d'esperit està esquitxant també la reina Sofia i, la veritat, això sí que sembla, ateses les circumstàncies, especialment cruel.

No deixo de sorprendre'm de l'anàlisi que es fa, parlant d'altres Borbons que se'n van anar, establint paral·lelismes. No n'hi ha. Com a republicana que sempre he estat, soc perfectament conscient que cap d'aquests equilibrismes ni declaracions no afecten la realitat. No vivim en una monarquia, sinó en una monarquia constitucional. És la Constitució la que marca la forma de govern. És igual que Torra demani l'abdicació del rei actual, perquè constitucionalment seria succeït per la seva filla gran. No, la qüestió de fons és la constitucional i només una reforma constituent podria canviar la forma de govern. Crec que hem deixat enrere ja els aldarulls, els cops d'estat i les guerres civils, fórmules habituals de canvi a Espanya.

La monarquia parlamentària no està en risc a Espanya perquè, excepte els que consideren que la seva causa sortiria millor parada d'una situació pitjor, ningú no vol entrar a un abisme. Com va escriure Ignasi de Loiola, "en temps de desolació, mai no s'ha de fer mudança", i el temps d'ara és una gran crisi sanitària, econòmica, territorial i institucional. Déu n'hi do.

Ara, senyors, els deixo amb els relats. Gaudeixin de l'espectacle i comparteixin el que més feliços els faci.

La realitat és que el rei emèrit ha sortit a fer un llarg viatge, en espera que la tempesta de la seva corrupció amaini i, la veritat, aquest segle tempestuós pot ser que reservi encara sorpreses capaces de deixar els seus actes en un ruixat d'estiu.

És la condemna de viure temps interessants.

Elisa Beni
Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el dimecres 5 d'agost de 2020

Cap comentari: