No cal donar-hi més voltes, la justícia espanyola ha posat la directa i vol carregar-se la farsa de la transició del 78. No va poder-ho fer el Tejero el 23F del 81, amb el seu desgavellat intent de cop d’estat, i ara són els jutges de les Altes instàncies espanyoles els que malden per enfonsar el queda encara en peu de la destrossada estructura democràtica espanyola.
L’ofensiva judicial es pot veure al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, contra la mesa del parlament i també contra Jové i Salvadó per l’1-O; a l’Audiència Nacional espanyola contra els CDR; i al Suprem, que demana quinze anys de presó a la diputada Laura Borràs de Junts per Catalunya per un suposat cas de fraccionament de contractes. Per acabar-ho d’arrodonir, un jutge de Madrid ha citat a declarar Antonio Baños per haver-se negat a respondre a les preguntes de Vox durant el judici contra els dirigents de l’independentisme i un jutge de Figueres ha afegit 197 persones encausades pel tall pacífic de l’autopista la tardor de l’any passat. La justícia espanyola actua sempre amb un criteri polític que té com a objectiu la venjança i el darrer exemple el trobem amb l’acarnissament del suprem als presos polítics catalans precisament per ser pacifistes i promotors de cultura, suspenent el tercer grau que els havia estat concedit. El Tribunal Suprem ha canviat la llei per convertir la justícia en venjança i els presos independentistes en ostatges permanents a qui cal reeducar, com fan les millors dictadures.
Per tot plegat sobta que el vicepresident Junqueras hagi canviat radicalment la seva actitud envers la situació política del nostre país. Ja fa anys que Junqueras va dir que el “junquerisme és amor”, però en la recent entrevista que vam poder veure a la televisió publica catalana, Junqueras va demostrar que el ‘junquerisme’ és un amor endurit per la presó, pel pas per la presó. El to contundent de Junqueras en aquesta entrevista contrasta amb l’expressió "ho tornarem a fer" d’un somrient Cuixart o amb el to pausat i pedagògic que van exhibir en sengles entrevistes els presos Rull i Romeva, mentre encara gaudien del tercer grau que ara els han arrabassat. Aquest canvi del líder d’ERC i les seves conseqüències, les analitza en profunditat el periodista Jordi Galves en el seu article titulat ‘Escupen sobre l’amor de Junqueras’, on assimila l’estratègia de Pedro Sánchez amb la que els diferents governs del PSOE van adoptar amb ETA, l’estratègia Rubalcaba, és a dir, diàleg formal d’entrada i, alhora, repressió real. Per una banda, boniques paraules i, alhora, llàgrimes de sang. Llegiu l’article tot seguit.
Escupen sobre l’amor de Junqueras
Com a polític, Oriol Junqueras sempre ha divorciat la teoria de la pràctica, sempre ha pensat que les belles idees, que les precioses paraules, són més importants que no pas els fets. “Le belle parole, parole”. Que la realitat és inhòspita i, en canvi, l’idealisme ens acull i ens consola. I que, si controles la propaganda del país, ja ho tens guanyat. De fet, Junqueras creu que el paper tot ho aguanta, i que els fracassos no són exactament fracassos. Que, en tot cas, el que cal és una molt bona excusa, un bon coixí. Una bona justificació que transformi la derrota en victòria, el negre en blanc, el fracàs en èxit, l’engany en veritat. “No és el que sembla, t’ho puc explicar”, et diu Junqueras. I explicant, explicant, t’acaba dibuixant qualsevol cosa, la galàxia sencera si vol, com a la presó que, pel que em diuen, també feia classes d’astronomia als altres presoners. Junqueras és un simple professor universitari d’història, que mai no ha destacat, contràriament al que pensen els seus adoradors, com a historiador. Com a professional, no se’l cita. Recordo perfectament que, abans dels fets d’octubre, el web oficial de la Generalitat de Catalunya informava que el senyor vicepresident del Govern, havia estat investigant a l’arxiu secret vaticà. Però sense poder presumir de res més, sense indicar cap descoberta. Recorda una mica aquell egiptòleg català que, després de molts esforços, va aconseguir excavar a la Vall dels Reis i només va poder tornar a Barcelona amb les botes plenes de sorra. De sorra egípcia.
A l’octubre de 2014 Oriol Junqueras va plorar de frustració, en directe, en el programa de Mònica Terribas reclamant eleccions plebiscitàries per proclamar la independència. “Necessitem fets, per l’amor de Déu. Això és el que vol la gent d’aquest país” subratllà, com si la separació d’Espanya fos només en les nostres mans. I al desembre d’aquell mateix any va afegir: “El president (Artur Mas) no m’estima gaire i els directius de la Corpo (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) que posa el president tampoc”. Indicant, un cop més, la inexplicable discrepància, la gran injustícia, que es produeix entre el cruel maltractament rebut i la puresa del cor que, a l’ample pit, ni l’hi cap. El victimisme de Junqueras sempre es barreja amb la constant exhibició d’una enorme superioritat personal, intel·lectual, moral, que acostuma a justificar amb la militància en un partit d’esquerra i també per la seva condició de creient catòlic. No es tracta d’una qüestió merament personal sinó d’una estratègia política, d’una doctrina comunicativa que segueix des de sempre. Cap polític contemporani català no ha explotat en el seu benefici polític i jurídic la seva condició de creient catòlic com Oriol Junqueras. Coincidint amb el seu empresonament intensificà les referències religioses en les intervencions i comunicats, apel·lant als valors cristians i a l’amor fraternal, tot rebutjant qualsevol acte de violència. La fe insubornable també li serveix per imposar els seus criteris polítics, com ara la constant defensa del diàleg amb l’apàtic govern d’Espanya o l’obsessió per aconseguir per al seu partit una depauperada presidència de la Generalitat de Catalunya.
La recent entrevista de Vicent Sanchis a tevetrès ha mostrat, davant de tot el país, els límits i les mancances d’aquesta estratègia comunicativa que, a hores d’ara, ja no dóna més de sí. Amb un to prepotent, sord a qualsevol crítica o comentari, el president d’Esquerra Republicana, en moltes ocasions no va deixar, a l’entrevistador, que fes la seva feina i preguntés. Junqueras es va mostrar irritat, sobrepassat pels esdeveniments, indiferent al seu entorn, i va acabar abandonant les paraules boniques per adoptar un to groller, més propi d’una presó que no pas d’un dirigent polític que aspira a governar Catalunya. Qüestionada la seva política d’ampliació de la base, d’aproximació a Podem, Comuns i PSC, la constant crida al diàleg amb l’esquerra espanyola, Oriol Junqueras va reaccionar desafiant: “Si algú s’atreveix a dir-me a mi que això és una excusa, després de xupar-me tres anys a la presó, els ha de tenir molt ben posats, eh? Molt ben posats.” Amb la mateixa agressivitat reiterà la seva indiscutible superioritat moral, ampliable al seu partit, ERC: “sóc una bona persona i això ho sap tothom”. “Sóc una persona honrada i honesta. És evident que sí. És impossible que algú digui: l’Oriol és una mala persona. Im─pos─si─ble”. Quan Sanchis li preguntà si creu que “hi ha partits malvats”, Junqueras deixa entendre que sí, per contrast, a la bondat intrínseca dels republicans: “nosaltres som honrats, això és seguríssim” i “la maldat té la seva pròpia lògica interna”.
Sembla evident que l’estratègia comunicativa del “Junquerisme és amor” no ha funcionat ni funcionarà. El govern de Pedro Farsánchez i Pablo Iglesias, ben cohesionat, ha empresonat tots els líders independentistes, tot violant les mateixes lleis espanyoles, erosionant l’Estat de dret. I avui Junqueras i la seva bonhomia dormen entre barrots. Ha estat un gest d’autoritat de l’executiu espanyol, que recupera així prestigi nacionalista a Madrid. I és també una resposta clara. El trencament d’un diàleg en el qual, la part espanyola, mai no hi ha cregut. L’estratègia de Farsànchez s’assembla molt a la que els diferents governs del PSOE van adoptar amb ETA, l’estratègia Rubalcaba. Calcada. Per una banda, diàleg estèril, purament formal, molt ben escenificat, metre que, simultàniament, la guàrdia civil, detenia una vegada i una altra la cúpula dirigent de la banda terrorista. Amb traïdoria. Diàleg formal d’entrada i, alhora, repressió real. Per una banda, boniques paraules i, alhora, llàgrimes de sang. Parole, parole. ¿Caldrà l’esfondrament electoral d’ERC perquè el primer partit de Catalunya reaccioni i deixi d’estar governat des d’una presó, perquè deixi d’estar governat per una estratègia que no funciona ni funcionarà? Com expliquen totes les novel·les sentimentals, no hi ha antídot, no existeix res de res, contra el desamor. I si es tracta d’odi, ja ni en parlem.
Jordi Galves
Periodista
Article publicat al digital LaRepública el dimecres 29 de juliol del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada