Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




21 d’octubre 2020

Trapero i Vox

 La casualitat ha fet que el mateix dia que l’extrema dreta de Vox presentés al Congrés de Diputats la seva moció ‘propagandística’ de censura contra el “Gobierno Bolivariano” de Pedro Sánchez, l’Audiència Nacional hagi fet pública l’absolució del Major Trapero. Tothom sap que la moció de censura està condemnada al fracàs, ja que Vox no disposa de majoria suficient per guanyar-la, però això no és obstacle perquè els feixistes puguin fer el seu numeret davant l’opinió pública. El mateix que van fer en el judici del procés i que han anat fent sempre que es parla de la independència de Catalunya.

Ens alegrem molt i molt de la sentència d'absolució al major Trapero i la resta d'encausats, ens alegra també que el cos de mossos hagi sortit reforçat amb aquesta sentència i també per la bufetada a la credibilitat de personatges com Pérez de los Cobos que, no hem d’oblidar, va mentir descaradament en el judici del procés quan el coordinador del dispositiu policial del referèndum va situar des de l'inici Trapero al mateix costat que Carles Puigdemont. En la seva compareixença, De los Cobos va comparar Trapero amb un "piròman" encarregat d'apagar un incendi. «Si hagués pogut, l'hauria desposseït de les seves funcions», va assegurar el coronel en la seva declaració com a testimoni al judici.

Però aquesta absolució no ens ha de fer oblidar que dins del sistema parlamentari espanyol  ─i potser d’aquí a uns mesos del català─ tenim un partit d’extrema dreta com Vox que no pararà fins a enfonsar tot allò que amenaci la ‘sagrada unitat de la Pàtria’. Només conèixer la sentència d’absolució de Trapero ja ha demanat que la Fiscalia "mantenga la coherencia, recurra la resolución al Tribunal Supremo y no reciba órdenes de la fiscal general del Estado, Dolores Delgado”. Per això hem cregut oportú avui, que hem tingut la immensa joia de saber que el Major Trapero i la cúpula dels mossos jan estat absolts, recordar amb l’editorial titulada ‘No us enganyeu: Vox no és cap anècdota’, que ha publicat el digital VilaWeb i on afirma que “Tan sols la derrota total del nacionalisme espanyol podria permetre algun dia l'emergència d'una altra Espanya, d'una Espanya diferent”. Podeu llegir l’editorial tot seguit.

No us enganyeu: Vox no és cap anècdota

Al parlament espanyol es farà avui la cinquena moció de censura d’ençà de la darrera transformació formal de la cambra, al final del franquisme. Se n’encarregarà l’extrema dreta de Vox, en una operació política que d’alguna manera recorda aquella primera moció de censura que Felipe González va perdre el maig del 1980 però que el va dur al poder l’octubre del 1982.

Hi ha una tendència entre els analistes polítics, que jo crec perillosa, a reduir la importància de Vox, a presentar-lo com un excés temporal que en el moment adequat serà reconduït oportunament pel Partit Popular. És veritat que el PP ha acollit durant dècades l’extrema dreta i també és cert que les diferències entre tots dos partits són més d’intensitat de to que no pas programàtiques. Però la situació ara és molt diferent, com també es veurà en el desenvolupament d’aquesta moció. El PP no passa el millor moment, ni de bon tros, i Vox, en canvi, connecta amb la porció sociològicament franquista –és a dir, nacionalista– de la societat espanyola. I ho fa amb una eficàcia molt més que notable. No és cap sorpresa que polítics tradicionalment molt espanyolistes de partits com el PSOE apareguin cada vegada amb més regularitat, i sense vergonya, al costat de Vox. Simplement, són més nacionalistes que d’esquerres eren.

Aquest desacomplexament espanyolista de Vox, violent, agressiu, autoritari, amb un fort component masclista, profundament anticatalà, dur en el llenguatge, fàcil en l’acusació contra l’anti-Espanya… funciona bé perquè connecta amb les arrels del nacionalisme espanyol. Unes arrels que cal recordar que no han estat mai tallades. I això té un gran poder sentimental.

Durant la transició es va provar de disfressar el nacionalisme espanyol, atenuar-lo i, tal com ja va passar en el temps de la Segona República, fins i tot es va intentar de trobar una alternativa progressista dins seu que, com ha passat sempre en el decurs de la història, no va reeixir. En canvi, la frustració que bona part de la població va acumular havent de reprimir els seus sentiments els primers anys de la transició és ara la benzina que catapulta Vox i que el podria dur a ser, en un temps raonablement pròxim, el primer partit de la dreta espanyola i, per tant, o l’alternativa de govern o el partit de govern i tot. El moment també és diferent perquè, per desgràcia de tots, l’extrema dreta creix arreu, està molt ben organitzada, domina bé les tècniques de manipulació informativa i s’ha tecnificat i modernitzat com mai.

La jugada d’avui, concretament, s’ha planejat amb una gran visió estratègica. En un moment d’una frustració social molt intensa, per la covid, Abascal es presentarà com l’alternativa a Sánchez. A un Sánchez que ja ha arrossegat personalment cap a la bandera a la carasseta, portant el discurs al terreny on els ultres se senten més còmodes. I el PP, faci el què faci, perd. Si hi vota a favor, reconeix la direcció d’Abascal en el vot de la dreta. Si hi vota en contra, hi haurà una fuita de vots espectacular. I si s’absté serà acusat de no entendre quina és la prioritat. Aquesta moció de censura és l’assalt de Vox, l’intent d’assalt, al lideratge de la dreta espanyola, tal com la moció de censura del 1980 va servir perquè Felipe González deixés clar que a l’esquerra ell era l’única alternativa.

He dit això de la bandera en la màscara de Sánchez i voldria fer-hi un incís final. El món és ple de nacionalismes i n’hi ha de reaccionaris i de progressistes, de destructius i de constructius. No passa mai, però, que un nacionalisme salti d’una banda a una altra sense que un fet molt major, extraordinàriament gran, l’hi obligui. Una catàstrofe política o humana, generalment. I en aquest àmbit, l’esquerra espanyola cau una vegada i una altra en un error monumental: intentar de ser tan nacionalista espanyola com ho és la dreta.

Perquè cada vegada que fa això, no aconsegueix res més sinó despenalitzar i homologar un nacionalisme, l’espanyol, que és reaccionari per definició, autoritari i antidemocràtic. I que no pot ser una altra cosa. Ep!, com el nacionalisme serbi o el nacionalisme rus, per posar dos exemples entenedors i comparables.

Per això, igual com passa en situacions semblants arreu del món, només la derrota total del nacionalisme espanyol podria permetre algun dia l’emergència d’una altra Espanya, d’una Espanya diferent. A l’antiga Iugoslàvia això ho van comprendre alguns sectors progressistes serbis que van treballar molt per la independència de tots els altres, entenent que la descomposició de l’estat i la derrota eren la catarsi necessària per a canviar el seu país a fons. Però a Madrid Sánchez competeix amb Abascal a veure qui porta la bandera més grossa a la màscara. I així els va.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 21 d’octubre del 2020

10 d’octubre 2020

Provar la seva pròpia medicina

Des de Catalunya estem assistint aquests dies a un espectacle que ben mirat no ens hauria de sorprendre  gaire, ja que moltes veus havien pronosticat que això, tard o d’hora, havia d’acabar passant. Ens referim a les darreres maniobres de l’estament judicial en contra de Podemos i concretament del seu líder Pablo Iglesias.  El jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón, ha demanat al Tribunal Suprem, a través d’una ‘exposició raonada’, que investigui Iglesias com a aforat. Li atribueix possibles delictes de descobriment i revelació de secrets, amb agreujant de gènere, danys informàtics, acusació o denúncia falsa i simulació de delicte en relació amb el robatori a la seva exassessora Dina Biuselham. García Castellón conclou que Iglesias va utilitzar el cas per intentar obtenir avantatges electorals.

Els ‘podemites’ es lamenten que el jutge els investigui i Pablo Iglesias ha manifestat que “la pretensió del jutge suposa una vulneració del dret sense parangó, perquè en aquest país encara no han imputat ningú per les seves idees, i seria inconcebible que en una democràcia de la UE passés una cosa així". Ai las! No fa ni quatre dies que els mateixos tribunals espanyols van tancar a la garjola dos activistes catalans per haver dissolt una manifestació enfilats damunt d’una furgoneta de la guàrdia civil. Llavors els senyors de Podemos i del PSOE van mirar cap a un altre costat i no van moure un dit per defensar aquesta enorme injustícia. Tampoc ho van fer quan van derrocar un President de la Generalitat en exercici pel retard en retirar una pancarta que demanava llibertat pels presos polítics.

Recentment s’ha destapat també un altre afer: el cas 'Kitchen' que afecta l'antiga cúpula del PP personificada amb l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz que va detallar la suposada operació per espiar l'extresorer del PP Luís Bárcenas. En aquest cas es pagaven amb fons reservats, actuacions per eliminar proves en contra del PP que Bàrcenas guardava a casa seva.  Els canons de la judicatura disparen a tort i a dret i no respecten ningú, incloent-hi el PSOE a qui va obligar a destituir Pérez de los Cobos (el recorden?) per uns suposats informes falsos vinculats al “Gobierno Sáchez” i la pregunta o el clam que ara ressona és: què els fa pensar que en els informes anteriors fets contra els independentistes catalans, Pérez de los Cobos, no mentia? Avui li toca al Partit Socialista beure de la seva pròpia medicina i a Unidas Podemos fer costat a un ministre com Marlaska que té en la seva fitxa el mèrit de comptar amb sis denúncies del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre processos instruïts per ell, a més del reconeixement per part de l’Audiència Nacional de l’obtenció de confessions sota tortures.

Repetidament des de Catalunya se’ls va avisar i no ens van fer cas. I ara s’exclamen, perquè els toca a ells. Esperem que aquells que compraven acríticament el discurs de la Guàrdia Civil, de la fiscalia, dels poders judicials  i mediàtics, ara, en tastar la seva pròpia medicina, obrin els ulls. L’advocat Gonzalo Boye, en un article titulat "¡Quieto todo el mundo!", analitza amb ploma fina aquests darrers esdeveniments que protagonitza la corrupta justícia dels Alts Tribunals de l’Estat, comparant-los amb el cop militar del 23-F que va sacsejar la jove democràcia espanyola, afirmant: «Ens enfrontem a un problema tant o més greu que la sublevació d'unes quantes unitats militars;  és més greu perquè és més profund, però, sobretot, perquè als tancs, que fan molt soroll, se'ls veu venir de lluny... el que està passant ni fa soroll ni s'aprecia a simple vista». Llegiu si voleu aquest article tot seguit.

"¡Quieto todo el mundo!"

“¡Quieto todo el mundo!”… Sí, és veritat, no s'ha dit, però l'eco d'algunes resolucions judicials té el mateix efecte que aquesta ja tristament famosa frase de Tejero. Amb ella, pistola en mà, es va voler alterar, una vegada més, el curs polític d'una incipient democràcia i, ara, veiem com, des de fa ja alguns anys, en lloc de cridar, en lloc de brandir pistoles i moure tancs, l'únic que cal, per aconseguir el mateix resultat, és dictar resolucions que, a més, compten amb una suposada pàtina de legitimitat.

Pot semblar que aquest plantejament és dur, que el símil és inapropiat o, fins i tot, exagerat; tanmateix, si som capaços de fer una anàlisi intel·lectualment rigorosa i honesta, comprovarem que no vaig desencaminat si dic que la gran diferència entre abans i ara està en les formes, però no en el fons.

Avui seria del tot inacceptable, i estèticament inassumible, entrar com Tejero al Congrés per forçar la voluntat dels diputats i canviar el rumb polític, per exemple, de l'Estat. És clar que ho seria, però, també és cert que ja s'han desenvolupat nous mètodes per aconseguir els mateixos resultats i que és això el que fa anys que veiem i denunciem... predicant en el desert, fins i tot a risc de ser tractat com un gos verd o un il·luminat.

La realitat, aquesta dura i inflexible companya que sempre ens acaba posant al lloc que ens correspon, va demostrant que no anàvem desencaminats quan vam començar a denunciar un problema inveterat i sistèmic que impedeix qualificar de plena una democràcia de la qual tant es presumeix  a i des d'Espanya.

Ja a finals de març vaig començar a avisar que, més aviat que tard, el vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias, acabaria sent imputat i el seu futur quedaria en mans del Tribunal Suprem. També vaig dir, als qui em van voler escoltar —que van ser molt pocs—, que no existia base per a aquesta imputació, però que, tal com s'ha comprovat al llarg dels últims anys a Catalunya, l'existència o no d'un fonament fàctic per perseguir penalment algú resulta del tot irrellevant quan aquest algú es converteix en objectiu a abatre.

Sense oblidar que l'ús d'aquests mètodes no és nou, d'això en saben molt els bascos, la veritat és que l'actual escomesa va començar amb el procés català  i es va justificar en la defensa de la indissoluble unitat de la nació espanyola, la qual cosa va degenerar en una abjecta repressió a l'independentisme català.

Es va avisar que això es giraria en contra de tots, però la bandera, els interessos de tot tipus, la por de perdre el que s'ha assolit o, simplement, la covardia van impedir d'assumir que no era una exageració sinó una bona anàlisi.

Alguns hem insistit una vegada i una altra que era intolerable el que s'estava fent amb els independentistes catalans, que no se sustentava en dret i que, tard o d'hora, s'acabarien penedint de tant de silenci, que va arribar a convertir-se, en alguns casos, en autèntica complicitat.

Ara, quan els canons togats s'han mogut i dirigit contra el govern central, és quan molts comencen a adonar-se que els catalans, ni estàvem atacant Espanya ni els espanyols, simplement intentàvem avisar d'una cosa que s'estava gestant i que comportaria conseqüències per a tothom.

A risc de resultar reiteratiu, és evident que no existeix un poder judicial, entès com a altes instàncies jurisdiccionals, políticament dependent, sinó un de políticament compromès i, sens dubte, això no és compatible amb un estat democràtic i de dret. Cap poder, en cap estat, no pot estar per sobre dels altres i, molt menys, acabar sent inqüestionable i irresponsable, en el sentit que no se li pugui exigir cap responsabilitat pels seus actes.

L'error sistèmic prové d'una Transició inacabada i del fet que, a poc a poc, s'ha anat cedint terreny, assumint mantres i acceptant situacions que, analitzades aïlladament, impedeixen de veure la realitat i envergadura del problema.

No es tracta del cas Iglesias, ni del cas Torra, ni del cas Borràs, ni del cas Puigdemont, ni de tants d'altres... Continuar veient-ho com si es tractés de casos concrets és, d'una part, entrar en la dialèctica perversa dels qui volen que així ho percebem i, d'una altra, no voler veure l'autèntic problema.

Aquí ni va de casos ni va de delictes, almenys no dels que s'utilitzen per criminalitzar els enemics, sinó de la imposició d'una agenda política a través de l'ús dels instruments jurídics que els ciutadans hem posat en mans d'uns quants sense, alhora, dotar-nos d'un contrapoder efectiu que permeti controlar i limitar el poder atorgat a aquests pocs. Aquest, i no un altre, és l'error sistèmic.

Segurament ens quedem curts quan diem que va ser un error "judicialitzar la política", l'autèntic error va ser no adonar-nos que vam encimbellar aquells que, emparats en negres vestimentes i presumint d'una inexistent imparcialitat, tenien i tenen una agenda política incompatible amb qualsevol sistema democràtic.

Si som capaços de fer una anàlisi intel·lectualment honesta, sòlida, valenta i, probablement, descarnada, comprovarem que ens enfrontem a un problema tant o més greu que la sublevació d'unes quantes unitats militars. És més greu perquè és més profund, però, sobretot, perquè als tancs, que fan molt soroll, se'ls veu venir de lluny... el que està passant ni fa soroll ni s'aprecia a simple vista.

És urgent entendre, i assumir, que un poder judicial políticament motivat, omnímode, inescrutable i inqüestionable, sense pesos ni contrapesos, no és compatible amb cap sistema democràtic i, a partir d'aquí, s'hauran de buscar els mecanismes i solucions que permetin no ja reconduir la situació, sinó establir les bases sobre les quals, després d'un procés de refundació, sorgeixi un poder judicial democratitzat, equilibrat i conforme amb la realitat en la qual ha d'operar.

Mentre seguim creient que el problema és de l'altre, que ens agafava o ens agafa lluny, i mentre continuem centrant-nos en l'anècdota, parlant de casos concrets, no serem capaços de donar la resposta adequada a un problema sistèmic que cada dia es fa més evident i vergonyant.

Que uns hagin mirat a una altra banda quan es reprimia als catalans no autoritza que ara, des de Catalunya, es miri cap a l'altra. Per molt diferents que siguin les realitats nacionals, es tracta d'un problema compartit i no hi ha temps per a retrets.

En qualsevol cas, diferències a part, no ens despistem, que ara no hi hagi trets ni tancs als carrers no significa que no estigui passant, simplement que són més subtils, la qual cosa ens obliga a aguditzar l'oïda i parar una mica més d'atenció si volem realment sentir el “¡quieto todo el mundo!”.

Gonzalo Boye

Advocat

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL.CAT  el divendres 9 d'octubre del 2020