Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




21 de desembre 2020

Emergència lingüística

La Plataforma per la Llengua ha llençat des de la seva web el crit d’alerta: El català està en emergència lingüística, ‘si no s’actua, s’extingirà’. Afirma que en aquests darrers 15 anys, el català ha perdut mig milió de parlants habituals i només l'usen el 32 % dels que el saben parlar. Això és realment molt greu i converteix el català en una llengua greument amenaçada perquè, si els parlants disminueixen com més va més, és evident que la llengua es perd. El fet és que els catalans no serem res sense la llengua, ja que els que reclamen que ‘Catalunya és una Nació’ i que sense nació no podrà haver-hi mai independència, han de reflexionar amb el fet que sense llengua no hi haurà cap Nació a independitzar.

Aquesta emergència que adverteix la Plataforma, es veu agreujada pels constants atacs que sofreix el català, tant des de l’entorn polític com judicial. Recentment hem vist que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha emès una sentència que obliga per primera vegada totes les escoles catalanes a fer un 25% de les classes en castellà. La decisió judicial suposa que, a més de l’assignatura de Llengua castellana, almenys una assignatura troncal més s'ha d'impartir també en castellà. Segons els jutges, l'ús del castellà a les aules és "residual”, i dicta aquesta sentència en un intent de "redreçar l'actual situació contrària a l'ordenament", davant la "inactivitat" de la Generalitat, segons retreuen els jutges, que diuen que el Govern no ha exercit la seva competència per aplicar la llei, dictant la normativa que obligui els centres a fer aquest 25% de l’ensenyament en castellà, ni ha exercit "una activitat de control" per revisar-ho.

Però la realitat és ben diferent, ja que en cap cas es pot afirmar que el castellà estigui en perill d’extinció ni tampoc marginat a l'escola catalana ni al conjunt del sistema educatiu de Catalunya. Només cal donar un tomb per les zones d’esbarjo de les escoles i parar l’orella per observar en quina llengua juga la canalla o anar a una classe d’un institut de secundària per comprovar que la llengua moltes vegades emprada és el castellà. El castellà ha guanyat la batalla com a llengua de conversa entre els joves i, en conseqüència, es produeix una situació ben anòmala: els alumnes reben la classe majoritàriament en català i quan acaba la fase lectiva, passen automàticament d'una llengua a l'altra i el castellà acaba imposant-se. La veritat és que, malgrat el que diguin els jutges, no hi ha cap possibilitat de desconeixement del castellà pels escolars, com ho demostren les diferents enquestes que es fan per comunitats autònomes, on els alumnes catalans no surten precisament malparats davant els d'altres zones d'Espanya.

Combatre el català com sigui, és l'objectiu final d'un Estat espanyol que té al davant una destrucció del sentiment català, dels anhels de llibertat d’un poble que es veu oprimit i on jutges i militars acaben sent els actors permanents que marquen l'agenda política diàriament. Aquesta dèria de l’atac al català fa anys i panys que dura, com ho demostra l’article titulat Si us plau, deixeu l'escola en pau’, que va escriure fa gairebé set anys arran de la promulgació de la llei Wert, un professional del magisteri, Sixte Moral i Reixach, militant del PSC i que fou alcalde de Vilanova i la Geltrú del 1999 fins al 2005. En aquest article defensa la immersió lingüística per acabar escrivint que ‘en matèria educativa els mestres són molt més de fiar i amb molta més competència educativa que els jutges’ Llegiu l’article d’aquest mestre tot seguit.

Si us plau, deixeu l'escola en pau

Sembla tot plegat un esperpent. Un/una alumne demana que se li faci l’educació en castellà i els seus 24 companys hauran de fer ara el 25 % de les matèries en castellà. Qui discrimina a qui? Els 24 companys/companyes de l’alumne en qüestió no veuen malmesos i disminuïts els seus drets? Si és que es vol situar en el pla dels drets individuals de les persones. Perquè és evident que l’alumne que ho demana (ho demanen els pares, clar) rep ja ara l’educació individualitzada que li permet seguir, amb absoluta normalitat, els cursos escolars i acabar la seva educació bàsica amb els coneixements de català i castellà fixats en el currículum, com així ho demostren els estudis existents respecte al tema  en qüestió.

Fa temps que el tema de la llengua és un camp de batalla polititzat per determinats sectors -molt minoritaris- de la nostra societat, sectors que tenen poc coneixement de la realitat de les nostres escoles i que semblen viure en una realitat diferent de la de la majoria del país. La llengua no ha estat mai un problema a l’escola. Els criteris professionals que s’han aplicat,  en el marc d’un sistema d’èxit reconegut internacionalment com és el de la immersió, sempre han garantit que l’alumnat aprengués el que cal, tant sobre la mateixa llengua com en  les altres matèries.

Però sempre hi ha hagut una insistència que va lligada a la voluntat uniformitzadora i centralitzadora de burxar en els aspectes lingüístics que són aspectes sensibles i que formen part dels referents de la nostra societat. La llengua tal com s’està treballant avui a les escoles no és cap impediment per la realització de la personalitat de ningú, la llengua i els percentatges de la seva utilització a l’escola sempre s’han aplicat amb criteris pedagògics, d’entorn, d’oportunitat i de necessitat. Ara els jutges es creuen amb capacitat de fixar percentatges. Bé, doncs estaria bé que els consells escolars amb justa correspondència, es dediquessin també a mesurar el grau d’aplicació d’algunes sentències, o a dirimir percentatges de culpabilitat. I tot plegat és realment sorprenent. Per què el 25% i no el 18, o el 32 o el 76%? Qui garanteix que aquest percentatge sigui el criteri pedagògic i curricular més adequat? Un mestre? No. Un expert? No. Qui doncs? Un jutge. Ah!, i es dóna la paradoxa que en un dels sectors professionals on el català encara està en condicions de precarietat és precisament en el món judicial. Hi té alguna cosa a veure?

Catalunya va saber dotar-se d’un sistema escolar que no separés per raons lingüístiques i al llarg dels anys amb les modificacions i correccions corresponents ha fet que el model sigui un model que ha resultat de notable èxit per l’alumnat i que ha estat valorat positivament no només pels propis alumes sinó també pels experts en l'àmbit internacional. Un sistema flexible, adaptable, ajustable a les circumstàncies, acomodable a la diversitat, capaç d’integrar i cohesionar i que, a més, genera aspectes inclusius en l’alumnat que ha arribat d’altres països.

Però a banda que el model funciona, cal fer esment al fet que l’aplicació s’ha portat a terme, precisament, amb els mestres i professors sota una òptica clarament professional i que han estat capaços d’adaptar el sistema d’immersió a la realitat de l’entorn de l’escola. Reforçant una llengua o l'altra en funció del marc en què se situa tot el procés educatiu.

És evident que existeix avui un atac sistemàtic i ben orquestrat sobre la llengua catalana. Només cal que ens fixem en el País Valencià o en les Illes: mentre l’escola valenciana no pot oferir classes en llengua valenciana per manca de recursos, a les Illes, sota la suposada voluntat d’incloure més llengües en l’educació, es van disminuint les hores lectives de llengua catalana. No cal ja ni parlar de les proclames forassenyades sobre la no unitat de la llengua parlada als Països Catalans o la deriva autoritària del govern Bauza. Si a això hi sumem la llei de llengües d’Aragó, podem arribar a concloure que estem retornant a l’època del franquisme en la persecució lingüística als territoris de parla catalana.

I això es dóna en un marc en què el català és encara la llegua minoritzada en molts dels àmbits socials. Fixem-nos en els mitjans de comunicació o en els audiovisuals i hi veurem que la quota lingüística és encara favorable a la llengua castellana. O sectors com les relacions socials entre els joves en els seus moments d’oci on, fins i tot avui, el català està minoritzat com a llengua de relació en els patis de les escoles, o quin ús se’n fa en les relacions laborals i ja hem esmentat el cas de la justícia. En definitiva és imprescindible per la salvaguarda de la llengua preservar el procés d’immersió lingüística tal com el coneixem i amb les millores que permanentment s’hi van aportant i deixar que l’escola faci la seva feina i que la faci sense intromissions espúries, ja siguin per voler-la instrumentalitzar políticament, o per, des de determinades instàncies judicials, implementar un currículum que no correspon ni a la realitat ni a la professionalitat.

S’està banalitzant la feina dels educadors i les educadores que són els que realment saben el que convé a cada alumne, a cada aula, a cada escola. Que a mig curs s’hagi de perdre el temps reestructurant i refent currículums a les escoles que estan obligades a fer ara el 25% de classes en castellà és realment un despropòsit i una situació que pot perjudicar a tot l’alumnat que també tenen el dret de rebre un ensenyament de qualitat.

Aquest país es va dotar d’una Llei d’Educació (LEC) amb un alt nivell d’acceptació, una llei que segueix garantint com fins avui, el sistema d’immersió lingüística i ho fa perquè s’ha demostrat que és un sistema que ha obtingut èxit al llarg dels anys de la seva aplicació, que és un sistema garantista en la diversitat i que aconsegueix que la llengua no sigui un instrument d’inútils enfrontaments, i també es blinda el sistema educatiu perquè la preservació i potenciació del català com a llengua minoritzada cal que se segueixi garantint a l’escola que és l’instrument més vàlid per garantir la continuïtat del català.

Ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En lloc de fer complir la llei que emana del Parlament, en fa una interpretació esbiaixada amb una interlocutòria que posa en joc la mateixa base de la llei i ens obliga a anar-hi en contra. Sembla que els jutges d’aquest tribunal volen ara  formar part dels Consells Escolars i convertir-se en  experts redactors dels currículums escolars. A la pràctica, però, el fet és que els directors de cinc escoles on s’ha d’aplicar de moment aquest criteri judicial, són les reals víctimes d’un sistema que pretén ofegar el procés de normalització lingüística del que ens hem dotat en aquest país i del qual s’ha contrastat la seva eficàcia. Ara en són cinc, si ho acceptem i els deixem sols i no fem res, demà en seran molts més fins a la pèrdua del sistema educatiu propi de Catalunya.  Això de la interpretació de la llei comença a ser com un esperpent. El millor que podrien fer és deixar treballar, la professionalitat del professorat està més que contrastada i, per descomptat, en matèria educativa els mestres són molt més de fiar i amb molta més competència educativa que els jutges. 

Sixte Moral i Reixach

Mestre

Article publicat al digital del Panadès  EIX DIARI  el 10 de febrer del 2014

 

 

 

Cap comentari: