Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de desembre 2020

La vacuna ‘ILLA’

Res de Pfizer, res de Moderna, res d’AstraZeneca, res de res; la vacuna ha estat possible gràcies al, fins avui  encara ministre, Salvador Illa. Això és el que han dit des de Can PSC sense enrojolar-se. Que hagin arribat les vacunes és una excel·lent notícia, però el mèrit no és de Salvador Illa, ni de Pedro Sánchez, malgrat que les vagi embolcallar  amb l’estanquera. D’ells dos, en canvi, esperàvem decisions sobre suspensió o congelació d’impostos, de taxes, quotes... Que és difícil perquè no hi ha un euro? Doncs trairem-los d’una altra partida pressupostària i llestos. Vacunes sí, president Sánchez i ministre Illa, però això és fàcil, ja que ha estat l’UE qui les ha facilitades i les ha enviat cap aquí, però sobretot el que cal són ajudes pels autònoms i els petits empresaris.

Tot aquest despropòsit propagandístic ha esdevingut després de l’anunci fet a correcuita des de Can PSC amb el nomenament com a candidat de les eleccions del 14-F de Salvador Illa, arraconant d’un cop de ploma al sempitern Miquel Iceta. Salvador Illa, el ministre de la compra de falsos ‘tests’ a un proveïdor sense llicència, el ministre que en plena pandèmia va assistir amb cent cinquanta persones més a la Gala de l’Español esquivant les mesures de seguretat anti-Covid i l’home que fa trenta-tres anys que viu de la política, gairebé tants com l’etern Miquel Iceta. Illa deixa l'Administració central pendent de la fita clau de la vacunació i un repartiment que s'aventura complicat entre autonomies que tornaran a patir, ja amb l'últim alè, la tercera escomesa de virus. Muda el seu càrrec després de mesos de compareixences interminables, sempre puntuals, amb els cabells encara humitejats per la dutxa matinera i una motxilla a l'esquena. En el seu Ministeri ahir assumien no sense certa perplexitat la seva marxa.

Segons sembla les enquestes que havien arribat darrerament a Can PSC sobre els seus resultats electorals pel 14-F eren més aviat dolentes per no dir desastroses i això els ha fet prendre aquesta excepcional mesura: defenestrar l’inefable Iceta i substituir-lo pel mediàtic Illa. Com escriu en el seu editorial d’avui a VilaWeb en Vicent Partal: ‘La inconsistència dels socialistes és mítica. Sempre, sempre, han avantposat la carrera, el partit, la disputa dels escons i la possibilitat de formar governs a les necessitats dels ciutadans. (...) Si resulta que un govern com l’espanyol pot prescindir així com així, i en aquest moment, del seu ministre de Sanitat, només hi ha dues explicacions possibles: és o bé perquè la seua feina és irrellevant i no canviarà res o bé perquè la salut dels ciutadans és un tema secundari a la disputa electoral. I, sincerament, ja hem arribat a un punt que no sé quina de les dues hipòtesis és la pitjor’.

Veurem com els hi pot sortir al PSC i, de retruc, al PSOE la jugada, el que sí és segur que això només ha d’esperonar encara més els partits netament independentistes a guanyar amb majoria les pròximes eleccions, ja que si el PSC amb Salvador Illa al capdavant, treu un bon resultat el 14-F el fantasma del tripartit o quatripartit rondarà altra vegada pels voltants de la Generalitat. Per tot plegat cal estar amatents i que no es perdi ni un sol vot independentista, cosa possible si fem cas als repetits anuncis, amb què ens bombardegen diàriament des de TV3, promocionant el vot per correu. Només cal que llegiu l’article titulat  ‘Vot per correu? No, gràcies!’, que ha publicat el professor a la UPC i UAB, Joan Fonollosa, on ens fa avinent que el sistema de vot per correu és d’una fiabilitat molt baixa i fàcilment manipulable i ens esperona a anar a peu d’urna i dipositar la papereta física dins de l’urna física. Cal anar-hi, ben protegit, encara que això comporti cues i fred. Llegiu l’article d’en Fonollosa tot seguit.

Vot per correu? No, gràcies! 

El pròxim dia 14 de febrer, els catalans estem convocats a les urnes. Són unes eleccions decisives, en què el projecte de la independència s’hi juga el ser o no ser. Segons siguin els resultats, pot agafar una empenta decisiva o pot quedar més o menys somort per uns quants anys més, potser una generació. Però si són decisives per nosaltres, vol dir que també ho són per a l’altra banda que lògicament, també jugarà les seves cartes. I aquí és on voldria fer una petita anàlisi per veure —i avisar— com ho estan portant.

Davant de la seguretat que la situació produïda per la pandèmia que patim no s’haurà revertit abans, s’ha plantejat el problema de què fer per garantir una alta participació. Entre altres coses, la proposta estrella de la Generalitat, que la va proposar ja fa unes setmanes, és afavorir el vot per correu: fins i tot el carter vindrà a casa a portar les paperetes i recollir el vot! Si mai heu votat per correu, ja sabeu quin enorme contrast hi ha amb el procediment fins ara habitual. I la Junta Electoral Central (JEC) ho va beneir ràpidament. I també, ràpidament, representants d’ERC, del PSC, del PP, de C’s  i fins i tot dels Comuns van sortir als mitjans a omplir-se la boca parlant de democràcia i de la importància de la participació, etc. I tot just convocades formalment les eleccions la Generalitat ha engegat una campanya d’anuncis per televisió on explica i recomana el vot per correu.

Fins aquí els fets. Però darrere les grans paraules, aquests fets amaguen coses, coses que no volen que veiem, però que la realitat, tossuda, no permet amagar del tot quan afegeixes altres fets al còctel.

La primera, una coincidència sorprenent: oficialment, ERC és un partit independentista que, des de la inhabilitació del M.H. President Torra deté, ni que sigui en funcions, la Presidència de la Generalitat. I segons les enquestes publicades, ERC guanyarà les eleccions. I la proposta parteix d’ERC i la JEC l’ha beneïda. La tan neutral i ponderada JEC facilitant que un partit independentista guanyi les eleccions? La mateixa JEC que va servir per inhabilitar el president Torra? Rar.

Comencem per JxCat, la candidatura encapçalada pel M.H. President Puigdemont que aquesta és la candidatura que fa més por a Madrid i la que, per tant faran tot per aturar-la. Per començar, ha de recollir signatures per poder-se presentar, com si fos un partit extraparlamentari que es presenta per primer cop; segur que les obtindrà, però és una mostra que no deixen res per verd. I no diguem, per exemple, els problemes judicials de Gonzalo Boye, Laura Borràs, i que ara s’han despertat amb el procés electoral de les Cambres per mirar de perjudicar Joan Canadell. És evident que l’objectiu és aturar-la com sigui.

D’altra banda les enquestes publicades insisteixen una vegada i una altra a pronosticar una victòria d’ERC; lluny de la majora absoluta, això sí, però que li permetria forma un govern tri o quadri partit. I això malgrat que tots els que ens movem en aquest món sabem que ERC està perdent suports entre els independentistes a marxes forçades amb la seva estratègia diguem-ne “independentista a llarg termini” i que ha votat a favor dels pressupostos del govern Sánchez a canvi de res.

Podem encara afegir-hi alguns elements més al còctel? Per exemple, crida l’atenció la proliferació de candidatures diguem-ne provinents del món catalanista que estan sortint com bolets i que difícilment obtindran cap escó, però que entre totes poden endur-se un bon grapat de vots: PDeCAT, PNC, Demòcrates, Primàries, FNC, Força Catalunya, Assemblea de Represaliats, i segur que me’n deixo algun. Compte! No estic dient que els dirigents d’aquestes candidatures estiguin treballant voluntàriament contra la independència: dic que els professionals —infiltrats, ensibornadors o directament extorsionadors— han fet la seva feina. Vull aprofitar aquestes ratlles per fer una crida a tos ells perquè reflexionin i mirin si, amb tota la bona voluntat, no estan fent un mal favor a la causa de la independència que defensen.

Quina és, doncs l’estratègia? La meva interpretació és que la clau de volta és una victòria insuficient d’ERC. Els seus dirigents han pactat a Madrid aturar-ho tot, vés a saber a canvi de què —i que a Madrid, com sempre han fet, trobaran una excusa per no complir: sembla mentida que encara no ho sàpiguen: (vegeu els punts 5 i 6 del meu darrer article)—. O sigui que està fent un paper semblant al del “moro amigo” de fa cent anys a les guerres del Rif. Dit d’altra manera: vist des de Madrid és el independentista bueno, que traduït al català vol dir el submarí per reconduir el procés cap a la independència en un neoautonomisme digerible pel rei, l’IBEX-35 i tutti quanti. Per això els unionistes —Comuns inclosos— ho han trobat bé: és la jugada per aturar-ho tot. ERC guanya i tot resolt. O sigui que ja ens podem anar preparant per llegir enquestes on ERC traurà uns excel·lents resultats. Enquestes degudament cuinades és clar, com posa de manifest aquest article de Francesc Abat.

I què hi juga en tot això el vot per correu? Doncs molt. Resulta que el sistema de vot per correu és d’una fiabilitat molt baixa. Comencem pel fet que Correos és una empresa estatal, controlada per “servidores del Estado” i que els procediments faciliten enormement la possibilitat de manipular el vot per correu si es vol. I és evident que es voldrà. De fet, això ja ha passat. En David Ros ha fet un detallat estudi dels resultats electorals del 21D en el qual arriba a la conclusió que Cs va obtenir uns sis escons més gràcies al vot per correu manipulat, en detriment d’ERC, JxCat i la CUP. O el que és igual: el famós 50% ja s’hauria obtingut el 21D.

Aquests mateixos mecanismes es faran servir ara perquè sigui ERC qui obtingui aquests escons extres i pugui fer honor als pactes establerts. I tots contents: ERC té per fi la Presidència de la Generalitat, la independència aturada, conselleries per al PSC i els Comuns… i els presos —Junqueras inclòs— continuaran podrint-se a la presó.

Per això els que creiem en la independència no hem de fer ús de les facilitats que ens donen per votar per correu. Cal anar a peu d’urna i dipositar la papereta física dins de l’urna física. Cal anar-hi perquè aquest vot és molt més difícil de manipular; cal anar-hi, ben protegit, encara que això comporti cues i fred.

Estem en una cruïlla decisiva i no hem de deixar que ens la prenguin. L’alternativa és tornar vint anys enrere.

Joan Fonollosa

Enginyer industrial

Article publicat al diari digital  L’Unilateral el dimecres 30 de desembre del 2020