La repressió continua en tots els camps i encara no sabem si un possible recurs pot girar la truita. El que queda demostrat un cop més és que la (in)justícia espanyola no tan sols està polititzada sinó que és arbitrària. Uns jutges sentencien d’una manera a Forcadell i Bassas i altres magistrats d’una altra manera a la resta de presos polítics. Al mateix judici de l’Audiència Nacional de la cúpula dels mossos, que va iniciar la venjativa jutgessa Lamela, hi ha dos jutges que voten a favor de l’absolució i la presidenta fa un vot particular. Alguns fiscals ja volen recórrer l’absolució de Tamara i també estan a punt de ser investigats i jutjats els que s’apunten com a constructors de l’1-O o als 2.800 perseguits, per fer-los por o per anar realment “a por ellos”. A la Inquisició d’ara se li ha acabat el foc i l’han substituït per togues. La Inquisició perseguia jueus, ara les togues persegueixen independentistes.
I mentrestant que fa l’independentisme? Doncs barallar-se i anar cadascú a la seva, procurant només debilitar als que haurien de ser els seus aliats. El poble contempla estupefacte les picabaralles entre partits independentistes i entitats, en un tots contra tots absolutament inoportú. Amb aquesta divisió de l’independentisme Catalunya, tota ella, així com els catalans —àdhuc qui no vulgui ser-ho—, surten perdent si no hi anem junts d'allò més; així doncs qui no permeti que hi siguin tots els que volen ser-hi, no fa altra cosa que disminuir la fortalesa de la veritat, de la raó i del dret del nostre poble davant el botxí. El “divide et impera” (divideix i domina) ha estat utilitzat en nombroses ocasions al llarg de la història. L’Estat espanyol ha après la lliçó a la perfecció. El que sembla mentida és que encara no l’hàgim après a Catalunya.
Faltant només tres mesos per les eleccions del 14-F, l’independentisme hi arriba dividit i enfrontat, després d’una legislatura molt tensa entre els dos principals partits del moviment, a causa de les seves divergències estratègiques, la repressió també i les desqualificacions constants entre dirigents i militants a les xarxes socials. Darrerament sembla que tothom vulgui ser, o aparèixer, més sobiranista que l’altre. Com palesa l’escriptor, Melcior Comes, en el seu article titulat ‘Superindependentisme antiindependentista’, sembla que hi hagi un independentisme més crític amb l’independentisme que el més furiós unionisme de dretes. Podeu llegir aquest article tot seguit.
Superindependentisme antiindependentista
D’un temps ençà, l’independentisme ha agafat una dinàmica insòlita. Tal vegada no es podia esperar res més d’un moviment que volia emancipar el país del jou de l’estat espanyol i ha acabat absolutament trinxat: amb els seus líders a la presó o a l’exili i fent recular el país als nivells d’una autonomia intervinguda, fins i tot més enllà dels dies del 155.
Hi ha moltes històries on veiem una evolució dramàtica així: un grup de persones s’agermanen per un projecte conjunt que desafia les normes dels que vertaderament tenen el poder. Aquests últims, però, no hi consenten i els arrasen, persegueixen, detenen —o fins i tot maten— els seus líders o membres més destacats.
Llavors, en el grup subordinat i díscol es produeix un buit i, no podent tornar-li el cop al grup que els ha esclafat —perquè és llunyà i massa fort—, emprenen una lluita acarnissada entre ells, tot per mirar d’ocupar els llocs de poder que la batussa ha propiciat, alhora que es culpen mútuament de la responsabilitat de la desfeta. És una dinàmica de grups molt repetida; gairebé se’n podria fer una categoria de ciència política (segurament existeix).
Wilfredo Pareto ja ens havia dit, cent anys enrere, que quan una elit se sent amenaçada per una altra elit que la vol desplaçar, compta amb quatre eines per a parar el cop: 1) la mort dels pretendents; 2) la seva persecució, la presó, la ruïna econòmica; 3) enviar-los a l’exili; o 4) la crida a què formin part de l’elit dominant (és a dir: pacificar tot posant un altre plat a taula).
La primera opció ja no és possible a l’Europa liberal —almenys a nivell polític—, però sí les altres tres. I és la quarta la que trobem aquests dies: l’independentisme contribueix a la governabilitat d’Espanya, i, a canvi, Espanya pot rebaixar les penes als líders empresonats, o apuntalar a Catalunya un govern que sigui retòricament independentista, però que a la pràctica no faci res que posi en perill la unitat de l’estat. Jo t’ajudo i tu em promets que faràs bondat i em recolzaràs, etc. Què hi farem. Al febrer sabrem com acaben ressituades les forces.
Tot això, com és obvi, és el contrari del que se’ns havia promès —o que havíem volgut veure com una promesa. Potser mai no es va tractar de fer una república, com ja sabem després del judici per 1-O, sinó simplement de votar un referèndum que no comptava amb el beneplàcit de l’estat espanyol i que va avalotar el país —fins a nivells que han estat considerats penalment sediciosos.
Això, el contrast entre el que es volia aconseguir i el que sabem ara que s’estava preparat per aconseguir (tot era una improvisació, una perpètua escapada cap endavant a la recerca d’un pacte), ha fet que hi hagi un independentisme en podríem dir platònic, que continua amb la repetició de les velles promeses de màxims alhora que carrega contra els que no les van saber (o poder) complir amb una fúria idèntica —o superior— a la dels opositors o enemics del propi independentisme.
Hi ha un independentisme més crític amb l’independentisme que el més furiós unionisme de dretes, per exemple; aquest últim, sovint, ja va a treure els seus arguments antiindependentistes —que solien ser viscerals, xenòfobs— del que diuen aquests independentistes decebuts amb més punxa i ànsia punitiva.
Aquesta també és una actitud coneguda: la dels més papistes que el papa. En d’altres moviments polítics he observat el mateix: feministes carregant-se —retòricament— una exposició feminista perquè no és prou feminista —massa blanca, massa de classe mitjana, massa poc transsexual…—, per exemple, però amb una càrrega de furor que mai no trobaríem —per pura idiòcia— en el masclisme de dreta conservadora. Els platònics d’una causa fan més per enfonsar-la que els seus enemics. Nietzsche ja ens havia advertit que la cosa aniria d’aquesta manera (ell en deia “el nihilisme”).
Es pot arribar a donar, doncs, la paradoxa que els més independentistes siguin els menys independentistes o els més crítics i nodridors d’arguments contra l’independentisme, fent des de dins la feina que, des de fora, l’unionisme no sap fer o no pot fer perquè no té arguments —o prou lucidesa o formació. I és així com s’arriba a l’originalitat final del moviment: guiat pels que diuen que no va a cap banda, inflat pels que punxen contínuament el globus, liderat pels que s’encarreguen de dir que no hi ha líders vàlids, etc.
Un superindependentisme que només fa que criticar l’independentisme i que fins i tot voldria més càstig i exili pels independentistes, tot perquè se senten enganyats o decebuts. El panorama està així des de fa tres anys; potser durarà una dècada més, fins i que hom s’acabi adonant que no es va enlloc i tot torni a començar amb ànims renovats —amb nous somnis que seran el brou de cultiu per a noves decepcions, sempre inevitables. Perquè em sembla obvi, també, que si s’hagués aconseguit una república aquesta seria, per a molts, un fracàs, una traïció als projectes meravellosos que s’havien posat damunt de la taula dels ideals autèntics.
Melcior Comes
Llicenciat en Dret i escriptor
Article publicat al digital NÚVOL el dissabte 12 de desembre del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada