Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




18 de desembre 2008

Pilar Rahola al diari "AVUI"


Ens han perdut el respecte


Ara és això de Swiss Air, que ha retirat la salutació en català dels seus avions, perquè el so del nostre vell idioma molestava a les orelletes d'un ultra neoespanyol del partit de Rosa Díez, demostrant que qualsevol Mío Cid de pacotilla té més poder de seducció que tot un país. I ahir va ser la decisió de la jutge sobre les seleccions nacionals catalanes, que va decidir que no poden ser anomenades nacionals. I abans foren els d'Air Berlin i els seus exabruptes teutons, i ahir mateix fou un tribunal francès impedint el reconeixement internacional del rugbi català, i suma i segueix pel camí dels atacs de baixa intensitat, que, com la pluja fina, van calant el teixit més prim del país, i aconsegueixen una perseverant erosió de la nostra identitat.

EL FET QUE TOTS AQUESTS ATACS bàsics assoleixin el seu objectiu i que no siguem capaços de defensar-nos-en dóna la mesura de la nostra extrema feblesa. Ara per ara, som un país incapaç d'aturar ni un sol atac contra la nostra identitat, i els gols van entrant a la porteria mentre l'equip de casa s'ho mira amb el trist esguard de l'ase dels cops. En algun moment de la història recent -que els historiadors farien bé de radiografiar amb la seva precisió cirurgiana- vam perdre la capacitat de ser respectats, i avui tothom s'atreveix amb Catalunya. Al capdavall, ¿tenim capacitat de resposta? Ni en l'àmbit judicial, ni en el mediàtic ni en el social som capaços de mostrar una fortalesa digna dels embats que patim, i així, per art de perseverança, la pluja fina va calant-nos fins al moll de l'os. I, pel camí de diluir la nostra catalanitat, ens va fent cada dia una mica més espanyols .

QUÈ PASSA EN L'ÀMBIT POLÍTIC? Passa un doble fenomen que juga, en ambdues bandes, en contra nostre. D'una banda, tenim uns polítics espanyols desacomplexats, que han superat la mala consciència de les èpoques de la Transició i que ara mostren una inequívoca fatiga respecte al procés autonòmic. Amb una Espanya que ha entrat al món amb decisió, que es ven com un producte a l'alça, que recupera els seus símbols identitaris i que ha descobert la feblesa de la nostra realitat, Catalunya només és una pedra a la sabata que molesta de tant en tant. Cap mal major. Per això, els Zapateros se'n foten dels seus homòlegs catalans, per això poden incomplir una llei estatutària emanada del mateix Parlament espanyol, sense que cap altre partit espanyol ho consideri un greu escàndol, per això mateix ens creixen els nans alternatius que prediquen el menyspreu contra qualsevol identitat que no sigui l'oficial de l'imperi, i triomfen a la trinxera del soroll i la provocació.

A LES ESPANYES, EL TEMA CATALÀ ja no existeix com a problema polític no resolt. Existeix, exclusivament, com una molèstia que cal anar arrossegant, amb més o menys bona cara, talment l'històric "conllevar" de l'ínclit Ortega y Gasset. Verb que, per cert, no implica mai voluntat de solució, sinó inequívoca voluntat d'enquistament. Els Azañas que debatien amb Ortega el "problema catalán" són els Zapateros d'avui en dia, amb una diferència fonamental: Azaña creia que érem forts; Zapatero ja sap que no ho som. I ara tots són Ortega?

COM VA DIR ENRIC VILA AL SEU MAGNÍFIC llibre sobre Companys -Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs-, una guerra brutal i una despietada repressió de quaranta anys ens han deixat més destruïts del que som capaços de reconèixer. Cosa que ens fa aterrar en els nostres estimats polítics, imbuïts (amb rares excepcions) d'una grisor espaterrant, sense cap altre horitzó que l'adequat escalfament de la cadira. Per això ens falten al respecte fins i tot els mindundis. Perquè hem esdevingut un sac de boxa, contra el qual les Rosa Díez de torn s'entrenen sense patir-ne conseqüències. Som vistosos, certament, però com els sacs, som muts i estem indefensos.

Pilar Rahola
Periodista

Article publicat al diari AVUI el dijous 18 de desembre de 2008